institut de ciencies fotoniques icfo.jpg 1961048783 

La realitat de la Ciència a Catalunya: Un present que ens assegura un futur.

Catalunya ja fa anys va decidir ser un punt de referència del coneixement a Europa i, de fet, l'any 2012 ja era al tercer lloc del rànking europeu d'excel·lència científica.

En un moment on la indústria migrava a l'exterior, a països amb una mà d'obra més econòmica, i quan semblava que el nostre futur només passava per servir cafès a les temporades altes, les institucions científiques ja es movíen per assegurar, davant de la inevitable crisi, un futur que amb la ciència de rerafons i com a protagonista principal assegurava la llavor d'una realitat empresarial que avui ja estem rendibilitzant.

La 'Llei de Ciència Catalana", signada al 2012, dóna plena autonomia de gestió als centres d'investigació, un pas molt important si volíem destacar al món europeu. El gran èxit del programa ICREA, que des del 2002 ens ha aportat més de 300 investigadors de primera línia, amb la signatura d'aquesta llei blindava el seu futur. Tot l'esforç que des del 2002 ha permès que avui Catalunya sigui un referent, no només a Europa, sinó ja a la resta del món, no ha estat exempt d'entrebancs: durant la legislatura de Montilla, la Generalitat va decidir intervenir fons que alguns centres havien rebut de diverses fundacions compromeses amb la Ciència i amb la Recerca, i la 'Ley de la Ciencia española" aprovada pel PSOE el 2011 va estar a punt de deixar als científics del programa ICREA en una situació d'il·legalitat, ja que convertia als investigadors en funcionaris. Finalment van quedar en situació alegal, fins la signatura al 2012, la anteriorment citada "Llei de Ciència Catalana".

Avui dia, al 2015, el nostre lloc com a Centre de Coneixement és indiscutible a Europa, és indiscutible al Món i és indiscutible a la resta de la península ibèrica. Les retallades ens han afectat, sí, però els Centres han captat inversions de fundacions que valoren la recerca, el risc i les idees. Tenim un sector biomèdic d'un pès específic potent, una indústria tecnològica amb un I+D+i que ha aconseguit que tot i la crisi, el nostre valor de Recerca i Investigació estigui a l'alça, i com a país no hem reculat com els nostres veïns més inmediats, ans tot el contrari.

Catalunya té un total d’11 centres de recerca amb el segell Severo Ochoa, dels 23 que té tot l’Estat.

Les distincions atorgades pel MINECO tenen per objectiu identificar i donar suport a la recerca d’excel·lència que es fa a l’Estat espanyol mitjançant el reconeixement als millors centres.

Centres catalans distingits al llarg de les cinc convocatòries Severo Ochoa.

• Barcelona Supercomputing Center - Centre Nacional de Supercomputació (BSC–CNS)
• Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) (centre CERCA)
• Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB) (centre CERCA)
• Barcelona Graduate School of Economics (Barcelona GSE)
• Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) (centre CERCA)
• Centre de Regulació Genòmica (CRG) (centre CERCA)
• Institut Català d’Investigació Química (ICIQ) (centre CERCA)
• Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) (centre CERCA)
• Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) (centre CERCA)
• Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB)
• Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG) (centre CERCA)

Els criteris per a la concessió d’aquestes acreditacions són: tenir un alt nivell d’impacte i competitivitat internacional dins del seu camp; estar sotmesos a processos d’avaluació periòdica per comitès internacionals independents; una orientació estratègica a la ciència de frontera; l’elevada internacionalització tant en les col·laboracions com en l’atracció de recursos humans, i impulsar la transferència del coneixement al món productiu i la societat en general.

I que Catalunya va bé en Ciència, que l'impacte científic (papers) és i ha estat sempre superior al de la resta de l'Estat espanyol, fins i tot quan el CSIC existia feliç sense retallades, que feien més publicacions però d'impacte molt inferior, és quelcom que hem de celebrar, però també hem de vigilar.

Ara fa pocs dies, el Govern espanyol anunciava amb alegria i patxoca la seva nova ocurrència de fer una 'nova' 'Ley de la Ciencia Española', que, després d'haver anorreat el seu CSIC i quasi obligat a emigrar a cents de investigadors del país, sona una mica ampulós o fins i tot perillós. Com afrontaran una Espanya competitiva en Ciència, que ha de recuperar el temps perdut, la confiança de Europa i sobre tot oferir als investigadors punters amb les inversions fluctuans i imprevisibles que proposen? No ens hauria de preocupar què passa Ebre enllà sinó fos perque... qui sap si voldran tocar aquest espai que tant i tant bé vam blindar, cuidar i assegurar inmersos en la seva inefable lluita contra tot el que sona a èxit català?

 Catalunya ja fa temps va decidir que el seu futur va lligat al coneixement. Quin futur podria ser per nosaltres més rendible que donar suport a les polítiques que ho afavoreixin? Ens hi va el nostre futur.
 
M- Duran
Col·laborador a EconomiaCat.cat

omella 

Unes reflexions sobre el nomenament del bisbe Omella.

Fa un parell de setmanes, es va saber que el successor del Lluïs Matínez Sistach al capdavant de la diòcesi de Barcelona, seria Juan José Omella. Havien sonat molts noms, des de Mons. Vives, actual bisbe de la Seu, fins a Mons. Taltavull, bisbe auxiliar de la Ciutat Comtal. Fa uns mesos, però, va saltar l’alarma entre els ambients d’Església: començava a sonar un nom ben estrany per presidir la Seu barcelonina: Mons. Cañizares. Tot va ser un petit ensurt de no res i sembla que el globus sonda va petar només enlairar-se.
El Vaticà esperava ,oficialment mut, però els rumors deien que Barcelona no tindria bisbe fins passades les eleccions al Parlament de Catalunya... I així ha estat. Si alguna cosa no es pot negar, és que el Vaticà ha obrat amb “finezza” , aquesta finesa en la manera de fer que , des de temps immemorials, ha estat característica en ell.

Arribava un desconegut; un desconegut pel mateix bisbe de Barcelona actual (com el mateix Martínez Sistach va confirmar), i una persona que desconeixia tota l’Església catalana. Per tant, pel que sembla, parlaran, a partir d’ara, dos desconeguts cara a cara que s’hauran d’anar coneixent: el bisbe Omella i la realitat catalana.
A l’Església de Barcelona la notícia es va rebre amb certes reserves i contrarietat. És que no hi ha ningú català que sigui adequat? O, si més no, no hi ha, tampoc, alguna persona coneixedora de la nostra realitat que pugui ostentar el títol de Bisbe de Barcelona?

Pel que ha transcendit, aquest nomenament és una elecció directe del Papa Francesc. I és aquí on hom es comença a fer una pregunta de difícil contesta: Com és que el Papa Francesc ha escollit una persona tant allunyada de la nostra realitat, vaja, una persona que, si parléssim de política hauríem d’anomenar “paracaigudista”?

La realitat és que el bisbe Omella no coneix la realitat catalana, però al llarg d’aquests anys, essent bisbe de Barbastre i de Logroño, Omella no ha parat de fer declaracions i actuar sobre els interessos de l’Església catalana, i no precisament al seu favor. Cal recordar que Omella va votar a favor d’una resolució de la Conferència Episcopal Espanyola en que es declarava la unitat d’Espanya com a bé moral, contradient, així, als bisbes catalans que sempre s’han manifestat d’una manera ben diferent. I, per acabar-ho d’arrodonir, a dia d’avui, el bisbe Omella reclama que es retornin a l’Aragó les obres en litigi del Museu de Lleida....

Juan José Omella no és un perfil neutre, no pas. Les bones relacions que l’Església catalana tenia amb Roma en època del Papa Benet XVI semblen història passada, i, com no? La qüestió més espinosa és: què ha fet el Govern català? És a dir, quines relacions diplomàtiques hi ha a dia d’avui amb el Vaticà?

Tothom recorda la bona sintonia existent entre la vicepresidenta Ortega i el Vaticà de Benet XVI, i la retina encara guarda les magnífiques sensacions d’un ancià Benet XVI consagrant la Sagrada Família.
On ha quedat tot això?

Jo penso que el Vaticà, com tot país, té unes bones xarxes de comunicació i aquest nomenament posa en marxa la fi de moltes coses, no pas perquè el Vaticà ho hagi impulsat, sinó perquè aquest moviment denota coneixença d’informació de primera mà. La “finezza” s’ha posat en marxa. Un bisbe que actua contra interessos catalans però que no ha aixecat les protestes històriques que es formaven a Catalunya quan s’imposava un bisbe de fora. Les plataformes de “Volem Bisbes Catalans” les heu sentit aquests dies?
En definitiva, mireu què fàcil és desmuntar tot el sobiranisme.
A Catalunya només cal posar una persona amb perfil esquerrós i tothom content. Fixeu-vos que el Vaticà ha remarcat que Omella és fidel seguidor del Magisteri del Papa Francesc, un magisteri progressista i modern! Qui s’atreveix a criticar aquest nomenament amb aquesta carta de presentació? Heu vist un país en el que provoquin més urticària les posicions conservadores? Tant és si ens fa de Cavall de Troya i les obres d’art del Museu de Lleida acaben volatilitzant-se,o si des de Barcelona es defensa una Espanya unida i forta insultant a la gent sobiranista d’inmorals...

Però el Vaticà no n’és pas el culpable. El Vaticà ha maniobrat veient els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Ha llegit i ha interpretat uns resultats; i, segurament, els ha interpretat millor que tots nosaltres. El Procés és extingit, acabat; aquesta és la visió que n’ha tret el Vaticà; aquest procés s’ha sofocat des de l’esquerra, tant la catalana com l’espanyola. Si tot ve de l’esquerra segur que és bo, diuen els carrers. Si el Vaticà ha encertat el diagnòstic o no, només ho dirà el temps...

Trobeu que hi ha un millor perfil per ser Bisbe de Barcelona si fem aquesta lectura de la gran enquesta que són unes eleccions?

 
Eugeni George
Col·laborador a EconomiaCat.cat

i ara que  Aquesta és la gran pregunta que tothom es fa, la que està en boca de tots, i ara...què?

Primer les matemàtiques dels resultats electorals. La situació és que amb una participació massiva dels votants, els partits i coalicions independentistes, JxS i CUP, tenen majoria d'escons al Parlament català. Però la CUP va prometre i manifesta que no pactarà per no estar d'acord amb el candidat a proper President de la Generalitat, si aquest és en Mas, mentre que JxS va prometre tot el contrari.

Si considerem el nombre de vots, les forces que s'han definit com a independentistes sumen un percentatge de quasi el 48%, no arribant per poc a la majoria absoluta. Altres formacions, com CSQP, Unió i les minoritàries, que no s'han definit respecte a l'independentisme o s'han definit a favor de seguir el camí per una via de pacte amb l'Estat, sumen quasi el 13%. Les forces del NO sumen poc més del 39%.

Els resultats de les urnes no enganyen. Hi ha incerteses, així és la vida, però l'independentisme ha guanyat. Amb aquest titular obríem les seves edicions tots els diaris i televisions d'arreu del món, excepte els espanyols què parlaven tot el contrari, però ja sabem que Spain is different, sobretot en el que es refereix a engany, manipulació i mesquinesa política.

Donats aquests resultats, podem optar per fer el mateix que hem fet fins ara, fer un “copia-pegar”, o “Ctrl+C Ctrl+V” com dirien els més assenyats en l'ús dels teclats informàtics. Podem seguir queixant-nos del centralisme, de les injustícies que realitza el govern del PP, de les indefinicions dels altres partits, de la total manca de respecte per la gent, símbols i tradicions catalanes. I ho podem fer, sortint cada 11 de Septembre per la Diada, a fer una mani molt bonica i acolorida, cada vegada més festiva i menys reivindicativa, l'any que ve deu tocar la samarreta de color fúcsia, no? Demostrant cada any l'enorme creativitat de l'imaginari català. Però tot es desgasta, objectes i subjectes, teclats i persones, si sempre fem el mateix, sempre estarem al mateix lloc, mai avançarem, ens diluirem, ens extingirem, la flama de llum que dóna l'espelma de l'esperança s'apagarà més ràpida o lentament però s'apagarà.

Un altra opció és optar per deixar-ho estar, donar-li a la tecla de “Esc” o “Supr” seguint el mateix lèxic utilitzat abans. Sens dubte l'opció més desitjada pels governants i ciutadans espanyols, també per molts de catalans. És l'opció de la comoditat, la d'abans de la conjuració que vam fer molts catalans l'any 2010, quan ens van passar sense contemplacions el ribot a allò que havíem decidit majoritàriament en forma d'Estatut. Seria l'opció d'abaixar el cap, de perdre el respecte per nosaltres mateixos, de què ens diguin, amb raó, que som un poble covard, que el mascle dominant són els de sempre, la dreta espanyola més reaccionaria, militarista, medieval, amb el beneplàcit d'una esquerra que els hi fa el joc, unaplay esquerra que quan arriba al poder es corromp en un milisegon, saltant-se sense cap mena d'ètica els seus principis, amb l'únic objectiu i voluntat de formar part del grup de poder.

La tercera opció, que no s'ha de confondre amb l'anomenada fins ara tercera via, és dónar un pas endavant, fer un “Av.Pág”, donar-li al Play i ser amos del nostre espai, del nostre temps i del nostre ser. Tenim tota la legitimitat que ens han donat les urnes, no ens entrebanquen en les limitacions d'unes Lleis espanyoles que hem de desobeir perquè no ens representen, unes Lleis fetes a mida “por y para” els que estan en contra de la nostra llibertat. Perquè de llibertat senyors va aquesta lluita, aquesta revolució pacífica i exemplar. A més de llengua, economia, drets socials i moltes altres coses, la llibertat és i ha de ser el bé més preat que té una persona i un col·lectiu. A nosaltres ens manca, com a nació, l'hem de recuperar, l’alliberament nacional l’hem de fer entre tots, ningú en te l’exclusiva ni la superioritat ideològica sobre els altres. Estem davant d'una afronta major, d'una afronta de país, cal i s'han de trobar els espais de l'acord, amb imaginació però sense extravagàncies, calculant els passos però sense pausa, s'han d'aparcar els espais de la confrontació perquè estem davant d'una cosa molt grossa, la llibertat.

Una vegada resposta la pregunta inicial, ara cal preguntar-se: I Europa?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

victria  El 77,5% han votat, els catalans han guanyat, Catalunya ha guanyat. Victòria.

El canvi és a punt, ja només cal portar-lo a terme. Els catalans s'han manifestat amb un rècord de participació, ningú pot parlar de majories silencioses, no es pot vendre més aquesta moto. La democràcia catalana floreix com mai mentre a molts indrets de la UE, inclòs Espanya, cau amb gran impacte, primer baixant la participació i després amb l'aparició de tendències de caràcter feixista i xenòfob que van guanyant força.

A Catalunya guanya aclaparadorament un força transversal, una força que reflecteix una gran part de la societat catalana, un força que incomoda a alguns, fins i tot dels seus votants, però una força a qui la majoria dels catalans, que la van demanar, li han donat el màxim suport en forma de vot, li han donat el mandat per afrontar el futur immediat i l'objectiu comú cap a la independència com a base de construcció d'un país millor.

Volem ser una república.

Volem millores socials.

Volem neteja i no corrupció.

Volem independència.

Ara vindran les manipulacions de sempre. No us indigneu, no us preocupeu, són els cants dels mals perdedors, les veus de l'Espanya fosca de la qualvolem marxar. Ara diran que era un plebiscit, diran que no s'ha guanyat en vots, dirà que cal comptar els vots de CSQP i el de Unió com vots del no quan ells mateixos s'han desmarcat d'aquest debat, diran i diran...com sempre, un cabaç ple de mentires. Manipulació, no feu cas als mitjans espanyols, aquells mateixos que han fet de forma directala campanya de la por de forma fastigosai repugnant, no ens distreien del que ens convé, ells no tenen cap credibilitat, els coneixem bé, ha sigut una gran victòria del si, una victòria del seny, una victòria del ja hi ha prou, una victòria dels que busquem un lloc millor per viure, un lloc lliure, un lloc net, un lloc amb futur, un lloc de respecte, un lloc amb garanties a les nostres necessitats, un lloc anomenat Catalunya.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

quemaestelada  Espanya no canviarà mai.

No importa si governen les esquerres o les dretes a Espanya, s'ha de votar SÍ perquè després del no, els dèficits i defectes nacionals espanyols perviuran a les esquenes, a les butxaques i a les ments dels catalans.

Catalunya no tindrà el reconeixement com a nació, parlar el català serà vist com una graciosa concessió, que com a tal és dúctil, pot ser retallada o eliminada en qualsevol moment, mai el català seria un dret bàsic dels seus ciutadans.

Les infraestructures que necessita Catalunya per mantenir i evolucionar la seva economia seran decidides des d'un govern central ubicat a Madrid. L'aeroport i el port, amb potencial més que suficient per ser dels més importants del Mediterrani, no tindran mai inversions pel seu rendible creixement, sinó que seguiran sota els designis polítics, a l'ombra d'altres infraestructures menys rendibles econòmicament, però més des del punt de vista polític, moltes vegades suposant lloses per l'economia de tot el conjunt de l'Estat.

El corredor Mediterrani seguirà sense ser una prioritat nacional, seguirà sotmès a l'evolució paral·lela d'un corredor central, que l'hipotecarà des del seu inici, castigant el seu potencial, les futures inversions i el benestar dels ciutadans catalans.

Com fins ara, mai podrem influir en els pressupostos de l'Estat, que seguirà sent a mida del centralisme que fa moltes centúries que perviu, imbricat històricament com si fos normal acceptar que és així.

Seguirem sense tenir la possibilitat de viure en una democràcia plena, on no hi ha llibertat pels que pensen diferent, no estarem en una nació on existeixi una separació de poders entre l'aspecte jurídic i l'executiu, que sabem que dins d'Espanya no existeix ni existirà mai. Viurem en un país on les Lleis són un obstacle pels drets dels ciutadans, no són un mecanisme regulatori d'aquests i de les seves antigues i noves necessitats.

Viurem en un país en el qual, sota l'excusa d'una falsa solidaritat amb altres indrets, es justifica un espoli per nosaltres, fent que els nostres impostos no es reinverteixin en el que necessiten, sinó que vagin a parar a fer trens d'alta velocitat amb desviament de trams per unir poblacions de menys de 100 mil habitants, a fer aeroports on mai aterrarà un sol avió, a pagar PERs vitalicis en lloc de fer polítiques actives de treball, a fer megaautovies a costa que les nostres antigues autopistes es facin velles i siguin cada vegada més cares.

Estarem en un Estat on mana la gran banca. Ja em vist que els darrers dies han pres partit pel NO a la independència. Una banca que desnona als ciutadans de casa seva, que acumula any rere any més i més beneficis, mentre la gent ho passa malament, passa gana, una banca mentidera que col·loca els seus infames productes a qualsevol persona que no hi entén, o a qualsevol empresa que necessita un crèdit per funcionar com a peatge “delictiu”, una banca que no té sentiments, ni sentit humà ni ètica. Una banca que trafica amb armes, roba, narcotrafica i fa blanqueig de diners a gran escala. Una banca que mai crearà progrés al país, només s'enriquirà a ella i a una colla reduïda d'alts directius mafiosos.

Continuarem dins d'un país que es riu de nosaltres, ens insulta amb la convicció de què som covards i bastant curts, ja que ens fan pencar fins a l'extenuació, ens treuen els diners i no fem res. Continuarem havent de suportar diaris “nacionals” que fan de tot menys explicar la veritat als ciutadans espanyols respecte al que succeeix a Catalunya. El que passa realment als carrers, a les escoles, a les famílies, a les oficines. No és important, “el fin justifica los medios”, i els “medios” són la veu dels seus amos. No importa magnificar, mentir, aplicar altes dosis difamatòries, amenaçar constantment.

Haurem de seguir en un Estat on hi ha rei. Pagar-li els seus capritxos, les seves vacances, les seves caceres, les seves aventures, fins i tot les amoroses.

Estarem en un país on l'esquerra en principi més radical, la que apareix per salvaguardar les classes més desanimades i desesperades, canvia el seu discurs de forma antagònica amb l'objectiu ja no de defensar als que han donat sentit de la seva existència, sinó per no quedar malament davant els poders fàctics, canviant lluita per poder, oblidant-se de qui els vota a canvi de sortir més a la tele o als diaris, a canvi de convertir-se més ràpid o lentament en casta.

Estarem en un país corrupte on els corruptes poden fer el que els hi dóna la gana. A Catalunya també hi ha i hi haurà corruptes, els desgraciats i els xoriços estan repartits uniformement per tots els territoris on hi ha persones, però la diferència ha d'estar en el tractament que se'ls hi ha de donar, tolerància zero i actuació ràpida. A Espanya és impossible.

Ara tenim l'oportunitat de no continuar en aquest tipus de país. Millor? No ho sabem, dependrà de la capacitat que tinguem per fer-ho millor, que jo no hi dubto, però el que és segur és que on estem no ho aconseguirem mai.

Per tot això i molt més, votem i fem-ho pels partits del SÍ, ja no per votar per Catalunya, sinó per votar per tenir la possibilitat de fer una Catalunya millor.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya