- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3264
BENVINGUTS A ZOMBIELAND
En un món ple de zombis, Benvinguts a Zombieland és una guia de supervivència per a gent normal i corrent. En Columbus, interpretat per Jesse Eisenberg, és un tipus normal, estudiant d’universitat que un dia s’adona que el seu país ha canviat. Crea una llista de normes senzilles que segons ell has de seguir si vols sobreviure als atacs dels morts vivents, normes com comprovar que els lavabos públics estiguin lliures o comprovar sempre el seien del darrere del cotxe.
En Columbus es dirigeix a l’est, on ha sentit que no ha arribat el virus. Pel camí, es troba amb en Tallahasee, interpretat pel Woody Harrelson, un dur caçador de zombis al que no l’importa res excepte una cosa, menjar-se un Twinkie, un pastisset semblant als Pantera Rosa o Tigretón de tota la vida. També es troben a la Wichita i Little Rock, interpretades per l’Emma Stone i l’Abigail Breslyn respectivament, dues germanes que es dediquen a estafar però que comprenen que aliar-se amb el Columbus i el Tallahasee és una bona opció per arribar on volen, al parc d’atraccions Pacific Playland, un lloc on les noies han sentit que està lliure de zombis. 
Terror, surrealisme, zombis, i uns personatges que fugen dels morts vivents embogits de l’oest. No us sona a res? No us imagineu el rètol de Benvinguts a Zombieland cada vegada que anem a determinats indrets de la península?
El zombi és aquell ésser que un cop mort, s’aixeca per caminar sense rumb ni destí, només amb l’objectiu de calmar la seva voracitat mitjançant alimentar-se i fer mal als altres, mossegant-los, contaminant-los i portar-los al seu inframón. Semblen tenir encara aparença humana però han perdut tota personalitat, ja no depenen de la seva voluntat, són dirigits pels seus instints més primaris.
Trobem diferents tipus de zombis, suposo que tot va en funció de l’evolució del virus i de la fase de contaminació, manifestant-se exteriorment amb diferents tipus d’agressivitat:
En un estat molt avançat del virus trobem als policies de la repressió, armats, els que peguen a la gent que va a votar, aquests han arribat a un nivell màxim d’agressivitat, maldat i odi que els porta a extrapolar als altres el que ells fan, inventen una violència que només ells tenen, inventen odis que només ells senten, fins i tot, inventen pobles que són inexistents.
En la mateixa fase trobem a grup important de jutges que embogeixen quan s’adonen que el món ha canviat des dels temps de la "Santa Inquisición". Aquests estaven en fase latent i han ressorgit de les catacumbes del Valle de los Caídos, es reconeixen per atribuir delictes inexistents, rebel·lions inexistents, sedicions inexistents, i per manifestar que fan justícia quan realment i “en manada” només fan repressió política, fan dictadura.
I el grup de periodistes militaritzats, l’anomenada “premsa mesetaria”, dedicats en exclusiva a la propaganda, seguint els principis matussers de Goebbels, deshumanitzant als humans, escrivint i predicant als quatre vents sobre l’adoctrinament dels que no ho estan sinó que pensen per si mateixos, tractant de zombis a qui no ho és, i portant a l’engany total a l’opinió pública espanyola als que fan creure un món inventat per ells, el seu propi món on despleguen totes les seves ànsies carnívores i de sang i fetge.
Els polítics zombi, una professió molt contaminada. Es reconeixen per una clara propensió a robar al ciutadà, per tenir títols i màsters ficticis en pseudouniversitats fictícies, per parlar de democràcia quan apliquen l’autoritarisme, la persecució i eviten el vot. Entre aquests, els que més pena fan són els dels PSOE, perquè encara pensen que són humans, no són conscients que han agafat el virus i que aquest està en una fase molt avançada de la malaltia. Mosseguen, odien, treuen espuma per la boca, em recorden al Bill Murray de la pel·lícula que de tant estar disfressats de zombis, s’acaben transformant en ells.
La ciutadania, també zombi en una gran part, viu en un estat letàrgic, ressentida i plena de prejudicis, s’ha deixat mossegar de forma voluntària i va, de fet, cap a una apocalipsi total, sense cap tipus de remei. Accepta com a normal la desigualtat de la societat, el rescat bancari, els desnonaments de tota mena, la manca de llibertats individuals, la corrupció judicial, la corrupció política i la monarquia de Felip 666. Es queden a casa davant del televisor veient només cadenes de TV contaminades, llegeixen diaris contaminats, i no fan cap tipus d’esforç per consultar internet i llegir altres mitjans que els puguin fer veure en els monstres en el que s’estan transformant.
Davant d’aquesta apocalipsi que s’estén, ens toca no caure al parany de deixar-nos mossegar. Potser és la solució més fàcil i còmoda, però si volem seguir sent humans, éssers lliures, lluitadors i amb pensament propi, només ens queda la cultura, formar-nos i informar-nos, però no en el remolí diari d’informació espanyolista que ens zombificaria.
Els zombis són una metàfora buida basada en l’obediència, és un virus que es propaga per la dificultat que suposa lluitar contra ell, per oferir resistència cal desobeïr a l’amo, per no contaminar-se cal tenir la llibertat de fer coses i no seguir el que et diuen que has de fer. Potser per escapar, no sabem sempre per on tirar, però si estem junts, hem vist que els costa molt més atacar-nos, els nostres ulls s’impregnen d’una lluïssor desconeguda per a ells que ens fa immunes al virus.
Cultura i unió, dues normes bàsiques per combatre la contaminació, i no oblidar mai; comprovar que els lavabos públics estiguin lliures o mirar sempre el seient del darrere del cotxe.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3641
TORRA, TOY i ANÍS DEL MONO
El primer acte d’investidura de Joaquín Tuesta, també conegut com a Quim Torra a "Sant Esteve de les Roures", és una evidència que l’independentisme català no és cap fenomen transitori i efervescent, sinó que està sòlidament instal·lat amb actitud resistent enfront del govern autoritari de l’estat espanyol.
Els mesos de repressió i assetjament no han debilitat aquesta postura, la nostra. Tal com demostra el discurs del Quim, l’han enfortit malgrat els dubtes circumstancials, per altra part lògics donada l’agressivitat de l’enemic, i els riscos personals evidents que comporta pels protagonistes aquesta resistència. Riscos que aniran a més degut al desequilibri de forces de cada part, però que vist el vist, no contemplen cap tipus de rendició.
Dir que el nostre President és Puigdemont, dir que la democràcia a Catalunya està amenaçada, dir que persistirem en la inalterada voluntat d’aplicar el mandat republicà que emana de la ciutadania, dir que vivim una crisi humanitària, recordar la malversació de fons per part de l’estat per prohibir idees, dir-li al “preparao”: Así no!, oferir diàleg sense condicions a Rajoy, oferir obrir un debat amb tots els ciutadans per redactar la Constitució Catalana, parlar de no renunciar a defendre la llibertat de forma pacífica, són frases que no poden fer mal a cap persona de bé, doncs parlen de democràcia, només els que no ho són poden sentir-se ofesos. 
El temps que passa fa mal, però va passant i el temps ens donarà la raó. No tinc cap dubte al respecte. Les coses es van sabent i el desgast anirà arribant. És secundari, que hi hagi investidura o no, l’antidemocràtic article 155 em sembla que no s’aixecarà, hi hagi ara President o hi hagi eleccions, eleccions que tornarem a guanyar per evidenciar una vegada darrera altre el que volem.
El 155 ha fracassat, la repressió ha fracassat, no hem tornat a una situació de normalitat, falsa normalitat, ja que el mateix 155 és excepcional i no normal. Al contrari estem en una situació d’excepcionalitat permanent en el que la raonabilitat política ha perdut el control, ha deixat de ser el centre de gravetat de la negociació per passar-ho a ser la força penal dels tribunals mal anomenats de justícia i la força de les armes policials i de l’exèrcit.
Policies i exèrcit, per cert, que permeten el consum habitual de drogues i begudes alcohòliques entre els seus membres per evitar ’increment en el nombre de suïcidis, com ha manifestat l’extinent González Segura, expulsat de l’exèrcit per haver denunciat les corrupteles, desviaments massius de diners i abusos de tota mena, dins de la institució militar, és a dir, per haver volgut fer ús del seu dret a la llibertat d’expressió per a voler millorar el seu lloc de treball. Us imagineu persones armades que estan begudes i drogades?, éssers amb origen humà que s’han transformat en ferotges personatges del Planeta de los Simios?, no cal imaginar, heu vist les imatges de l’1-O. Cal beure molt alcohol, molt Anís del Mono fet a Badalona per transformar-se en un primat. Només així es pot explicar el que vam viure i veure.
Policies, exèrcit i guàrdia civil, institucions armades, que haurien de ser garants dels drets i es transformen en repressores d’aquest pels ciutadans en general i fins i tot, per les mateixes institucions en particular. El masclisme i la discriminació de les dones en aquests cossos explica que només el 6% dels guàrdies civils siguin dones, i el 12% en policies i exèrcit, existint en aquests, un important nombre d’agressions verbals i físiques, incloent-hi sexuals, que normalment acaben en res. El món canvia, a Eurovisió guanya la cançó Toy interpretada per Netta Barzilai, una cantant corpulenta, extravagant i que fa moviments simulant als d’una gallina, una cantant diferent, sense complexos, amb una cançó inspirada en l’esperit del moviment mundial contra el masclisme #MeToo, que diu estúpids, covards i gallines als masclistes, que anima a denunciar els casos quotidians de l’abús sexual, mentre a Espanya tot es vol silenciar.
Torra, Toy i Anís del Mono. Digues a qui refuses i et diré a qui tries.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 4135
54 TOMBES
Van ser anys de plom.
La petjada que va deixar ETA a Catalunya, des de l’any 75 fins al 2001, sumen un total de 75 atemptats, cents de ferits i 54 morts, 54 tombes.
En el seu activisme per territori català, s’inclou l’atemptat contra l’Hipercor al juny de l’any 87, l’acció més sagnant de la banda terrorista, no només per la quantitat de víctimes, 21 morts, sinó també perquè es va realitzar contra la població civil, en un supermercat al qual anaven a comprar gent de tota mena, nens, avis, famílies senceres, gent corrent.
També a Catalunya destaca la injustícia de l’assassinat d’Ernest Lluch, economista, catedràtic, polític socialista, exministre i que amb forts vincles a la ciutat de Sant Sebastià, era un dels personatges públics que més advocava per, mitjançant el diàleg, finalitzar l’anomenat conflicte basc. 
Afortunadament, l’amenaça d’aquell malson s’ha acabat, ETA ha comunicat el final de la seva trajectòria, la seva dissolució. A qualsevol país del món, aquesta victòria s’hauria celebrat amb força xivarri, gresca i alegria, us pregunteu per què no ha sigut així a Espanya, per què s’ha acollit amb tanta fredor l’anunci de la dissolució?
Se’ls hi ha acabat una excusa. Una excusa que ha servit tant a PP com a PSOE per estar molts anys al poder. Aquests dos partits polítics, un d’ultradreta i l’altre de falsa esquerra, han utilitzat ETA per fer campanya electoral, han basat els seus discursos durant anys a donar la imatge de què ells eren l’única garantia de seguretat, per acabar amb l’amenaça del terrorisme.
Dissolta ETA, cal buscar un altre enemic similar per seguir fent el mateix paper de garant davant l’adoctrinada societat espanyola, per seguir traient els mateixos rèdits electorals en els anys vinets. Si cal inventar-lo, doncs s’inventa, cap problema.
“Vet aquí un gos, vet aquí un gat”, que l’enemic ja l’han trobat. Catalunya i el seu procés. Ara cal relacionar l’un amb l’altre. La maquinària propagandística ja ha començat:
-
Els tribunals polítics espanyols acusen membres dels CDR de terrorisme, encara que després s’han hagut de retractar donada la magnitud de la bestiesa judicial. Però la llavor ja està posada i el missatge està donat, almenys els poden relacionar amb la kale borroka, que també és considerat com terrorisme encara de baixa intensitat.
