EconomiaCAT
QUINA PUDOR QUE FA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
QUINA PUDOR QUE FA
Fake news per a tot arreu, fake news de tota mena...
Fa pocs dies que ha esclatat un nou escàndol mediàtic amb la filtració d’uns àudios de l’excomissari Villarejo, un cop més, que destapen com Antonio García Ferreras va publicar informació falsa i manipulada de forma conscient, sabent que el que publicava era mentida. La falsa notícia anava d’un suposat compte bancari de Pablo Iglesias, llavors líder de Podemos, en el paradís fiscal de les illes Granadines.
La fabricació de notícies falses és molt greu, però no és una situació nova ni sorprenent. Un periodista sense ètica, un periodista que menteix sabent-ho, no és un periodista. Ferreras és un jeta, un soldat més al servei de les clavegueres de l’estat, on hi ha elements que mouen la merda, altres que li donen forma, i tipus con Ferreras que la difonen com si fossin ventiladors.
Gens de respecte per a persones com ell, corruptes i mentiders, que desmereixen la seva professió periodística. Ara bé, acusant-lo a ell no hi ha prou, el problema no està només en la responsabilitat individual i la manca d’ètica d’un o de diversos periodistes, el problema està i són les estructures dels mitjans de comunicació, pitjor com més grans són, les seves necessitats de finançament, d’on provenen aquestes, i de quina manera afecten les línies editorials i els continguts que elaboren els periodistes que tenen en nòmina.
Si ho entrem a analitzar, de seguida veurem quina pudor que fa.
Els grans mitjans de comunicació espanyols han estat sotmesos a processos de concentracions i fusions, resultat d’una gran crisi que els ha provocat pèrdues milionàries, derivades de la disminució d’ingressos per publicitat, de la baixada en picat de la premsa en paper i de la pèrdua de confiança de la ciutadania. Ara, els grans mitjans per a sobreviure depenen de la publicitat institucional, poder polític, i del finançament directament o indirectament de la banca, poder econòmic.
La publicitat és la principal font de finançament dels mitjans de comunicació privats i d’alguns mitjans públics. La publicitat en si no és imparcial, tracta d’influenciar, de crear una necessitat pel públic amb l’objectiu de generar consum i mercat. Difícilment, crec que mai, veureu un mitjà de comunicació que parli d’un conflicte empresarial a una empresa que emet publicitat en aquell mitjà, s’oculta o se suavitza, és falta doncs a l’ètica periodística per les vinculacions comercials mitjà de comunicació i empresa. Ja no s’intenta vendre informació als clients, ara es venen lectors i audiències als anunciants.
Les subvencions són una altra font de finançament important, cada vegada més. Sigui per la via d’ajudes directes, que suposen un ingrés monetari al mitjà de comunicació, o bé per la via d’ajudes indirectes, en les que les administracions deixen de percebre ingressos que corresponen al mitjà, el volum d’aquestes subvencions no ha deixat d’augmentar, cosa que ha permès a molts mitjans de comunicació estar en números verds gràcies a aquestes. Una dependència tan forta de les subvencions, sens dubte, afectarà la capacitat crítica dels mitjans que les reben enfront de les institucions que les concedeixen.
El paper de la banca i els fons d’inversió en els mitjans de comunicació no és anecdòtic, i menys després de la crisi en què han passat a ser els amos absoluts. El Grupo Prisa (El País, As, la cadena SER, etc.) va passar de tenir deutes molt substancials amb la banca a intercanviar-les per accions a Caixabank (avui diluïdes), al Banco de Santander, el fons Amber Capital i al HSBC. El Grupo Vocento (ABC, Las Provincias, etc.) va arribar a tenir un president, Rodrigo Echenique, que compaginava aquest càrrec amb el de vicepresident del Banco de Santander. El Grupo Godó (La Vanguardia, Ara, RAC1, etc.) està relacionat directament amb Caixabank. El Grupo Planeta/Atresmedia està associat a Banc Sabadell, Caixabank, Banco Santander. Unidad Editorial (El Mundo, Marca, Expansión, etc.) pertany de forma majoritària de RCS Group que té un fort paquet accionarial de la banca italiana.
La notícia té un gran valor econòmic en si mateixa, pot ser un bon negoci i també dolent. Aquest descobriment fa aterrar al gran capital als mitjans de comunicació que queden en mans de persones i grups que no procedeixen del periodisme ni els interessa gens, al contrari, veuen els mitjans de comunicació com una potentíssima eina per a obtenir alts i ràpids guanys.
L’aliança cada vegada més estreta entre els mitjans de comunicació i els poders polítics i econòmics han causat un dany irreparable a la credibilitat de la premsa, la ràdio i la televisió. Domina el periodisme d’interès, que no és periodisme ni és res, retrocedint i desapareixent el periodisme de denúncia i de crítica, la llibertat de premsa de forma generalitzada, i de retruc, la democràcia informativa.
Ferreres no dimitirà. La Sexta no l’acomiadarà per mentir descaradament. Cap col·legi de periodistes l’expulsarà després de vulnerar totes les regles de l’ètica professional. Cap periodista de la seva emissora, ni de la competència ho denunciarà. Ningú farà res. És l’essència d’Espanya i del periodisme espanyol, on els periodistes de grans mitjans són mercenaris i pistolers a sou.
Només els mitjans independents, sense pressió ni condicionament de les informacions que difonen, sense lligams amb poders empresarials, polítics i financers, poden donar informació veraç i de qualitat. Només aquests poden fer periodisme real.
Jo fa temps que no miro informació a televisió, ni l’escolto per la ràdio, ni la llegeixo en premsa. Tu ho fas? T’agrada ser enganyat? T’agrada ser un titella?
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
INFLACIÓ, RECESSIÓ, INDEPENDÈNCIA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
INFLACIÓ, RECESSIÓ, INDEPENDÈNCIA
La independència de Catalunya arribarà.
No vindrà per l’èpica de les grans mobilitzacions ciutadanes en defensa dels nostres drets i llibertats. No vindrà a conseqüència d’un procés racional i de diàleg, i un referèndum democràtic legítim i pactat amb l’estat. No vindrà pel lideratge i grandesa dels nostres polítics, tot al contrari, arribarà malgrat que estan ells.
La independència catalana vindrà per la butxaca, una poderosa raó que afecta joves i vells, que afecta rics i a pobres, que afecta a tothom que visqui a Catalunya.
El mes de gener, vam publicar l’article “LA INFLACIÓ JA ÉS AQUÍ I S'HI QUEDA”. Malauradament, no ens vam equivocar, la inflació no és mai un fenomen temporal, sempre, sempre, sempre, la inflació té una tendència a enquistar-se, parasitant les economies de forma permanent.
L’augment dels preus s’ha produït per efecte de la pandèmia, per un costat ha disminuït l’oferta i per l’altre s’ha augmentat la demanda. La conseqüència que hi hagi pocs béns i que hi hagi molta gent que en vol comprar, és la inflació.
L’oferta ha baixat pels confinaments, aquests han evitat que pogués continuar el ritme d’hiperglobalització anterior a la pandèmia, i com a conseqüència, s’han aturat les cadenes de subministrament i s’ha impedit la disposició de productes o components per a la venda en la mateixa mesura prepandèmia.
La demanda ha augmentat molt en la pandèmia. Han confluït tres factors que han suposat la tempesta perfecta que justifica l’augment de la demanda. Han augmentat el consum de béns, ha augmentat el dèficit dels governs i també s’ha activat la fabricació i la impressió de diners per part del BCE.
Les mesures per a combatre la inflació no són fàcils i menys populars. No s’han aplicat fins ara de forma efectiva, només cal veure les del govern espanyol per a combatre-la. S’ha baixat l’IVA de l’electricitat. S’ha fixat un topall de 40 € el MWh en el cas del gas. S’ha aplicat un subsidi en forma de descompte de 0,20 € per litre de combustible. ES proporciona un xec de 200 € per a les persones més vulnerables. S’ofereix un subsidi que descompte entre el 30% i el 50% el transport públic. Totes elles, no estan encaminades a curar l’origen del mal, la inflació, tot al contrari, són mesures que produiran encara més inflació. Els subsidis i ajudes, no són gratuïts, s’han de pagar i ho pagarem entre tots.
Com a resultat, la inflació augmenta i no deixa d’augmentar. S'han d’aplicar més alts tipus d’interès com a fórmula econòmica per aturar-la, però no hi terme mitjà, si ens quedem curs en el tipus d‘interès, no aconseguirem res, cal ser més dur i aplicar tipus alts.
Inflació, rescissió, independència. Per què?
Davant una situació de tipus d’interès molt alts, es deixen de comprar coses a crèdit, les empreses venen menys i han de començar a acomiadar. La gent te més inseguretat i menys poder adquisitiu, deixen de comprar, cau el consum i es genera la crisi econòmica, la recessió.
En una situació de recessió, cal endeutar-se per a subsistir, i aquí vindrà el gran problema per a l’estat espanyol.
Espanya ja ha sigut rescatada una vegada, i no va fer els deures. Després de la crisi del 2008, a Espanya li van injectar quantitats ingents de diners, diners que el BCE va imprimir pràcticament sense cost per a comprar deute. Espanya mai ha tornat aquests diners, mai ha aplicat factors correctors estructurals per a tornar-los quan la crisi va acabar. Al contrari, Espanya es va gastar els diners comprant arsenals militar, apujant el salari als membres de la casa reial i altres bestiesses similars.
Les economies nord-europees van posar els diners i tenen memòria com és lògic, van ser enganyades una vegada pels governants espanyols i dubto que es deixin tornar a enganyar tan fàcilment, dubto que tinguin la predisposició de tornar a deixar diners sense posar condicions i sense exigir garanties i mesures, és a dir, retallades, que aquesta vegada no serien aplicades posteriorment al acabar la crisi sinó que serien d’aplicació immediata.
Si persisteix la inflació, que persistirà, la recessió arribarà, l’impacte a l’estat espanyol serà molt fort, tornarem a sentir parlar de les primes de risc i altres aspectes que poden portar a la fallida tècnica de l’estat, i és en aquest moment en el qual tindrem una oportunitat única, davant un estat debilitat, per a proclamar la República Catalana i trencar, perquè no hi haurà un altra opció, amb l’estat espanyol per sempre.
Espanya, repressió i recessió. Catalunya, no sabem el que ens depara.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
