AL COLE?...AL COLE!

alcole1

Demà comença el nou curs escolar.

El retorn a les aules és una d’aquelles coses que passen un cop a l’any i que marquen sempre un nou inici. El primer dia de cole és per a tots la finalització oficial de les vacances. Després cadascú ho viu de diferents maneres i amb diferents emocions, per a uns és una alegria retrobar-se amb companys i amics als quals fa mesos que no has vist, per altres és important veure com seran les noves matèries i assignatures, i fins i tot hi ha que es troben amb el desengany de tenir que suportar un any més a aquell profe que ens té mania.

La tornada al cole aquest any, any de Covid, tot serà diferent, atípic. Alumnes i pares en general, que tinguin prou percepció racional de les coses, han inclòs com a variable principal la seguretat, una variable que passa per a sobre de la resta i les posa en un pla secundari.

Tots tenim incertesa i temor sobre què passarà en els pròxims dies. I si tenim incertesa vol dir que no tenim seguretat. Si tenim inseguretat significa que no s’han fet prou bé les coses.

El virus hi és, i en sabem molt poca cosa d’ell. Sabem que estem en una situació de permanència de nous contagis i pensem que existeix la perspectiva d’una segona onada d’aquests a la tardor, no sembla doncs amb aquest context que el caràcter presencial dels alumnes a les classes sigui la millor de les decisions. Sé que molts pares arronsareu el nas al llegir-ho, però penseu responsablement si aquest gest és fruit de la vostra comoditat o de la convicció de la seguretat del vostre fill.

Al cole?... Al cole! No és veritat que les escoles siguin un lloc segur. A l’escola confluiran nenes i nens de tot arreu, cadascun d’ells és fill del seu pare i la seva mare, noies i nois que són educats de forma més ferma o més laxa en les mesures preventives i combatives respecte al virus. L'escola és un lloc insegur, tant com ho és un restaurant, una oficina o una trobada familiar. Però no són llocs insegurs perquè el director de l’escola o el propietari del restaurant siguin una colla d’inconscients, ho són perquè tots hem vist com la nostra societat està carregada de personatges incontrolats i incívics que són irrespectuosos amb els altres, als qui ens posen en perill.

Crec amb l’esforç de les escoles per fer les coses bé, crec que de forma general s’estan prenent les mesures per crear ambients amb certa seguretat amb els mitjans limitats. Creació de grups bombolla, mascaretes, distància de seguretat, mesures higièniques, extremar les ventilacions, kits de tests, etc., són diferents mesures que s’han adoptat a diferents indrets i que han tingut un major o menor resultat en funció del país que s’han aplicat, el motiu és que cap d’elles és suficient per aconseguir que una nena o un nen faci a l’escola allò que no veu fer a casa. Aquí rau l’autèntic problema. alcole2

L’aprenentatge és un dret irrenunciable, l’educació escolar és imprescindible però també ho és la seguretat. Avui seguretat i escola no estan a la mateixa intersecció. Cal adaptar-se fermament i de manera immediata a les noves tecnologies, i això no consisteix només donar un ordinador a cada nena o nen i ja està, cal fer un canvi profund en les estructures educatives, en les institucions arcaiques encarregades de dissenyar com es transmet el coneixement.

Quedar-se enrere serà un problema, però el problema no vindrà mai dels nens ni dels joves, ells ja neixen i viuen amb la tecnologia sota el braç, el problema serà conseqüència dels pares i dels educadors, que s’aferren al que sempre han fet i vist fer, sense voler adonar-se'n que el món ha canviat i seguirà canviant, la Covid simplement ha sigut un detonant i un accelerador de certs aspectes considerats quotidians i recurrents, i que han deixat de ser-ho.

Vivim un moment decisiu per a nens i joves de tot el món, el que passi ara condicionarà el desenvolupament futur. No ens creiem el que ens diuen els polítics, ja veieu on ens han portat, ni el que ens diu ningú, creiem només el que diu la nostra consciència i el nostre raciocini, encara que el que aquest ens dicti sigui enormement incòmode. Exigim el que és nostre: escolaritat sí, seguretat també.

 

Cuideu-vos molt! I cuideu dels vostres fills!

 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

CAIXABANK BANKIA, CAIXA O FAIXA

caixabankia1

La suma de CaixaBank i Bankia donaria com a resultat un gegant financer a l’estat espanyol amb quasi 650 mil milions d’actius, a prop de 25 milions de clients, quasi 7 mil sucursals i més de 50 mil treballadors en plantilla.

La naturalesa individual dels dos bancs no els fa complementaris en terme de negoci i de sinergies, al contrari, es tracta de dues entitats especialitzades en el mateix tipus de mercat, cosa que porta a pensar que no es tracta d’una iniciativa impulsada des de les entitats en si, més aviat sembla un producte originat des de les institucions governamentals estatals i segurament europees, on cal recordar que l’antic ministre del PP, Luis de Guindos, ocupa el càrrec de vicepresident del Banc Central Europeu, un personatge obsessionat per l’acotació de la competència bancaria, les concentracions i el triomf de l’oligopoli en termes financers.

La fusió d’aquests bancs és un absolut desastre en diferents aspectes. CaixaBank Bankia, caixa o faixa.

És un desastre pel mercat financer espanyol, a manca de la complementarietat en productes i clients comentada abans, l’entitat resultant està limitada per guanyar rendibilitat per la via dels ingressos, només li queda fer-ho per la via de les despeses, retallades en el nombre de sucursals i retallades en personal, aspectes que de per si ja estaran prou castigats en els pròxims temps amb l’entrada de nous actors al sector bancari provocats pel tsunami que suposa Internet a les nostres vides, i on s’espera ben aviat l’aparició d’empreses com Amazon, Google i Facebook entre altres, que ja estan passant a l’acció amb la compra de llicències bancàries.

És un desastre per la clientela bancària en general, la pèrdua de competència a la banca, l’oligopoli i la concentració només porta com a resultat la col·lusió, sigui de forma tàcita o explícita, és a dir, un conveni pervers que pretén treure profit propi a costa d’un tercer, en aquest cas tots nosaltres. Com ja manifestava Adam Smith al segle XVIII: “rarament els comerciants del mateix tipus de negoci es reuneixen, tampoc per entreteniment i diversió, quan ho fan la conversació acaba sempre en una conspiració contra el públic o alguna estratègia per augmentar els preus”. Una banca cada vegada més estandarditzada en els seus productes, limita l’economia, no s’adapta i s’aparta de les necessitats reals i particulars dels seus clients, imposa la seva oferta de productes al marge de la demanda, canvia el coneixement de les persones per les fórmules i els algoritmes que calcula una màquina, es perd la humanitat, es perd l’essència social, es perd tot.

caixabankia2
És un desastre per tots els contribuents
que paguem amb els nostres impostos, sacrificis i diners els excessos milionaris de la màfia madrilenya i del forat que van generar amb la seva disbauxa, un rescat bancari que ens va costar 23 mil milions d’euros via FROB i dels que només s’han recuperat poc més de 3 mil. La fusió amb CaixaBank significa també la seva privatització, l’estat que ara controla el 61,8 % de Bankia passarà a tenir un 14% de la nova entitat resultant, de forma que els ciutadans seguirem pagant religiosament el cost de la factura sense gaudir-ne dels seus beneficis donat que el retorn del deute es diluirà en considerar-se que el valor de CaixaBank és molt superior al de Bankia. Una estafa en tota regla, ja que el valor de CaixaBank és fictici, producte del bon maquillatge derivat de les plusvàlues per vendes d’actius i participacions en altres empreses, i no pas dels beneficis derivats del negoci bancari, que és un gran forat en si mateix.

És un desastre per Catalunya, que perd amb aquesta fusió el darrer símbol del model d’èxit de caixes catalanes. És una fusió política, no una fusió financera, i quan la política està darrere sempre amaga els foscos interessos reals. El resultat d’aquestes maniobres ja el vam veure amb el BBVA fa uns anys, on el peix gros de la fusió eren els bancs de Bilbao i Biscaia, i el peix petit era Argentaria que era la part estatal. Inicialment la seu estava a Bilbao, no hi havia discussió. Dues terceres parts dels consellers eren bascos. Pocs anys més tard, després de l’escàndol de trobar comptes ocults a l’illa de Jersey, el President Ibarra dimitia, també l’home fort i conseller delegat Pedro Luis Uriarte, el banc canviava la seva cúpula basca per una directiva principalment madrilenya i amiga d’Aznar, i finalment marxava d’Euskadi per assentar la seva seu operativa a Madrid, perdent totalment les seves arrels. La història es repeteix.

Ens van enfonsar el Banc de Barcelona, i ara s’emporten La Caixa. Pensem a futur, el sistema bancari tal com el coneixem desapareixerà, és una bona oportunitat perquè els catalans, amb la nostra iniciativa tornem a aixecar una entitat financera adaptada als nous temps, nova, nostra i amb seu a l’estranger.


Cuideu-vos molt!

 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

MÉS QUE UN CLUB, MESSI QUE UN CLUB

messi1

Soc culé, i molt.

Però ha arribat un punt de la meva vida en el que miro futbol per a passar-m'ho bé, per a gaudir, per a generar endorfines i ser feliç. És clar que sempre vull que guanyi el Barça però no en tinc prou amb això. En els darrers tres anys, he de confessar que m’he avorrit com una ostra en quasi tots els partits que he vist del Barça i que han estat quasi tots els que ha jugat, fins i tot, m’he quedat adormit en algun(s) d’ells davant la TV. Els darrers partits de la Lliga, vaig decidir a consciència no veure’ls, per primera vegada hi renunciava, i no sabeu la satisfacció de haver-ho fet, l’alegria d’haver aprofitat el temps en fer alguna cosa més útil que seguir un espectacle en decadència.

Em vaig divertir fa pocs dies veient el Bayern jugant contra el Barça. Em vaig divertir fa poc més d’un any veient el Liverpool. Pateixo i m’entristeix com el Barça és apallissat per aquests equips, però en gaudeixo del futbol dels contraris. Aquests equips són divertits i no tenen a Messi. Em diverteix Messi, però no el nostre equip.

Vaig ser futbolista fins que els lligaments m’ho van permetre, vaig jugar tres anys a les categories inferiors del club, entre d'altres. M’encanta el futbol però no aquest futbol. El futbol és un esport d’equip, no un esport on cadascú va a la seva. El futbol es juga corrent molt, pressionant, anticipant-se, contactant dur amb el contrari, tot el contrari del que es veu en els partits actuals del Barça. El futbol és tàctica, capacitat física, tècnica i mentalitat combinades, quatre coses que li manquen a l’equip des de fa temps.messi2

És evident que la gestió d'en Bartomeu ha sigut nefasta pel club. Ell n'és el màxim responsable de haver convertit l’equip que feia el joc més bonic i divertit del món en un equip covard, previsible i molt avorrit. Ha sigut incapaç de realitzar un equip guanyador al voltant del jugador 10. Ha gastat diners en fitxatges que no s'ho valien. Ha creat inestabilitat i augmentat la divisió interna. És el pitjor dels comunicadors. Sota el seu mandat, la pedrera ha perdut la seva essència com a font continuada de talent pel primer equip. Etc...

En Bartomeu és el principal culpable del desgavell i principal causant del declivi, però no n'és l’únic. El pitjor que ha fet és haver tingut por dels jugadors, als qui ha preferit donar un poder que mai havien d’haver tingut, i Messi menys. El futbol és un esport, però a nivell professional és sobretot un espectacle, com ho és el cinema. Us imagineu un actor estrella incidint a tots els aspectes d’un film, us imagineu al Harrison Ford o al Leonardo di Caprio triant el repartiment d’una pel·lícula, imposant el director, buscant les fonts de finançament, establint les polítiques de promoció, fent el guió... Seria un desastre, oi? Doncs el mateix. L’actor sap i és bo fent d’actor, pot ser el millor amb diferència però ha de fer el que sap i no dedicar-se a les altres coses.

Més que un club, Messi que un club. La figura global de Messi, ha fet que el club i els seus dirigents el situïn en un altar, un altar que segurament mereix per cada gol que ha fet i que en són molts, per cada victòria important aconseguida, per cada falta que ha llançat magistralment, per cadascun dels milers de fintes realitzades als rivals, per cada minut que ha jugat de blaugrana. Mereix l’altar però només com a jugador i no com a “amo i senyor” per a condicionar i decidir sense limitacions la resta d’aspectes del club, un club que ja ho era “més que un club” abans de Messi i que ho seguirà sent quan aquest marxi.

messi3
El Barça ha fet història, de la mà, i sobretot dels peus de Messi, reconegut mundialment, però la relació no ha anat només en un sentit, el Barça l’ha fet gran a ell, i no únicament per les injeccions que li va pagar per créixer físicament, també pel seu creixement com a futbolista, com a ídol universal. El binomi ha funcionat a conveniència de les dues parts.

El Barça no és Bartomeu, Messi precisament ho sap perquè porta 20 anys a la casa. Potser Bartomeu mereix un fred burofax enviat pel bufet Cuatrecases, potser ell mereix que Leo vulgui marxar gratis, però el Barça no, la gent que ha cridat cada partit el seu nom a l’estadi, la gent que sempre ha estat al seu costat quan a l’Argentina el tractaven de “pecho frío”, de perdedor i de fracassat no ho mereix, com tampoc mereixen el trist espectacle de Lisboa.

Creieu-me quan dic que a cap equip li marquen 8 gols en un mateix partit excepte si hi ha una diferència tècnica molt i molt gran, que no és el cas, o si se’ls deixen marcar, sigui de forma activa o per passivitat. Cosa que em porta a pensar que els mateixos que han aportat moltes vegades solucions, i Messi com a capdavanter i màxim exponent d’aquestes solucions, ara s’han convertit en part del problema. S’han deixat els jugadors apallissar pel Bayern? No ho sé, però el que és segur és que no van fer res, res de res, per evitar-ho.

Adéu, Messi. Marxa amb tot el respecte, el respecte que tu i els teus “amiguets” sembla no heu tingut en els darrers temps, una pena. Marxa però no de gratis. Marxa deixant la bossa ben plena de diners, igual que te’ls has guanyat abans amb el teu futbol, no amb la teva governança i influència.

Gràcies, Messi. Som i serem de Barça.

Cuideu-vos molt!

 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

ANTIMASCARETES, LLIURES ELLS PER CONTAMINAR ELS ALTRES

antimascaretes1

La recomanació generalitzada per les autoritats sanitàries i els científics per evitar nous contagis es basa a mantenir la distància de seguretat, la utilització de mascaretes i la higiène constant.

Estudis recents de la Universitat de Califòrnia han incidit en la necessitat i importància de la mascareta, no només com a protecció contra nous contagis sinó també com a element fonamentat per disminuir la càrrega viral. A més càrrega viral, més virus, més malalt i més probabilitat de què el virus sigui letal. L’augment d’assimptomàtics té una relació directa amb l’augment de persones que utilitzen la mascareta.

A ningú ens agrada portar la mascareta, a ningú; és una mesura extremadament molesta, fa calor, tenim la sensació que ens ofeguem, no parlem bé, no veiem bé, als que porten ulleres els hi entela. La mascareta ha canviat la nostra forma de viure, però és una mesura imprescindible fins que no arribi una solució, sigui per la via de la vaccinació o per erradicació, molt improbable avui en dia.

Sobta, no entenc i em preocupa, que davant l’evidència de la importància de la mascareta, evidència predicada per la comunitat científica en general i pel sentit comú individual de cadascú, facin la seva aparició moviments socials en sentit contrari, moviments que a l’estat espanyol tenen com a portaveus entre altres al cantant Miguel Bosé (i ho sento perquè aquest tipus em quèia bé), un professor de ioga, una poeta-fotògrafa cosina d’Esperanza Aguirre i un agricultor-gurú com en Josep Pàmies, denunciat per frau en diverses ocasions per la comunitat mèdica i científica. Un cantant, un professor de ioga, una fotògrafa i un agricultor... Tots ells uns genis en la matèria, clar!

Terraplanistes, negacionistes, antivacunes, antisistema (alguns), conspiranoics i altres espècies de personatges delirants tuttiquantum del món sencer atempten contra la salut pública, surten al carrer per exigir i cridar “llibertat”, denuncien l’existència d’una falsa pandèmia i es manifesten amb pancartes en les quals es pot llegir frases com “el virus no existeix”, “volem veure el virus”, “bote, bote, bote, aquí no hay rebrote” i “les mascaretes maten”. Què volen aquesta gent? Quina llibertat defensen? La llibertat per a contaminar els altres? Antimascaretes, lliures ells per contaminar els altres. La vostra llibertat, igual que la meva, acaba on comença la dels altres.

Si una cosa ens sorprèn d'aquests grups que es manifesten, i segur que molts de vosaltres heu observat, és veure la seva disparitat ideològica, veure com conflueixen gent de l’extrema dreta i gent de l’extrema esquerra com a militants més actius dels antimascareta, borjas-mari fatxes i perro-flautes, ambdós grups desconfien de l’autoritat, la desobeeixen per imposar la seva radicalitat i ambdós pensen que s’estan violant els seus drets, però realment els uneix què ambdós extrems són irresponsables amb els col·lectius, no els importa la desvinculació cívica de la resta dels ciutadans, fan de l’egoïsme i de l’individualisme la seva ensenya.


antimascaretes2Però molt d’ull amb aquest tema, fa cent anys la propaganda nazi feixista difonia notícies sobre un complot jueu per dominar el món i tots sabem com va acabar allò. Ara ens pot semblar impossible, però les coses comencen per una falsa notícia que la gent creu, després en ve una altre i una altre fins que es perd la percepció de la realitat i finalment hi ha milions de persones embogides que perceben que només ells tenen el coneixement davant la resta, esclaus d’una ciència dominada per ments perverses, però que realment viuen dins d’una gran mentida explicada a base de falsedats, fal·làcies i informacions alienes a qualsevol racionalisme. Quan manca l’anàlisi i la reflexió, tot es tracta de forma simplista i lliurar-se al feixisme és el més fàcil. D’això a Catalunya, en sabem força.

Us escolteu el que dieu, negacionistes?, de debò us penseu que en Bill Gates és el Joker i que està darrera de tot per establir un nou ordre mundial?, de veritat n'esteu segurs que les mascaretes us tornen intel·lectualment vulnerables, i us atreviu a comprar elixirs miraculosos que triomfen als grups de whatsapp?, de veritat considereu que portar la mascareta us fa presa fàcil de malvats poders fàctics i ocults que us transformaran la vostra part humana per canviar-la per tecnologia?, de veritat creieu que després de les mascaretes vindran les vacunes amb un nanoxip incorporat que controlaran per via del 5G les vostres ments?. ÉS RIDÍCUL!, sou ridículs! però el problema és que també sou perillosos, jugueu amb una malaltia que s'ha encomanat a 13 milions d’humans i ha matat a més de mig milió de persones oficialment, extraoficialment en són moltes més.

Ja ho dèia l'Albert Einstein “Hi ha dues coses infinites, l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic del tot segur”. Només aquesta frase pot explicar que a 3 setmanes d’iniciar el curs escolar ens estiguem plantejant l’inici d’aquest curs en unes condicions quasi normals, presencials i sense mascareta per part de l’alumnat. Una vegada més, la irresponsabilitat dels nostres polítics, que no saben gestionar les coses en la seva profunditat i realitat, ens portaran al desastre. Cal esperar a un rebrot a les aules per actuar? Cal esperar l’ingrés a l’UCI d’un important nombre dels nostres nanos, o dels familiars amb els que hi tinguin contacte? La pandèmia continúa, mai ha marxat i per aturar-la cal responsabilitat.

Per acabar tres preguntes, sense resposta avui, sobre la no-utilització de la mascareta:


1.- Per què la gent, quan parla pel mòbil pel carrer, es treu la mascareta?
2.- Per què la gent, quan fa rutes de muntanya i es creua amb altres persones, no es posa la mascareta?
3.- Per què la gent, quan passeja el gos, es treu la mascareta?
Perquè... parlar pel mòbil, fer ruta per la muntanya i passejar el gos, no eviten encomanar la Covid-19.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

EL REI EMÈRIT I EL REI BENEMÈRIT

elreiemeritbenemerit1

De tal palo, tal astilla. El rei emèrit ha sortit oficialment de viatge, però realment s'ha "autoexilat", "fugit", ... com van fer els seus ancestres.

Alfons XIII, un rei corrupte que havia portat a la guerra i a la mort a milers de joves humils, un fatxa que va recolzar el cop d’estat de Primo de Rivera per acabar amb les reivindicacions obreres de començaments de segle i que volia acabar d’arrel amb l’anomenat problema català, un monarca covard que va fugir al confirmar-se la victòria de les forces republicanes a les eleccions de 1931, encara que segons Valle Inclán va haver de sortir no per ser rei sinó per ser lladre. També va marxar la seva rebesàvia, Isabel II, una reconeguda traficant d’esclaus que va sortir per cames després de la "Revolució Gloriosa" del general Prim el 1868. El pare d’Isabel, Fernando VII, que va marxar del país el 1808 després de vendre la corona a la família de Napoleó, i qui va fer marxar al seu pare, Carlos IV, també el 1808, després de fer-lo abdicar pel cop d’estat conegut com el Motí d’Aranjuez en el que va participar.

Juan Carlos I, rei emèrit dels espanyols ha marxat davant del allau de proves i investigacions internacionals sobre delictes fiscals, frau, blanqueig de capitals i malversacions a dojo que el condemnen a ser un corrupte rematat. S’ha caigut la careta, és un frau. Tota la vida ens el van voler vendre com a una persona propera i transparent, com un dels eixos principals de la transició democràtica, com el superheroi del 23F, com aquell motorista d’incògnit que t’ajudava si tenies un problema en un lloc inhòspit i en plena nit.

Tot era una mentida, una foto retocada i retocada a força de repetir de falsedats, i de tenir-lo omnipresent a tot arreu, a les monedes, als segells, a les dependències administratives i institucionals, als Nadals amb el seu discurs, al nom dels hotels, de carrers, de places, d’Universitats, quasi que fins a la sopa. Però un dia d’abril del 2012 la sort va voler que es fracturés el maluc caçant elefants en plena crisi econòmica de país, quan només feia tres dies que el govern de l’estat havia anunciat retallades de milers de milions en Sanitat i Educació. Aquell dia, alguna cosa més es va trencar que el maluc de l’ara emèrit, aquell dia es va trencar la confiança de molts ciutadans il·lusos, aquell dia es va trencar la capa que no deixava veure a molta gent, molts d’ells catalans, el que era realment el rei, un rei fred, un rei egoista, un rei desinteressat per la gent, un rei corrupte.

Un rei que va arribar al seu tron de la mà del dictador Franco i prometen lleialtat al Movimiento Nacional, un cap d’estat sempre agraït i còmode amb l’antic regim franquista, que mai ha renegat i condemnat aquest, tot al contrari, un digne representant del “atado y bien atado” que ha perpetuat durant 40 anys més un sistema hereu i proporcional al qual hi havia els 40 anys anteriors, un rei que mai ha fet cap al·lusió als milers i milers de víctimes que va provocar la dictadura, i que encara avui moltes d’aquestes víctimes estan enterrades a qualsevol cuneta dins de la geografia espanyola.

Un cop totalment desprestigiat l’emèrit, ara arriba la grotesca campanya de neteja del seu fill Felip, campanya per desmarcar-se dels negocis del pare, campanya en què no s’escatimen els mitjans, feta per terra, mar i aire per dignificar la figura de Felip VI, el rei benemèrit, sobrenom guanyat a pols després de veure com defensava, justificava i aplaudia el crit violent de l’“a por ellos”, renunciant al teòric paper d’àrbitre, prenent part i alineant-se a favor dels tristos i violents protagonistes de la brutal pallissa donada a demòcrates ciutadans catalans l’octubre del 2017, posant-se del costat dels cossos armats repressors que formaven la policía nacional i la guardia civil i en contra dels centenars de dones i homes ferits a conseqüència de l’abús de poder d’aquell dia.

El rei emèrit i el rei benemèrit són el mateix, xusma rapinyaire, podrida, violenta i corrupte d’una dinastia de criminals, tirans i dropos sanguinaris a qui fa més de 300 anys que suportem, mantenim i ens espolien.

elreiemeritbenemerit2Felip VI va viure amb el seu pare, sota el protectorat de Franco. Igual que el seu pare està amb deute amb ell, potser per això ha decidit recentment renovar el ducat per la família del dictador, quan el podia haver revocat. Igual que en temps del seu pare, el pressupost de la monarquia segueix sent igualment opac i sense auditoria, desglossant-se en grans blocs sense detall, sense coneixement dels salaris dels alts càrrecs, ni la relació de béns i patrimoni de cadascú. Felip és fill del seu pare, ha viscut sota el mateix sostre, ha mamat des de petit com es comportava un rei però també com ser un comissionista aprofitant-se dels seus privilegis, com rebre regals i viatges de luxe pagats com a prestació per serveis prestats en negocis tèrbols, com blanquejar diners i fins i tot, com utilitzar una màquina que hi havia a la Zarzuela per a comptar-los.

El rei emèrit i el seu fill, el rei benemèrit, són fatxes, imposats pel feixisme més reaccionari de Franco i perpetuats per un feixisme més perillós, un feixisme disfressat en forma d’estat de dret i de democràcia, ambdues coses totalment inexistents a l’estat espanyol, on l’odi a qui pensa diferent, la persecució a qui fa coses diferents, i l’agressió a qui vol un lloc millor per viure està a l’ordre del dia.

Un lloc millor per viure només pot ser un lloc sense reis, sense Borbons, sense lladres, sense xusma.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya