proceshaunit

EL QUE EL PROCÉS HA UNIT, QUE NO HO SEPARI L’HOME

L’article d’avui està basat en una reflexió que em va fer la Maribel, la meva esposa, la persona que acompanya la meva vida des de fa més de 30 anys i això que jo en tinc només 35...Ara bé!, des de fa 20 anys.

El dia que ens vam casar, una tarda molt i molt calorosa del mes de juliol, a l’església de la Concepció de Barcelona, el mossèn poblenoví, com nosaltres, que oficiava la cerimònia, en Joan Enric Vives, avui convertit en flamant bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep andorrà, al finalitzar la cerimònia sense missa, ens deia l’habitual frase “el de Déu ha unit, que no ho separi l’home”, frase que inspira el títol de l’article: el que el procés ha unit, que no ho separi l’home. Ara llegireu els motius:

Es comenta molt, sobretot com a propaganda de l’ultranacionalisme espanyol, que "el procés" ha erosionat i trencat famílies i amistats, que ha separat la societat catalana. Potser és cert fins a cert punt, potser ha succeït en certs casos, potser hi ha parelles, tietes i nebots, cosins que estan en altres indrets geogràfics, amics de la infància i joventut, que no han sabut gestionar la disparitat d’idees amb altres, gent que imaginava una estimació i amistat eterna amb altres pel sol fet de no conèixer-los, una estimació i amistat fictícia basada en el desconeixement i no pas en el respecte, l’empatia i l’acceptació del que pensen a qui estimem i apreciem. Els amics i amigues de veritat no desapareixen davant la disparitat de pensament, la família de veritat no s’allunya sinó que es solidaritza, s’interessa i t’escolta més. La resta són avinences i acords, aspectes materials pensats sovint amb la butxaca; l’estimació i amistat veritables són sentiments molt més profunds i importants, vénen del cor.

No es comenta gaire, segurament perquè l’aparell de propaganda es menor, que el procés ha unit a molta gent, jo crec que a molta més gent que la que ha separat.

Ha reforçat solvents amistats que ja existien i que han afegit un nou sentiment que els uneix encara més, un nou tema de conversa, un nou tema per quedar, un tema que els apropa i enforteix la seva afinitat i amistat.

El procés també ha activat l’amistat entre gent que es coneixia poc o no es coneixia. Quantes vegades ara ens parem a xarrar una estona, quedem per esmorzar o simplement fem un cafè amb veïns i veïnes que abans només ens veiem a l’ascensor i ens creuàvem un curt, ras i trist “Bon dia o bona tarda”. Ara els considerem part d’un col·lectiu que pensa com nosaltres. Alguns els hem descobert perquè porten un llaç groc reivindicatiu que reclama la llibertat dels presos. A altres els vam descobrir aquell 1 d’octubre, a les 5 de la matinada, quan començaven a caure gotes de pluja però sabíem que estaríem allà per defensar els drets i la democràcia, rebent cops de porra si calia, aquell dia els vam descobrir i ens vam unir, una unió que perdura fins ara.

Però el més difícil i important del procés és que ha servit per a reforçar relacions humanes, amistats i llaços familiars amb altres persones que pensen de forma diferent, molts de fora de Catalunya, que no comparteixen el sentiment i pensament de què el millor pel nostre país és la independència, però que t’han escoltat, t’han respectat i fins i tot han discutit els teus criteris, defensant els seus. Amb aquest grup, lluny de dividir, saps que sempre hi pots comptar perquè enfront de la disparitat i l’adversitat, no han volgut fer cas del que els hi deien uns mitjans manipuladors sinó que han volgut escoltar el que els hi explicava el seu company, el seu amic, la persona en qui sempre han confiat i ara no ho deixaran de fer per pensar diferent políticament.

El que el procés ha unit, la independència no ho separarà.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

marchena1

MARCHENA AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS

"Mujeres al borde de un ataque de nervios" va ser la pel·lícula que va consagrar a Pedro Almodóvar internacionalment. Protagonitzat per Carmen Maura, Antonio Banderas, Maria Barranco, Julieta Serrano, Chus Lampreave, Rossy de Palma i Fernando Guillén entre altres, aquest transgressor film de l’any 1988, amb la seva inconfusible posada en escena, va mostrar de manifest per sempre més, el que seria l’estil impactant del director manxec, significant un renovador alè d’aire fresc pel cinema espanyol de l’època.

Les noies d’Almodóvar no estaven a prop d’un atac de nervis, estaven com un llum directament. A Marchena, no sabem si li passa el mateix però sí sabem amb tota certesa que perd els nervis sovint i sempre en la mateixa direcció, quan declaren els testimonis citats per la defensa, quan aquests ciutadans diuen la veritat sobre el que va passar i com va anar realment la violenta i brutal intervenció policial.

Marchena està nerviós, molt nerviós, a mesura que avança el judici i s’apropen les proves testificals cada vegada se’l veu més incisiu, tallant, amenaçador i intervencionista, Marchena al borde de un ataque de nervios.

En els darrers dies, l’hem vist acarnissant-se de forma innecessària amb l’interrogatori fet a la professora i filòsofa Marina Garcés, dient-li amb tota la seva supèrbia a una persona educada “no me replique”, dient-li que no pot fer apreciacions ni valoracions personals mentre el tribunal sí que havia acceptat totes les percepcions i valoracions personals (inventades, per cert) quan aquestes venien dels testimonis de l’acusació, dient-li que “usted no puede leer un guión, la ley lo prohíbe” quan ella només tenia unes notes recordatòries. I finalment, se li va l’olla del tot quan l’advocat Benet Salellas diu que davant la impossibilitat de fer una pregunta no en formularà més, i respon “Correcto. Mucho mejor”, posant en evidència en una curta expressió de dues paraules tota la seva parcialitat en el judici.

La tensió exterior del jutge Marchena, i suposo també l’arterial, va en augment amb l’interrogatori del testimoni i advocat Lluís Matamala que demana al tribunal contestar en català. En aquest moment, Marchena convertit en un sac de nervis tot ell, s’enganxa amb el testimoni i l’amenaça clarament d’expulsar-lo de la sala, advertint-lo clarament que haurà d’assumir les conseqüències disciplinàries i legals corresponents, més tard li dirà “no me interrumpa, cuando yo hable, usted guarda silencio”.

Amb Jordi Pesarrodona, el del nas de pallasso, es concentren en una única imatge tota la magnitud del seu estat nerviós, quasi de frenopàtic, quan interrompent la declaració del testimoni li pregunta “qué lleva usted entre las manos?” i el pallasso li respon aixecant i obrin aquestes “Nada, quizás son los nervios”... marchena2

Marchena és la Pepa a l’escena del gaspatxo de la pel·lícula d’Almodóvar, una Pepa que mentre explica els ingredients que porta aquest suc andalús: tomàquet, cogombre, ceba, una punteta d’all, oli, sal, vinagre, pa dur i aigua, amaga la veritat dels seus components, els somnífers que porta dins. Marchena ha volgut tenir tots els papers dins de l’auca del judici, ha sigut el president de la sala d’admissió, el ponent, el que intervé en totes les sessions, el que condueix com han de ser les preguntes, el que marca quan s’han de presentar les proves, i també serà el que dicti la sentència. És un bon actor, sens dubte, però ara està nerviós, molt nerviós perquè li ha caigut la careta, se li ha vist el llautó i ja tothom sap quin serà el final d’aquesta pel·lícula, un final escrit molt abans que comencessin a rodar-la.

La diferència està en què Mujeres al borde de un ataque de nervios era un comèdia i aquí estem davant d’un drama.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

cibeles estelada

CIBELES ESTELADA

Sens dubte una de les imatges icòniques que deixa la macro manifestació de la tarda del dissabte 16 de març a Madrid és la de la “diosa Cibeles” sostenint una senyera estelada, una deessa per cert, que en els darrers temps està molt mancada de celebracions al seu voltant, una deessa Cibeles estelada.

A EconomiaCAT hi vam ser una vegada més, com sempre estem i estarem fins que la democràcia sigui una realitat, encara que sigui a territori hostil, com ho era. Arribada en AVE divendres nit, ens trobem al Girona FC a l’hotel, el dissabte ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, seguint les recomanacions d’en Pep Guardiola, esmorzem xocolata i xurros, passeig pel centre, visita al Museo del Prado, on ens adonem que serà un dia molt especial, ja que el català és l’idioma que s’escolta més al museu, museu en gran part pagat pels catalans. Dins del museu, parada obligada al quadre “El jardín de las delicias” de "El Bosco", un dia farem un article d’aquesta obra mestre transgressora en el seu temps, per acabar dinant a prop del Congreso de los Diputados i estar ben situats de cara a la tarda.

Gent, molta gent a la manifestació, ni divuit ni vint mil, menteixen com sempre, menteixen compulsivament siguin de dretes o d’esquerres. Hi van arribar 500 autocars, però es va desplaçar gent amb AVE, avió i cotxe particular. Seríem uns 100mil o 150mil com a poc. Mobilització controlada com les de sempre, sense incidents, somriures a dojo, palpable i evident transversalitat, carregada de civisme i pacifisme, amb gent de totes les edats salvant òbviament els extrems, simbologia groga, persistència, molta persistència, gent que no es cansa mai, gent que no afluixa ni afluixarà, i també algun gest crític i de cabreig amb els nostres partits polítics. Gent neta, neta de pensament i neta físicament, potser el "Fairy" ens marca molt culturalment.

L’autodeterminació no és delicte”... clar que no ho és en un estat de dret. Llavors per què ho és a Espanya?

Democràcia és decidir ... és la mateixa essència. Per què doncs és selectiu a Espanya el fet de poder decidir?

Els dos lemes de la manifestació, tan evidents en si mateixos, haurien de fer pensar al poble espanyol, que es va mostrar llunyà i indiferent. Només uns quants centenars de madrilenys, castellans, canaris, gallecs i bascos (per cert, molt poques “ikurriñas” vaig veure) sembla que siguin receptius a aquesta barbaritat que veiem cada dia, a aquesta caricaturesca aberració jurídica contra els presos polítics on els teòrics agents de l’ordre són els primers a falsificar-ho tot, a aquesta aberració mediàtica que lluny d’informar els desinforma amb propaganda barata i ens insulta diàriament, ja no només a la nostra intel·ligència sinó també a la nostra dignitat, a aquesta aberració humana que és l’odi racial cap al tot que és català, una massa dirigida i convençuda que els catalans som persones d’una altra categoria, que no tenim raons ni tenim drets, una massa de persones amb comportaments més propis dels ignorants pobles causants dels grans genocidis de la història que de societats avançades com el temps actual ens requereix.

plaza independencia

Aquesta imatge de la Cibeles estelada que intenta cridar l’atenció amb el seu, escolta Espanya!, que intenta transmetre i ser vista com un raig d’esperança, com un raig de claror cap a la brillantor de la diversificació de pensament, com un raig per recercar una vida diferent i millor, com un raig per fugir dels mals de sempre; malauradament no és escoltada ni vista, és ignorada i menyspreada en el millor dels casos, i en el pitjor es considera com una amenaça al que tenim i no com una oportunitat el que podríem ser.

No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. No hi ha pitjor insensibilitat que el que no vol empatitzar.

I donada aquesta situació, potser la imatge que perdurarà serà la del rètol que hi havia a la mateixa plaça de la Cibeles, aquell que assenyalava a la “plaza de la independencia”.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

fairyland

FAIRYLAND

Benvinguts a Fairyland: el lloc imaginari on tot és possible, un món de fantasia creat a mida i de forma exclusiva per a vosaltres, però no per les vostres il·lusions i somnis positius sinó per contrarrestar els vostres més lúgubres i desagradables temors, els vostres prejudicis i racisme ancestral.

A Fairyland us diuen que el setembre del 2017 es respirava violència als carrers catalans, una kale borroka insostenible que va derivar en els fets tumultuaris del dia 20 davant la Conselleria d’Economia, on les forces d’ordre i seguretat de l’estat i els funcionaris que intentaven fer la seva feina, van témer per la seva integritat, alguns fins i tot van haver de saltar pels terrats. Però la realitat és que no va haver-hi ferits, ni detencions, ni destrosses al mobiliari urbà i els funcionaris van sortir pel seu propi peu. Cotxes oficials devastats diuen a Fairyland, però la realitat és que només hem vist cotxes plens d’adhesius i moltes fotos de periodistes pujats a aquests cotxes, i potser abonyegant-los, amb l’objectiu de prendre la millor foto i fer el millor vídeo.

A Fairyland us relaten que l’1 d’octubre, no va haver-hi càrregues policials, al contrari, us diuen que va existir proporcionalitat, que desenes de policies i guàrdia civils van ser ferits per la turba i massa de gent adoctrinada, plena d’odi i embogida. Però la realitat és que no hi ha cap hospitalització, ni cap informe de baixa, ni cap imatge que provi atacs a les forces de seguretat, el que hi ha, són centenars d’informes mèdics i hospitalaris certificant els ferits civils, i centenars d’imatges que proven i testimonien que qui aplicava la violència de forma desproporcionada eren els policies estatals, abusant de ciutadans amb les mans aixecades. La realitat és que els policies armats van atonyinar a pares de família, iaios, iaies i joves que van sortir a votar.

A Fairyland us expliquen que els condemnats, (ai perdó!, els processats) van liderar una rebel·lió organitzada i que per això mereixen estar 20 anys o més a la presó. Us diran que no són presos polítics, us explicaran amb alta dosi de dramatisme, com els acusats van radicalitzar i aixecar en “armes” a fanàtics, que van utilitzar miserables estratègies domèstiques de guerrilla, com la trampa del Fairy. No dubteu que a Fairyland, la premsa corroborarà amb tota la solemnitat aquestes teories conspiratòries d’escamots preparats i especialitzats amb aquesta perillosa arma, i fins i tot es realitzaran debats “tècnics” sobre la nocivitat del detergent. Però la realitat és que el Fairy és un magnífic desengreixant, que com màxim serveix per fer bombolles i prou. La resta és, com diu el nom de Fairy traduït, un tema de fades.

A Fairyland us vendran que les empreses van fugir d’una Catalunya que s’enfonsava pel cataclisme socioeconòmic del moment. La realitat és que el nivell d’inversió estrangera ha pujat, les exportacions han pujat, i les empreses van marxar forçades per la pressió feta des de l’estat i la monarquia del “A por ellos” VI.

A Fairyland afirmen contundentment que un senyor altament menyspreable i molt dolent de cognom impronunciable, segur que fet a propòsit, tal com Puigdemont, és un pròfug, un perillós fugat de la justícia, i us ho creieu. Però la realitat és que en Carles es passeja per Europa, totalment lliure, donant conferències cada vegada més multitudinàries, on molta gent vol conèixer la realitat del que passa i va passar.

A Fairyland us diuen que el Tribunal Suprem és la justícia. La realitat és que no ho és, és una farsa, un fake ideat per prevaricadors amb toga negra, inventors de ridículs relats amb l’únic objectiu de fer el mal i preservar la unificació antidemocràtica de poders.

A Fairyland defensen que votar en el referèndum català va ser el pitjor dels delictes, una infame rebel·lió. Ara, ciutadans, només cal que penseu i decidiu si voleu seguir vivint en el món paral·lel de Fairyland.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

El 5è Poder

EL CINQUÈ PODER

A cada Estat hi ha tres tipus de poders, el legislatiu, l’executiu i el judicial, segons la concepció clàssica de Montesquieu, primera meitat del segle XVIII, en la que es basen els Estats de Dret moderns, i que suposa un sistema de controls i de contrapesos per evitar la concentració de poder en poques mans.

Quan el poder legislatiu i executiu són reunits en una mateixa persona, desapareix la llibertat doncs s’ha de considerar que el monarca o el senat facin lleis tiràniques i les executin a la mateixa vegada. El mateix succeeix si el poder judicial no es separa del poder legislatiu i executiu, doncs la vida i la llibertat dels ciutadans seria un fet arbitrari. En el moment que una sola persona, o grup de nobles pot administrar els tres poders, tenint la facultat de fer les lleis, d’executar-les i d’administrar justícia, tot es perd, esdevé un poder d’agressors contra els drets i llibertats de tots i cadascun dels ciutadans.

A la segona meitat del segle XVIII, Edmund Burke ja afegia a aquests tres poders clàssics un de quart, llavors incipient, la influència de la premsa a l’opinió pública, com a una nova força de control i un nou contrapès independent dels tres poders clàssics. Paradoxalment, ara que la influència dels mitjans de comunicació és un fet, ara que resulta impensable una societat moderna sense la seva presència, ara que constatem que els mitjans de comunicació esdevenen un creador d’opinió pública i de valors de primera magnitud, es quan veiem que els tres poders clàssics i aquest quart poder deixen de ser un sistema de contrapesos per preservar l’equilibri i passen tots ells a estar en el mateix costat de la balança, a ser un únic pes en mans d’un poder de poders, el cinquè poder, marcat pel poder econòmic.

El cinquè poder no busca equilibris entre ciutadans, ni entén de llibertats i drets humans, és un poder absolut que només busca guanyar sempre i per això ho ha de controlar tot, ha de controlar l’estat sent l’estat en si. Separa entre amos, que no donen comptes a ningú, ni paguen cap preu per les seves mal i fetes, i súbdits que el sostenen amb els seus impostos, el seu treball i amb la seva claudicació social, política i moral.

El cinquè poder existeix a tot el món, però en determinats indrets, com és a Espanya, el cinquè poder no s’amaga ni és discret sinó que s’aplega de forma visible en un contuberni funcionarial i un sistema de privilegis on el nepotisme i el corporativisme dels poderosos és manifest i il·legítim, però els hi és igual, ells manen i no els importa el progrés, l’eficiència ni el benestar de la resta dels ciutadans, no els importa el dèficit econòmic, ni el dèficit social, ni el dèficit democràtic, ni els drets individuals, només els importa seguir vivint dins de la seva intocable bombolla feta d’or patentada pel borbonisme i decorada de cara en fora amb patètics eslògans i crides a la “indisoluble unidad de la nación española” que realment amaga la seva autèntica cara, una teranyina estructural entramada per un poder subversiu econòmic de bancs, grans empresaris i corporacions i de diners públics subvencionats, la dictadura d’uns pocs sostinguda pel sacrifici i el patiment de la gent que fa no pari de rajar l’aixeta continuada dels recursos generats en una important part, quantitativa i qualitativa pels catalans. El Cinquè Poder
Si els presos i exiliats polítics catalans volien tenir més competències, volien tenir més poder de negociació, volien que els ciutadans tinguessin més llibertats, ara pagaran un alt preu, però no pas el pagaran per desobeïr, ni per rebel·lar-se, ni per sedició, ni per malversar fons, pagaran un alt preu per no haver-se adonat que el poble, el Poble català amb majúscules, va ser i és prou madur i decidit per creure les seves propostes i sortir al carrer a defensar-les. I això amics, això sí que és molt perillós i atempta directament contra la bombolla d’or del cinquè poder espanyol, el poder que sempre ha manat, el poder controlat per un molt reduït grup de persones, de famílies, de clans i de castes, de poders fàctics, de bancs. Pagaran un alt preu com a exemple, perquè mai ningú oblidi el càstig per intentar-ho.

El cinquè poder no cedeix mai, no pacta, no fa ofertes, no retrocedeix ni reconeix. Mai donarà veu als catalans com a subjecte polític amb dret a decidir. Utilitzen i utilitzaran la resta de poders, els tres clàssics i el quart poder de la premsa, com sempre han fet. Apel·laran a un sisè poder: el poder de la por.

Només queda un camí, com van fer a França, com van fer a Rússia, com han fet en altres llocs quan el cinquè poder era insuportable per la dignitat de les persones, ara és el nostre moment, ara és moment de revolució.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya