Deute_Public

BENVINGUT O MALAVINGUT 2019

Acabem de començar l’any i és el moment de començar a valorar els potencials riscos i amenaces econòmiques que ens podem trobar, fent-ho des d’una doble perspectiva: el deute públic i la guerra comercial. Benvingut o malavingut 2019.

Respecte al primer punt, el deute públic, en aquest mes de Gener, el BCE ha anunciat que deixarà d’injectar diners al sistema financers, cosa que suposa un punt d’inflexió a les polítiques de flux continuat de diners, seguides fins ara pel Banc Central Europeu, i que han anat en la seva major part a comprar deute públic sobirà i al rescat bancari encobert, a comprar bons dels governs de la UE per garantir la continuïtat d’aquests en la zona euro. Al trepitjar l’accelerador del crèdit, els governs han pogut capejar la recessió, i fins i tot continuar amb el seu creixement, però han hipotecat el seu futur econòmic, ja que quan arribi la desacceleració, no hi haurà marge per augmentar la despesa pública, reduir impostos i baixar els tipus d’interès, mesures que serien necessàries prendre per sobreviure i que d’altra forma faran que la nova recessió sigui més pronunciada.

El món es deu a si mateix el 225% del seu PIB, viure a crèdit pot ser una solució eventual però sembla que hem traspassat totes les línies vermelles i ara vivim dins d’una bomba de rellotgeria de grans dimensions, en la que Espanya té tots els números en ser dels primers a petar. Està a la cua europea de recuperació de dèficit. Cada ciutadà de l’estat espanyol paga a prop 900 euros anuals en contribució del deute de l’estat, i encara en deu quasi 25 mil euros més. No és suportable, és impagable aquest deute.

Per altre costat, els governs que advoquen per polítiques d’eliminació de dèficit i estalvi en els moments de bonança estan condemnats a ser impopulars i a perdre les eleccions, la gent no ho entén i no vol mirar ni recordar, només serà possible fer-ho quan la bomba està a punt d’explotar, però llavors ja és massa tard.

Estem en un bucle molt perillós, necessitem créixer per pagar el deute antic, però creixem mitjançant més endeutament. El deute és una droga que ens fa temeraris i no ens deixa ser prudents, però que com la droga, és un engany que ens farà menys sobirans, menys independents.

Respecte al segon, a la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, tothom hi parla i tothom hi està pendent. L’augment de polítiques aranzelàries, que ja van començar de forma no violenta en el 2018, poden acabar tenint el seu impacte el 2019, en un efecte de desacceleració dels volums de comerç i de l’economia mundial, malgrat la treva actual entre ambdós països respecte a les seves diferències comercials. Xina-USA

Per Trump, la guerra comercial és una solució pel dèficit comercial dels EUA, per qui les facilitats que es donen a determinats països que exporten als EUA és un llast per l’economia del país, igual que ho és deixar morir una part de la indústria nacional com la siderúrgia, però sembla no ser conscient de l’amenaça i la recessió econòmica que provocarien aquestes mesures tan proteccionistes mundialment parlant, però també per l’economia americana, produint inflació als EUA donat per un encariment dels bens de consum importats des de l’exterior.

Per Europa i concretament per Alemanya, el seu motor, la Xina és un important destí de les exportacions, qualsevol caiguda en el seu creixement tindria conseqüències directes, ja que tota l’economia està molt interrelacionada al ser globalitzada.

En fi, aquest són els dos grans perills mundials en l’economia del 2019: una economia que continua en crisi, la tercera etapa d’una crisi que va començar a l’any 2008 i que no acaba, on el millor que pot passar és que no s’afegeixi cap desgràcia més.

Però recordeu que sempre que hi ha amenaces, s’obren oportunitats. Benvingut 2019!, doncs.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

primavera europea

PRIMAVERA EUROPEA

El gir europeu contra la socialdemocràcia, el sorgiment de partits populistes, el Brèxit, l’aparició de les revoltes dels “armilles grogues”, el final de la política de consens, el renaixement del feixisme sortint com zombies de les seves tombes, és vist per una classe mitjana preocupada i una esquerra nerviosa amb la tornada a la dècada fosca de 1930. Sembla que planeja una forta ombra i s’esdevé una gran amenaça sobre els avenços aconseguits en els darrers anys.

Les comparacions de la vida política contemporània amb els esdeveniments del passat és sempre una forma imperfecta d'entendre on es troba la política i el món en aquest moment. Però si realment hem de buscar els ecos d'avui al Passat, el reflex no és en la dècada de 1930 on s’ha de buscar sinó en la dècada de 1840, en particular l’any 1848, en què els pobles de tot Europa es van rebel·lar per un canvi polític radical que va començar a França i es va anar estenent a Suècia, Dinamarca, els estats alemanys, els estats italians, l'Imperi dels Habsburg i a la resta d’indrets. Van ser revolucions democràtiques, que exigien l'establiment o la millora de la democràcia parlamentària, la llibertat de premsa, l'eliminació de les antigues estructures monàrquiques i la substitució d’aquestes per nous estats nacionals o repúbliques.

Evidentment 2018 i 1848 no són el mateix, en el segle XIX les classes treballadores passaven fam, però els estudis fets d’aquella època afirmen que no van ser les privacions immediates les que van portar a la gent a organitzar-se sinó que el seu instint de revolta es va construir sobre bases intel·lectuals sòlides, expressant un radical refús i una total negació de la legitimitat de l’ordre social, cultural i polític del moment.

És cert que avui, l’any 2018, l’impost del combustible de Macron afecta les butxaques de la gent, és cert que molts votants del Brèxit vénen de les parts més vulnerables del país versus les parts més acomodades que volen la continuïtat a la UE, és cert que la majoria dels joves euroescèptics italians lluiten per trobar un lloc digna de treball, però les incipients revoltes europees actuals, siguin fetes a les urnes o al carrer, no vénen realment motivades per aquestes privacions circumstancials, ni són únicament revoltes econòmiques, s’originen per un pensament més profund, un pensament decebut i que qüestiona de forma molt crítica l’ordre prevalent. Arriba la primavera europea.

La gent vol canviar, està ansiosa per fer-ho, s’adona que l’alternativa que ens han predicat durant quatre o cinc dècades, realment no existeix. Els ciutadans és senten privats dels seus drets i condicionats a ser consumidors políticament apàtics. La democràcia ha estat reemplaçada per la il·lusió de democràcia. Les noves formes d'organització del poder i els mètodes psicològics per manipular la nostra consciència protegeixen i enforteixen la posició dels poderosos. L’esquerra no existeix, ni políticament, ni socialment, ni intel·lectualment parlant, i ho veiem clarament a l’estat espanyol de molt a prop, s’ha sumat a l’elitisme d’una tecnocràcia en decadència que intenta reduir aquest moviment revolucionari imparable com l’arribada de nous populismes. primavera europea 2

Democràcia i llibertat són les dues paraules que qualsevol societat anhela per excel·lència, però a l’Europa d’ara estan buides del seu significat, han estat enverinades, manipulades, falsificades. La democràcia avui significa només una oligarquia elegida de les elits econòmiques i polítiques, en les quals les àrees centrals de la societat, especialment l'economia, estan fonamentalment allunyades de qualsevol control democràtic i responsable. La llibertat avui significa sobretot la llibertat dels econòmicament poderosos.

La democràcia, que originalment es va associar amb grans esperances d'autodeterminació política i una salvaguarda de la pau interna i externa, s'ha reduït a un espectacle organitzat d'eleccions periòdiques, on la població pot triar entre unes opcions donades per les elits, on debat públic autèntic ha estat reemplaçat per la gestió de l'opinió i la indignació. El principi rector del ciutadà responsable ha estat reemplaçat per l'ideal neoliberal del consumidor.

El dret, sigui nacional o internacional, s'ha convertit en gran part en un instrument de polítiques de poder no dissimulades, amb les que els econòmicament o militarment forts busquen obtenir el consentiment, la legitimitat i la tolerància de la població per portar tota mena de barbaritats físiques, psíquiques, tot sovint de forma violenta contra els mateixos que les aproven a l’estar manipulats en la seva consciència, adoctrinats. Vivim en un moment de contra-il·luminació accelerada.

Les forces del totalitarisme invertit, aquella forma de totalitarisme que la població no percep com a tal, estan activades, són una nova forma de poder. Des de Catalunya veiem prou bé de què va aquest totalitarisme, ens estem adonant i per tant, hem de ser part de la resistència, hem de ser un focus persistent d’aquesta revolució que s’està avivant, que encara està buscant veus però que les trobarà aviat.

Fins a la primavera.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

mickey

DE MICKEY MOUSE A FREDDIE MERCURY

Quan som infants descobrim la fantasia de Mickey Mouse, el ratolí dels guants blancs, pantalons vermells i grans sabates grogues, que avui fa 90 anys. Quan ens fem adolescents, descobrim la música de Queen i amb ella, l’extravagància, genialitat i lideratge de Freddie Mercury, mort de SIDA quan tenia 45 anys, però més viu que mai amb l’estrena del film autobiogràfic “Bohemian Rhapsody”, excepcional per cert.

Ni el fictici Mickey, des de la simplicitat i humilitat, ni el real Freddie des de la grandiloqüència i l’excés, ens deixaran ja d’acompanyar durant les nostres vides, els dos són antagònicament carismàtics, els dos s’han convertit en icones per a diferents públics que acaben sovint coincidint amb la mateixa persona física, formen part de la cultura contemporània popular d’occident, ja sempre seran mites, ja sempre seran eterns.

I on està el truc? En la felicitat, que és un dels grans objectius de la humanitat, i per tant qui la proporciona de manera brillant, continuada i global, és elevat a l’estatus de mite. De Mickey Mouse a Freddie Mercury.
La companyia Disney ha construït el seu imperi sobre el personatge central de Mickey Mouse, ell és el símbol de la marca, el símbol de moltes pel·lícules, còmics, mercaderies i d’un dels llocs, per a molts, més feliços de la Terra, els parcs temàtics de Disneyland. Les seves inconfusibles orelles són un logotip global perfectament posicionat de forma positiva a la ment de tots els consumidors. Mickey és imatge de felicitat i la felicitat ven. Mickey Mouse és un dels seus exemples més ferms, molts milions de persones i consumidors s’identifiquen amb ell, compren els productes que aconsella o promociona. Mickey és un ‘jove vellet’ amb més energia que mai, ha sobreviscut al pas al cinema sonor, al pas al cinema en color, i després de tots aquest anys, no només connecta amb el públic infantil sinó que és un personatge apreciat i valorat per tothom.  freddie mercury

Queen, per a molts, entre els que m’incloc, és la banda amb un repertori més variat i excel·lent de la música rock, cada cançó és un himne, una obra mestra, des de la màgica i operística poesia de ‘Bohemian Rhapsody’, passant per la rupturista ‘I want to break free’, a la participativa ‘We will Rock you’, la romàntica i ensucrada ‘Love of my life’, l’aristocràtica ‘Killer Queen’, la inmortal ‘We are the Champions’, etc. El grup va crear la cançó més feliç de la Història, i no és que ho digui jo, també ho diuen els neurocientífics que van escollir la peça “Don’t Stop me Now” com la música ideal per pujar l’ànim i fer feliç a qui l’escolten. La música transmet i intensifica les emocions, ja sigui en positiu o en negatiu, aspectes com la tristesa, la ràbia, l’amor, l’alegria i la felicitat són estats d’ànim que poden aparèixer o agreujar-se després d’escoltar una determinada cançó.

Quan nosaltres ja no hi siguem, Mickey i Freddie seguiran per aquí, continuaran sent descoberts per infants, adolescents, joves i grans de generació en generació, qui ja mai els oblidarà. Ells estaran sempre oferint alegria i felicitat.

Mai passaran de moda perquè vius o morts, reals o de ficció, sempre seran genis.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

notincporatentado  No vaig viure l’impacte de l’atropellament massiu a les Rambles. No estava a Barcelona el dia 17. Era aliè al trement drama que la meva ciutat estava vivint, perdut a  milers de kilòmetres, contemplant la vida salvatge d’elefants, lleons, guepards, girafes, zebres i moltes altres espècies a les terres del riu Mara. Acabava de rebre una lliçó de vida en la visita a un poblat Masai, una lliçó de com es pot ser feliç sense tenir quasi res, amb un terra ple d’excrements de vaca, que anaven apilant per després utilitzar per fer les seves cases, amb mosques per tot arreu que omplien els llavis de la canalla, rentant-se i rentant al riu unes peces de roba que desconeixien el que és la moda, sense aigua ni llum corrent, fent vida al ras, envoltats dels perills d’aquelles ferotges feres que després veuríem en el seu hàbitat natural. Tot molt bé, molt interessant, molt bucòlic, molt estèticament fotogràfic, però veure aquelles condicions de vida del tercer món, em va fer apreciar més la meva societat, la meva ciutat, el meu estil de vida.

notincpor

I a la tornada d’un dia de fantasia, quan reposàvem les forces al hall de l’hotel, únic lloc on hi havia Internet, el shock, la incredulitat dels primers segons, la preocupació dels següents instants per saber que tota la meva família i amics estaven bé, les angoixades trucades i missatges de whatsapp per corroborar que cap dels meus estigués afectat. Després de bufar ben fort, sabedor que no tenia a ningú afectat, vam començar a llegir les horroroses notícies que ens arribaven per aquell deficient Internet en unes bateries dels mòbils que s’anaven esgotant per moments.

Silenci, indignació, ràbia, por, inseguretat, insensibilitat del que passa en altres indrets, i moltes, moltes autopreguntes i reflexions des d’aquell dia: per què em revisen i molesten a mi als controls dels aeroports si sabem perfectament que jo mai posaré una bomba? Per què no es va detectar que l’imam estava radicalitzat i radicalitzava a altres? Com es van fer els terroristes amb tot el material per poder perpetrar l’atemptat sense aixecar sospites? Per què no s’investiga a fons els focus d’on surten les radicalitzacions islàmiques jihadistes? Què feia un senyor al nostre país, amb permís de treball, que havia sigut detingut per traficar amb drogues i ara feia d’imam? Com pot ser que els pares dels terroristes abatuts diguin que no sabien res del que succeïa a casa seva? Us ho creieu? Jo no

La meva forma de pensar ha canviat des del dia de l’atemptat contra casa meva, em permeto expressar-vos alt i clar, estem en guerra.

Les paraules són importants. Dir les coses pel seu nom és el primer pas per combatre un problema i començar a posar-ne solució. Estem en guerra, una guerra nova, inèdita i diferent, que no segueix els criteris del passat, però una guerra, no dir-ho alta i clarament, és la forma de perdre-la. A la guerra combatem a un enemic, si diem un altre cosa, sinó ens ho creiem, l’enemic no existeix, no hi ha res o ningú a qui combatre.

És una guerra terrorista, no existeixen exèrcits que s’afrontin per conquerir territoris, en aquesta guerra la intenció és aterroritzar a l’enemic, matant indiscriminadament per augmentar l’efecte del terror, i com més atemorida queda la població occidental, l’enfortiment dels islamistes fanàtics és més gran, i cada vegada tenen més influència en la conducció de les multituds islàmiques, enfront dels filòsofs o elements intel·lectuals influïts per la cultura occidental.

És una guerra global, que s’aparta de les guerres terroristes internes que hem viscut fins ara, és una guerra que va contra tot i tothom, que no té territoris fronterers definits i que és d’una ferocitat no recordada. Aquesta globalització en forma de guerra és la globalització de la qual ens hem de preocupar, és la que s’ha de combatre.

És una guerra tecnològicament diferent, el component militar és secundari, no s’utilitzen armes convencionals, les armes són els mateixos fanàtics, ja sigui fent servir els seus cossos com a bombes humanes, ja sigui com a conductors de furgonetes o com portadors de ganivets i destrals que utilitzen macabrament per assassinar a tothom qui passi per davant.

És una guerra religiosa. I aquí cal no caure en el parany d’acusar-me d’islamofòbic, sinó de comprendre el que realment dic, i que no és afirmar que l’islam és majoritàriament fonamentalista, ni molt menys agressiu i terrorista. No ho penso i no ho dic. Però hem de ser conscients que l’extraordinària força del terrorisme islàmic es basa en dos elements: s’alimenta del fanatisme religiós i està protegit per una fe religiosa. No ens hem de deixar arrossegar pel reaccionarisme islamofòbic, però hem de deixar de costat la ingenuïtat còmoda i suïcida de tolerància a tot.

La frustració, la infelicitat i el victimisme són el combustible perfecte en els processos de radicalització. Aquest tres factors fan responsabilitzar als “altres” de tots els mals. La religió musulmana no és diferent en aquest sentit a les altres religions monoteistes que parlen d’un paradís fictici que els pot fer esvair de les misèries quotidianes i de les expectatives frustrades del dia a dia. La manipulació interessada dels poders fàctics que alimenten i canalitzen les creences agressives sota una bandera religiosa de nosaltres contra els altres és fàcil que cali en aquest context, produint la deshumanització dels fanàtics als que no els importa ni morir o matar, ja que creuen que aconseguiran una vida millor al paradís a costa de matar els enemics.

Si reconeixem que estem en guerra, que la guerra es lliura a casa nostra, que és una guerra de desgast i de resistència, i així la combatem, sent fidels a les nostres conviccions per viure, llavors, no tinc por!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

refugiats  Ajudar als refugiats és un imperatiu moral, ells són persones com nosaltres. La humanitat com a característica de la nostra espècie és i ha de ser el que evita que les persones siguem unes bèsties més de les que cohabiten el nostre planeta. Les colpidores imatges del terror implantat en els seus països d’origen, els naufragis i les morts al Mediterrani i les inacabables cues de famílies sirianes a les fronteres esperant el no res, ens han fet consciència de la dramàtica situació a què diàriament s’enfronten milions de persones al , món.

Enfront de la nostra voluntat de solidaritat, campanyes com l’actual casa nostra és casa vostra, cooperació i generositat, també apareixen les nostres pors, sobretot la por econòmica, la por a perdre la feina davant un corrent migratori d’aquestes o altres característiques, sobretot pels menys qualificats, la por que els limitats beneficis socials siguin aprofitats pels refugiats i Volem acollirnosaltres quedem de banda, tot i que som els que ho hem pagat, la por a l’arribada de noves culturals i religions que facin retocar molt o poc els nostres costums als que estem habituats, la por al risc dels atemptats terrorisme.

La decisió d’ajudar als refugiats, a part de ser una decisió humanitària és una decisió econòmicament intel·ligent des del refugiats2punt de vista estratègic. Europa és un continent envellit, de creixement demogràfic famèlic i incertes pensions, que necessita joves amb urgència. No en el curt termini, on la inversió serà superior que el benefici, invertint-se aquesta dinàmica a partir del cinquè any, on es calcula que per cada euro invertit a acollir a refugiats equivaldrà a dos euros de benefici, augmentant més aquesta proporció amb el temps, i un cop els refugiats i els seus descendents participin més de forma activa en l’economia del país amfitrió.

Parlem de fets, països que ja fa més temps que han obert les seves fronteres als refugiats sirians, ja “pateixen” les seves conseqüències, i són positives. Així a Turquia, els refugiats sirians convertits en emprenedors, sobretot els més preparats, han posat en marxa quatre mil nous negocis, sols o amb col·laboració amb socis locals, augmentant el nivell d’ocupació. Normalment són negocis tradicionals a la seva cultura econòmica, com la fabricació de calçat, són negocis intensius en mà d’obra i creen ocupació pels refugiats sirians menys qualificats. De moment a petita escala, l’arribada de refugiats sirians ha sigut positiva per l’economia turca.

A Alemanya, l’arribada de refugiats ha suposat un factor clau perquè el creixement del PIB se situés a l’1,9%, el nivell més alt dels darrers cinc anys, gràcies a l’increment del consum domèstic (2%) i despesa pública (4,2%) derivada del nombre de refugiats traslladats al país, i que ha contrarestat la debilitat de les exportacions, pilar bàsic de l’economia alemanya. Als antípodes, a Austràlia, on arriben ja tres mil refugiats anualment, el 30% ja obtenen les seves rendes dels seus propis negocis.

Acollir no és un problema de capacitat financera, l’entrada de dos milions de persones refugiades a Europa no superaria el 2% del PIB europeu, és un problema de percepcions negatives de la població europea dins d’un context de crisi econòmica. Acollir als refugiats que escapen de la guerra i de la manca de recursos i oportunitats, no és una càrrega, és un benefici i una oportunitat per transformar una Europa envellida, poc competitiva, conformada, aburgesada, i massa vegades, atemorida per la pèrdua del benestar en lloc de ser combativa per mantenir-lo.

I sobretot penseu que sou persones i penseu que voldríeu que fessin els altres si vosaltres fóssiu els refugiats?. Ningú està exempt que pugui passar algun dia.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya