EconomiaCAT
L’ÚNICA CERTESA ÉS LA INCERTESA ECONÒMICA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
L’ÚNICA CERTESA ÉS LA INCERTESA ECONÒMICA
La pandèmia generada per la Covid ho ha canviat tot a l’economia, i ho ha fet en molt poc temps.
El greu impacte econòmic de la fase de confinament extrem ha tingut efectes inesperats, immediats i asimètrics, no ha afectat a tothom per igual. Als que som més afortunats ens ha canviat la forma de treballar, amb més teletreball, i també ens ha canviat la forma de consumir, fent de les compres on-line un referent habitual.
Hem viscut aquest període de confinament des de les pimes pensant en el present econòmic i empresarial, lluitant per la supervivència del dia a dia de les nostres empreses i els nostres llocs de treball, combinant les eines que teníem al nostre abast per aguantar. Hem fet mil i un plans de contingència, portat a terme constants comitès de crisi utilitzant eines tecnològiques desconegudes fins ara com el Google Meet, ens hem transformat en voraços depredadors a la recerca, caça i captura de la liquiditat que el sistema bancari ens oferia amb l’objectiu d’hibernar l’economia, hem fugit com mai dels riscos i dels cants de sirena que en altres moments ens haguessin semblat molt atractius, hem canviat el nostre model de negoci a la velocitat de llum amb noves alternatives i finestres d’oportunitats que han aparegut en aquesta nova situació.
Altres, malauradament, han perdut la seva feina, ja són més de mig milió els aturats afegits en temps de pandèmia, o han perdut la seva empresa, quasi quaranta mil pimes han desaparegut en aquest període, són empreses que no han tingut cap mena d’oportunitat per a seguir lluitant, a les que han tancat als nassos la porta dels bancs, empreses que no han rebut cap classe d’ajuda i s’han vist obligades a tancar de forma definitiva durant l’estat d’alarma, per no poder obrir mai més. I això sense considerar empreses abocades a incorporar préstecs als seus passius que mai podran tornar i que les obligarà a tancar dintre d’uns mesos, com a molt, quan passi el període de carència.
El confinament ha fet entrar les nostres vides en una fase de shock en aspectes vitals com és el sanitari, el social i l’econòmic. En l’econòmic, hem tingut un triple shock que l’ha paralitzat, un shock de demanda produït per la caiguda sobtada de les expectatives econòmiques basades en el consum i la inversió; un shock d’oferta condicionat per la baixada de la producció i l’augment exponencial de l’atur, sobretot en determinats sectors; i finalment un shock financer provocat per les caigudes de les Borses i l’augment de les primes de risc del deute públic.
Quan la fase del confinament més dur començava a passar i volíem pensar, potser de forma inconscient, en la reactivació, hem vist que l’única certesa és la incertesa econòmica.
Una incertesa que sembla que ha vingut per a quedar-se una llarga temporada. Ningú ajuda al fet que aquesta tendència pugui canviar. Tenim un govern que s’infla la boca de discursos mentiders en favor del suport financer de les pimes però que a l’hora de la veritat només beneficia a les grans companyies i els lobbies de poder. Un govern que no és creïble, i genera més incertesa a la incertesa existent. Formem part d’institucions negligents, d’una Unió Europea que no és tal, i en la que els egoismes i els recels d’uns contra els altres poden més que la col·laboració entre els estats per construir un sistema simètric, robust i solvent a velocitats similars.
Quan tornarem a la normalitat? La recuperació serà suficient i ràpida? Quan es recuperaran els sectors importants del nostre teixit empresarial? Ens facilitaran sortides per mantenir i consolidar la solvència? Podrem començar a reactivar-nos aviat?
Pensàvem que podíem controlar moltes de les coses que ens envolten, tot era qüestió de planificar-nos dèiem. El Covid ens ha portat i aportat un bany de realitat, no es pot controlar el que és incontrolable, no es pot preveure el que és imprevisible. Realment, la incertesa és inherent a la condició humana i a la nostra existència, els principis heisenbergians de la incertesa sempre han estat més reals que els idíl·lics principis clàssics del paradigma newtonià.
Davant d’aquesta situació només ens queda la por o l’adaptació. Com que no sabem quan podrem tornar a fer vida “normal”, és millor que ens adaptem a aquesta situació d’incertesa abans que passar por sense saber la data de caducitat d’aquesta., abans que seguir patint per un context que no sabem del cert quan acabarà i si s’acabarà.
Aquesta filosofia de vida ens porta a un canvi que va des de l’economia del ser a l’economia de l’esdevenir, d’allò que està per arribar, en la qual l’acció i les decisions són igual o més importants que la simple comprensió dels fets, en què el temps és irreversible, en què la història i l’experiència vàlida només és la del futur pressentit, en què el coneixement és sempre imperfecte i el món està inacabat, en constant moviment.
Picasso es preguntava: Quan has vist un quadre acabat?, doncs ni un quadre ni res, les coses, les obres, tot el que té vida, s’interromp però no s’acaba, està sempre obert als esdeveniments del futur, tot està inacabat, nosaltres ho estem, el que passa al nostre costat també.
Disculpes pel rotllo filosòfic però em venia de gust. Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
1000 DIES DE VENJANÇA, 1000 DIES DE VERGONYA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
1000 DIES DE VENJANÇA, 1000 DIES DE VERGONYA
1000 dies de presó són els que porten Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, els Jordis, d’ençá que la jutge prevaricadora compulsiva i reincident de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, els va decretar presó preventiva a l’espera de l’injust judici posterior que celebrat pel Tribunal Suprem espanyol, els va condemnar a 9 anys pel delicte de sedició.
I dic compulsiva i reincident perquè aquesta infame magistrada, Lamela, fa ús i abús de la presó preventiva com si la privació de la llibertat fos una cosa sense cap mena d’importància. A part d’aplicar-la amb els líders de l’Assemblea i d’Omnium, ho ha repetit en altres casos com el dels joves d’Altsasu, el dels polítics independentistes catalans i el de l’expresident del Barça Sandro Rosell. Quina joia!
1000 dies d’injustícia que no poden ser acceptats per cap demòcrata de bé, sigui català, espanyol, europeu o mundial. Quasi tres anys d’acarnissament cap a uns senyors que tots sabem que dirigien una manifestació que sempre va ser pacífica, malgrat la malintencionada i magnificada teatralització disposada per les forces de repressió espanyoles amb l’objectiu de provocar i preparar un escenari preliminar propici al qual després esdevindria un malson per a tots.
Una injustícia que vulnera les llibertats individuals i col·lectives en nom de la unitat d’Espanya, una injustícia que persegueix qualsevol dissidència ideològica democràtica, mentre protegeix a una monarquia corrupte. La mateixa injustícia que no acusarà per assassinat als presumptes membres de la cèl·lula jihadista responsable dels atemptats de Barcelona; la mateixa injustícia que va absoldre a l’Ana Botella, exalcaldessa de Madrid i dona d’Aznar, d’haver robat quasi 2 mil habitatges de protecció pública per lliurar-los a un fons voltor a canvi de col·locar al seu fill en aquest, la mateixa injustícia que mira cap a un altre costat i no investiga al senyor X dels GAL.
1000 dies de vergonya per un estat com l’espanyol, en el que s’ha posat en evidència que les forces ultradretanes del franquisme només van passar pàgina de cara a la galeria, i que encara ocupen una gran part de l’Administració estatal, sobretot la part més estratègica i la que no és escollida democràticament.
Vergonya que organitzacions com Amnistia Internacional, el grup de les detencions arbitràries de l’ONU, l’Alta Comissionada de l’ONU pels Drets Humans, el relator per la llibertat d’expressió de l’ONU, el relator pels Drets Humans de l’ONU, Front Line Defenders, l’Organització Mundial contra la Tortura, PEN Internacional i International Trial Watch, totes elles, organitzacions molt reputades en defensa de la llibertat i els Drets Humans, hagin demanat la llibertat dels Jordis i des del gobern central, fiscalia i tribunals espanyols no se’ls hagi fet ni cas. Evidentment, com a resultat, la reputació d’Espanya ha caigut en picat, malgrat que els ciutadans estan enganyats, ja s’ho trobaran.
1000 dies de venjança, utilitzant mà de ferro per decapitar i esmicolar el moviment independentista, per amenaçar i netejar a cops, els cervells dels milions d’independentistes catalans que es senten emmirallats amb aquests líders i la seva forma pacífica de procedir.
Però aquests 1000 dies de presó, 1000 dies d’injustícia, 1000 dies de venjança, 1000 dies de vergonya, quan succeeixen a un estat violent que practica terrorisme, a un estat monàrquic corrupte on el seu rei és el primer dels lladres, a un estat on la policia agredeix al poble en lloc de protegir-lo, a un estat on l’exèrcit és colpista per naturalesa, a un estat on els principals diaris estan comprats pels seus poders fàctics, a un estat on els moderats i l’esquerra són còmplices i estan acomodats a l’autoritarisme de la ultradreta, en aquest cas, aquests 1000 dies de dolor es transformen en 1000 dies de reforç de les nostres conviccions, en 1000 dies de fermesa, en 1000 dies de determinació i en 1000 dies d’anhel de la nostra República Catalana.
Ho intentarem, una, dues i 1000 vegades si cal, persistirem i resistirem. I ho farem, no dubteu que ho aconseguirem.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya