UNA DE “CAMPECHANOS”

unadecampechanos1

Vet aquí que una vegada hi havia un rei, es deia Juan Carlos I, però tothom el coneixia com “el campechano”, pel seu caràcter senzill, afable, simpàtic, cordial, proper, un rei que desprenia bon rotllo per tot arreu on anava, un personatge que va portar a la monarquia a ser la institució més ben valorada de l’estat espanyol, i a ell a ser considerat com la solució de molts problemes, com una de les claus de la transició i com a garant indiscutible de la democràcia.

Quina comèdia!

Amic de l’església més reaccionària, pomposa i anacrònica, així com dels militars més fatxes i autoritaris, va ser posat al poder per un assassí dictador després de jurar els principis inamovibles del Movimiento Nacional i formar part del que “todo quede atado y bien atado”, amb el beneplàcit i a canvi de ser confident i col·laborar amb els que manegaven en aquella època la política exterior dels EEUU.

unadecampechanos2La cortina va caure i a la monarquia espanyola se li va veure el llautó. El rei campechano no era tal com el pintaven, és un personatge molt més sinistre, una persona colèrica que creu realment que té súbdits al seu servei, un Bribón, el mateix nom que tenia el vaixell amb el qual feia regates, un corrupte sense escrúpols, un car mafiós addicte als bordells que rebia comissions per cada barril que els països àrabs venien a l’estat en plena crisis del petroli obligant a l’estat a comprar a Aràbia Saudí el petroli malgrat el petroli qatarí sortís millor de preu, un lladre que va cobrar comissions per la construcció del tren d’alta velocitat a la Meca menyspreant els interessos dels ciutadans espanyols, un supremacista dels que se sent superior de debò.

Però quina mena d’estat és aquest que té rei, un rei com aquest i el seu fill, amb unes lleis que permeten els abusos de la família borbònica, unes lleis que els fan inviolables. Quina vergonya d’estat aquest, on el periodisme tapa les coses i calla, i on la veritat ha de venir explicada des de Suïssa, lloc on la fiscalia i la premsa sí que destapen l’escàndol per la xarxa corrupció i els comptes amb diner negre del rei emèrit i la seva amant, concubina, sòcia i còmplice Corinna Larsen, i el seu cosí Àlvaro d’Orleans.

unadecampechanos3

Una de “campechanos”, una de mafiosos, “uno de los nuestros”, com la famosa pel·lícula de gànsters de l’Scorsese. I ja són 300 anys els que dura aquesta pel·lícula, des de Felip V, un rei bipolar que es va tornar boig totalment i a vegades es pensava que era una granota, l’efímer Lluís I, o el seu altre fill Ferran VI, un violent que maltractava als seus servents i que només es calmava a base d’opiacis. Carles III que es passava la vida perseguint guatlles i va deixar el poder en mans de polítics. El seu fill Carles IV que va vendre la corona a Napoleó a canvi de 30 milions de reals anuals, i el seu fill Ferran VII que va trair als que van lluitar perquè tornés al seu tron. La seva filla, la també campechana i nimfòmana Isabel II que va acabar perdent el seu regne, Alfons XII que va morir molt jove per demostrar res de bo i de dolent, i el tirà, puter i malgastador Alfons XIII a qui van fer fora després de portar a la mort a milers de joves a la Guerra del Marroc.

La "monarquia campechana" ha arribat al seu final, i dona pas a la "monarquia compiyogui", una monarquia menys popular, més gris, menys campechana, però igual que les d’abans, una monarquia que va triar bàndol el 3 d’octubre del 2017 amb el discurs de “la mano dura”, una monarquia propietat de l’ultradreta, que com no podia ser d’un altra forma va renovar el ducat dels Franco, la monarquia de Vox, la monarquia dels fatxes.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

TRICORNIS QUE FAN PUDOR

tricornis1

Les diferents concentracions del 8M per celebrar i reivindicar el "Dia Internacional de la Dona" mai s’haurien d’haver fet. Autoritzar-les i realitzar-les va ser posar en risc a la població, va ser un acte de gran irresponsabilitat, causant directa de la ràpida i important expansió de la pandèmia a tot l’estat i a conseqüència de part dels infectats i de les morts derivades.

Dit això, que és de sentit comú, no és menys irresponsable i temerari encarregar a un fanàtic ultra, com Diego Pérez de los Cobos, un informe per determinar la negligència i responsabilitat del delegat del govern espanyol a Madrid i de Fernando Simón amb l’objectiu d’imputar-los implicacions penals pels seus actes. El resultat del seu informe el coneixíem sense haver-lo vist, havíem patit el seu deplorable estil l’1-O i l’11-M, un informe ple de mentides, errades malintencionades, testimonis manipulats, falsedats a dojo, sortides de context, mitges veritats i tergiversacions continuades amb l’objectiu de construir un relat pervers i incriminatori pels presumptes i futurs acusats.

Diego de los Cobos, membre de l’Opus, fill d’un candidat fracassat de Fuerza Nueva a les eleccions de 1977 i germà del President del Tribunal Constitucional que es va carregar l’Estatut de Catalunya l’any 2015, va participar vestit amb camisa blava i quasiadolescent com a voluntari en el 23F, ja com a guàrdia civil va ser imputat d’amenaçar, vexar i torturar a Kepa Urra, fet denunciat per Amnistia Internacional l’any 93 i pel que altres implicats van ser condemnats a més de 12 anys de presó, presó de la qual van ser indultats parcialment pel PP, i posteriorment el Tribunal Suprem va anul·lar les seves condemnes. 

tricornis2

Tot encaixa una vegada més, oi!? Es tracta de la policia política armada, de la vella i autoritària policia que porta a la seva sang atemorir i servir-se dels ciutadans, que porta al seu ADN estar al servei dels interessos de la ideologia ultradretana i feixista.

La màfia del poder real de la que hem parlat altres vegades, el poder profund dins del poder a l’Espanya rància de sempre, i en la que la Benemèrita té un llarg i actiu paper preponderant en els seus quasi 200 anys d’existència, una existència carregada de pràctiques corruptives, d’abusos de poder, de maldat, d’assassinats i de tortures arbitràries contra el poble. Un cos creat per Real Decret el Març de 1844, en temps de la reina Isabel II, per assegurar l’ordre públic en l’àmbit nacional i després de la primera guerra carlista amb la consigna de “proteger eficazmente las personas y las propiedades”. Un cos amb inicis prometedors que va combatre eficaçment el perill del bandolerisme a l’Espanya rural de l’època.

Però aviat, ben aviat, la imatge del tricorni va passar de ser respectada a fer por i pudor. Tricornis que fan pudor, com tots els cossos que es degeneren, es podreixen i es descomponen.

tricornis3El 1865, el general Prim, ja manifestava que el cos havia perdut el seu prestigi quan van reprimir amb contundència desproporcionada unes protestes universitàries amb el tràgic saldo d’11 morts i més de 200 ferits. Després van ser tristos protagonistes en la repressió de les protestes i vagues obreres de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Van participar en l’enfrontament contra els manifestants durant la Setmana Tràgica l’any 1909. Van reprimir les vagues revolucionàries de 1917, i les rebel·lions de pagesos i anarquistes en temps de la II República espanyola.

Durant el franquisme, el cos va anar més enllà en el seu sinistre historial delictiu. Juntament amb l’exèrcit, la Brigada Político-Social i la Policia Armada, la Guàrdia Civil va jugar un paper fonamental en la brutal repressió de la dictadura franquista, perseguint inicialment als maquis que estaven per les muntanyes i boscos, per a després encarregant-se de la detenció i trasllat de presoners polítics que eren assassinats en aplicació de la “Ley de Fugas” o simplement desapareixien a una cuneta.

I en democràcia, o el que sigui el que tenim, el protagonisme del cos no ha revertit de direcció, no ha anat cap al seu sentit fundacional sinó que ha continuat pel camí de la foscor i l’odi. Aquests anys, concretament el 1981, ens deixa una de les imatges més icòniques del seu famós tricorni, fastigosament icòniques, quan Tejero entrà al Congreso de los Diputados, fent una de les coses que millor saben fer, anar contra el poble i els seus diputats democràticament electes, reprimir-lo intentant donar un cop d’estat amb la raó de la força, amb el repartiment d’hòsties i amb la intimidació de les armes. tricornis4

No tan icònica però encara més repugnat es produí una nova acció només dos anys més tard, quan des de les clavegueres de l’estat, des de la caserna d’Intxaurrondo i sota el comandament de l’infame membre dels GAL, el general Enrique Rodríguez Galindo, la Guàrdia Civil va segrestar, torturar, fer cavar la seva fosa, assassinar i després enterrar en cal viva als activistes bascos Lasa i Zabala. Un cas dins del 1985 casos a Euskadi del que són culpables. La condemna de 71 per segrest i assassinat, evidentment no es va complir i al cap de dos anys ja estava al carrer per a no tornar mai més a presó.

Aquest darrer episodi amb soroll de sabres de fons ens mostra un cop més, i ja en són molts d'avisos, que cal fer neteja, una neteja intensa per treure la pudor, per treure el virus que també són ells, desinfectar i que no quedi en res de podrit, res de merda, augmentar-los el sou no és el millor desinfectant, és riure’ls les gràcies a sobre i continuar sent l’ostatge d’aquesta gent que utilitza i seguirà utilitzant el seu poder maliciosament a favor seu i dels seus amos.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

DEL CAFÈ PER A TOTS AL VIRUS PER A TOTS

delcafeperatotsalvirusperatots1

Negligents!

És la primera paraula que em ve al cap al pensar amb la gent que s’ha erigit com a caps per combatre i dirigir la crisi del coronavirus a l’estat espanyol. Però no és l’única paraula, immediatament després em venen al pensament tot un reg de mots en la mateixa línia, tal com incompetents, incapaços, negats, ineptes, inconscients, inútils i irresponsables. És en aquesta fase quan els meus pensaments passen a l’insult i haig de posar-hi frè, posant-me a fer altra cosa per distreure el cap i no pensar-hi.

Ens hi va la vida, ens hi va la salut. La nostra, la dels nostres fills, la dels nostres pares i avis, la dels nostres familiars i amics.
I davant d’una situació pandèmica d’aquesta magnitud i gravetat apareix per televisió el Presidente del Gobierno, la cara visible dels que fa dos mesos han vist el que succeïa a la Xina i no han fet res per evitar l’arribada del virus a casa nostra o, com a mínim, intentar minvar al màxim el seu impacte, dels que s’han quedat aturats veient el desenvolupament i creixement de casos i morts a Itàlia, dels que un cop el virus ha arribat a Madrid tampoc han pres mides ràpides i contundents com seria el confinament dels ciutadans que eren i són el focus principal, deixant que aquests infectin i escampin geogràficament la pandèmia a zones de la costa i altres àrees on han fugit de forma massiva.

El govern espanyol ha aprovat el decret d’alarma però és un decret light, un decret que no funcionarà, ho pagarem tots. Un decret que no confina, un decret que no impedeix la propagació del contagi, un decret que permet que la gent es pugui desplaçar fora dels seus territoris, un decret que no controla el dia a dia de la gent que va a treballar, un decret que deixa fins i tot anar a tallar-se els cabells a la perruqueria o portar a netejar el pantaló a la tintoreria, un decret que no limita els viatges procedents de l’estranger, el control de les fronteres, ni tan sols en aspectes tan bàsics i mínims com seria prendre la temperatura als que arriben per l’aeroport.

Ho pagarem car, molt car, i ho pagarem tant en salut com en economia.

No es pot entendre més enllà de l’estupidesa típica espanyola i del “politiqueo” inconscient, la tesi que el virus no entén de territoris quan tots hem vist que a la ciutat xinesa de Wuhan i la província de Hubei, l’única solució per evitar la propagació del virus, que és molt ràpida, va ser identificar els focus concrets territorials i aïllar-los de forma radical i contundent de la resta. A Espanya, han preferit no fer-ho, no aïllar Madrid, i han canviat el sentit de la frase del cafè per a tots a virus per a tots. Quina pena, quin desastre. I a tot això, els de Vox aplaudint a Pedro Sánchez per haver apartat a separatistes i comunistes, molt significatiu tot, no? delcafeperatotsalvirusperatots2

Estem en mans d’ignorants descerebrats que no saben gestionar ni casa seva i ens volen gestionar a tots. No puc ni vull imaginar que la salut dels meus éssers estimats estigui a les seves mans. Desconfiança total en polítics espanyols que desconeixen com som els catalans, que davant d’una situació d’emergència com aquesta, han optat per no reaccionar a temps, per no prendre les mesures sanitàries que demanaven els experts quan era el moment de prendre-les, i que la seva elecció ha sigut autoproclamar-se com l’autoritat competent, recentralitzar la sanitat i l’ordre públic.

El “aquí mando yo” i “las cosas se hacen como yo mando”, de tota la vida. La invasió de competències de l’administració espanyola, temorosa que les administracions catalanes i també les basques, demostrin al món, una vegada més com ja ho va fer amb els atemptats d’agost del 17, la seva aptitud a gestionar les crisis i a governar en definitiva als seus ciutadans, enfront de la seva negligència estructural.

Ens posen en perill, posen en perill la nostra salut, les nostres vides.
Desgraciats! ...! I ara com he dit és quan paro i em poso a fer un altra cosa.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

pais de tramposos 1

PAÍS DE TRAMPOSOS

Espanya està guanyant-se a pols una trista i perillosa fama com a país de mentiders, com a territori poblat per una gran quantitat de pocavergonyes i tramposos a dojo.

La picaresca espanyola no és nova, l’afició pel suborn, l’engany indiscriminat i les trampes continuades com a sistema de vida fa segles que permeabilitza i inunda tots els àmbits de la idiosincràsia i la cultura ibèrica. Els tramposos o murris ja són representats a la literatura espanyola de segle XVI amb el personatge del "Lazarillo de Tormes", i en la pintura barroca espanyola de començaments del segle XVII, per exemple amb l’obra “Invitació al joc de pilota i pala” de Bartolomé E. Murillo.

Trampes polítiques, trampes econòmiques, trampes socials, trampes judicials, trampes esportives, trampes per tots els gustos i disgustos. Trampes polítiques, casos flagrants i inacabables corrupció política que esquitxen a tots els partits que han estat en el poder, com els coneguts casos Gürtel, cas Malaya, cas Púnica, cas Noos, cas Bárcenas, cas Pretoria, cas dels EREs, cas Lezo, etc.

Trampes economicofinanceres, des de les més mundanes del dia a dia, com la famosa frase tan sentida de ¿cuánto le puedo pagar sin factura?, per estalviar-se l’IVA, com d’altres molt més sofisticades que requereixen espectaculars muntatges d’alta enginyeria financera.

Trampes judicials, ja comentades en profunditat en el darrer article, només cal veure les clavegueres de l’estat amb la conxorxa amb el poder judicial en el cas del Procés català o de Sandro Rosell, com mostres recents.

Trampes educacionals com les desvelades amb els màsters i postgraus regalats a polítics que mai van anar a classe, com són els casos de Cifuentes i Casado, entre altres; o de innumerables tesis doctorals plagiades.

Trampes esportives, com quan la selecció paralímpica de basquet va guanyar la medalla d’or als Jocs de Sidney/2000 amb un equip format per 10 de 12 persones que no presentaven cap tipus de discapacitat, o les victòries d’Alberto Contador en el Tour de France amanides amb altes dosi de clembuterol que ell, un trampós més, justificava per la ingestió d’uns bistecs contaminats portats des de terres sorianes, o tants i tants casos com el de la ppera Marta Rodríguez, molts d’ells tractats pel sinestre doctor dòping, Eufemiano Fuentes, que comandava l’operació Port. pais de tramposos 2

Quanta mentida. Espanya és un país de tramposos. Tots aquests “patriotes de pacotilla” que fan bandera d’un país mentre el que fan realment és desprestigiar-lo, enfonsar-lo a la misèria, projectar una imatge de xaranga i pandereta, traslladar la poca credibilitat que ells donen a la resta de ciutadans espanyols simplement per ser-ho.

L’honradesa i la honestedat no són característiques d’una nació, no existeixen pobles genèticament murris i altres que no ho són. El grau d’integritat moral no depèn de la raça ni de cap altre factor físic, d’ubicació o de clima, és producte dels incentius, percepcions i interaccions que generin les institucions d’un país. És un país de tramposos perquè uns les fan i altres les voldrien fer si poguessin. És un país de tramposos perquè ha decidit ser-ho, perquè és una solució ràpida, encara que és un problema de fons.

Com diria La Trinca: “tramposos per tota arreu, tramposos de tota mena...”, ai no! Que eren fantasmes!...És igual, ja no ve d’una trampa més.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

dictadura preventiva1

DICTADURA PREVENTIVA

No hi ha democràcia a Espanya.

El model franquista encara impregna tot l’aparell judicial espanyol, especialment el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional. Les forces polítiques de la transició no es van atrevir a enfrontar-se amb els monstres amagats a la foscor del poder judicial, que lluny d’estar avui ensopits, no solament habiten amb tots nosaltres sinó que a més ostenten l’autèntic poder de la por, causant indignació, atemorint la població amb connivència amb les forces repressives d’èpoques anteriors, arrasant i cremant-ho tot el que és net per allà on ells passen, demanant el sacrifici humà constant de mossos i donzelles innocents.

Són jutges de càrrec però no de fet perquè són jutges parcials. Són dictadors franquistes, buròcrates de casta, corruptes feixistes que s’han rodejat de matons i xulos armats al seu servei, per no deixar passar pàgina als nous temps. Ells han organitzat un estat a la seva mida, l’espanyol, han instaurat el terror mitjançant un govern judicial, embrutant la democràcia de dalt a baix, manipulant les institucions de l’estat i participant en l’adoctrinament dels seus ciutadans, que aborregats de forma massiva, creuen i veuen com a normal la pèrdua de manca de drets i llibertats fonamentals, i consideren com a normal l’horror d’una no democràcia en caiguda lliure en què viuen mentre així els jutges prevaricadors perviuen.

Són els mateixos jutges o organismes judicials que van protegir als torturadors i assassins de José Arregui, absolts per l’Audiència Nacional. Són els mateixos que van suavitzar la pallissa a Agustín Rueda a Carabanchel, i que li va causar la mort, considerant-la només com imprudència temerària. Són els mateixos que van donar un permís penitenciari a Lerdo de Tejada, el principal imputat en la matança dels advocats d’Atocha, i que li va permetre fugir. Són els mateixos que s’han negat a reobrir causes justes com les del pacifista sindicalista Joan Peiró, afusellat per Franco; com la de la condemna a mort del poeta Miguel Hernández i com la sentència del president de Catalunya: Lluís Companys. Són els mateixos de tantes i tantes injustícies, disbarats i aberracions judicials. Són els mateixos monstres autoritaris que no responen de res ni a ningú.

I per descomptat, són els mateixos monstres autoritaris disfressats de patriotes que es pensen que han de salvar Espanya del sobiranisme català que vol trencar la nació, quan el que realment fan és defensar la pervivència de la dictadura que han instaurat. S’han tret del barret delictes delirants, que no se sostenen per enlloc amb l’objectiu de legitimar l’escalada repressiva i destruir per la força els ponts de diàleg que hi puguin haver, a ells no els interessa dialogar, són escollits a dit i només els interessa mantenir els privilegis.

Dins d’aquest marc en què la justícia és utilitzada com a braç executor de venjança política, una forma de fer mal sembla que està dissortadament de moda, la presó preventiva, una forma de tortura psicològica que difereix dels càstigs corporals que ja no es poden aplicar per la pressió internacional, però que segur de ganes aplicarien. Amb l’excusa del risc de fuga, i de forma totalment arbitrària es nega el dret de llibertat i el dret a la presumpció d’innocència de les persones. Dictadura preventiva, repressió preventiva, tortura preventiva, injustícia preventiva, abusivitat preventiva, diria jo.

El cas dels presos polítics és un clar exemple de dictadura preventiva, fa més d’un any que estan en presó degut a la persecució d’idees, a la persecució d’independentistes imposada pel govern de jutges, que actuen com a jutge i part. El cas de Sandro Rosell és un altre, quasi dos anys han estat tancats a la trena l’expresident del Barça i el seu soci per presumptes delictes de gran gravetat, abans de set jutjats i absolts de pertànyer a organització criminal, de fer blanqueig de capital i d’estafa. Els han perseguit, castigat i imputat pena abans de demostrar-se res.

dictadura preventiva2Els jutges que apliquen la dictadura preventiva en són ben conscients del mal que fan aplicant la privació de llibertats a persones no condemnades, ho fan amb tota la malícia. Saben del mal moral, psicològic, professional, familiar, social i econòmic que produeixen, i per això ho fan. Castiguen malgrat que no poden castigar. Humilien malgrat que no poden humiliar. Els desplacen el més lluny que poden sense poder-ho fer, però ho fan. Destrueixen malgrat que no poden destruir. Malgasten els diners públics. Són botxins, no jutges. Són monstres.

Si cada dia que un ciutadà passa en presó preventiva, el jutge fos castigat amb un dia de presó, les coses canviarien. Si les Lamela, els Marchena o els Llarena de torn, paguessin amb la mateixa moneda els seus abusos i no amb la total impunitat que tenen actualment, la justícia podria recuperar la seva essència. Ull per ull i dent per dent, la Llei del Talió, el codi Hammurabi de l’antiga Babilònia, s’han d’aplicar? Sembla que donat el context, la recessió cap al primitivisme imposat pels que interpreten la llei situant-se per sobre d’aquesta, seria el més just per poder estar en igualtat de condicions per combatre-ho.

No pot haver-hi ningú per sobre del bé i del mal, ningú per sobre la verdadera justícia, menys els que la interpreten i l’executen dictant sentències que serveix a un poder, es creuen Déus del dret perquè s’han apropiat d’aquest, són els senyors i amos del poder judicial espanyol, no passen de ser uns obscurs fanàtics sense escrúpols però són perillosos, han establert el seu imperi fortificant un estat amb les seves actuacions, i hipotecant-lo en detriment de la democràcia per dècades.

Ahir va ser el president del Barça, avui són els “colpistes i sediciosos” catalans, però pensa que demà pots ser tu si estàs en el seu punt de mira.

Es fan dir jutges però realment són malvats.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya