EconomiaCAT

PAÍS DE TALIBANS

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: ESPAÑA; Publicat el 30 Setembre 2018

PAÍS DE TALIBANS

Excloent d’Espanya a Euskadi i Catalunya, Espanya és un país de talibans.

No ho dic en el sentit etimològic de la paraula, que ve del pashtú i significa estudiant, em refereixo al sentit figurat de la talibanització dels ideals, al fonamentalisme, a l’extremisme, al fanatisme, a la intolerància, a la radicalització d’una gran majoria de la societat i la política espanyola que l’està portant a la seva deshumanització.

Talibans policials, talibans judicials, talibans educatius i talibans mediàtics hi ha molts llocs. Quan aquests talibans formen la part més notable i influent dels poders de l’estat, esdevé en dictadura, ja que desapareix la separació democràtica de poders. Quan el poble del carrer, ja sigui de dretes o esquerres, sigui religiós o no religiós, ja tingui una forma de pensar o d’un altre, accepta com a pròpia aquesta situació i a més els satisfà, és quan culmina el procés de talibanització de la societat, és quan s’ha perdut la capacitat de pensament d’un mateix, quan s’ha perdut la capacitat crítica, quan s’ha perdut la capacitat de dialogar asseguts a una taula, quan s’ha perdut tota capacitat de poder-se entendre mirant-se als ulls, quan s’ha perdut la capacitat d’empatitzar amb l’altre.

La talibanització d’una societat és un desastre per ella mateixa, la degrada, mai acaba bé, sempre en catàstrofe. Els adversaris ideològics passen a ser enemics, enemics irreconciliables on qualsevol tipus d’enfrontament val, on no hi caben els bàndols diferents, ni les opinions diferents, ni les ideologies diferents, són societats basades en l’adoctrinament i l’odi, on hi ha d’haver un vencedor i un perdedor, on s’elimina tota oposició i només queda el deliri, on tota la societat és sorda i cega. Va passar amb l’Alemanya del nazisme i més recentment amb la Sèrbia de Milosevic, talibans d’estats criminals.

Com pot ser d’un altre forma com el poble espanyol estigui desinformat del que va passar l’u d’octubre a Catalunya "U-O", de la repressió i violència desproporcionada policial contra gent que només volia votar? Com pot ser que el poble espanyol cregui el relat de la rebel·lió i la sedició per acusar els presos polítics i exiliats? Com pot ser que creguin que Puigdemont és un traïdor quan és un demòcrata? Com pot ser que intel·lectuals i sectors activistes espanyols en altres protestes no hagin aixecat la veu amb la brutal repressió a Catalunya? Com pot ser que surti Manuel Valls dient que a Catalunya els nens no parlen castellà i se’l creguin? Com pot ser que s’estiguin creient el relat que les justícies de Brussel·les a Bèlgica, Schlewig-Holstein a Alemanya i els tribunals escocesos s’extralimiten i deurien extradir als exiliats polítics?

Hi ha coses que són difícils de demostrar, aquestes són fàcils. Estem a la societat de la informació, per saber la veritat en aquests casos només cal obrir l’ordinador i connectar-se a Internet. Només cal buscar les imatges de la violència policial. Només cal sentir parlar als nens catalans. Només cal veure imatges dels #Jordis fent crides a la calma. Només cal llegir les resolucions dels tribunals europeus. És fàcil saber el que ha passat, però no hi ha més sord que el que no vol escoltar ni més cec que el que no vol veure.

Un exemple molt gràfic en primera persona. Fa tres estius vam fer vacances a Islàndia i vam fer un grup de WhatsApp per passar-nos fotos, etc. En el grup, molt actiu amb tot tipus d’agradable comentaris, hi havia gent de diferents indrets de la península. Després de l’u d’octubre del darrer any, només quedem els bascos i els catalans, la resta ha marxat. Què vam fer? En què els vam ofendre? No vam fer res ni vam ofendre a ningú. Només vam penjar fotos, imatges i vídeos de la repressió policial d’aquell dia, només vam demostrar el que estava passant, però la veritat en un país talibà, suposo que és molt difícil d’acceptar.