europasisi  Tot just acaba de començar la campanya per les mal anomenades “eleccions europees”, que són realment eleccions a la institució parlamentària de la Unió Europea (UE) anomenada Parlament Europeu, Europarlament o Eurocàmara, i que es celebraran el proper 25 de Maig. Els catalans afrontem aquestes eleccions europees amb dubtes i contrasentits respecte anteriors eleccions, que són dubtes afegides i de diferents tipus.

Per un costat tenim els dubtes que ens genera el model de la UE actual, dubtes generals derivats de la imatge d'una Europa comandada a lliure criteri i satisfacció dels països de primera divisió, amb Alemanya com a líder hegemònic i nació capdavantera d'aquests, per sobre dels països de segona divisió o perifèrics del sud. La imatge de l'Europa antipàtica de l'època de crisi, l'Europa de la troika, l'Europa de la Merkel, l'Europa neoliberal, l'Europa preocupada per salvar els bancs, l'Europa que ha apostat pel “austericidi”.

Per altre costat tenim dubtes específiques i afegides, com comentava abans. Les dubtes derivades dels funcionaris i comissaris “còmplices” d'amenaces i seguidors del discurs de la por, d'aquells que ens diuen que ens quedarem fora del que ja tenim i ja som. Dubtes derivades de pensar si aquestes votacions serviran o no per alguna cosa, donat que el Govern espanyol ens diu que ens barrarà el pas, i entre altres plagues que ens vaticina, ens diu que anem directes a l'abisme, a la catàstrofe, que ens expulsaran i quedarem fora del projecte europeu, i dic projecte doncs per ser una realitat encara li falta molt.

La crisi econòmica ha posat al descobert les nostres debilitats, com Catalunya i com a part de l'Estat espanyol, però també les de la UE, sobretot en la seva vessant més política. Pensàvem que havíem sigut adoptats per un gran pare i mare anomenat Europa que estava amb nosaltres per recolzar-nos en tot i per aturar la caiguda si fèiem bestieses o gamberrades d'adolescent. No havíem sigut capaços de créixer de forma sostenible i intel·ligent, ho havíem fet de forma inconscient i pueril, mitjançant una economia excessivament sobre endeutada, poc productiva i gens competitiva. Ens vàrem equivocar i vàrem buscar l'ajut dels nostres pares, la Unió Europea, segurament ells que tenen més seny i més experiència, així com un gran cor amb la paraula solidaritat tatuada, ens perdonarien i ens aconsellarien sobre el camí correcte per on seguir. Però no va ser així. Els pares van ser molt dussos, gens comprensius i totalment inflexibles amb nosaltres. Potser no podia ser d'un altre forma, encara que estic segur que sí. Vàrem trobar una resposta d'una Unió Europea molt preocupada per la correcció del sobreendeutament i del manteniment dels equilibris dins del sector financer, però gens pels interessos de la majoria dels seus ciutadans i pels objectius d'una ràpida recuperació econòmica.

En qualsevol cas, seria una error, seria contraproduent i fins i tot injust, valorar el que ens aporta l'Unió Europea econòmicament en clau del viscut només en els darrers set anys, durant el període de crisi. Hem de fer una anàlisi més acurat i una reflexió més profunda, menys pasional i ocasional, hem de considerar el sentit del nostre paper dins d'Europa en clau d'un passat més ampli, sense oblidar el present per desagradable que sigui aquest, i sobretot contemplar-ho amb perspectiva i visió de futur.

Pensem. Recordem on estàvem abans d'integrar-nos a la Unió Europea. Fem un esforç i valorem quina era la renda per capità que teníem els catalans respecte als altres ciutadans europeus. Recordem el canvi de la pesseta espanyola pel marc alemany i el franc francès, entre altres monedes nacionals. Que ens costava llavors anar als Estats Units o al Japó, o sense anar tan lluny, a Anglaterra, i quan ens costa ara de forma proporcional. A la vegada, revisem on estaven les nostres empreses llavors, a quins mercats accedien de forma natural, a part de l'espanyol, i a quins mercats accedeixen ara. Hi ha hagut una apertura, no hi ha cap dubte. Recordem les fronteres, les comunicacions i veurem que en moltes coses estàvem pitjor.

El projecte europeu doncs, ni està acabat, ni està invalidat, ni està suspès. És un projecte viu, que dins d'una ciència dinàmica com és l'economia, no passa ara pel millor moment des de el punt de vista del nostre interès.

Hi han grans reptes a afrontar com la lluita contra els privilegis, contra la desigualtat, contra la pobresa i per la preservació d'estructures de l'Estat del benestar. També cal lluitar per un retorn del deute que sigui compatible amb polítiques per la generació de nou creixement, aquesta vegada més sòlid, i d'ocupació. Cal avançar en la Unió fiscal. També en la reindustrialització de la zona de la Unió Europea. S'han de recuperar els vells i bells principis europeus que ens enlluernaven abans d'entrar-hi i componien l'anomenat model social europeu, el principi de la solidaritat, el de la justícia, el de la integració, el de la democràcia.

En aquest marc, els catalans hem de fer un pas endavant, hem de dir i demostrar que ens importa Europa, hem de reivindicar-nos des del respecte perquè ens respectin, per ser més lliures, sobretot pensant en les futures generacions. En la darrera enquesta del CIS, hi ha una dada rellevant per sobre de totes i que reflecteix la realitat del carrer, el 56% dels ciutadans de l'Estat espanyol no els interessa la informació relacionada en la Unió Europea i el 60% dels enquestats reconeixen que no estan informats del que succeïx al Parlament Europeu. I precisament per aquesta manca d'identificació ciutadana, i perquè aquests comicis, malgrat la seva importància, susciten poc interès a la ciutadania de l'Estat en general, els catalans hem d'anar a votar, les urnes de Catalunya han d'estar més plenes que les de qualsevol altre lloc, hem de votar el que sigui però votar, encara que sigui en blanc sinó confiem en cap partit polític o en cap polític en concret.

Potser els discursos que es fan des d'Europa s'ometi la consulta de Catalunya, segurament no toca, però des de Catalunya #SÍ hem de pensar en Europa i #SÍ hem de pensar a participar en la creació de l'Europa dels ciutadans. Fent un símil amb el nostre referèndum hem de votar Europa #SI#SI, Europa #yes#yes, Europa #oui#oui, Europa #ja#ja (no m'estic enfotent, eh!), Europa #kyllä#kyllä, Europa #да#да, Europa #ναί#ναί, Europa #tak#tak, Europa #ano#ano (que malament sona el txec en aquest cas), Europa #igen#igen, Europa #da#da.

Hi ha canvis a fer, que ha de comportar una major acció política que la portada a terme fins ara. El més bàsic que s'ha de tornar a posar la Unió Europea en mans dels ciutadans i no d'un Consell format pels Estats membres i d'una colla de comissaris buròcrates que fan de l'opacitat la seva senyera. El que ha servit fins ara és clar que no funciona pels ciutadans membres durant el període de crisi, i difícilment ho farà per període postcrisi. S'ha de recuperar la confiança amb la Unió Europea, les seves institucions i sobretot amb les persones. Confiem amb les persones d'Europa, demostrem aquesta confiança si volem que els europeus confiïn amb nosaltres, els catalans com europeus de mena, d'origen i de voluntat.

Catalonia was, is and will be Europe.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

la-bruja-mala  Quan parlem de dragons malèvols, de donzelles desvalgudes i de gestes protagonitzades per cavallers beligerants no estem parlant de la quarta temporada de Joc de trons, que també seria el cas. Les llegendes èpiques de tota la vida, aquelles que explicaven i dignificaven la lluita del bé contra el mal, com les del Beowulf contra el troll Grendel a Escandinàvia, el franc Sigfrid contra el drac Fafner de qui veu la sang per prendre saviesa a la mitologia germànica, el grec Perseu contra la medusa que petrificava amb la seva mirada i l'amor d'Andròmeda, són reductes de l'antiguitat i medievals que han perdurat pels segles dels segles i ho seguiran fent en forma de tradicions, com la de Sant Jordi, la donzella i el drac, la nostra. Per alguns, una tradició importada des de les llunyanes terres de la Capadòcia d'on era originari el Sant, per altres una llegenda totalment autòctona i resident a Montblanc. El mite de l'heroi civilitzador, el monstre salvatge i la donzella és molt antic i continuadament redundant a la diversitat de cultures europees. A Europa, el bé està representat per l'home sant, vestit com un creuat a vegades o representat com un cristià convers a l'època romana de Dioclecià que es nega a perseguir als seus companys de religió. El mal és el drac, un dimoni que treu foc per la boca, un destructor compulsiu, el símbol del paganisme, l'enemic de l'home, la representació de Satàn com ja el trobem al llibre de l'Apocalipsi de la Bíblia, el drac simbolitza el costat tenebrós, negatiu i caòtic.

Però no a totes les cultures el drac representat maldat, així a la cultura xinesa el drac és un animal mitològic bondadós i relacionat amb la bona fortuna, s'associa amb la representació del Yang que significa el creixement, la llum, la calor, el cel, les muntanyes, la saviesa, l'abundància, la prosperitat, la grandesa, l'optimisme, la intel·ligència, l'essència de la vida i l'energia, entre altres positives característiques. No existeix cap llegenda xinesa de lluita de grans herois contra dracs, en la cultura oriental no representen enemics que han de ser vençuts. Els herois tradicionals van en la tendència de l'arquer Yi, que va desfer nou dels deu sols existents al començament dels temps i que va fer que la terrra fos habitable evitant que es saquessin els rius i els llacs i que es cremessin els boscos.

Els mites són el que són i perviuen en determinats moments i llocs. Ho fan de diferents maneres i es beneficien de la ignorància general de les persones per tenir un significat o un altre, que pot ser totalment antagònic. La invenció d'enemics, més o menys inverosímils, ha sigut un fet recurrent al llarg de la història dels llocs, com ho ha sigut la invenció de falsos herois que passegen lliurament d'un lloc a un altre, d'un temps a un altre de forma impossible, que han solucionat, també falsament, els problemes derivats del que està establert, del que és fictíciament “correcte” sobre el que és incorrecte. Sant Jordi era un tribú romà o era un creuat? 800 anys d'història separen la ubicació d'aquesta tradició. Contra qui va lluitar? Qui era el drac? Al segle quart seria el paganisme com a mal i com a contraposició al precristianisme oficialitzat, i al segle onzè serien els musulmans contra qui lluitaven els creuats, doncs dracs com tal no van existir ni en un moment o en l'altre. Història, llegendes, mitologia, fantasia, tradicions s'acaben confonen, podríem trobar un Sant Jordi per Zugarramurdi, passejant amb el seu caball blanc perseguint a les bruixes.

De bruixes, bruixots i mags han existit tota la vida, en totes les cultures i èpoques. En temps de grecs i de romans la màgia i els conjurs formaven part de la religió amb naturalitat. Amb l'arribada dels bàrbars, l'Església va tenir certa permissivitat amb les pràctiques paganes, les seves creences i els seus rituals. Als inicis de l'Edat mitjana, l'existència de bruixes era acceptada de forma generalitzada, considerades com seguidores de les tradicions paganes, no com a seguidores del diable. El segle XIII, tot comença a canviar, Gregori IX realitza la butlla que es considera la primera condemna oficial de la bruixeria, iniciant els primers brots de repressió per part de la Santa Inquisició contra les bruixes, des del centre d'Europa i estenent-se aquesta a les regions properes. Les bruixes són condemnades com heretges i cremades a la foguera.

És al final del segle XVI i sobretot durant el XVII quan es produeix un rebrot més violent en la persecució de les bruixes, en molts casos, simples curanderes naturistes amb cert grau de coneixement de les plantes i animals. Zugarramurdi, una població fronterera amb França que pertany a territori navarrès, i que es va fer tristament famosa en aquesta època, per la caça de bruixes que va tenir lloc l'any 1610, en una onada de pànic popular contra la bruixeria orquestrada per l'Església catòlica, que va acabar amb més de 300 persones imputades i 11 que van ser cremades, 6 d'elles vives, a Logronyo on van ser jutjades pel Tribunal de l'Inquisició.

Pero que fem parlant de bruixeria pensareu, en una web d'economia? En aquell moment històric, es vivia un període molt convuls, és un període de crisi econòmica i social, que provoca una crisi de valors, com ara. En contrapartida és el moment del naixement de la filosofia racionalista, de la Ciència moderna i de la impremta, com ara ho és de la Ciència digital i de la tecnologia dels ordinadors.

Es tracta del moment del pas del feudalisme al precapitalisme. Els llibres d'història parlen del temps de l'expropiació de la pagesia de les seves terres i de les colonitzacions com factors decisius del desenvolupament del capitalisme, però cal parar-se a analitzar la importància de la cacera de bruixes, tant a Europa com al Nou Món, en aquest desenvolupament del capitalisme emergent. És un fenomen que es produeix tant en catòlics com en protestants. Constitueix, curiosament, l’atac més ferotge que mai s’hagi comès contra el gènere femení. En un moment de crisi demogràfica molt profunda, apareix la voluntat d’acabar amb un coneixement antiquíssim, que passava moltes vegades de generacions a generacions, i acabar amb els rituals ancestrals que hi anaven associats, però que no tenien encaix en la nova economia, suposaven un obstacle. Hi havia poca població, molt minvada per les epidèmies d'anys anteriors, fet que portava a una situació d'abundància de terres i poca població, per tant, les tradicionals amenaces dels senyors feudals als pagesos d'expulsar-los, no tenia els efectes intimidadors pels que s'havia sustentat el sistema anteriorment i que eren la base del control de les classes més altes sobre les més baixes. Ara els pagesos i els artesans es feien valer i podríem dir que començaven a dominar “el cotarro”. El salari va pujar al mateix ritme que augmentaven les queixes i reivindicacions dels camperols, mentre el cost de la mà d'obra augmentava, els preus baixaven, afectant greument la renda de l'aristocràcia terratinent i dels Estats, que van iniciar les mesures del que esdevindria posteriorment el capitalisme, i que va invertir la situació.

Silenciat de forma increïble pels historiadors convencionals, l'època posterior a la cacera de bruixes ve marcada per una nova divisió del treball considerant si el gènere és masculí o femení i la construcció d'un nou ordre patriarcal basat en la subordinació dels homes i l'exclusió de forma majoritària de les dones del treball assalariat. Es pot afirmar, que després de l'època de cacera de bruixes, la dona és socialment degradada, confinada a les parets de la llar i a tenir més fills, més productors, demonitzant les pràctiques anticonceptives i l'abortament.

De totes maneres no pensem que la cacera de bruixes va acabar a l'Edat Mitjana. Les societats prèviament al seu desenvolupament capitalista han portat a terme caceres similars, així fins l'any 1840 a la Índia van cremar a vàries dones vives per bruixeria. I ara lluny d'acabar, en societats africanes del tercer món, on el capitalisme no està establert però comença, segles després, a treure el cap, existeix una literal cacera de bruixes, milers de dones són acusades de ser-ho, han d'abandonar els seus pobles o aldees sinó volen ser assassinades.

Esperem que dintre de cent anys, la llegenda de Sant Jordi es representi amb un Sant Jordi vestit amb texans i “armat” amb un ordinador fent front i guanyant a un drac amb un rètol penjat que indiqui “Desigualtat i Corrupció”, com la història l'escriuen els guanyadors, significarà que aquesta batalla l'hem guanyat.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

deflacio  A determinats fòrums i a les xarxes socials em preguntaven si ens hem de preocupar per la deflació? Molta gent associa la inflació, la pujada dels preus en el seu dia a dia, com un signe de patiment econòmic, com un problema, no com una solució. Em comentaven satisfacció, per saber que hi ha possibilitats que els preus deixin de pujar, ho entenien com que podia ser una oportunitat per abaixar uns preus sobrevalorats, o per pujar el valor adquisitiu dels salaris, o perquè alguns productes puguin ser més accessibles per la gent amb menys recursos. Doncs no, la deflació, quan és continuada, i sobretot quan existeix endeutament és un desastre que cal evitar si no es vol patir més del que ja hem patit.

Els riscos de la deflació són ben coneguts i els podem dividir en dos tipus d'efectes diferents. El primer risc és sobre el consum de productes. En una situació deflacionària, es té la consideració que els preus d'avui seran més alts que els preus de demà, donant com a conseqüència que els consumidors esperaran a consumir els productes sota l'expectativa que aquests baixaran de preu. Qui es comprarà avui un cotxe si sap que demà serà més econòmic? En aquest plantejament, la demanda agregada baixarà, donant pas a un cercle pervers de retroalimentació en la baixada continuada de preus que comporta baixada continuada de demanda, i per tant, baixada derivada dels salaris, tancament d'empreses, pèrdua de llocs de treball i aturament de l'economia. Aquest efecte, al meu entendre, només s'ha produït, dins de la zona euro, en països molt concrets i que estan en situació molt extrema, com és Grècia. Al nostre país i al nostre Estat, aquesta situació només ha tingut impacte com tal en una part molt concreta de la població, però en cap cas de forma generalitzada. La baixada de salaris que hem patit nosaltres s'ha degut a una política dirigida de devaluació interna amb l'objectiu d'augmentar la competitivitat, però no s'ha degut a la deflació. Aquest efecte no deixa de ser bastant discutible, donat que hi han dues realitats basades en el sentit comú, que és el menys comú dels sentits, que creen controvèrsia amb la teoria econòmica, el primer és que quan els preus són baixos el consum augmenta i el segon és que la població compra certs productes, sobretot els bàsics, quan els necessita i no quan va bé comprar-los per una qüestió de preus.

El segon dels efectes de la deflació és més demolidor en un Estat on existeix un altíssim grau d'endeutament com és el nostre amb un alt índex d'apalancament al sector financer. Una disminució de preus, i de salaris, comporta un augment proporcional del deute. Dit d'un altra forma, si una família, empresa o Estat té un determinat deute, X, aquest deute roman invariable com X, però si baixen els salaris costarà més tornar aquest deute a una família, o si baixen els preus de venda a una empresa li costarà més tornar el deute, o en el cas de l'estat si aquest recapta menys, via IRPF o IVA per exemple donat que baixen sous i preus, a aquest Estat li costarà més tornar el deute. Moltes vegades, aquesta dificultat de retorn del deute es pot traduir en deute insostenible. Aquest efecte, malauradament, ja està en plena activitat a la UE, malgrat no haver existit deflació pròpiament dita fins ara. Les taxes nominals dels bons a llarg termini reflecteixen expectatives d'inflació del 2% pels propers 5 a 10 anys. Mentrestant, la inflació a la zona euro s'ha situat als voltants del 0,5% al mes de Març, respecte a l'1,7% que hi havia el Març de l'any 2013, exercint un efecte similar al deflacionari, i donant com a resultat que una creixent proporció dels ingressos s'hagin hagut de destinar a gastar al servei del deute enlloc de gastar en béns i serveis.

Europa està en seriós perill, però no només per la deflació, o les seves variants que hem sentit molt aquests dies de debat com: desinflació, lowflació o estanflació, sinó pel que es coneix com “Trampa 3-D”, deflació+deute+desocupació, una combinació letal per les economies que actua des de dins d'aquestes, fent malbé tot el sistema. Dos exemples d'aquest tipus de desastre són la molt anomenada Gran Depressió dels anys 30 que va ser una deflació posterior a la crisi financera de l'any 29 i que va suposar la ruïna per cents de milers de persones, provocada per l'esclat d'una bombolla especulativa, com a resultat d'un excés de diners fàcils, que va resultar en una contracció econòmica prolongada innecessàriament per les polítiques anti-mercat de Hoover i Roosevelt, i que va derivar en l'incentiu a les persones de reduir el consum corrent i estalviar per al futur i desembocant en la baixada de demanda coneguda que va fer entrar a l'economia en una espiral de baixada de preus. El segon exemple és la deflació japonesa de principis dels anys 90 posterior a l'esclat de la bombolla immobiliària, i que a causa del retard en prendre solucions va fer que aquest país encara no s'hagi recuperat totalment, el sol ha anat perdent valor any darrere any amb conseqüències desastroses per als bancs, les empreses i les finances d'una generació d'estalviadors.

El Banc Central Europeu, BCE, ha permès que l'eurozona hagi caigut en una recessió profunda i arrelada per l'estancament de l'oferta de diners i del crèdit. Les rodes de l'economia han deixat de girar. El nombre “zero” no és màgic en economia. A partir d'un ara immediat, el BCE ha de veure la baixa inflació com un problema igual de greu que el ràpid augment de preus. Les asimetries en els tipus reals d'interès a les diferents zones d'Europa agreugen els problemes enlloc de moderar-los, limitant l'eficiència de les solucions adoptades. Una vegada més, sembla que en la unió de la Unió Europea està la solució, en l'avançament de polítiques d'unió bancària, d'unió fiscal, d'unió en decisions monetàries per augmentar la liquiditat i d'unió mútua enfront un deute, que ha caigut en les esquenes de només uns a costa d'altres, i que d'altra forma mai es podrà pagar.

L'hora d'activar la “maquineta” de fer diners ha arribat, fins i tot per la temerosa Alemanya turmentada pels fantasmes dels seus records històrics d'hiperinflació. La complicació de l'economia és molta, donat que és una ciència que mai està contenta, el que s'arregla per un costat s'espatlla per altre simultàniament, però ara el tema és simple, la tendència a la deflació és conseqüència d'una manca de diners a l'economia, per tant, cal redreçar aquesta tendència i actuar.


Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

ucra1  Ucraïna viu la setmana més sagnant en dècades. Enfrontaments mortals entre manifestants antigovernamentals proeuropeus que van ocupar la plaça de la independència a Kíev, més coneguda com a Maidan, i forces policials en defensa del govern prorús, democràticament constituït a les urnes, però per a molts un govern corrupte, autoritari i extralimitat amb la seva forma de procedir. La destitució del President, Viktor Ianukòvitx, significa per uns una victòria i per altre un cop d'Estat dins d'un país democràtic.

Amb aquest article, Ucraïna: un Estat, dues nacions, intentarem explicar els autèntics motius, molts de caràcter econòmic, que divideixen els 45 milions d'habitants d'aquesta part del continent europeu, ara en conflicte. L'existència de dues nacions en un únic Estat, representa dues formes, interessades i dividides entre sí d'entendre el mateix món. La part occidental d'Ucraïna té una clara percepció de voler pertànyer a Europa, es tracta d'una zona en la qual demogràficament ha existit poca immigració russa, on l'ucraïnès és l'idioma parlat majoritàriament, on es practica la religió catòlica en gran part i es tracta d'un territori que històricament havia format part de l'Imperi austro-hongarès. Aquesta part de l'Estat és reflexa amb la visió de Polònia i compara l'evolució d'aquest país, ara amb un PIB 3 vegades superior a l'ucraïnès, mentre que l'any 1990 el seu era clarament superior al polac. Per altre costat, i de forma oposada, hi ha la part oriental de l'Estat, que és russòfona, és d'origen rus, practicant de la religió ortodoxa i havia format part històricament de l'Imperi Rus. En aquesta part, hi ha una sensació de por dels ucraïnesos de l'est, que treballen en la indústria pesada que abasteix els mercats russos, de perdre els seus llocs de treball si Kíev s'apropa a l'UE i dona l'esquena a Rússia.

Estem doncs, davant de dues configuracions internes sociològiques molt diferents que porten a una divisió electoral conseqüent, una favorable a augmentar els lligams amb la Unió Europea i l'altre favorable a estrènyar aquests amb Rússia, posició que s'ha enfortit proporcionalment amb l'enfortiment de Rússia com a potència econòmica en els darrers anys.

Ucraïna és un objectiu de primera magnitud per russos, europeus i americans, es tracta de la segona economia en importància de les antigues repúbliques soviètiques.

La UE és un mercat comercial més gran i important que el mercat natural actual d'Ucraïna, però avui els productes ucraïnesos, sobretot metall, productes químics, cereals i maquinària pesada, són més competitius i necessaris en el mercat rús i en l'agrupació de les antigues repúbliques soviètiques, CEI, on es venen el 40% de les exportacions, que en el mercat europeu on es comercialitzen només el 30% dels seus productes. Rússia és temerosa que una aproximació d'Ucraïna a la UE i la seva entrada a la zona de lliure comerç europea representi una entrada massiva de productes europeus a Rússia, sobretot alemanys. Considerant que entre Rússia i Ucraïna existeix una zona de comerç amb tipus d'aranzels molt reduïts, aquesta entrada de productes comunitaris de forma massiva afectaria a la competitivitat dels productes russos dins del seu propi mercat nacional. Aquesta por, va portar a Rússia a modificar el status quo del comerç ucraïnès, provocant el darrer any una caiguda de més del 25% de les exportacions ucraïneses a Rússia.

Les importacions de gas d'Ucraïna representen 30 mil milions de metres cúbics anuals, el situen en un dels principals importadors mundials i és doncs, un mercat estratègic per les exportacions russes de gas, que són el 15% del total mundial. El preu que els ucraïnesos pagaven pel gas, va anar en augment en els darrers anys, cosa que va portar a buscar alternatives però que recentment han retornat a la total dependència russa. El 75% de les exportacions russes de gas natural tenen com a destinació països de la UE, sobre tot Alemanya amb una tercera part d'aquestes. El 35% del gas que arriba a la UE procedeix de Rússia, per aquest darrer país l'exportació d'hidrocarburs representa el 18% del seu PIB. Més de la meitat d'aquestes exportacions russes cap a la UE passen pels gasoductes situats a Ucraïna, hi ha doncs una excessiva dependència europea d'aquesta ruta que cal diversificar a altres rutes pel Bàltic o Mar Negre, aquest trànsit pel territori ucraïnès significa el 5% de la totalitat del volum mundial. És estratègic per l'economia russa assegurar el trànsit de gas via Ucraïna, per tant, és estratègic mantenir forts lligams amb aquest país.

Militarment, els vincles entre Rússia i Ucraïna també són molts. El màxim exponent el trobem en la presència de la flota russa del Mar Negre al port de Sebastopol, a Crimea, amb una renovació de contracte fins a l'any 2044. Rússia podria arribar a acceptar la incorporació d'Ucraïna a la UE, però difícilment acceptarà la seva incorporació a la OTAN, abans impulsarà un procés d'independència de la Ucraïna oriental, de majoria pro-russa, com Putin ja va avançar.

Tot aquest “galimaties” es veu agreujat per la situació financera d'Ucraïna a curt termini que té unes necessitats financeres molt importants, de l'ordre de 17 mil milions de dòlars en els propers 18 mesos, és una autèntica “bomba de rellotgeria”. Un deute en gran part amb Gazprom, procedent de l'acumulat pel subministrament de gas. Un rescat de l'FMI va ser congelat al no aplicar el Govern les reformes financeres com a condició d'aquest. Es varen iniciar negociacions amb la UE, que al no prosperar i no haver-se signat l'acord amb la UE, va portar a una oferta de préstec per part de Putin al govern de Ianukòvitx, així com el subministrament de gas a preus més econòmics, però això ha sigut vist per la part proeuropea de l'Estat com una forma de vendre el país.

La importància estratègica i els vincles militars que Ucraïna té per Moscú és molt alta, igual que la dependència de la primera en comerç, energia i deute respecte a Rússia. Aquesta importància explica l'interès real i simbòlic que té Ucraïna per la UE i els Estats Units, que veuen l'actual situació com una oportunitat per canviar l'orientació i el Govern d'aquest país.

La situació ucraïnesa no és fàcil, no parlem d'un aixecament democràtic contra un regim dictatorial i prorus, com ens volen fer veure els mitjans occidentals, es tracta d'una situació molt més complexa, d'un conflicte d'interessos entre blocs econòmics, i com moltes vegades passa, el gran perjudicat és el poble ucraïnès que em sembla que lluita en uns guerra per decidir simplement “qui serà el seu proper amo”.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

Captura-de-pantalla-2014-01-31-a-las-10.56.17  L'anomenen l'or gris, es diu coltà, i, tot i que a molts no us soni, gairebé tots el porteu a sobre. És un mineral, una espècie de sorra gruixuda feta de columbita i tàntal. Les seves propietats d'emmagatzematge, conducció elèctrica i resistència a les altes temperatures és fonamental per la indústria electrònica i militar, permeten elaborar condensadors fiables de mida molt petita, ideals per a la fabricació de telèfons mòbils, GPS, televisions de plasma, PADs, consoles, ordinadors portàtils, míssils intel·ligents i coets, entre altres utilitats. Es tracta d'un mineral estratègic. El 80% d'aquest mineral està a la República Democràtica del Congo (RDC), el 20% restant es troba a Austràlia, Brasil, Xina, Veneçuela, Bolívia, Colòmbia i Tailàndia.

El coltà, un recurs que hauria de ser de vital importància pel seu principal país productor i la seva població, que era de 60 milions d'habitants, ha representat un drama per a aquest país i la seva gent. S'ha produït una Guerra Mundial, que no hem considerat com a tal, només perquè això del Congo ens cau molt lluny, però que ha estat la de major envergadura i mortalitat del continent africà. Es calcula que la xifra de morts ha sigut de més de 6 milions de persones, una quantitat que es queda curta si considerem el nombre de refugiats i desplaçats. Hem de considerar que tots els darrers conflictes sumats: Iraq, Afganistan, Bòsnia i Ruanda no arriben a aquesta magnitud. Un conflicte que segueix viu, que genera batallons de nens soldat, víctimes de violacions col·lectives i un alt nombre de segrestos que obliguen als habitants de la zona a treballar com esclaus a les mines d'on s'extrau el mineral, amb un cost aproximat d'entre 60 i 100 mil dòlars per tona. No podem obviar que els nostres mòbils, les nostres "tablets", la nostra tecnologia, que tant apreciem, no està neta, són mòbils de sang.

L'origen d'aquesta situació cal buscar-lo quan a mitjans dels anys 90, a Zaire, antic nom de la RDC, van arribar milions de refugiats hutus que escapaven de les massacres interètniques entre hutus i tutsis a Ruanda i Burundi. Mobutu, dictador congolès des de 1965, anticomunista, que havia estat recolzat pels Estats Units i Occident en els temps de la Guerra Freda i havia donat suport a l'extermini tutsi de Ruanda, va acollir als refugiats hutus quan els tutsis van prendre el poder en aquell país. Les tropes ruandeses aliades amb Uganda van invadir RDC i donar suport al cap dels rebels, Kabila, durant l'anomenada 1ª Guerra del Congo. Finalment, van derrocar a Mobutu, que va fugir l'any 1997.

Més tard, Ruanda i Uganda van voler aprofitar que ja tenien instal·lades les seves tropes a la RDC per seguir explotant els seus recursos naturals i derrocar a Kabila, abans el seu aliat. El motiu era el benefici diari que treia l'exèrcit ruandès de l'ocupació estratègica de les mines del coltà, sis milions de dòlars diaris segons el Washington Post, resultat del boom de les noves tecnologies. Kabila es va aliar amb Zimbabwe, Angola, Sudan, Chad, Namíbia i gaudia de la cobertura financera i diplomàtica de Líbia. Es va expulsar als polítics tutsis de la capital, Kinshasa. La 2ª Guerra del Congo va començar l'any 1998, que ja no es tractava d'una guerra per capturar i castigar als autors del genocidi ruandès, sinó que era un conflicte econòmic per mantenir el control de l'est de RDC i continuar fent fortuna amb l'explotació dels recursos naturals d'aquella part del país.

Kabila va ser assassinat l'any 2001. El seu fill Joseph Kabila va ser escollit president i va iniciar una negociació de pau. Després de l'acord de Pretòria, es finalitzava la guerra i s'iniciava un procés de desarmament de les diferents faccions i grups armats, cosa que no s'ha produït. Es mantenen estructures militars i paramilitars al marge del govern central. A més, es tracta d'un país on existeix una corrupció endèmica, herència de la llarga dictadura de Mobutu.

Malgrat que l'ONU i organitzacions internacionals apliquen sancions a qui faci compres il·legals de coltà, el contraban d'aquest mineral viaminescoltan Ruanda i Uganda continua. Les multinacionals el segueixen comprant, considerant que el 60% del consum d'aquest mineral s'utilitza per la telefonia mòbil i finançant, de forma directa, morts, violacions i tot tipus de violència i desgràcies, on la principal víctima, com sempre passa, és la població civil, que, mentre uns quants s'enriqueixen, altres són sotmesos a tot tipus de crims, fam i malalties derivades d'aquest comerç i no tenen dret al més fonamental, la vida.

Però no només els mòbils i la tecnologia domèstica són els culpables, els Estats Units necessiten la importació continuada de coltà per subministrar energia a una nova sèrie d'aplicacions militars, donat que les seves reserves de tàntal s'han buidat. Una necessitat de tàntal immediata dels Estats Units seria nefast per la RDC, ja que el preu pujaria de sobte i es produiria un augment de la violència en aquell país, per l'interès d'augmentar la seva explotació en un curt termini de temps.

A les zones on es troben la majoria de les mines de coltà, el nord-est, són àrees sense tradició minera, zones dominades per la violència, els grups armats i les màfies connectades a empreses occidentals. No ha existit mai una indústria minera, ni en el temps de la colonització belga. Es tracta d'una zona que, degut al seu poc interès històric, és una zona aïllada, sense cobertura elèctrica i amb manca de carreteres. Una zona de pobres i, per tant, ideal per a què aquesta tipologia d'explotació minera i explotació de les persones es pugui donar. Els beneficis obtinguts per aquesta activitat són immediats, però precaris, amb guanys que van d'1 a 2 dòlars diaris, que són gastats ràpidament, ja que el nivell de vida en els jaciments és més alt que a les zones urbanes dels voltants. A més a més, els artesans viuen sols i gasten una part important dels seus guanys en alcohol i altres vicis. El control de les màfies, amb estructures paramilitars, també suposa pels artesans miners l'aplicació d'impostos il·lícits i tot tipus d'extorsió.

El simple boicot, a part de no fer efecte, no és cap solució a aquest drama humà. Qui el patiria més directament serien els artesans miners que, sense cap tipus de recurs, caurien encara més davant el poder de les guerrilles. La nostra força ha d'estar en la força de ser consumidors d'aquest mercat, hauríem d'exigir el canvi de les condicions del comerç del mineral cap a dinàmiques empresarials responsables, que comprin el mineral, però hagin de donar explicacions de l'evolució de les condicions del país d'origen, de forma que hagin de prendre mesures correctores. Cal desconfiar de les solucions immediates, no existeixen.

Lamentablement, aquest article ens exposa una realitat: perquè nosaltres, els occidentals, visquem bé, molts altres han de patir. Canviem aquest món, fem que sigui més humà, però també fem-ho per interès propi, ja que ningú ens assegura que demà no patim nosaltres.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493