Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 22 Gener 2018

Vist: 4501

• Catalunya

CATALUNYA EN L’EPICENTRE DEL FÒRUM DE DAVOS

Què és el Fòrum de Davos? També anomenat Fòrum Econòmic Mundial (WEF) és una fundació sense ànim de lucre amb seu a Ginebra, que reuneix anualment a la muntanya de Davos a Suïssa als principals líders econòmics i empresarials, a líders polítics internacionals, a periodistes selectes i a intel·lectuals distingits, per afrontar els problemes o situacions més importants que afronta enguany el món. Aquest any es celebra del 23 al 26.

En el seu informe previ, i com una de les seves qüestions claus, aquest Fòrum situa la situació a Catalunya, i la tensió política que es viu a l’estat espanyol, dins de l’apartat dels problemes culturals i identitaris que de forma creixent s’estan produint en alguns països de l’UE, incloent-hi Polònia i Hongria, i que provoca una polarització entre diferents grups d’origen cultural o valors diversos, i que suposen una font de risc polític en els països occidental l’any 2018 i següents. Catalunya en l’epicentre del Fòrum de Davos.

Realment es tracta d’un fort toc d’atenció. Per contrarestar-lo, l’estat espanyol desplaçarà un exèrcit de 24 individus, anirà per primera vegada el rei dels espanyols, Felip VI, el ministre d’economia Luis de Guindos i el ministre d’exteriors, Alfonso Dastis, que desplegaran una estratègia de defensa que pretén sigui escoltada per inversors presents al fòrum. No anirà Rajoy, segurament degut a les similituds del precedent catastròfic que va suposar la intervenció de Zapatero l’any 2010, que va demorar la conferència vàries hores ja que no parlava anglès.

Davos pot ser una fita important aquest any. Aposta per un nou concepte per Europa. El WEF parteix de la creença que els valors fonamentals europeus basats en la inclusió, la igualtat, la receptivitat, la diversitat, la democràcia i el creixement sostenible estan en risc, són valors amenaçats. I és que ho estan, Espanya és el clar exemple i el màxim exponent d’aquesta amenaça, l’exemple d’un país que marxa en sentit contrari, per molt que un rei i uns ministres defensors de les oligarquies vagin a intentar convèncer de una altra cosa.

Els objectius de Davos d’aquest any són una economia antropocèntrica, la seguretat i defensa, les migracions, la democràcia, l’energia i la sostenibilitat. Els hi preocupa i estan proposats a afrontar reptes com la quarta revolució industrial, la seguretat ciutadana basada en la connexió entre ciutats per lluitar contra el terrorisme i la violència, la identificació digital dels sol·licitants d’asil per gestionar sense millor els fluxos migratoris, la integració dels immigrants, l’eficiència energètica i el camí cap a la reducció de les emissions, etc. Aspectes que semblen que mentre Davos pensa en el primer món, a Espanya encara estan en el “a por ellos” sense saber els motius, en la repressió a la gent que vol votar, en evitar assumir la massiva corrupció i en intentar la humiliació de gent de dins i de fora del país.

La sostenibilitat que es tractarà a Davos sembla impossible en un context on Escòcia li costa al Regne Unit 17 mil milions de lliures esterlines anualment, on Valònia és mantinguda literalment per Flandes, on el nord italià manté al sud, on Espanya li costa a Catalunya cada any 16 mil milions d’euros. La solidaritat s’ha extralimitat, no és solidaritat quan el que dóna, després de donar queda en una pitjor situació que el que rep després de rebre.

Catalunya està al centre de l’agenda perquè Catalunya és una realitat dels riscos quan s’abusa, Espanya ho està però va a defensar-se de ser un exemple desastrós de com es gestionen els problemes o de les conseqüències que té amagar el cap sota l’ala quan hi ha un problema, forma de fer que s’accepta dins l’Espanya grisa però no a Davos, ni al món.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 14 Gener 2018

Vist: 5016

• Catalunya

QUAN LES MENTIDES ESDEVENEN REALITATS

“Una mentida repetida mil vegades esdevé una realitat”.

És el que deia Göbbels, el cap de propaganda del partit nazi i després del Tercer Reich, un dels principals pilars sobre el que es va assentar la popularitat del nacionalsocialisme en els anys de l’emergència del fenomen, i la seva resistència en els moments de la derrota. Les bombes queien sobre Berlín, i els aliats començaven a entrar pels seus carrers, i encara molts alemanys creien convençuts en la seva victòria.

L’experiència va posar de manifest, de forma extrema, com les societats poden creure en qualsevol missatge si aquest es presenta de forma adequada. Avui, sectors poderosos segueixen utilitzant de forma conscient la mentida com mitjà per manipular la ment de persones sobre les quals es vol influir i així aconseguir que acceptin el que és inacceptable i recolzin els seus plans. Per aquesta finalitat, només cal exercir un poder absolut sobre els mitjans de comunicació social i les institucions que transmetin ideologia, entre elles, una escola uniforme, per repetir incessantment una no veritat convenient i fixar de forma comuna, les pors, els odis i les inseguretats. La repetició d’una mentida fa que la ment s’adapti a ella, per escoltar-la, percebre-la i acaba per ser incorporada a l’àmbit propi de pensament, generant profundes creences, basades en aquella no veritat.

Quan les mentides esdevenen realitats. Que els jueus eren un mal per la societat alemanya, la font principal de els seus problemes, és una gran mentida, una bestiesa, però la repetició d’aquest missatge a la societat durant el període nazi, va suposar la interiorització per parts dels alemanys d’aquesta asseveració com una realitat, i va justificar el genocidi. No és gratuït l’estreta relació entre poder i mitjans de comunicació.

Amb l’emergència de les xarxes socials, i la multiplicació que comporta de veus independents i alternatives de la informació, podríem pensar que aquesta imposició de la mentida com realitat és més difícil, però les xarxes també tenen les seves pròpies mentides, reforçades amb la immediatesa que busquen per connectar amb les percepcions dels usuaris. No importa el mitjà pel qual es transmet un contingut, sinó que el que és important és la intenció de què es comenta. A la comunicació per Internet, la gent busca confirmar les seves percepcions més que no pas construir arguments o contrastar opinions, és més important el què es diu i com que per què es diu.

Aquest fet és el que explica els motius pels quals els espanyols, tenint accés per Internet a tot el que ha passat a Catalunya, no s’han assabentat. No és que no s’hagin assabentat, és que no s’han volgut assabentar. Per què un company de feina, el dia del sopar d’empresa a Madrid, no havia vist les imatges de les brutals càrregues policials contra els catalans que anaven a votar l’1-Oct? Per què dubtava de la veracitat de les imatges, i quan li deies que ho havies vist en primera persona, argumentava que calia saber l’origen? Per què després d’aquell sopar mai ha fet cap intenció de preguntar-me sobre el que va veure amb la voluntat de saber més? És clar, l’aparell de propaganda de l’Estat porta anys i anys adoctrinant als espanyols, ells tenen una ideologia uniforme sobre els catalans, ells creuen que són demòcrates en un país en què hi ha una monarquia imposada per un dictador. S’han cregut que els presos polítics són delinqüents, colpistes, però no són capaços d’entendre que cap colpista ho és posant urnes seguint el mandat pel qual van ser escollits. S’han cregut les mentides, les han interioritzat. Descobrir que les mentides, ho són, els hi fa mal. Tenen la informació, Internet els hi dóna, però ells busquen la conformitat dels seus pensaments en relats immediats poc estrictes que els hi ofereix la xarxa.

Quasi veritats, mitges veritats i mentides han sigut utilitzades per decantar resultats electorals i guanyar referèndums en molts llocs. Són eslògans molt efectius des del punt de vista de l’impacte i el retuit, amb beneficis polítics a curt termini, però sense arguments, trets de context, o mentides directament.

A Espanya és recurrent trobar aquests comentaris polítics, tots falsos:

1. El referèndum va ser un delicte i és il·legal. Fals, la convocatòria d’un referèndum no està tipificat com a delicte en el codi penal. El PP ho va intentar canviar l’any 2003, però aquesta reforma va ser anul·lada.
2. Enlloc del món es permet el dret d’autodeterminació. Fals, el dret d’autodeterminació està recollit en el primer article de la Carta de les Nacions Unides. Hi ha 38 constitucions que recullen aquest dret de forma específica.
3. La Constitució prohibeix un referèndum d’autodeterminació. Fals, la Constitució a l’article 10.2 diu “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.
4. Catalunya no ha estat mai independent, no té drets històrics a reclamar. Fals, l’any 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins de la monarquia espanyola.
5. La independència no es pot aconseguir sense acord amb l’estat i de forma unilateral. Fals, des de l’any 1991, 27 estats s’han fet independents, la majoria amb referèndums unilaterals.

Són mentides, les diuen per interès i s’ho creuen...

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 31 Desembre 2017

Vist: 4559

• Catalunya

ECONOMIA CATALANA 2017

“L’espècie més forta no és la que sobreviu, tampoc la més intel·ligent és la que sobreviu. Sobreviuen les espècies que s’adapten millor als canvis”. Charles Darwin.

La incertesa de l’economia catalana, en un moment històric que busca la sortida del camí que la porta al precipici, per anar a un context on pugui desenvolupar tot el seu potencial, podria posar en perill altres tipus d’economies menys sòlides i menys diversificades, però no pas la catalana. Totes les societats passen moments d’incertesa, és inevitable, ja que res és constant, però el que és important és la capacitat d’afrontar-los i de posar solucions, fet que requereix una important dosi d’autoestima i de dignitats, coses que tenim.

Aquest article, Economia Catalana 2017, posarà de manifest algunes dades que demostren que les coses són com són, i no com alguns ens volen fer veure que són.

Malgrat les notícies catastrofistes que arriben d’arreu sobre la fuga d’empreses, algunes amb algun cero a la dreta de més que la realitat, la veritat és que la quantitat de creixement d’empreses a Catalunya durant l’any 2017 és de quasi 16 mil més. L’índex d’empreses per habitant és de més de 85 empreses cada 1000 habitants, percentatge superior als principals països europeus, i molt superior a la resta d’Espanya. La marxa d’empreses ha estat més psicològica que real, no ha afectat les pimes, ha afectat sobretot a empreses simbòliques, les privades-estatals, les del IBEX, les del Opus i altres lobbies rancis de poder, que buscaven un efecte polític amb l’objectiu que res canviï. Els governats de l’estat espanyol, amb els seus companys de malifetes (PP+C’S+PSOE) han intentat perjudicar l’economia catalana al incentivar la marxa de seus, retardar tràmits relacionats amb subvencions o prohibir certes participacions en fòrums internacionals. Ells són els que posen pals a les rodes mentre diuen que l’economia va malament.

En els darrers dos anys, els de la incertesa i el teòric gran desastre per l’economia catalana, el nostre PIB ha crescut entre el 3 i el 3,5%, cridant l’atenció de manera especial el PIB industrial, el de més impacte pel boicot espanyol, que tot i aquest, ha crescut en dinamisme i en major mesura que el PIB total, apropant-se molt al 4%. Fins i tot, fonts espanyoles com l’AIRef – Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, ha manifestat que segurament l’impacte de la crisi política ha sigut inferior a la pronosticada, ja que el PIB en el darrer trimestre ha crescut un 0,7% esperant-se un creixement del 0,8% en el primer trimestre del 2018.

La base exportadora en els darrers anys s’ha ampliat a causa de l’apertura de les empreses al món, destacant sobretot les exportacions de béns d’alt contingut tecnològic. Fins Octubre del 2017 (darreres dades publicades), les xifres han sigut les millors de la història, amb record a l’Octubre que han crescut més del 10%, per sobre la mitjana europea, i amb una previsió de tancament de creixement per sobre del 6%.

També ha tingut xifres de rècord, la inversió estrangera destinada a Catalunya, amb un creixement interanual al final del primer semestre del 2017 de quasi el 21%. Per descomptat, en la marxa d’empreses, cap empresa estrangera ha marxat, al contrari ha augmentat el seu nivell d’inversió. La dada negativa que s’ha difós de forma maliciosa del tercer trimestre és enganyosa, és cert que Catalunya va perdre inversió comparativa, però també ho van perdre 8 comunitats autònomes espanyoles, i el motiu res va tenir a veure amb l’efecte independentista, sinó que es tracta que l’any 2016 va haver-hi una excepcional inversió en el tercer trimestre derivada de fons financers internacionals, sobretot luxemburguesos, que utilitzen les multinacionals per reduir la càrrega impositiva, per tant, d’una inversió realment fictícia, una inversió que no és tal, només fum.

El turisme, font d’ingressos important pel nostre país, malgrat la baixada d’octubre i novembre, augmenta més del 6% respecte a l’any anterior, que ja va ser un any de record, en total més de 18 milions de turistes han visitat Catalunya de Gener a Novembre de l’any 2017. Però no serà que la imatge dels violents “que treballen de policia” campant al seu aire i agredint impunement a ciutadans no ha fet més mal que el de milions de persones amb un somriure defensant els drets fonamentals?

L’atur, fins a novembre havia disminuït l’11,4%, mentre que l’afiliació a la seguretat social havia augmentat un 3,6%. Dada encara insuficient, així com, la precarietat dels contractes juvenils i l’alt índex de contractes de poca remuneració, que no permeten l’augment del consum intern, i que no podrà millorar mentre estem sota el jou de la sangonera insaciable del model espanyol insostenible econòmicament. El comentari de Rosell de la CEOE, que a Catalunya els sous augmentaran menys, forma part de l’estratègia catastrofista, a Catalunya dins d’Espanya els sous seguiran la mateixa tendència, pujaran el dia que marxem. Per cert, quant trigarà Rosell a ser president d’Endesa?... al temps, tot té un preu.

Totes aquestes dades s’han obtingut en un context de baix finançament a causa de l’obligació de contenir la despesa pública, en un context d’espoli manifest en el qual la recaptació dels catalans no torna en forma de despesa en infraestructures, en un context en el qual no s’escometen els grans projectes que farien avançar substancialment l’economia catalana, i espanyola, com seria per exemple el corredor mediterrani, i en un context de desemparament, setge i assetjament total per part de l’estat espanyol als ciutadans catalans i empreses productives del nostre territori.

Indústria, exportació, pimes i infraestructures són els pilars per adaptar-nos, per sobreviure, tot al contrari dels quatre pilars espanyols: totxo-sol-siesta, parasitisme, subsidis i especulació com a sistema.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 22 Desembre 2017

Vist: 5266

• Catalunya

L’ANÀLISI: INDEPENDÈNCIA 70 – PP 3

Visca la República Catalana! Som República! Som catalans!

Ara que faran? Ens empresonaran a tots? Faran una massacre? Ens mataran? Ens afusellaran? Sens dubte no serà per manca de ganes.

Els que van voler guanyar als despatxos el que no havien guanyat a les urnes, implantant la infàmia del 155, no deuen entendre res, no deuen ser capaços de veure que més de mig país no volem ser espanyols, que volem marxar, i que insistirem, insistirem i insistirem fins que això sigui una realitat. Però no es tracta de voler marxar per marxar, es tracta de voler marxar per no ser més el que significa ser espanyol, el que s’associa el fet de ser-ho. Volem viure en un món més just, més lliure, més pacífic i millor, per això volem marxar d’Espanya.

Novament els demòcrates partidaris de la independència, tenim majoria absoluta al Parlament català, 70 escons contra 57 dels no demòcrates, i contra els 8 escons dels demòcrates “sembla que no” independentistes. L’anàlisi és clar, els partits perseguits (JxC, ERC i CUP) 70 escons i el partit perseguidor (PP) 3 escons. L’anàlisi: independència 70 – PP 3.

Hi ha algun lloc del món on el partit que governa quasi majoritàriament en un estat tingui només el 3% en una de les seves zones? No, no és possible, només s’entén perquè som dos països, ja no diferents, sinó totalment antagònics. No podem viure d’allà on no som, menys si no ens volen, menys si ens ofenen, menys si ens volen fer mal.

Què la força més votada ha sigut Ciudadanos? L’espanyolisme ha conjuntat el seu vot amb els garrulopijos, ha aconseguit fer calar el missatge del vot útil, però l’opció CS-PP ha funcionat dins la teoria dels vasos comunicants, el creixement d’un ha sigut la conseqüència del decreixement de l’altra. El vot no demòcrata s’ha concentrat, l’independentisme s’ha dispersat. PSC i CC-P fatal, com s’explica que en un país en gran part socialment d’esquerres només tinguin 25 escons sobre 135? Com s’explica que han perdut el cinturó roig de la Barcelona metropolitana en favor d’una formació feta en un laboratori? Una pena, però han perdut Catalunya.

Ens poden explicar el que vulguin, però la voluntat de la independència no l’han pogut aturar amb la por, ni amb cops de porra a dojo, ni amb empresonaments, ni amb censura salvatge, ni exilis, ni persecucions, ni fomentant la marxa d’empreses, ni la inversió de milions i milions d’euros en campanyes publicitàries, ni el bombardeig dels mentiders mitjans de comunicacions cavernícoles. Ho han intentat tot, per terra, per mar i per aire, i no han pogut amb nosaltres. Som herois, hem guanyat en el marc de les eleccions amb més participació que hi ha hagut. L’estat espanyol, l’estat franquista, l’estat pervers i repressiu ha fracassat.

Sobta la caiguda de la CUP? No. La CUP està al punt on ha d’estar, minoritària i decisiva. La pèrdua de la interlocució de l’Arrufat i del David Fernández els ha passat factura, també el fet de ser considerats imprevisibles. La lluita, que a vegades no ha estat tal, i la convicció de les seves idees, han de ser el puntal per romandre en el complicat mapa polític català.

Felicitats President @KRLS, per una victòria dedicada especialment a l’Oriol, el Quim i als Jordis.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya