El Concepte de "Prima de Risc" es pot aplicar a tot tipus de deute, però ens centrarem en la seva definició per al deute sobirà dels països de l'Euro-Zona, ja que és el que surt avui en dia a la premsa.
Els païssos necessiten emetre deute per financiar-se.
És possible comparar el risc d'impagament entre dos països de la zona euro:

Si mirem els bons emesos i hi ha diferències a igualtat de termini de pagament, el que més rendibilitat dóna té un major risc d'insolvència. No hi ha cap altre factor que afecti el preu del deute, ja que la moneda és la mateixa.
Alemanya és el país més solvent de la zona euro i el risc d'impagament d'aquest país és el més baix de la zona euro; per tant, és el país amb qui comparar.
Si algú vol veure si un país de la zona euro té un gran risc de no pagar el seu deute només cal comparar la rendibilitat del seu deute públic amb la rendibilitat del deute públic d'Alemanya, per al mateix termini. Si la diferència és molt gran, és que aquest país té un risc d'impagament molt més alt que Alemanya, és a dir, la gent prefereix deixar diners a Alemanya, i si l'hi presta a l'altre país és perquè la rendibilitat és molt més gran.
Aquesta diferència entre els bons dels països de la zona euro i els d'Alemanya, en punts bàsics (1% equival a 100 punts bàsics), és el que s'anomena "prima de risc".
El bò preferit per fer les comparacions és el de 10 anys, perquè és un termini raonable per avaluar els riscos que té el país a mitjà termini.
D'altra banda, s'utilitza la cotització dels bons en el mercat secundari. És a dir, els bons els ven (subhasta) l'Estat, i després aquests bons cotitzen en un mercat que és un mercat molt líquid, en qualsevol moment se sap quant val un bo d'un país o un altre. Si no es fes servir com a referència el mercat secundari caldria esperar que cada Estat subhastés bons a 10 anys per saber la prima de risc, i no seria comparable sempre, ja que els tipus d'interès canvien.
El primer és accedir a les dades del mercat secundari de deute. Un cop sabem la rendibilitat del bo alemany a 10 anys i del del país del qual volem calcular la prima de risc, també del bo a 10 anys; els restem i així obtenim la prima de risc d'aquest país.
Per exemple, si la rendibilitat del bo a 10 anys d'Alemanya és del 2%, i la d'Espanya és del 6%, tenim que la prima de risc d'Espanya és de 4 punts percentuals o 400 punts bàsics (600-200=400).
És a dir, per a una mateixa moneda, per a un mateix termini, un inversor prestaria diners a Alemanya al 2%, i a Espanya al 6%. Una gran diferència, els inversors temen que Espanya no pagui i per tant li demanen molta més rendibilitat.

La Hipoteca és un Dret Real, per tant, recau sobre un bé o cosa (generalment un immoble).

Aquest dret, generalment per a la seva vigència, ha de ser inscrit en el Registre de la Propietat, qui dona informació a altres possibles interessats.
Aquest dret real és una garantia d'una Obligació Principal. L'obligació que es tracta de garantir pot néixer fruit d'un acord, com en el cas d'un préstec, o per una obligació legal. En tot cas, la garantia hipotecària no exclou la garantia personal dels obligats. És addicional a la mateixa.
En sentit estricte una hipoteca no és l'equivalent a un préstec hipotecari. Hi pot haver avals, crèdits en compte corrent línies de descompte i prèstecs amb garantia hipotecària. El que passa és que aquests darrers són els més freqüents, donada la tendència a la propietat enfront del lloguer en el cas d'habitatge, per tant, s'ha generalitzat l'expressió en referir al préstec hipotecari.


Convé destacar la diferència entre l'import degut i l'anomenada responsabilitat hipotecària.

La "responsabilitat hipotecària" és la suma de les quantitats de la que respon específicament aquest bé, i es distribueixen en principal, que coincideix amb la suma deguda, els interessos de demora i una quantitat addicional per a despeses processals.
En essència, la Hipoteca li confereix al creditor el dret a executar, a treure a subhasta pública, a través dels procediments legalment establerts, el bé que serveix com a garantia. El creditor no se'l pot apropiar directament. El propietari pot fer amb el el que vulgui (vendre-ho o tornar-lo a hipotecar), però el que ho compri ha de ser conscient que, encara que ell no tingui res a veure en l'obligació que va donar lloc a la hipoteca, el bé respon de la mateixa mentre l'hipoteca persisteixi.
La Hipoteca no és una garantia excloent. M'explico: Tot deutor, segons el nostre Codi Civil, respon amb tots els seus béns presents i futurs. La Hipoteca és una garantia accessòria, que depèn d'aquesta obligació principal.

Si l'obligació principal s'extingeix, el mateix passa amb la hipoteca. Però al revés no passa. Si per exemple, causa de l'impagament, el creditor treu a subhasta l'habitatge i si obté per ella una quantitat inferior al deute que garanteix, el deutor no s'allibera; segueix estant obligat al pagament de la quantitat restant en virtut de la seva garantia personal, que assenyalàvem en el primer punt.

És una diferència fonamental amb altres països.