EconomiaCAT
SÈNIORS A L’EMPRESA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
SÈNIORS A L’EMPRESA
Serà que en faig gran...
Fa uns mesos vaig fer un procés de selecció a la meva empresa, buscava un o una comptable amb certa experiència. Vaig posar un anunci a Infojobs. Vaig rebre alguns currículums interessants i vam començar les entrevistes. Un dels candidats tenia “36” anys, però la persona que es va presentar era bastant més gran. Li vaig fer l’entrevista sense anomenar el tema de l’edat, va anar molt bé, aquell semblava ser el candidat que buscava. Al final de l’entrevista, li vaig comentar si s’havia adonat que tenia una errada en la data de naixement del seu CV, em va contestar que no era cap errada, realment tenia 56 anys, canviava l’any de naixement per poder tenir l’oportunitat de fer alguna entrevista. Em va trencar el cor. El vaig incorporar immediatament. Ara treballa amb nosaltres, ens aporta experiència i molta productivitat. Quin gran encert!
I quina gran injustícia!, un professional "per treure's el barret", havia exhaurit l’atur i malvivia portant 4 o 5 comptabilitats per no més de 100 euros cadascuna, quina forma de malgastar el talent! Sense cap motiu més enllà que tenir més de 55 anys, l’edat i més aquesta no inhabilita les capacitats i els coneixements professionals d’una persona.
Vivim a una economia de la longevitat, una economia derivada de l’augment de l’esperança de vida que provoca un important canvi demogràfic, una població més longeva i més sana. L’esperança de vida a l’estat espanyol d’un home és de 81 anys i d’una dona és de 86. Així doncs, una persona que tingui 50 anys avui està en la mateixa situació que un nounat del Renaixement, la seva esperança de vida és d’una mica més de 30 anys.
Segons l’ONU, el 41% de la població a l’estat espanyol supera els 50 anys, l’any 2050 aquest percentatge serà del 53%. Donada aquesta conjuntura, és un repte per a la nostra societat, i sobretot per a la nostra societat empresarial, canviar el concepte que si un sènior perd el treball ja pot pensar a retirar-se. Continuar pensant així seria permetre’ns un luxe que no ens el podem permetre. La població de més de 50 anys, de més de 55 anys i de més de 60 anys han de ser un segment més del mercat de treball i han de ser capaços de sustentar i fer créixer l’economia mitjançant el seu poder adquisitiu que els hi ha de venir del desenvolupament dels seus actius professionals.
L’interval entre l’esperança de vida mitjana actual, 83 anys, i l’edat legal de jubilació, 67 anys, és de 16 anys, que es converteixen en més de 20 si es tenen en compte els anys reals de sortida del mercat de treball, i en més de 30 en el cas dels professionals que fan una prejubilació o una sortida anticipada pels diferents motius, un temps que en molts casos acaba sent equivalent o superior al període d’activitat.
L’abandonament de la vida activa generalment es produeix per raons personals, ja sigui per salut, ja sigui per necessitat de cuidar familiars més grans, o bé per causes externes com poden ser expedients de regulació o acomiadaments. La dificultat de tornar a l’activitat laboral una vegada aquesta ja s’ha interromput és més complexa a mesura que augmenta l’edat, perquè les empreses tendeixen a preferir empleats joves enfront dels més grans. Deixar de treballar més enllà dels 55 anys implica que molts sèniors creguin que veritablement hi ha serioses barreres per tornar a tenir una activitat laboral continuada, cosa que és descoratjadora per a moltes persones que finalment desisteixen i abandonen el mercat de treball.
Hi ha dues raons que s’usen per justificar l’abandonament del mercat de treball dels sèniors. D’una banda, i en teoria, la possible pèrdua cognitiva derivada de l’edat i la dificultat d’adaptació a les noves tecnologies que fa que aquests treballadors siguin menys atractius pel mercat laboral en general. I de l’altra, el fet que mantenir empleats els sèniors dificulta la creació de llocs de treball per als més joves. Ambdós arguments són equivocats. L’experiència dels sèniors, el seu grau de maduresa i el coneixement acumulat al llarg de la seva trajectòria professional i vital haurien de compensar la pèrdua de competències que l’edat comporta i, d’altra banda, no és cert que els llocs sèniors i júniors siguin reemplaçables entre si, igual que la incorporació de la dona al mercat de treball no va suposar la destrucció d’ocupació masculina a l’inici del segle XX. Sèniors a l’empresa.
A Catalunya i a l’estat espanyol, l’envelliment és imparable. El segment poblacional entre 55 i 70 anys representa 2,5 vegades el segment de població jove entre 16 i 24 anys, i aquesta diferència continuarà augmentant sense fre en els anys vinents. Alhora, també creix tot un conjunt de prejudicis, estereotips i discriminacions que pateixen les persones grans simplement per tenir l’edat que tenen. La desocupació sènior s’ha triplicat en els darrers 15 anys, consolidant una tendència a l’abandonament del mercat laboral del personal sènior i només trobant com a sortides generalitzades, el treball per compte propi com a autònom, del que Catalunya és capdavantera, i el voluntariat no remunerat.
Avui, les persones entre 55 i 70 anys tenen unes condicions físiques i mentals bones, el creixement de l’esperança de vida porta associat el creixement de l’esperança de vida amb bona salut, cosa que fa aptes per a l’activitat més persones que mai. L’envelliment demogràfic s’ha de considerar realment un rejoveniment perquè permet que més persones visquin més anys en unes condicions millors que les generacions anteriors. Hi podria haver molt més talent sènior en l’economia del que hi ha actualment, no té sentit els prejudicis existents que provoquen que la meitat dels aturats sènior faci més de dos anys que no treballen.
El talent sènior ha d’aportar més recursos i millors a l’economia actual. No hi ha prou efectius joves per al relleu generacional, i disposar de més sèniors treballant és garantia de més ingressos per a l’estat del benestar.
És molt important i urgent conscienciar els sèniors que tot i que un futur sense feina pugui ser molt atractiu, la realitat indica que una de les millors maneres d’envellir amb salut és continuar sent útil treballant. La disrupció demogràfica fa inviable l’abandonament generalitzat del mercat de treball quan queden més de 30 anys d’esperança de vida, el sistema de pensions no ho suportarà.
Dinamitzar el mercat de treball dels sèniors és una estratègia imprescindible de cara als pròxims anys, ja que la longevitat és una de les revolucions silencioses del moment. Els sèniors actius poden arribar a ser uns grans factors aportadors al benestar general i uns grans consumidors si tenen el poder adquisitiu adequat. La diversitat generacional a les empreses és i serà necessària, igual que ho és la diversitat de gènere.
Cal acabar amb la fuga de talent sènior, s’ha de trencar l’actual tendència a abandonar el mercat laboral per part dels que encara tenen molt a aportar a la societat i al món professional, si cal, s’han de trobar solucions per compatibilitzar la percepció d’una part de la pensió de jubilació i el sou.
Si ho aconseguim, no només obtindrem com a resultat la rebaixa de la pressió sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions, sinó que, a més, milloraríem la qualitat de vida dels sèniors i la competitivitat de les empreses, guanyant la societat en el seu conjunt.
Serà que em faig gran... però vull i desitjo més sèniors a les nostres empreses.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
ESPANYA ENS ROBA I ENS CONTINUARÀ ROBANT
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
ESPANYA ENS ROBA I ENS CONTINUARÀ ROBANT
Espanya mai compleix els seus pactes, ni els complirà.
L’any 2021, un any més estem a la cua de comunitats de l’estat espanyol en execució del pressupost d’infraestructures, a Catalunya s’ha executat el 35%, un total de 741 milions sobre un total pressupostat de 2068 milions, mentre que a Madrid el percentatge arriba fins al 184%, a la capital del regne s’han invertit 2086 d’un total pressupostat de 1134 milions. És a dir, cada català ha rebut 95 € en inversions, mentre que cada madrileny ha rebut 307 €.
Sorpresa? Cap, fa anys que escoltem la mateixa cançó. Robatori? Sí, i dels grossos, com cada any. Indecència? Total. Indignació? Molta. Gravetat? Enorme, són diners nostres, recaptats i enviats al govern estatal en forma d’impostos, amb la promesa que farà un repartiment just, i el compromís signat que tornaran part d’aquests diners en forma d’infraestructures. Casualitat o retard? Cap!!: hi ha un pla dissenyat per escanyar-nos. I nosaltres què fem? Res, però la nostra ineficiència i culpable ingenuïtat no treu de la seva perversitat i maldat.
Espanya ens roba i ens continuarà robant. No en tingueu cap dubte, no importa qui està governant, siguin socialistes, siguin del pepé, siguin podemites o siguin de vox. En millors o pitjors formes, amb un garrot o una rosa, no es pot esperar més que enganys, humiliacions, repressió i les ganes d’acabar amb nosaltres. Ara ens volen dòcils i domesticats, però després ens voldran aniquilats, eliminats.
A banda de la part emocional, gran part del Procés va venir derivat per la racionalitat del sagnat intens i persistent a l’economia i la fiscalitat catalana. Gràcies a aquesta evidència, hem passat de ser des d’un 15% a un 52% els partidaris de la independència, i gràcies a la constant humiliació que això suposa, vam anar tots plegats a reivindicar la República, fóssim un empresari, un alt directiu, un professional lliberal, un autònom, un oficinista, un bomber, un obrer, un jubilat i un aturat. El fenomen de la transversalitat venia donat, en gran part perquè tots érem víctimes d’un espoli insaciable i tan evident que es va posar de manifest a totes les capes socials. L’economia no és una cosa llunyana, l’economia som tots, ens afecta a tots, ens condiciona i ens limita o possibilita el futur.
Per arreglar els greuges d’incompliments constants de tants i tants anys, i el vergonyós dèficit fiscal crònic, a Catalunya ens van prometre ser el territori estatal amb més inversions, no sense rebre abans tota mena de menyspreus, insults i d’improperis per part de la premsa madrilenya per aquest especial tracte de favor. Doncs bé, hem passat de ser el territori amb més promeses a ser el territori amb menys execució, amb menys compliment de les promeses realitzades. I ara què? Doncs com sempre, la premsa de Madrid, muda, cap comentari, cap denúncia, cap queixa, “todo atado y bien atado”.
La decisió d’afavorir a Madrid no és puntual, ni circumstancial ni conjuntural, respon a les polítiques de l’organització clàssica d’un estat centralista, que reforça la seva capital com a centre de poder polític i econòmic. El que aquí ho fa diferent respecte a altres estats centralistes és que en aquest cas, els recursos que genera un altra part, Catalunya marxen cap a Madrid, ho fan en quantitat desproporcionada, espoliant el territori originari i generadors dels recursos. El que ho fa diferent, és que això es diu robar, i per amagar parcialment aquest robatori se’ns prometen inversions que són fakes, pastanagues que ens les posen davant els ulls, i anem tirant i tirant esperant un premi que mai arriba.
Fa quasi 20 anys, l’any 2003, vaig participar en un estudi de la UB de l’impacte socioeconòmic del sector logístic a Barcelona i la seva projecció a Catalunya, on vaig constatar el profund dèficit en infraestructures que asfixiava al territori. La situació empitjora cada any. La productivitat i creixement de l’economia catalana estan en greu perill.
Cal considerar que la inversió pública en general, i la d'infraestructures de transport en particular, és un dels instruments públics que incideixen amb major grau, i de forma més directa, en el creixement agregat i en la distribució geogràfica de l'activitat econòmica. Si seguim criteris econòmics, les inversions s’haurien de realitzar seguint criteris d'eficiència econòmica, és a dir, on les rendibilitats puguin ser majors. El problema rau que a l'Estat espanyol s'ha pensat de manera continuada que es tractava de rendibilitat o eficiència política i no pas econòmica, el que ha comportat i comporta moltes vegades el fracàs.
Només així es pot entendre com a l'Estat espanyol el model actual de transport és el mateix que l'existent al segle XVI, és a dir, el radial, i amb un node central, el qual és Madrid. Aquest model arcaic i improductiu, és el que acaba generant la injustícia i el malestar. No cal ser molt llest per saber i veure que les infraestructures no es culminaran en dècades, n’hi ha prou observar els “quatre gats” que treballen a l’estació de La Sagrera per exemple.
L’espoli que fa segles arrosseguem, persisteix i persistirà, cada vegada amb més voracitat. L’única proposta per acabar amb l’espoli és la independència. No hi ha cap altre. Estarem emprenyats amb els nostres grisos polítics, fins al “gorro” de lluitar sense assolir objectius davant la paràlisi de la partitocràcia catalana, tips de posar la cara quan altres ens decebem per covardia i mediocritat, però paciència, endavant i lluita constant per aconseguir-ho.
L’alternativa ja la coneixem. Espanya ens roba i ens continuarà robant. L’estat no ens fa cas ni farà cas de les nostres reclamacions. Se’ls hi en fot. No importa quin partit polític espanyol mana, per a ells que ens ocupen som una colònia extractiva, se senten ferits quan els hi diem que ens roben, però les veritats ofenen i totes les colònies espanyoles s’han independitzat per aquest motiu. Som la perifèria al servei de la nació dominant.
No hi doneu més voltes, el PSOE, igual que el PP, Ciutadanos i Vox són organitzacions catalanòfobes, es neguen a dialogar, pressionen contra la immersió lingüística i executen només una part dels seus compromisos. Tres fets que ataquen directament la política, la llengua i l’economia, tres fets que demostren que no ens suporten, que ens odien.
Espanya és un mal negoci per a Catalunya. L’Espanya és un estat lladre, un estat paràsit, i ho continuarà sent.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
