- Detalls
- Escrit per Xavier Mas
- Categoria: INTERNACIONAL
- Vist: 5700
Els mercats ens condicionen, els mercats ens fan patir, vivim pendents dels mercats ... només escoltem notícies que ens fan indicar que estem sotmesos a les valoracions dels mercats, però , què són els mercats i qui els dirigeix?
Els mercats són espais no molt diferents al concepte que ja tenim com a tal, és a dir, espais on van ofertants (estalvis), i demandants (els que busquen financiació) per intercanviar-se títols financers, que poden ser deute, accions i derivats.
Quan parlem de deute, ens estem referint al deute emès pels governs (deute públic) i les grans empreses (deute privat) per finançar les seves activitats.
Quan parlem d'accions, ens referim a les emeses per empreses que cotitzen, que es poden vendre i donen dret a participar en els beneficis (dividends).
Els derivats, van surgir per protegir-se de les variacions de preus, el tipus d'interès i el tipus de canvi, però podeu consultar l'apartat de conceptes econòmics d'aquesta web per entendre millor aquest confós i controvertit concepte.
Però realment els mercats financers van més enllà ja que la seva tendència històrica és acumular capital fictici i generar bombolles desconnectades de l'economia real, que quan esclaten provoquen les crisis financeres. Veiem-ho amb algunes dades:
Mentre a l'economia productiva: el PIB mundial entre 1986 i 2004 es va multiplicar per 3 i les exportacions de bens i serveis per van multiplicar per 5.
En el mateix període, les emisions internacionals de títols (deute i accions) es va multiplicar per 7, els prèstecs bancaris per 8, el intercanvi de divises per 9 i el mercat de productes derivats per 98
La dimensió dels mercats financers ha sigut molt superior a l'activitat productiva o real. A finals del 2004 la quantitat mitjana de divises negociades diariament era 60 vegades superior a la xifra d'importacions mundials i 800 vegades superior al volum d'inversions estranjeres directes efectuades diariament.
Molta gent intervé i composa els mercats, però com sempre només uns quants mouen els fils, que són els grans bancs, els inversors institucionals i les agències de qualificació. Aquests tres grups concentren la majoria d'actius i de les transaccions, i per tant del poder. Són els autèntics "godfather" moderns.
Així els grans bancs comercials, com JP Morgan Chase, Citigroup, Bank of America, Barclays, UBS, HSBC, Deutsche Bank, BNP, Banco Santander, BBVA; són qui donen la majoria de préstecs per comprar els títols financers, a més de fer per si mateixos una gran part de les transaccions i emetre títols propis que es negocien en els mercats. Als Estats Units s'ha d'afegir els bancs d'inversió, encara que després de la crisi del 2008 aquest sector s'ha reconvertit profundament.
El inversors institucionals són fons d'inversió, fons de pensions, companyies d'assegurançes i "hedge funds" o fons d'inversio d'alt risc. Majoritàriament són americans i se situen al nucli dur dels inversors financers, gestionen actius de titularitat col·lectiva (propietat dels estalviadors, assegurats i pensionistes) mitjançant gestores, moltes vegades vinculades a la banca. La magnitud d'actius que gestionen és espectacular, i tenen gran capacitat per determinar l'evolució dels índex bursatils, el valor de les divises o el preu del deute públic dels països.
A continuació, unes dades del 2010 de l'OCDE per veure la magnitud abans esmentada:
- els fons d'inversió eren propietaris de 17 Bilions d'euros
- els fons de pensions eren propietaris de 13,5 Bilions d'euros
- les companyies d'assegurances eren propietàries de 15 Bilions d'euros
- els hedge funds eren propietaris de 1,5 Bilions d'euros
És a dir, la suma d'aquests imports suposen el 180% el valor del PIB de tots els països de l'OCDE.
Aquests agents, juntament amb les famoses agències de qualificació, constitueixen avui el nucli dur del capital financer. Es nutreixen dels estalvis de les famílies i particularment, del patrimoni de les grans fortunes, que han trobat en ells el vehicle per augmentar el seu capital en progressions geomètriques
Les agències de qualificació, són un altre focus de poder. Gran part de l'estalvi mundial es col·loca en els mercats financers per obtenir rentabilitat, requerint, de forma imprescindible, el fet de disposar d'informació. Els mercats finacers, malgrat no manquen els conversadors econòmics de cafè, els bancaris que es creuen alguna cosa, i els amics "que saben mucho", són complicats. Molta de la informació existent és opaca realment, i és totalment impossible disposar-ne de tota la informació. Malgrat la seva sofisticació, es mouen moltes vegades per l'efecte "ramat", són, per tant, propicis a eufòries injustificades i sortides massives irracionals.
Així, per exemple, abans de la crisi, la gran majoria dels propietaris de subprimes convertides en títols ho desconeixia. És, en aquest context d'incertesa, quan les agències de qualificació o rating, entitats "suposadament" imparcials, riguroses i objectives, adquireixen màxim poder, ja que són les entitats de les que es fien els agents financers per poder prendre decisions: poden motivar compres i vendes massives de forma immediata. A aquestes agències sel's hi dóna molta importància, fins i tot certs organismes públics (com el BCE) les utilitzen com a referència, de forma que la qualificació que donen es converteix en una espècia de segell de garantia.
Ara bé ¿quin és el problema? Que són un engany. Les qualificacions donades NO són fiables. Però no per error, sinó que emeten qualificacions interessades.
Exemples reals:
abans que Enron entrés en fallida, aquesta empresa donava nivells positius
els productes financers amb subprimes USA donaven nivells positius.
Lehman Brothers (per cert on treballava el ministre actual d'economia de l'Estat espanyol) era qualificat com a màxima seguretat fins el mateix moment del colapse
El més normal és que treballessin pels compradors, però els seus clients són els emissors de títols, és a dir, els estats o empreses que volen ser qualificats paguen a aquestes agències, i és clar, com tota empresa el normal és que vulguin satisfer als seus clients. Increíble!!. Us fiarieu al comprar un cotxe de segona mà del informe tècnic del que el ven?
Son xantatgistes, Moody's va començar a emetre qualificacions discordants amb altres agències, i de motu propi, perquè l'empresa Hannover Rük va deixar de ser client seu, el resultat va ser de pèrdues de l'ordre de 175 Milions de dòlars en la capitalització de l'empresa alemanya.
¿Podríem acabar amb aquesta tirania?
Les agències de qualificacio haurien de ser organismes publics i supranacionals, de forma que qualifiquessin de forma objectiva i sense manipulació de la informació per interessos.
També seria important, la simplificació dels productes financers amb l'objectiu d'evitar operacions d'enginyeria financera opaques que impossibilitin qualificar el nivell de risc.
Hem de sortir, doncs, de la tirania dels mercats.
Els partits NO han de poder aprovar mesures que afectin les condicions de vida presents i futures dels ciutadans i que no estaven en els seus programes, i que per tant, no van ser votades i aprovades pels ciutadans.
S'han organitzar consultes vinculants (com ja passa a Islàndia). La població ha de ser madura (o ser "un ramat", hem de triar) per anar més a les urnes i ser responsables directes de les decisions importants. Que es voti a uns governats és perque portin a terme allò que van explicar en els seus programes, no tenen cap dret a fer altres coses pel fet de ser governants, ells no tenen el poder, el tenen (o l'haurien de tenir) els ciutadans que els van triar perquè els representin
Els estats han de tenir mecanismes de financiació. Ja sé que avui, ningú confia en els polítics i governants, degut a la corrupció, però hi ha persones honestes, segur, capaços i disposats a liderar, que l'Estat estigui del costat del ciutadans i no els persegueixi o els menyspreï. No és coherent que l'Estat tingui dependència de les entitats privades, que a la vegada obtenen recursos d'entitas publiques (com el BCE). El BCE hauria de garantir l'establiment de les condicions monetaries i financeres per la reactivació de la capacitat econòmica i creació de llocs de treball, no ha de servir per garantitzar l'alta rendibilitat dels actius financers
La política fiscal ha de ser coherent. Com es pot aplicar una amnistia als defraudadors, de forma que acabin pagant menys impostos que els que han declarat de bona fe.
L'Unió Europea disposa de l'escenari ideal per portar aquestes solucions a terme, perquè el 70% del comerç es realitza en paisos propis de la UE. No és necessari, per tant, les polítiques especulatives i les amenaces d'aquests especuladors. Si creem un espai basat en la cooperació i no en "fotre al veí" podem assolir una societat democràtica des del punt de vista econòmic.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas
- Categoria: INTERNACIONAL
- Vist: 5582
El concepte de que estem en un món homogeni, pla i globalitzat gràcies a la tecnologia (Internet en gran part), i als canvis polítics derivats del final de la Guerra Freda, i que aquesta situació comporta que les nacions, les empreses i les persones haguem d'adaptar-nos a ell per tenir oportunitats, suposa una bonica realitat per a una part dels ciutadans i un perill/problema pels altres.
L'existència de la globalització comporta una defensa o posicionament de tipus localista per grups més o menys nombrosos, basada en la por. Por a perdre importància en les caracteristiques particulars i idiosincràtiques culturals, històriques, i fins i tot, por a perdre les fronteres. Aquesta por és un sentiment, en definitiva que surgeix de l'individu o comunitat a la seva pròpia capacitat d'influència sobre altres o ells mateixos, és a dir, a la pèrdua de poder.
Però estem realment en un món globalitzat o és un mite?
La resposta a aquesta pregunta és millor fer-la en funció de dades reals i no en funció d'un pensament segur predeterminat, que pot ser incert i de fet ho és, ja que el comerç, les inversions i les ubicacions es realitzen, majoritàriament, a nivell local, així:
- Els fluxes comercials d'exportació només representen un valor entre el 25-30% de la totalitat dels PIB, i si descompten els fluxes entre països veins o històricament relacionats, aquest índex baixa fins el 10-15%.
- - Les inversions extrangeres directes suposen el 10% aproximadament del moviment de capital a nivell mundial.
- - El percentatge de fluxes migratoris de primera generació és del 3% de la població mundial, com a màxim.
- - Les trucades telefóniques i accesos a webs de forma local representen més del 90% de la totalitat.
Estem acostumats a viure en un món local, la globalització ha avançat però estem molt lluny de que sigui completa. Hem rebut aquesta informació, però no ens hem aturat a valorar si té confirmació científica.
A nivell d'empreses, en el context mundial globalitzat (però no tant) s'ha de tenir en consideració les diferències en aspectes culturals, administratius, geogràfics i econòmics, per no realitzar una estratègia equivocada, i no pensar que el model que funciona bé a nivell local, en els seus països o mercats, funcionarà igual de bé a l'extranger.
Moltes empreses que, aprofitant la adequada cojuntura van realitzar una expansió pensant en un camp de joc homogeni, i sobretot les pimes encara que no de forma exclusiva, ja que per les seves característiques són molt sensibles a les comunitats on operen, s'han trobat amb fracasos importants que moltes vegades condueixen al inici de la desaparició empresarial de societats de gran èxit a nivell local mentre s'han mantingut en aquest entorn. Crèixer no és sempre millorar.
A nivell de països, els BRIC (Brasil, Rúsia, India i Xina), estant a gran part dels informatius perquè estan transformant xifres de dèficit comercial a superàvit, però el seu principal desafiament és localista, és aconseguir integració interna abans que externa, ja que es tracta de països amb grans extensions i importants diferències entre unes regions i d'altres. Xina per exemple ha guanyat pes a nivell d'economia global (sobretot el seu litoral), però ha perdut integració interna (el seu interior s'està quedant enrrera).
És imprescindible una adaptació al mercat local (que pensa localment i no globalment), per a partir de les diferències tenir oportunitats de crear valor, no per anar en contra d'aquestes diferències veient-les com obstacles a superar.
Després, i no al inrevés, realitzar una agregament d'aquest valor per aconseguir l'aprofitament de les economies d'escala reals.
Xavier Mas i CasanovaEconomista Col·legiat nr 9493
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas
- Categoria: INTERNACIONAL
- Vist: 6276
François Hollande és el segon socialista que presideix la República Francesa. El seu programa polític en aspectes econòmics proposa augmentar l'impost IRPF fins 75% per les rendes superiors a 1 milió, augmentar el salari mínim, igualar les rendes de capital amb les rendes del treball, retorn de les ajudes públiques per les empreses que deslocalitzin fora del país, proposar a la UE el creixement en llocs de treball com objectiu prioritari, la creació dels eurobonus, crear un banc d'inversió pel desenvolupament de les petites i mitjanes empreses, rebaixar sous de directius en empreses públiques, augmentar l'impost de la banca, prohibir als bancs tenir sucursal a paradisos fiscals, augmentar les ajudes a famílies amb fills en edats escolars i augmentar l'impost de patrimoni i successions.
Aquesta setmana s'ha inaugurat a Port Aventura, l'atracció Shambhala. El nom de aquesta atracció correspon a un paradís mític i intangible més enllà de les muntanyes de l'Himàlaia, un lloc meravellós on només hi ha riqueses, pau i bellesa.
Els dos fets que comencen tenen importants similituds que poden anar en un sentit o altre. Per un costat Shambhala és la muntanya russa amb la caiguda més llarga i ràpida d'Europa; però per altra part també és la de més alçada, més recorregut i més velocitat. Quin serà el camí d'Hollande?
De moment, les eleccions franceses han expressat la resistència del poble enfront les polítiques d'austeritat i ajust fiscal, que han sigut, són, i seran un retrocés per la majoria, ja que no milloren les contraccions econòmiques, tot el contrari, els retalls en les despeses dins d'una economia deprimida potencien la depressió, la mancança de creixement i l'augment del ja massiu atur.
Realment, aquestes eleccions s'han d'analitzar com un referèndum sobre l'actual estratègia econòmica europea, han suposat la desaprovació del poble francès, i segurament altres pobles en un futur immediat, a l'actual direcció imposada per l'eix "Merkozy" (realment Merkel imposant i Sarkozy assentint) que ja no tindrà en el nou President francès, el rol de suport incondicional de fantasies impossibles de prosperitat mitjançant el patiment.
L'arribada d'Hollande suposa que Europa, avui tingui més possibilitats de sobreviure que fa unes setmanes. Així sigui...només d'aquesta forma estarà més aprop el Shambhala dels europeus.
Economista Col·legiat nr. 9493
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: INTERNACIONAL
- Vist: 5591
Fa quasi 25 anys de la icònica frase de Bill Clinton a la campanya presidencial de 1992: És l'economia, estúpid. Però no és només en l'economia en el que estic pensant ara, la meva reflexió és encara més general.
Penso en l’objectiu d’un petit país, el nostre petit país, Catalunya, que sense el coixí dels recursos naturals i matèries primeres, més enllà del clima i del sol, ha d’apostar per alguna cosa més que el territori, ho ha de fer per un model econòmic sostingut que vehiculi el nostre sistema de vida i la nostra riquesa. Volem que el turisme monopolitzi la nostra economia cada vegada més o volem gaudir d’altres alternatives i oportunitats basades en el coneixement, les tecnologies, la recerca i la innovació.
Com aconseguir-ho? És el talent, estúpid, diríem parafrasejant la famosa dita de Clinton. Però el que ens hauria de preocupar és com podem captar talent, com el podem desenvolupar, com podem generar talent?
Inicialment trobem el talent innat per fer una activitat, el talent superdotat individualitzat, el talent que apareix per generació espontània. Mozart componia simfonies al 6 anys, Messi sense arribar al metre d’estatura, ja donava mostres de ben petit, que seria un geni del futbol. Aquest talent innat apareix cada cert temps, molt de tant en tant, apareix en poca quantitat, cal canalitzar-lo només.
El talent superdotat individualitzat és imprevisible, surt on surt, clar que cal tenir la plataforma adequada perquè ens pugui desenvolupar, però el que ens ocupa ara no és tenir determinats individus que puguin ser el número 1, el que hem de buscar és una societat col·lectiva talentosa que permeti fer un canvi de model, un talent col·lectiu que ens faci aprofitar les oportunitats, un talent social al que hem d’orientar les nostres polítiques, ja siguin educatives però també empresarials. Necessitem un canvi cultural, necessitem inversions, fortes inversions per donar un tomb a la nostra mentalitat de fer les coses fàcils.
És fàcil dir el que necessitem, no ho és aconseguir-ho. Repassem el que hem de canviar, per deixar de ser el país que ocupa el lloc 25è, d’un total de 38 països europeus, en l’índex de Competitivitat pel Talent Global, estant per darrere de “potències” com Lituània, Hongria, Letònia o Malta.
Les persones en la nostra societat acostumen a ser reactives, actuen a partir d’un esdeveniment, el canvi està en l’emprenedoria, no només empresarial, sinó en tots els aspectes de la vida, emprenedors a nivell de projectes, hem de ser una societat formada per individus capaços de prendre la iniciativa, independents. El talent sempre és actiu.
Necessitem intel·ligències que siguin sobretot capaces d’aprendre continuadament, no aprendre conceptes sinó aprendre competències i facultats al llarg de tota la vida. Pensem que el procés d’aprendre es fa a l’escola i a la Universitat, pensem que aprenem perquè tenim un examen, però no, el procés d’aprendre s’ha de realitzar sempre, som humans, tenim un cervell en plena activitat i l’hem d’aprofitar no només uns anys. El talent sempre ha d’evolucionar.
Hem de tenir una mentalitat per crear. Ens és més fàcil destruir, criticar el que fan els altres, però quan hem d’assumir responsabilitats per fer coses del no res, tot sovint donem la volta a la truita i diem que ens falten mitjans o altres. El talent ha de ser creatiu.
El talent ha de ser l’objectiu final de la nostra educació, per tant, l’objectiu ha de ser que si estudies tindràs talent, no pot ser al revés, si tens talent seràs un bon estudiant. De talent biològic no n’hi tant, el talent s’entrena i s’adquireix la gran majoria de vegades. Els treballs del premi Nobel d’Economia l’any 2000, James Beckman, ja mostraven que la inversió en educació infantil és la que més retorns produeix a una societat.
Cal educar amb un objectiu, cal educar per aconseguir talent. Els educadors, que han de conduir al nens i nenes a ser futures persones amb talent han de ser mestres preparats, han de ser professors amb talent i ara no ho són, de forma general. Educar com estan educant no és suficient per ser el que volem ser en un món global, canviant i competitiu. Els futurs individus talentosos que han de formar la societat del talent necessiten un ecosistema que els permeti aflorar, destacar, desenvolupar-se, si no es perdran en la mediocritat. Avui en dia, els alumnes més talentosos d’una aula són frenats per la incapacitat del sistema i educadors a formar una aula a 2 o 3 velocitats, i que fa que els més avantatjats s’hi hagin d’adaptar als que ho són menys, inclús als més inactius, als mandrosos, als que no tenen esma ni esperit de superació, estem protegint a qui va darrere però amb aquest sobre-proteccionisme cap als més dèbils estem fugint de l’autèntic objectiu, generar talent.
Hem de canviar també el reconeixement que la societat dóna del talent. Es valora i es reconeix com talentosa a aquella persona que ha fet diners, però capital social i talent són dos aspectes que no sempre, ni molt menys van plegats. Actualment es valora molt el discutible talent de la fama, que moltes vegades és tot el contrari que el talent, se segueix i s’enalteix a personatges ridículs, mediocres entre els mediocres, i la societat malalta en la qual estem ho fa per tapar la seva pròpia mediocritat. Pensem que si aquest o aquesta persona s’han fet famosos i han acumulat diners també nosaltres, que som més llestos, ho podrem fer, i aquest és l’error, l’error de la mediocritat societària. No valorem, el talent autèntic, el talent científic, el talent tècnic, el talent empresarial, al contrari, posem el fre de mà a les persones amb talent, la societat espera que tinguin una primera equivocació, per tirar contra ells tots els recursos populars, i fins i tot jurídics, perquè mai més puguin o vulguin destacar i explicar les seves idees, els seus fets, una vegada més la societat dels mediocres vol triomfar sobre la societat dels talentosos.
Un altre apartat seria el món de l’empresa. El talent una vegada hem vist que s’ha de generar i valorar, l’hem de saber retenir a les nostres empreses. A Catalunya hi ha hagut iniciatives pioneres per atraure talent, com la creació ja fa uns anys de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, que en els darrers 15 anys ha contractat 250 investigadors. Però això serveix de cara a la galeria, és una illa aïllada d’una realitat, i una realitat no la compensen 250 persones. La realitat que vivim és un altre, és que el nostre talent ha de marxar en moltes ocasions perquè no troba oportunitats a les nostres empreses, on no s’aposta pel talent. És el peix que és mossega la cua. Lamentablement a les nostres empreses no es valora el talent.
En unes empreses molt mediocritzades, els mediocres tenen por de contractar i impulsar talent, prefereixen seguir contractant mediocres, no trencar els beneficis grupals diuen els insensats. El nostre teixit empresarial opta per triar perfils conservadors, ja que normalment no tenen personal per fer una aposta innovadora que pugui competir en un món canviant com és l’actual. Tots tenim el cas, desgraciadament, d’alguna persona al nostre voltant, que ens ha explicat que ha amagat capacitats del seu currículum per poder optar a un lloc de treball i no es pensin que és més del que volen que sigui. Aquesta situació em genera impotència, ira, vergonya.
La disrupció, el pensament diferent pot ser un element que faci canviar les empreses, sobretot les que podrien funcionar millor, no fer-ho i aferrar-se al que s’ha fet sempre, encara que estigui desfasat o sigui poc rentable, només genera que rebuig, ofec i fustració a les persones que tenen capacitat, a les persones dinàmiques i creatives, a les persones que tenen talent.
El resultat de tenir una societat de talent és evident, i real. Moltes empreses traslladen als seus centres de treball més importants a zones que tenen més impostos però que tenen més capacitat d’atraure a talents per poder desenvolupar treballs intensius en tecnologia, és a dir, a ningú li agrada pagar més però prioritzen el talent a la càrrega impositiva. Sempre ha sigut així, quan Boeing es va traslladar de Seattle a Chicago, quan Cadillac ho va fer de Detroit a New York, quan General Electric es va moure de Connecticut a Boston, aquestes empreses de tecnologia van triar destins amb taxes altes d’impostos estatals i locals, però també amb taxes altes destinades a l’educació superior, zones en què les persones que hi viuen en aquests llocs són més propensos a tenir títols de grau que els seus parells en altres llocs, i on existeixen més universitats d'investigació d'elit.
És un fet indiscutible que cada vegada més les organitzacions volen localitzar-se en llocs on els millors talents estan fàcilment disponible. La gent vol viure en aquestes àrees a causa accés a la cultura i l'educació. A més, normalment en aquests llocs i de forma històrica, la benvinguda a gent de tot el món és més fàcil, són llocs d’immigració, que generen multiplicitat de visions del món, aquesta condició també és típica a Catalunya.
Els dies de creixement fàcil han acabat. Xina s'està desaccelerant, els preus del petroli estan caient, el joc ja no està només a tenir uns bons recursos naturals o dependre d’obtenir diners barats, ara es requereix innovació, i talent per crear-la i gestionar-la.
Fem de Catalunya un país de talent, però fem-ho i això seran esforços...Val la pena fer-los!
Xavier Mas CasanovaEconomista Col·legiat núm. 9493Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
