EconomiaCAT
QUINA PUDOR QUE FA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
QUINA PUDOR QUE FA
Fake news per a tot arreu, fake news de tota mena...
Fa pocs dies que ha esclatat un nou escàndol mediàtic amb la filtració d’uns àudios de l’excomissari Villarejo, un cop més, que destapen com Antonio García Ferreras va publicar informació falsa i manipulada de forma conscient, sabent que el que publicava era mentida. La falsa notícia anava d’un suposat compte bancari de Pablo Iglesias, llavors líder de Podemos, en el paradís fiscal de les illes Granadines.
La fabricació de notícies falses és molt greu, però no és una situació nova ni sorprenent. Un periodista sense ètica, un periodista que menteix sabent-ho, no és un periodista. Ferreras és un jeta, un soldat més al servei de les clavegueres de l’estat, on hi ha elements que mouen la merda, altres que li donen forma, i tipus con Ferreras que la difonen com si fossin ventiladors.
Gens de respecte per a persones com ell, corruptes i mentiders, que desmereixen la seva professió periodística. Ara bé, acusant-lo a ell no hi ha prou, el problema no està només en la responsabilitat individual i la manca d’ètica d’un o de diversos periodistes, el problema està i són les estructures dels mitjans de comunicació, pitjor com més grans són, les seves necessitats de finançament, d’on provenen aquestes, i de quina manera afecten les línies editorials i els continguts que elaboren els periodistes que tenen en nòmina.
Si ho entrem a analitzar, de seguida veurem quina pudor que fa.
Els grans mitjans de comunicació espanyols han estat sotmesos a processos de concentracions i fusions, resultat d’una gran crisi que els ha provocat pèrdues milionàries, derivades de la disminució d’ingressos per publicitat, de la baixada en picat de la premsa en paper i de la pèrdua de confiança de la ciutadania. Ara, els grans mitjans per a sobreviure depenen de la publicitat institucional, poder polític, i del finançament directament o indirectament de la banca, poder econòmic.
La publicitat és la principal font de finançament dels mitjans de comunicació privats i d’alguns mitjans públics. La publicitat en si no és imparcial, tracta d’influenciar, de crear una necessitat pel públic amb l’objectiu de generar consum i mercat. Difícilment, crec que mai, veureu un mitjà de comunicació que parli d’un conflicte empresarial a una empresa que emet publicitat en aquell mitjà, s’oculta o se suavitza, és falta doncs a l’ètica periodística per les vinculacions comercials mitjà de comunicació i empresa. Ja no s’intenta vendre informació als clients, ara es venen lectors i audiències als anunciants.
Les subvencions són una altra font de finançament important, cada vegada més. Sigui per la via d’ajudes directes, que suposen un ingrés monetari al mitjà de comunicació, o bé per la via d’ajudes indirectes, en les que les administracions deixen de percebre ingressos que corresponen al mitjà, el volum d’aquestes subvencions no ha deixat d’augmentar, cosa que ha permès a molts mitjans de comunicació estar en números verds gràcies a aquestes. Una dependència tan forta de les subvencions, sens dubte, afectarà la capacitat crítica dels mitjans que les reben enfront de les institucions que les concedeixen.
El paper de la banca i els fons d’inversió en els mitjans de comunicació no és anecdòtic, i menys després de la crisi en què han passat a ser els amos absoluts. El Grupo Prisa (El País, As, la cadena SER, etc.) va passar de tenir deutes molt substancials amb la banca a intercanviar-les per accions a Caixabank (avui diluïdes), al Banco de Santander, el fons Amber Capital i al HSBC. El Grupo Vocento (ABC, Las Provincias, etc.) va arribar a tenir un president, Rodrigo Echenique, que compaginava aquest càrrec amb el de vicepresident del Banco de Santander. El Grupo Godó (La Vanguardia, Ara, RAC1, etc.) està relacionat directament amb Caixabank. El Grupo Planeta/Atresmedia està associat a Banc Sabadell, Caixabank, Banco Santander. Unidad Editorial (El Mundo, Marca, Expansión, etc.) pertany de forma majoritària de RCS Group que té un fort paquet accionarial de la banca italiana.
La notícia té un gran valor econòmic en si mateixa, pot ser un bon negoci i també dolent. Aquest descobriment fa aterrar al gran capital als mitjans de comunicació que queden en mans de persones i grups que no procedeixen del periodisme ni els interessa gens, al contrari, veuen els mitjans de comunicació com una potentíssima eina per a obtenir alts i ràpids guanys.
L’aliança cada vegada més estreta entre els mitjans de comunicació i els poders polítics i econòmics han causat un dany irreparable a la credibilitat de la premsa, la ràdio i la televisió. Domina el periodisme d’interès, que no és periodisme ni és res, retrocedint i desapareixent el periodisme de denúncia i de crítica, la llibertat de premsa de forma generalitzada, i de retruc, la democràcia informativa.
Ferreres no dimitirà. La Sexta no l’acomiadarà per mentir descaradament. Cap col·legi de periodistes l’expulsarà després de vulnerar totes les regles de l’ètica professional. Cap periodista de la seva emissora, ni de la competència ho denunciarà. Ningú farà res. És l’essència d’Espanya i del periodisme espanyol, on els periodistes de grans mitjans són mercenaris i pistolers a sou.
Només els mitjans independents, sense pressió ni condicionament de les informacions que difonen, sense lligams amb poders empresarials, polítics i financers, poden donar informació veraç i de qualitat. Només aquests poden fer periodisme real.
Jo fa temps que no miro informació a televisió, ni l’escolto per la ràdio, ni la llegeixo en premsa. Tu ho fas? T’agrada ser enganyat? T’agrada ser un titella?
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
