EconomiaCAT
1-O, CINQUÈ ANIVERSARI, MELANCOLIA O FUTUR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
1-O, CINQUÈ ANIVERSARI, MELANCOLIA O FUTUR
L’1-O de l’any 2017 ens diu moltes coses.
Cinc anys després d’aquell 1-O, aquella data i aquella efemèride inoblidable ens diu, ens explica i ens recorda el que els catalans som capaços de fer, sobretot quan som tossuts i sobretot quan anem units. També ens diu, ens explica i ens recorda, el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.
Sigui per la repressió brutal de l’estat, sigui pel cansament dels independentistes, sigui per la manca de confiança o sigui per la manca de lideratge del moment i posteriors, l’1-O de fa cinc anys també ens diu, ens explica i ens recorda el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.
1-O, cinquè aniversari, melancolia o futur. Mirar molt un instant històric, com va ser aquell 1-O, et pot fer caure per l’èpica del moment en la melancolia d’aquell esdeveniment. És perillós. Tenir melancolia d’alguna cosa és renunciar-hi, és pensar en el que va ser perquè no serà més, és tenir poques perspectives de futur del què s’anhela i el que representa aquella fita.
Ara bé, recordar l’1-O amb l’esperit esperançador des de l’experiència del que ja vam ser capaços de fer i podem tornar-ho a fer, i amb l’esperit crític de què vam fer malament en aquell moment per a no tenir el resultat final desitjat, ens pot tornar a reprendre l’objectiu de futur obviant les errades que vam cometre en el passat.
Primera lliçó. El poble ha d’anar per davant.
L’1-O va arrancar amb la manifestació de l’11-S del 2012. Aquell dia més d’un milió o dos de persones estaven al carrer, i per primera vegada es va demanar la independència del país. La gent hi era i era molta. Els partits van tenir un paper irrellevant en aquella manifestació. El President Mas, de CIU llavors, es va veure obligat a seguir el pas marcat pel poble. ERC, amb l’independentisme com bandera llavors començava a pujar, encara que el seu nombre de vots no diferia gaire dels que treia el PP. Eren temps de canvi, i el poble marcava el pas.
Segona lliçó. La gent hi som, i no som “tontets”.
No conec ningú, i en 5 anys he parlat amb molta gent com qualsevol de vosaltres, que hagi sigut independentista i ara no ho siguin. Amb l’excepció de polítics, que d’aquests n’hi ha molts, possiblement perquè no ho han sigut mai de forma ferma. La gent hi és i és independentista de forma majoritària. Els partits no ho són. En els partits hi treballa molta gent que s’han dedicat a “fer el trepa”, que no han donat en “sa vida un pal a l’aigua”, gent sense conviccions, sense ferms ideals, gent covarda, sense lideratge, com hem vist. Polítics que creuen que som “tontets”, com d'equivocats n'estan.
Tercera lliçó. Es pot derrotar un estat si perseverem.
Recordem que l’1-O l’estat es va retirar a migdia. Les pressions internacionals vers les imatges de la violència de les forces armades d’ocupació contra el poble indefens no van ser suportables pel govern espanyol, que llavors era del PP. En molts indrets, la policia va recular. Ningú aguanta, ni moralment, ni econòmicament, un poble alçat disposat a tot per a defensar la seva llibertat. Ara bé, sinó fem res, sinó fem un moviment aviat i contundent, caurem a l’oblit més absolut per la comunitat internacional. El nostre error, vam deixar el procés en mans de polítics amb qui confiaven, ells ens van decebre i es van aturar, no vam perseverar.
Quarta lliçó. Cap partit actual és vàlid, tal com són avui.
Ni Junts, amb totes les seves versions, corrents d’opinió, i canvis de nom. Ni ERC, un partit en mans dels seus dirigents i d’esquena als seus militants i simpatitzants. Ni la CUP, el pitjor del pitjor, no volem un país on la lluita per la desigualtat es basa que tots hem de ser pobres i desgraciats, no si us plau, aquest no pot ser el nostre país, hem de ser una Catalunya rica i plena, tal com diu el nostre himne. Necessitem lideratges nous, nous partits o reformats de dalt a baix, amb gent capaç, no amb professionals de la meritocràcia i la partitocràcia. Els partits actuals, com ara són, mai trobaran el camí, tampoc el volen trobar, viuen de la mentida permanent, no ens representen a la societat civil catalana i independentista.
Cinquena lliçó. Llista cívica.
No hem de cedir més el protagonisme, almenys no el cedirem a qui no s’ho mereixi. No confiarem en cap partit segrestat pels seus polítics, ni en cap partit de fireta, ni en cap partit covard. Tenim prou gent per tirar endavant un projecte nou d’independència, ens sobra gent que vol tirar endavant un estat de benestar, un estat de llibertat i un estat català. Cal triar bé aquesta gent i detectar els mentiders. Tenim prou gent vàlida, en tots els àmbits, en totes les professions i en tots els llocs per fer una llista cívica que ens porti a assolir els nostres objectius, que ens porti a l’èxit.
Sisena lliçó. S’ha acabat el dol, comença el futur.
Com va dir el President Puigdemont: “S’ha acabat el dol”. Així és, prou de dol, prou de melancolia i visca el futur amb les cinc lliçons d’abans al nostre cap.
Per la força de l’1-O, per molts 1-O més, perquè cada dia sigui l’1-Oct.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
QUINA PUDOR QUE FA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
QUINA PUDOR QUE FA
Fake news per a tot arreu, fake news de tota mena...
Fa pocs dies que ha esclatat un nou escàndol mediàtic amb la filtració d’uns àudios de l’excomissari Villarejo, un cop més, que destapen com Antonio García Ferreras va publicar informació falsa i manipulada de forma conscient, sabent que el que publicava era mentida. La falsa notícia anava d’un suposat compte bancari de Pablo Iglesias, llavors líder de Podemos, en el paradís fiscal de les illes Granadines.
La fabricació de notícies falses és molt greu, però no és una situació nova ni sorprenent. Un periodista sense ètica, un periodista que menteix sabent-ho, no és un periodista. Ferreras és un jeta, un soldat més al servei de les clavegueres de l’estat, on hi ha elements que mouen la merda, altres que li donen forma, i tipus con Ferreras que la difonen com si fossin ventiladors.
Gens de respecte per a persones com ell, corruptes i mentiders, que desmereixen la seva professió periodística. Ara bé, acusant-lo a ell no hi ha prou, el problema no està només en la responsabilitat individual i la manca d’ètica d’un o de diversos periodistes, el problema està i són les estructures dels mitjans de comunicació, pitjor com més grans són, les seves necessitats de finançament, d’on provenen aquestes, i de quina manera afecten les línies editorials i els continguts que elaboren els periodistes que tenen en nòmina.
Si ho entrem a analitzar, de seguida veurem quina pudor que fa.
Els grans mitjans de comunicació espanyols han estat sotmesos a processos de concentracions i fusions, resultat d’una gran crisi que els ha provocat pèrdues milionàries, derivades de la disminució d’ingressos per publicitat, de la baixada en picat de la premsa en paper i de la pèrdua de confiança de la ciutadania. Ara, els grans mitjans per a sobreviure depenen de la publicitat institucional, poder polític, i del finançament directament o indirectament de la banca, poder econòmic.
La publicitat és la principal font de finançament dels mitjans de comunicació privats i d’alguns mitjans públics. La publicitat en si no és imparcial, tracta d’influenciar, de crear una necessitat pel públic amb l’objectiu de generar consum i mercat. Difícilment, crec que mai, veureu un mitjà de comunicació que parli d’un conflicte empresarial a una empresa que emet publicitat en aquell mitjà, s’oculta o se suavitza, és falta doncs a l’ètica periodística per les vinculacions comercials mitjà de comunicació i empresa. Ja no s’intenta vendre informació als clients, ara es venen lectors i audiències als anunciants.
Les subvencions són una altra font de finançament important, cada vegada més. Sigui per la via d’ajudes directes, que suposen un ingrés monetari al mitjà de comunicació, o bé per la via d’ajudes indirectes, en les que les administracions deixen de percebre ingressos que corresponen al mitjà, el volum d’aquestes subvencions no ha deixat d’augmentar, cosa que ha permès a molts mitjans de comunicació estar en números verds gràcies a aquestes. Una dependència tan forta de les subvencions, sens dubte, afectarà la capacitat crítica dels mitjans que les reben enfront de les institucions que les concedeixen.
El paper de la banca i els fons d’inversió en els mitjans de comunicació no és anecdòtic, i menys després de la crisi en què han passat a ser els amos absoluts. El Grupo Prisa (El País, As, la cadena SER, etc.) va passar de tenir deutes molt substancials amb la banca a intercanviar-les per accions a Caixabank (avui diluïdes), al Banco de Santander, el fons Amber Capital i al HSBC. El Grupo Vocento (ABC, Las Provincias, etc.) va arribar a tenir un president, Rodrigo Echenique, que compaginava aquest càrrec amb el de vicepresident del Banco de Santander. El Grupo Godó (La Vanguardia, Ara, RAC1, etc.) està relacionat directament amb Caixabank. El Grupo Planeta/Atresmedia està associat a Banc Sabadell, Caixabank, Banco Santander. Unidad Editorial (El Mundo, Marca, Expansión, etc.) pertany de forma majoritària de RCS Group que té un fort paquet accionarial de la banca italiana.
La notícia té un gran valor econòmic en si mateixa, pot ser un bon negoci i també dolent. Aquest descobriment fa aterrar al gran capital als mitjans de comunicació que queden en mans de persones i grups que no procedeixen del periodisme ni els interessa gens, al contrari, veuen els mitjans de comunicació com una potentíssima eina per a obtenir alts i ràpids guanys.
L’aliança cada vegada més estreta entre els mitjans de comunicació i els poders polítics i econòmics han causat un dany irreparable a la credibilitat de la premsa, la ràdio i la televisió. Domina el periodisme d’interès, que no és periodisme ni és res, retrocedint i desapareixent el periodisme de denúncia i de crítica, la llibertat de premsa de forma generalitzada, i de retruc, la democràcia informativa.
Ferreres no dimitirà. La Sexta no l’acomiadarà per mentir descaradament. Cap col·legi de periodistes l’expulsarà després de vulnerar totes les regles de l’ètica professional. Cap periodista de la seva emissora, ni de la competència ho denunciarà. Ningú farà res. És l’essència d’Espanya i del periodisme espanyol, on els periodistes de grans mitjans són mercenaris i pistolers a sou.
Només els mitjans independents, sense pressió ni condicionament de les informacions que difonen, sense lligams amb poders empresarials, polítics i financers, poden donar informació veraç i de qualitat. Només aquests poden fer periodisme real.
Jo fa temps que no miro informació a televisió, ni l’escolto per la ràdio, ni la llegeixo en premsa. Tu ho fas? T’agrada ser enganyat? T’agrada ser un titella?
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
