EconomiaCAT
L’ÚNICA CERTESA ÉS LA INCERTESA ECONÒMICA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
L’ÚNICA CERTESA ÉS LA INCERTESA ECONÒMICA
La pandèmia generada per la Covid ho ha canviat tot a l’economia, i ho ha fet en molt poc temps.
El greu impacte econòmic de la fase de confinament extrem ha tingut efectes inesperats, immediats i asimètrics, no ha afectat a tothom per igual. Als que som més afortunats ens ha canviat la forma de treballar, amb més teletreball, i també ens ha canviat la forma de consumir, fent de les compres on-line un referent habitual.
Hem viscut aquest període de confinament des de les pimes pensant en el present econòmic i empresarial, lluitant per la supervivència del dia a dia de les nostres empreses i els nostres llocs de treball, combinant les eines que teníem al nostre abast per aguantar. Hem fet mil i un plans de contingència, portat a terme constants comitès de crisi utilitzant eines tecnològiques desconegudes fins ara com el Google Meet, ens hem transformat en voraços depredadors a la recerca, caça i captura de la liquiditat que el sistema bancari ens oferia amb l’objectiu d’hibernar l’economia, hem fugit com mai dels riscos i dels cants de sirena que en altres moments ens haguessin semblat molt atractius, hem canviat el nostre model de negoci a la velocitat de llum amb noves alternatives i finestres d’oportunitats que han aparegut en aquesta nova situació.
Altres, malauradament, han perdut la seva feina, ja són més de mig milió els aturats afegits en temps de pandèmia, o han perdut la seva empresa, quasi quaranta mil pimes han desaparegut en aquest període, són empreses que no han tingut cap mena d’oportunitat per a seguir lluitant, a les que han tancat als nassos la porta dels bancs, empreses que no han rebut cap classe d’ajuda i s’han vist obligades a tancar de forma definitiva durant l’estat d’alarma, per no poder obrir mai més. I això sense considerar empreses abocades a incorporar préstecs als seus passius que mai podran tornar i que les obligarà a tancar dintre d’uns mesos, com a molt, quan passi el període de carència.
El confinament ha fet entrar les nostres vides en una fase de shock en aspectes vitals com és el sanitari, el social i l’econòmic. En l’econòmic, hem tingut un triple shock que l’ha paralitzat, un shock de demanda produït per la caiguda sobtada de les expectatives econòmiques basades en el consum i la inversió; un shock d’oferta condicionat per la baixada de la producció i l’augment exponencial de l’atur, sobretot en determinats sectors; i finalment un shock financer provocat per les caigudes de les Borses i l’augment de les primes de risc del deute públic. 
Quan la fase del confinament més dur començava a passar i volíem pensar, potser de forma inconscient, en la reactivació, hem vist que l’única certesa és la incertesa econòmica.
Una incertesa que sembla que ha vingut per a quedar-se una llarga temporada. Ningú ajuda al fet que aquesta tendència pugui canviar. Tenim un govern que s’infla la boca de discursos mentiders en favor del suport financer de les pimes però que a l’hora de la veritat només beneficia a les grans companyies i els lobbies de poder. Un govern que no és creïble, i genera més incertesa a la incertesa existent. Formem part d’institucions negligents, d’una Unió Europea que no és tal, i en la que els egoismes i els recels d’uns contra els altres poden més que la col·laboració entre els estats per construir un sistema simètric, robust i solvent a velocitats similars.
Quan tornarem a la normalitat? La recuperació serà suficient i ràpida? Quan es recuperaran els sectors importants del nostre teixit empresarial? Ens facilitaran sortides per mantenir i consolidar la solvència? Podrem començar a reactivar-nos aviat?
Pensàvem que podíem controlar moltes de les coses que ens envolten, tot era qüestió de planificar-nos dèiem. El Covid ens ha portat i aportat un bany de realitat, no es pot controlar el que és incontrolable, no es pot preveure el que és imprevisible. Realment, la incertesa és inherent a la condició humana i a la nostra existència, els principis heisenbergians de la incertesa sempre han estat més reals que els idíl·lics principis clàssics del paradigma newtonià.
Davant d’aquesta situació només ens queda la por o l’adaptació. Com que no sabem quan podrem tornar a fer vida “normal”, és millor que ens adaptem a aquesta situació d’incertesa abans que passar por sense saber la data de caducitat d’aquesta., abans que seguir patint per un context que no sabem del cert quan acabarà i si s’acabarà.
Aquesta filosofia de vida ens porta a un canvi que va des de l’economia del ser a l’economia de l’esdevenir, d’allò que està per arribar, en la qual l’acció i les decisions són igual o més importants que la simple comprensió dels fets, en què el temps és irreversible, en què la història i l’experiència vàlida només és la del futur pressentit, en què el coneixement és sempre imperfecte i el món està inacabat, en constant moviment.
Picasso es preguntava: Quan has vist un quadre acabat?, doncs ni un quadre ni res, les coses, les obres, tot el que té vida, s’interromp però no s’acaba, està sempre obert als esdeveniments del futur, tot està inacabat, nosaltres ho estem, el que passa al nostre costat també.
Disculpes pel rotllo filosòfic però em venia de gust. Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
