UN PARADÍS FISCAL ANOMENAT MADRID

“De Madrid al cielo” és una castissa expressió utilitzada pels madrilenys des de temps de Carles III com a mostra d’orgull i reconeixement cap a la seva ciutat quan el rei borbònic va posar potes amunt la capital espanyola escometent una sèrie de reformes urbanes, de clavegueram, d’aigua corrent i d’enllumenat que van transformar la miserable imatge de l’endarrerida vil·la castellana en la moderna capital de l’Imperi.

Carles III, apart de donar nom al brandy amb el que el meu pare es feia els "carajillos" del dissabte, és considerat històricament com el millor alcalde de Madrid, és el personatge muntat a cavall del monument que hi ha al mig de la Puerta del Sol i que marca el kilòmetre zero de la xarxa de carreteres espanyoles. Aquest simbolisme no és gratuït, Carles III va ser el rei amb el qual es va concretar el model radial de les comunicacions de l’estat centralista borbònic, en el que Madrid és el centre de tot i on tot passa o ha de passar per Madrid, una estructura pensada i fomentada per a frenar el desenvolupament d’altres parts de l’estat sense que existeixi benefici de la capital central.

En aquest concepte, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. Sota aquesta premissa i visió, el benefici de Madrid va en benefici de la resta de l’estat. No importa si Madrid rep privilegis que incrementen els desequilibris territorials i que atempten al concepte de solidaritat inclòs en la tan defensada Constitución Española, no importa si Madrid juga dia darrere dia de manera avantatgista i deslleial aplicant dúmping fiscal a costa de desmantellar l’estat del benestar en altres indrets, no importa si Madrid devora voraç i insaciablement els recursos i el talent d’altres parts de l’estat, es veu normal que sigui així, ho és des de fa 300 anys, és Madrid, creuen que tots som Madrid.

Però és clar! que importa. Què vol dir que amb l’esforç de tots hàgim de pagar les factures de la capital? És un concepte artificial, no és sostenible en un context en què l’economia es dessagna a gran velocitat, en uns moments en què les previsions a curt termini són que hauran de plegar un terç de les empreses com a mínim, no és acceptable en una situació en què entre el 30 i el 40% dels ERTOs acabaran en acomiadaments definitius, no és tolerable quan estem davant d’una caiguda del PIB espanyol per sobre del 10% i quan segueixen sense arribar ajuts necessaris a fons perdut i infraestructures promeses.

Madrid no és cap paradís fiscal en termes absoluts, si agafem la definició fiscal que fa l’OCDE, però ho és de forma comparativa dins de l’estat, ho és en termes relatius. Des d’aquesta perspectiva podem afirmar que a l’estat espanyol hi ha un paradís fiscal anomenat Madrid, una comunitat que es permet no recaptar l’impost del Patrimoni i que significa mil milions d’euros anuals, que pot bonificar l’impost de successions i donacions amb el resultat de recaptar 2600 milions menys, que pot aplicar 3 punts menys d’IRPF a les rendes mínimes i que pot aplicar 4,5 punts menys en les rendes màximes respecte a Catalunya, no és una comunitat que està fent molt bé les coses i les altres són uns inútils rematats, en aquest cas significa que Madrid ofega i s’aprofita de les altres.

Com? Veiem alguns aspectes concrets:

El sector privat en una economia capitalista com l’espanyola és el motor de l’activitat econòmica. A Madrid així és també, però en aquest cas el sector públic ha fet de palanca contribuint al seu enlairament, a atraure’l a la capital i a reforçar beneficiant-se de l’efecte de les facilitats que ofereix la capitalitat de Madrid i de la competència fiscal que exerceix. El resultat és que el 45% de les grans empreses espanyoles tenen la seu a la Comunitat de Madrid.

El 30% dels empleats del sector públic estan a Madrid, 150 mil empleats amb les seves respectives famílies. També hi són tots els focus de decisió estatals. Ministeris, el poder legislatiu i judicial, els organismes reguladors, la majoria de centres d’investigació públics i institucions culturals estan a Madrid. Aquesta hiperconcentració, inusual a Alemanya i en altres països de la Unió Europea amb l’excepció francesa, impossibilita el paper dinamitzador i de més gran coneixement per part de les institucions públiques dels diferents llocs de l’estat.

Dues terceres parts dels contractes i licitacions públiques a empreses espanyoles són a empreses amb seu social a Madrid, només una tercera part a la resta, cosa que qüestiona la lliure competència per part de les institucions, i que aquestes estan precisament per vetllar del contrari.

Madrid segueix una estratègia contrària a la recaptació i com a conseqüència se’n deriva una reducció de l’ingrés públic per habitant de la comunitat i de la seva capacitat de participació en serveis públics fonamentals. Amb l’agreujant que al ser un lloc amb tanta quantitat de funcionari és el lloc que més es beneficia de la recaptació en general.

És a dir, en el lloc de l’estat on més es redueix el nivell de contribució a l’erari públic, és el lloc que més es beneficia de les contribucions generals i de les inversions realitzades per les institucions, situació del tot incoherent, estrafolària i inadmissible.

Madrid se n'aprofita de la resta, Madrid ens roba una vegada més. Que ens robi cada dia i des de fa 300 anys, que tinguem internalitzat el dúmping fiscal que aplica fa almenys dues dècades, que patim la síndrome d’Estocolm no vol dir el contrari, ni els fa menys lladres, ni menys paràsits aprofitats que aconsegueixen una posició de privilegi basada en la competència deslleial cap a altres territoris.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya