1-O, CINQUÈ ANIVERSARI, MELANCOLIA O FUTUR

 

1Omelancolia

L’1-O de l’any 2017 ens diu moltes coses.

Cinc anys després d’aquell 1-O, aquella data i aquella efemèride inoblidable ens diu, ens explica i ens recorda el que els catalans som capaços de fer, sobretot quan som tossuts i sobretot quan anem units. També ens diu, ens explica i ens recorda, el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.

Sigui per la repressió brutal de l’estat, sigui pel cansament dels independentistes, sigui per la manca de confiança o sigui per la manca de lideratge del moment i posteriors, l’1-O de fa cinc anys també ens diu, ens explica i ens recorda el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.

1-O, cinquè aniversari, melancolia o futur. Mirar molt un instant històric, com va ser aquell 1-O, et pot fer caure per l’èpica del moment en la melancolia d’aquell esdeveniment. És perillós. Tenir melancolia d’alguna cosa és renunciar-hi, és pensar en el que va ser perquè no serà més, és tenir poques perspectives de futur del què s’anhela i el que representa aquella fita.

Ara bé, recordar l’1-O amb l’esperit esperançador des de l’experiència del que ja vam ser capaços de fer i podem tornar-ho a fer, i amb l’esperit crític de què vam fer malament en aquell moment per a no tenir el resultat final desitjat, ens pot tornar a reprendre l’objectiu de futur obviant les errades que vam cometre en el passat.

1omelancolia2Primera lliçó. El poble ha d’anar per davant.

L’1-O va arrancar amb la manifestació de l’11-S del 2012. Aquell dia més d’un milió o dos de persones estaven al carrer, i per primera vegada es va demanar la independència del país. La gent hi era i era molta. Els partits van tenir un paper irrellevant en aquella manifestació. El President Mas, de CIU llavors, es va veure obligat a seguir el pas marcat pel poble. ERC, amb l’independentisme com bandera llavors començava a pujar, encara que el seu nombre de vots no diferia gaire dels que treia el PP. Eren temps de canvi, i el poble marcava el pas.

Segona lliçó. La gent hi som, i no som “tontets”.

No conec ningú, i en 5 anys he parlat amb molta gent com qualsevol de vosaltres, que hagi sigut independentista i ara no ho siguin. Amb l’excepció de polítics, que d’aquests n’hi ha molts, possiblement perquè no ho han sigut mai de forma ferma. La gent hi és i és independentista de forma majoritària. Els partits no ho són. En els partits hi treballa molta gent que s’han dedicat a “fer el trepa”, que no han donat en “sa vida un pal a l’aigua”, gent sense conviccions, sense ferms ideals, gent covarda, sense lideratge, com hem vist. Polítics que creuen que som “tontets”, com d'equivocats n'estan.

1omelancolia3Tercera lliçó. Es pot derrotar un estat si perseverem.

Recordem que l’1-O l’estat es va retirar a migdia. Les pressions internacionals vers les imatges de la violència de les forces armades d’ocupació contra el poble indefens no van ser suportables pel govern espanyol, que llavors era del PP. En molts indrets, la policia va recular. Ningú aguanta, ni moralment, ni econòmicament, un poble alçat disposat a tot per a defensar la seva llibertat. Ara bé, sinó fem res, sinó fem un moviment aviat i contundent, caurem a l’oblit més absolut per la comunitat internacional. El nostre error, vam deixar el procés en mans de polítics amb qui confiaven, ells ens van decebre i es van aturar, no vam perseverar.

Quarta lliçó. Cap partit actual és vàlid, tal com són avui.

Ni Junts, amb totes les seves versions, corrents d’opinió, i canvis de nom. Ni ERC, un partit en mans dels seus dirigents i d’esquena als seus militants i simpatitzants. Ni la CUP, el pitjor del pitjor, no volem un país on la lluita per la desigualtat es basa que tots hem de ser pobres i desgraciats, no si us plau, aquest no pot ser el nostre país, hem de ser una Catalunya rica i plena, tal com diu el nostre himne. Necessitem lideratges nous, nous partits o reformats de dalt a baix, amb gent capaç, no amb professionals de la meritocràcia i la partitocràcia. Els partits actuals, com ara són, mai trobaran el camí, tampoc el volen trobar, viuen de la mentida permanent, no ens representen a la societat civil catalana i independentista.

1omelancolia4

Cinquena lliçó. Llista cívica.

No hem de cedir més el protagonisme, almenys no el cedirem a qui no s’ho mereixi. No confiarem en cap partit segrestat pels seus polítics, ni en cap partit de fireta, ni en cap partit covard. Tenim prou gent per tirar endavant un projecte nou d’independència, ens sobra gent que vol tirar endavant un estat de benestar, un estat de llibertat i un estat català. Cal triar bé aquesta gent i detectar els mentiders. Tenim prou gent vàlida, en tots els àmbits, en totes les professions i en tots els llocs per fer una llista cívica que ens porti a assolir els nostres objectius, que ens porti a l’èxit.

Sisena lliçó. S’ha acabat el dol, comença el futur.

Com va dir el President Puigdemont: “S’ha acabat el dol”. Així és, prou de dol, prou de melancolia i visca el futur amb les cinc lliçons d’abans al nostre cap.

Per la força de l’1-O, per molts 1-O més, perquè cada dia sigui l’1-Oct.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

QUINA PUDOR QUE FA

 

quinapudor1

Fake news per a tot arreu, fake news de tota mena...

Fa pocs dies que ha esclatat un nou escàndol mediàtic amb la filtració d’uns àudios de l’excomissari Villarejo, un cop més, que destapen com Antonio García Ferreras va publicar informació falsa i manipulada de forma conscient, sabent que el que publicava era mentida. La falsa notícia anava d’un suposat compte bancari de Pablo Iglesias, llavors líder de Podemos, en el paradís fiscal de les illes Granadines.

La fabricació de notícies falses és molt greu, però no és una situació nova ni sorprenent. Un periodista sense ètica, un periodista que menteix sabent-ho, no és un periodista. Ferreras és un jeta, un soldat més al servei de les clavegueres de l’estat, on hi ha elements que mouen la merda, altres que li donen forma, i tipus con Ferreras que la difonen com si fossin ventiladors.

Gens de respecte per a persones com ell, corruptes i mentiders, que desmereixen la seva professió periodística. Ara bé, acusant-lo a ell no hi ha prou, el problema no està només en la responsabilitat individual i la manca d’ètica d’un o de diversos periodistes, el problema està i són les estructures dels mitjans de comunicació, pitjor com més grans són, les seves necessitats de finançament, d’on provenen aquestes, i de quina manera afecten les línies editorials i els continguts que elaboren els periodistes que tenen en nòmina.

Si ho entrem a analitzar, de seguida veurem quina pudor que fa.

quinapudor2Els grans mitjans de comunicació espanyols han estat sotmesos a processos de concentracions i fusions, resultat d’una gran crisi que els ha provocat pèrdues milionàries, derivades de la disminució d’ingressos per publicitat, de la baixada en picat de la premsa en paper i de la pèrdua de confiança de la ciutadania. Ara, els grans mitjans per a sobreviure depenen de la publicitat institucional, poder polític, i del finançament directament o indirectament de la banca, poder econòmic.

La publicitat és la principal font de finançament dels mitjans de comunicació privats i d’alguns mitjans públics. La publicitat en si no és imparcial, tracta d’influenciar, de crear una necessitat pel públic amb l’objectiu de generar consum i mercat. Difícilment, crec que mai, veureu un mitjà de comunicació que parli d’un conflicte empresarial a una empresa que emet publicitat en aquell mitjà, s’oculta o se suavitza, és falta doncs a l’ètica periodística per les vinculacions comercials mitjà de comunicació i empresa. Ja no s’intenta vendre informació als clients, ara es venen lectors i audiències als anunciants.

Les subvencions són una altra font de finançament important, cada vegada més. Sigui per la via d’ajudes directes, que suposen un ingrés monetari al mitjà de comunicació, o bé per la via d’ajudes indirectes, en les que les administracions deixen de percebre ingressos que corresponen al mitjà, el volum d’aquestes subvencions no ha deixat d’augmentar, cosa que ha permès a molts mitjans de comunicació estar en números verds gràcies a aquestes. Una dependència tan forta de les subvencions, sens dubte, afectarà la capacitat crítica dels mitjans que les reben enfront de les institucions que les concedeixen.

quinapudor3El paper de la banca i els fons d’inversió en els mitjans de comunicació no és anecdòtic, i menys després de la crisi en què han passat a ser els amos absoluts. El Grupo Prisa (El País, As, la cadena SER, etc.) va passar de tenir deutes molt substancials amb la banca a intercanviar-les per accions a Caixabank (avui diluïdes), al Banco de Santander, el fons Amber Capital i al HSBC. El Grupo Vocento (ABC, Las Provincias, etc.) va arribar a tenir un president, Rodrigo Echenique, que compaginava aquest càrrec amb el de vicepresident del Banco de Santander. El Grupo Godó (La Vanguardia, Ara, RAC1, etc.) està relacionat directament amb Caixabank. El Grupo Planeta/Atresmedia està associat a Banc Sabadell, Caixabank, Banco Santander. Unidad Editorial (El Mundo, Marca, Expansión, etc.) pertany de forma majoritària de RCS Group que té un fort paquet accionarial de la banca italiana.

La notícia té un gran valor econòmic en si mateixa, pot ser un bon negoci i també dolent. Aquest descobriment fa aterrar al gran capital als mitjans de comunicació que queden en mans de persones i grups que no procedeixen del periodisme ni els interessa gens, al contrari, veuen els mitjans de comunicació com una potentíssima eina per a obtenir alts i ràpids guanys.

L’aliança cada vegada més estreta entre els mitjans de comunicació i els poders polítics i econòmics han causat un dany irreparable a la credibilitat de la premsa, la ràdio i la televisió. Domina el periodisme d’interès, que no és periodisme ni és res, retrocedint i desapareixent el periodisme de denúncia i de crítica, la llibertat de premsa de forma generalitzada, i de retruc, la democràcia informativa.

quinapudor4Ferreres no dimitirà. La Sexta no l’acomiadarà per mentir descaradament. Cap col·legi de periodistes l’expulsarà després de vulnerar totes les regles de l’ètica professional. Cap periodista de la seva emissora, ni de la competència ho denunciarà. Ningú farà res. És l’essència d’Espanya i del periodisme espanyol, on els periodistes de grans mitjans són mercenaris i pistolers a sou.

Només els mitjans independents, sense pressió ni condicionament de les informacions que difonen, sense lligams amb poders empresarials, polítics i financers, poden donar informació veraç i de qualitat. Només aquests poden fer periodisme real.

Jo fa temps que no miro informació a televisió, ni l’escolto per la ràdio, ni la llegeixo en premsa. Tu ho fas? T’agrada ser enganyat? T’agrada ser un titella?

 

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

INFLACIÓ, RECESSIÓ, INDEPENDÈNCIA

 

inflaciorecessio1

La independència de Catalunya arribarà.

No vindrà per l’èpica de les grans mobilitzacions ciutadanes en defensa dels nostres drets i llibertats. No vindrà a conseqüència d’un procés racional i de diàleg, i un referèndum democràtic legítim i pactat amb l’estat. No vindrà pel lideratge i grandesa dels nostres polítics, tot al contrari, arribarà malgrat que estan ells.

La independència catalana vindrà per la butxaca, una poderosa raó que afecta joves i vells, que afecta rics i a pobres, que afecta a tothom que visqui a Catalunya.

El mes de gener, vam publicar l’article “LA INFLACIÓ JA ÉS AQUÍ I S'HI QUEDA”. Malauradament, no ens vam equivocar, la inflació no és mai un fenomen temporal, sempre, sempre, sempre, la inflació té una tendència a enquistar-se, parasitant les economies de forma permanent.

L’augment dels preus s’ha produït per efecte de la pandèmia, per un costat ha disminuït l’oferta i per l’altre s’ha augmentat la demanda. La conseqüència que hi hagi pocs béns i que hi hagi molta gent que en vol comprar, és la inflació.

L’oferta ha baixat pels confinaments, aquests han evitat que pogués continuar el ritme d’hiperglobalització anterior a la pandèmia, i com a conseqüència, s’han aturat les cadenes de subministrament i s’ha impedit la disposició de productes o components per a la venda en la mateixa mesura prepandèmia.

La demanda ha augmentat molt en la pandèmia. Han confluït tres factors que han suposat la tempesta perfecta que justifica l’augment de la demanda. Han augmentat el consum de béns, ha augmentat el dèficit dels governs i també s’ha activat la fabricació i la impressió de diners per part del BCE.

inflaciorecessio2Les mesures per a combatre la inflació no són fàcils i menys populars. No s’han aplicat fins ara de forma efectiva, només cal veure les del govern espanyol per a combatre-la. S’ha baixat l’IVA de l’electricitat. S’ha fixat un topall de 40 € el MWh en el cas del gas. S’ha aplicat un subsidi en forma de descompte de 0,20 € per litre de combustible. ES proporciona un xec de 200 € per a les persones més vulnerables. S’ofereix un subsidi que descompte entre el 30% i el 50% el transport públic. Totes elles, no estan encaminades a curar l’origen del mal, la inflació, tot al contrari, són mesures que produiran encara més inflació. Els subsidis i ajudes, no són gratuïts, s’han de pagar i ho pagarem entre tots.

Com a resultat, la inflació augmenta i no deixa d’augmentar. S'han d’aplicar més alts tipus d’interès com a fórmula econòmica per aturar-la, però no hi terme mitjà, si ens quedem curs en el tipus d‘interès, no aconseguirem res, cal ser més dur i aplicar tipus alts.

Inflació, rescissió, independència. Per què?

Davant una situació de tipus d’interès molt alts, es deixen de comprar coses a crèdit, les empreses venen menys i han de començar a acomiadar. La gent te més inseguretat i menys poder adquisitiu, deixen de comprar, cau el consum i es genera la crisi econòmica, la recessió.

En una situació de recessió, cal endeutar-se per a subsistir, i aquí vindrà el gran problema per a l’estat espanyol.

inflaciorecessio3Espanya ja ha sigut rescatada una vegada, i no va fer els deures. Després de la crisi del 2008, a Espanya li van injectar quantitats ingents de diners, diners que el BCE va imprimir pràcticament sense cost per a comprar deute. Espanya mai ha tornat aquests diners, mai ha aplicat factors correctors estructurals per a tornar-los quan la crisi va acabar. Al contrari, Espanya es va gastar els diners comprant arsenals militar, apujant el salari als membres de la casa reial i altres bestiesses similars.

Les economies nord-europees van posar els diners i tenen memòria com és lògic, van ser enganyades una vegada pels governants espanyols i dubto que es deixin tornar a enganyar tan fàcilment, dubto que tinguin la predisposició de tornar a deixar diners sense posar condicions i sense exigir garanties i mesures, és a dir, retallades, que aquesta vegada no serien aplicades posteriorment al acabar la crisi sinó que serien d’aplicació immediata.

Si persisteix la inflació, que persistirà, la recessió arribarà, l’impacte a l’estat espanyol serà molt fort, tornarem a sentir parlar de les primes de risc i altres aspectes que poden portar a la fallida tècnica de l’estat, i és en aquest moment en el qual tindrem una oportunitat única, davant un estat debilitat, per a proclamar la República Catalana i trencar, perquè no hi haurà un altra opció, amb l’estat espanyol per sempre.

 

Espanya, repressió i recessió. Catalunya, no sabem el que ens depara.

 

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

SÈNIORS A L’EMPRESA

 

seniors1

Serà que en faig gran...

Fa uns mesos vaig fer un procés de selecció a la meva empresa, buscava un o una comptable amb certa experiència. Vaig posar un anunci a Infojobs. Vaig rebre alguns currículums interessants i vam començar les entrevistes. Un dels candidats tenia “36” anys, però la persona que es va presentar era bastant més gran. Li vaig fer l’entrevista sense anomenar el tema de l’edat, va anar molt bé, aquell semblava ser el candidat que buscava. Al final de l’entrevista, li vaig comentar si s’havia adonat que tenia una errada en la data de naixement del seu CV, em va contestar que no era cap errada, realment tenia 56 anys, canviava l’any de naixement per poder tenir l’oportunitat de fer alguna entrevista. Em va trencar el cor. El vaig incorporar immediatament. Ara treballa amb nosaltres, ens aporta experiència i molta productivitat. Quin gran encert!

I quina gran injustícia!, un professional "per treure's el barret", havia exhaurit l’atur i malvivia portant 4 o 5 comptabilitats per no més de 100 euros cadascuna, quina forma de malgastar el talent! Sense cap motiu més enllà que tenir més de 55 anys, l’edat i més aquesta no inhabilita les capacitats i els coneixements professionals d’una persona.

Vivim a una economia de la longevitat, una economia derivada de l’augment de l’esperança de vida que provoca un important canvi demogràfic, una població més longeva i més sana. L’esperança de vida a l’estat espanyol d’un home és de 81 anys i d’una dona és de 86. Així doncs, una persona que tingui 50 anys avui està en la mateixa situació que un nounat del Renaixement, la seva esperança de vida és d’una mica més de 30 anys.

Segons l’ONU, el 41% de la població a l’estat espanyol supera els 50 anys, l’any 2050 aquest percentatge serà del 53%. Donada aquesta conjuntura, és un repte per a la nostra societat, i sobretot per a la nostra societat empresarial, canviar el concepte que si un sènior perd el treball ja pot pensar a retirar-se. Continuar pensant així seria permetre’ns un luxe que no ens el podem permetre. La població de més de 50 anys, de més de 55 anys i de més de 60 anys han de ser un segment més del mercat de treball i han de ser capaços de sustentar i fer créixer l’economia mitjançant el seu poder adquisitiu que els hi ha de venir del desenvolupament dels seus actius professionals.

senior2L’interval entre l’esperança de vida mitjana actual, 83 anys, i l’edat legal de jubilació, 67 anys, és de 16 anys, que es converteixen en més de 20 si es tenen en compte els anys reals de sortida del mercat de treball, i en més de 30 en el cas dels professionals que fan una prejubilació o una sortida anticipada pels diferents motius, un temps que en molts casos acaba sent equivalent o superior al període d’activitat.

L’abandonament de la vida activa generalment es produeix per raons personals, ja sigui per salut, ja sigui per necessitat de cuidar familiars més grans, o bé per causes externes com poden ser expedients de regulació o acomiadaments. La dificultat de tornar a l’activitat laboral una vegada aquesta ja s’ha interromput és més complexa a mesura que augmenta l’edat, perquè les empreses tendeixen a preferir empleats joves enfront dels més grans. Deixar de treballar més enllà dels 55 anys implica que molts sèniors creguin que veritablement hi ha serioses barreres per tornar a tenir una activitat laboral continuada, cosa que és descoratjadora per a moltes persones que finalment desisteixen i abandonen el mercat de treball.

Hi ha dues raons que s’usen per justificar l’abandonament del mercat de treball dels sèniors. D’una banda, i en teoria, la possible pèrdua cognitiva derivada de l’edat i la dificultat d’adaptació a les noves tecnologies que fa que aquests treballadors siguin menys atractius pel mercat laboral en general. I de l’altra, el fet que mantenir empleats els sèniors dificulta la creació de llocs de treball per als més joves. Ambdós arguments són equivocats. L’experiència dels sèniors, el seu grau de maduresa i el coneixement acumulat al llarg de la seva trajectòria professional i vital haurien de compensar la pèrdua de competències que l’edat comporta i, d’altra banda, no és cert que els llocs sèniors i júniors siguin reemplaçables entre si, igual que la incorporació de la dona al mercat de treball no va suposar la destrucció d’ocupació masculina a l’inici del segle XX. Sèniors a l’empresa.

seniors3A Catalunya i a l’estat espanyol, l’envelliment és imparable. El segment poblacional entre 55 i 70 anys representa 2,5 vegades el segment de població jove entre 16 i 24 anys, i aquesta diferència continuarà augmentant sense fre en els anys vinents. Alhora, també creix tot un conjunt de prejudicis, estereotips i discriminacions que pateixen les persones grans simplement per tenir l’edat que tenen. La desocupació sènior s’ha triplicat en els darrers 15 anys, consolidant una tendència a l’abandonament del mercat laboral del personal sènior i només trobant com a sortides generalitzades, el treball per compte propi com a autònom, del que Catalunya és capdavantera, i el voluntariat no remunerat.

Avui, les persones entre 55 i 70 anys tenen unes condicions físiques i mentals bones, el creixement de l’esperança de vida porta associat el creixement de l’esperança de vida amb bona salut, cosa que fa aptes per a l’activitat més persones que mai. L’envelliment demogràfic s’ha de considerar realment un rejoveniment perquè permet que més persones visquin més anys en unes condicions millors que les generacions anteriors. Hi podria haver molt més talent sènior en l’economia del que hi ha actualment, no té sentit els prejudicis existents que provoquen que la meitat dels aturats sènior faci més de dos anys que no treballen.

El talent sènior ha d’aportar més recursos i millors a l’economia actual. No hi ha prou efectius joves per al relleu generacional, i disposar de més sèniors treballant és garantia de més ingressos per a l’estat del benestar.

És molt important i urgent conscienciar els sèniors que tot i que un futur sense feina pugui ser molt atractiu, la realitat indica que una de les millors maneres d’envellir amb salut és continuar sent útil treballant. La disrupció demogràfica fa inviable l’abandonament generalitzat del mercat de treball quan queden més de 30 anys d’esperança de vida, el sistema de pensions no ho suportarà.

senior4Dinamitzar el mercat de treball dels sèniors és una estratègia imprescindible de cara als pròxims anys, ja que la longevitat és una de les revolucions silencioses del moment. Els sèniors actius poden arribar a ser uns grans factors aportadors al benestar general i uns grans consumidors si tenen el poder adquisitiu adequat. La diversitat generacional a les empreses és i serà necessària, igual que ho és la diversitat de gènere.

Cal acabar amb la fuga de talent sènior, s’ha de trencar l’actual tendència a abandonar el mercat laboral per part dels que encara tenen molt a aportar a la societat i al món professional, si cal, s’han de trobar solucions per compatibilitzar la percepció d’una part de la pensió de jubilació i el sou.

Si ho aconseguim, no només obtindrem com a resultat la rebaixa de la pressió sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions, sinó que, a més, milloraríem la qualitat de vida dels sèniors i la competitivitat de les empreses, guanyant la societat en el seu conjunt.

Serà que em faig gran... però vull i desitjo més sèniors a les nostres empreses.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

ESPANYA ENS ROBA I ENS CONTINUARÀ ROBANT

 

espanyaensroba1

Espanya mai compleix els seus pactes, ni els complirà.

L’any 2021, un any més estem a la cua de comunitats de l’estat espanyol en execució del pressupost d’infraestructures, a Catalunya s’ha executat el 35%, un total de 741 milions sobre un total pressupostat de 2068 milions, mentre que a Madrid el percentatge arriba fins al 184%, a la capital del regne s’han invertit 2086 d’un total pressupostat de 1134 milions. És a dir, cada català ha rebut 95 € en inversions, mentre que cada madrileny ha rebut 307 €.

Sorpresa? Cap, fa anys que escoltem la mateixa cançó. Robatori? Sí, i dels grossos, com cada any. Indecència? Total. Indignació? Molta. Gravetat? Enorme, són diners nostres, recaptats i enviats al govern estatal en forma d’impostos, amb la promesa que farà un repartiment just, i el compromís signat que tornaran part d’aquests diners en forma d’infraestructures. Casualitat o retard? Cap!!: hi ha un pla dissenyat per escanyar-nos. I nosaltres què fem? Res, però la nostra ineficiència i culpable ingenuïtat no treu de la seva perversitat i maldat.

Espanya ens roba i ens continuarà robant. No en tingueu cap dubte, no importa qui està governant, siguin socialistes, siguin del pepé, siguin podemites o siguin de vox. En millors o pitjors formes, amb un garrot o una rosa, no es pot esperar més que enganys, humiliacions, repressió i les ganes d’acabar amb nosaltres. Ara ens volen dòcils i domesticats, però després ens voldran aniquilats, eliminats.

espanyaensroba2A banda de la part emocional, gran part del Procés va venir derivat per la racionalitat del sagnat intens i persistent a l’economia i la fiscalitat catalana. Gràcies a aquesta evidència, hem passat de ser des d’un 15% a un 52% els partidaris de la independència, i gràcies a la constant humiliació que això suposa, vam anar tots plegats a reivindicar la República, fóssim un empresari, un alt directiu, un professional lliberal, un autònom, un oficinista, un bomber, un obrer, un jubilat i un aturat. El fenomen de la transversalitat venia donat, en gran part perquè tots érem víctimes d’un espoli insaciable i tan evident que es va posar de manifest a totes les capes socials. L’economia no és una cosa llunyana, l’economia som tots, ens afecta a tots, ens condiciona i ens limita o possibilita el futur.

Per arreglar els greuges d’incompliments constants de tants i tants anys, i el vergonyós dèficit fiscal crònic, a Catalunya ens van prometre ser el territori estatal amb més inversions, no sense rebre abans tota mena de menyspreus, insults i d’improperis per part de la premsa madrilenya per aquest especial tracte de favor. Doncs bé, hem passat de ser el territori amb més promeses a ser el territori amb menys execució, amb menys compliment de les promeses realitzades. I ara què? Doncs com sempre, la premsa de Madrid, muda, cap comentari, cap denúncia, cap queixa, “todo atado y bien atado”.

espanyaensroba2La decisió d’afavorir a Madrid no és puntual, ni circumstancial ni conjuntural, respon a les polítiques de l’organització clàssica d’un estat centralista, que reforça la seva capital com a centre de poder polític i econòmic. El que aquí ho fa diferent respecte a altres estats centralistes és que en aquest cas, els recursos que genera un altra part, Catalunya marxen cap a Madrid, ho fan en quantitat desproporcionada, espoliant el territori originari i generadors dels recursos. El que ho fa diferent, és que això es diu robar, i per amagar parcialment aquest robatori se’ns prometen inversions que són fakes, pastanagues que ens les posen davant els ulls, i anem tirant i tirant esperant un premi que mai arriba.

Fa quasi 20 anys, l’any 2003, vaig participar en un estudi de la UB de l’impacte socioeconòmic del sector logístic a Barcelona i la seva projecció a Catalunya, on vaig constatar el profund dèficit en infraestructures que asfixiava al territori. La situació empitjora cada any. La productivitat i creixement de l’economia catalana estan en greu perill.

Cal considerar que la inversió pública en general, i la d'infraestructures de transport en particular, és un dels instruments públics que incideixen amb major grau, i de forma més directa, en el creixement agregat i en la distribució geogràfica de l'activitat econòmica. Si seguim criteris econòmics, les inversions s’haurien de realitzar seguint criteris d'eficiència econòmica, és a dir, on les rendibilitats puguin ser majors. El problema rau que a l'Estat espanyol s'ha pensat de manera continuada que es tractava de rendibilitat o eficiència política i no pas econòmica, el que ha comportat i comporta moltes vegades el fracàs.

Només així es pot entendre com a l'Estat espanyol el model actual de transport és el mateix que l'existent al segle XVI, és a dir, el radial, i amb un node central, el qual és Madrid. Aquest model arcaic i improductiu, és el que acaba generant la injustícia i el malestar. No cal ser molt llest per saber i veure que les infraestructures no es culminaran en dècades, n’hi ha prou observar els “quatre gats” que treballen a l’estació de La Sagrera per exemple.

espanyaensroba4L’espoli que fa segles arrosseguem, persisteix i persistirà, cada vegada amb més voracitat. L’única proposta per acabar amb l’espoli és la independència. No hi ha cap altre. Estarem emprenyats amb els nostres grisos polítics, fins al “gorro” de lluitar sense assolir objectius davant la paràlisi de la partitocràcia catalana, tips de posar la cara quan altres ens decebem per covardia i mediocritat, però paciència, endavant i lluita constant per aconseguir-ho.

L’alternativa ja la coneixem. Espanya ens roba i ens continuarà robant. L’estat no ens fa cas ni farà cas de les nostres reclamacions. Se’ls hi en fot. No importa quin partit polític espanyol mana, per a ells que ens ocupen som una colònia extractiva, se senten ferits quan els hi diem que ens roben, però les veritats ofenen i totes les colònies espanyoles s’han independitzat per aquest motiu. Som la perifèria al servei de la nació dominant.

No hi doneu més voltes, el PSOE, igual que el PP, Ciutadanos i Vox són organitzacions catalanòfobes, es neguen a dialogar, pressionen contra la immersió lingüística i executen només una part dels seus compromisos. Tres fets que ataquen directament la política, la llengua i l’economia, tres fets que demostren que no ens suporten, que ens odien.

Espanya és un mal negoci per a Catalunya. L’Espanya és un estat lladre, un estat paràsit, i ho continuarà sent.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya