QUAN PELARAN A VILLAREJO?

 

quanpelaranavillarejo1

És clar que Villarejo és un mentider.

És clar que Villarejo busca venjar-se de Sanz Roldán, exdirector del CNI amb qui te una guerra oberta fa anys, responsable de fotre-li el negoci basat en diversos tripijocs, una xarxa mafiosa policial o parapolicial i un entramat d’empreses de poder, corrupció i extorsions.

És clar que Villarejo es creu ser un James Bond al servei del MI6 i no passa de ser un Torrente o una còpia descontrolada de l’agent de la TIA, Mortadel·lo.

No hi ha dubte que l’ex-comissari és un personatge fosc, tèrbol, ranci, brut, groller, xulesc, exagerat, funest, cavernari, tavernari, caspós, trampós, problemàtic, il·lícit i molts més altres adjectius de similars caracteristiques. La seva credibilitat és nul·la, del que diu, no te’n pots refiar.

Això ho tenim clar i ho sabem. Però també sabem que havia sigut comissari, sabem que amb el CNI hi col·laborava, i que informació i contactes d’alt nivell en tenia, com reflecteixen les seves agendes i àudios.

quanpelaranavillarejo2Pots desqualificar-lo a ell, al seu personatge i al que significa, així i tot l’error està a desqualificar tot el que denúncia i publica. Pots dubtar i desconfiar del que opina i diu, però les gravacions hi són. El problema no és que ho digui ell, el problema és el que sap.

Villarejo diu moltes mentides, tanmateix no tot el que diu ho són. Les clavegueres de l’estat existeixen i fan pudor, molta pudor. Va ser ell qui va desvelar les comissions i els draps bruts de l’emèrit que han fet trontollar la monarquia. Va ser ell qui va desvelar que M. Rajoy coneixia i aprovava l’operació “Kitchen” per sostreure documents sensibles a Luís Bárcenas que podien implicar a alts càrrecs polítics del PP.

Sap massa. I això porta al títol de l’article, quan pelaran a Villarejo? Ja sabem els antecedents sospitosos i la quantitat de morts en aquest estat en estranyes circumstàncies, i quan vegis “las barbas de tu vecino pelar...”

Tot sona a pel·lícules de mafiosos, a Un dels nostres, al Honor dels Prizzi, a Camí a la perdició, a El Padrí, a quan un assassí a sou d’una família mafiosa fa tota mena de tropelies i barbaritats fins que decideix anar per lliure i fundar la seva pròpia família.

quanpelanavillarejo3La gravetat de la situació no són les declaracions de l’ex-comissari, la gravetat és causada pel silenci de l’estat, per la seva inacció que empastifa tot el que envolta l’atemptat del 17-A. La gravetat no està en la desconfiança en Villarejo, la gravetat està en la desconfiança a l’estat.

Per què la fiscalia no ha volgut obrir cap investigació? Per què el Congrés s’ha negat a buscar respostes que li reclama la societat catalana en general i els familiars de les víctimes en particular? Per què l’estat no va fer costat a la reacció encertada, ràpida i eficaç dels Mossos? Per què no s’avança en les investigacions de la relació entre l’imam de Ripoll i el CNI? Per què no s’investiga i s’explica l’ "operació Catalunya" i fins on van ser capaços d’arribar? Per què els diaris espanyols, siguin de dretes o esquerres, callen?

Si callen és que tenen molt a callar, no ho dubteu.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

NO MIRIS AMUNT

 

nomirisamunt1

He vist “Don’t Look up”, “No miris amunt”. Molt bona. Us la recomano, us farà pensar.

No faré "spoiler", però sí un breu resum. La història de la pel·lícula es centra en dos astrònoms, protagonitzats per la doctoranda Jennifer Lawrence i Leonardo DiCaprio, aquest genial com sempre en el paper del matemàtic Randall Mindy, que, per casualitat i desafortunadament, descobreixen un gegant cometa que es dirigeix directament a la Terra. L’impacte és segur, es produirà en poc més de 6 mesos i suposarà la total aniquilació del nostre planeta, i dels humans.

L’argument del film es desenvolupa amb els dos científics que volen explicar el problema al món per trobar una possible solució. Primer van a les institucions, en aquest cas a la presidenta dels Estats Units, personatge femení basat en Donald Trump i interpretat com sempre de forma histriònica i magistral per Meryl Streep, que no els hi fa ni cas. Després busquen l’atenció anant a la premsa i es troben un altre problema i una gran frustració, que ningú els escolta, que s’hi mofen d’ells.

Aquesta és la sàtira de "No miris amunt", que dissecciona el món superficial en el qual estem i vivim. Es pregunta què cal fer perquè miris amunt? O simplement, què cal fer perquè miris i vegis?

La desesperació dels científics protagonistes, tractant de convèncer al món que el final s’aproxima, resulta ser una metàfora perfecta del fet que una gran part del món decideix no mirar, ni amunt ni a baix. Si, advertir a la humanitat d’un problema vital i tan gros com és que s’acabi el món i tots nosaltres amb ell resulta ser el menys important dels problemes, si ho veiem només com una notícia incòmoda, com una notícia desagradable, com una notícia que no volem escoltar, sense valorar, afrontar i intentar arreglar el problema diu molt poc de nosaltres. És trist, però hi ha molt de cert que ens molesta la veritat científica, que si passés no voldríem donar crèdit a la realitat d’un apocalíptic descobriment, que preferim mirar cap a un altre costat.

Aquesta pel·lícula ens pot fer pensar sobre molts aspectes del món que ens envolta. Ens fa pensar sobre el canvi climàtic, el no voler veure el problema de les emissions d’efecte hivernacle, el no voler prendre amb urgència mesures per aturar-lo o evitar-lo.

Ens fa pensar sobre la meritocràcia, es qüestiona que el cap de gabinet de la presidenta sigui el seu fill, que la directora de la NASA sigui una anestesiòloga, persones no preparades pel lloc que ocupen, titelles al servei del poder.

Ens fa pensar sobre els negacionistes de la Covid que per conveniència, per comoditat o per idiotesa són capaços de recórrer a argumentaris de Youtube en lloc de fer-ho a reputats científics i epidemiòlegs.

nomirisamunt2Ens fa pensar del com s’ha tornat de boja la nostra civilització que en lloc d’informar-se en fonts qualificades, prefereix seguir els criteris de mediàtics i triomfadors empresaris, a la pel·lícula representats pel milionari Peter lsherwell, fundador i CEO de l’empresa tecnològica Bash, companyia fictícia però a la que tots li podem posar un o diversos noms, no deixa de ser el "Big Data", i les mans que se'n serveixen.

Ens fa pensar, i jo personalment em quedo, amb la reflexió que fa dels mitjans de comunicació, del paper de la premsa a la pel·lícula, on crec que el director Adam MacKay la clava, encara que es queda certament curt en la crítica. Presenta una dicotomia entre informar o explicar de forma divertida (com diuen els presentadors del noticiari) una cosa tan greu com l’extinció de la vida al nostre planeta i la mort de tots els habitants. Fins i tot, el científic es deixa seduir per l’eròtica del poder, la fama i la popularitat, participant en la farsa. Una cosa que veiem cada dia en els mitjans de comunicació que ens envolten, carregats de periodistes mancats de tota professionalitat i controlats pels grans interessos i corporacions.

La premsa en democràcia hauria de ser el quart poder, terme utilitzat per primera vegada al segle XIX per Thomas Macaulay. Hauria d’actuar com a contrapès i equilibri als altres tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial. La premsa hauria d’assumir la responsabilitat que li correspon des del màxim respecte a la veritat i màxim respecte a la ciutadania a la qual es dirigeix. Ara bé, som testimonis cada dia, de la perversió existent entre polítics i periodisme.

Els polítics, lluny d’encarar els problemes importants, es preocupen més del reflex mediàtic que del fons, ja no els hi importen les conseqüències del que fan, els importa només com sortiran a la foto i de com s’entendran les seves darreres declaracions. El periodisme, lluny d’informar contrastant aquesta informació, es preocupa de servir als seus amos, de perviure demà, encara que el dia de demà sigui pitjor i no existeixi periodisme, pervertint el seu motiu de ser, el servei que han de donar per una idea partidista, per un interès.

nomirisamunt3Polítics i periodisme, malauradament han deixat de ser forces i poders que s’equilibren, han esdevingut en ser col·laboradors, en ser socis, en ser còmplices els uns dels altres. No hi ha cap important mitjà de comunicació, ni privat ni públic independent, que no estigui sota el control d’un partit, de l’interès d’una corporació de poder o d’un govern. El periodisme està en extinció, s’acaba com s’acaba el món a "No miris amunt", es confon periodisme amb propagandisme.

Hi ha rares excepcions, molt poques, com ho és Economiacat, des de fa quasi 10 anys, sense publicitat ni subvencions, només amb el nostre ideari, reflexió i pensament. Seguirem així!, som la resistència.

I si demà ens diu un científic que estem a punt d’una catàstrofe planetària, ens ho creurem? A Economiacat hi pensarem, reflexionarem, contrastarem, no farem bromes a twitter, ni ens riurem dels memes que altres faran.

El que mai farem és creure en una fí del món anunciada per Elon Musk, per Mark Zuckerberg, per Bill Gates o per Jeff Bezos. Allà cadascú amb la seva consciència.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

L’ANY DE LA MARMOTA, O NO

 

marmota1

Començava l’any 2021 amb pandèmia accelerada i comença igual l’any 2022. Preocupació, tristesa, impotència davant la crisi sanitària, la crisi social i la crisi econòmica, moltes coses i aspectes van començar l’any 2021 igual que com comencen l’any 2022.

2021 va ser l’any del vaccí. Ens semblava que ho podia canviar tot, però anímicament comencem l’any amb les mateixes incerteses i pors que el darrer any, amb la mateixa desinformació estadística, amb els mateixos enganys.

També l’any 2021 va ser un any d’eleccions al Parlament amb una victòria històrica de l’independentisme, que per primera vegada assolia més del 50% en vots i escons. Però a l’hora de la veritat, el canvi que vam decidir i votar els catalans, ha donat com a resultat la mateixa voluntat autonomista dels partits de sempre, fer el paripé i apostar per una escenografia en forma de taules de diàleg inútils, impossibles i que no avancen mai.

Mentre les promeses que arriben des de Madrid van caient totes de cop, la repressió penal que va començar el 2017, continua any rere any. Els exiliats continuen a l’exili. Els indults als presos polítics s’han produït, però no com a convicció, sinó com a part d’una campanya de neteja i falsa credibilitat del govern espanyol enfront de les institucions i tribunal europeus que no deixen de donar posar de manifest la persecució arbitrària i polititzada per part dels magistrats espanyols a polítics catalans, a qui volen castigar per alliçonar-nos i intentar atemorir-nos a la resta.

marmota3Som davant l’odi de sempre, l’odi que es repeteix, l’odi al català, l’odi als costums catalans, l’odi a Catalunya i l’odi als catalans. Espanyolitzar als nens catalans, espanyolitzar als joves i als adults. Tot s’hi val per fer-ho.

I mentre, els partits que tenen el 52% es barallen, en lloc de fer pinya es treuen els ulls, ERC no suporta a Junts, Junts no suporta a la CUP i la CUP no suporta a ningú, va contra tot, però no fa mai res. Tots ells ens van prometre avançar amb el mandat de l’1-O i no fan res de res. La gent els hi demanem que aparquin les seves diferències perquè busquin i trobin l’objectiu comú, un objectiu molt i molt gran, que sembla els hi ve gran a ells, la independència.

La repetició diària dels mateixos comportaments i dels mateixos fets s’expressa popularment com a dia de la marmota, un costum real i folklòrica dels grangers dels Estats Units i el Canadà per fer prediccions sobre el final de l’hivern basat en el comportament d’una marmota quan surt d’hivernar el 2 de febrer. Segons la creença, si la marmota al sortir del seu cau veu la seva ombra torna a anar dins del cau i això significa que l’hivern durarà sis setmanes més.

Quan any rere any estem al mateix lloc, parlem doncs de l’any de la marmota. Sembla doncs, que estem una vegada més davant d’aquesta situació, l’any de la marmota, o no. Què pot fer-ho canviar? Que mai ens resignem. Que mai ho deixem estar.

Al Regne d’Espanya tot s’aguanta per un fil, un fil molt prim que en qualsevol moment es pot trencar. L’estabilitat semblava que era causada per l’aprovació de pressupostos, res més lluny, crec que moltes coses ens ofereix aquest 2022. L’economia espanyola està enfonsada, incapaç de pagar les seves pensions, i encara més la de la generació babyboomer que està arribant a l’edat de jubilar-se, l’estat ha de sobreviure i perviure amb una política comunitària que el rescata de forma recurrent i permanent, l’IPC s’ha esqueixat, el preu de la llum puja i puja sense parar, els carburants fan pujar el preu del transport, tot augmenta de preu, també augmenten els desequilibris i com a conseqüència la desafecció.

marmota4Davant d’aquesta situació, s’haurien de buscar solucions, però el que faran serà buscar un culpable. Aquest no serà el seu règim corrupte i caduc que és el culpable de debò. No faran les reformes estructurals que caldrien. No aniran contra uns jutges corruptes, de la ultradreta. No aniran contra el seu acabat sistema econòmic basat en les subvencions i l’amiguisme. No aniran contra el seu rei o el seu pare emèrit, al que faran tornar. El que faran és tornar a atacar a Catalunya, que és l’únic que fan i volen fer des de fa més de 400 anys per a tapar les seves misèries i frustracions.

Espanya no canviarà, no baixaran del burro, són com són, i fan el que fan perquè són així. Parlen de democràcia, parlen de justícia, parlem de llibertat d’expressió i llibertat en general, però aquesta democràcia, aquesta justícia i aquesta llibertat estan mortes, són inexistents. A Catalunya hem de canviar-ho. No hi ha més sortida que separar-se, com més ràpid, millor, i al preu que sigui.

S’ha acabat el temps de ser bons minyons, s’ha acabat el temps d’anar amb el lliri a la mà, s’ha acabat el temps d’esperar a que les coses ens vinguin donades. L’any 2022 no pot tornar a ser l’any de la marmota. Ha de ser l’any de la desobediència, l’any de la tornada d’exiliats, l’any del retorn de Puigdemont, l’any dels mossos com a policia patriòtica, l’any de la justícia, la democràcia i les llibertats, l’any de la independència i de la República.

Estiguem preparats, estiguem alerta, l’any 2022 no serà l’any de la marmota, serà l’any de l’au fènix. Bon any a t@ts! ... Menys als fatxes.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

UNES FESTES DIFERENTS

 

unesfestesdiferents1

Encara que ens costi molt més de pair que el caldo i la carn d’olla que ens vam prendre ahir, i els canelons que ens prendrem avui, el cert és que aquestes festes de Nadal no seran normals, seran unes festes diferents.

Sabem que hem de tenir mesures a les reunions familiars els dies que volem tenir-les. Sabem que hem d’evitar abraçades i petons els dies que més els volem donar i rebre’ls. Sabem que si ens reunim al menjador de casa hem d’obrir portes i finestres per a deixar córrer l’aire, a risc de refredar-nos tots. Sabem que si anem al restaurant, no podrem seure junts, ho haurem de fer en taules separades.

No em queixo, no ens queixem, de què aquestes festes siguin diferents. Si ho han de ser, toca adaptar-se a la situació i tirar endavant. Ho fem, ho fem resignats, però ho fem, ho fem cansats, però ho fem, ho fem emprenyats però ho fem, ho fem confosos, però ho fem. Tenim coll avall que la nostra vida social i professional és una muntanya russa d’ençà que la pandèmia va impactar a les nostres vides, ens hem adaptat a viure i a sobreviure amb la incertesa del no saber quan acabarà tot això.

Però del que si em queixo, el que m’indigna enormement i el que no suporto de cap manera és la inacció o acció erràtica en moments claus dels governants i polítics, i la manca de respecte d’una part petita, però molt sorollosa de persones que per irresponsabilitat, comoditat o ignorància ens posen en perill a la resta.

Els governants i polítics han de treballar pel nostre benestar. La sensació que sempre ens enganyen, que sempre van tard, i que no es treballa prou o gens en la prevenció és molt gran. El Gobierno de España, el govern català i la resta de les institucions no han estat a l’altura en cap moment, són ineficaços, són lents i ens posen en perill en lloc de protegir-nos. Han xerrat molt, això si, moltes rodes de premsa donant-nos lliçons de pa sucat amb oli, però de fer, han fet molt poc. Moltes mesures restrictives, moltes d’elles incoherents, però de prevenció, res de res.

unesfestesdiferents2No cal repassar els dos anys d’història pandèmica, no acabaríem mai, només cal revisar els darrers temps. És un fet que a més percentatge de vacunació, menys risc d’afectació i menys riscos de complicacions, l’objectiu doncs, és vaccinar molt i molt ràpid. Per què llavors no hem començat abans amb les terceres dosis? Per què es vol donar només en centres públics? Una vacuna de la covid té un cost baix, no arriba mai als 30 euros, per què no es deixa que puguis administrar-te-la de forma privada?, la de la grip per exemple si es permet fer-ho, quina diferència hi ha si ara no és un tema d’escassetat de vacunes? Per què no han vacunat als infants abans si sabíem que el virus busca víctimes entre els no vaccinats?

És un altre fet que hi ha països que han apostat amb un bon resultat per la política de fer-se testos, tant d’antígens com PCRs, de forma freqüent com a política preventiva per evitar socialitzar sense tenir un resultat negatiu. Llavors per què hi ha aquesta mancança de material, per què aquesta mancança de testos d’antígens a totes les farmàcies? Per què no s’habiliten els PCRs als CAPs quan s’ha estat en contacte en un positiu i has d’esperar a tenir símptomes? Per què permeten que un PCR exprés costi 109 euros (em va costar a mi, ens ho vam fer els 4 de casa, total 436 euros)?

És un fet que la distància de prevenció és imprescindible, hi ha versions que diuen que ha de ser 1,5 metres i altres 2 metres. Bé! Algú ha anat en el metro en els darrers temps en hora punta. Jo no! Però els meus fills em diuen que les sardines en llauna estan més distanciades que les persones al metro. Una vergonya més del dir però no fer!

Hi ha algun polític realment preocupat pel que està passant? No hi ha cap que sigui capaç de posar una mica de coherència en el bon sentit? Les mesures han de ser molt pensades, efectives, possibles de fer-se complir i fermes. Perjudica i molt que avui es faci una cosa i demà es desfaci, que avui es digui una recomanació i demà es desdigui, que avui es doni importància a un aspecte i demà se li tregui tota la importància. Prou de fer el préssec!

unesfestesdiferents3Especialment, s’ha de tenir més sensibilitat i no generalitzar mesures amb els que els hi va la seva feina, el seu mitjà de vida. Ara torna a tocar rebre a la restauració. Per què? En tot aquest període he vist i hem vist de tot. He anat a restaurants, llocs tancats on els cambrers anaven amb la mascareta per sota el nas, altres que la portaven per sota la boca i en altres on directament anaven sense mascareta. En aquests últims he marxat, crec que ho hauríem de fer tots. Però hem vist d’altres molt preocupats en fer les coses bé, on tot el servei portava la mascareta en bones condicions. És evident que el perill de transmissió d’aquests és molt inferior als primers, que pensen que el seu restaurant és com “Can Pixa” i la seva inconsciència ens posa a tots en perill. No podem ser tractats per igual, a uns els hi has de tancar el local per irresponsables, als altres els has de felicitar, hi hem d’anar, són llocs segurs.

I aquest exemple de la restauració, em serveix per entrar en l’altre aspecte que m’indigna, m’emprenya i em cabreja. La gran majoria ens hem vaccinat, la gran majoria prenem precaucions, anem amb mascareta, ens sacrifiquem pels nostres avis i persones vulnerables. Nosaltres, com a conscients i responsables que som, i fins allà on sabem, fem tot el que està a les nostres possibilitats perquè aquesta pandèmia acabi al més aviat possible o almenys no es desenvolupi, però hem de veure amb impotència com sempre hi ha algú que surt de l’ascensor sense mascareta, com algun que es creu molt espavilat presumeix que no es vaccinarà perquè no es vol trobar malament, com un taxista està dins del taxi esperant a clients sense mascareta, com un client marxa insultant d’un restaurant que li ha demanat el passaport covid, etc. Doncs prou educació amb aquests “tipejos o tipejas”, cap tolerància amb ells.

Ara vindrà quan uns em diran feixista, m’enviaran braços en alt i altres barbaritats similars com van fer després que es publiqués l’article “Per la meva família, pels meus amics, cap tolerància amb els no vacunats de covid”, a tots ells, els hi dedico la més gran de totes les botifarres i els remeto a l’article de la setmana passada i a la definició de “Victim Blaming”, és a dir, “dice el fascista del demócrata que es un fascista”. Tolerància 0 amb ells.

Bon Nadal a tota la gent de bé, malgrat que són unes festes diferents, gràcies o més ben dit per culpa dels governants, polítics i dels irresponsables incívics i irrespectuosos amb tots els altres.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

COM ÉS “VICTIM BLAMING” EN CATALÀ

 

victimblaming1

Victim Blaming en català, en castellà, en euskera, en gallec i en qualsevol idioma de la península i del món sencer vol dir literalment culpabilitzar la víctima.

Veiem quí és la víctima i qui és el culpable?

Segle XVIII. Any 1707 i següents, pels Decrets de Nova Planta es prohibeix l’ús oficial del català a València, Mallorca, Catalunya i Sardenya. Any 1714, Felip V deixa per escrit que “es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana als pobles on no la parlen”. Any 1755, En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l'ordre parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua. Any 1768, el comte Aranda promou una reial cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes. Any 1772, es proclama un Reial cèdula per la qual es mana que mercaders i comerciants portin els llibres de comptabilitat en castellà. Any 1799, Reial cèdula que prohibeix representar, cantar i balla peces que no siguin en idioma castellà.

Segle XIX. Any 1821, el pla Quintana obliga a fer servir el castellà a l’escola. Any 1825, el pla Calomarde prohibeix l’ús del català a les escoles. Any 1838, es prohibeix que els epitafis als cementiris siguin en català. Any 1846, s’obliga que les receptes mèdiques només es facin en castellà o llatí. Any 1862, amb la Llei de notariat es prohibeix les escriptures públiques en català. Any 1870, es prohibeix el Registre Civil en català. Any 1881, la Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat. Any 1896, la Dirección General de Correos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l’estat espanyol.

Segle XX. Any 1902, el comte de Romanones obliga a l’ensenyament del catolicisme només en castellà. Aquest any també es prohibeixen els Jocs Florals de Barcelona per ordre militar. Any 1923, Reial Decret que prohibeix l’ús del català a actes oficials i obliga a portar tots els llibres i registres oficials en castellà. Any 1924, Antoni Gaudí als 72 anys és detingut i apallissat per dirigir-se en català a la policia. També, surt una Reial Ordre que proclama que es sancionarà als mestres que ensenyin català. Any 1926. Reial Decret que criminalitza a qui es resisteix a utilitzar el castellà, així com, arrest i presó per qui usi un idioma diferent del “español”. Del 1939 al 1975, amb el franquisme, qualsevol resum es fa infinit. L’agressió a la llengua catalana és inacabable i brutal, quedant el català reduït a l’ús familiar. El castellà era l’única llengua de l’ensenyament, de l’administració i dels mitjans de comunicació. En l’etapa postfranquista, es publiquen més de 150 Reials Decrets i altres normatives per garantir l’etiquetatge en català. La Llei de patents obliga al castellà. El Tribunal Constitucional emet diferents sentències contra la Llei de Normalització Lingüística. La Llei 30/1995 d’ordenació i supervisió de les assegurances privades obliga que les pòlisses siguin en castellà.

Segle XXI. Any 2007, entra en vigor el nou Estatut d’Autonomia d’Aragó que no reconeix l’oficialitat del català a la Franja de Ponent. Any 2010, es fa pública la sentència del TC que estableix que la llengua catalana no és la llengua preferent de l’administració ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu. Any 2019, l’advocacia de l’estat insta a què la Generalitat Valenciana hagi de comunicar-se únicament en castellà amb el govern català i balear. Any 2020, el Ministeri d’Economia espanyol aprovarà ajudes pel desenvolupament tecnològic i de continguts només a les sol·licituds escrites almenys en llengua castellana.

victimblaming2Lamento molt el rotllo, però no és fàcil resumir més de 3 segles d’història i de persecució del català, i l’afavoriment del castellà per sobre de les altres llengües que es parlen a l’estat espanyol. Quí és la víctima doncs?

Com és “victim blaming” en català, és culpabilitzar a la víctima. La convivència és un conjunt de relacions. Normalment, són relacions desiguals, hi ha una part predominant i un altre que no ho és.
Quan la part predominant esdevé en dominant i intenta sotmetre a l’altra part es diu abús. Quan la part dominant, abusa, prohibeix a l’altre ser ella mateixa, ser com és, es converteix en abusador i culpable. Els castellanoparlants fa segles que ho intenten i ho justifiquen com fan tots els abusadors del món en totes les facetes, amb el victim blaming, responsabilitzant i culpant a les seves víctimes del que són ells.

El poder, polític o de qualsevol altre mena, sempre va lligat a una llengua, al castellà dins de l’estat espanyol. I no sols perquè les llengües són instruments bàsics per a la comunicació entre les persones; sinó perquè les llengües defineixen i configuren la realitat i tenen un valor simbòlic, connotatiu i generador d’identitat, comporten una visió del món i delimiten una comunitat de parlants. En conseqüència, les llengües i les variants lingüístiques són elements presents en les relacions desiguals de poder que s’estableixen entre els diferents grups socials que formen una comunitat política determinada. En les societats plurilingües, el poder tendeix a afavorir aquella llengua que és més habitual i comuna entre els qui ocupen una posició dominant en el sistema polític, social i econòmic.

victimblaming3La política lingüística espanyola és intrínseca a l’existència d’un poder polític hegemònic anticatalanista i xenòfob que és uniformista, especialment present a les institucions de govern, que garanteixen, fomenten i imposen el coneixement, l’ús i el prestigi social d’una única llengua, la castellana i únicament la castellana, tant dins com fora de la comunitat política. La política lingüística del poder polític espanyol, determina la presència massiva en les activitats culturals, en la televisió i en els mitjans de comunicació. Busca establir un model lingüístic únic, necessita reduir la vitalitat, l’ús i el prestigi de les altres llengües, a les que intenta relegar solament com realitats folklòriques. Necessita controlar tot el sistema educatiu, per a convertir el castellà com a predominant i a la resta com a llengües minvants fins a la seva progressiva desaparició.

Davant d’un poder polític predominant, o bé hi ha la resistència, o bé hi ha els col·laboracionistes.

La confirmació de la sentència del TSJC per part del Tribunal Suprem sobre l’obligació d’impartir el 25% de les classes en castellà, és una acció evident del poder polític espanyol i espanyolista abans comentat. Però també ho és, la resposta del conseller d’Educació i la consellera de Cultura, afanyant-se a dir que ho consideraven una anomalia i un menyspreu, i que seguirien aplicant el model d’immersió lingüística, per a poc després, actuar de forma covarda i deixar sola a l’escola de Canet.

Els enganys de l’estat que no compleix mai el que promet, ni executa mai el que acorda formen part de l’establert poder polític espanyol, però també en forma part que ERC que es deixa enganyar tan fàcilment. El poder polític espanyol i el poder polític català són dues cares de la mateixa moneda, els dos són estafadors. Quines penques! Igual que en el “timo de la estampita”, una part estafa i l’altre es deixa estafar, els dos són culpables, on la víctima és el català, la meva llengua, i amics, compte!, que això no es toca!

Els catalans catalanoparlants som les víctimes, fa segles que ho som, i 4 desafortunats i inacceptables tuits no ho canviaran. La propaganda de l’ultranacionalisme uniformista espanyol ja ha llançat la seva campanya política i mediàtica denunciant amenaces a la família que va demanar les classes en castellà a Canet. És part del victim blaming. Serem els acusats d’abusadors, de supremacistes pels abusadors i supremacistes de veritat. Serem acusats de ser els botxins, però som les víctimes. Víctimes en general del poder polític i en particular d’un tribunal farcit de magistrats malintencionats que pensen tenir el dret a trepitjar els nostres Drets.

Sóc part dels votants que va votar el 52% dels partits que governen Catalunya, però no en sóc part d’aquesta estafa, no vull que el meu vot sigui utilitzat per això. Què heu fet del que veu prometre? Feu pactes a llarg termini, sabeu que no serveixen per a res, que només dilueixen, i mentre ens roben els diners i ens segresten la llengua. No defenseu a Catalunya, no defenseu el català i no defenseu als catalans,  no defenseu els catalans que us vam votar.

victimblaming4Fa uns mesos pensava, amb prou pena, que els 3 partits polítics éreu incapaços de posar-vos d’acord. Ara el que penso, que no us hi voleu posar d’acord, que us amagueu darrere de criticar-vos els uns amb els altres per a no fer res, és la vostra excusa. Crec que ens voleu afeblir de forma conscient i voluntària, crec que sou una pota més de les clavegueres de l’estat i del poder polític espanyol.

Sou uns indecents. Sou uns mentiders. Us vam votar per ser independentistes i fer efectiva la República i no sou capaços ni de defensar la nostra llengua, símbol d’identitat. Clar que veieu que als catalanoparlants ens estan discriminant a tot arreu, als jutjats, als llocs oficials, als cinemes, a les televisions, a les escoles, a les botigues. Ho veieu, però preferiu mireu a un altre costat. Ploreu i us lamenteu, però no feu res de res. Ho feu per por o per interès?

No en dubteu que en tindreu de sorpreses, som pacients però no som idiotes, som catalans!

El català mai serà protegit, garantit o prestigiat a Espanya. El català està en perill, només nosaltres el podem defensar, i es defensa a l’atac. Catalunya es defensa atacant.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya