EconomiaCAT
ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES
És dur i costa admetre que una gran part dels polítics dels partits independentistes no ho són, i no faran res, ans el contrari, per portar el país a la independència.
No són aquests els líders polítics els qui portaran Catalunya a la independència. Cap d’ells a estat a l’alçada ni ho estarà, no han estat capaços de respondre les expectatives socials, els seus interessos grupals i individuals, respectivament, són altres. Vestiran el seu engany generant confusió entre els votants, generant confrontació entre les formacions polítiques que haurien de ser afins, desviaran l’objectiu pel què van ser votats, mentiran. Els partits polítics no serveixen per a fer el país que volem fer, són maquinàries que ofeguen a la gent honesta i vàlides que hi puguin militar a dins, són una estafa.
L’1-O vam demostrar la nostra unitat i la nostra força, com a poble, no ho oblidem, som el que som. Aquell dia també vam mostrar totes les misèries i febleses de l’estat espanyol, la seva incapacitat, la seva agressivitat colonial, el seu odi en perdre el domini i el control, són el que són. Potser ens vam oblidar que, a part de la submissió espanyola, per aconseguir l’alliberament nacional també ens hauríem d’haver deslliurat de la submissió interior de l’autonomisme català i del seu col·laboracionisme manifest.
Els carrers van ser nostres, ara no ho són, hi ha dubtes lògics després d’aquesta decepció derivada de l’engany i de la inacció no esperada. Els carrers han de ser sempre nostres, si volem viure en llibertat i amb independència, si volem respecte per la nostra gent, per la nostra forma de viure, per la nostra llengua, per les nostres llibertats. Si això és el que volem, com no tenim aliances, com no tenim exèrcit, com no tenim estructures d’estat, només tenim a la gent, al poble que malgrat tot vol la independència, la nostra consciència de País i de República no morirà mai, els carrers seran sempre nostres.
El foc amic mai te l’esperes, però hi és. Deixem de pensar que els partits autonomistes, i parlo dels 3 grans partits, van ser el desencadenant, l’avantguarda, el motor i el fil conductor del procés, sabem que no és així, que el que van fer va ser pujar al carro de la mobilització ciutadana per a no quedar-se penjats a terra. Mentre ho pensem o tinguem alguna esperança mínima amb ells, mentre els hi fem qualsevol mena de confiança, estarem paralitzats, no avançarem mai cap a la desitjada República. No ens refiem d’ells, no podem fer-ho, un per tenir interessos personals, altres per ser uns covards, altres per ser uns mentiders.
Sóc optimista amb el nostre poble i el nostre futur, ens en sortirem, però no ho farem de la mà ni seguint aquests polítics, els parlamentaris i el Parlament són òrgans autonomistes, hem d’abandonar la recerca de solucions allà on no n'hi ha. Eixamplar la base és una excusa dilatòria, com també ho és la taula de negociació amb l’objectiu de desil·lusionar, desmotivar i desmobilitzar a la gent.
Hem de deixar de demanar la independència perquè hem de començar a voler la INDEPENDÈNCIA.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
JUTGES I LAWFARE, CARREGAR-SE DRETS EN NOM DEL DRET
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
JUTGES I LAWFARE, CARREGAR-SE DRETS EN NOM DEL DRET
La paraula lawfare apareix escrita per primera vegada a un article fet l’any 1975 per uns humanistes australians, John Carlson y Neville Thomas Yeomans, titulat “Cap a on va la Llei: Humanitat o barbàrie”, en el que els autors argumenten que el sistema jurídic occidental ha perdut la humanitat i s’ha convertit en una eina, al contrari del sistema oriental més humanitari. Opinen que la recerca de la veritat ha sigut substituïda per una espècie de guerra que es lliura als tribunals.
D’ença que el dret és dret, han existit Individus malintencionats que han fet un ús retorçat del dret amb l'objectiu d'aprofitar-se'n il·legítimament utilitzant-lo per a perverses finalitats que no són les esperades pel sistema jurídic, moltes vegades contràries a aquest, i que perverteixen les institucions existents.
En els darrers anys, l’ús del lawfare com a instrument de combat polític intern s’ha identificat. Alguns actors polítics el fan servir sovint per a obtenir propòsits que no han pogut obtenir políticament per la força de les urnes. Quan policies, els fiscals i els mateixos jutges estan a disposició d’una causa política, neix un dret alternatiu, un dret que no és dret, un dret orientat a atacar per raons estrictament polítiques, un dret que distorsiona la realitat, un dret que traeix els principis bàsics de l'estat de dret, tot i manifestar amb la boca ben gran que serveix al principi de legalitat.
Jutges i lawfare, carregar-se drets en nom del dret. Judicialitzar la política no és democràcia i s’aconsegueix polititzant la justícia. Veiem com a tendència que els grans temes de discussió política acaben finalment sent decidits pels alts tribunals. És evident que els jutges, com a persones que són, tenen la seva pròpia ideologia i preferències subjectives, això és i serà així, però el problema apareix quan el sistema de nomenament té una clara naturalesa política en si mateix, cosa que acaba resultant en un fort deteriorament i manca de respecte a les institucions judicials que han de recórrer a instaurar la por.
No es judicialitzen només accions concretes i aïllades, s’acaba portant als tribunals qualsevol decisió política d’una certa importància perquè siguin els jutges els que exerceixin un control, que implica un buidament de poder de les institucions més netament polítiques i democràtiques, com poden ser un govern o un Parlament.
I en el cas espanyol, on els jutges no es distingeixen precisament per ser de tots els orígens possibles i diversificats, sinó més aviat per ser, en gran part, fills de la dictadura franquista o amiguets d’aquests us podeu imaginar el resultat, un estat de dret sense escrúpols ni justícia, un dret alternatiu creat per a aconseguir determinades finalitats polítiques, un dret fet a mida per a perseguir la dissidència, la protesta, la crítica, per a penalitzar a qui no pensa com ells ho fan, un dret que no és dret sinó que és una potent maquinària de repressió i criminalització per a esclafar els drets polítics i socials fonamentals de les persones.
La repressió policial violenta, les càrregues policials, les falses proves, la construcció del relat fals i les acusacions infundades són només una de les múltiples facetes que pot adoptar la guerra jurídica bruta i no democràtica de l’estat. Tenim exemples clars, com la Llei Mordassa, les restriccions imposades contra la llibertat d’expressió i el mal utilitzat discurs de l’odi que estaven dissenyats per a protegir grups socials vulnerables que havien patit històricament la dominació severa per part dels grups dominants, però que ara, en un típic moviment de vulneració i retorciment de la llei i de lawfare, poden acabar protegint justament els poderosos, com el rei, com l’exèrcit o com la policia.
Aquest fenomen és molt perillós perquè actua com a dictadura disfressada de democràcia, no obstant això de democràcia no en té res de res, al contrari és avui en dia el pitjor enemic d’aquesta, la seva major amenaça. És una dictadura disfressada d’estat de dret, un dret pervers que es converteix amb una arma de guerra que usa i abusa de forma fraudulenta i il·legítima del mateix dret, però el que fa és atacar els drets fonamentals de les persones, ataca els drets civils, ataca els drets polítics, ataca els drets humans i els principis de l’estat de dret, en definitiva, ataca a la llibertat.
La democràcia es basa i requereix respecte total, absolut i escrupolós pel pluralisme i per la diferència d’opinions, que cal arbitrar en els espais polítics dissenyats a tal efecte, com són els parlaments. La democràcia requereix també una societat activa i vigilant, disposada a prendre els carrers per a defensar els seus drets i les seves llibertats, si la societat té por, la democràcia s’ha acabat. I si la democràcia s’acaba, res mou a una societat que li cal una constant transformació basada en la deliberació pública.
El lawfare judicial i polític, la criminalització dels que es queixen i protesten, l’ús del dret penal per perseguir l’enemic polític són tècniques antidemocràtiques que ens han de preocupar i preocupar molt a tots. Haurem de sortir al carrer a defensar la democràcia que, no ens enganyem, avui no tenim.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
