EconomiaCAT

BERLÍN: ENVEJA SANA

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 26 Agost 2019

Aquest estiu ens hem portat bé i no hem anat gaire lluny. Aprofitant que la meva filla està cursant un Erasmus de final de carrera a la Technische Universität de BerlÍn, hem estat una semaneta amb ella per la capital alemanya i després hem allargat el viatge fins a Praga. Dues capitals europees amb una profunda càrrega històrica darrere.

Sóc dels que crec que l’estiu, fora de les nostres rutines diàries, és un bon moment per aprendre altres realitats, altres formes de vida, per endinsar-nos en la Història d’altres indrets, i sobretot per pensar i comparar.

A l’article d’avui, BerlÍn: enveja sana, parlaré d’aquesta ciutat, una ciutat de la qual considero conec bastants dels seus racons, de les seves anècdotes i part de la seva Història. És la tercera vegada que vaig en cinc mesos pels motius comentats inicialment i la sisena en total. He estat per motius professionals i com a oci. Tanta repetició ens ha permès aquesta vegada, sortir-nos dels circuits més guiris i aprofundir en les dues temàtiques que han marcat aquesta ciutat durant el segle XX, el nazisme i la guerra freda, esdeveniments que encara marquen el nom de la ciutat i que el marcaran en el futur per sempre més.

No comentaré aquestes dues temàtiques en sí, no analitzaré els motius que van produir les dues dictadures històriques que van impactar a la ciutat, cosa que m’encantaria, per cert, parlarem de la comparació i la forma d’afrontar el postfeixisme que han tingut els berlinesos, i alemanys en general, i ho compararem amb el tractament que es dóna al nostre estat, generant-me aquesta comparació una clara enveja sana, tal com diu el títol d’aquest escrit.

L’Europa recent és filla del feixisme i de l’antifeixisme. La Segona Guerra Mundial va dividir el continent entre països de l’Eix nazi-feixista amb els seus aliats (com l’Espanya de Franco), i els països que van combatre aquest moviment autoritari, els països de la resistència. Al finalitzar la Guerra, Alemanya va perseguir els nazis i va reconvertir la seva pesada herència amb una eina d’aprenentatge per a les futures generacions, perquè el que va passar mai més torni a succeir. Els nens de les escoles de Berlín visiten Sachsenhausen, el camp de treball i extermini indirecte proper a la ciutat, reconvertit en els darrers anys de la Guerra en camp d’extermini. Allà reben explicacions clares dels crims que els seus avantpassats van portar a terme.

A Espanya, el feixisme es va prolongar fins a la mort del dictador i un xic més. Ningú va ser perseguit. Els criminals i torturadors reconeguts van ser amnistiats, els que segueixen vius poden campar totalment lliures per on volen mentre les seves víctimes, en molts casos encara romanen enterrades sense identificar en foses comunes o en cunetes perdudes de la geografia ibèrica. No s’ha volgut passar pàgina, a les escoles postfranquistes no s’explicaven detalls, fins i tot ara no s’explica amb tota la seva dimensió i crueltat el que va ser la repressió portada a terme pels criminals de la dictadura franquista.

A l’Alemanya postnazi, els hereus de Göring, de Himmler, de Hess, de Borgmann i de Mengele entre altres, van passar a ser fills d’herois rodejats de tots els capricis imaginables a ser fills avergonyits de botxins, fills d’assassins (que és el que eren els seus pares), en el que els seus béns i patrimoni aconseguits amb la sang dels seus crims van ser embargats. Mentre a Espanya, la néta de Franco es passeja per platós televisius com una star-system mediàtica, i fins i tot, l’estat espanyol li reconeix un ducat amb “grandeza de España”, títol exempt de pagar drets per més conya. Us imagineu un nét del dictador alemany actuant al programa Guck mal, we tanzt?, traducció segurament errònia de Mira quien baila?, o anomenat pel govern democràtic alemany con a Baron Von Hitler amb dret a pensió vitalícia?

L’esvàstica està prohibida a Alemanya, mentre que a Espanya la veiem en determinats estadis de futbol. La salutació braç en alt està prohibida a Alemanya, mentre que a Espanya la veiem en actes de determinats partits polítics, no només de VOX, i fins i tot, en manifestacions de determinats sindicats de cossos policials, increïble però veritat. L’adoctrinament de l’Alemanya nazi va requerir un desadoctrinament de la població de forma intensa, cosa que es va fer. A l’Espanya franquista, l’adoctrinament va durar 40 anys, molt més que la duració del nazisme, i no s’ha fet cap desadoctrinament posterior, per això aquest país és com és, un lloc on es normalitza la xenofòbia, els privilegis, el masclisme i l’atac a les minories.

Alemanya va demanar perdó al poble jueu per l’Holocaust, també el va demanar a altres, com al poble txec al qual van ocupar. Espanya encara deu les seves disculpes als pobles llatinoamericans i a tantes altres colònies a les que han volgut aniquilar, com Catalunya. Mai ho farà. Spain is different però per mal.