semduvida 03La quantitat de negligències que el Govern de l’Estat espanyol està realitzant, em porta a preguntar-me: no en saben o no en volen saber. Qualsevol aprenent d’escola d’economia pot saber que les polítiques econòmiques que es realitzan són del tot ineficaces, ¿per què doncs, s’apliquen?. Possiblement hi ha un grau de incompetència, però ¿tant?.

Per un costat, només la intolerància al fracàs (no en saben), en temps de cisi pot explicar les picabaralles entre pesos pesats del PP. Las desavinències públiques entre l’Aguirre i el Montoro amb el de Guindos; entre el Montoro i el Soria_; entre el Fernández Díaz i el Mayor Oreja; i les de Ruiz-Gallardón amb altres dirigents del partit, en són un exemple.

Però no m’ho crec, és excessivament manifest i evident, no és creïble, no poden saber-ne tan poc, cosa que encara em preocupa més. És una estratègia molt antiga i maliciosa, la de buscar que les persones tinguin por de perdre el poc que tenen, que les persones perdin la confiança en les altres persones, que les persones romanguin en la ignorància i no puguin estudiar, o només ho facin uns quants privilegiats. De fet Ferrer i Guàrdia, va ser condemnat a mort, ejecutat per afusellament i assesinat fa poc més d’un segle, per defensar idees en una societat estratificada clarament.

La Reforma laboral no ha servit per solucionar els problemes de l’atur. L’augment d’impostos simultaneament (IRPF i IVA), tal com deia en aquesta web, només serveixen i serviran per gravar la recessió al ser menys competitius. Les mesures de retall, sense un pla darrera, només serveixen per generar desconfiança, por i baixar el consum. L’amnistia fiscal dels defraudadors, que no ha incentivat en absolut la declaració i aflorament de diner negre, ha animat a més persones a defraudar. Etc... Etc...

Només amb aquesta por que volen implantar, aquesta ignorància que volen aconseguir i aquesta desconfiança que volen generar, poden mantenir un Estat tal i com funciona i ón “mai pasa rés” (ni dimiteix ningú) malgrat el rei va a caçar elefants amb una amant alemanya mentre el poble s’enfonsa en la miseria, malgrat el seu gendre està imputat en una estafa amb signes clars d’abús de poder, malgrat un jutge respectat mundialment és expulsat de l’audiència nacional mentre el President del Tribunal Suprem malgasta incontroladament diners públics, malgrat el Govern que està en el poder governa després d’haver incomplert el seu cor de promesses electorals, i a més ho fa amb arrogància, xuleria i altaneria.

Ara ens toca a nosaltres demostrar que no hem de tenir por (només a continuar com volen ells), que confiem en les persones (no en les persones malicioses), i que som prou intel·ligents per saber que no velem ser ignorants. Ara ens toca demostrar realment que el poble es sobirà i lliure. Fem-ho doncs!!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

foto-acreedores-deuda1Les coses estan difícils, però si no busquem la solució només poden anar a pitjor. Si volem que millorin hem de canviar-les, no podem continuar fent el mateix.
Un concurs de creditors pretén que una empresa que no pugui fer front als seus pagaments, suspengui aquests temporal amb l'objectiu de la seva recuperació perquè els creditors recuperin total o parcialment el deute, o bé faci una ordenada liquidació de manera que si els creditors poden cobrar alguna cosa, ho facin en la seva major mesura.
Actualment es tracta d'un procés judicial (dirigit per un jutge), el que suposa que una entitat econòmica situada en un marc legal passa a ser una entitat judicial en un marc econòmic, de manera que el camí al desastre està garantit a causa del desconeixement dels jutges en els mecanismes empresarials, potenciat addicionalment per la saturació i discutida imparcialitat del sistema judicial.
El resultat és rotund, és a dir, la gran majoria (gairebé la totalitat) de les empreses que presenten el concurs, que hauria de ser en molts casos una solució a la seva continuïtat, tanquen, per tant és la seva tomba.
El problema està en el seu origen i en el seu tractament. A l'origen perquè les empreses triguen molt a presentar concurs, ja que al no veure com una solució el concurs, prefereixen (en bastants casos) liquidar tot el que caldria per la seva continuïtat o començar de nou amb una altra identificació diferent, és a dir, no es confia en el tractament del concurs, que és el segon punt esmentat. El tractament mai és àgil, punt fonamental per a la viabilitat de les empreses, i no es fa des del punt de vista empresarial sinó amb la velocitat judicial (lenta). És correcte que els concursos que irremeiablement hagin d'acabar en liquidació siguin tractats per professionals del dret, doncs la part legal és protagonista sobre la part empresarial, però una empresa amb possibilitats de salvació de negoci (i per tant de salvació de llocs de treball) ha de ser tractada SEMPRE per economistes especialitzats i no designats a "dit" per un jutge (per amiguisme o idea de "finquilla"), sinó designats per sorteig i a partir d'aquí per rànquing d'èxit en funció de la seva envergadura i dificultat. L'assignació de l'administrador concursal és ofensiu per al sistema econòmic estatal, sempre són designats els mateixos, però el problema és que els mateixos (potser no per ells, sinó pel sistema) estan conduint al fracàs a les empreses concursades, que en molts casos podrien continuar operant amb una reestructuració permesa en el concurs.
Un organisme regulador (no un jutge) per a concursos empresarials, amb un mecanisme de designació eficient, seria imprescindible per a les empreses que presentin concurs en continuïtat tinguin viabilitat i siguin gestionades per professionals de l'empresa que durant aquest període permetin habilitarla.
Una empresa que continua és una gran notícia per a tots: els seus empleats, els seus creditors, els seus clients i els organismes oficials que podran seguir recaptant.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

inutilitat-mes-ivaEl Govern de Rajoy no té pla. La seva INUTILITAT+IVA (massiva) per governar és evident.

Des del punt de vista econòmic, i malgrat totes les veus que es puguin alçar contra l'augment de l'IVA, moltes d'elles carregades de raons particulars sens dubte, l'augment de l'IVA com a situació aïllada no és una mala solució, en el moment en que estem. Sé que aquesta manifestació no agradarà a molts, però l'objectivitat és i serà l'estandart d'aquesta web.


El problema i el que demostra que el Govern de Rajoy no té un pla, per desgràcia, és unir un augment de l'IVA amb un augment de les cotitzacions (IRPF). Quina barbaritat econòmica!


En una situació en què el govern aplica mesures d'austeritat, les famílies estan endeutades i les empreses no tenen crèdit, és una situació en què la demanda interna està deprimida. Com que la competitivitat no pot adquirir-se amb devaluacions monetàries a causa del “corsé” de l'euro, cal una devaluació fiscal per recuperar la competitivitat i EXPORTAR (canviar la demanda interna per demanda externa).

 

Amb un augment de l'IVA, carreguem el preu de tots els productes, però afecta els que vénen de l'exterior també, amb l'augment de l'IRPF carreguem només el cost dels productes interns, de manera que s'està atemptant contra la línia de flotació de la competitivitat, agreujant per tant la crisi, i en definitiva menor recaptació. Aquest Govern no s'adona encara que fa mesos que està aplicant mesures d'austeritat molt fortes i el problema s'ha agreujat i la recaptació ha caigut. Només la INUTILITAT+IVA pot no fer-los veure les coses, quan el temps ja els ha demostrat una altra cosa, bé, la inutilitat o ... el seu interès personal, el seu interès personal associat al de la gran Banca.

Ja pot el Govern del PP anunciar mesures severes contra el frau, ningú se les creu, no existeix credibilitat, i menys quan parla el “gran” MONTORO (cognom amb mateixes consonants que “mentira”, casualitats de la vida):

- Qui va dir "de reduir l'IRPF serviria per sortir de la crisi" i després el va pujar

- Qui va dir "que apujar l'IVA seria el pitjor que podia fer Espanya perquè agreujaria la crisi" i l’ha pujat

- Qui ha dit que "no hi ha més remei que apujar l'IVA perquè a Espanya hi ha molta gent que no paga" (falsedat que frega l'absurd)

- Qui ha dit "que la culpa del dèficit espanyol és de les comunitats autònomes" (més del 60% del total correspon a l'administració central de l'estat)


El “gran” MONTORO, aquest senyor que cada vegada que obre la boca augmenta la prima de risc (per què deu ser així?), Aquest senyor que ens recorda molt a aquells personatges del NO-DO en blanc i negre, insignificants però perillosos, grotescos però poderosos, proveïts de gran inutilitat+ iva però que es van enriquir a base “con el sudor del de enfrente" (enlloc de “con el sudor de su frente”). Per cert, l'última frase que ha dit és "no és el moment d'enganyar els ciutadans" ... quin valor i quina cara!!


Aquest sistema impositiu fracassarà, ja que el creixement no es produirà.

Cal ser radical en la recerca de solucions. Per cert l'etimologia de radical és anar a l'arrel, no anar a l'extrem com ens han volgut fer veure a nivell educacional. L'arrel està en un cercle viciós, d'alta mesquinesa per cert, els bancs estan endeutats, el deute dels bancs està garantida per deute públic, i la gran majoria del deute públic la tenen els bancs.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

espanya-intervingudaMalgrat el paquet d'ajuda de 100 mil milions d'euros als bancs espanyols, Espanya segueix sent objecte dels mercat, amb taxes d'interès insostenibles per la seva economia.
Encara que existís la millor de les voluntats (que no és així), Espanya no pot sortir sola de la crisi, que encara que és una crisi de confiança, es basa en fets reals.

S'han intentat polítiques per baixar el dèficit, però la resposta ha estat l'alentiment de l'economia i aquesta s'ha enfonsat en una impressionant recessió, el que ha produït un col · lapse en cascada de determinades indústries, afectant de ple a l'ocupació (25% de desempleats).

A més austeritat, més desacceleració, i les polítiques dissenyades per reduir el dèficit tenen un efecte nociu al seu propòsit, reduint en menys mesura aquest dèficit i augmentant cada vegada més el deute.

L'austeritat és realment un fracàs, i com més afecta l'estat de benestar (que és un factor que crea ocupació), els mercats ho entenen com més fracàs encara. Els mercats només entendran que el fracàs s'ha superat si hi ha una ajuda molt forta i total (no només bancària) a Espanya, el que ens porta a una irremediable intervenció, Espanya serà intervinguda en breu.

Aquesta intervenció substituirà els mercats com a font de finançament, i així es podrà optar a unes taxes d'interès menors. El problema és que Espanya és una economia massa gran, i molts diners són necessaris, amb flux continuat d’aquest.

Una altra opció seria la sortida de l'euro, però en aquest cas, el problema seria la pèrdua que es produiria per als països que mantenen deute actual amb Espanya, el que seria un factor recessiu per a Europa. Seria una opció valenta, i pensada en el llarg termini, però coneixent com pensen els països poderosos de la UE (en clau bancària sempre), entenc desestimaran la segona opció i optaran per la primera, almenys iniciant el flux de crèdit i esperant veure la seva evolució.


Tampoc s'ha d'oblidar el factor polític, el Govern espanyol tem l'augment de l'independentisme català. A Catalunya, l’independentisme és un fet latent i patent en cada conversa, en cada acte i en cada pensar actual dins de Catalunya; recolzat per raons racionals a les que en els últims temps també se li han donat raons emocionals en quantitat i qualitat. Famosa és la frase a Catalunya que "alguns neixen catalans, altres es fan catalans, però a la majoria els fan catalans".

Amb la festivitat de la Diada Nacional de Catalunya a poc més d'un mes, aquest temor es converteix en pànic en pensar que el que va finalitzar amb una derrota davant les tropes borbòniques comandades pel duc de Berwick el 1714 torni a escriure la seva pàgina i iniciar-se davant una situació deprimida d'Espanya per la crisi econòmica.

Els sondejos oficials pronostiquen una victòria de la Independència en el cas de celebrar-se un Referèndum. La premsa internacional comença a fer-se ressò, encara que tímidament, de l'existència d'una Catalunya espoliada fiscalment.

El Govern del PP, sempre advers i pervers amb Catalunya, considera que una intervenció europea de l'Estat espanyol, pal·liaria l'efecte ascendent de l'independentisme català, que d'altra banda només es considera que té sentit dins d'una Catalunya englobada en una Europa econòmica. Per això, el Govern del PP no dubtarà a facilitar i donar suport a la intervenció, i ho farà en breu, abans de la Diada, a l'Agost.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

rajoy-celebra-gol-espanaCom acostuma a passar, el rescat de la banca en els termes proposats pel binomi Itàlia-Espanya, ens el volen vendre com un èxit.

No és cap fracàs, perqué s'ha guanyat temps i pot frenar la fugida de capitals dels bancs de l'estat espanyol, però tampoc suposa cap èxit ja que no és cap solució.

No és cap solució perqué ajuda només als creditors de la banca privada espanyola (bàsicament bancs extranjers, sobretot alemanys). Els problemes de l'Estat Espanyol són problemes relacionats amb el creixement econòmic que es va parar amb l'explosió de la bombolla inmobiliària. L'atur va crèixer ràpidament, i com els ingressos de l'Estat espanyol tenen una clara dependència dels impostos sobre les rendes del treball, aquest ingressos van baixar molt ràpidament i es va produr un immediat creixement del deficit públic. És a dir, a diferència d'altres països no va ser el dèficit públic qui va provocar la recessió, sinó que va ser al revés.

Donada aquesta situació provocada pel deute privat, degut al comportament maliciós, irresponsable i especulatiu de gran part de la banca, seràn els ciutadans els qui paguin les conseqüències. Però no només de forma directa amb els seus impostos sinó que indirectament, seguirà existint manca de crèdit que evitarà estimuls a les petites i mitjanes empreses (autèntic motor de l'economia del país) perquè puguin invertir per ser competitives, generin lo suficient per remontar l'economia i crear llocs de treball.

Els bancs tenen massa poder, és contrapoduent per l'economia. Només d'aquesta forma s'explica que els preus dels pisos hagin baixat molt poc, si n'hi ha tanta d'oferta, però això seria provocar pèrdues (que són reals) als bancs.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493