oro   Quan l’or puja, és com la febre, alguna cosa no funciona.

Cada vegada que hi ha una crisi financera, el valor i la importància del metall preciós emergeix i adopta un protagonisme desmesurat en comparació en les époques benestants. Or i benestar, la relació inversa entre aquests factors és histórica i basada en raonaments econòmics que explicarem a continuació.

Fa 5 anys, quan va començar la crisi financera, el valor del or era de 700 dòlars per unça troy (31,1 grams), actualment està al voltant de 1800 dòlars i ha arribat fins als 1900 dòlars. La seva revalorització des de l’any 2000 ha sigut de quasi el 500%.

El valor de les monedes està vinculat a la confiança que tinguin els inversors d’aquestes monedes a que no perdran valor a curt termini, però quan els bancs central realitzen politiques monetàries per facilitar la liquiditat del sistema, aquesta confiança es perd i com a consequència perden valor les monedes. En la situació actual ens trobem en que: la UE està disposada a monetitzar el deute de països en dificultats, Xina intenta que no esclati la seva bombolla donant facilitats de liquiditat, alguna cosa similar pasa a Japó, i els Estats Units segueixen en l’anomenada flexibilitat cuantitativa que suposa l’injecció de liquiditat a l’economia USA mitjançant la Reserva Federal. Davant d’aquesta situació, d’excés de liquiditat, els inversors recerquen valors segurs i coneguts, on disminuir l’impacte negatiu del desapalancament creditici, i es refugien en l’or, fórmula per excel·lència que fa milers d’anys que es segueix. Per tant, no es tracta que l’or augmenti el seu valor, sinó que les divises el baixen, es devaluen per les accions dels bancs centrals. L’or interpreta per tant, l’estabilitat de les divises.

L’or no genera ingressos, més enllà de l’especulació, i és en la demanda especulativa quan l’or assoleix la tendència actual de creixement exponencial. Qualsevol persona que inverteix en accions d’una empresa s’involucra en la productivitat i rendibilitat d’aquesta. Qulasevol persona que inverteix en comprar un pis, rep ingressos per la renta obtinguda del seu lloguer. Però l’or, per no ser rés, no s’utilitza com materia primera de les indústries, amb l’excepció de l’indústria dental i la dels contactes elèctrics de peces d’ordinador. És sorprenen la confiança com refugi que aquest metall ha tingut a l’història i la fe com les persones l’han acceptat com mitjà d’intercanvi. Però no s’ha de considerar una salvació o com una garantia segura del risc, ja que el seu preu és volàtil, igual que ara o és a l’alça o pot ser a la baixa, és molt vulnerable a curt termini a canvis de la percepció macroeconòmica, el seu preu està molt alt ja que els problemes europeus ha portat a que bancs centrals de països amb economies emergents hagin diversificat les seves reserves cap el or, i, en mals moments de la història els governs poden prohibir la seva pertenença a particulars como ha pasat en altres époques. Per tant, l’or des del punt de vista que molts bancs centrals l’adopten com forma d’acumulació de reserves, es converteix en una divisa més.

Si el context econòmic continua igual, viurem una nova febre de l’or. En el moment en que l’inflació arribi a les llars i les persones comencen a questionant-se el valor del paper moneda, acudirem en massa al refugi de l’or, però en aquell moment la perillositat serà molt alta, ja que estarem parlant de una nova bombolla, la del or, que a la vegada és la bombolla més antiga de la història.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

gato chino 6  Xina ha de canviar i el món també. Aquest procés de canvi ja ha començat, sobretot després de la crisi mundial del 2008. Des d'un punt de vista occidental pot semblar negatiu, ja que ens empobrim respecte a altres àrees, però no és més que una nova redistribució de la riquesa, incloent a països emergents, en què la Xina és la primera potència, i que reclamen el seu tros de pastís. La pretensió de Xina és continuar sent capdavantera mitjançant alguna cosa més que fabricar quincalla, vol ser peça clau en aquest canvi de model global, on el centre de poder econòmic s'està deslocalitzant al Pacífic.

Molts són els reportatges i articles on els analistes econòmics parlen de la Xina com una nova i gegantina bombolla immobiliària, un exemple de competència deslleial a causa de la seva moneda, el iuan, intolerablement devaluada, un lloc amb índexs de contaminació irrespirables, fins i tot es parla d'incipient crisi econòmica, tot i que el seu creixement és del ordre del 10 %.

Camina per tant Xina a l'abisme? O d'altra banda el model basat en inversió, exportacions barates i estalvi és sostenible com fins ara?

Si s'analitzen els anys 2010 i 2011, el creixement s'ha desaccelerat (ha passat del 10% al 9,2%), mentre que la inflació ha repuntat (del 3,3% al 5,4%). Aquest fenomen es coneix com "situació en taxa de creixement exponencial", i s'està donant pel fet que la pressió de la demanda actual xinesa, produïda per l'augment de liquiditat, és superior a la capacitat d'oferta del país, provocant tensions inflacionistes.
Xina està responent aplicant polítiques fiscals i monetàries contracícliques, és a dir, expansives-contractives-expansives, amb l'objectiu de mantenir un equilibri macroeconòmic que li permeti mantenir el creixement i la plena ocupació, així com contenir la inflació.

Els preus immobiliaris es van disparar un 25% al 2009, a causa del crèdit barat. El 2010 van ser de l'ordre del 10%. Immediatament es van aplicar polítiques monetàries restrictives per contenir la inflació, es van pujar els tipus d'interès, es van aplicar mesures administratives per controlar la inflació immobiliària i es van implantar restriccions per a l'adquisició d'immobles amb caràcter especulatiu.

Han aplicat, d'altra banda, l'intervencionisme canviari, el iuan no cotitza lliurement, s'impedeix la seva lliure fluctuació, per mantenir el seu preu baix i mantenir el nivell de competitivitat de les exportacions xineses. Per cada superàvit exterior, el banc central xinès ha de absorbir divisa estrangera i imprimir simultàniament moneda nacional. La inflació que comporta aquesta actuació, s'està intentant subjectar amb l'augment de tipus d'interès i amb l'obligació als bancs de mantenir la seva ràtio de liquiditat cada vegada més elevada, de manera que hi ha menys diners disponibles. En economia, tot és circular, així que l'aplicació de les mesures de contenció poden provocar una disminució del creixement de forma brusca, que provocaria desequilibris econòmics i socials i que condicionarien l'evolució futura de Xina. És a dir, que les tensions a curt termini, s'han de gestionar mirant a mitjà-llarg termini, per evitar que es perpetuïn.

A més, per sostenir l'actual model, es controlen els fluxos de capital, de manera que l'estalvi privat roman captiu a la Xina, sense capacitat de sortir a l'exterior per aconseguir majors rendiments, generant que una part important de l'estalvi privat (al voltant del 50%) es queda en dipòsits bancaris, constituint un múscul financer barat de les inversions estatals, però que precisament per ser barat i no reflectir el cost real del capital, requereixen menys rendiment a les inversions que tendeixen a ser de pitjor qualitat i de menor rendibilitat. Els estalviadors xinesos van perdent poder adquisitiu, ja que la inflació és major a la remuneració dels dipòsits, de manera que l'absència d'alternatives a l'estalvi per aconseguir rendibilitat, deriva en inversions "a priori" més rendibles com inversions en habitatge i borsa, el que acaba afavorint les bombolles.

Xina hauria de canviar el seu rumb afavorint el consum en lloc de mantenir l'excés d'inversió i estalvi.

L'augment de demanda agregada xinesa no hauria de suposar tensions inflacionistes si la capacitat productiva o oferta aconsegueix créixer al mateix ritme.

El model actual xinès, encara que ens pugui semblar una altra cosa, està esgotat, i ho està pels següents motius:

-        Existeix excés d'inversions amb rendiments decreixents.

-        USA i Europa, els principals destins de les seves exportacions, estan molt endeutats.

-        El tipus de canvi artificialment baix, si es manté per més temps donarà lloc a la implementació, en altres països industrialitzats, de polítiques proteccionistes contra productes xinesos.

El pas de treballadors del camp a la indústria, va suposar un augment important de la productivitat, però hi ha un moment en què no per posar més capital-empleats a produir es produeix més en la mateixa proporció, ja que les matèries primeres són recursos limitats. En aquests moments, la Xina ja està donant símptomes de començar a donar rendiments decreixents en alguns sectors, és necessari per a aquest país trobar noves vies per incrementar la productivitat fora del seu model tradicional que és característic de països en desenvolupament. El seu model hauria d'evolucionar a un major benestar, que es basaria en una transició des del sector industrial a un desenvolupament del sector serveis, i en el qual s'han de prioritzar les inversions en I+D i en educació.

El futur econòmic de la Xina va relacionat a la seva evolució politico-social. És irremeiable i sa, des d'un punt de vista econòmic que la Xina abordi reformes relacionades amb el capital, el treball i la tecnologia. En els propers anys hauríem de contemplar com:

1) S'alliberen els tipus d'interès perquè la indústria xinesa tingui incentius per guanyar en competitivitat, i també perquè els bancs competeixin per captar l'estalvi, que no estaria captiu, i provocaria que els bancs assumissin riscos de finançament proporcionals al seu nivell de rendibilitat.

2) El iuan es liberalitza en gran part de la seva cotització per evitar les mesures proteccionistes contra productes xinesos i disminuir, conjuntament amb la liberalització dels tipus d'interès abans comentada, les tensions inflacionistes. També hi han riscos, ja que la liberalització suposaria una debilitat davant especuladors.

3) Països en crisi exportin més a la Xina per pal·liar les seves conseqüències, de manera que el consumidor xinès aconseguirà més benestar;

4) S'allibera la circulació de capitals, de manera que els estalviadors xinesos podrien rendibilitzar més els seus estalvis. Els beneficis podrien servir per augmentar el consum intern;
5) S'allibera l'accés a crèdits bancaris per part d'empreses privades, no estatals, que inverteixen atenent a rendiments esperats, i no a criteris polítics com les empreses estatals ho fan actualment;

6) Disminueix la dependència de la seva economia al sector exportador, orientant a un major consum intern, estimulat per una reducció de l'estalvi. D'aquesta manera es generarien noves empreses i llocs de treball.

7) En l'aspecte laboral, es garanteix la lliure circulació de treballadors, s'incideix en l'augment de productivitat, el que faria disminuir l'atur que actualment és de l'ordre del 10%.

 

Xina ha de consumir més, és inviable l'estalvi de forma permanent. Per altre costat, ha d'aplicar polítiques de utilització d'energia de forma eficient, sense costos mediambientals cada vegada més elevats com

passant ara, amb la destrucció de recursos naturals fonamentals com l'aigua. La contaminació exigirà a mitjà termini la inversió de recursos econòmics per corregir el que es pot evitardes d'un principi.
Xina és un gegant que ha despertat, el que passi en aquest país en els propers anys afectarà el món. Es calcula que l'any 2030, el 50% del PIB mundial estarà a la Xina.
Riscos? sempre existiran, però també hi ha una oportunitat única d'aconseguir nivells de prosperitat global superiors a qualsevol situació anterior.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

Risco

aiguaQue el llegir no ens faci perdre l'escriure ... l'immersió en els problemes del present (crisi econòmica) ens porta a treballar i solucionar els temes actuals, però que aquesta immersió no ens faci perdre la perspectiva de les situacions futures, que ja no ho són tant.
L'aigua (molècula senzilla composta per dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen) és necessària per la vida. Sempre ha estat associada al desenvolupament econòmic. Les neolítiques societats mesopotàmiques van situar-se entre els Rius Tigris i Eúfrates per buscar la seva proximitat. Ha sigut imprescindible pel desenvolupament de les grans civilitzacions, passant per la importància del Nil a l'antiga civilització egípcia, el sistema de canalització del aigua dels romans, els Rius Groc i Blau per la civilització xinesa, i així podríem omplir pàgines i pàgines, fins avui.
El 70% del planeta és aigua, la mateixa proporció que té el cos humà. El 97 % d'aquesta aigua és salada, per tant, el 3% restant és el que habitualment s'ha utilitzat pel consum de l'ésser humà. D'aquest percentatge només el 10% és pel consum propi (beure i netejar), el 70% s'utilitza en el sector agrícola (que suposa la utilització del 20% del territori potencialment agrícola) i el 20% en el sector industrial.
En l'any 1900, el consum d'aigua al món era de 770 kms cúbics, i ara és al voltant dels 4.000 kms cúbics, és a dir, quasi sis vegades més, a l'any 2025 s'estima que estarà per sobre dels 5.000. Encara que la quantitat de precipitació pluviomètrica en llocs accessibles per l'ésser humà està entre 9.000 i 15.000 kms cúbics, el canvi climàtic produirà una disminució que agravarà el problema perquè la contaminació fa que gran d'aquesta aigua no sigui aprofitable, així com en la distribució es generen pèrdues.
Segons l'OCDE, a l'any 2030 la meitat de la població viurà en àrees on l'accés a l'aigua serà molt precari (avui és 1/6 part), i això és un breu període de temps, on l'or groc i l'or negre deixin pas en importància a "l'or blau" (mal anomenat ja que l'aigua és incolora, inodora e insípida). Passarem de la crisi econòmica a la crisi humanitària?
Com sempre, tota amenaça constitueix una oportunitat. S'ha de tractar com un problema de qualitat, més que de quantitat, no és útil com s'està realitzant a Xina, construccions de grans infraestructures, ja que la contaminació és la mateixa.
Les persones de l'anomenat primer món veiem l'aigua com a dret bàsic, un bé inesgotable i quasi-propi, que sempre "ha estat aquí" i no donem el valor al que realment té. És probable que aviat veiem que pot ser tractat com un mercat més.
Per tant, els recursos hídrics han de ser tractats seguint polítiques de mercat o han de tenir intervencions estatals directes?, els dos sistemes tenen advantatges i inconvenients.
El mercat privat acabarà produïnt el bé més valorat pel consumidor, els productors recercaran el costos inferiors dins de la qualitat desitjada i aplicaran criteris de competitivitat, ara bé, els consumidors amb ingresos més baixos poden ser afectats, i això no pot passar en un producte de subsistència, per tant el sector públic com a regulador atenuant davant l'existència de desigualtats d'ingressos, promovent les àrees més desafavorides, controlant els monopolis (que un cop ho són, poden ser abusius, o estar desincentivats per innovar) i reglamentant les activitats privades perquè no perjudiquin el medi ambient, desenvolupa un rol fonamental.
El problema ve donat, quan els organismes públics (com passa en molts sector de l'economia) volen "jugar" a ser privats, o no es realitzen amb l'obligada escrupolositat o competència, o bé suposen un excés de poder enfront les persones, més amb un bé vital com l'aigua.
Avui, el negoci transaccional de l'aigua està valorat en 500 mil milions de dòlars, amb una taxa de creixement superior al 5%. Ara bé, les persones no estan preparades per consider-la com un producte més, i per tant la seva problemàtica difícilment es solucionarà per la llei del mercat, per exemple, l'Evo Morales va basar la seva campanya amb la lluita contra la privatització que s'estava produint a Cochabamba (Bolívia), per tant la problemàtica exigirà col·laboració entre empreses i governs.
L'impacte de la seva escassetat es pot minorar per mesures de conservació i estalvi, però aquestes mesures no seran considerades seriosament per la població fins que es valori el bé. És a dir, encara que l'aigua sigui escassa, com no és cara, la demanda és superior a l'oferta i per tant el problema s'accentua cada vegada més, en quantitat i qualitat. Propostes d'aprofitament d'aigua pluvial, substitució de sistemes de reg abundant per reg per goteig, modernització d'infraestructures i conscienciació de les persones seran de gran ajuda.
La desalació de l'aigua, mitjançant noves tecnologies que permetin disminuir el cost d'aquest procés, i que ja és molt habitual a alguns països de l'Orient Mitjà, representant un important pas, però sempre serà més cara aquesta solució que la conservació i transformació com a base del sistema.
Les diferencies zonals respecte a la disponibilitat agreugen el problema. Quasi 1/4 part de l'aigua dolça mundial es concentra al Llac Baikal (Sibèria), i més del 30% està a Amèrica Llatina (12 vegades més disponibilitat d'aigua que els habitants d'Àsia del Sud).
L'escassetat de l'aigua, i sobretot la sensació entre els humans que pot ser, pot trencar la paradoxa del diamant i l'aigua, dins de l'economia clàssica, que expressa que malgrat l'aigua és més útil que els diamants, aquest tenen un valor molt més alt de mercat. En aquest moment ja no parlarem de patró-or o del rei petroli, sinó de l'aigua com al nou patró econòmic.


Pensem i exigim .... l'aigua és per viure, no és cap cosa per riure.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

els mercatsEls mercats ens condicionen, els mercats ens fan patir, vivim pendents dels mercats ... només escoltem notícies que ens fan indicar que estem sotmesos a les valoracions dels mercats, però , què són els mercats i qui els dirigeix?
Els mercats són espais no molt diferents al concepte que ja tenim com a tal, és a dir, espais on van ofertants (estalvis), i demandants (els que busquen financiació) per intercanviar-se títols financers, que poden ser deute, accions i derivats.
Quan parlem de deute, ens estem referint al deute emès pels governs (deute públic) i les grans empreses (deute privat) per finançar les seves activitats.
Quan parlem d'accions, ens referim a les emeses per empreses que cotitzen, que es poden vendre i donen dret a participar en els beneficis (dividends).
Els derivats, van surgir per protegir-se de les variacions de preus, el tipus d'interès i el tipus de canvi, però podeu consultar l'apartat de conceptes econòmics d'aquesta web per entendre millor aquest confós i controvertit concepte.

Però realment els mercats financers van més enllà ja que la seva tendència històrica és acumular capital fictici i generar bombolles desconnectades de l'economia real, que quan esclaten provoquen les crisis financeres. Veiem-ho amb algunes dades:

Mentre a l'economia productiva: el PIB mundial entre 1986 i 2004 es va multiplicar per 3 i les exportacions de bens i serveis per van multiplicar per 5.
En el mateix període, les emisions internacionals de títols (deute i accions) es va multiplicar per 7, els prèstecs bancaris per 8, el intercanvi de divises per 9 i el mercat de productes derivats per 98

La dimensió dels mercats financers ha sigut molt superior a l'activitat productiva o real. A finals del 2004 la quantitat mitjana de divises negociades diariament era 60 vegades superior a la xifra d'importacions mundials i 800 vegades superior al volum d'inversions estranjeres directes efectuades diariament.

Molta gent intervé i composa els mercats, però com sempre només uns quants mouen els fils, que són els grans bancs, els inversors institucionals i les agències de qualificació. Aquests tres grups concentren la majoria d'actius i de les transaccions, i per tant del poder. Són els autèntics "godfather" moderns.

Així els grans bancs comercials, com JP Morgan Chase, Citigroup, Bank of America, Barclays, UBS, HSBC, Deutsche Bank, BNP, Banco Santander, BBVA; són qui donen la majoria de préstecs per comprar els títols financers, a més de fer per si mateixos una gran part de les transaccions i emetre títols propis que es negocien en els mercats. Als Estats Units s'ha d'afegir els bancs d'inversió, encara que després de la crisi del 2008 aquest sector s'ha reconvertit profundament.

El inversors institucionals són fons d'inversió, fons de pensions, companyies d'assegurançes i "hedge funds" o fons d'inversio d'alt risc. Majoritàriament són americans i se situen al nucli dur dels inversors financers, gestionen actius de titularitat col·lectiva (propietat dels estalviadors, assegurats i pensionistes) mitjançant gestores, moltes vegades vinculades a la banca. La magnitud d'actius que gestionen és espectacular, i tenen gran capacitat per determinar l'evolució dels índex bursatils, el valor de les divises o el preu del deute públic dels països.
A continuació, unes dades del 2010 de l'OCDE per veure la magnitud abans esmentada:
- els fons d'inversió eren propietaris de 17 Bilions d'euros
- els fons de pensions eren propietaris de 13,5 Bilions d'euros
- les companyies d'assegurances eren propietàries de 15 Bilions d'euros
- els hedge funds eren propietaris de 1,5 Bilions d'euros
És a dir, la suma d'aquests imports suposen el 180% el valor del PIB de tots els països de l'OCDE.
Aquests agents, juntament amb les famoses agències de qualificació, constitueixen avui el nucli dur del capital financer. Es nutreixen dels estalvis de les famílies i particularment, del patrimoni de les grans fortunes, que han trobat en ells el vehicle per augmentar el seu capital en progressions geomètriques

Les agències de qualificació, són un altre focus de poder. Gran part de l'estalvi mundial es col·loca en els mercats financers per obtenir rentabilitat, requerint, de forma imprescindible, el fet de disposar d'informació. Els mercats finacers, malgrat no manquen els conversadors econòmics de cafè, els bancaris que es creuen alguna cosa, i els amics "que saben mucho", són complicats. Molta de la informació existent és opaca realment, i és totalment impossible disposar-ne de tota la informació. Malgrat la seva sofisticació, es mouen moltes vegades per l'efecte "ramat", són, per tant, propicis a eufòries injustificades i sortides massives irracionals.
Així, per exemple, abans de la crisi, la gran majoria dels propietaris de subprimes convertides en títols ho desconeixia. És, en aquest context d'incertesa, quan les agències de qualificació o rating, entitats "suposadament" imparcials, riguroses i objectives, adquireixen màxim poder, ja que són les entitats de les que es fien els agents financers per poder prendre decisions: poden motivar compres i vendes massives de forma immediata. A aquestes agències sel's hi dóna molta importància, fins i tot certs organismes públics (com el BCE) les utilitzen com a referència, de forma que la qualificació que donen es converteix en una espècia de segell de garantia.
Ara bé ¿quin és el problema? Que són un engany. Les qualificacions donades NO són fiables. Però no per error, sinó que emeten qualificacions interessades.
Exemples reals:
abans que Enron entrés en fallida, aquesta empresa donava nivells positius
els productes financers amb subprimes USA donaven nivells positius.
Lehman Brothers (per cert on treballava el ministre actual d'economia de l'Estat espanyol) era qualificat com a màxima seguretat fins el mateix moment del colapse
El més normal és que treballessin pels compradors, però els seus clients són els emissors de títols, és a dir, els estats o empreses que volen ser qualificats paguen a aquestes agències, i és clar, com tota empresa el normal és que vulguin satisfer als seus clients. Increíble!!. Us fiarieu al comprar un cotxe de segona mà del informe tècnic del que el ven?
Son xantatgistes, Moody's va començar a emetre qualificacions discordants amb altres agències, i de motu propi, perquè l'empresa Hannover Rük va deixar de ser client seu, el resultat va ser de pèrdues de l'ordre de 175 Milions de dòlars en la capitalització de l'empresa alemanya.

¿Podríem acabar amb aquesta tirania?

Les agències de qualificacio haurien de ser organismes publics i supranacionals, de forma que qualifiquessin de forma objectiva i sense manipulació de la informació per interessos.
També seria important, la simplificació dels productes financers amb l'objectiu d'evitar operacions d'enginyeria financera opaques que impossibilitin qualificar el nivell de risc.

Hem de sortir, doncs, de la tirania dels mercats.

Els partits NO han de poder aprovar mesures que afectin les condicions de vida presents i futures dels ciutadans i que no estaven en els seus programes, i que per tant, no van ser votades i aprovades pels ciutadans.

S'han organitzar consultes vinculants (com ja passa a Islàndia). La població ha de ser madura (o ser "un ramat", hem de triar) per anar més a les urnes i ser responsables directes de les decisions importants. Que es voti a uns governats és perque portin a terme allò que van explicar en els seus programes, no tenen cap dret a fer altres coses pel fet de ser governants, ells no tenen el poder, el tenen (o l'haurien de tenir) els ciutadans que els van triar perquè els representin
Els estats han de tenir mecanismes de financiació. Ja sé que avui, ningú confia en els polítics i governants, degut a la corrupció, però hi ha persones honestes, segur, capaços i disposats a liderar, que l'Estat estigui del costat del ciutadans i no els persegueixi o els menyspreï. No és coherent que l'Estat tingui dependència de les entitats privades, que a la vegada obtenen recursos d'entitas publiques (com el BCE). El BCE hauria de garantir l'establiment de les condicions monetaries i financeres per la reactivació de la capacitat econòmica i creació de llocs de treball, no ha de servir per garantitzar l'alta rendibilitat dels actius financers
La política fiscal ha de ser coherent. Com es pot aplicar una amnistia als defraudadors, de forma que acabin pagant menys impostos que els que han declarat de bona fe.

L'Unió Europea disposa de l'escenari ideal per portar aquestes solucions a terme, perquè el 70% del comerç es realitza en paisos propis de la UE. No és necessari, per tant, les polítiques especulatives i les amenaces d'aquests especuladors. Si creem un espai basat en la cooperació i no en "fotre al veí" podem assolir una societat democràtica des del punt de vista econòmic.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

globalitzacio   El concepte de que estem en un món homogeni, pla i globalitzat gràcies a la tecnologia (Internet en gran part), i als canvis polítics derivats del final de la Guerra Freda, i que aquesta situació comporta que les nacions, les empreses i les persones haguem d'adaptar-nos a ell per tenir oportunitats, suposa una bonica realitat per a una part dels ciutadans i un perill/problema pels altres.

L'existència de la globalització comporta una defensa o posicionament de tipus localista per grups més o menys nombrosos, basada en la por. Por a perdre importància en les caracteristiques particulars i idiosincràtiques culturals, històriques, i fins i tot, por a perdre les fronteres. Aquesta por és un sentiment, en definitiva que surgeix de l'individu o comunitat a la seva pròpia capacitat d'influència sobre altres o ells mateixos, és a dir, a la pèrdua de poder.

Però estem realment en un món globalitzat o és un mite?

La resposta a aquesta pregunta és millor fer-la en funció de dades reals i no en funció d'un pensament segur predeterminat, que pot ser incert i de fet ho és, ja que el comerç, les inversions i les ubicacions es realitzen, majoritàriament, a nivell local, així:

 - Els fluxes comercials d'exportació només representen un valor entre el 25-30% de la totalitat dels PIB, i si descompten els fluxes      entre països veins o històricament relacionats, aquest índex baixa fins el 10-15%.

  •  - Les inversions extrangeres directes suposen el 10% aproximadament del moviment de capital a nivell mundial.
  •  - El percentatge de fluxes migratoris de primera generació és del 3% de la població mundial, com a màxim.
  •  - Les trucades telefóniques i accesos a webs de forma local representen més del 90% de la totalitat.

Estem acostumats a viure en un món local, la globalització ha avançat però estem molt lluny de que sigui completa. Hem rebut aquesta informació, però no ens hem aturat a valorar si té confirmació científica.

A nivell d'empreses, en el context mundial globalitzat (però no tant) s'ha de tenir en consideració les diferències en aspectes culturals, administratius, geogràfics i econòmics, per no realitzar una estratègia equivocada, i no pensar que el model que funciona bé a nivell local, en els seus països o mercats, funcionarà igual de bé a l'extranger.

Moltes empreses que, aprofitant la adequada cojuntura van realitzar una expansió pensant en un camp de joc homogeni, i sobretot les pimes encara que no de forma exclusiva, ja que per les seves característiques són molt sensibles a les comunitats on operen, s'han trobat amb fracasos importants que moltes vegades condueixen al inici de la desaparició empresarial de societats de gran èxit a nivell local mentre s'han mantingut en aquest entorn. Crèixer no és sempre millorar.

A nivell de països, els BRIC (Brasil, Rúsia, India i Xina), estant a gran part dels informatius perquè estan transformant xifres de dèficit comercial a superàvit, però el seu principal desafiament és localista, és aconseguir integració interna abans que externa, ja que es tracta de països amb grans extensions i importants diferències entre unes regions i d'altres. Xina per exemple ha guanyat pes a nivell d'economia global (sobretot el seu litoral), però ha perdut integració interna (el seu interior s'està quedant enrrera).

És imprescindible una adaptació al mercat local (que pensa localment i no globalment), per a partir de les diferències tenir oportunitats de crear valor, no per anar en contra d'aquestes diferències veient-les com obstacles a superar.

Després, i no al inrevés, realitzar una agregament d'aquest valor per aconseguir l'aprofitament de les economies d'escala reals.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493