GUERRA DE GAVINES

 

guerradegavines1

Més enllà de la Guerra d’Ucraïna, que és la que més ens ocupa i ens preocupa, aquesta setmana també ha estat marcada per la crisi a la cúpula del PP, la guerra entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso, la guerra de gavines, o guerra d’albatros, com els peperos s’afanyen sempre a matisar i corregir.

La lluita pel poder entre Casado i Ayuso, entre Gènova i Sol, és una història acarnissada de lluita de poder, un relat de corrupció, de traïcions, de maquinacions, d’espies, de manipulacions, de contractes assignats a dit, de comissions pagades amb diners públics. Però el més preocupant de tota aquesta història, no és que es treguin els ulls dos dirigents d’un partit franquista i reaccionari, el problema de què està passant al PP és que després de veure la llum un cas de corrupció com una catedral, en plena pandèmia, quan la gent de tot l’estat patia i moria, la presidenta de la Comunitat de Madrid afavoria contractes i enriquia sense escrúpols ni vergonya al seu germà.

guerradegavines2Madrid, el PP, i tot l’estat té un gran problema amb la corrupció, i aquest va a pitjor. Els casos de corrupció d’antics presidents de la comunitat de Madrid, com Esperanza Aguirre, Cristina Cifuentes i Ignacio González, almenys els van portar a presentar la dimissió dels seus càrrecs. La diferència està en el fet que, ara assistim atònits, a què davant d’un nou possible, i molt probable, cas de corrupció, com el que afecta Díaz Ayuso, la dimissió (encoberta, però dimissió) provocada no sigui la seva, sinó la del mediocre i poc carismàtic president del partit, humiliat públicament per la propaganda de la comprada premsa mesetària amb connivència amb les elits madrilenyes, i apunyalat per l’esquena pels seus companys davant de tothom.

Barruts i pocavergonyes campen i manen per diferents institucions de l’estat. No els importa fer neteja. No els importa cap mena de valors. Aviat ningú parlarà del germà de l’Ayuso. Les ombres mafioses, el tràfic d’influències, els intercanvis de favor, les complicitats amb el poder, sempre han estat i hi seran amb el PP, un partit creat per mantenir i conservar la corrupció, un partit fet i evolucionat a les clavegueres de l’estat, l’estat a l’ombra que domina els tribunals, que controla la policia, l’exèrcit i els mitjans de comunicació.

guerradegavines3Pablo Casado ja no servia, la seva incapacitat no venia de la sospita de títols i un màster regalat, venia per ser un perdedor que estava acumulant moltes derrotes. A Catalunya el PP no existeix, al País Basc va perdre malgrat aliar-se amb Ciudadanos, i ara, a les recents eleccions de Castella i Lleó, malgrat guanyar, no va obtenir la victòria esperada i la majoria absoluta que les enquestes fa unes setmanes li donaven com a segura. Havia de pactar amb Vox, i s’hi negava. Els comptes no surten, el PP no suma prou sense el partit de la ultradreta, ni per Castella i Lleó, ni quan toqui fer-ho a les eleccions generals de l’estat.

guerradegavines4És en aquest punt, quan les gavines veuen escassejar l’aliment del poder, present i futur, no dubtant en convertir-se en gavines carronyeres i cruspint-se a un dels seus, no els ha costat gaire, Casado els hi era un destorb. L’escàndol dels germans Díaz Ayuso, sembla que no acabaran en res, però ha de passar un temps i s’ha d’apostar per una tercera via, la del gallec Alberto Núñez Feijóo, un pragmàtic i experimentat dirigent, que és president de la Xunta de Galícia des del 2009, i que serà qui haurà de tancar i recosir les ferides del seu partit, així com combatre l’extensió de Vox dins de la seva franja de votants natural.

Serà Feijóo un pedaç? Tindrà continuïtat? Tot depèn, si la seva imatge es manté com guanyadora, tindrà moltes oportunitats. No importarà si és amic d’un narcotraficant de cocaïna, tampoc si la seva germana treballa en una empresa que va rebre un rècord d’adjudicacions per part de la Xunta abans del seu ascens com a directora, ni si els parats han augmentat dins del seu territori, ni si els mitjans gallecs estan segrestats per la Xunta, ni si s’han retallat recursos sanitaris.

Tot és vàlid per tenir el poder. Tot s’hi val.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

LA INFLACIÓ JA ÉS AQUÍ I S'HI QUEDA

 

inflacio1

Aquesta setmana, toca article econòmic.

Qui s'imaginava fa només dos anys que un virus posaria de genolls tota la població del planeta Terra.
Qui s'imaginava fa un any, que ara com ara hauríem d’afrontar colls d’ampolla provocats per la manca d’abastiment a escala mundial, des de sofisticats microxips, passant per peces industrials fins a les matèries primeres.

Qui s'imaginava fa mesos, que la inflació hauria escalat fins a arribar al nivell que ho ha fet. La inflació ja és aquí i s'hi queda. El perill inflacionari fa temps que hi és, malgrat els silencis, les conxorxes negacionistes i el maquillatge que li apliquen per treure-li importància enfront l’opinió pública, venent-ho com un problema transitori, que alguns ja el comencen a concebre com a transitori de llarga durada.

Doncs, ni transitori, ni transitori de llarga durada, la inflació ja ha arribat, som davant d’un problema permanent, d’un problema estructural per una raó bàsica, de fons, i directament proporcional com és el canvi demogràfic i l’envelliment de les societats occidentals i de la Xina, que deriva en un augment del consum versus la producció; en contraposició al moviment deflacionista que en els darrers anys ha motivat la globalització i la incorporació massiva de milions de persones com a factors productius, sobretot procedents de les economies emergents.

inflacio2La "crisi de la Covid" ha ajudat a provocar la tempesta perfecta. Tal i com han anat les coses, no tocava parlar d’inflació i de polítiques antiinflacionistes, no era políticament correcte fer-ho. No era procedent desincentivar el consum en un moment de pànic, sobre el què es plantejava què passarà, quan la gent temia pels seus llocs de treball i la seva supervivència. Llavors calia injectar una quantitat ingent diners perquè la crisi sanitària no afectés més del que estava afectant. Quan vam despertar de les urgències de la crisi, el problema de la inflació hi era, la situació de la Covid el va tapar, però ara el problema ha crescut i ja no només tenim davant la punta de l’iceberg, comencem a veure la glacera sencera.

El preu de l’energia és l’indicador més evident per la ciutadania, amb l’augment més accentuat de tots, amb un índex de creixement de més del 50%, rera el qual venen molts d’altres entre els que destaquen els aliments frescos. Ara que el problema és visible per tots, surten les veus no autoritzades, de polítics i economistes a sou, que comencen a treure l'importància d'aquest problema tant greu, i, fins i tot, comencen a dir que la inflació no és sempre dolenta, i s'atreveixen a dir, que a vegades és desitjable.

No us deixeu enganyar perquè volen fer-ho!: La inflació és la pitjor amenaça econòmica actual. Representa la pèrdua de poder adquisitiu a les rendes familiars, té costos molt significatius per una gran part de la població, és nefasta per l’estalvi, per l’estabilitat monetària i la financera.

inflacio3Amb inflació a dalt de l’escenari es desencadena el cercle viciós: Les persones reclamaran lògics augments de sou per equiparar-se amb l’augment del nivell de la vida i no minvar el seu poder adquisitiu, acció aquesta que continuarà produint un augment de la inflació. També augmenta més la despesa pública, a l’adaptació de sous de funcionaris i de pensionistes, i això si no comptem amb la corrupció que se'n deriva pels que cobren per a no treballar.

A més a més, considerant que els salaris mitjans, a l’estat espanyol, no han pujat significativament en els darrers anys, l’augment de consum privat que mostren els índexs econòmics només ha pogut ser finançat per l’increment del deute privat. Quina repercussió tindrà doncs un augment dels tipus d’interès? Fet amb la intenció que la balança de la producció no augmenti la desproporció amb la balança del consum. Nefast!. El problema rau en que la productivitat dels treballadors de l’estat espanyol és insuficient per mantenir el poder adquisitiu dels seus treballadors, cosa que posa de manifest els greus problemes de l’economia espanyola.

inflacio4Aquest problema, per extensió també ho és per a moltes de les economies occidentals, que davant d’una situació d’extrema gravetat abaixen el cap o l’amaguen sota l’ala per a no veure el que hi ha davant.

La recuperació econòmica depèn del com afrontem aquest problema, un problema que és de tots, però que ningú sembla voler assumir, i que no es pot tractar de la mateixa manera com s’ha fet en altres moments de la història. La inflació ja és aquí i s'hi queda.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

TENEN EL PAÍS QUE VOLEN, NOSALTRES NO

 

anda1

Tornem de les vacances.

Sempre és difícil començar a la normalitat, anar a treballar cada dia i posar-se a escriure de nou. S’ha perdut l’hàbit de fer-ho, es fa difícil trobar el moment de posar-s'hi, fa certa mandra, mentre cal triar el primer tema per fer l’article. El món no para i moltes coses van passant en aquest temps de cert auto-aïllament. La fugida de l’Afganistan i la trista (des)actuació de la UE, els affaires russos d'en Puigdemont, la publicació dels nous capítols de corrupció de l’emèrit i l’onada de calor. Altres no canvien mai com la pujada galopant de la llum, la presa de pèl de la taula de diàleg que no negociadora i les destrosses de la Colau i Collboni a la ciutat de Barcelona.

Hem estat 15 dies per Andalusia, hem tocat 3 províncies com Còrdova, Granada i Cadis, amb una breu escapada d’un dia a Baeza i Úbeda, pobles espectaculars de la província de Jaén que són patrimoni de la UNESCO. Tot el que hem vist, bonic i interessant, molt bonic i molt interessant. Jo ja ho coneixia, però mai havia estat fent turisme tant de temps per aquells indrets. La seva història i els monuments, la seva gastronomia, el diferent tarannà de cada lloc per on passàvem fan recomanable aquesta ruta, molt recomanable, tot i els 48º a l’ombra que marcaven els termòmetres de les farmàcies quan estaven fent la visita a Priego de Còrdova.

Malgrat estar de vacances, un servidor no pot parar d’observar, de mirar i veure, de reflexionar i de treure conclusions com que ells tenen el país que volen, nosaltres no.

anda2És fa difícil d'entendre sense perplexitat com és que una comunitat amb tanta extensió, amb un perfil geogràfic ric i dispar on la costa te ben poc a veure amb l’interior, sent la comunitat autònoma més poblada de l’estat espanyol, amb l’AVE altament implantat a gran part territori, amb autovies que són autopistes camuflades de franc, es conformi amb ser la perifèria i el paladí de les oligarquies centralistes de l’estat, fer-los el joc.

Sembla, des de fora, que tenen el país que volen perquè s’hi conformen malgrat les evidències visibles a primera vista de tenir un model insostenible en què la indústria és gairebé inexistent, en què la rica agricultura està en gran part subvencionada i en la que quasi el 25% de l’economia del territori correspon a l’administració pública.

No sempre ha estat així. Als segles XVI i XVII, Andalusia estava a la seva edat d’or, era la primera economia de l’estat amb el 25% del PIB l’any 1800, i una economia capdavantera d’Europa. La seva decadència i declivi cal trobar-lo en la regressió estructural que pateix el territori andalús al segle XIX derivat de la pèrdua de les colònies llatinoamericanes i en la manca d’adaptació a la Revolució Industrial.

anda3En aquest procés, que ha dut a Andalusia a estar en un lloc cuer del benestar peninsular amb alts índex de pobresa, d’atur i de feblesa, és molt habitual donar les culpes als altres i sentir l’argument que Euskadi i Catalunya es van endur la indústria i el desenvolupament desplaçant la riquesa i el capitalisme del sud al nord. En molts casos aquest sentiment interpreta que el desplaçament es va produir amb els diners i la suor de la seva gent.

No és així, un país que assumeix i s’enorgulleix de tenir un sistema en el qual l’activitat comença tard, que viu en gran manera de la subvenció, que te gran dependència del funcionariat, i que a la vegada harmonitza com ho fa i s’entén perfectament amb la identitat nacional espanyola, amb les institucions espanyoles, en lloc de rebel·lar-se, significa que els seus ciutadans ja els hi va bé, tenen el país que volen.

Estudiar a Andalusia és quasi gratuït en comparació amb Catalunya on els estudiants de les universitats públiques paguen les matrícules més cares de l’estat. També ho és menjar un arròs a un restaurant, comprar-se un gelat o una aigua al súper. Tot és més econòmic, la diferència del cost de la vida entre ambdós és evident.

Mentre uns reben, altres paguen. Uns tenen el país que volen, nosaltres no.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

UNA DE “CAMPECHANOS”

unadecampechanos1

Vet aquí que una vegada hi havia un rei, es deia Juan Carlos I, però tothom el coneixia com “el campechano”, pel seu caràcter senzill, afable, simpàtic, cordial, proper, un rei que desprenia bon rotllo per tot arreu on anava, un personatge que va portar a la monarquia a ser la institució més ben valorada de l’estat espanyol, i a ell a ser considerat com la solució de molts problemes, com una de les claus de la transició i com a garant indiscutible de la democràcia.

Quina comèdia!

Amic de l’església més reaccionària, pomposa i anacrònica, així com dels militars més fatxes i autoritaris, va ser posat al poder per un assassí dictador després de jurar els principis inamovibles del Movimiento Nacional i formar part del que “todo quede atado y bien atado”, amb el beneplàcit i a canvi de ser confident i col·laborar amb els que manegaven en aquella època la política exterior dels EEUU.

unadecampechanos2La cortina va caure i a la monarquia espanyola se li va veure el llautó. El rei campechano no era tal com el pintaven, és un personatge molt més sinistre, una persona colèrica que creu realment que té súbdits al seu servei, un Bribón, el mateix nom que tenia el vaixell amb el qual feia regates, un corrupte sense escrúpols, un car mafiós addicte als bordells que rebia comissions per cada barril que els països àrabs venien a l’estat en plena crisis del petroli obligant a l’estat a comprar a Aràbia Saudí el petroli malgrat el petroli qatarí sortís millor de preu, un lladre que va cobrar comissions per la construcció del tren d’alta velocitat a la Meca menyspreant els interessos dels ciutadans espanyols, un supremacista dels que se sent superior de debò.

Però quina mena d’estat és aquest que té rei, un rei com aquest i el seu fill, amb unes lleis que permeten els abusos de la família borbònica, unes lleis que els fan inviolables. Quina vergonya d’estat aquest, on el periodisme tapa les coses i calla, i on la veritat ha de venir explicada des de Suïssa, lloc on la fiscalia i la premsa sí que destapen l’escàndol per la xarxa corrupció i els comptes amb diner negre del rei emèrit i la seva amant, concubina, sòcia i còmplice Corinna Larsen, i el seu cosí Àlvaro d’Orleans.

unadecampechanos3

Una de “campechanos”, una de mafiosos, “uno de los nuestros”, com la famosa pel·lícula de gànsters de l’Scorsese. I ja són 300 anys els que dura aquesta pel·lícula, des de Felip V, un rei bipolar que es va tornar boig totalment i a vegades es pensava que era una granota, l’efímer Lluís I, o el seu altre fill Ferran VI, un violent que maltractava als seus servents i que només es calmava a base d’opiacis. Carles III que es passava la vida perseguint guatlles i va deixar el poder en mans de polítics. El seu fill Carles IV que va vendre la corona a Napoleó a canvi de 30 milions de reals anuals, i el seu fill Ferran VII que va trair als que van lluitar perquè tornés al seu tron. La seva filla, la també campechana i nimfòmana Isabel II que va acabar perdent el seu regne, Alfons XII que va morir molt jove per demostrar res de bo i de dolent, i el tirà, puter i malgastador Alfons XIII a qui van fer fora després de portar a la mort a milers de joves a la Guerra del Marroc.

La "monarquia campechana" ha arribat al seu final, i dona pas a la "monarquia compiyogui", una monarquia menys popular, més gris, menys campechana, però igual que les d’abans, una monarquia que va triar bàndol el 3 d’octubre del 2017 amb el discurs de “la mano dura”, una monarquia propietat de l’ultradreta, que com no podia ser d’un altra forma va renovar el ducat dels Franco, la monarquia de Vox, la monarquia dels fatxes.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

TRICORNIS QUE FAN PUDOR

tricornis1

Les diferents concentracions del 8M per celebrar i reivindicar el "Dia Internacional de la Dona" mai s’haurien d’haver fet. Autoritzar-les i realitzar-les va ser posar en risc a la població, va ser un acte de gran irresponsabilitat, causant directa de la ràpida i important expansió de la pandèmia a tot l’estat i a conseqüència de part dels infectats i de les morts derivades.

Dit això, que és de sentit comú, no és menys irresponsable i temerari encarregar a un fanàtic ultra, com Diego Pérez de los Cobos, un informe per determinar la negligència i responsabilitat del delegat del govern espanyol a Madrid i de Fernando Simón amb l’objectiu d’imputar-los implicacions penals pels seus actes. El resultat del seu informe el coneixíem sense haver-lo vist, havíem patit el seu deplorable estil l’1-O i l’11-M, un informe ple de mentides, errades malintencionades, testimonis manipulats, falsedats a dojo, sortides de context, mitges veritats i tergiversacions continuades amb l’objectiu de construir un relat pervers i incriminatori pels presumptes i futurs acusats.

Diego de los Cobos, membre de l’Opus, fill d’un candidat fracassat de Fuerza Nueva a les eleccions de 1977 i germà del President del Tribunal Constitucional que es va carregar l’Estatut de Catalunya l’any 2015, va participar vestit amb camisa blava i quasiadolescent com a voluntari en el 23F, ja com a guàrdia civil va ser imputat d’amenaçar, vexar i torturar a Kepa Urra, fet denunciat per Amnistia Internacional l’any 93 i pel que altres implicats van ser condemnats a més de 12 anys de presó, presó de la qual van ser indultats parcialment pel PP, i posteriorment el Tribunal Suprem va anul·lar les seves condemnes. 

tricornis2

Tot encaixa una vegada més, oi!? Es tracta de la policia política armada, de la vella i autoritària policia que porta a la seva sang atemorir i servir-se dels ciutadans, que porta al seu ADN estar al servei dels interessos de la ideologia ultradretana i feixista.

La màfia del poder real de la que hem parlat altres vegades, el poder profund dins del poder a l’Espanya rància de sempre, i en la que la Benemèrita té un llarg i actiu paper preponderant en els seus quasi 200 anys d’existència, una existència carregada de pràctiques corruptives, d’abusos de poder, de maldat, d’assassinats i de tortures arbitràries contra el poble. Un cos creat per Real Decret el Març de 1844, en temps de la reina Isabel II, per assegurar l’ordre públic en l’àmbit nacional i després de la primera guerra carlista amb la consigna de “proteger eficazmente las personas y las propiedades”. Un cos amb inicis prometedors que va combatre eficaçment el perill del bandolerisme a l’Espanya rural de l’època.

Però aviat, ben aviat, la imatge del tricorni va passar de ser respectada a fer por i pudor. Tricornis que fan pudor, com tots els cossos que es degeneren, es podreixen i es descomponen.

tricornis3El 1865, el general Prim, ja manifestava que el cos havia perdut el seu prestigi quan van reprimir amb contundència desproporcionada unes protestes universitàries amb el tràgic saldo d’11 morts i més de 200 ferits. Després van ser tristos protagonistes en la repressió de les protestes i vagues obreres de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Van participar en l’enfrontament contra els manifestants durant la Setmana Tràgica l’any 1909. Van reprimir les vagues revolucionàries de 1917, i les rebel·lions de pagesos i anarquistes en temps de la II República espanyola.

Durant el franquisme, el cos va anar més enllà en el seu sinistre historial delictiu. Juntament amb l’exèrcit, la Brigada Político-Social i la Policia Armada, la Guàrdia Civil va jugar un paper fonamental en la brutal repressió de la dictadura franquista, perseguint inicialment als maquis que estaven per les muntanyes i boscos, per a després encarregant-se de la detenció i trasllat de presoners polítics que eren assassinats en aplicació de la “Ley de Fugas” o simplement desapareixien a una cuneta.

I en democràcia, o el que sigui el que tenim, el protagonisme del cos no ha revertit de direcció, no ha anat cap al seu sentit fundacional sinó que ha continuat pel camí de la foscor i l’odi. Aquests anys, concretament el 1981, ens deixa una de les imatges més icòniques del seu famós tricorni, fastigosament icòniques, quan Tejero entrà al Congreso de los Diputados, fent una de les coses que millor saben fer, anar contra el poble i els seus diputats democràticament electes, reprimir-lo intentant donar un cop d’estat amb la raó de la força, amb el repartiment d’hòsties i amb la intimidació de les armes. tricornis4

No tan icònica però encara més repugnat es produí una nova acció només dos anys més tard, quan des de les clavegueres de l’estat, des de la caserna d’Intxaurrondo i sota el comandament de l’infame membre dels GAL, el general Enrique Rodríguez Galindo, la Guàrdia Civil va segrestar, torturar, fer cavar la seva fosa, assassinar i després enterrar en cal viva als activistes bascos Lasa i Zabala. Un cas dins del 1985 casos a Euskadi del que són culpables. La condemna de 71 per segrest i assassinat, evidentment no es va complir i al cap de dos anys ja estava al carrer per a no tornar mai més a presó.

Aquest darrer episodi amb soroll de sabres de fons ens mostra un cop més, i ja en són molts d'avisos, que cal fer neteja, una neteja intensa per treure la pudor, per treure el virus que també són ells, desinfectar i que no quedi en res de podrit, res de merda, augmentar-los el sou no és el millor desinfectant, és riure’ls les gràcies a sobre i continuar sent l’ostatge d’aquesta gent que utilitza i seguirà utilitzant el seu poder maliciosament a favor seu i dels seus amos.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

DEL CAFÈ PER A TOTS AL VIRUS PER A TOTS

delcafeperatotsalvirusperatots1

Negligents!

És la primera paraula que em ve al cap al pensar amb la gent que s’ha erigit com a caps per combatre i dirigir la crisi del coronavirus a l’estat espanyol. Però no és l’única paraula, immediatament després em venen al pensament tot un reg de mots en la mateixa línia, tal com incompetents, incapaços, negats, ineptes, inconscients, inútils i irresponsables. És en aquesta fase quan els meus pensaments passen a l’insult i haig de posar-hi frè, posant-me a fer altra cosa per distreure el cap i no pensar-hi.

Ens hi va la vida, ens hi va la salut. La nostra, la dels nostres fills, la dels nostres pares i avis, la dels nostres familiars i amics.
I davant d’una situació pandèmica d’aquesta magnitud i gravetat apareix per televisió el Presidente del Gobierno, la cara visible dels que fa dos mesos han vist el que succeïa a la Xina i no han fet res per evitar l’arribada del virus a casa nostra o, com a mínim, intentar minvar al màxim el seu impacte, dels que s’han quedat aturats veient el desenvolupament i creixement de casos i morts a Itàlia, dels que un cop el virus ha arribat a Madrid tampoc han pres mides ràpides i contundents com seria el confinament dels ciutadans que eren i són el focus principal, deixant que aquests infectin i escampin geogràficament la pandèmia a zones de la costa i altres àrees on han fugit de forma massiva.

El govern espanyol ha aprovat el decret d’alarma però és un decret light, un decret que no funcionarà, ho pagarem tots. Un decret que no confina, un decret que no impedeix la propagació del contagi, un decret que permet que la gent es pugui desplaçar fora dels seus territoris, un decret que no controla el dia a dia de la gent que va a treballar, un decret que deixa fins i tot anar a tallar-se els cabells a la perruqueria o portar a netejar el pantaló a la tintoreria, un decret que no limita els viatges procedents de l’estranger, el control de les fronteres, ni tan sols en aspectes tan bàsics i mínims com seria prendre la temperatura als que arriben per l’aeroport.

Ho pagarem car, molt car, i ho pagarem tant en salut com en economia.

No es pot entendre més enllà de l’estupidesa típica espanyola i del “politiqueo” inconscient, la tesi que el virus no entén de territoris quan tots hem vist que a la ciutat xinesa de Wuhan i la província de Hubei, l’única solució per evitar la propagació del virus, que és molt ràpida, va ser identificar els focus concrets territorials i aïllar-los de forma radical i contundent de la resta. A Espanya, han preferit no fer-ho, no aïllar Madrid, i han canviat el sentit de la frase del cafè per a tots a virus per a tots. Quina pena, quin desastre. I a tot això, els de Vox aplaudint a Pedro Sánchez per haver apartat a separatistes i comunistes, molt significatiu tot, no? delcafeperatotsalvirusperatots2

Estem en mans d’ignorants descerebrats que no saben gestionar ni casa seva i ens volen gestionar a tots. No puc ni vull imaginar que la salut dels meus éssers estimats estigui a les seves mans. Desconfiança total en polítics espanyols que desconeixen com som els catalans, que davant d’una situació d’emergència com aquesta, han optat per no reaccionar a temps, per no prendre les mesures sanitàries que demanaven els experts quan era el moment de prendre-les, i que la seva elecció ha sigut autoproclamar-se com l’autoritat competent, recentralitzar la sanitat i l’ordre públic.

El “aquí mando yo” i “las cosas se hacen como yo mando”, de tota la vida. La invasió de competències de l’administració espanyola, temorosa que les administracions catalanes i també les basques, demostrin al món, una vegada més com ja ho va fer amb els atemptats d’agost del 17, la seva aptitud a gestionar les crisis i a governar en definitiva als seus ciutadans, enfront de la seva negligència estructural.

Ens posen en perill, posen en perill la nostra salut, les nostres vides.
Desgraciats! ...! I ara com he dit és quan paro i em poso a fer un altra cosa.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya