pasito  Al final el pas de Mas ha sigut al costat, ni un “pasito pa’lante”, ni un “pasito pa’trás” com li suggeria Ricky Martin a Maria en la seva famosa i bailonga cançó.

Són mesos de ball a l’escenari polític, al català i l’espanyol. Tothom ha de moure l’esquelet i mullar-se, polítics i ciutadans.

La parella que fins ara marcava millor el ritme, el Mas i el Junqueras, interpretaven un ball amb to optimista, un ball d’il·lusions, un ball d’esperances col·lectives, però ja quasi al final se’ls hi va acabar la inspiració, o millor dit el vots. Per finalitzar la melodia, que tenia arrels populars, van buscar un tercer component pel grup, un component un xic especial, raret per alguns, però que en el fons semblava que podria interpretar-la de forma emocionalment similar, la CUP, però aquí les coses van canviar de sobte, i la bonica melodia d’agradable gust per la majoria dels oients esdevingué en un autèntic ball de bastons, una melodia en la qual, per sorpresa de molts, apareixia el heavy metal. Tot era diferent, ja res seria igual, més quan el nou intèrpret, posava condicions per actuar i obligava a canviar la inicial parella de ball pocs dies abans d’estrenar en públic la nova cançó, el Mas havia de donar pas a un tercer home, un home més desconegut però que no tingués els defectes i els vicis, de qui com el Mas, havia interpretat durant molts anys el reggaeton del passat i que per tant se l’identificava amb aquesta música d’origen caribeny.

Quan semblava que no hi havia acord, que mai s’estrenaria la nova melodia, quan semblava que mai podria haver-hi un nou ball transversal, el coratge, la generositat i possiblement la intel·ligència política del Mas, fent-se a un costat, amb un moviment de malucs i de tupè salvador inspirat amb l’iniestazo de Stamford Bridge, quan ja sonava la campana del final, del ja n’hi ha prou, va donar pas a l’escollit, el Neo català, que ha sigut en Carles Puigdemont, @krls com se’l coneix a twitter, com puijdequè a la resta d’Espanya i com “ella” per l’Anna Gabriel.

Mentre això succeïa a territori català, a Espanya pensaven que el fax de De Gea no arribaria tampoc aquesta vegada, però finalment sonarem novament cinc campanades allà a la porta del Sol, cinc campanades que fa que el ritme de la independència continuï per davant. La resposta com sempre, embolicada amb la pompa i parafernàlia del so de tambors de guerra i amenaces de tota mena, però que ens sonen més aviat com a una canción triste de trompeta, una cançó rovellada, la cançó de sempre, la cançó del no, no, no, com el Back to Black, una cançó que va ser escrita fa massa anys, una cançó imposada i que els que ens la fan escoltar no s’adonen o no es volen adonar que a Catalunya ja ningú la coneix, que ningú l’escolta ni la vol escoltar. Interpretada per un tenor aficionat, en Rajoy, que desafina constantment, que no te veu...ni idiomes, i que tot sovint només se’l veu en diferit, per plasma. Acompanyat per tres barítons, el primer no gaire valorat, de veu prima, en Sánchez, que mai ha destacat doncs sempre ha interpretat amb la soprano andalusa Díaz, que se l’ha menjat, no sabem si per actuar millor o per cridar més, semblant que aquesta segona opció és la més probable. El segon baríton, el Rivera, que aspira a ser tenor principal, i que certes qualitats no li falten, però en el ball de la política no s’ha de ser ranci, no s’ha de jugar a l’oportunisme constantment, ni a fer política només de titulars, això serveix per enganyar a alguns, potser a molts en un període limitat de temps, però no a la majoria de gent en un país corrent de gent corrent, però no ximple, com és Catalunya. El tercer baríton, l’Iglesias, el considerat raret a Espanya, apunta a ser el millor intèrpret, però interpretar una versió a Catalunya i interpretar un altre a Espanya li pot fer perdre el nord i no saber on està ni el que defensa.

Aquests intèrprets principals espanyols, no milloren quan actuen a Catalunya, els seus cors formats per l’Arrimades, el García-Albiol, i el Rabell (que té nom de Bolero) no entonen gaire bé, només sembla que estiguin capacitats per interpretar cançons de Pimpinela, aquells dos germans que s’enfadaven i feien cara d’empipats en directe. En aquest cor, només sembla que té certa sintonia l’IZ, que ja té nom de DJ, però que més enllà del Don’t stop me now de Queen no sabem si serà capaç d’interpretar el ball de moda a la nostra terra, que no és la rumba catalana, és el ball de la llibertat.

Queden 18 mesos...The Final Countdown

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya