EconomiaCAT
DEMO...QUÈ?
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
DEMO...QUÈ?
Ja soc aquí.
Després d’un temps sense escriure i publicar, torno, ja torno, en tenia de ganes, moltes ganes.
Amb el cos carregat d’energia, el cap ple d’idees, els dits esmolats i tots els aspectes que comprenen l’estructura del web en plena forma, us comunico el seguiment dels meus escrits de manera periòdica. Gràcies a tots lectors que us heu interessat pel què passava, gràcies pels que demanàveu els articles amb regularitat: tot està bé, moltes gràcies a tots. Dit això, entrem de ple amb l’article d’avui.
Sembla que a Madrid, per tant a la resta de l’estat espanyol viuen ara les mateixes sensacions que els catalans, per desgràcia, coneixem perfectament i tant hem patit. Judicialització de la política o tribunals polititzats, “tanto monta, monta tanto”, a fi i a la cap es resumeix en la inexistència de democràcia a Espanya, inexistència de debat polític, inexistència de voluntat d’escoltar el que diu i vol la gent. Democràcia, demo...què?
El tribunal constitucional espanyol decidirà, en principi dilluns, si prohibeix al congrés de diputats debatre sobre la reforma penal. Mentrestant, des del govern espanyol de PSOE-Podemos i des de l’oposició de PP-Vox es van llençant mútuament desqualificacions, insults i expressions com les “govern il·legítim”, “dictadura de poder”,“cop d’estat”, etc., expressions fetes cada vegada en un to més i més alt, cada vegada més desproporcionades, prepara el camp de joc per l’entrada activa i l’intrusisme de les togues a la política espanyola. Us sòna a alguna cosa això de prohibir el debat a un Parlament, oi?
La demolició de la institucionalitat democràtica que ha viscut el Parlament espanyol aquesta setmana afavoreix la desestabilització. La política a Espanya ja fa temps que no és la solució de res, és el problema, cosa que ha incubat el creixement de la tirania de poders des de dins de l’estat, un poder fàctic que és el que mana realment a l’estat, un poder representat en gran part pels que haurien de ser els més neutres, però que no ho són, els jutges i la seva “claca” aduladora preferida en forma de mitjans de comunicació.
Ara bé, de què es queixa ara el govern de l’estat? El PSOE no va recolzar la intervenció del TC a Catalunya per a prohibir debats també? Van ser els líders del bipartit espanyol qui van impulsar la posició determinant del TC a la política catalana i l’espanyola. Per què ara parlen de cop d’estat de la dreta reaccionària i de manca de llibertat democràtica? No em fan cap pena, no són víctimes de res, que no us confonguin.
Ells, l’esquerra espanyola, van aplaudir l’actuació dels jutges amb el poble de Catalunya i ara es posen les mans al cap. Ells no van considerar ni respectar que en democràcia el poder primari resideix i és propietat del poble. Ells no van considerar llavors que la sobirania no recau en el poder judicial, ni en el rei d’Espanya, ni en la por de l’exèrcit, no van entendre ni denunciar que això era una anomalia de la llibertat, no els hi interessava i no només van callar sinó que hi van participar. Ells van ser coautors i responsables del que va passar a Catalunya, són igual de responsables del tot el que passa ara o passi d’ara en endavant.
La Llibertat no hi entén de races, de llocs, de tipus de sexe, ni de religions, la llibertat és llibertat, i la Democràcia és Llibertat. No serveix dir ara que el que ha passat a Catalunya és diferent del que passa a Espanya. De la mateixa manera que el TC ni cap tribunal pot ser ni pot comportar-se com una cambra parlamentària a Espanya, no pot interrompre la normalitat civil dels ciutadans, tampoc pot ocupar cap parcel·la a Catalunya, ni enlloc. Mai!, mai en cap lloc i circumstància es pot tolerar i col·laborar en la vulneració dels drets fonamental de les persones.
El sistema espanyol és el que és, i se l’han buscat com és, un sistema fosc, caspós, lleig, brut, antidemocràtic, corrupte i putrefacte. Només així s’entén que l’objectiu dels partits polítics, del bipartidisme espanyol, sigui col·locar més jutges afins en les institucions que el seu rival, per assegurar-se i controlar les decisions que surtin del parlament, en lloc de protegir-les mitjançant l’existència d’àrbitres imparcials, tribunals neutres i institucions netes, que és com haurien de ser en una democràcia com cal.
Espanya i Democràcia són dos aspectes antagònics.
Ho sabem, però no val a dir només que ja s’ho faran els espanyols si volen tenir un règim antidemocràtic. Tristament, ens cau molt a prop i ens afecta directament, així que marxar és l’única solució per viure en llibertat. No n'hi ha cap altre.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
1-O, CINQUÈ ANIVERSARI, MELANCOLIA O FUTUR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
1-O, CINQUÈ ANIVERSARI, MELANCOLIA O FUTUR
L’1-O de l’any 2017 ens diu moltes coses.
Cinc anys després d’aquell 1-O, aquella data i aquella efemèride inoblidable ens diu, ens explica i ens recorda el que els catalans som capaços de fer, sobretot quan som tossuts i sobretot quan anem units. També ens diu, ens explica i ens recorda, el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.
Sigui per la repressió brutal de l’estat, sigui pel cansament dels independentistes, sigui per la manca de confiança o sigui per la manca de lideratge del moment i posteriors, l’1-O de fa cinc anys també ens diu, ens explica i ens recorda el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.
1-O, cinquè aniversari, melancolia o futur. Mirar molt un instant històric, com va ser aquell 1-O, et pot fer caure per l’èpica del moment en la melancolia d’aquell esdeveniment. És perillós. Tenir melancolia d’alguna cosa és renunciar-hi, és pensar en el que va ser perquè no serà més, és tenir poques perspectives de futur del què s’anhela i el que representa aquella fita.
Ara bé, recordar l’1-O amb l’esperit esperançador des de l’experiència del que ja vam ser capaços de fer i podem tornar-ho a fer, i amb l’esperit crític de què vam fer malament en aquell moment per a no tenir el resultat final desitjat, ens pot tornar a reprendre l’objectiu de futur obviant les errades que vam cometre en el passat.
Primera lliçó. El poble ha d’anar per davant.
L’1-O va arrancar amb la manifestació de l’11-S del 2012. Aquell dia més d’un milió o dos de persones estaven al carrer, i per primera vegada es va demanar la independència del país. La gent hi era i era molta. Els partits van tenir un paper irrellevant en aquella manifestació. El President Mas, de CIU llavors, es va veure obligat a seguir el pas marcat pel poble. ERC, amb l’independentisme com bandera llavors començava a pujar, encara que el seu nombre de vots no diferia gaire dels que treia el PP. Eren temps de canvi, i el poble marcava el pas.
Segona lliçó. La gent hi som, i no som “tontets”.
No conec ningú, i en 5 anys he parlat amb molta gent com qualsevol de vosaltres, que hagi sigut independentista i ara no ho siguin. Amb l’excepció de polítics, que d’aquests n’hi ha molts, possiblement perquè no ho han sigut mai de forma ferma. La gent hi és i és independentista de forma majoritària. Els partits no ho són. En els partits hi treballa molta gent que s’han dedicat a “fer el trepa”, que no han donat en “sa vida un pal a l’aigua”, gent sense conviccions, sense ferms ideals, gent covarda, sense lideratge, com hem vist. Polítics que creuen que som “tontets”, com d'equivocats n'estan.
Tercera lliçó. Es pot derrotar un estat si perseverem.
Recordem que l’1-O l’estat es va retirar a migdia. Les pressions internacionals vers les imatges de la violència de les forces armades d’ocupació contra el poble indefens no van ser suportables pel govern espanyol, que llavors era del PP. En molts indrets, la policia va recular. Ningú aguanta, ni moralment, ni econòmicament, un poble alçat disposat a tot per a defensar la seva llibertat. Ara bé, sinó fem res, sinó fem un moviment aviat i contundent, caurem a l’oblit més absolut per la comunitat internacional. El nostre error, vam deixar el procés en mans de polítics amb qui confiaven, ells ens van decebre i es van aturar, no vam perseverar.
Quarta lliçó. Cap partit actual és vàlid, tal com són avui.
Ni Junts, amb totes les seves versions, corrents d’opinió, i canvis de nom. Ni ERC, un partit en mans dels seus dirigents i d’esquena als seus militants i simpatitzants. Ni la CUP, el pitjor del pitjor, no volem un país on la lluita per la desigualtat es basa que tots hem de ser pobres i desgraciats, no si us plau, aquest no pot ser el nostre país, hem de ser una Catalunya rica i plena, tal com diu el nostre himne. Necessitem lideratges nous, nous partits o reformats de dalt a baix, amb gent capaç, no amb professionals de la meritocràcia i la partitocràcia. Els partits actuals, com ara són, mai trobaran el camí, tampoc el volen trobar, viuen de la mentida permanent, no ens representen a la societat civil catalana i independentista.
Cinquena lliçó. Llista cívica.
No hem de cedir més el protagonisme, almenys no el cedirem a qui no s’ho mereixi. No confiarem en cap partit segrestat pels seus polítics, ni en cap partit de fireta, ni en cap partit covard. Tenim prou gent per tirar endavant un projecte nou d’independència, ens sobra gent que vol tirar endavant un estat de benestar, un estat de llibertat i un estat català. Cal triar bé aquesta gent i detectar els mentiders. Tenim prou gent vàlida, en tots els àmbits, en totes les professions i en tots els llocs per fer una llista cívica que ens porti a assolir els nostres objectius, que ens porti a l’èxit.
Sisena lliçó. S’ha acabat el dol, comença el futur.
Com va dir el President Puigdemont: “S’ha acabat el dol”. Així és, prou de dol, prou de melancolia i visca el futur amb les cinc lliçons d’abans al nostre cap.
Per la força de l’1-O, per molts 1-O més, perquè cada dia sigui l’1-Oct.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
