Robin-Hood-Errol-Flynn-002  Ens volem sentir identificats amb Robin de Locksley, més conegut com a Robin Hood, l'heroi romàntic anglès de l'edat mitjana, aquell personatge expert en l'ús de l'arc i les fletxes que campava pels boscos de Sherwood, aquell home que robava als rics per donar-ho als pobres i lluitava contra la injustícia i la tirania. Pensar que en tenim una part dins nostre ens reconforta i ens fa sentir bé. Quan ajudem a un cec a passar una carretera, participem amb una donació a una tele marató, o portem roba utilitzada a una recollida social per una bona causa, ens sentim Robin Hood per uns moments, solidaris, herois, aixequem les nostres emocions i ànims, activem les nostres endorfines.

Donar, el que volem o podem, als que estan pitjor que nosaltres ens dóna felicitat. Que passa doncs quan apareix l'esperit contrari al de Robin Hood? Per lògica, un actitud de procediment contraria al de Robin Hood, que escrit al revés seria Nibor Dooh, és a dir, treure als més necessitats perquè els rics tinguin més, hauria de fer-nos sentir uns desgraciats, però passa així realment? Robin Hood vs Nibor Dooh.

És indignant que l'esperit de Robin Hood desaparegui i doni pas, cada vegada més a Nibor Dooh, però més indignant és que la gent accepti ser enganyada, estafada, robada.

El binomi espanyol d'alternànça política entre populars defensors del neoliberalisme i socialistes, sembla que ha portat a un malentès equilibri d'ambdues ideologies, ja que lluny de crear una cultura de país fruït d'una simbiosi de les tendències privades i públiques, s'ha procedit a aplicar cadascuna de les tendències a una part del compte de resultats, la part socialista s'ha aplicat a la part de les pèrdues i la part neoliberal a la dels guanys, socialitzant les pèrdues i privatitzant els guanys de forma sistemàtica, governi qui governi.

En els anys de creixement hem vist que els beneficis de les grans empreses creixien astronòmicament, les plusvàlues immobiliàries ho feien exponencialment i el valor dels actius financers pràcticament es duplicaven, la riquesa es va concentrar en un reduït nombre de persones, gent i organitzacions d'èxit es deia. En aquest període, la major part de la població no va veure augmentar els seus ingressos, ni les seves condicions laborals. En tot cas, era més fàcil accedir a un lloc de treball o canviar per augmentar unes expectatives de creixement, però no ens enganyem, poca cosa.

L'esclat de la crisi financera, i la recessió econòmica resultant, ha impactat també als col·lectius o persones més beneficiats en el període de creixement? No. Al contrari, mentre la capacitat adquisitiva de la població assalariada mitjana està en clar retrocés, ja que l'augment del nivell de preus és superior al increment salarial mig, en el cas dels alts executius i membres del consell de Direcció de les grans empreses i bancs, els grans causants dels temps de crisi, l'evolució ha sigut ben profitosa, les seves remuneracions han seguit en augment.

El rescat bancari és el cas més clar de la socialització de pèrdues i del “timo de la estampita” a la vegada. Els organismes europeus, han fet un prèstec a un organisme públic, i que hem de tornar tots els ciutadans, que a la vegada ha servit per pagar els deutes de les entitats financeres privades en fallida tècnicament, i que al seu dia van falsejar resultats per l'enriquiment cobdiciós dels seus directius, els mateixos incompetent responsable d'una pèssima gestió. Per què hem de pagar tots els ciutadans aquest deute generat per uns quants que s'han enriquit?

El deute públic es dispara i provoca una crisi fiscal derivada de les condicions en què es finança aquest deute. Al final acaba pagant més qui menys té, operant novament el sistema fiscal com una perfecta reversió de Robin Hood, un clar Nibor Dooh. L'actual reforma fiscal proposada pel govern pretén reduir la tributació directa, en IRPF, Societats, Patrimoni, Successions i Donacions, a canvi d'elevar la tributació indirecta reclasificant productes que tributen avui al tipus reduit del 10% al tipus general del 21%, amb l'excepció de l'habitatge, hostelelería i transport públic.

L'activació de les polítiques d'austeritat són el cim de Nibor Dooh, al deteriorar-se els serveis públics i aplicar-se retallades en prestacions social, els afectats continuen sent els col·lectius més vulnerables, impactant de forma més greu a l'assistència social i als més dependents. Hem fet que la gent que tenia menys recursos passin a ser pobres de forma crònica, que els de classe mitjana tinguin menys mitjans i que les elits siguin més i més elitistes, amb una major diferència, representats per una classe política extractiva que treu recursos en el seu propi benefici i que no és útil per representar a la ciutadania. És difícil tenir un treball avui, però ni treballar és garantia d'evitar la pobresa, com diferents informes d'associacions socials afirmen.

La desigualtat econòmica és necessària per la motivació de les persones en un sistema capitalista. Però el nivell de desigualtat actual, extrema, a part de ser un problema ètic, que això depèn de la moral econòmica de cadascú, és un problema econòmic que perjudica a tothom. Es genera inestabilitat política i social que es tradueix en menor productivitat i benestar, ja que es tradueix en menor igualtat d'oportunitats.

Cal pensar en un canvi, unes regles del joc diferents demòcrates, pensades per al 99 % de la població i no pels “quatre de sempre”. El personatge que recorda, i admira la gent no és el sheriff de Nottinghan, si no a Robin Hood.

 
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493