IRLANDA DESPRÉS DE 100 ANYS, CATALUNYA

irlanda100 1

Us recomano la sèrie de Netflix “Rebellion”, una sèrie produïda per la televisió pública irlandesa, situada en el context històric de la Revolució de Pasqua a Dublín l’any 1916, ara fa un segle, en la que es narra el moviment armat d’un reduït grup de voluntaris que va esdevenir aquells dies de lluita contra l’ocupació britànica, la primera potència del món en aquella època, i la recerca de la república independent d’Irlanda.

El romàntic moviment va fracassar en poc temps, va ser sufocat per les tropes britàniques ràpidament, però la violenta i desproporcionada repressió de l’Imperi britànic els dies posteriors a l’alçament, els injustos judicis sumaris i els afusellaments dels líders “rebels” Pádraig Pearse i el sindicalista James Connolly entre altres, van ser la llavor per la consecució de la independència aconseguida per Irlanda sis anys més tard.

El moviment revolucionari de la Pasqua no comptava amb el recolzament majoritari dels habitants dublinesos però la repressió indiscriminada imposada al país és el que va fer canviar l’opinió popular, i va convèncer a la majoria de la població que no era possible conviure en un món lliure amb els britànics. El partit independentista, Sinn Fein, minoritari en aquell moment es va transformar en la primera força política del país.

Un segle després, a poc més de dos mil kilòmetres de Dublín, i salvant les distàncies, podem parlant d’escenaris similars entre Irlanda i Catalunya. Irlanda després de 100 anys, Catalunya. A principis del segle XX, Irlanda feia segles que era “britànica”, la seva conquesta havia començat l’any 1169, amb l’Acta de la Unió de 1801, el parlament irlandès és suprimit i amb ell la supressió de drets i llibertats dels irlandesos. D’igual manera, Catalunya forma part del regne d’Espanya des de finals del segle XV, perdent posteriorment els seus drets i llibertats amb el Decret de Nova Planta l’any 1716 com a resultat del centralisme borbònic central.

Ni a Irlanda ni a Catalunya mai es va perdre el seu sentiment nacional particular, ni els seus costums i tradicions. Els irlandesos van afavorir l’idioma anglès en lloc de l’originari gaèlic, al contrari dels catalans que sempre vam conservar la nostra llengua tot i estar prohibida i perseguida, però ells van convertir la religió catòlica com un símbol de sentiment nacional oposat al protestantisme britànic. La religió i la llengua són en cada cas el símbol d’identitat nacional.

Durant segles, irlandesos i catalans han estat submisos a pertànyer i formar part dels seus respectius imperis, jo diria que Catalunya més que Irlanda, la major part del temps han estat en pau amb ells, recercant l’autonomia com a màxima expressió de la seva identitat pròpia. L’augment independentista en ambdós casos, ha vingut donat per la incapacitat del poder central per reconèixer la voluntat i idiosincràsia d’aquests territoris dins del context nacional. 

Diferències també hi ha, i són clares. El context de principis del segle XX i XXI és diferent, i com a conseqüència el moviment català és menys radical i gens violent. No es poden comparar les imatges de l'ocupació de l’oficina de correus per un grapat de voluntaris irlandesos armats amb l’ocupació pacífica i massiva de l’aeroport del Prat, però el rerefons és el mateix. irlanda100 2

A Catalunya no existeix una zona, com l’Ulster, habitada majoritàriament per protestants que els irlandesos consideraven com a colons. En el nostre país les comunitats de catalanoparlants i castellanoparlant estan barrejades, no existeix una separació ancestral de catalans i no catalans pel seu origen, tots ho són i com a conseqüència l’idioma, que és un símbol identitari, no és una separació infranquejable entre partidaris i no partidaris de l’independentisme.

Anys després de l’alçament de Pasqua, el governador britànic de Dublín comentava l’estratègia del primer ministre, mà dura per un costat i negociació per un altre, com a forma per conservar la colònia irlandesa. A Catalunya la repressió no cessarà. Les fotografies per buscar una negociació, tampoc. És la forma per acabar amb la voluntat del poble per un costat i mostrar a ulls del món una propaganda negociadora. És, i sempre ha sigut, la manera d’actuar dels imperis en els temps moderns.

Irlanda avui és independent. No es van deixar enganyar amb negociacions que no ho són, que només busquen la perpetuació del colonialisme. Després de la primavera de 1916 va venir l’estiu irlandès, i després la tardor i l’hivern, i així, tossudament any darrer any fins que l’imperi va claudicar i l’objectiu es va assolir. A la tardor calenta catalana, ara no pot arribar un hivern fred. El canvi estacional no pot esdevenir un canvi mental. Ens governa i governaran essers venjatius, i si les nostres institucions claudiquen, com sembla que fan, les hem de fer caure, enderrocar-les per patriotes intel·ligents, fins a tenir un grup de líders que siguin mereixedors de la nostra dignitat i persistència demostrada.

Qui vulgui separar ens vol fer dèbils, ja sigui de dins o de fora, estigui a la presó, a l’exili o al mig del carrer. Junts i units som imparables. Ànim que la victòria és a tocar però només si escalfem l’hivern, fem insuportable la primavera i bullim a l’estiu.

Ho aconseguirem i al segle XXII algú s’emmirallarà en el nostre fenomen per escriure un article anomenat Irlanda després de 100 anys, Catalunya, després de 100 anys, XXX.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

DE PESSEBRES I PACTES

pessebre1I a mi que el pessebre de la Colau d’enguany m’agrada...

Ho sento per alguns i sobretot per “algunes” que considereu aquesta afirmació com quasi un sacrilegi, ho sento pels que rondineu i dieu que sembla una pila de trastos mal posats, és lleig, molt lleig, però més enllà de la seva estètica i del seu preu, una barbaritat els quasi 100 mil euros que diuen ha costat, el trobo original i sobretot molt poètic, potser és perquè jo sóc de números i no tinc gust per l’art, potser és perquè em conformo amb ben poc o potser és perquè la polèmica sobre el pessebre barceloní ja s’ha convertit en una tradició més de les festes nadalenques.

Aquestes polèmiques, normalment les mateixes, són les que certifiquen que el Nadal està proper, més enllà de les llums que adornen els nostres carrers, que les decoracions de les botigues i que les cançons que s’escolten a l’entrar-hi.

Quan a casa et treuen el tema de què aquest any no cal comprar l’avet a la gitaneta (que ara ja deu passar dels 50) com cada any, que fa molt merder, o si aquest any seria millor comprar-ne un d’artificial que ara semblen molt naturals i només cal plegar-los quan acaben festes, significa que ja queden pocs dies per preparar la decoració de casa.

Quan et diuen que aquests any no cal comprar més pastors, ni pous, ni porcs, ni ovelletes, ni res de res perquè el pessebre domiciliar està superpoblat, els pastors fan caravana, els animals topen els uns amb els altres, i el poblat que representem sembla més Calcuta que Betlem, vol dir que ja és l’hora que el pessebre s’ha de fer. pessebre2

El futur govern espanyol vol pactar a canvi d’obrir un diàleg amb ERC, i amenaça dient que ells són les úniques forces espanyoles disposades a seure per parlar, però per parlar estableixen uns límits, unes línies vermelles que no es podran ni tocar. I precisament aquests límits, són els aspectes fonamentals que el votant d’ERC vol parlar i vol executar, són aquests els límits que el votant vol creuar i pels quals va votar-los. Què hi ha doncs a parlar?

Quan et comenten que no cal comprar tantes neules ni torrons, que no ens convenen, que engreixen, que passades festes sobren tots i que n’hem d’estar menjant fins al mes d’Abril, significa que entrem a la recta final de la setmana prèvia de Nadal.

Quan ja tips, et comenten que després del vermut de Reis amb més de 20 coses diferents no cal preparar el pollastre farcit tradicional perquè sobra tot i els convidats se’l prenen per compromís, significa que les festes arriben al seu final.

Aquestes dates són dates de polèmiques i de pactes, tant a fora com a dins de les llars particulars, dates de pessebres i pactes, on hi ha els partidaris de les tradicions familiars i nadalenques més ancestrals, i hi ha els que volen canviar algunes coses, canviar-ne moltes o fer-les totes diferents. Al final, tothom sempre cedeix un xic, més o menys, on el que cedeix pensa que ha cedit molt, segurament molt més del que en realitat ha cedit, mentre que l’altre pensa al contrari, que ho ha fet poc o que no ha cedit gens. És inevitable, i així és la vida.

Cada vegada que penso amb pessebres i pactes, sempre em pregunto de qui seria la idea del primer que va proposar posar un caganer al pessebre de Nadal i qui seria el primer que va cedir i ho va acceptar?, aquella transgressió ara ha esdevingut en una tradició, una bonica tradició, obrim la ment als pactes nadalencs, obrim la ment a tota classe de pactes, respectem les opinions mentre siguin opinions que respectin la dels altres.

Per cert, ara torno que vaig a buscar l’avet a la gitaneta....

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

13 MONEDES DE PLATA

30monedesDePlata

Pactar? A canvi de què?

Els diputats d’ERC tenen la clau de volta del pany que obre la porta de la governabilitat espanyola. El PSOE i UP no sumen, no són suficients, ni ells ni tots els petits partits perifèrics, regionalistes i autonomistes de la geografia peninsular.

Aquí la cosa no va d’investidura, va de legislatura i ha de durar els pròxims quatre anys. ERC, i també JxC van donar el suport a Sánchez per fer fora a Rajoy, però ja hem vist els resultats, més anti-Catalunya, amb diferent tonalitat de veu però amb la mala llet estatal que els caracteritza i el mateix modus operandi repressiu.

Ara tornen a demanar el suport d’ERC, dels seus tretze diputats, i tornen a demanar-lo perquè el necessiten mentre el temps s’esgota, no perquè el vulguin de cor, no perquè vulguin arreglar les coses, no perquè vulguin negociar asseguts a una taula, no perquè siguin estadistes (que no estadístics, eh!) de veritat. Sabem del cert, que una vegada aconseguit el seu objectiu a curt termini tornaran a incomplir totes i cadascuna de les paraules donades, una paraula que ja han demostrat que no val per res, han perdut tot el crèdit.

Prou de pactes polítics inconcrets, no serveixen. Prou de pactes d’intencions buides, se’ls emporta el vent a la primera bufada. Prou de pactes de mentida, que no es porten mai a terme. Prou de pactes amb 13 diputats d’ERC a canvi de 13 monedes de plata. Prou de pactes de paraula que no tenen valor, aquí només hem de parlar de pactes de fets que s’han de concretar, pactes en economia, pactes en societat, pactes lingüístics, pactes en modernització de sistema judicial, pactes en respecte als drets fonamentals i a les llibertats, incloent-hi l’autodeterminació. Prou de pactes de cara a la galeria, prou de pactes escenificats, prou de pactes estètics, si hem de pactar, fem-ho però veritat i fem-ho fort.

El futur govern espanyol vol pactar a canvi d’obrir un diàleg amb ERC, i amenaça dient que ells són les úniques forces espanyoles disposades a seure per parlar, però per parlar estableixen uns límits, unes línies vermelles que no es podran ni tocar. I precisament aquests límits, són els aspectes fonamentals que el votant d’ERC vol parlar i vol executar, són aquests els límits que el votant vol creuar i pels quals va votar-los. Què hi ha doncs a parlar?

Pactar a canvi de res, o de promeses que no valen res, seria una traïció per 13 monedes de plata, un preu inferior al de la traïció més famosa de la Història, la traïció de Judes Iscariot a Jesucrist. La bona gent que milita al partit d’ERC crec i desitjo que no es deixarà entabanar i no votarà a favor del pacte, fer-ho seria coparticipar de la repressió i de la injustícia que campa de forma lliure i desbocada per l’estat espanyol.30monedesDePlata1

Els militants, no ho poden i no ho han de veure com una via de sortida, ja sé que cansa però en la persistència, la projecció i la paciència està la clau de el nostre èxit, seguir a Espanya és el camí del no res pels catalans, és el camí de l’abisme, és el camí del desastre per les noves generacions, és el camí de seguir-nos empassant tots els seus rancis gripaus, i d’escollir seguir convivint amb una gent que en el millor dels casos no ens respecta, i en el pitjor vol la nostra aniquilació.

No som nosaltres qui hem de treballar per investir a Sánchez, ni a ningú del PSOE, són ells qui ens han de guanyar si volen governar. Si Pedro i Pablo volen investidura, si volen governar Espanya donant un tomb progressista, ja saben el que han de fer, aquí els esperem. Nosaltres, estem tips de proposar coses per, el que considerem, fer millor Espanya, ara són ells qui ens han de proposar coses per Catalunya. Escoltarem, sempre ho hem fet, no com ells, i després decidirem.

30monedesDePlata2Ah! Què teniu pressa?, doncs ja sabeu campions!, heu de córrer. Nosaltres a esperar, escoltar i després decidir. Fa més de 300 anys que esperem, no ens vindrà d’una mica més. Què hi haurà noves eleccions? Cap problema, el problema és vostre, nosaltres tornarem a guanyar-les, i vosaltres les guanyareu? podreu governar?

Espanya no és sostenible, les dades econòmiques de fictici creixement i dèficit galopant acabaran fent-la desbordar més aviat que tard. La guardiola de les pensions quedarà buida. En un sistema de pandereta tot petarà. Quan passi, hem de triar on volem concentrar les energies, si en treure aigua d’un vaixell que s’enfonsa irremeiablement i on la tripulació sempre ens ha tractat malament, o si volem concentrar les energies per sortir corrent, nadant en aquest cas, cap a un futur de veritat.

Escoltem i decidim, sense propostes, sense acords vinculants, sense fets, cap pacte a canvi de 13 monedes de plata.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

TOT SUMA

totsuma1

Avui, dia de votacions a les "Elecciones Generales de España “pal Congreso los Diputaos”, i van quatre en menys de quatre anys. A 180-200 milions de cost cadascuna, són un total de quasi 800 milions d’euros que surten de la butxaca per anar a les escombraries directament.

Els ciutadans espanyols i ciutadans d’altres llocs dins de l’estat espanyol, estem convocats de nou a les urnes per votar a uns partits i uns líders que no sabem molt bé el que representen, que ens omplen de receptes genèriques, missatges dictats per experts en la comunicació que ni ens coneixen, propostes inexistents i discursos prefabricats de pa sucat amb oli que mai es converteixen en realitat.

Escoltem uns parlar de diàleg un dia i després són incapaços de despenjar ni tan sols un telèfon l’endemà. Escoltem com altres, que fa anys que es disfressen amb els discursos de la moderació, es converteixen cada vegada més enel que són, fatxendes, radicals ultradretans. Escoltem els discursos dels que volen trencar de boquilla l’actual status quo i després són els primers a bavejar, pactar a corre-cuita i riure totes les gràcies als professionals del montapollastrisme més retrògrad i ranci. Tot emmarcat en una campanya electoral en què s’ha parlat molt i malament de Catalunya, poc o res de l’atur, gens de la possible crisi que tenim a portes, ni de les pensions, ni de les inversions davant una economia amb clars senyals d’esgotament, una campanya electoral demagògica i sense idees basada amb qui la feia més grossa, una campanya que podíem definir com a “lo malo y breve dos veces malo”, de forma antagònica al que pregona el refranyer castellà.

A Catalunya, la campanya no ha anat molt millor, ja no sabem qui és qui, no sabem qui és l’estendard del seny i qui és el de la rauxa. Els ciutadans demòcrates no entenem que els partits independentistes no vulguin pactar entre ells, cap se’n refia dels altres, i malgrat què hem anat i anirem a votar, tot i estar decebuts, fatigats i enfadats, la gran majoria el que farem és un acte de fe perquè els partits independentistes no ens han explicat el volen fer, amb qui volen i no volen pactar, i el que és més important, si pacten sota quines condicions ho faran. totsuma2

En aquest escenari, tot suma en el nostre objectiu, sigui votant a JuntsXCat, o votant a ERC o votant a la CUP, qualsevol vot a aquestes formacions és bo, doncs són els únics que cadascú a la seva manera busquen la llibertat del nostre poble, alguns potser equivocats en moltes coses, altres en menys, qui sap qui té la raó, però tots amb la consciència democràtica mínima exigida per crear un país nostre, un país lliure, un país normal, un país que sense cap dubte serà millor. Nosaltres els hem de votar, donada la seva negligència i manca de mires, la societat ha d’anar per endavant, ells ja s’adonaran del que volem que facin, nosaltres, el poble els guiarem.

Tot suma en aquest camí. Cadascú que faci el que cregui, el que pugui, el que vulgui, tot és important i tot és vàlid, sigui participant en les diferents convocatòries i manifestacions, sigui fent cassolades, sigui cantant i fent cançons, sigui encenent espelmes, sigui tallant carreteres, sigui col·lapsant infraestructures com l’aeroport i el port, sigui defensant-se a la plaça Urquinaona o intimidant a l’enemic, sigui fent xarrades o articles, sigui explicant el que passa als fills, sigui escoltant i pensant, sigui penjant senyeres o sigui votant.

Tot suma per Catalunya.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

MONOPOLI DE LA VIOLÈNCIA, MONOPOLI DE LA RESISTÈNCIA

monopoliviolencia1

Hem vist i tingut violència. Hem vist i tingut resistència.

Violència és utilitzar i abusar de la força física i psíquica contra les persones, violència és violar, violència és denigrar, violència és pegar, violència és estirar dels cabells, violència és atropellar i arrossegar a algú amb un furgó, violència és donar cops de porra, violència és disparar a la gent, violència és fer mal, violència és treure ulls als manifestants, violència és esclafar testicles i trencar ossos mentre es gaudeix de fer-ho.

Per contra, manifestar-se, cridar fort, cantar, caminar, estar asseguts, portar llaços per demanar la llibertat dels presos polítics, portar una estelada, fer una cassolada, encendre espelmetes com a protesta davant d’edificis públics, etc. no és violència, és resistència portada a terme de forma pacífica per la via de la desobediència activa. Tallar el tràfic, col·lapsar aeroports i bloquejar infraestructures bàsiques buscant alterar l’ordre de forma coordinada per aturar el país és resistir, fent-ho al marge del control policial i l’autorització de l’estat per provocar una reacció política, que fins ara, no es dóna. Fins i tot, fer barricades, trencar coses i cremar-les no és violència, pot ser incivisme, pot ser vandalisme, pot ser gamberrisme però violència no és. És més, quan aquests actes es fan per protegir-se també es tracta de resistència a la violència.

monopoliviolencia2

 

En altres indrets hem vist a miners encarar-se a la policia, els hem aplaudit per defendre els seus treballs i les seves famílies. Hem vist tallar vies del tren per demanar el soterrament de l’AVE i hem celebrat amb ells la seva victòria. Veiem com a Hong Kong és lluita al carrer per les llibertats de drets fonamentals, estem amb ells. Igual que estem d’acord amb les reivindicacions que ens arriben des de Xile per una economia més digna i millor.

En tots els casos, igual que aquí, no hi ha violència del poble, hi ha resistència. Resistència per la lluita social, resistència de gent que està fins als nassos que no els escoltin, resistència per la lluita per la democràcia. En tots ells, la violència ve de part de l’estat que la canalitza per les forces policials, les quals teòricament estant per protegir als ciutadans però que sempre actuen per represaliar-los.

monopoliviolencia3Monopoli de la violència, monopoli de la resistència. El filòsof, historiador i economista Max Weber explicava ja fa 100 anys aquesta estreta relació entre violència i estat que és qui té el monopoli de la violència d’una forma contradictòria. L’estat sufraga campanyes a favor de la pau mentre ven i té més armes que el conjunt de la ciutadania. L’estat intenta deslegitimar i considerar com a violència les accions alienes contra els seus interessos, però en cap cas deixa de fer ús de la violència per autosustentar-se, pel que ells consideren sobreviure. Si un grup exigeix un impost revolucionari a un ciutadà se’l considera un grup criminal doncs no disposa del monopoli de la violència, si ho fa l’estat se’l considera legítim, encara que el ciutadà s’oposi, a qui a més li caurà a sobre tota la violència estatal en forma de lleis, a qui voldran confiscar-li les propietats, fer-li perdre els seus drets civils i empresonar-lo. Quina contradicció, no? La legitimitat de la violència no fa que aquesta deixi de ser violència.

monopoliviolencia4El monopoli de la resistència està en els ciutadans, resistir és viure. Resistència és la protesta dels malalts en llista d’espera fetes per afavorir la privatització de la sanitat. Resistència és la queixa dels familiars de malalts d’Alzheimer sense cap ajuda social. Resistència és la indignació dels pares de la noia violada a Manresa a qui el jutge ha deixat lliures. Resistència és la que ve dels ulls buidats i testicles perduts per l’abús dels policies violents que acusen les seves víctimes. Resistència és la que porta a terme un obrer que en prou feina arriba a final de mes i decideix fer vaga per dignitat. Resistència són els CDRs tancats i torturats en presons d’un estat que es fa dir democràtic però que no ho és. Resistència és el cabreig d’uns pares que no poden seguir pagant la Universitat a la seva filla. Resistència són els iaios i iaies de Barcelona que no poden seguir pagant el seu lloguer en un Ajuntament regit per una populista associada a la ultradreta i que surten al carrer per demanar llibertat. Resistència és la gana que passa un pescador que no té peix per pescar i que està a punt de perdre la seva barca. Resistència és un pagès desesperat que ha perdut la seva collita per les pluges però que surt amb el tractor a demanar un país millor pels seus fills. Resistència és la d’aquell informàtic que hackeja en defensa dels seus ideals de coneixement compartit. Resistència és la d’aquell economista ètic que ha de fer moltes més hores que altres per intentar salvar empreses amb les quals empatitza a canvi d’un mòdic preu. Resistència és el poble català que busca deixar de ser una colònia, una unitat de producció, i desitja ser un país: Catalunya

El monopoli de la violència està en l’estat, el monopoli de la resistència està en els ciutadans.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya