Detalls

Escrit per Xavier Mas

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 20 Juny 2012

Vist: 53887

La formació ens porta a les persones a adquirir els coneixements, valors i costums que ens acompanyaran i marcaran la nostra vida. Les famílies i les escoles són les encarregades de dur a terme aquesta tasca quan els nostres infants i joves tenen l'edat adequada per ser més dúctils i mal·leables, i per tant, la capacitat més alta d'absorció.

Sobre les escoles, normalment, recau la responsabilitat més alta (que no la única) de l'adquisició de coneixements, i el fil conductor que segueixen aquestes escoles vénen marcades pels plans d'estudis per cada curs, plans que des de fa molt i molt temps estan absolutament desfassats, ja que, com he dit, marquen la línia de coneixements que els nostres fills tindran. Si els coneixements que es reben a l'escola no s'utilitzen mai, és clar que s'està perdent el temps.
Potser sigui important saber que "l'olivino" és un nesosilicat de color verd composat de ferro i magnesi, o que la capital de Malàisia és Kuala Lumpur, segur que ho és, però l'actual estudiant necessitarà en el futur, i de forma general, saber aquestes conceptes? o li serà més útil conèixer la funció d'un banc, què és un mercat, què és un pagaré, quin és el valor del diner, i d'altres conceptes econòmics?
Senyors, economia a les aules!!! El ciutadà no pot continuar i no es pot permetre ser un analfabet econòmic. Avui en dia, la economia és una ciència social imprescindible per tots nosaltres, totes les persones tenim el dret de tenir les nocions bàsiques (no parlo de ser especialistes) perquè l'economia sigui assequible intel·lectualment pels ciutadans, i així saber interpretar el que passa i el que ens diuen ("que no nos embauquen" com deia algú).
L'economia està present de forma constant i en tot moment a la vida de les persones:
- Al domicili personal, tot ciutadà ha de portar control dels ingressos i despeses (economia domèstica), així com prendre decisions econòmiques com a consumidor (sobre la forma i termini de pagament per exemple)
- Al món laboral, una gran part de persones treballen en empreses, és important entendre les decisions sobre contractes, nòmines, retencions, etc..
- Al món financer, els ciutadans cada vegada disposen de més informació i productes financers, i per tant, la majoria haurà de prendre decisions sobre estalvi i/o inversió.
- Com contribuent, els ciutadans han d'entendre sobre els impostos aplicats i les seves destinacions
- Com votants; les persones a qui votem prendran decisions econòmiques per nosaltres, hem d'estar segurs que són coherents amb el nostre pensament
- Com a lectors de mitjans de comunicació, l'economia cada vegada és més rellevant, per tant, no és suficient llegir sinó entendre i ser crítics en positiu o negatiu del que se'ns diu, no podem ser consumidors passius dels valors dels altres.
És necessari per tant, incorporar a les futures generacions una cultura bàsica i gradual de tipus econòmic, donada per professionals de la matèria, no per professors de matèries com Geografia i Història (com a exemple).
A més, a l'Estat Espanyol, estem en clar desavantatge amb altres països occidentals on l'economia es considera part de l'ensenyança bàsica, com UK, USA, França, Noruega (on l'economia domèstica s'imparteix des del primer cicle de primària) i Israel, d'entre altres.
La participació i cohesió social està basada en el coneixement de les regles del joc. Si la població no disposa dels coneixements econòmics bàsics en economia, ens podem trobar actituds passives del ciutadans o intoleràncies a polítiques econòmiques, pel sol fet que no suposen un augment personal de la renda, debilitant per tant el sistema democràtic del país.
Tot el que he comentat d'economia és important extrapolar-ho a altres matèries que han evolucionat i s'han convertit també en imprescindibles, com la informàtica, i són els nostres plans d'estudis els que tracten aquesta matèria de forma totalment superficial i impròpia per la importància actual, normalment donada per professors no especialitzats; més delicte té una matèria que acompanya a totes les persones en l'aspecte no només professional sinó físic que és la salut. Quantes coses podríem evitar i quant rendiment podriem treure del nostre cos si fos conegut, però com m'estic desviant del tema, malgrat la importància que té, convidarem a un professional perquè escrigui un article al respecte.

Detalls

Escrit per Xavier Mas

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 10 Juny 2012

Vist: 5735

Han arribat els homes de gris "marengo", que no els de negre. Aquests homes vetllaran pel retorn dels diners al BCE del "prèstec". 100mil milions d'euros, en condicions preferents, que no del rescat.
Ells són els mateixos que els de negre, tenen el mateix nom i cognom, treballen igual, només canvia la semàntica .... i el color del tratjo.
El sistema financer espanyol o una part d'ell, es rescata simplement perque és més econòmic que fer-ho amb el país, però les mesures seran les mateixes: reestructuració del sistema bancari-financer, control directe del BCE (el Banc d'Espanya perd el seu rol, cosa del tot coherent després de la seva permisivitat en la creació del "monstre" Bankia) i reformes estructurals en matèria impositives, retall de funcionaris, reformes, retall de pensions i subsidis.
L'Estat espanyol, i per tant els seus ciutadans, passa a ser el directe responsable del retorn dels interessos i les amortitzacions del deute, ja que el prèstec es realitza via FROB (ent públic). Com les entitats rescatades no tenen capacitat de generar beneficis, de moment, ja que per aquest motiu han sigut precisament rescatades, és el ciutadà qui paga els costos financers.
El rescat i la intervenció dels homes de negre (que en les properes hores-dies es canviaran de color a un més fosc), era necessària, encara que la millor solució seria que els bancs que no han pogut pagar tinguessin dependència directa de l'UE (nacionalitzats per aquests).
La quantitat aportada crec que és insuficient, potser els propers dies es completarà.
No entenc que el govern enganyi als seus ciutadans no dient la veritat ja que les mesures afectaran a tots els ciutadans, no només al sector financer, ja que es realitza mitjançant el FROB, i per tant les mesures de garantia i ajustos a aplicar ens afecten directament a tots.

Detalls

Escrit per Xavier Mas

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 08 Juny 2012

Vist: 5663

Als economistes ens agrada molt utilitzar el terme "cost d'oportunitat", per tal de referir-nos al valor que podem o podríem haver obtingut si haguéssim près una decisió cap a un sentit enlloc d'un altre. Quan els recursos són limitats, les decisions tenen un marge menor de tolerància per les errades, per tant, és imprescindible anar a triar les opcions més segures o probables.

Si vivim a Groenlàndia i disposem de 100 €, com els invertim? comprem un abric o un ventilador? Encara que aquesta pregunta sembli una caricatura o exageració, hi han situacions reals que s'apropen o sobrepassen paradigmes similars, però el pitjor és que alguns puguin respondre (i fins i tot decidir) que "s'ha de comprar el ventilador!".

La inversió de rescat que s'està plantejant per Bankia (un forat sense fons avui en dia) és de l'ordre de 24 Mil Milions (penso que encara en falten més), cosa que suposa una inversió molt superior a la que necessitaria el Corredor Mediterrani, que s'estima entre 19 i 20 Mil Milions. Cal matitzar que aquest import no és el que podeu veure en alguns mitjans de comunicació, excessivament exagerat i incert a vegades, sinó que és la xifra del promig donat pels especialistes en infrastructures logístiques.

Ara bé, que suposa una inversió com la del Corredor Mediterrani? Doncs competitivitat, llocs de treball, rentabilitat, creixement ... unes magnituts que en cap cas ens assegura la inversió, o més aviat l'enterrament de diners a Bankia.
Els 27 ministres de transport de la UE van aprovar el Corredor Mediterrani, quants líders o ministres europeus han aprovat obertament el salvament de Bankia?
Afrontar una infraestructura d'aquest tipus ara seria un èxit, però no fer-ho significaria un fracàs, una oportunitat perduda, un cost d'oportunitat que mai ens ho podem permetre, però menys ara. L'augment de les víes de comerç asiàtiques donen la oportunitat d'establir un corredor en 3 ports principals: Barcelona-València-Marsella, al mediterrani, semblants en quant importància avui, i qui sap si demà ho serà més, que el triunvirat portuari Ambers-Rotterdam-Hamburg del Nord d'Europa, que sembla més adient per les mercaderíes que venen d'Amèrica, ja que les que arriben d'Àsia mitjançant el canal de Suez, es demoren si van al mencionat triunvirat nòrdic un mínim de 4 díes (el temps es cost!).
Per raons geogràfiques som uns privilegiats: Itàlia no pot competir ja que té els Alps que impedeixen fer una infraestructura a cost rentable. El port del Pireu, a Atenes, està molt orientat al comerç amb Rússia i els païssos d'Europa oriental, Algecires i Port Saib, són macro-ports molt importants, però la seva funció és de canvi de modalitat  de vaixells grans a petits.

No perdem el tren, i mai millor dit,  que ens passa per davant, ja que potser no tornarà a passar.
I és més: la seguretat en la inversió és molt alta, ja que només a nivell estatal, el 40% del PIB, el 55% de la producció industrial i el 45% del comerç exterior de l'Estat, es genera en la zona del Corredor Mediterrani.
I sabent tot això, la Sra. Pastor -ministre de Foment del estat espanyol- diu que: "el actual Gobierno de España no puede compartir la propuesta actual al quedar excluidos itinerarios principales y vertebradores de nuestro país" ... quina pena ... quin Estat!.
És hora que la realització d'infraestructures es faci seguint criteris de rendabilitat i contribució al creixement de l'Estat, i deixi de fer-se en funció d'estratègies patètico-politiques, o... és que no hi ha prou amb els aeroports sense avions, els trens sense passatgers o els poliesportius a pobles que no tenen prou habitants per omplir-los?.

Detalls

Escrit per Xavier Mas

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 20 Mai 2012

Vist: 6182

Dir que l'economia de l'estat espanyol te greus problemes (endeutament, dèficit i competitivitat) no és cap novetat. Queixar-se de que ha sigut culpa dels excesos d'aquests o dels altres, avui no suposa cap solució, el que cal fer és actuar. Hi ha dues maneres de fer-ho: passivament (esperar a que els altres ens marquin el camí i seguir-lo comportant-nos bé) o activament (prenent les mesures directament).

 L'endeutament requereix refinançament a curt termini, però per superar-ho requereix superàvit a mig termini.

 Superar el dèficit només es pot fer gastant menys (el camí actual, reduïnt cada vegada més els llocs de treball) o amb creixement, però per créixer cal ser competitius i fer reformes estructurals, que no s'han fet en forma seriosa, i sembla no hi hagi voluntat de fer-les.

 Per ser competitius, cal tenir flexibilitat monetaria, i això si tenim l'euro, ho podem fer mitjançant la reducció de salaris i preus, però ja tornem a les “retallades”, camí sempre lent i no sempre efectiu.

 Hem d'abandonar l'euro per ser competitius i crèixer?

 La resposta en una pregunta, si és una sortida pactada, per qué no? Estats Units, Corea, Regne Unit, Japó no tenen la moneda única.

 Moltes persones (economistes i no economistes) pensen que seria un desastre però heu preguntat a aquests els motius d'aquest pensament, a mi em sembla (encara que és difícil d'admetre) que es tracta de una concienciació col·lectiva plena de prejudicis ideològicament i políticament convenients.

 No s'ha de confondre que l'existència d'una moneda pròpia amb l'excusa ideal per crear més massa monetària per contrarrestar el dèficit, ja que en aquest cas, el creixement de la inflació pot ser incontrolable (la història n'està plena d'aquest tipus d'episodis).

 L'estat espanyol va sortir de la crisi dels 90, mitjançant quatre devaluacions de la seva moneda, la pesseta, dues d'elles a l'any 92 i les altres als anys 93 i 95 respectivament; que van permetre augmentar la competitivitat i les exportacions de forma immediata.

Disposar d'una moneda pròpia suposa tenir un tallafocs propi enfront dels especuladors, representa ser un xic més independents (a dia d'avui tenim dependència del BCE).

 La integració d'una moneda com a fet independent, sense integració política, fiscal i amb mercats laborals disgregats, suposa una penalització pels països més débils, ja que tenen amb la mateixa moneda, que suportar costos de préstecs més alts.

La sortida de l'euro no hauria d'anar acompanyada de la sortida de la UE, l'estat espanyol no disposa de materies primeres, no es tracta de ser autàrquics, ja que no és pot ser.

Amb seguretat, haurem de ser més pobres demà per creixer, tenir treball i ser un xic més rics, i sobretot millor rics en el futur, però caldrà confiança i voluntat per fer-ho.