POCAVERGONYES!

pocavergonyes1

Pocavergonyes!
No vau tancar l’Estat quan l’havíeu d’haver-lo tancat. Vau permetre les comunicacions internes de persones facilitant la contaminació des de Madrid a tot arreu. No vau confinar, ni a temps, ni totalment, com s’havia d'haver fet, i ara ho heu de fer, dues setmanes tard, amb més de cinc mil morts i amb vuitanta mil casos d’infectats oficialment, que en són molts més, donat que com que no hi ha tests, no es coneix ni se'n té idea de l’abast real de la pandèmia, vora sis mil morts a les vostres esquenes


Una grip com un altre dèieu!, que estava controlat i que hi hauria poca quantitat de casos, vau afirmar. Ens heu posat a tots en risc, i a molts els hi heu destrossat la vida, en sou còmplices de l'homicidi dels qui no ho han pogut superar, per no haver-hi fet res, únicament gestos cara a la galeria, explicant mentides com sempre. La vostra irresponsabilitat ha sigut letal, ha sigut assassina.


Pocavergonyes!
No podeu ser tan rucs, em resisteixo a creure-ho. Però, com es pot ser tant dolent i miserable, per no fer cas als científics que us deien que les mesures eren insuficients del tot. Per no fer cas d'en Quim Torra, primer President autonòmic que us dèia les veritats, per què? Per què és català i no és un titella? Per què l’odieu? L’heu acusat de poc solidari i per què? Perquè es negava a seguir-vos el joc i a ratificar les vostres falsedats. Sou uns xenòfobs, sou uns racistes, sou uns degenerats.

 
Heu retirat les competències a les Comunitats Autònomes en matèria de Salut, alentint i perdent sensibilitat en el sistema, ara que cal més agilitat i ràpida reacció que mai. Us heu posat a negociar el preu d’unes mascaretes, ara que el temps és un factor vital, perdent el subministrament. Heu fet comandes a empreses no homologades. pocavergonyes2


També heu retirat les competències en matèria de Seguretat, traient-les hi als científics, els de debò, i portant-les a uns militars carregats de galons, però sobretot carregats d’incompetència, de desconfiança i d’humanitat que és el que cal ara.


Pocavergonyes!
L’Economia no té temps. No n'hi ha de temps. Sou uns negligents i us esteu carregant l’economia, governs espanyols i europeus, s’ho estan carregant tot i ara no es pot amagar el cap sota l’ala. No n'hi ha d'alternativa, s’ha de finançar l’economia, però de forma total, no a miquetes que només allargaran el patiment, poc temps per cert. Ara cal suport total, sense límit per empreses i treballadors, i cal fer-ho ara, no d’aquí quinze dies o tres setmanes, ara o ja serà tard!. S’han de garantir els salaris i els ingressos, s’ha de donar diners als autònoms, a les empreses perquè puguin pagar a altres empreses, i a les famílies. S’han de congelar els impostos totalment, però no per la via de gestionar un aval mitjançant la banca, congelar vol dir congelar, aturar-ho!.


D'allò que feu ara, en dependrà el nostre futur. La catàstrofe sanitària, tard o aviat, s’acabarà. Llavors ha d’haver quedat un món on les persones poguem tornar als nostres llocs de treball i aquests no estiguin arruïnats i en fallida.


Pocavergonyes!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

NOÈ 2.0

noe1

Qui s’imaginava l’1 de Gener d’enguany, a les 00:00:00, quan vam fer el brindis per donar la benvinguda el 2020 i aprofitar per demanar l’arribada de temps millors, que ens feia falta, que a hores d’ara estaríem vivint un malson d’aquesta dimensió?. Un confinament domiciliar globalitzat per pandèmia vírica que afecta a tots els humans del món, tancant col·legis i universitats, en el que museus i esdeveniments són clausurats, s’atura el món de l’esport, tanquen les botigues de tota classe excepte les de menjar i farmàcies, no es pot anar pel carrer excepte per desplaçar-se a treballar o a buscar aliments i medicines, la gent deixa les empreses per fer telefeina en un temps record, tothom ha d’anar amb guants i mascareta, s’acaben certs productes del mercat, altres són requisats i n’hi ha de molts que escassegen a les prestatgeries dels punts de venda i als magatzems d’abastiment.

I davant d’aquesta situació inimaginable fa només uns mesos, ens entra la por, la incertesa sobre el que ens passarà, el pànic al virus i les seves conseqüències, l’angoixa desfermada del que serà de nosaltres, la desesperació si tot esclata pels aires, el patiment si perdem la salut i es trenca l’economia. És normal, som humans. Però pensem que la por és una mala aliada sempre, ens paralitza mentalment i ens fa prendre males decisions, fem doncs el que ens distingeix d’altres espècies animals, pensem, parem-nos a pensar i anem pas a pas.

El primer pas imprescindible és parar i confinar-se sense excuses.

Parar per salvar la nostra vida i les vides humanes dels altres. Parar per a sostenir el sistema mèdic que tenim com a primera prioritat, parar per salvar la salut, perquè sense salut l’economia i els diners no tenen cap valor, i us ho diu un economista, un economista apassionat que defensa aquesta ciència social i matemàtica tan bonica, i tan difícil de comprendre, i la considera com una part transcendental de la vida i de l’esser humà contemporani.

Però si ara hem de triar, que crec que toca, doncs no podem afrontar una crisi sanitària com aquesta preocupant-nos per la crisi econòmica, de liquiditat i de solvència que ja tenim a sobre, trio la salut, em confino i em converteixo en una espècie de Noè 2.0, el patriarca que segons diu la llegenda i segons s’escriu a l’Antic Testament i al Tanaj jueu, va decidir tancar-se amb la seva esposa, els seus tres fills, les seves tres joves i una parella de cadascuna de les espècies diferents d’animals que habitaven la terra, dins d’una embarcació, l’Arca de Noè, per poder sobreviure al Diluvi Universal, una mena de Coronavirus de l’època, que va acabar amb tota la humanitat menys ells, els confinats a l’arca. noe2

La bona notícia és que el virus marxarà o descobrirem una vacuna per combatre’l, la mala notícia és que no tothom el podrà superar. Després haurem de viure amb les conseqüències que hagi deixat el seu pas, però abans de preocupar-nos ara per aquestes conseqüències cal viure i deixar viure.

Ja hi haurà temps de pensar en diners, en deutes, en crèdits, en capricis i en vacances. Ja hi haurà temps en pensar a superar la crisi financera que aviat veurem i afectarà a tots els sectors, sigui de forma directa o sigui per l’efecte del risk sharing. Ja hi haurà temps per pensar en qui ens protegeix i per qui no importem res, som purament un factor de producció. Ja hi haurà temps per pensar perquè si el perill més gran de la humanitat no és una guerra sinó que és una pandèmia vírica, què fem utilitzant la major part de les despeses públiques en armament abans que fer-ho en sanitat i recerca científica.

 

Tots som Noè. A confinar-se toca!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

CATALANES I CATALANS DEL NORD

catalanescatalansnord1

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrere hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

 

Fets i esdeveniments com els de la setmana passada ens fan recordar una cosa que no hauríem d’oblidar en cap moment, i és que més enllà d’aquella frontera que espanyols i francesos ens van posar pel mig al segle XVII amb el Tractat dels Pirineus, també hi és Catalunya, i també hi ha catalanes i catalans, catalanes i catalans del Nord.

Més enllà del mur, el mur polític, cultural i ideològic que espanyols i francesos van voler imposar-nos, hi ha vora de 400.000 catalans, concentrats demogràficament a la plana de Rosselló i a la capital, Perpinyà. A França, ser català i pensar-hi com a tal va ser perseguit, especialment amb l’arribada de la Revolució Francesa on va arrancar una forta repressió contra la llengua catalana i les institucions, on cap funcionari podia exercir si no parlava francès, els monjos catalans van ser substituïts per francesos, i l’ús del francès en escrits públics era obligat. El català va perdurar fins al segle XX mitjançant la tradició oral, igual que a l’Espanya de la dictadura de Franco. En aquest moment, la Història de la Catalunya Nord es separa totalment de la de Catalunya del Sud, es viuen dos mons, on la primera participa en les dues Guerres Mundials que porten als seus ciutadans a accelerar en gran part el procés d’adopció del sentiment nacional francès, i on la Catalunya sud ho fa a la guerra civil espanyola. A partir de la Segona Guerra Mundial, molts pares decideixen parlar amb francès als seus fills adduint que el francès era una eina d’avançament social i d’utilitat universal. L’any 2007, el Consell General, declara l’oficialitat de la llengua catalana, juntament amb el francès però el mal cultural ja està fet, només el 30% de la població declara que pot parlar el català, si bé un 70% diuen que l’entenen.

Però malgrat els més de 300 anys que han passat des de l’esquarterament del territori, malgrat l’al·lèrgia, intervenció i repressió dels dos grans imperis contra tot allò que era i és català, malgrat el camí històric recorregut per cadascuna de les dues “Catalunyes”, hem pogut veure el darrer cap de setmana que tenim moltes coses en comú, molts sentiments compartits i molts més a compartir, la mateixa cultura i la mateixa identitat original i esperem que futura, i que som el que érem i sempre hem sigut, malgrat tots els obstacles i putades que ens han fet procedents de tot arreu, malgrat totes les amenaces, coaccions, insults i danys que hem rebut, som una nació que batega fort com ho fa un cor que té energia, vitalitat i està sà.catalanescatalansnord2

Som un únic poble, un únic cor, un cor molt gran que ens oxigena de democràcia i llibertat, dividit en dues parts, on les cavitats inferiors, els ventricles són la Catalunya Sud, i les cavitats superiors, les aurícules són la Catalunya Nord. Tenim molts i sòlids vasos comunicants. Sempre que una part ha necessitat a l’altra part, sap que hi ha pogut comptar-hi. Sense la Catalunya Nord no hi hauria hagut referèndum a la Catalunya Sud, ells van establir el centre operatiu on a l’estiu del 2017 arribaren i es repartiren les urnes, i ho van fer sense demanar res a canvi, ho van fer per solidaritat, per fraternitat i per compromís nacional amb els seus compatriotes catalans, no francesos. Molts d’ells van plorar emocionats al veure sortir les primeres urnes de plàstic de les caixes que transportaven dels camions, elles i ells no podrien votar però elles i ells farien possible que la democràcia es pogués exercir a cadascú dels col·legis electoral del Sud.

Gràcies catalanes i catalans del Nord per l’estimada rebuda que ens veu donar. Gràcies catalanes i catalans del Nord no només per fer-nos sentir com a casa si no per fer-nos entendre que estàvem a casa nostra. Gràcies catalanes i catalans del Nord per fer possible i saber portar una convocatòria d’aquesta envergadura, mai vista a Perpinyà, la capital de la Catalunya Nord. Gràcies catalanes i catalans del Nord per ser uns lluitadors incansables per la causa de tots, gràcies per ser com sou i voleu ser. Gràcies catalanes i catalans del Nord per considerar els nostres Pirineus com el centre del país, i no com la frontera divisòria.

Ens veiem el 11 de setembre, la nostra que també és la vostra Diada. Ens veiem el 7 de novembre, la vostra que també és la nostra Diada.


Tant si venim del Nord, com si venim del Sud, som tots germans, som un sol poble català, i com deia Companys “la causa de la Llibertat i la causa de Catalunya són una sola i mateixa causa”.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

EL CAMÍ DES DE PERPINYÀ

elcamiperpinya

La independència no és improbable ni impossible, és imparable.

Amb un començament tant contundent com ple de convenciment he volgut començar l’article d’avui. I per què estic tan convençut?

En primer lloc, perquè no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. Hi ha de decebuts, altres d’emprenyats, indignats, molts estan cansats i són pessimistes davant la manca de determinació, unió i lideratge intern, així com, de les agressions constants que vénen des de fora, des de les “espanyes”, tant sigui l’Espanya de dretes com la d’esquerres.

En segon lloc, perquè els ciutadans independentistes catalans hem reafirmat persistentment una sòlida consciència de voler pertànyer a una nació republicana catalana, trencant i passant per a sobre de normes i lleis imposades per l’estat espanyol. A Catalunya hem organitzat, votat i reafirmat que volem la independència, amagant urnes a qui ens les volia prendre, defensant-les davant de les porres i pallisses arbitràries de les forces d’ocupació, i triant de forma majoritària l’opció desitjada, el sí a la independència, el no a Espanya.

En tercer lloc, perquè la independència és un moviment transversal, estem a tots els llocs de Catalunya, som de totes les classes socials, som de qualsevol edat. No és un moviment concentrat en una zona, com ho és el moviment espanyolista (no utilitzo, ja ho sabeu, els termes constitucionalista ni unionista, són erronis) que es concentra a les ciutats, àrees metropolitanes d’aquestes i en indrets molt específics. No és un moviment d’ultradreta o esquerres sindicalistes. És un moviment de gent gran, mitjana edat i joves. L’independentisme és un moviment generalitzat.

Cap independentista vol tornar a l’autonomisme, cap independentista vol seguir ser governat des d’Espanya on no ens entenen ni ens volen entendre, cap independentista vol tenir un rei i menys un rei fatxa, cap independentista vol estar en un lloc sense democràcia ni llibertat, cap independentista vol estar en un model econòmic-polític en què els vots són comprats a canvi de mantenir una economia basada en la subvenció, cap independentista vol que les lleis siguin interpretades i administrades per jutges prevaricadors que defensen els interessos de l’extrema dreta franquista des de fa més de vuitanta anys, cap independentista vol que el català estigui constantment sota amenaça i serveixi de moneda de canvi sinó que sigui una llengua respectada, cap independentista vol ni creu en una taula de diàleg amb el govern espanyol que sabem no servirà de res, on no es va a dialogar i que només servirà per fer-nos perdre el temps, desorientar-nos i restar-nos més energies, cap independentista vol seguir vivint en un país en què l’odi, l’escarni i els insults es reben simplement per pensar diferent, simplement per ser independentista.

El proper cap de setmana a Perpinyà és important. Després d’un temps aturats, el camí des de Perpinyà ens porta als independentistes a tenir de nou l’oportunitat de confirmar i refermar que volem reconstruir una estratègia conjunta.

A Brussel·les hi vam ser per donar suport als exiliats i presos, i ens vam guanyar el cor dels ciutadans flamencs que al·lucinaven davant d’aquella demostració de civisme i llibertat. També hi vam ser a Madrid, territori hostil i jutges podrits, per protestar davant un judici sumaríssim contra la democràcia i una persecució contra la llibertat dels presos i exiliats, i on la Cibeles va acabar portant la senyera estelada. Ara toca Perpinyà, el lloc és adequat, escenifica el retorn d’exiliats a casa, a la Catalunya Nord, territori històricament català, administrativament francès però que el proper cap de setmana serà català, només català, i independentista, només independentista.

A les portes d’una convocatòria electoral, avançada per la crisi de confiança entre els dos partits independentistes majoritaris i socis de govern, uns partidaris de la taula de diàleg de la “señorita Pepis” i els altres amb el President de la Generalitat desposseït del seu escó, malgrat la inexistència de sentència ferma, apareix la figura de Puigdemont a Perpinyà que simbolitza com ningú en aquest moment la figura de l’independentista, pacífic, odiat i acusat del que no és, persistent, tossut amb les idees que defensa, perseguit, mal vist, convençut i lliure.

El President Puigdemont és un símbol però no és tot l’independentisme, Perpinyà no ha de ser capitalitzat pel President, ni ha de ser el gran acte de precampanya electoral de JuntsxCat, ha de ser el gran acte per tornar al camí que ens ha de portar a la independència. Perpinyà no ha de ser el dia del triomf dels exiliats, ha de ser-ho també dels presos, dels represaliats i de totes les persones que lluitem i ens la juguem contra l’estratègia repressiva espanyola, ha de ser el dia de tots els independentistes units per a sempre amb l’objectiu comú: una Catalunya independent, lliure i millor. Perpinyà ha de ser el dia del final de l’autonomisme i la claudicació de continuar seguint jugant amb les regles dels nostres enemics, ha de ser la fi dels equidistants i dels dirigents de partits que no fan cas a les bases, a les que tenen captives i sense participació en les seves sectorials (i ho dic pels dirigents d’ERC).

El dia 29F, tothom a Perpinyà i tothom amb Perpinyà!. I quan dic tothom dic tots els ciutadans independentistes, els que busquem unir i no dividir, la gent d’Òmnium, la gent de l’ANC, els ciutadans simpatitzants amb les idees de la CUP, els de JuntsxCat, els d’ERC, els d’altres partits que creguin amb la democràcia, però la democràcia de veritat, no la democràcia que ens han venut des d’Espanya, que no és una autocràcia encoberta però que no té res de democràcia, com sabem.

Perpinyà, la Catalunya Nord va ser un territori clau en la celebració del Referèndum de l’1-O, i ara ha de ser clau per agafar aire de nou, un aire que ens oxigeni els pulmons, la sang i el cervell per encarar, de forma decidida i lleial, continuada i determinada, el camí cap a la República Catalana.

#CapAPerpinyà #29F #TothomAPerpinyà     Som-hi! doncs.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

DE LES BARRICADES A LES MARISCADES

delesbarricadesalesmariscades1

La imatge dels polítics d’esquerra i “republicans” espanyols aplaudint quasi durant cinc minuts seguits al rei d’Espanya, Felip de Borbó, és realment colpidora, i tan angoixant com veure que els mateixos que van aplaudir al monarca, van vetar l’endemà la publicació del negra full de serveis del torturador i assassí franquista conegut com a Billy el Niño.

No ho puc entendre perquè no hi ha cap explicació, per molt que Irene Montero i Ada Colau vulguin vestir-ho que es tractava d’un signe de respecte cap a les institucions i cap a la figura del cap de l’estat. Liants!

Un republicà mai pot aplaudir un rei, mai, menys a un rei que és hereu d’una dictadura i molt menys encara, a un rei feixista de mena que no respecte a res ni a ningú, un antidemòcrata contrastat, un personatge convençut que està per a sobre dels altres. Aplaudir-lo no és respecte, és submissió, és no tenir cap tipus de dignitat, és ser un miserable com el rei també ho és. Però, que volem esperar d’una alcaldessa que diu ser d’esquerres però el que és realment, és una hipòcrita capaç de pactar amb la ultradreta, i el diable si cal, per seguir apoltronada en el seu càrrec.

De les barricades a les mariscades. Quins temps aquells que la gent d’esquerres arribaven a ser polítics defensant les seves idees, eren persones de lluita democràtica, de fermes idees antimonàrquiques, molts eren sindicalistes, obrers que es jugaven el seu lloc de treball en defensa dels seus companys de reivindicació, de forma desinteressada i gratuïta. Aquell model ha canviat, ha desaparegut per complet, s’ha extingit i s’ha substituït per un format de republicans d’esquerra de pacotilla, covards i vividors, especialistes a tenir la cara molt dura, menjadors insaciables de gambes, llagostins, cloïsses i tota mena de fresc marisc en cars restaurants, polítics dissenyats per no donar un pal a l’aigua en tota la seva vida, éssers metamòrfics sense cap classe d’ètica que de la nit al dia ara passen de maoistes, chavistes i castristes a convertir-se en progre-pijos amb la cartera plena de bitllets, senyors i senyores fets per enganyar i aprofitar-se dels ciutadans i contribuents dels que diuen defensar. delesbarricadesalesmariscades2

A Catalunya, les coses no canvien, tant ERC com CIU (ara PDECAt o JuntsxCAT o el que sigui), es van apuntar al procés sobiranista, que va arrencar amb dinàmica pròpia durant la crisi capitalista, sense comptar amb els partits de sempre, amb dirigents que eren i són autonomistes. La societat estava fastiguejada d’ells, de la corrupció del pujolisme de CIU, i de les aliances inútils d’Esquerra amb el PSOE convertit ja amb el rovell de l’ou de la burgesia espanyola. Cap d’ells ha estat a l’altura, tampoc la CUP que no sabem a què juga, o potser és que no juga a res que és el més probable. I mentre el temps passa, les il·lusions s’adormen i ens venen un diàleg que no existeix, una negociació amb l’estat espanyol que sabem es tracta d’una presa de pèl, d’una fal·làcia escènica per encegar-nos novament, d’una maniobra estafadora per descavalcar de l’escenari una lluita del poble pel seu benestar, una mandanga com ho van ser les famoses estructures d’estat que mai van existir. I tot, per una mariscada.

Cap dels que estan liderant els partits ens interessa, hem de passar per sobre d’ells, hem de triar a nous líders independentistes de veritat, republicans de veritat, lluitadors de veritat que estiguin disposats a tot, disposats a deixar el marisc per tornar a les barricades, disposats a arribar fins al final per assolir l’objectiu que ens farà millors, i que ens porti a celebrar d’una vegada per a totes una victòria i no una derrota com a Diada Nacional.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya