dracula  Fa 120 anys que el vampir més famós de la Història, el Dràcula de Bram Stoker s’aixecava per primera vegada del seu taüt i terroritzava a generacions i generacions de petits i de grans, erigint-se en un personatge que romandrà immortal al pas del temps, igual que el propi mite transsilvà.

Dràcula, en el seus orígens és pura èpica, pur romanticisme. Inspirada en la història de Vlad de Valàquia, un príncep romanès, un heroi a la seva terra per la ferotge resistència i les seves victòries enfront dels exèrcits otomans. Aquests, en venjança difonen falses notícies de la mort de l’heroi, que empenten a la seva esposa, Elizabetha, desesperada al suïcidi. Dràcula, en saber la notícia de la mort de la seva estimada, renega de Déu, condemnant eternament la seva ànima i transformant-se en un deixeble del diable, un vampir, obligat a viure a l’obscuritat i a veure sang dels humans per poder sobreviure. El mite gòtic esdevé en un monstre insaciable, involuciona fins arribar a ser la fera  draculalugosiabominable que tiranitza als humans mitjançant la por, una criatura que infon el dolor i la mort per allà on passa.

Dràcula té els seus arguments, ha de xuclar sang per sobreviure, però ho fa amb un sadisme innecessari, gaudeix matant, s’enalteix del seu poder derivat de la raó de la força. Els arguments de Dràcula passen a ser només justificables per a ell i injustificables per la resta del món, passen a ser antagònics amb els éssers humans que conviuen als seus territoris.

Quan des de Catalunya es va impulsar la construcció del primer ferrocarril que va existir a la península, l’any 1948 i que unia Mataró amb Barcelona, el govern de l’estat no va considerar que fos necessari. El ferrocarril es va fer i es va pagar íntegrament per la població catalana. El mateix va passar amb les carreteres necessàries per al desenvolupament industrial de Catalunya, que davant la passivitat del govern de l’estat, van ser construïdes gràcies a una taxa sobre el consum aplicada només als catalans i pagada des del 1848 fins al 1868. El mateix va succeir cent anys més tard, quan el govern draculabramfranquista no va veure necessari construir les autopistes als territoris catalans, les primeres de l’estat, que finalment van ser construïdes i finançades amb capital privat, conseqüència que encara dura avui en forma de peatge.

El resultat, segles i anys més tard, és que s’han fet ferrocarrils i carreteres a dojo per tota la geografia peninsular, i que els catalans hem acabat per pagar la totalitat de les nostres i una part molt significativa de les de la resta d’Espanya. El príncep transsilvà perviu disfressat de príncep hispànic, en Dràculez, però s’ha transformat, ja fa molt, amb un vampir deshonest, cruel, sanguinari i insuportable.

Dràculez, té els seus arguments, a continuació n’enumero tres, però igual que a la llegenda del mite vampíric són injustificables per nosaltres.

nosferatuPRIMER ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit és normal a les regions riques en el context internacional, i afirmar que moltes regions europees tenen dèficits fiscals. Els que argument aquesta injustificació, fan referència a regions més riques d’Alemanya, amb una renda per càpita molt superior a Catalunya, fet que invalida l’argument. Si ens fixem amb regions de renda per capita similar a Catalunya, veiem que el 9% de dèficit fiscal es converteix en els casos de:

  • - Aquitània (França), en superàvit de 2,3%
  • - Provença-Alps (França), en superàvit de l’1,3%
  • - Úmbria (Itàlia), en superàvit de l’1,1%
  • - Oest de Suècia, un superàvit del 0,7%
  • - Yorkshire (Regne Unit), un superàvit del 0,4%
  • - East Midlands (Regne Unit), un dèficit del 0,5%
  • - South West (Regne Unit), un superàvit del 0,3%
  • - Escòcia (Regne Unit), un superàvit del 5,3%
  • - Rheinland (Alemanya), un dèficit del 2,9%
  • - Niedersachsen (Alemanya), un dèficit de l’1,1%

Les dades són demolidores, el dèficit no es pot justificar comparativament de forma internacional amb cap de les regions europees amb renda similar.

Tampoc serveixen els arguments que diuen que en Espanya ha d’haver-hi més redistribució perquè hi ha més desequilibris en relació a altres països europeus. Els estudis de la Comissió Europea indiquen que el país més desequilibrat és Alemanya amb un coeficient del 32%, seguida per França amb un coeficient del 27%, el tercer lloc és Itàlia amb el 24,5%, el quart és el Regne Unit amb el 19% i en cinquè lloc està Espanya amb el 15%. Les dades, per si mateixes, desmenteixen els arguments vampírics espanyols.

SEGON ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit fiscal ens interessa per finançar el superàvit comercial i potenciar les vendes de productes catalans a la resta d’Espanya, que és el nostre principal mercat. És retòrica injustificable econòmicament. Una balança comercial positiva no justifica regalar diners a canvi de res. A quin botiguer l’interessa regalar diners als seus clients perquè li comprin? És clar que les vendes pujarien però també és clar que no l’interessa que li comprin amb els seus propis diners, no té sentit. A més, regalar els diners no significa que tot el que regales t’ho acaben comprant a tu., els espanyols poden decidir comprar productes fora de Catalunya, fins i tot, es permeten fer-nos boicots per justificar la compra de productes que no siguin catalans. De boixos. Però, en l’hipotètic cas (irreal) que es gastessin els diners només en els nostres productes, hauria fet un canvi de diners que ara té per comprar-li un producte que també té, i al final de la transacció només li queden els diners però hauria perdut el bé. No hi ha avantatges, només perjudicis.

Els diners són un bé més, per tant, no ens interessa regalar-los, es perden, sinó que ens interessa prestar-los, que és molt diferent. D’aquesta forma, haurem incitat d’igual manera a la compra de productes però haurem transformat els nostres diners en la propietat d’un actiu financer que ens haurien de tornar.

TERCER ARGUMENT. Catalunya ha de ser solidària amb les regions més pobres d’Espanya. Solidaritat sí, la que vulguis, però robatori, ni un. A més el concepte de solidaritat és aplicable amb les persones, no amb els territoris, donat que les diferències entre territoris són insignificants si es comparen amb les diferències entre les persones de dins de Catalunya. Ara, els impostos pagats pels catalans amb més recursos, no van a parar als catalans amb menys recursos sinó que van a altres comunitats, a les seves sobredimensionades burocràcies i megaestructures funcionarials.

La solidaritat és un concepte que ha d’anar en dues direccions, a Espanya sembla que només hi va en una. Quina solidaritat espanyola existeix amb els més pobres de Catalunya? O amb els que han d’anar a treballar cada dia pagant els seus peatges? Cap solidaritat justifica la indecent xifra de diners que surten de Catalunya i no tornen mai.

El dèficit fiscal català representa un continuat i important drenatge de recursos que afecten socialment i econòmicament a Catalunya. No és el vampir qui dóna la sang sinó qui la xucla.

 Clavem ja l’estaca d’una vegada.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

demono  Deixaré de ser independentista.

Han sigut molts anys lluitant i recolzant el projecte polític d’una Catalunya independent. Han sigut moltes hores dedicades i moltes energies gastades, setmana darrera setmana durant molts anys escrivint articles econòmics, polítics, socials i humanístics de tota mena per expressar les meves opinions, per defensar les meves idees, per fer els meus raonaments, manifestant-me, implicant-me, mullant-me, donant la cara, però fins aquí he arribat, ja ho tinc decidit, mai més seré independentista.

Deixaré de ser independentista, sí, però he posat data a aquest canvi radical a la meva vida, serà a partir del 2-O, l’endemà del referèndum democràtic de l’1-O. I no seré independentista perquè serem independents. Ja no serà necessari parlar dels beneficis de trencar amb un estat que no ens vol cap bé, ja no caldrà fer esforços titànics per assolir la independència, haurem de dedicar totes les nostres forces a construir aquesta independència, fent-ho de la forma en què cadascú ho sap fer, des del treball individual i el col·lectiu, treballar per ser més productius, més eficients, més competitius i més rendibles.

Ha sigut una etapa reivindicativa, revolucionària, atrafegada, que no podia preveure fa anys que la viuríem, ni tan sols que podria arribar a existir mai. Ha sigut una etapa il·lusionant però també llarga i molt fatigant. Com molts altres, m’he rebel·lat, he lluitat i m’he enfrontat a un estat espanyol malaltís que castiga la intel·ligència i premia la mediocritat, demosiamb uns valors en decadència que podrien haver sigut el final, sinó ho han fet ja a la resta de l’estat, a la capacitat innovadora, de creativitat, de dinamisme i d’emprenedoria dels seus ciutadans.

Vull deixar de ser independentista, no vull que calgui ser-ho més, per fer normals les coses que avui no ho són, perquè sigui normal el fet de posar les urnes per prendre decisions, no només per votar cada quatre anys a partits que incompleixen de forma sistemàtica els seus mandats i no passa res, perquè les legitimitats no siguin considerades desobediències, perquè els ciutadans de a peu recuperem tot el respecte i la dignitat i siguem escoltats, no perquè siguem purs instruments per l’enriquiment d’uns pocs que en lloc de governar-nos es volen servir del nostre esforç, treball, intel·lecte, en fi, es volen servir de les nostres vides.

El debat del referèndum no és entre separatistes i unionistes, el debat és entre demòcrates i no demòcrates, entre persones que volen tenir el dret a decidir i altres que no volen que es decideixi sinó que tot vingui donat. Ser independents, democràticament independents, ens salvarà de ser independentistes, però també ens salvarà dels que no volen escoltar la voluntat del poble, dels que no volen que defensem el nostre legítim dret de decidir, per decidir la nostra autodeterminació.  

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

baigetpigde  Content. Molt content. El cessament fulminant del exconseller Jordi Baiget, pels seus dubtes sobre el referèndum de l’1-O, m’ha fet feliç. I m’ha fet feliç perquè ha significat un canvi, sembla que puc tornar a confiar en la política, en els polítics catalans. M’imaginava, com altres vegades, el fals corporativisme del partit defensant el que és indefensable pels que vam votar el camí cap a la independència.

El benestar de tots ha d’estar per sobre del benestar d’uns quants, ara és el moment de la veritat, el moment que exigeix més convicció i determinació, no és el moment dels cagadubtes, no és el moment dels que es queden a mig camí, dels apoltronats, dels vividors, ja no es poden fer passos enrere, ni tan sols al costat, cal anar pel dret, endavant i amb fermesa.

No volem alts càrrecs polítics que demanin sacrificis al poble, si ells no són capaços de fer-los. No volem gent preocupada pel seu benestar actual, pel seu patrimoni familiar i que posi en perill el patrimoni del poble que pretenen comandar. Per gran que sigui el seu patrimoni, i per important que sigui per ells i la seva família, aquest és insignificant respecte al de tothom, no val res de res. És hora de pensar i de fer considerant el col·lectiu, només el benestar i el futur de tots, és el moment dels patriotes, dels herois, dels valents, no és el moment dels covards. Covards, a casa!, Covards, go home!

No és el moment de tindre al cap les pors a possibles inhabilitacions, càstigs, multes, sancions i represàlies  d’un govern central, és hora de crear un país, de fer realitat un somni que està a tocar, és hora de la llibertat. És el moment d’arriscar-se personalment amb el procés, d’estimar a un país per sobre de tot, no és hora dels qui els hi tremolen les cames per por a perdre el seu status quo, una posició del no res, dels qui volen fer de la política el seu mode de viure només per perpetuar-se i no per aconseguir objectius.

L’estat espanyol té força, però no la tenia l’Imperi britànic quan algunes de les seves colònies es van independitzar?, i l’Imperi romà?, i el propi Imperi espanyol a Amèrica? Però igual que aquests Imperis, l’Espanya d’ara té una feblesa molt més gran, que no governa per la gent, que no és democràtica, i això la debilita i l’esquerda cada vegada més i més. Té l’aspecte d’un animal musculat i ferotge, que crida per atemorir als altres animals, però és un animal de paper, buit totalment per dins.

Baiget, com abans ho van fer Duran i Lleida, Pujol, ha jugat a voler enganyar al poble, però s’ha acabat enganyant a si mateix. En aquest tram final del camí cap a la independència no hi ha cabuda per la vida acomodada i plàcida d’un parlamentari autonòmic, és el moment de l’emprenedoria dels fundadors, dels grans homes, de l’evolució cap a la revolució.

És la nostra hora, catalans.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

catalunyapregunta

  Ja tenim referèndum. Ja tenim convocatòria, amb data l’1 d’Octubre, i amb pregunta: Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?

La pregunta plantejada inclou realment dues preguntes en una. La primera, Catalunya vol ser independent d’Espanya?, i la segona, Catalunya vol ser una república? Una pregunta amb dues respostes.

Per contestar a la primera pregunta ens hem de plantejar que ens aporta avui l’estat espanyol. La buidor en la resposta és absoluta, per molt que hi penso a buscar el més mínim argument per posar a la balança reflexiva del vot, l’estat espanyol no ens aporta res de res. Algunes ràpides impressions:

Sanitat? Els serveis hi són, però estan col·lapsats, mal repartits, amb llargues llistesd’espera i mala gestió. Que estan traspassats a la Generalitat, no em val dir això, estem parlant del sistema d'autonomies que és un sistema esgotat, on és l'estat espanyol qui acaba decidint els

espanyarecela

que rep el govern autonòmic català.

Infraestructures?  Voluntat de sistema centralista, i per tant, contradictori amb les aspiracions catalanes. Barcelona concretament té un port i un aeroport que no es treu rendiment del seu important potencial. No se segueix un criteri racional de negoci, es segueix un criteri interessat per afavorir altres àrees amb una part important dels nostres calers. Autopistes de pagament versus autovies fora. Manca de carreteres, accessos als nuclis urbans amb importants retencions d’hores i hores.

Justícia? No existeix. Jutges prepotents, que perquè no poden ni volen, s’acaben no llegint els casos que tenen davant. Llargues cues d’espera als jutjats. Unificació de poders, les institucions jurídiques no són imparcials, són eines al servei de l’estat, segueixen criteris polítics. Existeix una clara indefensió dels drets dels ciutadans, de la seva llibertat d’acció i de pensament, fins a arribar a la persecució de forma impune.

Seguretat? Empitjorament dels indicadors en matèria de seguretat. Sensació que cada vegada hi ha més control, més regulació, menys llibertat individual però que lluny de millorar la seguretat, anem a menys. S’inverteixen recursos, espais i diners amb anar contra la llibertat de fet i de pensament, sempre que aquest sigui un pensament diferent; en lloc de dedicar-los a l’amenaça real dels ciutadans com són els lladres, els mafiosos, el terrorisme radical islàmic, etc.

Economia? Quina economia? Xuclar, xuclar i xuclar. No existeix en cap altre estat de tota Europa occidental una àrea en la qual es recaptin els diners i només torni una part tan reduïda al lloc d’origen. Una economia d’estat que està al servei de les grans empreses i dels bancs, dels poders fàctics. El benestar dels ciutadans és l’economia que ha de perseguir un estat occidental, l’estat ha d’estar al servei del poble no a l’inrevés. Hi ha diferents plantejaments per arribar-hi, no hi ha només un camí adequat, però el camí no pot ser no pensar amb la recerca del benestar de la gent.

Educació? Ens permet l’estat desenvolupar-nos acadèmicament amb qualitat, de forma individualitzada i col·lectiva? De forma gratuïta? Per què estudiar a la Universitat és car?  Per què hi ha acadèmies davant de les Universitats?

Preservació dels drets humans i preservació de llibertat?, llibertat de pensament, llibertat de culte religiós, i el respecte del dret d’autodeterminació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides, i que és una norma ius cogens (normes de dret), no admeten dret o acord al contrari, constituint el nivell més alt de les Lleis internacionals, havent de ser obeïdes sempre  pels estats membres. L’estat espanyol no només no compleix sinó que ataca aquesta normativa amb tota la seva voluntat opressiva.

Preservació de la cultura i llengua catalana? No existeix, al contrari, hi ha voluntat d’anar cap enrere, d’exterminar-la. Obviant la normalització lingüística que existeix al territori, es pretén reduir-la a la mínima expressió. Fa segles que s’intenta, però ni les pitjors dictadures, ni les més violentes persecucions ho han aconseguit, estan obsessionats.

Govern? ... Simplement el govern no pot resoldre els problemes quan són ells majoritàriament el problema.

La resposta a la primera pregunta, vol que Catalunya sigui independent d’Espanya?, la resposta és SÍ. Espanya no només no ens aporta res, sinó que ens fa nosa, ens molesta, ens perjudica i ens vol perjudicar.

Respecte a la segona pregunta, a la de si volem ser una república. Podem fer les mateixes reflexions però crec que no val la pena estendre’ns massa en aquest punt. No necessitem cap rei, no volem cap rei, no ens aporta res cap rei, no ens representa, no uneix als territoris, és una despesa inútil. Però a més, la insignificança humana personal i la del càrrec que representa m’avergonyeix. El molt barrut, té el valor de ser un hereu de la dictadura, del franquisme, i encara es passeja impunement per un estat que es considera democràtic a si mateix, cosa que ja ho diu tot sobre la feblesa de criteri d’una Espanya hipòcrita, embogida, irracional, violenta, antidemocràtica i patètica, de la qual volem marxar. La resposta a la segona pregunta és un altre SÍ.

El vot per la independència va guanyar la consulta del 9-N, va guanyar les plebiscitàries el 27-S a l’obtenir més diputats, 72 sobre 135.

I l’1-O? L’estat espanyol ja ha perdut el referèndum, però que passarà a Catalunya, amb els del si i els del no?... Tornarem a guanyar, i una vegada arribi la independència, aquesta serà la nostra verdadera victòria, la victòria de la llibertat.

Espanya amenaça. Catalunya pregunta. En quin dels dos models voleu viure?

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

usa apodo o alias Privacitat a les xarxes socials: Tenir un ÀLIES o ser un TROLL, quina és la diferència?

O... dels segrestos interessats de FB

És innegable que l’ús de les xarxes digitals ha revolucionat el món de les comunicacions, que ens fan un servei i que, ben usades, podem aprofitar-nos de les seves avatatges. Dit això, no tot són flors i violes, doncs les empreses que usem per rel·lacionar-nos exigeixen normes per poder usar-les que moltes vegades van directament en contra de la normativa global de la seguretat a Internet.

La seguretat a Internet, desde tots els standards de control de seguretat, ens insta a protegir els nostres perfils, les nostres dades, i les nostres imatges. No és una decisió que prenguéssin a la lleugera, doncs hem de tenir en compte que la WWW va néixer al CERN, un dels puntals de la investigació científica, i la seguretat a les comunicacions no hem d’explicar lo molt important que és en aquests àmbits.
Però és en realitat quan apareix el “Mail” quan la cosa es posa tensa:
Fins ara eren les comunitats de cientifics, i poc despres de caire militar, qui usaben aquests serveis, i protegir la seguretat de les seves intercomunicacions era part de la seva feina quotidiana.
A mida que es va obrint al públic, s’obre un camp d’observació quasi permanent i d’estil sociològic, on es pretén observar el comportament humà en situacions més laxes.
Però l’entorn continuava controlat, eren les baceroles de tota aquesta gran sopa virtual que avui coneixem, i poquíssima gent tenia accés als antics módems, lentíssims, i amb conexions precàries de fils telefònics standard.
Tot i així, el mail, considerat el primer assassí del WWW, ja comença a donar mostres que necessitarà d’una cert control educatiu per ususaris poc compromesos o fins i tot ingenus.

I aquí comença un ventall de mesures a tots els serveis que es van obrint, amb primer regulacions i despres recomanacions quasi doctrinals: els comptes de mail d’un usuari no conteníen noms propis, sinó nombres. En part per un tema tecnològic (recordem que va ser heretat d’institucions que empraven fortes mesures de seguretat) i el desenvolupament cap a la població civil (primer empreses fins a públic en general de forma progressiva) va ser més ràpid que la adaptació dels sistemes de dominis que gestionaven els comptes (ICANN, ARPANET, BITNET).

Però és quan neix la “llista de distribució” per mail, quan comencen els mal de caps:

De cop la gent podia entrar en grups de discusió i aviat els ususaris podien tenir comportaments civics i educats, com podien esdevenir autèntics monstres rera una xarxa. El fenòmen de la transformació de humà de carrer en TROLL havia començat, i era necessari ja educar a tot aquell public, que encara poc en proporció al futur que es veia venir, però que ja era suficient com per observar la conducta humana desaforada i perillosa. I com que tot va junt, coincideix en el temps en el moment on els registradors de noms de dominis, ja poden oferir comptes de mail on les lletres i no nomes els nombres hi són presents. NEIX L'ÀLIES

Vetllant per la seguretat, es recomana mai donar un nom propi, i podrem començar a veure a la xarxa comptes com: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la., o Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la., en tot cas, cada compte va associat a unes dades reals vinculatdes al domini que un mateix ha comprat o llogat, encara es facil de perseguir a un infractor, i difícil d’assetjar si un és prou conscient de amb qui hi te tracte.

Però passa el temps, apareixen els IRC, les BBS, i altres plataformes (els avis i pares de FB i similars, que no, no han inventat res nou) i al mateix temps empreses que regalen capacitat quasi ilimitada no associada al servidor del usuari del compte de mail (GMAIL, HOTMAIL...), i és ara quan comencen els problemes: Qualsevol pot obtenir un compte FALS de mail (no explicarem aquí com, encara que és evident), i ara si, ara ja és més dificil perseguir un infractor.

És en aquest moment on les paraules TROLL i ÀLIES es difuminen pels no entesos. I ara veureu per què!:

Ara cada cop més gent te conectivitat, s’obren locals-internet, les operadores implanten ADSL, una determinada empresa fulmina els preus dels PC i ja ho tenim: Qualsevol usuari ja té una finestra oberta al món, per tot lo bò i per tot lo dolent.

I continuem tenint noms no massa clars, perque no posarem encara mai un de real, ni es segur i semblaria tant atrevit que significaria una crida oberta a rebre spam de tota mena.
I la transició evoluciona fins a avui dia, on tot ha explotat.

El problema que estem vivint avui, ens el porta principalment FaceBook, entre d’altres, però amb FaceBook és escandalós.

Amb l’explosió de l’smartphone, gent que no havia usat mai cap compte de correu, i que ni havien vist cap plana web, de cop descubreixen un món nou, adictiu, on ademés poden interactuar amb el món. No pensen en la seguretat, estan enlluernats. I van activant serveis, i es fabriquen comptes de mails, i un dia apareixen a fb, que els hi diu:

Facebook es una comunidad en la que todas las personas usan el nombre que utilizan en su vida diaria. De este modo, puedes saber en todo momento con quién estás conectando y, además, se contribuye a mantener un entorno seguro.
El nombre no puede incluir:
Símbolos, números, mayúsculas empleadas de modo inusual, caracteres repetidos ni signos de puntuación
Caracteres de distintos idiomas
Títulos de cualquier tipo (por ejemplo, profesionales o religiosos)
Palabras o frases en lugar de un nombre
Palabras ofensivas o sugerentes de cualquier tipo
Si tu nombre cumple nuestras normas y aun así tienes problemas para cambiarlo, descubre por qué.
Otros aspectos que se deben tener en cuenta:
El nombre de tu perfil deber ser el mismo que utilizas en tu vida diaria. También debe aparecer en una identificación o un documento de identidad de nuestra lista.
Los apodos están permitidos, pero solo si son una variación del nombre real (por ejemplo, "Paco" en vez de "Francisco").
También puedes incluir otro nombre en tu cuenta (por ejemplo, tu apellido de soltera, apodo o nombre profesional).
Los perfiles son para uso personal. Puedes crear una página para una empresa, organización o idea.
No está permitido hacerse pasar por algo o alguien.

I això estra frontalment en contradicció amb la norma general de seguretat a internet en tot el món mundial!!!

Explicarem per quin motiu:

Per tenir un compte a FB, has de tenir prèviament un compte de mail, i aquest ha estat registrat a un servidor amb les dades reals del propietari del compte.

És el servidor on aquest compte està registrat qui té aquestes dades i que ademés es compromet a protegir-nos amb la Llei de Protecció de dades. (us sòna? Aquella que fa que no pogueu demanar informació VOSTRE per telefon vostre enlloc si no us identifiqueu amb claus o hi aneu en persona i dni)

Si el vostre PERFIL a FB, comet una infracció (insults, assetjament, agressió, provocacions...), tan és si es diu MAZINGER com FULANITU NOM REAL, algú ho reportarà, i els operadors de FB bloquejaran el compte fins a investigar si la denúncia és falsa (que també n’hi ha) o no.

I com actuarà: el primer que farà és mirar aquest mail amb el que el compte està registrat, i en cas d’infracció clara arribarà a bloquejar el compte o fins i tot a emprendre denúncies policials.

I que passa si el pobre MAZINGER, amb un històric de posts llarg i extens, lliure de conflictes i baralles, algun incaut (o amb tota la mala fè) és denunciat per TROLL, i no ho és?

Tota aquesta investigació que abans hem explicat s’atura de cop en el punt en que dubten que sigui un nom de “la vida quotidiana”, i si vol recuperar el seu perfil bloquejat haura de DEMOSTRAR que al seu DNI el nom MAZINGER és el que apareix. IMPOSSIBLE, perque era un ÀLIES. Però ha estat tractat com un TROLL. El seu perfil quedarà anorreat, anulat i haurà de decidir si fer-se’n un de nou, per cansament finalment un dia ho aconseguiran. Acabarà donant aquelles dades privades que no haurien de ser exposades públicament. O no! ;-)

Per contra, (nom inventat simuladament real), en Pepitu Garcia Golferichs, que ha creat un perfil a FB amb les seves dades reals, s’ha anat engrescant al cap del temps en converses en diversos grups d’opinió, i les converses han arribat a discusions, i ara s’ha acostumat a entrar, provocar i marxar. Això li diverteix moltíssim.

Potser algun dia algú el denunciarà, peeeeeerò.... quan es trobi el perfil bloquejat, i ell argumenti que ... total no hi ha per tant, que dir capsigrany a algú no és cap atac, que els pederastes si que fan mal de debò... FB li tornarà a activar el perfil amb un advertiment, no passa res, el seu nom és real, i per tant pot fer en contexte el que vulgui! Perque fora de contexte cap operador de FB es pendrà seriosament cap baralla si no hi ha delicte fragrant i demostrable. I aquí tenim un GAMBERRO INCÍVIC de debò que actúa de TROLL, que ningú considerà com a tal, perque el pobre Pepitu... home! Està clar qui és! En Pepitu!

Tenim un tercer cas: El TROLL tal i com es defineix ens els anals del www.

Un personatge anònim de totes totes, el seu mail, gràcies a operadors gegantins ja abans citats, i amb més dificultats per fer seguiments curosos, és completament fals. Té programes ademés que oculten la zona de procedència dels missatges, que usa bots per repartir-se bé i te més de 5 i de 10 personatges activats en diferents tipus de xarxes. I aquest, no té un gran historial de posts, no te personatges massa antics (els va reconstruint a mida que els crema), i és fàcilment identificable. Fins i tot un usuari poc experimentat pot veure-ho.

I la forma de lluitar contra ells, no és la denúncia, és no serguir cap de les seves provocacions, no contestar cap intervenció i que vagin morint de poc èxit. I contra aquests la seguretat s’emplaça a altres nivells on ler normes de FB i d’altres provoquen poc menys que atacs de riure. internet troll

Es podrien obrir debats interminables sobre el que és censurable o no, si és que ha d’haver censura a internet, però que un mitjà com FB faciliti la poca privacitat, dotant-la de la disfreça de la “preocupació pels seus usuaris”... és poc menys que una burla cínica i totalment interessada als seus interessos reals.

NO OBLIDEM que els USUARIS de FB són les empreses, les grans marques, i que FB cobra d’ells a canvi de facilitar-los-hi una gran BASE DE DADES (producte) de compradors, que som NOSALTRES. I de poc els serveix un perfil que es diu Mazinger, que no mostra la cara real del carrer, que no poden ubicar realment a l’univers de les estadístiques comercials.

I el medi per obtenir aquesta base inmensa i mundial de dades COMERCIALS (de gustos, preferències, radi d’influència, cultura, etc) és convèncer a la gent que usa els perfils de FB, que PER LA SEVA SEGURETAT han de tenir les seves dades exposades, usar el nom real de la vida real i de pas contravenir qualsevol política real de seguretat, amparant-se ademés amb uns perfils de seguretat que són altre insult a la població virtual en general (amigos, amigos de mis amigos.....buf). Però d’això parlarem un altre dia.

Consell final:

No denuncieu a un perfil simplement per tenir un nom tapat.

Ni per tenir una opinió diferent a la vostre, si no hi ha hagut cap agresió ni insult.

Ni us enfieu dels qui us ensenyen el nom però no coneixeu personalment

No confongueu la paraula “amic” tan fàcilment

I seguiu els consells de seguretat més raonables

Si algú delinqueix, tingui un nom real o no, és el mail de subscripció al servei el que ha de conduir al host on mitjançant denúncia policial i segons la llei de protecció de dades, donaran tota la informació rellevant a les autoritats. I tot el que no sigui això, és només fishing encubert.

Links d’interès:

http://internetsegura.cat/joves/normes-basiques-seguretat/

http://internetresponsableenfamilia.wordpress.com/2015/05/08/apodo-o-alias/

http://equalprotecciondedatos.com/es-tu-direccion-de-correo-electronico-un-dato-de-caracter-personal/

http://eurolopd.com/facebook-y-la-ley-de-proteccion-de-datos-de-caracter-personal/

http://forlopd.es/WEB/newsletter/index.php/2017/04/27/nuevo-reglamento-newsletter-abril/

 

I qui signa aquest article?

ANTARTICH  (sí, és un àlies) ;-)

 

messiremuntada  El dimecres 8 de març de 2017 quedarà com una data especialment marcada amb lletres majúscules en el calendari culé, és el dia que va ser possible la remuntada, el dia que va ser possible el que semblava impossible, el dia que un equip ja llegendari va aconseguir el que mai cap altre havia aconseguit .

La desfeta del partit d’anada va mostrar un Barça format per individualitats on cadascú anava a la seva, cadascú feia la guerra per la seva part. Enfront, el PSG es comportava com un equip brillant i organitzat on cadascú tenia un rol determinat en benefici de l’equip, dins d’una harmonia grupal. Ara el repte estava servit, semblava impossible.

Per entendre la remuntada i comprendre el que va canviar en poques setmanes només cal analitzar el sisè gol del Barça. Un gol d’equip en clau de remuntada. Falta lateral que rep Messi i que llença ell mateix, rebutja la defensa i l’equip francès intentar contraatacar aprofitant que Ter Stegen està fora de la seva porteria, però aquest, embogit, recupera la pilota i li fan una nova falta. Aquesta vegada i a manca de 30 segons, pren Neymar el protagonisme en el llançament, la falta és novament rebutjada per un defensor francès, l’esfèric torna a Neymar, i quan tothom pensava que intentaria la jugada o el xut individual, com normalment fa el brasiler, aquest cop decideix compartir amb una centrada mil·limètrica i al cor de l’àrea que és rematada amb perfecció per un dels actors secundaris, en Sergi Roberto, que des d’aquest moment i pel seu gol passa a estar a l’Olimp dels rècords històrics blaugranes. L’apoteosi.

L’eufòria i l’alegria desbordades van esclatar a sobre la gespa del Camp Nou, a la graderia, a tots els aficionats blaugranes, a gran part de les llars catalanes, a incomptables indrets de tot Europa i arreu del món. És la remuntada del bon futbol, la remuntada de qui gaudeix d’aquest esport, però també és la remuntada de milions i milions de persones que com els jugadors de Barça, creuen en ells mateixos, que pensen que no existeix res que sigui impossible si les coses són possibles encara, per remotes que siguin les possibilitats, és la remuntada dels supervivents, la remuntada dels que conserven les il·lusions.

Tots units fem força, com diu l’himne culé. Frase que serveix en tots els aspectes i situacions. Deixem els protagonismes quan correspon, com va fer Messi en el partit a favor de Neymar en el quart i cinquè gol, o com va fer el mateix Neymar a favor de Sergi en el sisè. Equip i fe, compartir i creure-hi, seny i rauxa, aquesta és la combinació ideal, aquesta és la clau, la clau per aconseguits remuntades quan cal i èxits quan toca.

El món sencer enalteix, celebra i admira l’esperit dels jugadors blaugranes, veus dels cinc continents parlen de la qualitat i talent d’aquest equip, però també del seu treball, la seva confiança, convicció i les seves ganes. La imatge del Barça i de Barcelona surten reforçades una vegada més.

I mentre passa tot això, una vegada més, la capital de l’estat torna a fer ridícul. Apareixen veuetes, que com més fort criden més minses es fan, que intenten justificar ajudes externes per la consecució. Aquestes coses, ja no ens afecten, aquestes coses ja no ens preocupen. Mentre ells són autodevorats pel seu propi odi, nosaltres anem al que ens interessa, sempre pensant que ells sempre ens voldran el mal. Nosaltres ja hem desconnectat.

Les mateixes càmeres que han sigut testimoni enfront del món d’aquesta gesta única del Barça seran el testimoni de coses encara més grans, importants i emocionants que  han de venir per Catalunya.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya