EconomiaCAT
MESSI, MBAPPÉ I ELS ALTRES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: INTERNACIONAL
MESSI, MBAPPÉ I ELS ALTRES
La final del mundial de futbol de Qatar sembla un guió de pel·lícula en el que els dos actors protagonistes lluiten per la victòria final, Messi vs Mbappé.
La comparativa és inevitable. Cadascú d’ells és l’emblema de les seves respectives seleccions, Argentina i França. Tots dos sumen cinc gols, són determinants, ambdós tenen la qualitat per a ser campions, ambdós tenen el caràcter per a definir la final, ambdós són jugadors de futbol d’un altra dimensió, però la comparativa no existeix.
Mbappé és un gran talent, atlètic, magnífic, espectacular, definitiu, brillant, potent, amb un instint innat per acabar amb els seus rivals. És possible que avui sigui el millor del món, és possible que guanyi la final de la Copa del Món, però Messi ha sigut i és un altra cosa.
Igual que Mbappé, Messi ha jugat amb i contra molts cracks com Cristiano Ronaldo, Mbappé, Zidane, Ronaldinho, Ronaldo, Modric, Xavi, Iniesta, Henry, Kakà, Rooney, Shevchenko, Drogba, etc. Tots boníssims, cap com ell, Messi, Mbappé i els altres.
Messi és l’habilitat, l’engany, l’artesania, el canvi de ritme, la conducció, el dribling, el xut amb efecte i mil·limetrat, la visió tridimensional a dues-centes pulsacions, però Messi no és només un conjunt de característiques futbolístiques inigualables, és molt més.
Messi no només juga ell, Messi fa jugar als altres també. A Messi no només l’importa fer ell el gol, també l’importa la passada. A Messi l’importa el seu èxit, però també l’importa l’èxit del company. Mbappé és la genialitat individual, Messi és el conjunt de la genialitat individual i la genialitat col·lectiva.
Mentre que a selecció francesa, la responsabilitat que la pilota arribi a Mbappé recau sobre l’equip i el seu entrenador, que és el normal, A la selecció argentina, tota la responsabilitat recau sobre el seu líder, Messi. Les decisions de l’equip surten del seu cap i s’executen mitjançant les seves cames i les seves botes.
Mbappé pot ser el millor jugador aquest any, però Messi traspassa aquests límits, és un artista, fa art, Messi és l’essència del joc.
Guanyi o perdi avui, Messi és futbol, futbol en estat pur.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
1-O, CINQUÈ ANIVERSARI, MELANCOLIA O FUTUR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
1-O, CINQUÈ ANIVERSARI, MELANCOLIA O FUTUR
L’1-O de l’any 2017 ens diu moltes coses.
Cinc anys després d’aquell 1-O, aquella data i aquella efemèride inoblidable ens diu, ens explica i ens recorda el que els catalans som capaços de fer, sobretot quan som tossuts i sobretot quan anem units. També ens diu, ens explica i ens recorda, el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.
Sigui per la repressió brutal de l’estat, sigui pel cansament dels independentistes, sigui per la manca de confiança o sigui per la manca de lideratge del moment i posteriors, l’1-O de fa cinc anys també ens diu, ens explica i ens recorda el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.
1-O, cinquè aniversari, melancolia o futur. Mirar molt un instant històric, com va ser aquell 1-O, et pot fer caure per l’èpica del moment en la melancolia d’aquell esdeveniment. És perillós. Tenir melancolia d’alguna cosa és renunciar-hi, és pensar en el que va ser perquè no serà més, és tenir poques perspectives de futur del què s’anhela i el que representa aquella fita.
Ara bé, recordar l’1-O amb l’esperit esperançador des de l’experiència del que ja vam ser capaços de fer i podem tornar-ho a fer, i amb l’esperit crític de què vam fer malament en aquell moment per a no tenir el resultat final desitjat, ens pot tornar a reprendre l’objectiu de futur obviant les errades que vam cometre en el passat.
Primera lliçó. El poble ha d’anar per davant.
L’1-O va arrancar amb la manifestació de l’11-S del 2012. Aquell dia més d’un milió o dos de persones estaven al carrer, i per primera vegada es va demanar la independència del país. La gent hi era i era molta. Els partits van tenir un paper irrellevant en aquella manifestació. El President Mas, de CIU llavors, es va veure obligat a seguir el pas marcat pel poble. ERC, amb l’independentisme com bandera llavors començava a pujar, encara que el seu nombre de vots no diferia gaire dels que treia el PP. Eren temps de canvi, i el poble marcava el pas.
Segona lliçó. La gent hi som, i no som “tontets”.
No conec ningú, i en 5 anys he parlat amb molta gent com qualsevol de vosaltres, que hagi sigut independentista i ara no ho siguin. Amb l’excepció de polítics, que d’aquests n’hi ha molts, possiblement perquè no ho han sigut mai de forma ferma. La gent hi és i és independentista de forma majoritària. Els partits no ho són. En els partits hi treballa molta gent que s’han dedicat a “fer el trepa”, que no han donat en “sa vida un pal a l’aigua”, gent sense conviccions, sense ferms ideals, gent covarda, sense lideratge, com hem vist. Polítics que creuen que som “tontets”, com d'equivocats n'estan.
Tercera lliçó. Es pot derrotar un estat si perseverem.
Recordem que l’1-O l’estat es va retirar a migdia. Les pressions internacionals vers les imatges de la violència de les forces armades d’ocupació contra el poble indefens no van ser suportables pel govern espanyol, que llavors era del PP. En molts indrets, la policia va recular. Ningú aguanta, ni moralment, ni econòmicament, un poble alçat disposat a tot per a defensar la seva llibertat. Ara bé, sinó fem res, sinó fem un moviment aviat i contundent, caurem a l’oblit més absolut per la comunitat internacional. El nostre error, vam deixar el procés en mans de polítics amb qui confiaven, ells ens van decebre i es van aturar, no vam perseverar.
Quarta lliçó. Cap partit actual és vàlid, tal com són avui.
Ni Junts, amb totes les seves versions, corrents d’opinió, i canvis de nom. Ni ERC, un partit en mans dels seus dirigents i d’esquena als seus militants i simpatitzants. Ni la CUP, el pitjor del pitjor, no volem un país on la lluita per la desigualtat es basa que tots hem de ser pobres i desgraciats, no si us plau, aquest no pot ser el nostre país, hem de ser una Catalunya rica i plena, tal com diu el nostre himne. Necessitem lideratges nous, nous partits o reformats de dalt a baix, amb gent capaç, no amb professionals de la meritocràcia i la partitocràcia. Els partits actuals, com ara són, mai trobaran el camí, tampoc el volen trobar, viuen de la mentida permanent, no ens representen a la societat civil catalana i independentista.
Cinquena lliçó. Llista cívica.
No hem de cedir més el protagonisme, almenys no el cedirem a qui no s’ho mereixi. No confiarem en cap partit segrestat pels seus polítics, ni en cap partit de fireta, ni en cap partit covard. Tenim prou gent per tirar endavant un projecte nou d’independència, ens sobra gent que vol tirar endavant un estat de benestar, un estat de llibertat i un estat català. Cal triar bé aquesta gent i detectar els mentiders. Tenim prou gent vàlida, en tots els àmbits, en totes les professions i en tots els llocs per fer una llista cívica que ens porti a assolir els nostres objectius, que ens porti a l’èxit.
Sisena lliçó. S’ha acabat el dol, comença el futur.
Com va dir el President Puigdemont: “S’ha acabat el dol”. Així és, prou de dol, prou de melancolia i visca el futur amb les cinc lliçons d’abans al nostre cap.
Per la força de l’1-O, per molts 1-O més, perquè cada dia sigui l’1-Oct.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
