EconomiaCAT

EL COVE SENSE PEIX

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 01 Novembre 2021

EL COVE SENSE PEIX

L’expressió "peix al cove" s’identifica en política amb l’etapa de Jordi Pujol.

Consistia en anar pidolant, esgarrapant i aconseguint de l’estat central, petites concessions per anar fent i construint el país. S’associava amb una forma pragmàtica de fer política, en la que el nacionalisme autonòmic moderat català i no independentista tractava d’aprofitar qualsevol posició de força enfront de la debilitat del moment del govern central i centralista per revertir a poc a poc una situació deficitària de partida.

Lingüísticament parlant, la utilització en política d’aquesta expressió era incorrecta, peix al cove significa i fa referència a quelcom senzill d’aconseguir. És equivalent a dir això està fet o a dir això és bufar i fer ampolles, i més col·loquialment a dir que una cosa està xupada o està tirada.

El peix al cove no és només un error lingüístic, també va ser un error polític que quedava lluny de la tradició pactista històrica del catalanisme i fora de qualsevol marc de cooperació bilateral propi de les institucions.

El peix al cove no era una estratègia política de cap mena sinó una forma tàctica i oportunista de fer que servia per anar tirant, per fer callar i conformar als votants, llavors majoritaris, i per evitar desordres socials de forta magnitud. També servia, com hem vist després, a interessos particulars del senyor Pujol, creant un context de tranquil·litat i de conformació que facilitava la corrupció i el repartiment indecent i sense principis dels peixos, avui un per a tu i demà dos per a mi.

El resultat final de les polítiques catalanes del peix al cove ja el coneixem i són un desastre, la veritat i el que va quedar era més cove que peix, el peix al cove va esdevenir en el cove sense peix.

El que des de Catalunya i els catalans vèiem com una justa negociació, des de la resta de l’estat es veia i es venia com un xantatge. El que des de Catalunya s’entenia com una reivindicació als molts greuges acumulats durant dècades i dècades, des d’Espanya s’ha considerat i s’ha venut com un “ja tornen aquests catalans rics i xantatgistes a pidolar, són insaciables i no ens deixaran res per a nosaltres”. Nosaltres sabem que no és així, però a la resta de l’estat espanyol així ho veuen i així s’ho creuen.

Aquesta imatge esbiaixada i deteriorada de la realitat, facilita i aconsegueix que de forma maliciosa i impune s’incompleixin sistemàticament els compromisos per part dels diferents (tots) els governs espanyols en matèria d’inversions per al nostre país, a vegades directament no executant-se i a vegades alentint i eternitzant aquestes. La conseqüència d’aquest incompliment ha portat a Catalunya a no disposar de les infraestructures que ens fan falta, ens ha dut a la degradació i a no poder ser el que mereixem ser.

Els resultats aconseguits de les polítiques del peix al cove per a Catalunya, s’extrapolaven als altres indrets estatals en forma de compromisos i pressupostos, el famós “café para todos”, solidaritat li deien, tot el peix pescat a l’estat, excepte el d’Euskadi que és en gran part per a ells, es repartiria de forma equilibrada i justa entre tots, perquè ningú passi gana. Però aquí no hi ha hagut ni hi ha justícia ni equilibri, el peix s’ha repartit de forma irregular, mentre que per a algunes comunitats autònomes hi ha havia més peix de l’acordat i tot era del bo, per a nosaltres només ens ha quedat la morralla i en poca quantitat.

Ens han robat el peix que hem pescat, hem fet el lluç. Ens han robat els calés i ara ens volen robar la llengua, la llibertat, els nostres principis, la nostra identitat. Ens ho volen robar tot. El nacionalisme espanyol no és ni serà mai plurinacional, és unitarista i centralista, unitarista i centralista amb la llengua a la qual li diuen espanyol i no castellà, unitarista i centralista amb les seves creences religioses, unitarista i centralista amb la seva idea política de monarquia-jutges-govern, al nacionalisme espanyol li molesta Catalunya com és, vol que sigui un territori més d’Espanya, que desaparegui com a país.

Aquest pensament és el que ens va portar a la majoria de catalans a desconnectar d’un estat al qual no volem pertànyer, a un estat que ens represalia per la nostra forma de pensar i fer, a un estat hostil que nos ens protegeix sinó que ens persegueix, un estat que no té solució, en el que estem com el peix que es mossega la cua.

Volem la Independència. No puc acceptar ni accepto, veure als “nostres” polítics amb actitud de tornar als pretèrits temps amb olor de polítiques del peix al cove i que no ens porten enlloc, que en portar-nos amb força i determinació cap a la independència. El resultat ja el coneixem per a moltes taules de diàleg que hi anem, a l’estat tot el peix està venut. Dit de forma clara i catalana: Marxem! L’1-O no va ser cap intent, va ser una victòria vinculant per golejada de la democràcia.

Hem triat aquests polítics i partits per defensar-nos i fer efectiu el mandat de l’1-O, no hem triat a polítics pusil·lànimes per a perdre el temps. No volem polítics de pa sucat amb oli, no volem polítics per a parlar, per a gesticular, per a queixar-se, per a criticar, ni per fer promeses, però que a l’hora de la veritat donen suport al PSOE, un partit centralista que forma part del nacionalisme espanyol, un partit partícip de la repressió i del 155. Això se’n diu fer el préssec i nosaltres volem polítics en majúscules, per a executar, per a fer.