Xut a Seguir1

XUT A SEGUIR

República de futur o autonomisme crònic?

El 21D d’enguany ha sigut un exemple més del que es coneix en el món del rugbi com un xut a seguir, la “patada a seguir” que sentíem per TVE2 el dissabte a primera hora de la tarda els que seguíem el Torneig de les 5 Nacions, ara transformat en 6 Nacions. El xut a seguir s’utilitza com una digna via de sortida quan estàs impossibilitat a crear joc a favor teu però no vols ser placat i perdre la pilota en mans del contrari, és un tacticisme típic quan no tens cap pla i busques l’oxigen necessari per durar-hi una mica més.

Els governs, tant l’espanyol com el català, no tenen cap pla de futur, no veuen o creuen que no tenen res a oferir-se entre ells ni als seus ciutadans respectius. Els nostres encara confien en un somni de futur, en una metàfora avui que pels altres és un dels seus pitjors malsons. Uns creuen en la puresa de la democràcia i els referèndums pactats per fer realitat una República i els altres estan disposats a tot per evitar-ho, en realitat els dos saben perfectament que no es posaran mai d’acord. Mai. Per tant, pensen que només queda enrocar-se en les posicions, aguantar i esperar que la fatiga desplomi a l’adversari. I mentre anar donant xuts a seguir, xuts fins al judici dels presos polítics que han rebut un cop de càstig, xuts a les municipals, xuts a les eleccions europees, i anar fent.

Ells ja s’ho faran però nosaltres no ho hem d’acceptar. No ho volem, no ho sentim, no ens ho podrem permetre i no ho farem. No tornarem enrere, no tornarem a un pujolisme al cove versió 3.0, ni tornarem a polítics allotjats còmodament al Palace en versió 4.0, ni hem de seguir la tàctica de la Puta i la Ramoneta versió 5.0. Prou de ser folklòrics, prou d’escenificar enfrontaments que no són realitat, prou de tenir por, prou de fer veure que fem molt per estar sempre igual, ens hi juguem la República, ens hi juguem el futur. Xut a Seguir2

La gent demana unitat i aquesta és rebutjada als despatxos dels partits polítics. La gent ha votat aquest govern per engegar la República i aquests no engeguen res. La gent vol manar a casa seva que és la nostra, però veiem que vénen des de fora, posen el nom que els hi dona la gana a l’aeroport i afegeixen les flors del color que volen a sobre les nostres ponsèties. I per què ho fan? A nosaltres ens poden fer riure, ens pot fer vergonya aliena, podem pensar que són rematadament ridículs, però ells ho fan perquè senten que Catalunya és casa seva i no nostra, ens veuen com a colònia, i actuen com a propietaris, sense miraments, amb visceralitat i en defensa d’un ordre imposat i que els hi és propi. Ells sempre fan trampes quan treuen la touch, decantant-la cap al seu costat. 

Si alguna cosa es va posar de manifest a les protestes del darrer divendres, és una esquerda en la transversalitat. Durant el dijous els d’Òmnium anaven per un costat, els de l’ANC donant voltes en cotxe per un altre, els CDRs en altes punts, i després grups de gent que volia ser-hi a tot arreu, anant d’un costat a l’altre. Ho entenc com una estratègia per evitar aldarulls, però aquesta segmentació, nois!, s’ha d’acabar. Si perdem la transversalitat ho perdrem tot. No sé si us vau adonar però en la manifestació final, aquesta era única però estàvem dividits, els més joves davant i els més grans darrere, cosa que no havia vist fins ara on tothom anava junts, grans, joves i nens; rics i pobres. Units sempre, units per la independència, units per la República. La melé no es pot ensorrar abans d’hora o cedirem la iniciativa del joc, com sembla ens està passant darrerament.

Xut a Seguir3
Som presoners d’aquest joc, tenim un govern i uns polítics que es confronten amb l’estat però ho fan de forma simbòlica, no passen d’aquí, són i som esclaus de la simbologia que ens comença a semblar un xic carrinclona enlloc d’utilitzar aquesta simbologia per construir la nostra emancipació. La lluita no pot ser amb aquestes regles espanyoles ni en aquest terreny de joc marcat per l’adversari, la lluita s’ha de portar per altres camins, els nostres camins, exercint la desobediència sistemàtica enlloc d’obeir al primer crit o al primer cop, exercint la insubmissió continuada enlloc de ser submisos quan ens requereixen.

Prou acceptar un judici fals i injust, obrim presons. Prou acceptar que ens diguin a qui podem i no podem investir, investim a qui volem i no a qui ens imposin. Prou mantenir la República en estat de migdiada, reprenem la història allà on la vam deixar. Prou d’actuar com una regió per actuar com una nació que som, demanant de forma taxativa el reconeixement internacional. I fem-ho, portant a terme tots aquests punt de cop, sense terminis que només són nous xuts a seguir.

El partit es segueix jugant, cap dels equips s’ha retirat, ni els que volen la República ni els que volen la submissió autonòmica o coses pitjors, però recordem que en el rugbi, quan l’ovalada pilota bota a terra, pot anar a cap qualsevol costat, i fer assaig és possible.

Nota final: en aquest article he utilitzat terminologia del rugbi com xut a seguir, cop de càstig, Touch, melé i assaig. El rugbi és un esport aparentment molt brut però molt noble en el fons, tot el contrari del que és la política.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

revol

REVOLUCIÓ, DELS SOMRIURES A LA FERMESA

Si els catalans fem accions, som menyspreats, amenaçats i insultats per fer-les. Si no les fem rebem el mateix tracte per no fer-les. Ja sigui si anem cap endavant, cap enrere, cap al costat o estem aturats, rebem igual.

Hem de triar, i no és un tema de cervell o estómac, tampoc un tema de rauxa o seny. Ho tinc clar, només tenim un camí, l’acció.

No fer res serà vist pels que ens volen sotmesos com una mostra més segons ells, de la covardia catalana, i ha de ser aprofitat per esclafar-nos un cop més, de forma que la pressió futura seguirà i seguirà fins que ens facin perdre tota l’autoestima que hem anat recuperant i ens anat guanyant des del 2010 fins ara com a poble, amb l’objectiu de derrotar-nos i humiliar-nos. De cara a l’opinió pública internacional, com que no hi haurà notícia, no existirem.

Fer poca cosa, només quatre aldarulls, serà venut per les forces no democràtiques (VOX-C’S-PP-PSOE) com que a Catalunya es respira un clima irrespirable i sort han tingut els catalans de bé i el govern espanyol que la policia nacional espanyola ha defensat a la pàtria davant la passivitat dels mossos. És igual el que pugui succeir, però el relat inventat que explicaran els mitjans de comunicació fanàtics i embogits ja el coneixem prou bé i de sobres, i serà el mateix que voldran explicar a l’estranger, on per cert, cada vegada més l’opinió pública va prenent consciència del que estan fent amb altres ciutadans europeus.

Per tant, només hi ha un camí. Si triem les opcions anteriors, els partidaris de fer efectiva la República Catalana la deixarem per sempre més al congelador, en standby. No tenim un lideratge clar i aquesta situació ens pot desorientar en alguns moments, fent cas del que ens diu un i altre polític, enlloc de fer cas del que ens diu la nostra consciència col·lectiva com a poble català. Respecte pels presos polítics i els exiliats polítics, tot el respecte, però hem d’anar a la nostra per vosaltres també. Què fareu amb la vaga de fam? La portareu a terme fins a la mort... Heu de saber que a ells no els importa ni la vostra vida, ni el vostre patiment, ni la vostra mort, ells gaudeixen de l’èxit del seu xenofisme i si perdeu la vida és una forma més de eliminar el seu rival polític. A nosaltres si ens importeu, hem de pensar també en vosaltres.

Queixant-nos des del sofà de casa quan veien el telenotícies i les tertúlies de TV3 o de qualsevol cadena estatal, queixant-nos a les sobretaules de Nadal, a les pistes d’esquí o als sopars d’amics, no porta a cap lloc, només a estar de mal humor, a pujar-nos la pressió arterial i emprenyar-nos amb el món i amb nosaltres mateixos.

Ens hem de moure i portar a terme la revolució que vam començar, la revolució de veritat. Hem de persistir i finalitzar aquella revolució que va començar amb somriures i lliris a la mà però que a hores d’ara ja és història, en aquest moment necessitem fermesa. Revolució? Sí, revolució: dels somriures a la fermesa.

La República sabem que no vindrà de dins, que no hi haurà mai un respecte des de l’estat espanyol pel dret a decidir dels catalans, per la nostra voluntat democràtica. Ells només saben d’autoritarisme, de militarisme, d’armes, de tirar benzina als incendis, d’arrogància, de prevaricació, de repressió, de vulneració de drets humans, de provocació i de fer-nos passar vergonya aliena amb els seus innobles actes, com ho és organitzar un consell de ministres del govern espanyol el divendres proper 21-D, una imposició més que els catalans no volem, just en el primer aniversari de la nostra darrera victòria, feta novament només que amb voluntats de la gent, amb urnes i amb els vots.

Digui el que digui el nostre Govern, molt dubitatiu, diguin el que diguin els nostres partits, que no són capaços d’unificar el missatge, diguin el que diguin els suposats líders dels nostres partits, respectables però errats sovint, nosaltres continuem el camí de la nostra llibertat, nosaltres a fer la nostra Revolució, a la nostra manera però sense defallir, sense baixar la intensitat, sense acomodar-nos.

Llums, càmera i ACCIÓ!

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

polisnopegan

DE MOSSOS A VOXXOS

No, no i no! La policia, sigui del cos que sigui, sigui d’on sigui, no pot ser mai un organisme per reprimir, carregar, agredir i atacar als ciutadans. No és admissible ni es pot tolerar que agents policials actuïn de forma desproporcionada, amb abús de poder, trencant tot tipus de protocols, i ho facin de forma reiterada. Aquests policies han de deixar de ser policies, no serveix l’excusa de dir que són uns manats.

Ser policia i anar armat en l’exercici de la seva feina, requereix exemplaritat i equilibri, d’altra forma no es pot exercir aquesta professió, han de ser expulsats, no és cap purga perquè són un perill pels ciutadans a qui han de defensar. La policia en un país democràtic ha de ser considerada com a professionals que estan al servei del ciutadà, professionals han de treballar per mantenir l’ordre públic, per defendre’ns dels perills, per garantir la nostra seguretat ciutadana.

Els mossos són la policia de Catalunya, dels ciutadans catalans. Cos de Mossos d'Esquadra de la Generalitat de Catalunya. Malauradament, tot el prestigi que tenien arran de la bona feina feta en els atemptats de Barcelona de fa dos estius, i de la correcta, però neutre, actuació que van tenir al referèndum de l’1-O el darrer any, s’ha anat a norris en els darrers dies. Quina llàstima.

Les actuacions desproporcionades a favor del bàndol equivocat, el bàndol no democràtic, el bàndol que vol imposar una dictadura, els ha portat a abandonar la seva imatge de policia democràtica, de policia de bé, de policia neta, de policia ciutadana, per tornar a la rància imatge de sempre, a la trista imatge repressora de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional de tota la vida, la imatge d’un servei armat al servei dels interessos dels poderosos i en contra del poble, en contra de la gent de a peu.

La ultradreta ha arribat a l’estat espanyol, i ho ha fet amb molts partits polítics espanyolistes rient-los les gràcies, al fi i a la cap, la distància entre VOX, el PP i C’S és una línia molt fina, que una part dels seus votants ja han travessat, també alguns del PSOE. Aquesta permissivitat política amb els fantasmes de la dictadura, s’ha tingut en gran part per la qüestió catalana, per l’anticatalanisme ibèric, pels que ens diuen despectivament i de forma gratuïta "catalufos" cosa que ens omple d’orgull venint d’aquesta mala gent, i que ha fet posar sobre la taula la ment confosa, perduda, malalta, adoctrinada i feixistoide de molts antidemòcrates que campen al seu aire per la península hispànica.
polispeganAquest malèvol rebrot del feixisme, si no ho denuncien els polítics, ho han de denunciar els ciutadans en defensa dels seus drets i llibertats. La protesta al carrer està més que justificada, és legítima i és necessària en termes democràtics. I no pot ser, que aquesta protesta sigui reprimida per la policia, pels mossos. Si actuen com a repressor passen a ser de mossos a voxxos, passen a ser policies que van en contra del poble que intenta lluitar contra els autoritaris d’ultradreta amb les armes que aquests no tenen, que intenten lluitar amb la força de la raó i no amb la raó de la força, que intenten lluitar amb arguments i valors en contra de la força mediàtica i les mentides, que intenten lluitar amb protestes pacífiques i urnes contra la violència verbal i física que els antidemòcrates volen exercir.

És mentida que VOX sigui un partit nou i homologable amb la resta de partits d’ultradreta que estan pujant als països europeus, les seves connexions umbilicals franquistes i els seus odis endèmics i històrics els delaten, són els reaccionaris de sempre, els fatxes interclassistes que s’alimenten del malestar general i que culpen als altres, als catalans per exemple, dels problemes propis, de la societat que ells mateixos han generat.

VOX, els seus votant de El Ejido, dels altres indrets andalusos, i en un futur breu de tota arreu de l’estat espanyol interpreten el sobiranisme català com una idea oberta i moderna que els molesta i espanta, un anar endavant al que no estan acostumats, ho veuen com una amenaça que els porta a acomodar-se en la repetitivitat per trobar-se segurs, sense por, com si fossin nens mirant els Teletubbies, que fan sempre el mateix sense evolució, que els porta a un projecte polític i una visió del món en general que només els fa a mirar enrere, a involucionar cap a l’esperit militarista del 36, cap l’esperit conformista de l’Antic Regim.

Però tot aquest pensament de què està passant a la societat espanyola ja ho explicava Plató al “Mite de la Caverna”, oi?

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

vaga de fam

VAGA DE FAM

A en Jordi Sánchez i a en Jordi Turull els admiro per fer un pas més enllà dins del seu sistema de lluita no violenta. Estic impressionat, cal molta valentia i dignitat personal per portar a terme l’honorable acció de fer una vaga de fam, de renunciar als aliments reivindicant la defensa dels seus drets que són els nostres.

També cal molta baixesa humana per minimitzar aquesta acció, per no respectar-la, per menysprear-la, i fins i tot, per consentir-la mirant a un altre costat.

Però no en tingueu cap dubte, la consciència dels espanyols no despertarà ni amb aquesta protesta ni en cap altre. Ho vam veure després de la violència de l’1-O. Són fanàtics, mentiders, injustos, repressors i autoritaris de mena, per tant, no tenen consciència humanitària, i possiblement tampoc gaudeixen de consciència humana.

Ja sigui el seu govern, les seves autoritats i el que és pitjor, la majoria dels seus ciutadans, no només no protestaran ni reaccionaran davant aquesta greu situació, no només els hi rellisca el perill d’irreversibilitat en què entra la vida d’aquestes dues persones, no només no valoraran aquest noble gest, sinó que a més faran escarni i burla generalitzada a totes les seves tertúlies, ja sigui als vergonyosos mitjans de in-comunicació que han desenvolupat, o a qualsevol bar peninsular més abaix de Catalunya i Euskadi, on es prenguin, ells sí, un bon àpat amb força greixos i ofegat de força alcohol.

La premsa internacional s’ha fet ressò de la vaga iniciada pels presos polítics, i se’n farà els dies vinents, se’n faran creus, es qüestionaran el règim poc democràtic que hi ha a España, en contra del que pensaven fa un temps, el desprestigi internacional espanyol continuarà calant als ciutadans d’arreu del món, però els hi queda massa lluny i no els hi representa un perill immediat, la solució mai vindrà iniciada de fora, sempre es rentaran les mans a l’hora d’intervenir activament.

A l’hora de la veritat, no tenim ni tindrem aliats a dins i a fora de l’estat espanyol. La consciència ha de venir de nosaltres, els catalans, que no podem normalitzar de cap manera aquesta situació, i aquesta vaga de fam és una magnífica oportunitat per començar a fer-ho. Ha arribat l’hora que el nostre govern, les nostres autoritats i els nostres ciutadans hem de reaccionar i fer-ho amb urgència, hem de lluitar amb totes les eines, eines que hem fet servir i altres que ens hem negat a utilitzar-les, i ho hem de fer pels seus drets que són els nostres, per la seva llibertat que és la nostra, per la seva democràcia que és la teva i la meva. vaga de fam2

Ells denuncien la intolerable i il·legal abús de poder per part de l’aparell de la in-justícia espanyola i de tot el pervers i pervertit poder judicial, les dilatacions injustificades i a propòsit portades a terme pel tribunal constitucional espanyol admetent i no resolent els recursos presentats pels presos amb l’abominable objectiu de retardar, bloquejar i impedir l’accés als tribunals europeus. Sabem que és veritat, que és així, sabem que la justícia espanyola és parcial i arbitrària, que no és imparcial, sabem que la justícia espanyola és prevaricadora compulsiva, que està al servei dels interessos fàctics i no dels ciutadans de bé, sabem que no hi ha separació de poders, i sabem que aquest aspecte no canviarà.

Ara que la revolució dels somriures ha donat pas al drama de la fam, hem d’entendre que Espanya és i serà una dictadura que ja ni es disfressa, el seu franquisme des de les elits ni es camufla, i a les dictadures cal combatre-les des de dins. Si volem que Catalunya sigui un estat republicà, i ho volem pel nostre bé, només ho podem aconseguir de forma unilateral, amb desobediència persistent, sense esperar res de ningú, estant disposats a tota classe de sacrificis i utilitzant tots els recursos que tinguem.

Anem a totes? ... Anem a totes!

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

no pasaran1

NO PASSARAN!, JO ACUSO!

La primera referència al seu ús es troba per part del general francès Robert Nivelle a la batalla de Verdú, a la Primera Guerra Mundial, "ils ne passeront pas!". Més tard va ser utilitzat per Dolores Ibárruri “La Pasionaria” durant el setge franquista sobre Madrid en el seu famós discurs en temps de la Guerra Civil espanyola, ¡No pasarán!. El trobem també a la Segona Guerra Mundial, tant a cartells propagandístics com a les plaques identificatives que portaven els combatents de la Línea Maginot, amb una petita variació gramatical, "On ne passe pas". Al crit de "No pasarán!", els revolucionaris sandinistes l’any 1979 van bloquejar els carrers impedint el pas de la Guàrdia Nacional als barris prosandinistes. L’any 2012, una de les components del grup punk-rock feminista rus Pussy Riot va utilitzar aquest lema com consigna en una de les seves camisetes durant el seu judici per vandalisme.

No passaran!, ha estat i és un lema internacional antifeixista, un lema de resistència i llibertat democràtica enfront de l’autoritarisme.

La fiscalia de l’estat ha utilitzat el "No passaran!" d'en Jordi Cuixart, dins del seu argumentari d’existència de violència i alçament que necessiten per justificar els càrrecs de rebel·lió, assegurant en la seva qualificació que “pese a reivindicar el pacifisme de la movilización, Jordi Cuixart apeló también a la determinación mostrada en la guerra civil (empleando la expresión ¡no pasarán!), y retó al Estado a acudir a incautar el material que se había preparado para el referèndum...”, tot és delirant, una farsa inventada i mal feta, no importa, ells acusen i ells jutgen.

La nostra revolució dels somriures va ser infantil, esperàvem justícia i diàleg, i el que hem rebut és l’odi del “A por ellos” i una aferrissada venjança que no s’atura ni s’aturarà. Hem de madurar, són espanyols. Ara ens toca als catalans tenir el cap fred, tenir les coses clares, resistir, saber qui és l’enemic i unir-nos per combatre`l. Resistir sense defallir i atacar fins a la victòria.

No passaran!, Jo acuso!

No passaran! No podem seguir consentint que la riquesa que genera el nostre país sigui robada, que els nombrosos impostos que es recapten amb el nostre diari esforç serveixi per escanyar-nos a nosaltres mateixos en benefici d’altres, que serveixi per impedir generar més riquesa portant les infraestructures generades amb els nostres diners a altres indrets, no podem consentir que la nostra riquesa sigui utilitzada en un estat que permet perseguir els nostres drets fonamentals i les nostres llibertats, un estat que manté a uns jutges prevaricadors i parcials que persegueixen els polítics als quals hem votat per la seva/nostra ideologia, no podem permetre que els nostres impostos serveixin per pagar als qui ens amenacen i a la colla d’ignorants violents que han vingut a pegar-nos.

Jo Acuso!, acuso l’estat espanyol de mentider, acuso el seu rei, acuso els seus mitjans de comunicació, acuso els seus partits, acuso els seus jutges i fiscals, acuso a la seva policia i a la guàrdia civil, acuso els seus intel·lectuals de callar i fer res convertint-se en còmplices. Els acuso de anar contra la democràcia i escopir en ella, els acuso de fanàtics, d’acarnissament institucional, de perseguir idees i persones, de no respectar la Llei i pixar-se en ella, els acuso de viure en un constant delirium tremens sense aturador, de ser covards, de ser roïns, de ser pocavergonyes, de perversos, de mala gent, de manca d’humanitat i de mesquins. 
no pasaran2
Hem de deixar la infantesa revolucionària i anar a la maduresa d’una autèntica revolució per la llibertat. Hem de canviar o acompanyar les manifestacions, cassolades, escridassades i altres expressions més pròpies d’un grup d’esplai de barri per passar al món dels grans, al món de les accions, les que calguin, les que ens portin definitivament a la llibertat real i no a un teatre de ficció que ens ocupa les hores i ens indigna per cada cosa que fan els “acusats”.

Volem revolució, fem-la, no cal esperar cap judici doncs ja sabem quina serà la sentència. Cal valentia.

El govern català ha d’implementar la República proclamada el 27 d’octubre del 2017, amb partits i entitats socials favorables, comunicar a la UE, altres estats i institucions de caràcter mundial que Catalunya és un estat lliure amb noves garanties jurídiques i normatives adequades als tractats internacionals; comunicar al govern espanyol la finalització de la seva representació a terres catalanes i exigir la seva retirada en un mínim de temps possible; ordenar per Decret, i fins la constitució d’un nou Parlament català, el control de la justícia, seguretat, hisenda pública, aeroports, ports, duanes, fronteres, mossos i funcionaris de la Generalitat; ordenar, d’acord amb la nova implantació judicial, la immediata llibertat dels nostres presos polítics i el retorn d’exiliats sense condicions.


Tot sota la garantia del poble català lliure i fidel a la República catalana i amb el lema: No passaran!

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya