- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 2793
PAÍS DE TRAMPOSOS
Espanya està guanyant-se a pols una trista i perillosa fama com a país de mentiders, com a territori poblat per una gran quantitat de pocavergonyes i tramposos a dojo.
La picaresca espanyola no és nova, l’afició pel suborn, l’engany indiscriminat i les trampes continuades com a sistema de vida fa segles que permeabilitza i inunda tots els àmbits de la idiosincràsia i la cultura ibèrica. Els tramposos o murris ja són representats a la literatura espanyola de segle XVI amb el personatge del "Lazarillo de Tormes", i en la pintura barroca espanyola de començaments del segle XVII, per exemple amb l’obra “Invitació al joc de pilota i pala” de Bartolomé E. Murillo.
Trampes polítiques, trampes econòmiques, trampes socials, trampes judicials, trampes esportives, trampes per tots els gustos i disgustos. Trampes polítiques, casos flagrants i inacabables corrupció política que esquitxen a tots els partits que han estat en el poder, com els coneguts casos Gürtel, cas Malaya, cas Púnica, cas Noos, cas Bárcenas, cas Pretoria, cas dels EREs, cas Lezo, etc.
Trampes economicofinanceres, des de les més mundanes del dia a dia, com la famosa frase tan sentida de ¿cuánto le puedo pagar sin factura?, per estalviar-se l’IVA, com d’altres molt més sofisticades que requereixen espectaculars muntatges d’alta enginyeria financera.
Trampes judicials, ja comentades en profunditat en el darrer article, només cal veure les clavegueres de l’estat amb la conxorxa amb el poder judicial en el cas del Procés català o de Sandro Rosell, com mostres recents.
Trampes educacionals com les desvelades amb els màsters i postgraus regalats a polítics que mai van anar a classe, com són els casos de Cifuentes i Casado, entre altres; o de innumerables tesis doctorals plagiades.
Trampes esportives, com quan la selecció paralímpica de basquet va guanyar la medalla d’or als Jocs de Sidney/2000 amb un equip format per 10 de 12 persones que no presentaven cap tipus de discapacitat, o les victòries d’Alberto Contador en el Tour de France amanides amb altes dosi de clembuterol que ell, un trampós més, justificava per la ingestió d’uns bistecs contaminats portats des de terres sorianes, o tants i tants casos com el de la ppera Marta Rodríguez, molts d’ells tractats pel sinestre doctor dòping, Eufemiano Fuentes, que comandava l’operació Port. 
Quanta mentida. Espanya és un país de tramposos. Tots aquests “patriotes de pacotilla” que fan bandera d’un país mentre el que fan realment és desprestigiar-lo, enfonsar-lo a la misèria, projectar una imatge de xaranga i pandereta, traslladar la poca credibilitat que ells donen a la resta de ciutadans espanyols simplement per ser-ho.
L’honradesa i la honestedat no són característiques d’una nació, no existeixen pobles genèticament murris i altres que no ho són. El grau d’integritat moral no depèn de la raça ni de cap altre factor físic, d’ubicació o de clima, és producte dels incentius, percepcions i interaccions que generin les institucions d’un país. És un país de tramposos perquè uns les fan i altres les voldrien fer si poguessin. És un país de tramposos perquè ha decidit ser-ho, perquè és una solució ràpida, encara que és un problema de fons.
Com diria La Trinca: “tramposos per tota arreu, tramposos de tota mena...”, ai no! Que eren fantasmes!...És igual, ja no ve d’una trampa més.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 3751
DICTADURA PREVENTIVA
No hi ha democràcia a Espanya.
El model franquista encara impregna tot l’aparell judicial espanyol, especialment el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional. Les forces polítiques de la transició no es van atrevir a enfrontar-se amb els monstres amagats a la foscor del poder judicial, que lluny d’estar avui ensopits, no solament habiten amb tots nosaltres sinó que a més ostenten l’autèntic poder de la por, causant indignació, atemorint la població amb connivència amb les forces repressives d’èpoques anteriors, arrasant i cremant-ho tot el que és net per allà on ells passen, demanant el sacrifici humà constant de mossos i donzelles innocents.
Són jutges de càrrec però no de fet perquè són jutges parcials. Són dictadors franquistes, buròcrates de casta, corruptes feixistes que s’han rodejat de matons i xulos armats al seu servei, per no deixar passar pàgina als nous temps. Ells han organitzat un estat a la seva mida, l’espanyol, han instaurat el terror mitjançant un govern judicial, embrutant la democràcia de dalt a baix, manipulant les institucions de l’estat i participant en l’adoctrinament dels seus ciutadans, que aborregats de forma massiva, creuen i veuen com a normal la pèrdua de manca de drets i llibertats fonamentals, i consideren com a normal l’horror d’una no democràcia en caiguda lliure en què viuen mentre així els jutges prevaricadors perviuen.
Són els mateixos jutges o organismes judicials que van protegir als torturadors i assassins de José Arregui, absolts per l’Audiència Nacional. Són els mateixos que van suavitzar la pallissa a Agustín Rueda a Carabanchel, i que li va causar la mort, considerant-la només com imprudència temerària. Són els mateixos que van donar un permís penitenciari a Lerdo de Tejada, el principal imputat en la matança dels advocats d’Atocha, i que li va permetre fugir. Són els mateixos que s’han negat a reobrir causes justes com les del pacifista sindicalista Joan Peiró, afusellat per Franco; com la de la condemna a mort del poeta Miguel Hernández i com la sentència del president de Catalunya: Lluís Companys. Són els mateixos de tantes i tantes injustícies, disbarats i aberracions judicials. Són els mateixos monstres autoritaris que no responen de res ni a ningú.
I per descomptat, són els mateixos monstres autoritaris disfressats de patriotes que es pensen que han de salvar Espanya del sobiranisme català que vol trencar la nació, quan el que realment fan és defensar la pervivència de la dictadura que han instaurat. S’han tret del barret delictes delirants, que no se sostenen per enlloc amb l’objectiu de legitimar l’escalada repressiva i destruir per la força els ponts de diàleg que hi puguin haver, a ells no els interessa dialogar, són escollits a dit i només els interessa mantenir els privilegis.
Dins d’aquest marc en què la justícia és utilitzada com a braç executor de venjança política, una forma de fer mal sembla que està dissortadament de moda, la presó preventiva, una forma de tortura psicològica que difereix dels càstigs corporals que ja no es poden aplicar per la pressió internacional, però que segur de ganes aplicarien. Amb l’excusa del risc de fuga, i de forma totalment arbitrària es nega el dret de llibertat i el dret a la presumpció d’innocència de les persones. Dictadura preventiva, repressió preventiva, tortura preventiva, injustícia preventiva, abusivitat preventiva, diria jo.
El cas dels presos polítics és un clar exemple de dictadura preventiva, fa més d’un any que estan en presó degut a la persecució d’idees, a la persecució d’independentistes imposada pel govern de jutges, que actuen com a jutge i part. El cas de Sandro Rosell és un altre, quasi dos anys han estat tancats a la trena l’expresident del Barça i el seu soci per presumptes delictes de gran gravetat, abans de set jutjats i absolts de pertànyer a organització criminal, de fer blanqueig de capital i d’estafa. Els han perseguit, castigat i imputat pena abans de demostrar-se res.
Els jutges que apliquen la dictadura preventiva en són ben conscients del mal que fan aplicant la privació de llibertats a persones no condemnades, ho fan amb tota la malícia. Saben del mal moral, psicològic, professional, familiar, social i econòmic que produeixen, i per això ho fan. Castiguen malgrat que no poden castigar. Humilien malgrat que no poden humiliar. Els desplacen el més lluny que poden sense poder-ho fer, però ho fan. Destrueixen malgrat que no poden destruir. Malgasten els diners públics. Són botxins, no jutges. Són monstres.
Si cada dia que un ciutadà passa en presó preventiva, el jutge fos castigat amb un dia de presó, les coses canviarien. Si les Lamela, els Marchena o els Llarena de torn, paguessin amb la mateixa moneda els seus abusos i no amb la total impunitat que tenen actualment, la justícia podria recuperar la seva essència. Ull per ull i dent per dent, la Llei del Talió, el codi Hammurabi de l’antiga Babilònia, s’han d’aplicar? Sembla que donat el context, la recessió cap al primitivisme imposat pels que interpreten la llei situant-se per sobre d’aquesta, seria el més just per poder estar en igualtat de condicions per combatre-ho.
No pot haver-hi ningú per sobre del bé i del mal, ningú per sobre la verdadera justícia, menys els que la interpreten i l’executen dictant sentències que serveix a un poder, es creuen Déus del dret perquè s’han apropiat d’aquest, són els senyors i amos del poder judicial espanyol, no passen de ser uns obscurs fanàtics sense escrúpols però són perillosos, han establert el seu imperi fortificant un estat amb les seves actuacions, i hipotecant-lo en detriment de la democràcia per dècades.
Ahir va ser el president del Barça, avui són els “colpistes i sediciosos” catalans, però pensa que demà pots ser tu si estàs en el seu punt de mira.
Es fan dir jutges però realment són malvats.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 3773
L’ESPANYA PROFUNDA
Pensavem que l’Espanya profunda era l’Espanya que s’embolicava a trets a Puerto Hurraco, l’Espanya dels Santos Inocentes, la del toro de la Vega, la que idolatra a Belén Esteban convertint-la en la “princesa del pueblo”, la dels que fan el ridícul anant disfressats de toreros i amb perruques als Mundials de futbol, la del maltractament animal i humà, l’Espanya dels que viuen en el fanatisme reilgiós i la superstició, la España cateta, però no.
L’Espanya profunda no només és aquesta, el concepte va més enllà, l’Espanya profunda impregna a tot l’estat, tant als pobles com a les ciutats, afecta tant a persones ignorants, sense estudis, com a altres de lletrades, inclou a gent gran i a joves, fins i tot a nens. L’Espanya profunda és l’Espanya de l’odi en estat pur, l’odi que després de deshumanitzar als que no pensen com ells, campa fent mal a dojo, de forma gratuïta i amb total impunitat pels territoris ibèrics, l’odi de qui odia als independentistes, dels que han engegat una repressió sense precedents a l’Europa occidental del segle XXI per aniquilar la voluntat del nostre poble. 
L’Espanya profunda real, que feia anys que estava amagada sota un vèl de canvi i modernitat ha sortit finalment a la superfície, i ho ha fet sense cap mena de complex, de mesura ni d’aturador. Impulsada legalment per l’aplicació de l’article 155 i emparada per la consigna del “a por ellos”, polítics i mitjans de comunicació han engendrat i despertat, amb l’aval dels jutges col·laboracionistes, la pitjor de les xenofòbies, sempre injustificades però més en aquest cas, on es dóna la paradoxa que els mateixos ciutadans són els que prefereixen no tenir una democràcia plena, una democràcia de mentida on no es poden decidir les coses sinó que només es poden decidir entre coses prèviament seleccionades. Una dictadura, vaja!
L’Espanya profunda és la de la repugnant imatge del batlle del PSOE del municipi sevillà de Coripe defensant sense rubors una vomitiva festa consistent en tirotejar, amb armes carregades per la policia local, un ninot del què ell anomena “el mal”, i que aquest any ha triat la figura del nostre President a l’exili: en Carles Puigdemont, abillat amb una "Estelada" de cap a peus i amb un visible llaç groc a la solapa de l’americana.
Quina diversió! Quines risses! Quina gresca! Quina Festa!...... I quina pena i quina merda de país! Quina merda de descerebrats són aquests que s’ho passen bé portant als nanos a veure aquest fastigós espectacle que suposa la simulació pública d’un afusellament, l’execució pública simulada davant de menors d’un càrrec que ha sigut votat democràticament, la crema d’un pacífic demòcrata que pot passejar-se per tota Europa de forma lliure menys a l’Espanya profunda, clar!, on s’ha convertit en l’enemic públic número 1.
Fanàtics! Adoctrinadors! Mala gent! Gentussa! Enaltidors de l’odi! Apologistes del linxament! Monopensadors de la pàtria! Fatxes! Bàrbars! Espanyols de l’Espanya profunda!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 2622
LA MÀQUINA DEL TEMPS
Avui a la plaza Colón de Madrid, lloc on oneja des del 2001 aquella macro ensenya espanyola rojigualda de 294 metres quadrats i 35 quilos de pes, s’iniciarà la molt anunciada manifestació convocada per PP i C’S, i a la que s’ha sumat oficialment VOX, la Falange Española de las JONS i altres dinosaures, a més d’uns quants o molts militants del PSOE, per reclamar a Pedro Sánchez la convocatòria d’eleccions i exigir-li el compliment de la “Llei”, suposo la "Llei de l’embut", que sembla que és l’única Llei que coneixen i reconeixen els no demòcrates trifàxics, mal anomenats constitucionalistes. Són anticonstitucionalistes doncs convoquen la manifestació per fugir del diàleg com a mètode per aproximar posicions i intentar resoldre un conflicte polític.
La màquina del temps s’ha activat a España, per traslladar-nos a temps pretèrits, a l’època del blanc i negre i del NO-DO, al temps de les dos Españas. Espanya torna a estar trencada, i no ho està només territorialment parlant, ho està també en l’aspecte polític i social, un trencament que pretén continuar invisible a causa de la manipulació continuada de l’aparell de l’estat, un aparell d’estat que és de dreta i ultradreta, que controla els mitjans, les forces armades i els tribunals. Pedro Sánchez ha reculat en la voluntat de diàleg, ja no necessita ni vol relator perquè el relat el posen cada dia els relators fatxes que campen “por las Españas”, fent i dient tota mena de mentides i bestieses sense límit, moguts per la xenofòbia i l’odi.
La màquina del temps ens ha portat a un lloc en el qual la dreta espanyola és ultradreta, i ha decidit embolicar-se amb una senyera rojigualda, amb pollastre o sense ell, per tapar totes les vergonyes que té el país, una senyera per tapar les negres tenebres del futur del país, per tapar l’atur juvenil, el desequilibri social, la inseguretat jurídica i fiscal, la impunitat pels poderosos, la manca de drets fonamentals, la repressió al lliure pensament, etc.. Una senyera que envolta el gris fanatisme nacional de devots que no escolten ni veuen la realitat que tenen al seu voltant, és un fanatisme patriòtic decadent de creients que no s’han parat a pensar en el que diuen i creuen, per què creuen realment que no hi ha res a dialogar? I si no hi ha res a dialogar, hi ha democràcia? Hi ha llibertat?
La màquina del temps ens ha portat a una època on la violència era la forma de solucionar els conflictes i les divergències, aquesta màquina s’ha espatllat i ara el retorn a la democràcia no és possible. La irresponsabilitat del tripartit nazi-espanyolista que de forma desacomplexada confonen a la població equiparant el diàleg a la traïció, aquells que normalitzen el llenguatge bèl·lic i de conflicte com a forma habitual d’expressió, aquells que apel·len als folklòrics ideals excloents, aquells que busquen la crispació són l’enemic que de forma perversa busca l’erosió i manca de confiança en les institucions democràtiques, establint un sistema de democràcia de baixa intensitat o no democràcia que és on aquest tripartit de dretes i ultradretes, incloent la ultradreta catalana, es troben còmodes.
Ja ho deia Fraga Iribarne: “la calle es mía”, els seus seguidors s’ho van creure, però confio que malgrat els autoritaris no demòcrates, la racionalitat de la gent i la voluntat de llibertat ens faci reaccionar i reivindicar que “el carrer és de tots”.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 2887
LOS JUECES QUE MECEN LA CUNA
Este artículo está escrito en castellano por dos motivos, primero porque parece ser que este será el idioma utilizado por los acusados en el macrojuicio contra el soberanismo catalán, y segundo porque va dirigido a un público que es voluntariamente ciego y voluntariamente sordo, el español, público que sé que nunca lo leerá, y que por tanto, seguirá siendo y aceptando ser un público insensible a una realidad antidemocrática que está pasando a su lado pero que prefiere mirar al lado contrario, necio público que en breve se encontrará con esta monstruosidad en sus narices, y que entonces lamentará no haber querido mirar para poner solución.
“La mano que mece la cuna” es un thriller psicológico del año 1992, año de Olimpiadas. En el film, un matrimonio contrata los servicios de una niñera, papel protagonizado por Rebecca de Mornay, quien se gana rápidamente la confianza del matrimonio, aunque la realidad es más sórdida. El objetivo de la niñera es desarrollar un plan para desplazar a Claire, la madre, y vengarse de ella, a quien culpabiliza del suicidio de su marido, el Dr. Mott, médico ginecólogo al que las acusaciones de abuso sexual de su paciente Claire le llevaron al fatal desenlace.
La dulce mano que parecía mecer la cuna se transforma y se descubre como la mano más agresiva y nociva. De igual forma, la justicia española, ya sea en versión Tribunal Supremo, Audiencia Nacional o Tribunal Constitucional, que debería velar con firmeza y mecer la cuna de los derechos de los ciudadanos, bajo los valores fundamentales de la equidad, la igualdad, la libertad y la imparcialidad, se nos muestra como una mano descontrolada guiada por seres fanáticos con una desproporcionada sed de venganza y enseñamiento hacia una ideología que no cabe en su universo, un universo oscuro, un universo antidemocrático y autoritario, un universo sin justicia, libertad de expresión u otro tipo de libertades que no estén dentro de su esquema patriótico y senil.
Los jueces que mecen la cuna, también intentarán dormir al resto de sus ciudadanos cantando nanas cargadas de embustes y prevaricación, arrullando a los niños con quimeras de lo que está bien y lo que no, en las que ser independentista es el peor de los males, muy por encima de violar en grupo a muchachas desvalidas, muy por encima del abuso continuada de la autoridad, muy por encima del abuso en la violencia de género. Y si alguien les llora o protesta más de la cuenta, no dudarán en utilizar y visibilizar su auténtica maquinaria de poder, maquinaria desprestigiada internacionalmente, maquinaria podrida y carcomida interiormente por estar al servicio de los intereses políticos preconstitucionales, a los que se intenta ir dando capas de barniz para que parezcan ser lo que no son. 
El juicio del 1-O, el juicio del “prusés” es una clara muestra de ello, marcado por irregularidades por todas partes y desde el minuto cero. Irregularidades que empiezan con la citación a los miembros del Govern que dispusieron solamente de dos días para preparar su comparecencia. Irregularidades graves de forma, como que se abrieran distintas causas en distintos tribunales, cosa que supone la rotura del principio de unidad de juicio. Irregularidades de fondo, como la falsa acusación de rebelión no existiendo violencia alguna, por el simple hecho que se podía producir, aspecto que ha sido cuestionado y revocado por tribunales alemanes, ingleses y belgas, así como por la mayoría de penalistas de prestigio del estado, incluyendo el expresidente del TC. Irregularidades como la injusta prisión provisional sin juicio, alegando un riesgo de fuga qué en otras ocasiones más manifiesta, no se ha considerado, como el guardia civil de "la Manada" al que pillaron haciéndose un duplicado del pasaporte. Irregularidades como pruebas inventadas y vídeos manipulados como el que se utilizó para acusar a los implicados en los hechos de la sede de Economía. Irregularidades como que el TS pidiera el traslado de presos a Madrid sin resolver si era o no competente en la causa, siendo hechos acaecidos en Catalunya corresponde al TSJC la realización del juicio. Irregularidades como el sistema de designación “a dedo” del gran inquisidor, Pablo Llarena. Irregularidades como la no inclusión como prueba de numerosos vídeos del uno de octubre. Irregularidades como negarse a la asistencia de observadores nacionales, alegando que el juicio será retransmitido por TVE, cadena al servicio del régimen.
En fin, los jueces que mecen la cuna no pretenden hacer justicia, son inquisidores que pretenden escarmentar a demócratas que son víctimas de este sistema podrido y corrupto en todas y cada una de sus moléculas. Qué triste es ser médico y querer que enfermen los pacientes. Qué triste es ser arquitecto y querer que sus casas se derrumben. Que triste es ser juez y prevaricar contra los inocentes. Qué triste es ese país.
Terminar con frase más famosa de la película: “La mano que mece la cuna es la mano que domina el mundo”.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 3145
JUTGES PER L’ECONOMIA
El fort deteriorament de la reputació de la justícia a Espanya sembla que no té aturador. Avui, l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, i en general tot el seu òrgan de govern (CGPJ) està totalment desprestigiat. El que ha succeït aquestes darreres setmanes amb el Tribunal Suprem i qui ha d’assumir el pagament de l’impost sobre les hipoteques, amb resolució final favorable als bancs, ha fet que aquest declivi injustificable de la institució judicial per manca d’agilitat, per manca d’independència, per conducta frívola, irresponsable i erràtica, i per actuar amb imprevisibilitat, mostri una vegada més, però d’una forma molt més greu, uns símptomes inequívocs que estem dins d’un estat cada vegada més decadent.
Aquesta situació de descrèdit nacional i internacional, i d’inseguretat jurídica és un desastre per la justícia i els membres que la componen, però també suposa un pas de gegant cap al precipici de la manca total de confiança de la societat amb les institucions, cap a la pèrdua de democràcia, i cap el deteriorament de l’economia. Justícia i economia són un binomi indissoluble, quan els jutges fan justícia de veritat són jutges per l’economia també, quan prevariquen i es converteixen amb ayatollahs fanàtics perjudiquen la justícia, a la democràcia en general i a l’economia de forma simultània.
La inestabilitat jurídica és un aspecte clau que afecta i molt de forma negativa a l’economia i al seu creixement. Existeix un vincle directe entre la qualitat de l’estat de dret, l’estabilitat política i el desenvolupament econòmic i social d’un estat. El funcionament del sistema judicial incideix directament en el desenvolupament econòmic com a element dinamitzador i impulsor de l’intercanvi de béns i serveis.
L’eficàcia del sistema judicial, la seva agilitat i rigorositat, és un dels principals factors, juntament amb la rendibilitat, que valoren els inversors interns i estrangers, quan decideixen invertir en un o un altre indret. Un bon sistema judicial té efectes positius sobre la competitivitat en una economia globalitzada, ja que suposa una oportunitat per atraure el capital i els recursos productius necessaris per crear riquesa i llocs de treball. El funcionament del sistema judicial influeix en el desenvolupament dels mercats financers, al mateix temps, facilita l’augment de la inversió i del volum d’activitat. La seguretat jurídica garantida per un marco estable i previsible serà un incentiu als empresaris i treballadors molt qualificats per desplegar la seva capacitat innovadora per millorar la productivitat i potenciar el creixement econòmic.
A l’estat espanyol, els indicadors d’eficàcia en comparació internacional, com la duració de procediments, la taxa de liquidació del sistema judicial, la taxa de morositat a escala local, el temps mig per resoldre una disputa comercial, el grau d’especialització judicial i la taxa de litigació, situen la justícia espanyola en clara inferioritat de condicions, cosa que perceben els ciutadans sobretot en l’aspecte de la corrupció. 
La justícia espanyola perjudica la seva economia, transmet una imatge de corrupció i inestabilitat impròpia d’un país que vol avançar, és una àncora que manté al país en situació reaccionària. És necessari la seva reorganització sota principis d’eficiència i control d’aquesta, s’ha de reduir la complexitat de l’entramat legislatiu i seguir la tendència dels països més desenvolupats que estan simplificant les normes mentre a Espanya s’augmenten, fent que tot sigui més i més difícil, és important motivar l’existència d’òrgans alternatius a la resolució de conflictes, com serien la mediació i l’arbitratge. I sobretot, cal impulsar un organisme rotatori que jutgi als jutges contra la prevaricació constant que exerceixen.
La justícia espanyola, fatxa, casposa, mentidera, partidista i injusta, és actualment el principal obstacle perquè l’estat pugui avançar cap a la modernitat que requereix, la seva reforma urgent és una necessitat per la societat i l’economia.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