-
Polítics parlen obertament d’aquesta relació. Mayor Oreja, ex-ministre d’Interior del PP ha afirmat: “El proyecto de ruptura de ETA está más desarrollado que nunca en Catalunya”; el president del PP a Euskadi, Alfonso Alonso ha dit: “La izquierda abertzale busca un procés como el catalán”, fins i tot des de l’esquerra, Juan Carlos Monedero parlava que l’estratègia entre independentistes catalans i ETA tenen semblances. Ho diuen i es queden tant amples.
-
La premsa centralista, com no!, també els hi fa el joc. Així el diari La Razón publicava: “ETA se disuelve para iniciar el “procés” en el País Vasco”, El Mundo publicava: “ETA avala el camino independentista para acceder a la democracia que lidera el Govern de Puigdemont”, l’ABC que aquesta setmana publica un article anomenat “La franquícia catalana de Batasuna”, i en el que menteix, com sempre fa, al parlar dels orígens abertzales de la CUP. Caverna mediàtica en estat pur. -
Sabem que res d’això és veritat. És injust i és miserable. Som pacífics. No hem generat violència, cap tipus de violència, aquesta sempre ve de l’altra part, només cal haver estat, només cal mirar els vídeos, només cal escoltar la bilis que treuen uns per la boca i la que no treuen els altres, per determinar qui és autoritari i qui només busca el que considera és la seva llibertat, la llibertat d’expressió i de fets.
-
A part de ser mentida no ens ho mereixem. A Catalunya, ETA no va calar, ho va intentar però no ho va aconseguir mai. El tarannà social dels catalans de forma massiva aplica la persistència i rebutja la violència com a vehicle per aconseguir els objectius, potser és la nostra debilitat a curt termini però també és la nostra grandesa a mitjà i llarg termini, la nostra característica que ens ha fet sobreviure on molts pobles han desaparegut.
Els 54 morts i els cents de víctimes derivades dels atemptats d’ETA a Catalunya mereixen respecte.
Per les 54 tombes no ho permetrem.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3705
LA ‘MANADA’ JUDICIAL
Violació i agressió sexual en tota regla a una noia de 18 anys és el que va haver-hi el 7 de juliol de 2016 a Pamplona, en plena celebració dels San Fermines.
Que cinc matons, cinc delinqüents reincidents, cinc desgraciats amb premeditació, que feien el doble de la teva mida, que actuaven de forma grupal com una ‘Manada’ o més aviat com una ‘horda’, t’envoltin, t’entrin en un portal, et facin callar, valent-se de la seva superioritat física i numèrica evitin qualsevol resistència, et treguin la roba i et sotmetin sense el teu consentiment, mentre graven la violació per publicar-la després, et roben el mòbil per evitar que demanis auxili, no és intimidació? No és violència? Cal que donin una pallissa brutal per ser-ho? Cal que et matin per ser violència?
Moltes són les veus que parlen de masclisme. Evidentment, la nostra societat és masclista de forma generalista, situació que ens porta a pensar i normalitzar certes o moltes vegades, de forma conscient o inconscient, i de forma totalment equivocada i injusta, que els homes podem estar un graó superior a les dones, portant com a conseqüència, entre altres, diferències amb la consideració professional i salarial de forma habitual. Com he dit, és un gran error però malauradament passa encara avui. 
Aquest cas va més enllà del masclisme, estem parlant d’uns violents, uns depredadors, uns malparits, uns psicòpates, uns violadors, uns criminals. Sabem que d’aquests n’hi uns quants solts pel món, però el que no esperem ni desitgem és trobar-nos que els policies, cossos de seguretat i els jutges, que estan per defensar-nos d’aquestes brutals manades i hordes de bàrbars i mala gent, no ho facin. Estar en disposició d’aconseguir justícia i no fer-ho, perdonar la gravetat dels fets als agressors, i fins i tot, arribar a qüestionar a la víctima amb comentaris del tipus “usted, dolor està claro que no sintió”, t’inhabilita èticament de poder fer de jutge, convertint-te en còmplice dels agressors, convertint-te en un membre més de ‘la manada’ perquè et converteix en un violador més, un violador de drets. Parlem doncs, de manca de justícia pels que l’han d’impartir, parlem doncs, de la ‘manada’ judicial.
La ‘manada’ judicial no la formen només els tres jutges d’aquest cas, Francisco de los Cobos, Raquel Fernandino i sobretot al que vol la total absolució dels violadors, Ricardo González, qui ha emès un vot particular de més de 200 pàgines contradient als seus col·legues del cas. Formant part de tota aquesta manada de jutges, d’aquesta de corporativisme malentès, hi trobem també a Carlos Lesmes qui ha sortit protegint als jutges de Pamplona i ha assenyalat que les crítiques poden comprometre greument el sistema i la confiança en la justícia. És a dir, “tothom a callar o...”, és voler fer por, d’això en sabem molt els catalans, fa molt temps que patim una manada de jutges instrumentalitzats en contra dels nostres drets democràtics i personals.
La ‘manada’ judicial també la formen els que mantenen el delicte de terrorisme pel cas de la baralla en un bar d’Altsasu, l’inexistent atac premeditat a uns guàrdies civils. Va nois! Que han sortit proves suficients per veure que després de la ‘baralla’ els guàrdies civils sortien amb la camisa planxada i neta, i potser van requerir com molt una ‘tirita’. Guàrdia civils, que ens haurien de defensar en teoria, però que es comporten i són únicament forces repressives que menteixen per odi. Fa molta pena i ràbia, saber que uns nois estant tancats de forma preventiva per haver anat de copes a un bar qualsevol, una nit qualsevol a Euskadi.
La ‘manada’ judicial, també la formen la Carmen Lamela i el Pablo Llarena, de fet competeixen per ser els reis de la manada, els reis de la desproporció, per ser els més prevaricadors entre els prevaricadors, els més mentiders entre els mentiders, els més falsejadors entre els falsejadors. No es pot ser jutge i part a la vegada. No es pot considerar com un violent cop d’estat, com una rebel·lió, el que només va ser posar unes urnes per votar.
El poble s’ha manifestat carrer, des de totes les poblacions hispàniques, no per canviar les lleis sinó perquè proclamar que vol justícia, per cridar que els jutges estan molt lluny de la realitat. Les lleis estan per preservar la justícia i els drets de les persones. Sembla que la ‘manada’ judicial només pensa a interpretar i utilitzar les lleis pel seu benefici propi, per implantar les seves idees, són part de la manada, són l’horda feixista judicial, són la ‘manada’ judicial.
La ‘manada’ judicial, igual que a Pamplona, abusen de poder, aniquilen la resistència, forcen, intimiden, sotmeten i violen, violen els drets i les llibertats de les persones a les que haurien de protegir.
#VullViureEnUnMónJust
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3619
SANT GROC-DI
Avui 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, també coincideix amb la celebració del dia de Sant Groc-di, patró d’una petita localitat catalana, un poble fictici però molt famós, anomenat "Sant Esteve de les Roures".
Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient, protagonista d’una gesta cavalleresca. Sant Jordi, portador d’una armadura daurada i lluent i cavalcant un cavall blanc, arribà a un regne on un ferotge i terrible drac tenia atemorits a tot els seus pacífics habitants. Per evitar mals majors, cada dia es sacrificava una persona del regne, lliurant-la al drac, fins que va tocar el torn a la filla del rei, Sant Jordi la va defensar, va lluitar amb el drac fins que li va poder clavar una encertada estocada amb la seva llança, malferint a la terrible bèstia. De la sang de la lletja fera, sorgir el més bonic dels rosers amb les roses més vermelles que mai el món ha vist. D’aquest roser, el cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa.
La llegenda de Sant Jordi la sabem de sempre, ens l’han explicada de generació en generació a casa i a l’escola. Sant Groc-di, no té tant de pedigrí, de fet és un sant contemporani, actual, però que segur és convertirà en llegenda. De fet, Sant Groc-di no és cap Sant, ni un cavaller, ni tan sols és una persona, pot ser dona o home, de diferents tarannàs, de diferents religions, de diferents status socials, Sant Groc-di poden ser moltes i moltes persones, és una forma de ser. Una forma de ser i viure amb dignitat, una forma de ser pacífica, una forma de ser resistent i persistent, una forma de ser lluitadora, una forma de ser i voler ser lliure.
Sant Groc-di no ve de lluny, és autòcton, és català. Vesteix sempre de color groc, posant color al regne que el vol dominar, un regne que és en blanc i negre, un regne que el vol sotmetre, un regne antidemocràtic, un regne lleig i amb l’alè pudent del 155, que s’assembla molt al putrefacte alè del drac amb el qual va lluitar Sant Jordi, i que igual que aquest intenta atemorir als pacífics ciutadans catalans, amb aquesta por mantenir-los esclavitzats, demanant-los sacrificis diaris.
L’esperit de Sant Groc-di i l’esperit del terrible i autoritari Drac el vam veure el dissabte nit a l’estadi Wanda Metropolitano, on la bogeria esquizofrènica draconiana espanyola, que malgrat esperar-la no ens deixa de sorprendre mai, va portar als agents de policia, que teòricament (i només teòricament) han de defendre els drets dels ciutadans, a requisar samarretes grogues, xiulets, bufandes, estelades, globus, pancartes i tot tipus de pamflet que portés escrita la paraula llibertat.
Els Jordis no podran celebrar la seva onomàstica a casa, tampoc la Carme, ni la Dolors, ni l’Oriol, ni el Joaquim, ni el Raül, ni el Josep podran passejar pels carrers per triar el seu llibre o rebre la seva rosa. El Carles, el Toni, el Lluís, la Meritxell, la Clara, l’Anna i la Marta, tot i poder sortir al carrer, no ho poden fer lliurament.
Avui, quan comprem la rosa per les nostres parelles, esposes, mares i filles, no deixarem de pensar amb tots vosaltres, perquè sou una part molt representativa de Sant Groc-di.
La fi del drac està propera, el drac petarà i podrem tornar a viure en pau, tal com volem. Visca Sant Groc-di!.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 3838
AL CARRER
Barcelona ha tornat a viure una multitudinària manifestació. Un nou èxit de mobilització ciutadana, pacífica i transversal per l’alliberament i contra l’existència de presos polítics, avui què fa 6 mesos de l’empresonament dels Jordis, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i l'Òmnium respectivament.
Sota el lema: “Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa”, centenars de milers de persones han col·lapsat el Paral·lel, des de la plaça d’Espanya (que no entenc com no li han canviat encara el nom) fins a les tres xemeneies, amb actitud festiva com moltes altres vegades, s’han tornat a aplegar al carrer i han llançat un missatge alt, clar i contundent proclamant que la repressió i la persecució judicial arbitrària no aturaran el mandat d’un poble, no aturaran el moviment cívic que vol construir un millor país per a tots. Jo he estat, i em sembla que la incipient tensió i fins i tot ràbia de darreres vegades ha deixat pas novament a l’esperit optimista original, que va inspirar l’anomenada revolució dels somriures. Tothom assumeix que la lluita serà molt dura i molt llarga, i que el desànim pot ser el nostre principal enemic. Aquesta lluita no és només per la independència de Catalunya, es tracta d’una lluita pels drets i les llibertats, fins i tot, les més bàsiques com són la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, la llibertat democràtica com a persones.
El carrer al carrer. Novament la ciutadania cobra vida al carrer. Al carrer, on es va llençar el missatge a l’Artur Mas que si es feia enrere, el carrer li passaria per sobre. Al carrer, on s’han fet cadascuna de les gegantines manifestacions d’una gran part dels catalans que volen decidir. Al carrer, des de Barcelona fins a Brussel·les. Al carrer, on es va defensar la democràcia un 1-O a peu d’urnes contra la raó de la força. Al carrer, on molts de nosaltres ens hem criat, hem jugat i hem descobert aspectes vitals i on ara cridem perquè ningú ens pugui mai fer callar. Al carrer, on denunciem davant del món que España no és una democràcia. Al carrer, on defensem la llibertat injusta dels nostres presos polítics. Al carrer, pels carrers que volen lliures, on ens sobra dignitat i ens falta qualsevol tipus de por. Al carrer, on davant de les amenaces que ens volen dividir s’alcen castells forjat per la unió i la pinya dels homes. Al carrer, on davant les mentides passegem les nostres veritats. Al carrer.
Els carrers de Barcelona han sigut avui portada de molts diaris i publicacions d’arreu del món.
Ahir, avui i demà, els carrers seran sempre nostres.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
