franco

FRANCO, ESE HOMBRE

L’any 1964, dintre de les “celebracions” del vint-i-cinquè aniversari del final de la Guerra Civil espanyola, Franco i alguns dels seus col·laboradors, entre ells Manuel Fraga Iribarne, van idear, guionitzar i fer possible l’estrena del documental propagandístic “Franco, ese hombre”, amb l’objectiu de blanquejar el règim, combinant sense gaire habilitat cinematogràfica, l’exaltació de l’heroi, salvador de les maldats del comunisme i la seva dimensió humana com a cabdill i pare protector del seu poble.

Eren els temps de l’apertura turística, de la integració econòmica internacional, s’havia de trencar amb imatge del dictador, representada a l’anterior film, “Raza”, fet l’any 1941 i que construeix una espècie d’autobiografia i llinatges perfectes, fets a mida, quan no hi havia motius per dissimular la victòria i aniquilació de l’enemic, l’ardor venjatiu i la bona sintonia amb l’Alemanya nazi.

Ara que l’exhumació de les seves restes fa que es torni a parlar molt de Franco, que sigui notícia quasi 43 anys després de la seva mort, es fa difícil entendre els seus partidaris i admiradors, els que consideren aquest personatge sota l’òptica i la benevolència del documental, encara hipnotitzats per la por i la propaganda de la dictadura, sense entendre o voler entendre que tot era un gris i macabra muntatge d’un dels assassins i psicòpates més despietats del segle XX. Més difícil es fa entendre quan veus que són milers i milers, centeners de milers i milers, milions i milions de persones que emeten una espècie de culte repugnant a aquest infame dictador.

Era un assassí en sèrie. La seva disposició a fer servir el terror contra la població civil van ser desenvolupats durant el seu pas pel Marroc, on portava a terme tasques de pacificació de poblacions indígenes que s’oposaven a la colonització mitjançant mètodes de repressió brutals, portats a terme pel “la Legión”, cos responsable d’atrocitats com la decapitació sistemàtica de presoners i exhibició dels seus caps com a trofeus. Un cop a la península, i després del seu triomf militar, la violència contra els vençuts no es limitava a l’empresonament, la tortura i l’execució, sinó que adoptava la forma d’humiliació psicològica i explotació econòmica dels supervivents. Era un egòlatra psicòpata malalt de sang, que va convertir Espanya en el segon país amb més foses comuns del món, després de Cambotja.

En els països on hi ha hagut genocides autoritaris, s’han ajustat comptes amb ells, s’ha demanat perdó pels crims comesos durant les dictadures, a Espanya al contrari, encara es fan misses en honor del dictador. De Hitler, que es va suïcidar, es van esborrar tot els símbols que poguessin portar al seu record, les seves restes, si hi ha, no es saben on estan. Mussolini va ser penjat boca avall un cop mort afusellat. A Espanya, el dictador va morir al llit, encara ocupa un mausoleu oficial, encara es discuteix si han de fer fora les seves despulles del Valle de los Caídos, encara es defensa que hi hagin símbols i carrers amb nomenclatura franquista, encara es diu que “ara no toca” parlar d’aquest tema, que hi ha coses més importants que solucionar al país, l’excusa perfecte i repetitiva del cas espanyol quan no es vol fer una cosa o es vol demorar fins l’oblit.

Espanya té un problema amb la memòria històrica perquè té un problema de democràcia amb una gran part del seus ciutadans. Ningú pot explicar perquè existeix una Fundació, la Francisco Franco, que segueix enaltint i glorificant al major assassí contemporani de l’estat, perquè el Congrés dels Diputats no ha sigut capaç de condemnar el cop d’estat del 36, perquè existeixen germandats de legionaris que vibren recordant al Caudillo o Millán Astray, perquè a les concentracions “partriòtiques” es veuen banderes amb l’àguila, amb esvàstiques i altres simbologies nazis, perquè es fan homenatges oficials als membres de la División Azul, perquè, perquè i perquè?

L’holocaust espanyol va existir, qui no el recordi, l’amagui, consideri no oportú parlar d’ell, que no és el moment, qui no el condemni, qui no el critiqui, qui el permeti, etc. és un dels seus hereus, una lacra de la societat, una lacra inhumana, un monstre.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

taxi

TAXI, TAXI !

Els gremis monopolístics haurien de ser coses del passat. Les vagues per fer mal a l’usuari en general, també.

Els usuaris no accepten la violència, la coacció, la confrontació “barriobajera”, ni la paralització de serveis públics com mètode per resoldre diferències econòmiques o reguladores que s’han de solucionar en una taula de negociació.

No pot ser que cada cop que arribin les vacances, o hi hagi un esdeveniment que és important per la majoria dels ciutadans, s’organitzin accions perjudicials als interessos generals, com són les vagues del servei públic.

Independentment del tema judicial generat, que no hi entro perquè no existeix una mínima justícia que no sigui interessada, el problema socioeconòmic del monopoli és ell mateix. Precisament l’existència d’un mercat tancat a la competència que ha creat una situació de monopoli, s’ha derivat en un mercat negre de llicències del taxi i a un gran encariment d’aquestes. La continuació en la feudalització de les llicències és el problema, no els actors emergents. Uber, Cabify i altres VTC, per molts no benvingudes pel seu estatus de multinacionals, representen la modernització, la competència i l’orientació del servei al client, són part de la solució, no el problema.

Quantes vegades heu pujat a un taxi brut que feia una pudor insuportable?, desenes i desenes. Quantes vegades heu pujat a un taxi amb un senyor o senyora que conduïa com un boig?, desenes i desenes. Quantes vegades us han martiritzat i fet escoltar per la ràdio un partit de fútbol que no us interessava, notícies de la COPE que us repugnen, converses amb altres taxistes que no us interessen, o emissores d’FM amb música màquina, del país del conductor o reggaeton, que no us venia de gust sentir?, desenes i desenes. Quantes vegades heu trucat a les centrals telefòniques i no us han atès degudament, o simplement no us han atès?, desenes i desenes. Quantes vegades, taxis de servei que anaven lliures no us han volgut portar perquè preferien buscar clients per fer una carrera millor, fins i tot, preguntant-vos abans que on anàveu?, desenes i desenes. Quantes vegades heu buscat un taxi un dissabte al vespre, el dia del sopar d’empresa i el dia de Nadal i no n’heu trobat cap?, desenes i desenes. Taxi!, taxi!, quantes vegades heu pronunciat aquestes paraules i el taxi no s’ha aturat?, desenes i desenes. Són un servei públic, i durant molts anys han pervertit i abusat d’aquesta situació. Ells són els culpables.

No es tracta d’amenaçar i atacar a la competència, es tracta d’adaptar-se a les coses bones d’aquesta. Els taxistes que han abusat i estafat alguna vegada a turistes i a ciutadans, són els culpables, no les empreses emergents que han aprofitat el forat deixat per la negligència, el mal servei i la impunitat en l’abús. taxi2

Amb el sistema dels VTC s’ha acabat la típica picaresca de donar-te passejos injustificats, només per augmentar el preu del servei. La tarifa, el conductor, el cotxe, la forma de pagament i la trajectòria que pot ser modificada pel client ve donada prèviament a l’acceptació del servei, no es paga al conductor.

Tot queda registrat, el conductor, els punts de recollida i lliurament, la duració, l’extensió del viatge, cosa que fa més fàcil la reclamació en cas d’haver-hi qualsevol problema, el client té més seguretat, sap qui el porta, sap que el conductor no s’excedirà perquè està més controlat, tot queda gravat.

Van nets i polits, t’ofereixen aigua, poder triar la música o emissora de ràdio a escoltar, cosa que demostra la clara orientació del servei al client, és el client qui tria, no qui pateix els gustos del conductor, tot sovint divergents als del client.

Els ciutadans hem d’estar a favor que els taxistes deixin de pagar autèntiques morterades de diners de les llicències però hem d’estar en contra d’un sistema absolutament obsolet com l’actual.

Les autoritats han d’estar per evitar que Uber i Cabify constitueixin monopolis a futur, però no per defensar ni mantenir els monopolis actuals, on l’únic perjudicat sempre és el consumidor, qui havent de tenir tot el respecte del servei públic, ja que és qui el paga per gaudir-lo, és qui el pateix.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

rei despullat2

EL REI DESPULLAT...I TAMBÉ EL SEU REGNE

Hans Christian Andersen va escriure l’any 1837 la famosa obra “El vestit nou de l’Emperador”, més coneguda com El Rei despullat. Tindria 6 o 7 anys quan vaig llegir aquest conte i no ho entenia. Des de la meva mentalitat infantil no entenia com un Rei es deixava estafar per uns personatges picarescos que li venien fum, com algú es podia deixar entabanar tant, comprant la idea que res de res fos un magnífic vestit de teles úniques. Tampoc entenia, com el poble reunit a la plaça no ajudés al pobre Rei a deixar de fer el ridícul. Com podia ser que ningú s’atrevís a dir-li la veritat, com podia ser que una majoria d’observadors decidís compartir una ignorància col·lectiva d’un fet tan obvi, i com només la ingenuïtat i innocència d’un nen fos capaç de trencar la mentida i destapar el frau, afirmant: “Però si el Rei va nu!”.

Vaig preguntar als meus pares, m’ho van explicar però ho vaig seguir sense entendre, només quan vaig deixar la condició de nen, quan vaig comprendre que les coses són com són, i no com volguéssim que són, és quan vaig tornar a recordar la metàfora del conte d’Andersen, la metàfora del Rei despullat, afegint quan penso concretament en l’estat espanyol, la “coletilla”: el rei despullat...i també el seu regne.

Els ciutadans espanyols veuen al seu país com un estat democràtic perfecte, amb separació de poders, on ningú està per sobre de la Llei, exemple a seguir per la resta de països que es volen democratitzar i prosperar. Els espanyols vèien al rei “demèrit” Juan Carlos com el conductor de la carrossa de la Ventafocs, anomenada transición española, i que un dia i a una hora determinada, va transformar la carabassa de la dictadura en la més bonica de les democràcies lliures del món occidental. Tots els ciutadans lloaven els vestits i el porte “campechano” del monarca.

Tot s’ha ensorrat. Un nen alemany, en forma de jutjat de nom quasi impronunciable, el de Schleswig-Holstein, ha cridat i descobert la nuesa d’Espanya. El rei i el seu regne van despullats, estan buits de roba, d’ètica i d’ànima. Ni democràcia, ni llibertat, ni separació de poders. La carrossa mai va canviar, la dictadura disfressada controla l’estat, controla el poder, controla els jutjats, controla les forces armades, controla l’economia. rei despullat

El problema és que de tant anar despullats, els ciutadans es neguen a reconèixer-ho, i continuen passejant-se nus per Europa i pel món, fent ridícul darrere ridícul, mostrant les seves vergonyes com si fossin els millors vestits, mostrant la seva violència com si fos la millor de les paus, mostrant el seu autoritarisme com si fos la millor de les toleràncies. Jutges espanyols inventant-se les Lleis en benefici del seu pensament polític radical. Polítics espanyols que manipulen a jutges. Periodistes espanyols demanant col·locar bombes a cerveseries bavareses per salvar l’honor patri, pensant que és una acció èpica quan és repugnant i ridícula d’un fonamentalista ferit al seu orgull, un orgull nu, una ment nua i malalta, com totes les ments que han cridat o pensat mai en el “A por ellos”. 

Els reis, prínceps i princeses se’ns volen seguir mostrant com personatges quasi perfectes, com a models a seguir, com ideals i objectius de vida. Ens volen fer creure que l’estar buit com ells és magnífic, quan el buit és el no res. Els reis, els prínceps i les princeses han deixat d’estar en els contes per estar en els comptes. Els refinats tuls, els ostentosos àpats i recepcions, les carrosses reials, les sabates de cristall, les seves operacions d’estètica, els seus robatoris, sabem són pagades pels contribuents, per mi i per tu, pels que recaptem més que els que gasten, formant part de l’espoliació que l’estat espanyol practica de forma continuada als catalans que paguem el 18% i en rebem només l’11%, o millor dit, n’hauríem de rebre perquè l’estat espanyol incompleix sistemàticament els seus compromisos.

Parlo d’EXPOLIACIÓ i ho dic en capital letters, perquè Catalunya, a causa d’aquest dèficit fiscal sense precedents a l’UE impacte directament a infraestructures i despesa pública, passant de ser de les regions més riques a formar part de les pobres, amb especial incidència en la competitivitat econòmica i benestar de la població.

Ja no ens enganyen, si fas un petó a un gripau seguirà sent un gripau, però hem descobert que si fas un petó a un príncep, amb seguretat es convertirà en gripau.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

EL VIAJE A NINGUNA PARTE

viaje a ninguna parteQuim Torra i Pedro Sánchez es reuneixen demà a la Moncloa. Gesticulació o diàleg? Teatre o treball? Foto o política?

El MHP de la Generalitat de Catalunya voldrà parlar d’autodeterminació, de referèndum, de presos, exiliats i ostatges polítics. El president del govern espanyol voldrà parlar d’autonomisme amb promeses de federalisme, de petits canvis per reforçar els llaços (no grocs) amb qui el pot permetre governar fins al 2020. Parlar, parlaran; escoltar-se ho dubto, però el que segur que no faran és negociar.

Els interessos d’uns no convergeixen amb els interessos dels altres, més enllà de la gesticulació, el teatre i la foto. No existeix reconeixement ni voluntats per part espanyola de la capacitat de discutir amb l’altra part, ni legitimitat reconeguda per arribar a acords.

El camí fins a la trobada de demà suposa “el viaje a ninguna parte”, nom de pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Fernando Fernán Gómez, en homenatge a la forma de fer i viure de les ràncies companyies de còmics de teatre ambulant que recorrien l’Espanya de postguerra dels anys cinquanta, quan el cinema ja s’estava convertint en un fenomen social de gran abast per a tothom. viaje ninguna parte - economiacat

La partida catalana no es juga ni es jugarà dins de les fronteres espanyoles sinó a fora. De moment, les imatges que tenen internacionalment és de brutal repressió el dia del referèndum contra la població civil, fet que va provocar la reacció dels principals mandataris europeus, Merkel al cap, per demanar/exigir la finalització de violència per part de les forces armades contra la gent, i fet que va suposar el final dels cops de porra aquell diumenge al migdia. I com a conseqüència d’aquell dia, una persecució molt agressiva i preocupant per part dels jutges talibans espanyols per motius polítics als polítics independentistes, fet que ha suposat el rebuig dels òrgans de justícia internacional, i fins i tot, de una gran part de l’opinió pública dels ciutadans europeus, en més o menys mesura.

Amb un nou president del govern espanyol, la deteriorada imatge del regiment espanyol es vol blanquejar, rentar-se, mostrant-se davant la comunitat internacional com un govern de diàleg, que fa gestos importants com l’apropament de presos. Pura ficció i res més, només la foto, el teatre, pura gesticulació i prou. La injustícia persisteix, els presos són innocents i estan tancats sense judici, acusats de delictes inventats amb informes falsos que falsegen el codi penal.

torra i sanchezEl govern espanyol pot donar instruccions de retirar els càrrecs de rebel·lió i de sedició, per què no ho fa? Simplement per interessos partidistes que els porta a preferir no enfrontar-se a un país que encara està als temps de la postguerra, immers en un nacionalisme boig i radical, segrestat encara per l’autoritarisme, la manca de democràcia, la manca de llibertats, sotmès al franquisme, finançant les seves fundacions, amb un monarca imposat per l’assassí dictador i que encara anomena com a ducs als seus hereus directes.

 

Marxem! A la mierda!, com diria en Fernán Gómez. No fem que “el viaje a ninguna parte” es converteixi en “el viaje al nunca jamás”...

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

jutges

VAR I JUSTÍCIA

La implantació del VAR durant el Mundial de Futbol de Rússia, el sistema de videoarbitratge que permet veure repetides les jugades polèmiques, està fent més just el món del futbol, i com a conseqüència, minimitza l’error humà i els condicionaments previs del jutge, evita les especulacions dels afavoriments a determinats equips, restringeix la possibilitat de compra dels arbitratges, en definitiva, disminueix i quasi elimina l’adulteració del joc i del seu resultat, cosa que està provocant un Mundial de futbol més atractiu, almenys, més net segur.

L’acceptació del suport tecnològic al futbol, en un esport tradicionalment reticent sota un anacronisme obsolet que sosté que la polèmica arbitral és la salsa del futbol, marca un punt d’inflexió d’augment de respecte i de justícia cap als jugadors i els espectadors, cap a qui tant ens agrada aquest esport.

El VAR fa justícia, deixa retratat al jugador que simula coses que no són, als mentiders i als engalipadors, als jugadors que volen enganyar a l’àrbitre, però també evita i deixaria retratat a l’àrbitre que volgués fer el que li sembla sense arguments, al jutge que volgués aplicar un reglament inventat i totalment subjectiu. La justícia arbitral ha deixat de ser cega en aquest Mundial de futbol gràcies al VAR. VAR i justícia són dos conceptes que s’encavalquen, que van de la mà.

Per Espanya, concretament per la seva selecció de futbol, el VAR ha sigut altament beneficiós, donant com bo un gol marcat per Iago Aspas, que el col·legiat del partit inicialment havia invalidat per fora de joc, i que amb el VAR es va veure que aquest no existia donant com vàlid el gol, fet que podria haver acostat a la selecció espanyola a la seva eliminació. var2

Doncs igual que la selecció va necessitar l’ajuda de la tecnologia en forma de VAR per fer justícia, la justícia espanyola necessita el seu VAR particular, de forma urgent, necessita un sistema independent que revisi les sentències judicials que la societat percep com injustes, com aberrants, i que en són moltes i de molt grosses. D’altra forma, l’abús de poder, la pantomima judicial és evident, i la desconfiança amb qui imparteix justícia és total.

Així, casos evidents com el dels joves condemnats per l’agressió inexistent d’Alsasua, acusats per lesions greus i comportament terrorista, i que ha portat a centenars de milers de persones a manifestar-se en contra de la desproporcionada sentència als carrers. El cas dels titellaires acusats i fins i tot, empresonats per enaltiment del terrorisme només perquè un dels personatges portava una pancarta que deia “Gora Alka-ETA”. El cas dels rapers Valtonyc i Pablo Hasel condemnats per enaltiment a l’odi, injuries i calumnies al rei i a les institucions de l’Estat. El cas i alliberament dels membres de La Manada que no es sosté per enlloc, i que han provocat una indignació general a tota la població de bé.

varSense parlar dels diferents casos de presos i ostatges polítics, inicialment amb Arnaldo Otegui i ara amb els diferents líders i polítics catalans favorables al dret a decidir, dret fonamental aprovat per l’Assemblea General de l’ONU, empresonats per delictes inventats que no han comès sinó per ser fidels a les seves idees. En aquest cas, un documental realitzat per Mediapro ha demostrat amb imatges que els Jordis sols són responsables d’intentar pacificar a la gent concentrada el 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia. Aquestes imatges són un VAR perfecte, però la justícia prevaricadora, descendent directa del franquisme, de la ultradreta més rància i més radical, i de l’Opus més fosc i carca, ni ho considerarà, ja que no els interessa la realitat i la justícia que han d’impartir, no els interessa el patiment de les persones innocents, només els interessa el poder a qualsevol preu i la por suportada per mentides permanents.

Justícia de bar o VAR de justícia, this is the question...

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya