QUAN EL DRAC VA MATAR SANT JORDI

 

Quandrac1

La propaganda electoral de VOX diu “Un mena 4700 euros al mes, tu abuela 426 euros de pensión/mes”. La propaganda nazi explicava que amb els 5,50 marcs alemanys que costava diàriament a l’estat una persona amb una malaltia hereditària que no tenia curació, podia viure una família completa durant un dia.

Després va arribar el que va arribar, la violència, l’horror, els assassinats en massa de 17 milions de persones, l’holocaust. Va ser als anys 30 a Alemanya quan el Drac va matar Sant Jordi i el nazisme va fer realitat l’odi en estat pur, van exterminar els sectors més vulnerables de la societat, als malalts, als deficients mentals i físics. Van aniquilar a homosexuals, exterminar a jueus, gitanos, opositors ideològics com comunistes i qualsevol dissident.

És convenient no oblidar que la Història, en molts cops, es repeteix. En diferents escenaris, sigui a Madrid o a Munich, amb diferents protagonistes, en diferents èpoques i amb diferents versions, però amb el mateix argument d’odi, de difamació, de criminalització, d’assetjament, de ràbia i d’agressivitat.

VOX, l’extrema dreta, el nazisme menteix. El PP i Ciudadanos també, a Catalunya ho sabem, ho hem vist en primera persona i ho hem patit. Ells també són extrema dreta. La mentida és part de la seva essència, el problema és quan menteixen amb total impunitat perquè s’envalenteixen.

El problema ve donat quan els seus arguments són comprats per l’opinió pública que ignorant es torna incapaç de distingir la veritat i la mentida per interès, en les coses més bàsiques, coses com són que per exemple cap jutge mani treure l’ignominiós cartell de l’àvia de VOX que criminalitza a tots els menors immigrants. Mentrestant, la mateixa justícia mani treure, a correcuita, un cartell amb llaços grocs penjats de la Generalitat, que són un símbol internacional i clàssic associat a la llibertat.

Quandrac2Dret a decidir, dret a votar, dret a la democràcia, dret a la llibertat, dret a la vida, dret a un Sant Jordi guanyador enfront del drac del foc, de l’odi, de la por, de la maldat, del racisme, de la tirania, de la dictadura.

El Drac va matar Sant Jordi, a Espanya l’any 36. Ara el drac torna a carregar les piles. Les amenaces a polítics demòcrates per fer política, no importa del partit que siguin, no importa que no hi combreguem gens amb el seu partit, no són acceptables, ni són un fet aïllat. Hem vist de molt a prop l’odi de policies i guàrdies civils a la gent, hem vist les seves ganes de fer mal a avis i a nens, la seva insaciable set de sang, les seves ganes de matar. Hem escoltat l’enaltiment feixista i del franquisme que es fa a les acadèmies militars. Hem sabut de xats de militars que afusellen a milions d’espanyols i de catalans.

quandrac3I tot això sense tenir el poder ni governar, imagineu el que serà Espanya quan el tinguin, que el tindran cada cop més perquè els espanyols continuen adormits. Com s’entén sinó estan adormits o morts que la resta de participants al debat a les eleccions madrilenyes continuessin al plató de la cadena SER? Segueixen parlant que altres són enganyats quan ho són ells, segueixen parlant que altres són adoctrinats quan són ells els que ho són, segueixen creient-se totes les mentides que els hi diuen els mentiders, són intolerants en el que haurien de ser tolerants, s’han cregut el missatge que l’independentisme i la sobirania popular no era “constitucionalista” i ara ja veieu.

Els de la foto de Colón, els que enarboren la bandera de “justícia y Constitución”, els que aplaudeixen l’ús de la força al crit de “a por ellos”, els que defensen a una institució supremacista com és la monarquia, ells i tots ells són fatxes, són els que volen imposar als altres el seu concepte d’estat als altres, amb amenaces i per la força. Ara els que ho van permetre, els que van callar quan s’apallissava als catalans per votar, els que no van dir res quan es van enviar amenaces a Puigdemont, els que somreien quan un sonat dalt d’un tanc deia que anava a envair Catalunya, ara aquests mateixos es lamenten. Doncs que es fotin!, ara ja tenen el que mereixen.

Abans que el Drac entri a foc i sang, abans que això passi, que passarà més aviat que tard, marxem i que ens agafi lluny, ben lluny.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

ESPANYOLISME O LLIBERTAT

 

espanyolismeollibertat1

L’eslògan “comunismo o libertad” escollit com lema principal de campanya dels peperos de Madrid comandats per Isabel Díaz Ayuso, com a reacció a la presentació de Pablo Iglesias com a candidat d’Unidas Podemos a les eleccions autonòmiques de la comunitat madrilenya, ens pot semblar patètic, fora de context històric, pretèrit, d’una retòrica més pròpia del segle passat que d’aquest, se’ns pot fer difícil d’entendre, però realment busca i respon a la bipolarització antagònica que va dirigida a la part emocional dels votants.

O votes al Pablo Iglesias, al comunisme, o votes la llibertat, em votes a mi. O votes el mal o votes el bé. Prefereixes el yang o el yin? Amb simplement dues paraules i una conjunció, pretén treure de l’escena política a altres rivals, com seria el candidat del PSOE i el de VOX als que relega a simples comparses i espectadors en la lluita. El candidat de Ciudadanos ja es treu ell solet, no li cal l’ajuda de ningú.

Centra el debat i les opcions únicament en dues tendències i candidats, un és ella i a l’altre li adjudica la càrrega que tots els temors dels seus possibles votants es facin realitat. Diu al tuit: “Somos un muro frente a los que buscan desmembrar España”. “No pagamos con dinero público odio y división”. “Nos rebelamos ante las concesiones a otras CCAA con políticas nacionalistas mientras asfixian a Madrid”.

espanyolismeollibertat2Parla de comunisme com el mal, però a les seves frases el mal és desmembrar Espanya i polítiques nacionalistes no espanyolistes. Que hi té a veure el comunisme amb això? Que ha fet el comunisme en aquest sentit? Curiós, i encara més curiós és que centenars de milers de madrilenys, i milions d’espanyols comprin avui en dia aquest discurs. El comunisme és una ideologia, la independència de Catalunya és una voluntat politicosocial.

Rere l’eslògan, rere els tuits, i sobretot darrere els fets està l’esperit de dominació de l’espanyolisme, no és una lluita neta per la llibertat sinó una lluita turbulenta i fosca pel control de la nostra llibertat inexistent. Espanyolisme o llibertat. Som esclaus, esclaus moderns, l’espanyolisme no busca convèncer-nos sinó sotmetre’ns amb violència per després justificar les seves innobles accions.

L’1-O de 2017 va ser un dia de participació en les urnes, un dia festiu d’exercir la democràcia i la llibertat votant. Però també va ser un dia de violència extrema per altres, que al crit “A por ellos”, per cert, el mateix crit que utilitzaven les brigades falangistes quan buscaven brega amb els estudiants catalans a la dècada dels anys 30, van ferir i atemorir a tothom, des de nens petits a gent malalta i gran. Comprovar de primera mà, com els espanyolistes d’allà i també els d’aquí, no volien veure, justificaven i fins i tot aplaudien aquella vergonya, ens va fer entendre a molts que l’antagonisme d’espanyolisme i llibertat és real, no és cap eslògan publicitari, aquest va de debò i no té solució.

L’aplicació del 155 al nostre territori és tot el contrari de la llibertat, és l’inici de la repressió política, policial i judicial. El van impulsar les dretes espanyoles amb la conformitat de les esquerres espanyoles. Ambdós odien el poble català. Aquest odi abona l’extremisme espanyolista de dretes que troba sempre resposta a l’extremisme espanyolista d’esquerres en la mateixa direcció, una direcció que sempre és antidemocràtica.

espanyolismeollibertat3Parlar amb els espanyolistes és avui impossible, siguin ciutadans o polítics no admeten el debat, no hi haurà cap diàleg ni amb les dretes ni amb les esquerres. Ni a uns ni als altres els importa que cada dia més institucions internacionals diguin que els presos polítics s’han d’acabar, que prou d’empresonar a rapers, que no es pot perseguir la llibertat d’expressió, no els importa el descrèdit de la política institucional espanyola, ells miren endins, a la seva Espanya, a l’Espanya irreflexiva, a l’Espanya adoctrinada i cega, a l’Espanya que va de cap al precipici, a l’Espanya espanyolista que és la que els alimenta.

Els espanyolistes no entenen una cosa que per a nosaltres és molt fàcil d’entendre, que no volem perpetuar les nostres creences ideològiques amb l’independentisme, que som i volem ser independentistes, però que ho deixarem de ser l’endemà mateix d’aconseguir el nostre objectiu de ser-ho. Ara som independentistes per damunt de tot, després uns serem de dretes o serem d’esquerres, uns serem capitalistes o serem marxistes, uns serem ecologistes o no ho serem, uns serem empresaris o serem sindicalistes, uns serem liberals o serem intervencionistes. La nostra ideologia vindrà després de fer realitat el nostre Estat, la nostra volguda política i societat dins de la República Catalana.

espanyolismeollibertat4Evidentment que em preocupa la incapacitat dels partits polítics independentistes i la seva visió només a curt termini, una visió mediocre i cega a l’horitzó, més orientada a sortir a la foto o a ocupar un càrrec o cadira, em preocupen els covards autonomistes, els que fan discursos buits, els que permeten que la gent mori per no desobeir un inepte govern de l’estat que ens vacuna amb comptagotes. Em preocupa els que no tenen cap estratègia d’estat. Sort en tenim a vegades dels espanyolistes, sempre tan cunyaos, sort tenim que ells no entenguin res del que nosaltres tenim tan clar, ells sempre fan que trobem la forma de posar-nos d’acord quan els nostres partits ho fan tan malament, ens cansen, ens enfaden i ens desanimen.

El que no em preocupa gens és el nostre poble, la capacitat de l’independentisme, que creix i creix malgrat tot: No em preocupa gens la gent que va fer possible l’1-O, la gent de Brussel·les, d’Estrasburg, de Perpinyà, la gent que va participar en el Tsunami Democràtic, la gent que va anar a peu a l’aeroport, que va envair carreteres i autopistes de tot el país, la gent de la cadena humana , la gent de la V, la gent que entén que Independència és benestar.

La independència arribarà, no des dels nostres partits, no sé si serà des del Consell de la República, si serà per l’ANC o serà per la via d’un altre i nou organisme que agrupi a tot el moviment.

La independència arribarà i vindrà de la gent perquè som una Nació i nosaltres decidim.

Espanyolisme o llibertat.
Espanyolisme o democràcia.
Espanyolisme o benestar.
Espanyolisme o vida.
Espanyolisme o República.
Espanyolisme o Catalunya.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

VULL SER CANADENC

 

vullsercanadenc1

El Tribunal d’Apel·lació del Quebec ha validat la llei d’autodeterminació aprovada l’any 2000 per l’Assemblea Nacional quebequesa, de la mateixa manera que fa tres anys ho va fer el Tribunal Superior de Justícia. Quina enveja!

Autodeterminació? Autodeterminació no era aquell terme inexistent en qualsevol dret internacional, segons ens deien els polítics espanyolistes i el seu exèrcit de pseudoinformadors propagandístics a sou? L’autodeterminació no era una via avocada al fracàs, segons l’exparlamentari d’ERC, Joan Ridao? Autodeterminació no era aquell terme que només era acceptable per a les colònies? El Quebec és una colònia canadenca?

Doncs, alça manela! No ens ho crèiem, l’autodeterminació està viva, més viva que mai en un país com el Canadà. La Llei canadenca permet la independència d’un dels seus territoris si el 50% + 1 dels vots del poble quebequès, no del total dels canadencs, dóna suport a aquesta opció en el marc d’un referèndum.

Vull ser canadenc. És un país bonic per la seva natura, grans muntanyes, llacs interminables i aire pur per tot arreu. També és un país bonic per la seva gent, la seva generalitzada modèstia, la seva facilitat cultural en disculpar-se i el seu sentit de l’humor.

Però sobretot vull ser canadenc per la seva llibertat. Canadà no és Espanya, són estats antagònics. Canadà és una reconeguda democràcia consolidada, Espanya no ho és. Espanya necessita constantment dir-ho a tothom que ho és, però sabem que ni és democràcia ni hi ha res consolidat, més enllà del feixisme, l’abús i la corrupció de les seves estructures de poder.

vullsercanadenc2Canadà és un país amb un fort i constant desenvolupament, que viu aliat i a la vegada al marge d’un veí gegant com són els Estats Units, un veí a qui respecte i en molts casos s’aprofita d’ell, el complementa, però del que no depèn. Espanya és un paràsit de la Unió Europea que necessita viure de les subvencions i de la picaresca, així com de xuclar les energies i robar els calés als catalans.

Els canadencs no volen que el Quebec s’independitzi, però dialoguen i gestionen els conflictes de sobirania, segons la més pura tradició helvètica, és a dir, accepta que hi ha multiplicitat de comunitats polítiques que poden expressar els seus drets i reclamar la seva sobirania. Busca solucions amb la maduresa política que cal, el grup majoritari mostra i demostra flexibilitat, respecte i visió oberta davant les reivindicacions del minoritaris. Això és el joc democràtic.

Espanya tampoc vol que Catalunya s’independitzi però per a diferents motius. Bàsicament la comunitat castellana majoritària que forma Espanya i en té el poder, no pot viure sense Catalunya, i sense Euskadi que vindria després, per això no reconeix la multiplicitat de comunitats dins del seu territori. Espanya és inviable sense Catalunya, necessita viure d’ella, i en lloc de seduir-la, d’escoltar-la i de gestionar-ho, el que fa és tot el contrari, no dialoga, només reprimeix perquè ens vol retenir, integrar i esborrar per la força.

vullsercanadenc4La manca de maduresa democràtica d’Espanya perjudica a tot el seu voltant, les institucions europees si es segueixen comportant com un club d’estats que es protegeixen els uns als altres estan condemnades, doncs entraran en un dèficit que és la seva essència i del que no podran recuperar-se, el dèficit democràtic. Sabem que a Espanya, i potser França que no deixa de tenir una forta tradició borbònica, no els importa tenir aquest dèficit, és la seva essència històrica, però cal preguntar-se si els belgues, els danesos i els alemanys, entre altres, també volen seguir per aquest camí.

Gestionar les coses com ho fan els canadencs amb el Quebec, o com ho fan els espanyols amb Catalunya, explica perfectament perquè en un lloc l’independentisme s’ha atenuat i en l’altre no deixa de pujar i pujar. Cal una negociació empàtica, de bona fe, cosa que no existeix a Espanya, on només sembla considerar-se la regla del més fort.

Jo no vull ser espanyol, tampoc vull ser ja europeu, ara només vull ser català i canadenc.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

OBRIU EL LLUM QUE HEU APAGAT

 

obriuelllum1

Desconec si els polítics dels partits independentistes són conscients del que significa que els votéssim el darrer 14F, no sé si entenen el que vol dir que els seus votants assumíssim riscos personals i sortíssim a votar en plena tercera onada pandèmica i en un dia plujós i lleig com va ser aquell, no sé si valoren el sacrifici i la responsabilitat d’apostar per a ells, de donar-los la confiança i una oportunitat més a qui creiem que no s’ho havien guanyat prou, i de fer-ho malgrat ser moments molt durs, en alguns casos superant la sensació de poca importància que tenen certes coses quan hi ha hagut pèrdues personals irremeiables recents.

Desconec si ho entenen i ho valoren, però el que està clar i asseguro és que nosaltres, els votants que hi vam anar, que hi vam ser com sempre, que ens vam exposar, vam fer cua i vam depositar la papereta en una urna fregada amb gel hidroalcohòlic, sí que entenem i valorem el que vam fer, ho entenem i ho valorem perfectament.

Per a nosaltres, la política, les eleccions, la democràcia i el país és un aspecte molt important de les nostres vides present i futures. No us ho preneu de broma ni amb cap mena de frivolitat, ni ens volgueu enganyar més, per a nosaltres és un tema molt seriós i clau, per aquest motiu no entenem el teatre que veniu fent i feu de forma repetitiva. No ens interessen gaire, de fet gens ni mica, els vostres jocs autonomistes de repartiment de càrrecs i cadires, ni tampoc els vostres discursos buits de contingut que serveixen només per escaquejar-vos de les vostres promeses, un cop arribeu al poder.

obriuellum2Obriu el llum que heu apagat. Polítics d’ERC i de JxCAT, no ens interessen les vostres diferències, no us hem triat per fer-les públiques, esbombar-les i obligar-nos a contemplar frustrats les vostres desavinences i confrontacions. Veure com us comporteu ens cansa, ens molesta i ens comença a fer cert fàstic. Deixeu-nos tranquils que nosaltres ja hem fet la nostra tasca, una i mil vegades, ara feu la vostre feina, enteneu-vos, però no només per escollir un President més i ja està, enteneu-vos per tot un pacte de legislatura que permeti portar a terme allò pel que heu sigut votats.

Cap de vosaltres és un partit majoritari sobre l’altre. Hi ha molts votants, a Catalunya, entre els que estic inclòs, que podem canviar d’ERC a JuntsxCAT i a l’inrevés pel discurs del moment, per la història, per les persones de la candidatura, però heu de saber que el gran gruix dels votants saltem i podem saltar de l’un a l’altre. Els partits en sí no sou els importants, encara que us ho penseu, el que és important és el que representeu, sou l’alternança d’una tendència ferma, d’una voluntat imparable i incanviable que és el fet de voler marxar d’Espanya, el fet de ser independents per a ser millors, no per trobar-nos sempre al mateix lloc. No ens falleu més perquè no us ho perdonarem i passarem per sobre vostre.

obriuelllum3Prou d’estafadors polítics, prou de cíniques mentides i falsedats, prou de polítics escapistes que es creuen amb el dret d’incomplir el que han promès, prou de gent que no ens respecta . No més comentaris sobre la necessitat d’eixamplar la base, prou de parlar d’il·lusoris referèndums amb l’estat, prou d’acceptar les sentències injustes dels tribunals espanyols, prou d’inexistents taules de diàleg, prou de pidolar vacunes i altres recursos bàsics, prou de justificar la nostra cultura i la nostra llengua, prou de presos i exiliats, prou de règim de l’Espanya del 78, prou Espanya. Prou de donar-vos més temps per a no fer res.

La Independència i la República Catalana és el motiu dels nostres vots, la recuperació de la Terra perduda i de les nostres Llibertats és el desig del Poble Català, que guanya les eleccions malgrat totes les amenaces, tota la violència i tota la repressió.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

NO HI HA DIÀLEG, NI N'HI HAURÀ

 

nohihadialeg1

No hi ha diàleg, ni n'hi haurà.

De què volen dialogar? Del problema català, com ells diuen? No n'existeix cap de "problema català", com no va existir mai cap "problema basc", l’únic problema que hi ha és el problema espanyol.

Espanya és en sí mateixa un problema, és! el problema. Amb la seva pomposa cort, el seu retrògrad nacionalisme postfranquista i el seu centralisme tan castís, xulesc i orgullós de ser el que són, i que realment no són res, l’estat espanyol és inviable sense Catalunya, inviable econòmicament sense les nostres transferències de diners, inviable sense el nostre espoli, inviable sense l’aportació del nostre PIB, inviable sense les nostres exportacions.

Com pot llavors dialogar d’autodeterminació? D’encaix de Catalunya? D’Amnistia dels presos polítics catalans que van desafiar la unitat de la sacrosanta pàtria espanyola?.

Ningú mourà un dit per dialogar a Espanya. El deute gegantí del regne el condiciona, fa impossible la seva existència sense Catalunya i és el que determina la relació de servilisme amb la Unió Europea. Per això, veuen com un deure nacional i patriòtic, ocupar el nostre país, pegar a la nostra gent, reprimir les nostres llibertats i empresonar als nostres dirigents socials i els dirigents polítics escollits democràticament.

No hi ha diàleg, ni n'hi haurà.

nohihadialeg2Amb qui es "dialoga"? Amb el PP? Ja sabem que és impossible. Amb Vox?, amb la “montapollos” anat cap a l’escorxador?... Amb PSOE? Pedro Sánchez és el típic seductor oportunista, el típic venedor de fum, un polític professional i no un estadista, polític de gestos que avantposarà sempre els interessos electorals a curt termini enfront d’apostar per un decidit i necessari canvi de règim a l’estat.

Deixarà la porta oberta a un diàleg que mai es produirà. Ara són les eleccions de la comunitat madrilenya, abans van ser les catalanes, i després seran les que siguin, sempre hi haurà una excusa per a no parlar, per a no buscar solucions, viu de l’ambigüitat.

Ell només vol governar, o més aviat, dir que governa perquè qui realment crea el marc i els límits és l’autèntic poder de l’estat, els de sempre, que neguen i negaran la diversitat i la realitat, aplicant sense cap dubte l’autoritarisme borbònic, la dura repressió, la inexistència de cap mena d’empatia, la manca de democràcia i la manca de respecte pels ciutadans catalans.

No hi ha diàleg, ni n'hi haurà.

nohihadialeg3Qui dialoga per part nostra? Els partits polítics catalans no han estat ni estant a l’alçada del moment. Ho han fet fatal, pitjor no es podria fer. Estant més pendents de la calculadora electoralista dins d’un marc autonòmic que de mantenir viva la flama d’una societat valenta, mobilitzada i sobretot preparada per realitzar el salt, el gran salt que el país reclama en forma de República Catalana.

Que si ara toca eixamplar la base, que si ara toca una majoria més gran, que si ara toca un nou full de ruta, que si ara hem de fer estructures d’estat...falòrnies i més falòrnies!, excuses de mal pagador, excuses de covards, excuses d’ineptes, excuses de polítics mediocres.

Parlar de diàleg és autoenganyar-se i enganyar-nos. No hi ha diàleg, ni n'hi haurà perquè no hi ha de què dialogar, ni voluntat de fer-ho, tampoc no hi ha amb qui dialogar, ni hi ha qui tingui capacitat, responsabilitat i autoritat per dialogar.

No dialoguen perquè no volen o perquè no poden, però també no dialoguen perquè no en saben.

Parlar d’una taula de diàleg inexistent, d’una taula de diàleg on no es podrà parlar o d’una taula on del que es parli no servirà de res, no ens interessa. Volem la INDEPENDÈNCIA, aquesta arribarà, i la taula de diàleg només servirà per endarrerir el moment. No hi ha diàleg, ni n'hi haurà.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya