DE SOMNI A FARSA, AMB ELS VACCINS UN EXEMPLE MÉS

 

desomniafarsa1

Europa, com ens agrada anomenar-la, la Unió Europea, és un feixuc tren de baixa velocitat, compost per una gran màquina conduïda per buròcrates i per una sèrie d’estats-vagó, un tren que roda i dóna voltes sobre una mateixa via, sense anar i parar a cap lloc, una via a la qual hi manquen un grapat d’estacions.

Europa, la Unió Europea, és un empatx d’humanisme retòric presentat com la sublimació dels drets dels ciutadans, que disfressa la trista realitat del que és, una gran llosa burocràtica al servei dels lobbies més interessats, començant pel gran lobby format pels governs dels seus estats membres.

La Unió Europea ha fet d’Europa un pacte entre governs, no és l’Europa dels ciutadans, no és l’Europa dels pobles, és una estafa, una farsa, un frau majúscul, una presa de pèl de totes totes. Podem parlar molt dels que hem deixat de ser "orgullosos de ser europeus" i dels motius que ens hi han portat, però avui em centraré en el tractament que la Unió Europea ha fet de la pandèmia, de com va deixar passar el virus i de com està gestionant la nostra defensa, de somni a farsa, amb les vacunes un exemple més.

Xina, Corea i altres països asiàtics han estat capaços de contenir els efectes de la Covid-19 en un temps rècord, podent reactivar la seva activitat econòmica, i social tot i que amb certes limitacions. D’altres que no en van ser de capaços de fer una contenció efectiva de la pandèmia, com Israel, Gran Bretanya, els Emirats Àrabs, fins i tot als Estats Units ara estan al capdavant de les vaccinacions a gran part dels seus residents, amb baixades molt importants del seu nombre de casos i de les seves nefastes conseqüències.

La Unió Europea és un cas a part. No ha fet ni una cosa ni l’altre. Incapaç d’impedir la introducció del virus al seu territori, ha sigut totalment negligent a l’hora de combatre la seva propagació i contenció, situant a molts dels seus estats membres a la vergonyosa part alta del rànquing d’afectats. El fracàs de les polítiques de rastreig aplicades dins del seu territori, suposa que a hores d’ara, no sabem on estan els principals focus de propagació: els transports públics?, els restaurants?, les oficines?, les escoles?, les trobades familiars en “petit comité”?, etc.?...

desomniafarsa2La Unió Europea no ha sabut controlar la pandèmia, però a més a més, és el lloc del primer món on existeix un pitjor control, l’àrea en el que el llançament de les vacunes està sent extremadament lent, malgrat el creixement de casos nous. A Europa hi ha massa burocràcia inútil. Mentre als EUA i a altres països es signaven acords amb els fabricants de les vacunes, la UE tractava d’assegurar-se'n que els 27 estats membres estiguessin d’acord en com abordar les negociacions, amb el resultat de haver de fer cua darrere de països que es van moure més ràpidament.

Aquests mateixos buròcrates no en són gaire d'intel·ligents, es creuen uns ideòlegs, només són un grup arrogant, obtús i tancat de recomanats que es fagociten els uns amb els altres i és clar, el resultat és l’existència d’una maquinària escandalosament costosa i ineficaç de negociadors negats per a fer-ho, però dels que malauradament hi depenen, hi depenem, milions de persones.
Ells, llestos com creuen ser (???), van voler negociar a la baixa, un preu entre 15-19 $ per dosi. Els EUA paga uns 20 $, i Israel uns 25 $. Europa paga menys per dosi, perfecte, però el resultat és tornar a fer cua, ara penseu el que representen 5 $ per dosi quan s’està ressentint una producció econòmica anual de 20 bilions de dòlars, bilions amb b. Evidentment, els 5 $ d’estalvi són irrellevants, mentre cada dia que es bloqueja o s’alenteix la producció és la pèrdua d’una fortuna irreparable. En mans de quins eixelebrats estem?

desomniafarsa3El resultat calculat és que la tornada a la normalitat a la Unió Europea es produirà amb un any de retard respecte a Israel, els EUA i el Regne Unit, un any que representen milionaris dèficits, milers d’empreses fallides, enfonsament de molts autònoms i multitud de desastres personals. Una regressió econòmica, comparativament amb la resta del món, com hi he viscut d’altres aquest segle, així, mentre a la dècada posterior de la crisi financera del 2008, el creixement de la Xina era de més del 140%, de la Índia del 96% i dels Estats Units del 34%, la Unió Europea va retrocedir fins el 2%.

La salut és clau pel benestar de les persones, també ho és pel creixement sostenible de l’economia. La rapidesa en què s’immunitzi la població és la variable principal en la recuperació d’aquesta crisi sanitària, política, social i econòmica actual i de grans dimensions.

Vaccinar-se no és només una acció per l’autoprotecció, és un deure envers als altres, atès que es redueix massivament la probabilitat d’infectar, contribuint a minimitzar el risc de generar misèria, sobretot misèria econòmica.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

GLOBALITZACIÓ?, GLOBALITZA... QUÈ?

globalitzacio1

Del vaccí a la recuperació és un relat fàcil d’explicar i fàcil de fer creure, però no és un relat real.

Per moltes ganes que en tinguem, per molt que el vaccí, o vacuna, estigui present a totes les converses de sobretaula, i també a totes les esperances de futur, res tornarà a ser igual quan el risc pandèmic desaparegui. El vaccí, com a molt, impedirà que se segueixi fent mal, però no impedirà el mal que ja s’ha fet.

La crisi pandèmica sanitària, social i econòmica no és un simple parèntesi, no equival a un “hem d’estrènyer fort les dents fins que tot passi”, no vull ser pessimista, però cal ser realista per preparar-nos millor per afrontar el futur. Aquí hi ha hagut destrucció de riquesa, de teixit empresarial, de teixit econòmic, moltes empreses han desaparegut o han quedat tocades de mort. Aquestes, com les persones a qui els hi ha tocat, ja no tornaran.
Ens ensortirem? És clar! que ens ensortirem, però cal evitar creure’s missatges del tipus "en sortirem més reforçats", "en sortirem millor". Nooo!!! En sortirem més debilitats, per recuperar-nos haurem de canviar coses, caldrà ser molt conscients que haurem de recórrer un llarg camí amb molt d'esforç i aplicant bones pràctiques socials i econòmiques que ens permetin un futur.

Una de les paraules clau per entendre els 25 darrers anys d’història mundial, i sobretot econòmica, és la globalització. Les facilitats per viatjar, Internet, la fi de la Guerra Freda, els macro-acords comercials i la rapidesa de desenvolupament de certes economies han fet la combinació perfecta per crear un sistema més inter-dependent que mai. Un sistema econòmic global aporta enormes beneficis però també enormes riscos, com hem vist amb la pandèmia, una epidèmia que podria haver estat local ha esdevingut pandèmia, afavorint la propagació del virus i provocant que les cadenes globals de valor o de subministrament s’hagin vist interrompudes pel coronavirus, l’escenari global ha trontollat i s’ha hagut de buscar fonts alternatives, més diversificades i més properes geogràficament, amb menys dimensió global.

Globalització?, Globalitza què?

globalitzacio2És una paradoxa que precisament els efectes de la globalització en forma de propagació del virus hagin estat els causant dels primers efectes visibles de desglobalització, amb cancel·lació massiva de viatges i d’esdeveniments supranacionals.

La pandèmia afecta a tothom, però les seves conseqüències econòmiques i socials són desiguals, asimètriques, afecten de diferent manera a estats i territoris.

S’ha constatat que factors imprevistos poden fer debilitar la confiança en la fluïdesa dels subministraments. Aquesta debilitat, s’ha vist, que pot ser especialment dramàtica en productes molt sensibles, com ha estat el cas de subministrament d’equipaments sanitaris i mèdics, i on s’ha posat damunt la taula l’extrema vulnerabilitat i fragilitat que suposa per un estat, la dependència de proveïdors distants i no empàtics.

Hem observat que, com més necessitat teníem d’aquests productes menys accés hem tingut a ells, fet que ha fet disparar totes les alarmes i ha fet guanyar rellevància el concepte d’autonomia estratègica, en sectors on la vulnerabilitat pot ser especialment delicada, com poden ser l’alimentació i el material mèdic. Xina ha estat l’epicentre d’aquest problema, totes les sospites han caigut sobre ells, la seva fiabilitat com a concentrador d’aprovisionaments sens dubte ha estat impactada i ho anirem veient en els propers mesos.

La globalització no desapareixerà, canviarà, és reformularà.

globalitzacio3Moltes de les indústries que es van deslocalitzar per ser competitius en costos, i que van convertir a la Xina en la fàbrica del món, pensen en el que ha passat, però tremolen pensant que pot tornar a passar, moltes d’aquestes tornen i tornaran, i ho faran aplicant un altre sistema que els permeti seguir sent competitius en costos, per la innovació i la transformació digital mitjançant la convergència de tecnologies, moltes d’elles disruptives que canviaran la societat.

La Covid-19, per alguns serà el culpable de tots els mals, aquests mai passaran pàgina i quedaran enrere. Els estats acostumats a viure en el passat, continuaran en el passat. Per altres, sense cap mena de dubte, serà el catalitzador de la quarta revolució industrial, l’estimulador d’un canvi que ja ens trucava a la porta.

Les empreses i les polítiques públiques seran obligades a ser reformulades, a mutar, a canviar constantment les seves estratègies dins del marc geopolític actual, cosa que serà especialment important a la Unió Europea que no pot quedar-se atrapada dins la lluita de dos gegants com són els Estats Units i la Xina.

És el moment de recuperar la política econòmica i industrial, la POLÍTICA en majúscules.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

CORONAVIRUS vs SARS

coronavirus1

El coronavirus ens està deixant imatges impactants, imatges de ciutats fantasma sense cotxes ni gent als carrers, imatges amb pocs comerços oberts i buits, restaurants, museus i cinemes tancats, fàbriques paralitzades que han posposat en retorn de les vacances dels seus treballadors, línies de transport sense funcionar, vols anul·lats, competicions esportives suspeses, són algunes de les imatges realment inusuals que ens vénen de la Xina, acostumats a veure un país on hi ha 1.300 milions d’habitants en constant activitat.

Però els impactes del coronavirus no només seran fotogràfics i fortament emocionals, també seran econòmics, superiors als que hi va haver amb el SARS, també conegut com a virus de la grip aviar o Síndrome Respiratori Agut Sever, ara fa 17 anys, que va tenir un impacte significatiu però efímer en el creixement econòmic de la regió asiàtica.

És interessant fer la comparació entre coronavirus vs SARS, impacte econòmic. El SARS va provocar quasi mil morts i un cost econòmic de 33 mil milions de dòlars, el 0,1% del PIB mundial, mentre que l’impacte del coronavirus s’estima que serà de 10 vegades més, arribant a l’1% del PIB mundial, en el millor dels casos i sempre que l’epidèmia es pugui controlar en poc temps, cosa que no es pot assegurar a hores d’ara considerant que la Xina combina aspectes del primer món més avançat amb altres del més tercermundista, amb forts desequilibris territorials i amb una Sanitat no molt desenvolupada que ocupa el lloc 80è del rànquing en inversió sanitària per càpitacoronavirus2

Com que les desgràcies no venen mai en bon moment, el brot del coronavirus tampoc. Ha coincidit amb l’Any Nou xinès, moment en què els xinesos de l’interior que treballen a les grans capitals tornen al seu lloc d’origen, i en què d’altres aprofiten per fer uns dies de merescudes vacances. En aquest període, el consum interior repunta, però l’impacte del virus ha desembocat en la paràlisi quasi completa del consum, generant a tot el país una quarantena que va més enllà de l’aïllament biològic, convertint-se en un una quarantena psicològica i econòmica que arriba just quan acaba un any amb la menor taxa de creixement dels darrers temps. I ja sabem que si l’economia de la Xina desaccelera i esternuda, tots ens contagiem per la globalització, amb el risc que suposa de derivar en un coma econòmic general.

Google, Amazon, HSBC, Microsoft, Tesla, Nissan, Renault, PSA, Honda, Toyota, Mc Donalds, H&M, Uniqlo, Ikea, i molts establiments de Starbucks, són només algunes de les empreses que estan tancades a la Xina i no tenen encara data concreta de reapertura, però on els grans infectats econòmics ho seran la demanda interna, el sector serveis i els petits negocis.

coronavirus3Quan va esdevenir l’epidèmia del SARS, l’economia xinesa estava en ràpid creixement donada per la forta demanda externa, amb un índex del 10% l’any 2003. El context del coronavirus és diferent, emergeix dins d’un procés de desacceleració econòmic amb un índex de creixement entre el 6% i el 5%, amb menys recursos, menys marge pels estímuls econòmics i més dèficit fiscal per a respondre, i amb forta dependència dels serveis i del consum intern, aspectes que a actualment no estan funcionant al país.

Igualment les conseqüències per a la resta del món eren inferiors amb el brot del SARS que ara amb el coronavirus, no hi havia turisme xinès ni tanta dependència de matèries primeres i manufactures a baix cost, com es constata amb l’impacte immediat que ha tingut l’epidèmia actual amb els mercats internacionals on les accions s’han desplomat, la demanda de petroli ha caigut abaixant força el seu preu, i el iuan ha arribat al seu valor més baix de l’any. A l’any 2003 la contribució de Xina a l’economia mundial era d’1,6 bilions de dòlars, ara és de 14 bilions de dòlars, aquesta dada ho diu tot respecte a la presència de la Xina en els mercats internacionals en cadascuna de les dues epidèmies, ara és el 18% del PIB mundial. La desacceleració econòmica que segur es produirà a la Xina, afectarà als objectius de compra de l’acord acabat de signar amb els Estats Units, desconeixem les conseqüència d’un més que possible incompliment.


El recentment iniciat Any de la Rata sembla que comença amb mal peu.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

ADDICCIONS, DEL MARLBORO A INSTAGRAM

ADDICCIONS1

Quan les addiccions, inicialment inofensives, es fan molt populars apareixen els problemes socials. Quan els costos a llarg termini de les addiccions comencen a acumular-se apareixen els problemes econòmics. Quan les addiccions es fan immensament rendibles i les empreses que les exploten poden comprar influència per protegir els seus productes tòxics i nocius, apareixen els problemes polítics.

Va passar amb la indústria del tabac abans que la seva alta toxicitat no es podés seguir dissimulant i protegint per les autoritats polítiques de tot arreu i passa ara amb les xarxes socials. Addiccions, del Marlboro a Instagram.

Mesurar el cost de les addiccions és difícil.

En el cas del tabac, sabem el preu de venda d’un paquet de tabac posat en el punt de venda convencional però desconeixem el seu cost real. El cost del tabac no és només un sumatori del cost de factors necessaris per a produir, empaquetar, distribuir i comercialitzar els cigarros i cigarrets. En el cost total cal afegir els milions d’euros que costen els tractaments pulmonars, cardiovasculars i altres derivats del consum del tabac, sense considerar altres costos igualment importants com serien la reducció de vida útil del factor humà de producció, la productivitat d’aquests i les pèrdues emocionals que això comporta.

Si consideréssim tots els costos totals de l’addicció al tabac, el cost d’un paquet de cigarrets passaria fàcilment a multiplicar-se per 15 o 20, el seu cost estaria al voltant dels 60-70 euros. Qui es podria permetre consumir un paquet diari amb aquest cost?

En el cas d’addicció a les xarxes socials els costos hi són malgrat la nostra incapacitat per mesurar-los donada la dificultat afegida per la inexistència d’un històric. De moment coneixem els efectes devastadors dels casos més greus, casos per exemple de bullying informàtic a adolescents, sotmesos a 24 hores diàries i ininterrompudes d’escarni col·lectiu i continuat que han acabat amb el suïcidi del noi o la noia. També s’ha de comptabilitzar com a cost de les addiccions a xarxes socials, tota la productivitat perduda en centres de treball, en escoles i oci, per les interactuacions d’aquests addictes als seus mòbils i ordinadors, sembla ser que unes mitjana de 150 vegades al dia. ADDICCIONS2

No existeixen beneficis propis en les addiccions. El tabac basava el seu màrqueting en l’atractiu de ser un producte prohibit (per a nens per exemple) i ser artificialment glamurós (els actors sofisticats fumaven a les pel·lícules). Les xarxes socials comparteixen, salvant les distàncies, determinats aspectes d’aquestes dinàmiques.

Les xarxes socials ofereixen l’oportunitat als individus de tenir un megàfon per destacar-se i elevar la seva jerarquia i estatus social a l’atraure comentaris positius i més “me gusta” d’altres consumidors de xarxes socials. Per exemple, a la vida real cal tenir o guanyar molts diners per comprar-se un Ferrari i presumir davant de coneguts o amics, però a Instagram només necessites fer-te fotos amb un Ferrari i publicitar-les. Instagram i les xarxes socials permeten a una persona donar-li l’oportunitat de fer veure el que no és realment, fer-la més gran segons la seva consideració, sense necessitat de l’esforç i el treball, i fer-ho amb eines molt modestes, només amb una càmera o un mòbil i una connexió a Internet.

Però una cosa és l’oportunitat i l’altre la crua realitat. Igual que a la vida, a les xarxes només destaquen uns pocs, mentre que la resta s’ha de conformar amb un grapat més o menys important d’amics virtuals o followers, deixant a la majoria d’usuaris en una posició extremadament vulnerable a petits canvis en la seva visibilitat, sense poder determinar el cost que pot tenir aquesta situació pels que són addictes.

Utilitza les xarxes socials però no t'en facis addicte, ni a elles ni a res. Les addiccions són tòxiques i t’anul·len com a persona. Sigues lliure.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

BREXIT MÉS BREXIT

brexitMesbrexit1

Les aigües dels rius no esdevindran sang, ni els seus peixos moriran. Les granotes no sortiran dels rius i ho envairan tot. La pols no es transformarà en insectes voladors amb intenció de picar tot el que troben davant. No apareixeran mosques gegants que entraran a les nostres cases. Els ramats i altres animals no es veuran afectats. No apareixerà cendra del nostre cel que ens produirà llagues aberrants als nostres cossos. Tampoc tindrem tempestes catastròfiques ni pedregades que tot ho destruiran. Ni vindrà del no res, un eixam de llagostes que es menjaran totes les nostres collites. No tindrem dies i dies d’absoluta foscor. L’àngel malèfic de Déu no passarà per les nostres cases a matar als primogènits... Amb aquest paràgraf que feia referència a les 10 plagues bíbliques de l’Antic Testament, fa ara quasi quatre anys, començava l’article “Brèxit i les 10 plagues”, publicat mesos abans del referèndum britànic per continuar o sortir de la Unió Europea i en el que ens postulàvem per pràcticament una inexistència de conseqüències econòmiques derivades d’una hipotètica sortida britànica. Conseqüències econòmiques no, però sí de polítiques.

De nou, malgrat les campanyes europees de la por, malgrat els que no s’ho creien i ho veien com un error, i malgrat aquells que menyspreen tot allò que no els hi agrada i que han estat des de juny del 2016 dient que els ciutadans del Regne Unit no sabien el que havien votat en el referèndum, els britànics no només no han reculat en el Brèxit sinó que han votat de forma majoritària el partit conservador liderat per Boris Johnson, un euroescèptic confés que ha fet d’aquestes eleccions un segon referèndum. Brèxit més Brèxit, dues vegades Brèxit.

La victòria del Brèxit és l’equivalent a la derrota de la UE a les Illes, una derrota política per Europa. I no m’estranya perquè per un costat la UE ha sigut utilitzada pels governs dels estats membres per tapar les seves ineficiències. Quan hi ha hagut augment d’impostos s’han escudat en dir que venia imposat per Europa. Quan s’han hagut de fer retallades, s’ha dit que era Europa qui les establia. Quan s’han hagut d’aplicar certes polítiques migratòries s’ha dit que era Europa qui obligava a portar-les a terme. La UE ha sigut l’estora a la qual els governants estatals li han tirat tota la porqueria que els molestava a casa seva.

Per altre costat, la UE tal com l’hem fet tampoc ha ajudat gaire, ha perdut tota la seva essència, el seu motiu de ser pels ciutadans europeus, només té sentit pels seus governs, ha passat a ser un club d’estats que es protegeixen entre ells, és una burocràcia gegantina opaca pels ciutadans, un grup d’institucions formades per elits que només busquen el seu propi benestar i l’ancoratge als seus seients a qualsevol preu, una democràcia covarda i de despatx allunyada i d’esquena a la gent del carrer. brexit+brexit

Feu-vos aquestes preguntes bàsiques per veure quan representatives per a vosaltres són les institucions europees: Per què serveix la Comissió Europea? I el Consell Europeu? Qui els presideix i qui els va presidir en el passat? Eren de dretes o esquerres? Com els van escollir o quan els van votar com a Presidents?... Ho sabeu? Doncs, si no sabeu qui són i el que fan, no us representen, són funcionaris allunyats dels ciutadans, ens governen però no ens sentim governats per ells, això no és democràcia doncs la paraula “demos” ve de poble.

Davant d’aquesta situació, els britànics, que no és que siguin més intel·ligents, però si que tenen més cultura democràtica, i sobretot són menys dependents de subvencions que en altres indrets, han decidit que volen recuperar el control i ser governats per a qui ells escullin. Aquest resultat electoral suposa un problema polític greu per la UE, que haurà d’aparcar el seu còmode immobilisme per fer alguna cosa. En altre cas, el camí iniciat pel Regne Unit servirà d’inspiració a futurs moviments polítics en altres països, sobretot països contribuents del nord, que de segur seguiran a més curt que llarg termini el mateix recorregut cap a la sortida, i més quan vegin de primera mà que les plagues anunciades no arriben ni arribaran.

En aquest context poden passar dues coses. La primera via és que la UE es pot tancar en sí mateixa, cosa que és molt probable, donat que la UE perd el membre més poderós del sector no intervencionista i lliberal que és el Regne Unit. I més considerant que amb la sortida dels britànics, l’estat espanyol guanya pes en el conjunt de la UE per una qüestió de nombre d’habitants, és a dir, que es canvia el pes específic d’un estat valent que consulta a la seva població pels temes fonamentals com és el Regne Unit per un altre, Espanya, on els seus líders pensen que determinades coses importants no s’han de preguntar mai al poble, no sigui que el resultat sigui diferent de l’esperat, diferent del que volen les elits que ostenten el poder, es canvia democràcia britànica per antidemocràcia espanyola.

La segona via és més difícil però és l’única viable per la supervivència a mig termini, i és entendre que hi ha un problema i que s’ha d’arreglar. Europa ha de deixar de ser una democràcia de despatx per ser una autèntica democràcia dels seus ciutadans, que aquests l’entenguin, hi participin i la respectin. Una democràcia que obligui als seus governants a treballar pels ciutadans i a assumir responsabilitats sinó ho fan.

Bye Bye UK!!! Bye Bye Europe???

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya