EconomiaCAT
FRANCO, ESE HOMBRE
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
FRANCO, ESE HOMBRE
L’any 1964, dintre de les “celebracions” del vint-i-cinquè aniversari del final de la Guerra Civil espanyola, Franco i alguns dels seus col·laboradors, entre ells Manuel Fraga Iribarne, van idear, guionitzar i fer possible l’estrena del documental propagandístic “Franco, ese hombre”, amb l’objectiu de blanquejar el règim, combinant sense gaire habilitat cinematogràfica, l’exaltació de l’heroi, salvador de les maldats del comunisme i la seva dimensió humana com a cabdill i pare protector del seu poble.
Eren els temps de l’apertura turística, de la integració econòmica internacional, s’havia de trencar amb imatge del dictador, representada a l’anterior film, “Raza”, fet l’any 1941 i que construeix una espècie d’autobiografia i llinatges perfectes, fets a mida, quan no hi havia motius per dissimular la victòria i aniquilació de l’enemic, l’ardor venjatiu i la bona sintonia amb l’Alemanya nazi.
Ara que l’exhumació de les seves restes fa que es torni a parlar molt de Franco, que sigui notícia quasi 43 anys després de la seva mort, es fa difícil entendre els seus partidaris i admiradors, els que consideren aquest personatge sota l’òptica i la benevolència del documental, encara hipnotitzats per la por i la propaganda de la dictadura, sense entendre o voler entendre que tot era un gris i macabra muntatge d’un dels assassins i psicòpates més despietats del segle XX. Més difícil es fa entendre quan veus que són milers i milers, centeners de milers i milers, milions i milions de persones que emeten una espècie de culte repugnant a aquest infame dictador.
Era un assassí en sèrie. La seva disposició a fer servir el terror contra la població civil van ser desenvolupats durant el seu pas pel Marroc, on portava a terme tasques de pacificació de poblacions indígenes que s’oposaven a la colonització mitjançant mètodes de repressió brutals, portats a terme pel “la Legión”, cos responsable d’atrocitats com la decapitació sistemàtica de presoners i exhibició dels seus caps com a trofeus. Un cop a la península, i després del seu triomf militar, la violència contra els vençuts no es limitava a l’empresonament, la tortura i l’execució, sinó que adoptava la forma d’humiliació psicològica i explotació econòmica dels supervivents. Era un egòlatra psicòpata malalt de sang, que va convertir Espanya en el segon país amb més foses comuns del món, després de Cambotja.
En els països on hi ha hagut genocides autoritaris, s’han ajustat comptes amb ells, s’ha demanat perdó pels crims comesos durant les dictadures, a Espanya al contrari, encara es fan misses en honor del dictador. De Hitler, que es va suïcidar, es van esborrar tot els símbols que poguessin portar al seu record, les seves restes, si hi ha, no es saben on estan. Mussolini va ser penjat boca avall un cop mort afusellat. A Espanya, el dictador va morir al llit, encara ocupa un mausoleu oficial, encara es discuteix si han de fer fora les seves despulles del Valle de los Caídos, encara es defensa que hi hagin símbols i carrers amb nomenclatura franquista, encara es diu que “ara no toca” parlar d’aquest tema, que hi ha coses més importants que solucionar al país, l’excusa perfecte i repetitiva del cas espanyol quan no es vol fer una cosa o es vol demorar fins l’oblit.
Espanya té un problema amb la memòria històrica perquè té un problema de democràcia amb una gran part del seus ciutadans. Ningú pot explicar perquè existeix una Fundació, la Francisco Franco, que segueix enaltint i glorificant al major assassí contemporani de l’estat, perquè el Congrés dels Diputats no ha sigut capaç de condemnar el cop d’estat del 36, perquè existeixen germandats de legionaris que vibren recordant al Caudillo o Millán Astray, perquè a les concentracions “partriòtiques” es veuen banderes amb l’àguila, amb esvàstiques i altres simbologies nazis, perquè es fan homenatges oficials als membres de la División Azul, perquè, perquè i perquè?
L’holocaust espanyol va existir, qui no el recordi, l’amagui, consideri no oportú parlar d’ell, que no és el moment, qui no el condemni, qui no el critiqui, qui el permeti, etc. és un dels seus hereus, una lacra de la societat, una lacra inhumana, un monstre.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya