no pasaran1

NO PASSARAN!, JO ACUSO!

La primera referència al seu ús es troba per part del general francès Robert Nivelle a la batalla de Verdú, a la Primera Guerra Mundial, "ils ne passeront pas!". Més tard va ser utilitzat per Dolores Ibárruri “La Pasionaria” durant el setge franquista sobre Madrid en el seu famós discurs en temps de la Guerra Civil espanyola, ¡No pasarán!. El trobem també a la Segona Guerra Mundial, tant a cartells propagandístics com a les plaques identificatives que portaven els combatents de la Línea Maginot, amb una petita variació gramatical, "On ne passe pas". Al crit de "No pasarán!", els revolucionaris sandinistes l’any 1979 van bloquejar els carrers impedint el pas de la Guàrdia Nacional als barris prosandinistes. L’any 2012, una de les components del grup punk-rock feminista rus Pussy Riot va utilitzar aquest lema com consigna en una de les seves camisetes durant el seu judici per vandalisme.

No passaran!, ha estat i és un lema internacional antifeixista, un lema de resistència i llibertat democràtica enfront de l’autoritarisme.

La fiscalia de l’estat ha utilitzat el "No passaran!" d'en Jordi Cuixart, dins del seu argumentari d’existència de violència i alçament que necessiten per justificar els càrrecs de rebel·lió, assegurant en la seva qualificació que “pese a reivindicar el pacifisme de la movilización, Jordi Cuixart apeló también a la determinación mostrada en la guerra civil (empleando la expresión ¡no pasarán!), y retó al Estado a acudir a incautar el material que se había preparado para el referèndum...”, tot és delirant, una farsa inventada i mal feta, no importa, ells acusen i ells jutgen.

La nostra revolució dels somriures va ser infantil, esperàvem justícia i diàleg, i el que hem rebut és l’odi del “A por ellos” i una aferrissada venjança que no s’atura ni s’aturarà. Hem de madurar, són espanyols. Ara ens toca als catalans tenir el cap fred, tenir les coses clares, resistir, saber qui és l’enemic i unir-nos per combatre`l. Resistir sense defallir i atacar fins a la victòria.

No passaran!, Jo acuso!

No passaran! No podem seguir consentint que la riquesa que genera el nostre país sigui robada, que els nombrosos impostos que es recapten amb el nostre diari esforç serveixi per escanyar-nos a nosaltres mateixos en benefici d’altres, que serveixi per impedir generar més riquesa portant les infraestructures generades amb els nostres diners a altres indrets, no podem consentir que la nostra riquesa sigui utilitzada en un estat que permet perseguir els nostres drets fonamentals i les nostres llibertats, un estat que manté a uns jutges prevaricadors i parcials que persegueixen els polítics als quals hem votat per la seva/nostra ideologia, no podem permetre que els nostres impostos serveixin per pagar als qui ens amenacen i a la colla d’ignorants violents que han vingut a pegar-nos.

Jo Acuso!, acuso l’estat espanyol de mentider, acuso el seu rei, acuso els seus mitjans de comunicació, acuso els seus partits, acuso els seus jutges i fiscals, acuso a la seva policia i a la guàrdia civil, acuso els seus intel·lectuals de callar i fer res convertint-se en còmplices. Els acuso de anar contra la democràcia i escopir en ella, els acuso de fanàtics, d’acarnissament institucional, de perseguir idees i persones, de no respectar la Llei i pixar-se en ella, els acuso de viure en un constant delirium tremens sense aturador, de ser covards, de ser roïns, de ser pocavergonyes, de perversos, de mala gent, de manca d’humanitat i de mesquins. 
no pasaran2
Hem de deixar la infantesa revolucionària i anar a la maduresa d’una autèntica revolució per la llibertat. Hem de canviar o acompanyar les manifestacions, cassolades, escridassades i altres expressions més pròpies d’un grup d’esplai de barri per passar al món dels grans, al món de les accions, les que calguin, les que ens portin definitivament a la llibertat real i no a un teatre de ficció que ens ocupa les hores i ens indigna per cada cosa que fan els “acusats”.

Volem revolució, fem-la, no cal esperar cap judici doncs ja sabem quina serà la sentència. Cal valentia.

El govern català ha d’implementar la República proclamada el 27 d’octubre del 2017, amb partits i entitats socials favorables, comunicar a la UE, altres estats i institucions de caràcter mundial que Catalunya és un estat lliure amb noves garanties jurídiques i normatives adequades als tractats internacionals; comunicar al govern espanyol la finalització de la seva representació a terres catalanes i exigir la seva retirada en un mínim de temps possible; ordenar per Decret, i fins la constitució d’un nou Parlament català, el control de la justícia, seguretat, hisenda pública, aeroports, ports, duanes, fronteres, mossos i funcionaris de la Generalitat; ordenar, d’acord amb la nova implantació judicial, la immediata llibertat dels nostres presos polítics i el retorn d’exiliats sense condicions.


Tot sota la garantia del poble català lliure i fidel a la República catalana i amb el lema: No passaran!

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

millor o pijor1

MILLOR O PITJOR QUE FA UN ANY?

Fa un any es va declarar la República Catalana.

Els que ho estàvem esperant feia anys, possiblement no imaginàvem que aquesta declaració es realitzaria amb un ambient i una sensació tan confusa, ningú imaginàvem el silenci i poca intensitat de l’endemà de la proclamació, l’ambient de tensa emoció esperant que alguna cosa passaria, la sensació de som però la preocupació del sembla que no serem, la incertesa d’aquells dies, les breus alegries del moment contraposades a les frustracions que venien de Madrid. La República Catalana no es va declarar com tots volíem, potser no es va fer de la millor forma, però es va declarar.

Va ser un error o un encert declarar la independència? Estem millor o pitjor que fa un any? Hem avançat o hem retrocedit?

En alguns aspectes estem millor que fa un any, en altres estem pitjor, però segur que el què no estem és igual.

Estem millor en el fet que, avui l’independentisme segueix viu per la gent. No era cap “soufflé”, no hem perdut convenciment, il·lusió ni força social. Ni jo, ni tu, ni ningú, coneix cap independentista que hagi deixat de ser-ho, és més, a partir dels fets violents de l’1-O, la posterior repressió i propaganda nazional-espanyola, hi ha persones que han començat a apropar-se i simpatitzar amb l’independentisme com opció més democràtica i transversal de cara a un futur en llibertat.

Estem pitjor en el fet que no hem sigut capaços de fer realitat el què era la nostra voluntat, la força de l’estat s’ha imposat als nostres somriures i anhels. Ens han aplicat el 155, han perseguit als nostres legítims representants, han inventat el relat per poder-lo judicialitzar, i contra aquest intervencionisme aberrant i desmesurat, nosaltres ens hem indignat, hem sortit al carrer, hem cridat, ens hem manifestat pacíficament, però no hem aconseguit res de res a efectes pragmàtics, ni tan sols posar dubtes a l’opinió pública espanyola, captiva dels seus mitjans nacionalistes de propaganda i orgullosa d’una realitat creuen que construïda però que no existeix, és matrix, els hi ve donada.

Estem millor perquè hem vist realment qui és el nostre enemic i el que és capaç de fer. I no només ho hem vist nosaltres, ho ha vist tot el món. Ara la resta de pobles saben que l’estat espanyol, al que creien democràtic, no ho és, és un estat repressor al qual veuen representat per la imatge de policies requisant urnes a cops de porra, per la imatge dels antiavalots carregant contra famílies que simplement volien votar. És la imatge d’un estat autoritari disposat a tot, i com a tal, només si nosaltres estem disposats a tot serem capaços d’obtenir-ho tot.

Estem pitjor perquè veiem que els polítics catalans que representen l’independentisme són avui incapaços d’avançar. Que si ultimàtums de Torra a Sánchez de “poca monta”, que si ara un Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent que amb un llarguííííííííssim nom esperem que no vulgui guanyar un llarguííííííííssim temps per no arribar a cap lloc, que si seguir marejant la perdiu amb el missatge retòric i reiteratiu de que necessitem eixamplar la base social però per fer què? Un referèndum pactat? La desafecció dels que volem la independència i els nostres polítics està arribant, tenim respecte pels que alguns van fer, i ara estant a la presó o exiliats, però sabem que si ells no van ser capaços en el seu dia, ara possiblement tampoc ho seran per aconseguir els nostres objectius, sabem que haurem de passar pel seu costat o passar-hi per sobre, la seva inacció ja no ens serveix.

De moment només les figures Puigdemont i Junqueras es salven però estarem alerta.millor o pitjor2

Estem millor perquè el trencament amb España és de facto i només es suporta per la força imposada pels tribunals de part, cosa que tard o aviat es trencarà. Els catalans no ens sentim representats a la política espanyola on entenem que mai podrem ser compresos i menys participar, ens sentim perseguits pels corruptes i prevaricadors jutges espanyols transformats en fonamentalistes hooligans fanàtics, veiem al rei dels espanyols com un fastigós capo mafiós medieval de baixa estopa, sabem que Espanya ens ha robat, roba i robarà, fent-ho per la força i sense contraprestacions, tenim clar, d’una vegada per totes, que Catalonia is not Spain, i mai ho serà.

La declaració de la independència i proclamació de la República Catalana no ha sigut efectiva però no va ser cap error, està latent i perviu en el sentiment, voluntat, fites i objectius del nostre poble.

Els que vam defensar amb carn pròpia la democràcia i els que vam participar en el referèndum legítim d’autodeterminació sabem l’opció que va guanyar, sabem el que vam fer aquell dia i sabem que qualsevol dia la República Catalana serà una realitat.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

companys1

L’ASSASSINAT D'EN COMPANYS

Ara fa 78 anys. El 15 d’octubre de 1940, a dos quarts de set del matí, Lluís Companys i Jover va ser assassinat, afusellat al castell de Montjuïc per la dictadura franquista com a responsable dels anomenats fets a Catalunya, segons la sentència emanada d’un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals, un esperpèntic “judici”, convertint-se en l’únic president del món escollit democràticament que ha mort executat.

Companys va ser víctima d’un combat desigual entre la legitimitat, la justícia i la dignitat democràtica versus la legalitat, els jutges i la baixesa del feixisme, emparats per la força de l’estat espanyol. Va ser víctima de defensar el catalanisme versus els defensors de l’espanyolisme més violent, autoritari i militarista, és a dir, el mateix que ara, que encara aixeca el braç de forma feixista amb total impunitat.

Han passat 78 anys i l’assassinat de Companys no s’ha reconegut com a tal, tot i que 40 d’aquests anys són de presumpta democràcia on les autoritats espanyoles segueixen avalant el judici contra el President Companys. UCD, PSOE i PP han governat i cap d’ells s’ha volgut posar al nivell de la resta de països que van patir dictadures, cap d’ells ha demanat perdó per l’assassinat, cap d’ells ha tingut la dignitat democràtica d’anul·lar els injustos judicis contra Companys i més de 100.000 catalans que van ser sentenciats i condemnats pel franquisme.

Altres catalans han sigut assassinats a començament del segle XX per governs espanyols. Ferrer i Guàrdia, el 1909 també fou afusellat a Montjuïc després de ser acusat per un consell de guerra de ser un dels instigadors de la rebel·lió de la Setmana Tràgica, sense proves i falsejant el seu judici, amb l’únic motiu real de ser contrari de l’autoritat religiosa i del control de l’educació per part d’aquesta autoritat. Josep Sunyol i Garriga, fou assassinat l’any 1936, afusellat sense cap judici a l’Alto de León, no se’n coneix cap altre delicte que ser republicà i català. Manuel Carrasco i Formiguera, fou assassinat a Burgos l’any 1937 en plena Guerra Civil malgrat ser un fervent catòlic, per un delicte d’adhesió a la rebel·lió, el seu problema, ser catalanista convençut. Carles Rahola i Llorens, mort afusellat a la tàpia del cementiri de Girona, condemnat a mort pels seus escrits, sempre cívics, tolerants i catalanistes.

Res ha canviat al segle XXI. Acusacions falsejades de rebel·lió. Presos i exiliats per defensar la legitimitat del poble versus jutges companys2corruptes al servei del regiment feixista. Ultradreta, dreta i esquerra espanyola contra Catalunya. Res de bilateralitat, és mentida, només volen imposició. No hem de pactar res amb aquesta gent, no hem de caure novament al parany. I mentre una meitat d’Espanya aplaudeix quan insulten, atonyinen, torturen i assassinen a catalans, l’altra meitat calla de forma covarda, indigne i insensible.

Catalunya és República o no serà. Catalunya és catalana o no serà. Catalunya és lliure o no serà. Catalunya és democràtica o no serà. Catalunya és de la gent o no serà.

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

anillopacuando

CONFIANÇA? “Y EL ANILLO PA CUANDO”

La confiança és una hipòtesi sobre la conducta futura d’un altra persona o col·lectiu, la seguretat voluntària en dipositar les nostres expectatives en algú altre. És una emoció positiva, molt difícil d’aconseguir, requereix temps, però també és una emoció molt fràgil, molt fàcil de trencar. Quan es trenca la confiança comença la decepció, passem d’estar en un estat positiu a un estat negatiu, passem del somriure a l’emprenyament. Quan passem de la confiança a la desconfiança, comença el camí cap a la desafecció.

Malgrat que aquesta introducció sembla el pròleg d’un manual d’autoajuda, no pretenc amb l’article fer cap masterclass de psicologia, només comentar que aquesta setmana he escoltat més que mai al carrer, de part de la ciutadania catalana que es considera sobirana, mostres nombroses i molt evidents de pèrdua de confiança amb els polítics, siguin del partit que siguin, i les nostres institucions.

La ciutadania estem despistats. Despistats, però no amb les nostres conviccions que són fermes i amb un altíssim grau de maduresa, perseverança, respecte i determinació política. Estem despistats amb el nostre President i Govern, amb el nostre Parlament, amb els partits que hem votat, amb els “nostres” mossos. Despistats, molt despistats, i comencen a desconfiar.

Les persones compromeses, les que fan el que diuen que faran, inspiren confiança, estem tranquils amb ells i elles. Els que tenen dubtes, els que prediquen una cosa i fan un altre, els que recorren a dir mentides per justificar-se, ens generen incertesa i desconfiança.

La situació és molt estanya i gens agradable, com també va ser estrany i desagradable descobrir-me a mi mateix trobar-me taral·lejant la cançó de la Jénnifer López “Y el anillo pa cuando”, cançó que no era conscient d’haver escoltat mai i d’un gènere que a més detesto bastant. El subconscient fa aquestes males passades, vaja! ja hi tornem a la psicologia.

Quina estranya connexió hi podia haver entre el meu estat d’ànim i la maleïda cançoneta? El missatge que dóna la cançó és molt clar i contundent, que les paraules s’han de sostenir i continuar amb accions, els sentiments s’han de formalitzar per consolidar-se, ens aconsella apartar-nos de les relacions sense futur, que només són façana, pura xerrameca, i que no estan disposades a donar-ho tot per a nosaltres. Confiança? “y el anillo pa cuando”divergencia

El President Torra i el Govern de la Generalitat divaguen, dubten, sembla que no tenen rumb, que no sabem que volen, poden i temen fer. Avui el President dóna suport als CDR perquè pressionin i no deixin de fer-ho, i a la tarda els hi envia les unitats BRIMO dels Mossos a actuar amb violència, permetent-ho al no cèsar de forma fulminant al Conseller responsable. Avui avisa que retirarà el suport al Gobierno de Madrid, i després sembla que no vol creuar el límit. Desconfiança amb el President i Govern.

Es predica i es manifesta públicament que el Parlament de Catalunya és sobirà, però després es perden en criteris i descriteris tècnics que només serveixen per “baixar-se els pantalons”, que no permeten avançar en les accions a fer complir el mandat del referèndum d’independència de l’1-O consistent en desplegar la República catalana. Desconfiança amb el Parlament i institucions a les quals hem escollit.

Els partits que hem votat, amb majoria parlamentària, no són capaços de posar-se d’acord amb l’estratègia per tirar endavant allò pels que els hem votat. Maregen i confonen, volent quedar bé en la forma dient que han salvat els acords, però perdent-se en el fons, que és fer efectiva la independència, ja siguis de dretes, esquerres o més a l’esquerra. Primer República, després ja ens governarem quan tinguem el nostre propi estat. Desconfiança en els partits als quals hem votat.

Les properes accions i decisions de l’actual Govern de la Generalitat decidiran si volen i poden seguir gaudint de la nostra confiança, seguint liderant el país. No val estar al Govern i estar paralitzat per la por, qui no vulgui estar que plegui. En un estat autoritari i repressor, tots estem amenaçats, jo també per escriure aquest article de forma setmanal, tu per anar a les manis, fer un tuit, parlar en català o simplement anar a votar.

Fer passos enrere és desconfiança, la confiança és anar endavant. Parlar de pacte negociat amb l’estat és més desconfiança, la confiança és parlar de com fem la secessió. Parlar amb qui ha fet extorsió als bancs i a les empreses per la seva fugida de Catalunya és desconfiança, confiança és analitzar el que vam fer malament per fer-ho ara novament bé. Voler combatre amb els mecanismes de l’estat espanyol és desconfiança, preparar de veritat els nostres i portar-los a terme és confiança. Bilateralitat és desconfiança, confiança és unilateralitat.

Me tratas como una princesa, me das lo que pido
Tú tienes el bate y la fuerza que yo necessito
.....
Ya lo tengo todo, però
¿Y el anillo pa cuando?

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

homes de blanc

HOMES DE BLANC, LLAÇOS GROCS

Uniformats amb granotes de color blanc, ulleres de protecció i mascareta, carregats amb cúters, ganivets i serres, amb la cara tapada, i actuant sempre de nit. Són els membres dels auto-denominats “Grupos de Brígadas de Limpieza”, escamots que retiren llaços i altres símbols grocs, penjats, pintats o enganxats en diferents espais públics, pels qui en defensa de la llibertat d’expressió, mostren la seva solidaritat de forma pacífica amb els dirigents polítics que consideren injustament empresonats.

Saben que són quatre gats, i que una estona després de fer “neteja”, tornarà el carrer a estar ple de símbols grocs reclamant i protestant davant la injustícia. Què busquen doncs aquestes brigades de neteja amb un look estètic similar al KKK? Què busquen disfressats al més pur estil de "Walter White" reencarnat com "Heisenberg" a "Breaking Bad"? Què desitgen amb aquest vestuari i armes que tan recorden a "Malcolm McDowell" i als seus “amics” a la pel·lícula “La naranja mecànica”?

Homes de blanc, llaços grocs. Destrucció contra construcció.

No forma part com diuen de la defensa dels drets dels no independentistes, a ells els ciutadans de Catalunya o de un altre lloc, no els importen res, només volen poder i més poder, al preu que sigui. Tot forma part d’una estratègia de crispació orquestrada pels partits d’ultradreta, i em refereixo a PP i C’s, amb l’objectiu de provocar. La seva pretensió és fer veure, a qualsevol preu, que la ciutadania està dividida que existeix un enfrontament visceral a la societat, pretenent que hi hagi violència.

Fins ara han intentat espantar-nos amb les seves porres, humiliar-nos amb els seus helicòpters piolins, fer-nos agenollar amb el seu 155 i esclafar-nos amb la seva manipulació judicial. No s’han sortit. Ara toca que ens vegin dividits, confrontats, violents, carregats d’odi, per poder justificar la intervenció llarga i ferotge portada a terme per un estat autoritari, un estat com el que sempre han sigut. Fan caldo de cultiu perquè qualsevol espurna que es pugui generar, faci esclatar la violència. Però no s’han surten, i hem de mantenir-nos com som, oberts, integradors, pacífics i persistents defensors de la República que vam proclamar fa quasi un any.

No tenen cap tipus d’ètica ni de principis, només tenen interessos. Si han de mentir, menteixen. Si han d’insultar, insulten. Si han de denunciar a qui no fa res, diuen que ho fa i el denuncien. Si han de tapar actes violents que no els afavoreixen, els tapen i els silencien. Si han de condecorar a policies, que en lloc de protegir, han actuat com repressors, ho fan. Si han d’incitar contínuament a l’odi entre ciutadans, entre ètnies, entre religions, etc., no dubteu que estant disposats a fer-ho.

Els homes de blanc són els seus milicians, les seves ovelles, la seva secció d’assalt tipus milícia, disposats avui a treure símbols, i demà a apallissar a qui pensi diferent. Segurament els hi quedaria millor el marró o el negre, les “camises pardas” alemanyes o las “camisas negras” italianes, però ara van de blanc, el color de la llet...de la seva mala llet.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya