MASCARETES AL DESCOBERT

mascaretes3

La mascareta ens fa calor, ens costa de respirar, ens atabala, entela les ulleres, fa reaccions a les pells més delicades, ens limita la comunicació, perdem expressivitat i ens molesta molt a l’hora de parlar, és antiestètica, no ens reconeix ni el nostre iPhone. Portar mascareta és un rotllo, pesat i estressant, però és necessari, per a nosaltres i per les persones a qui estimem.

M’esgarrifa sortir al carrer i veure com cada vegada hi ha més gent relaxada en aquest tema tant important, com si no anés amb ells. Gent sense mascareta, gent que se la treu per parlar pel mòbil, gent que la porta sense tapar-se el nas, que la porta penjant del coll o per una orella, fins i tot, he vist gent que se la treu per tossir!!, increïble, mascaretes al descobert.

Que no ho hem passat prou malament en els mesos de confinament estricte? Quanta gent ha perdut el seu lloc de treball? Que no coneixem a ningú a qui li ha canviat la vida per sempre? o a qui l'ha perdut directament? Volem haver de tornar-hi?

La mascareta, ens agradi o no, forma i formarà part de les nostres vides quotidianes, ens hem acostumat a agafar-la amb les claus, la cartera, i el mòbil quan sortim de casa, no fer-ho és ser un irresponsable, un insolidari i un egoïsta. No volem tornar a viure el que hem passat, no volem rebrots descontrolats, no volem nous confinaments que comporten greus i negatives conseqüències en tots els àmbits.

No fem cas a cap govern, ni central ni autonòmic, no han estat a l’alçada i no ho estaran ara, fem cas al nostre sentit comú, a la racionalitat del nostre pensament, recordem! que el virus està arreu, que no sabem si en som portadors o no, és igual de perillós i contagiós, i fins que no surti una vacuna que el destrueixi i impedeixi la seva propagació, ens hem de seguir protegint a nosaltres i al nostres.

mascaretes1El manteniment de la distància de seguretat, la mascareta ben posada i la higiene constant amb aigua i sabó o líquid desinfectant, són avui per avui els únics element possibles per combatre l'enemic. El manteniment de la distància no depèn només de nosaltres, tots hem viscut en aquest dies algun episodi de gent que se’ns acosta i no podem fer res més que cridar-li l'atenció a l'energumen en qüestió. La mascareta i la higiene són les coses que podem fer cadascú de nosaltres, les nostres aportacions per evitar la propagació, per guanyar temps al problema fins que surti un remei. Les coses, poques, que podem controlar, controlem-les amb el que tenim: mascaretes, higiene i precaució.

mascaretes2

Tot ha canviat, res no serà igual que abans de conèixer la Covid19, i hem de sobreviure, combatre aquest canvi injust que ningú ens hem buscat. Els nens han d’estudiar des de casa, s’ha hagut que fer telefeina per obligació, i els meus pares, amb 92 i 90 anys s'han tornat com adolescents que busquen els seus espais de llibertat, que només volen sortir, després de mesos de no trepitjar el carrer i d'haver de fer-los-li la compra per la xarxa. Primer, no callaven per anar a la pelu i a “fer-se els peus”, després per tirar la primitiva i comprar al súper i el mercat, i ara em demanen anar al restaurant a fer la paelleta, cosa que fins Setembre ja els he dit que s’oblidin, i llavors....ja ho veurem.

Em quedo amb un comentari d’ahir de la meva mare, els vam anar a veure, tots portàvem mascareta, i em diu: De què rius nen? ... És a dir, més enllà del obstacle tèxtil facial que portava al nas i a la boca, les emocions es transmetem igualment. Ara, reaprenem a llegir la mirada i els gestos que s'endevinen rera la barrera que ens mig oculta.

Podem fer de tot, diferent sí, però de tot, tant com fèiem quan no haviem de dur mascareta. Podem portar a terme els desitjos i les il·lusions, podem treballar, passejar, fer família, vacances i fins i tot, fer revolucions.


I si finalment la revolució dels somriures acaba sent la revolució de les mascaretes?

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

COLAU HA APAGAT EL LLUM

colauapagaelllum1

Una hora! És el temps que vaig trigar, el matí d’ahir dissabte, per portar uns papers des de casa meva, al Poblenou, fins al despatx de Via Laietana.

Una hora! És el temps invertit per recórrer 4 kms en cotxe, una distància que normalment s’hauria de fer en 10 minuts. Carrer Taulat tallat per mesures de la Covid19 que ningú entén. Via Laietana tallada encara no sé els motius. Rambles tallades a la circulació. Vaig haver d’aparcar a la ximbamba, travessar a peu el Raval, agafar el carrer del Call, travessar la plaça Sant Jaume, on per cert, des de l’Ajuntament penjava una pancarta que deia “ens en sortirem”, i que en aquell moment em va semblar una broma de mal gust, una burla a un ciutadà que només volia deixar uns papers.

Ser ciutadà de Barcelona s’ha convertit en un problema a la normalitat, ser un barceloní de a peu és ser víctima de les dificultats, els obstacles i els experiments que la Colau i el seu equip de govern municipal ens posen per viure-hi i treballar a la ciutat, per fer-nos la vida impossible.

Lluny ha quedat aquella Barcelona que jo descrivia amb un article al març de l’any 2014 anomenat “Barcelona, la ciutat dels prodigis”, una ciutat de la qual jo estava molt satisfet, orgullós i enamorat, una ciutat que aixecava l’admiració i la passió de totes les persones que la visitaven.

Aquella era la MEVA ciutat, aquesta no ho és, aquesta és la ciutat de la Colau. Ara és una ciutat bruta, una ciutat fosca, una ciutat grisa, una ciutat en decadència, deixada, una ciutat que mentre va perdent en cultura, va guanyant en delinqüència. Aquella ciutat dels prodigis, era una ciutat plena d’energia i de llum, ara l’alcaldessa Colau ha apagat el llum, i ens està fent viure a Barcelona una de les seves èpoques més fosques. colauapagaelllum2

Barcelona s’està quedant endarrere, està sortint ràpidament del mapa de les ciutats modernes, actives i cosmopolites. S’està convertint-se en pocs anys en la ciutat dels despropòsits, la ciutat dels nyaps, el seu anunciat model de ciutat alternativa era un mediocre model del no res, no hi havia model, només hi havia retòrica, tot era façana, farsa i postureig. Barcelona no es mereix això. Barcelona no es mereix ni a la Colau, ni els hooligans que li segueixen el seu fracàs, el seu frau i li riuen les gràcies, no reprovant els milionaris pressupostos publicitaris per inundar la ciutat amb rètols que diuen que “Barcelona té molt poder”, quan la realitat és inversament proporcional. Per cert, en català correcte, aquest malsonant i ofensiu "slogan", s'escriuria: "Barcelona, (en) té molt DE poder", que ja n'hi ha prou de barbarismes i atacs al nostre idioma que no és el catañol, sinó el català.

colauapagaelllum3Vull una Barcelona amb trànsit a la Via Laietana, no una Barcelona amb les artèries claus per la mobilitat que semblin un desert. Vull una Barcelona plena de turistes que deixin divises i omplin els carrers de la ciutat fent fotos, que omplin els restaurants. Vull una Barcelona amb moltes terrasses i totes plenes quan passi la Covid. Vull una Barcelona sense delinqüència i segura però no una Barcelona plena de càmeres amb reconeixement facial per controlar-nos a tots. Vull una Barcelona fortament il·luminada quan vingui el Nadal. Vull una Barcelona amb una forta oferta hotelera però una Barcelona on els ciutadans no hagin de marxar. Vull una Barcelona neta i cuidada. Vull una Barcelona activa pel seu comerç i amb indústria, forta econòmicament. Vull una Barcelona que no em prohibeixi circular en cotxe, sinó que no sigui necessari agafar-lo perquè la ciutat disposa d’una xarxa de servei de transports públics tan bona i abundant que em sedueixi de deixar el cotxe al garatge. Vull una Barcelona organitzada, no una ciutat incongruent on els seus carrers i carrils semblen un xaró joc de taula. Vull la Barcelona dels eficients, no la Barcelona dels recomanats. Vull una Barcelona sense atur. Vull una Barcelona amb cues de turistes per veure monuments i no amb cues al banc dels aliments per omplir la nevera de casa. Vull una Barcelona on la Guàrdia Urbana ajudi i protegeixi al ciutadà i no on aquest és perseguit.

Vull una Barcelona sense obstacles, lliure, vull la MEVA Barcelona novament, l’hem de recuperar.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

NO ES NEGOCIA AMB TERRORISTES

noesnegociaambterroristes1

El terrorisme d’estat és incompatible amb l’estat de dret. Són dues coses antagòniques.

El silenci sepulcral de les institucions espanyoles del present davant els informes desclassificats de la CIA del passat, la seva sistemàtica i vergonyosa negació, la por dels polítics actuals a investigar qui hi havia darrere dels GAL, qui era a dalt de tot de la piràmide, i la voluntat de mantenir per sobre de tot una callada institucional i política, són l’evidència més clara que les misèries i escàndols no s’han superat.

La guerra bruta de l’estat roman entre nosaltres, la seva trama criminal segueix preparada per actuar de forma ràpida i en tot moment sense considerar les credencials democràtiques que prediquen, i fer-ho en forma d’estructura de clavegueres d’estat davant de qualsevol element que sigui dissident del seu concepte d’indissoluble unitat de la nació, que vagi en contra dels seus pilars fundacionals construïts amb el mateix material que les cases de les tribus massais, a base de fang i merda, i que qüestioni els seus artificials mites contemporanis, pocavergonyes convertits en una espècie d’herois d’una falsa democràcia, com són Felipe González, el senyor X dels GAL, i Juan Carlos de Borbón, el senyor C de la corrupció i les comissions.

Però silenciar, negar, tapar, amagar, mentir i callar no significa que les coses no existeixen, hi són. Tapar la corrupció de Juan Carlos, no fa que no sigui un corrupte comissionista que s’ha servit del seu lloc de treball per enriquir-se a costa dels que ell considera súbdits. Tapar a Felipe González, no fa que deixi de ser un sinistre personatge que va utilitzar diners públics per organitzar escamots paramilitars i mercenaris il·legals que van atemorir, segrestar, torturar i assassinar, i enterrar en calç viva a desenes d’activistes i militants bascos. Tapar la violència policial de l’1-Oct, no fa que centenars de ciutadans pacífics i demòcrates fossin cruelment agredits i apallissats per un model policial digne de les dictadures més fosques i brutals. Tapar la repressió al moviment independentista, no fa que la injusta repressió existeixi de forma impune en un estat subdesenvolupat en els drets i les llibertats personals i col·lectives com és l’estat espanyol, un estat on no existeix la transparència i en conseqüència no existeix la democràcia.noesnegociaambterroristes2

Quan un país és governat per corruptes, mafiosos, dictadors i terroristes és una desgràcia per aquell país i pels seus pobres ciutadans. Però quan aquests ciutadans es deixen ser governats per aquest tipus de perversa gent, quan els ciutadans no es rebel·len i estant còmodes amb aquest plantejament d’estat, llavors la desgràcia es transforma en tragèdia perquè la gent passa a ser còmplice de l’estat, a combregar amb les seves formes i fets, són com ells, són ells.

Un estat, on la seva gent i les seves institucions, accepten les clavegueres és un estat de clavegueres. Un estat on s’accepta ser o haver sigut governat per a terroristes, i no es fa res al respecte, passa a ser estat terrorista, i no es negocia amb terroristes. El nazisme practicava terrorisme d’estat. Daesh practica terrorisme d’estat. I els GAL eren terrorisme d’estat.

noesnegociaambterroristes3Un estat, on la seva gent i les seves institucions, volen infondre el terror a altres, a les minories és un estat terrorista. Un estat que permet que policies pagats amb fons reservats fabriquin informes i proves falses contra els seus adversaris polítics és un estat terrorista. Un estat que permet tenir el seu Tribunal Suprem en mans de fanàtics ultradretans que aprofiten aquests falsos testimonis per emetre sentències desproporcionades i injustes contra polítics amb ideals no concebibles per a ells, és un estat terrorista. Un estat que permet construir un relat fals i pervers forjat de l’odi i el menyspreu al pensament d’altres és un estat que practica el terrorisme. Un estat que envia a milers de policies a apallissar arbitràriament a ciutadans indefensos és un estat terrorista.

No es negocia amb terroristes, no es negocia amb els nazis, no es negocia amb els jihadistes islàmics, no es negocia amb Espanya.

Si els espanyols accepten el silenci és perquè ja els hi va bé aquest silenci, per a ells els GAL va ser una bona cosa, sort dels GAL que van parar els peus als “separatistas vascuences”. Són els mateixos que fan i volen silenci sobre el que va passar a Catalunya el 1-O i dies posteriors, són els mateixos que ja els hi va bé les condemnes injustes als polítics catalans, són els mateixos als que els és igual la democràcia.

Si a Catalunya ho acceptem, som i serem com ells, si no ho acceptem ens tocarà lluitar, no negociar, perquè les clavegueres i el terror formen part de seu ésser, les clavegueres i el terror formen part intrínseca de la seva matèria inorgànica, les clavegueres i el terror són ells.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

GEORGE FLOYD I JORDI CADARELL

georgefloyd1

El covard assassinat de George Floyd per asfíxia a mans d’un policia, el darrer 25 de maig a la ciutat de Minneapolis és horrorós, repugnant, abominable i fastigós.

El món ha quedat en shock veient el vídeo que retrata l’assassinat de Derek Chauvin, un policia blanc, pressionant amb el seu genoll i durant uns 10 minuts el coll de Floyd, mentre aquest implorava per oxigen només per a poder respirar, "-I can’t breathe" eren les úniques i últimes paraules d’en George, mentre aquest deixava anar el seu darrer alè de vida.

En "Pedro López López" se’n fa creus del que ha passat a Minneàpolis des de la seva Aracena natal, província de Huelva. S’esgarrifa del racisme existent a la societat nord-americana, s’indigna de la brutalitat policial i critica l’actuació de Trump de tirar més benzina al foc durant la crisi. En Pedro segueix les notícies del cas de Floyd per les edicions digitals de El Mundo i l’ABC. Ell és catòlic i va a missa cada diumenge amb la seva esposa Irene i els seus tres fills, on avui han fet referència al pobre George i han pregat per la seva ànima. En Pedro és policia nacional des de fa 15 anys, i 8 d’ença que està a la unitat antidisturbis. És fàcil des del domicili del seu poble esgarrifar-se del racisme i la xenofòbia cap als ciutadans afroamericans dels Estats Units. És fàcil indignar-se amb l’abús de poder i la brutalitat policial quan els fets succeeixen a més de set mil quilòmetres. És molt fàcil criticar a Donald Trump com a agitador i provocador de la política de l’odi.

georgefloyd2Ara bé, situem l’escena fora d’Amèrica del Nord, a un poble de la geografia catalana anomenat Sant Julià de Ramis, per exemple. Modifiquem la data per l’1 d’octubre, i l’any pel 2017. Canviem també el context, no tractem d’un ciutadà que havia pagat amb un bitllet fals de 20 dòlars sinó d’un ciutadà que de forma pacífica anava a votar a un referèndum. Finalment canviem el nom de l’agredit, el catalanitzem un xic i parlem d’un tal Jordi Cadarell, a Catalunya.

En Pedro és el policia que cantava el “A por ellos” dins l’autocar quan anava cap a Catalunya, en Pedro és aquell policia que va estar una setmana tancat al vaixell dels Piolín, en Pedro és aquell policia que arrossegava pels cabells al Jordi Cadarell l’1 d’octubre, és aquell que saltava i trepitjava amb les seves botes per fer mal a sobre del Jordi Cadarell i altres dels seus companys que estaven asseguts en actitud passiva a unes escales, en Pedro és aquell que el llençava escales avall, en Pedro és aquell policia que apareixia a totes les televisions agafant de la mandíbula a en Jordi Cadarell, en Pedro és aquell energúmen que ignorava al Jordi Cadarell després de ferir-lo. En Pedro, com la majoria dels seus companys, va actuar aquell 1 d’octubre com el que és, un animal irracional i violent, sense ajustar-se a la legislació vigent ni als protocols existents dins del cos policial, atemptant contra la integritat física i la dignitat dels ciutadans als quals van atacar, degradant-los i humiliant-los.

Pedro i Derek són el mateix, els agressors, uns monstres sense escrúpols. Un critica a l’altre però fan el mateix. Un prega per les víctimes de l’altre però són el mateix tipus d’immundícia assassina. George Floyd i Jordi Cadarell també són el mateix, les víctimes d’una herència xenòfoba que actua de forma brutal. Els paral·lelismes són evidents, George va ser sentenciat i assassinat per ser negre, Jordi va ser apallissat per ser català.

georgefloyd3El problema és només veure “la paja en el ojo ajeno”, tots aquells que avui ploren la mort de George Floyd van aplaudir, justificar, tapar o com a poc van callar davant la violència i repressió de l’estat contra els ciutadans que només volien exercir el seu dret democràtic. Tant fàstic fan els que aplaudeixen, justifiquen, tapen o callen la mort de George Floyd com els que ho van fer davant la tortura d’en Jordi Cadarell. A l’1-O hi va haver xenofòbia, xenofòbia anticatalana, i va haver abús de poder i violència per parts de les forces de l’ordre, hi va haver apologia a l’odi institucional per part de les autoritats, jutges fatxes i del govern de l’estat.

La diferència rau en que als Estats Units d’Amèrica s’han fet manifestacions a totes les ciutats, a España no ha sigut així. Als Estats Units d’Amèrica el cap del pentàgon s’ha negat a enviar l’exèrcit contra els ciutadans i a España ja sabem el que hagués succeït.

Spain is different! Spain is a nightmare!

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

VUWL, RES SERÀ IGUAL

vuwl1

Ja és massa tard per evitar la recessió i els seus efectes devastadors a conseqüència de la sobtada i massiva frenada de l’activitat a les economies més importants i significatives del món, provocades pel shock exogen i extrem de la pandèmia.

La pregunta a fer-nos ara és quan i com serà la sortida. El quan sortirem condicionarà el com sortirem.

Sortirem amb la forma d’una V?, la que seria avui, la forma de lletra més desitjada de l’alfabet. NO, és impossible i ho sabem. Aquesta forma només és possible si existeix un control total de la pandèmia en un curt període de temps, cosa que no ha passat, van deixar entrar el virus i encara que fem coses per voler tornar a una fictícia normalitat, el virus hi és i ens condiciona. La caiguda en picat de la nostra economia i l’impacte que ha tingut i tindrà en els mesos vinents la Covid19, el confinament i el desconfinament sense garanties, fan impossible un retorn a la mateixa velocitat que es va produir la davallada. Les pèrdues ocasionades als sectors més afectats com són els comerços en general, el turisme, l’hostaleria i la restauració, el sector immobiliari, la indústria de l’automoció i els esdeveniments culturals ja no són recuperables.

Sortirem amb la forma d’una U? Significaria una entrada en picat, com s’ha produït, i una posterior sortida ràpida després d’un període de tocar fons i en el que costa recuperar-se. Seria un escenari optimista i desitjable però del tot improbable. Amb un estat que no ens va protegir quan havia de fer-ho, que va deixar que s’escampés el virus, que no ens va deixar aïllar quan tocava, un estat que amaga coses, que es deixa subornar, que no ens facilita eines per lluitar en l’àmbit sanitari, ni ens les proveeix per sobreviure en l’àmbit econòmic, la sortida mai potser ràpida ni sòlida, de fet és dubtós que hi hagi sortida per mitjans propis. Una sortida amb U seria possible amb mesures fiscals i monetàries encertades, molt fortes i encaminades a aconseguir la recuperació, mesures que ni a l’estat espanyol ni a la UE es veuen a curt termini, donat el seu llarg historial de negligències anteriors.

Sortirem amb la forma d’una W? És la forma més probable si es prenen mesures de relaxament en el distanciament social, com sembla que són les que dicta el govern espanyol, un govern sense rumb ni lideratge social, i sempre a expenses dels seus amos, elèctriques, empreses de l’Ibex35 i bancs, que els asseguren una jubilació daurada mitjançant les portes giratòries per tots conegudes. La forma en W és la marcada per la negligència d’uns irresponsables que amb l’excusa de salvar l’economia, acaben amb més morts i una crisi econòmica pitjor i de més duració, que té com a resultat una recuperació inestable de manera que quan es comencen a veure els efectes d’una certa acceleració, es torna a caure en depressió, produïda per un rebrot de casos del virus. Es tracta d’una forma altament nociva per la incertesa econòmica i social que genera.

O no ens en sortirem, que seria una L? És l’escenari més pessimista però sembla que hem agafat aquest camí, el de la caiguda per no remuntar més. És el camí de deixar caure empreses, sobretot petites i mitjanes empreses que anaven tirant abans de la crisi. És el camí de no ajudar, i enfonsar més als milers i milers d’autònoms, molts que no ho són per vocació sinó obligats per les circumstàncies de la crisi financera anterior. És el camí de no ajudar a qui dóna ocupació. És el camí resultant de tractar una crisi excepcional, com si fos un refinançament usual. És el camí que porta i portarà a moltes empreses i autònoms a no poder pagar les seves despeses, a acomiadar els seus treballadors, a plegar. És el camí que porta i portarà a molta gent a perdre el seu lloc de treball, a perdre els seus ingressos.

VUWL, res serà igual.

A tots ens afectarà, no tornarem als dies de febrer del 2020, viurem en un món diferent, haurem de prendre consciència i ens haurem d’adaptar. Res serà igual.

Altres pandèmies han fet pensar a l’ésser humà. Mireu que va passar després de les epidèmies de pesta negra del segle XIV, va ser la fi del feudalisme. L’ésser humà va deixar d’estar còmode amb un sistema que tenia assimilat, un sistema paternalista, un sistema en el qual treballaves per l’amo a canvi que de la protecció d’aquest, quan realment el sistema no et protegia de tot, no et protegia d’un minúscul bacteri que va causar la mort de 50 milions de persones.vuwl2

Res serà igual. D’aquesta pandèmia i de les seves conseqüències no ens en sortirem sols, no ens en sortirem individualment, no ens en sortirem amb més austeritat i més retallades. Al contrari, ja hem vist el que passa quan retalles amb salut, que col·lapsem de forma fàcil. Tampoc ens en sortirem amb més deute, ja que si poses més diners al sistema però disminueixes en despesa pública i salaris, al final la liquiditat acaba anant als més rics, creant més desigualtat.

Res serà igual. Necessitem que qui ens governa ens ajudi, tal com va fer Franklin D. Roosevelt als Estats Units l’any 1933, veient que després de la Gran Depressió i abans que la societat col·lapsés, havia d’haver una intervenció estatal massiva acompanyada de polítiques d’ocupació. A Alemanya no ho van veure, la societat va col·lapsar i els hi va entrar de ple el feixisme hitlerià, cosa que cada vegada veiem més implantada a l’estat espanyol i als nostres carrers on fan apologia de l’autoritarisme onejant la bandera rojigualda que s’han fet seva.

Res serà igual. Per ensortir-nos-en necessitarem diners, i en aquest moment d’un estat més intervencionista, però no un intervencionisme a l’ús, no un intervencionisme per rescatar els negocis estratègics sinó per a participar-hi, per garantir l’ocupació, no per retallar els salaris sinó per aportar serveis gratuïts i de qualitat, els serveis essencials, l’educació, la sanitat, l’habitatge, el transport, etc.

Res serà igual. Un ESTAT en majúscules que tingui la capacitat de gestionar i interpretar que la globalització no és el que crèiem fins ara, que en certes coses cal desglobalitzar-se. Capitalistes sí però un nou capitalisme adaptat a les situacions, no un capitalisme amb peus de fang que cau per l’escomesa d’un petit organisme de 400 nanòmetres de diàmetre i que s’adona que té una vital dependència de llunyans indrets per defensar-se i que no és capaç per mitjans propis ni de fabricar mascaretes per la seva població. Un ESTATque entengui que cal reindustrialitzar-se, que cal definir de nou les bases del modern "Estat del Benestar".

I com es paga tot això? Amb la L segur que no. Però amb U s’escriu CatalUnya i amb U s’escriu cUideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya