EL CAMÍ DES DE PERPINYÀ

elcamiperpinya

La independència no és improbable ni impossible, és imparable.

Amb un començament tant contundent com ple de convenciment he volgut començar l’article d’avui. I per què estic tan convençut?

En primer lloc, perquè no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. Hi ha de decebuts, altres d’emprenyats, indignats, molts estan cansats i són pessimistes davant la manca de determinació, unió i lideratge intern, així com, de les agressions constants que vénen des de fora, des de les “espanyes”, tant sigui l’Espanya de dretes com la d’esquerres.

En segon lloc, perquè els ciutadans independentistes catalans hem reafirmat persistentment una sòlida consciència de voler pertànyer a una nació republicana catalana, trencant i passant per a sobre de normes i lleis imposades per l’estat espanyol. A Catalunya hem organitzat, votat i reafirmat que volem la independència, amagant urnes a qui ens les volia prendre, defensant-les davant de les porres i pallisses arbitràries de les forces d’ocupació, i triant de forma majoritària l’opció desitjada, el sí a la independència, el no a Espanya.

En tercer lloc, perquè la independència és un moviment transversal, estem a tots els llocs de Catalunya, som de totes les classes socials, som de qualsevol edat. No és un moviment concentrat en una zona, com ho és el moviment espanyolista (no utilitzo, ja ho sabeu, els termes constitucionalista ni unionista, són erronis) que es concentra a les ciutats, àrees metropolitanes d’aquestes i en indrets molt específics. No és un moviment d’ultradreta o esquerres sindicalistes. És un moviment de gent gran, mitjana edat i joves. L’independentisme és un moviment generalitzat.

Cap independentista vol tornar a l’autonomisme, cap independentista vol seguir ser governat des d’Espanya on no ens entenen ni ens volen entendre, cap independentista vol tenir un rei i menys un rei fatxa, cap independentista vol estar en un lloc sense democràcia ni llibertat, cap independentista vol estar en un model econòmic-polític en què els vots són comprats a canvi de mantenir una economia basada en la subvenció, cap independentista vol que les lleis siguin interpretades i administrades per jutges prevaricadors que defensen els interessos de l’extrema dreta franquista des de fa més de vuitanta anys, cap independentista vol que el català estigui constantment sota amenaça i serveixi de moneda de canvi sinó que sigui una llengua respectada, cap independentista vol ni creu en una taula de diàleg amb el govern espanyol que sabem no servirà de res, on no es va a dialogar i que només servirà per fer-nos perdre el temps, desorientar-nos i restar-nos més energies, cap independentista vol seguir vivint en un país en què l’odi, l’escarni i els insults es reben simplement per pensar diferent, simplement per ser independentista.

El proper cap de setmana a Perpinyà és important. Després d’un temps aturats, el camí des de Perpinyà ens porta als independentistes a tenir de nou l’oportunitat de confirmar i refermar que volem reconstruir una estratègia conjunta.

A Brussel·les hi vam ser per donar suport als exiliats i presos, i ens vam guanyar el cor dels ciutadans flamencs que al·lucinaven davant d’aquella demostració de civisme i llibertat. També hi vam ser a Madrid, territori hostil i jutges podrits, per protestar davant un judici sumaríssim contra la democràcia i una persecució contra la llibertat dels presos i exiliats, i on la Cibeles va acabar portant la senyera estelada. Ara toca Perpinyà, el lloc és adequat, escenifica el retorn d’exiliats a casa, a la Catalunya Nord, territori històricament català, administrativament francès però que el proper cap de setmana serà català, només català, i independentista, només independentista.

A les portes d’una convocatòria electoral, avançada per la crisi de confiança entre els dos partits independentistes majoritaris i socis de govern, uns partidaris de la taula de diàleg de la “señorita Pepis” i els altres amb el President de la Generalitat desposseït del seu escó, malgrat la inexistència de sentència ferma, apareix la figura de Puigdemont a Perpinyà que simbolitza com ningú en aquest moment la figura de l’independentista, pacífic, odiat i acusat del que no és, persistent, tossut amb les idees que defensa, perseguit, mal vist, convençut i lliure.

El President Puigdemont és un símbol però no és tot l’independentisme, Perpinyà no ha de ser capitalitzat pel President, ni ha de ser el gran acte de precampanya electoral de JuntsxCat, ha de ser el gran acte per tornar al camí que ens ha de portar a la independència. Perpinyà no ha de ser el dia del triomf dels exiliats, ha de ser-ho també dels presos, dels represaliats i de totes les persones que lluitem i ens la juguem contra l’estratègia repressiva espanyola, ha de ser el dia de tots els independentistes units per a sempre amb l’objectiu comú: una Catalunya independent, lliure i millor. Perpinyà ha de ser el dia del final de l’autonomisme i la claudicació de continuar seguint jugant amb les regles dels nostres enemics, ha de ser la fi dels equidistants i dels dirigents de partits que no fan cas a les bases, a les que tenen captives i sense participació en les seves sectorials (i ho dic pels dirigents d’ERC).

El dia 29F, tothom a Perpinyà i tothom amb Perpinyà!. I quan dic tothom dic tots els ciutadans independentistes, els que busquem unir i no dividir, la gent d’Òmnium, la gent de l’ANC, els ciutadans simpatitzants amb les idees de la CUP, els de JuntsxCat, els d’ERC, els d’altres partits que creguin amb la democràcia, però la democràcia de veritat, no la democràcia que ens han venut des d’Espanya, que no és una autocràcia encoberta però que no té res de democràcia, com sabem.

Perpinyà, la Catalunya Nord va ser un territori clau en la celebració del Referèndum de l’1-O, i ara ha de ser clau per agafar aire de nou, un aire que ens oxigeni els pulmons, la sang i el cervell per encarar, de forma decidida i lleial, continuada i determinada, el camí cap a la República Catalana.

#CapAPerpinyà #29F #TothomAPerpinyà     Som-hi! doncs.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

DE LES BARRICADES A LES MARISCADES

delesbarricadesalesmariscades1

La imatge dels polítics d’esquerra i “republicans” espanyols aplaudint quasi durant cinc minuts seguits al rei d’Espanya, Felip de Borbó, és realment colpidora, i tan angoixant com veure que els mateixos que van aplaudir al monarca, van vetar l’endemà la publicació del negra full de serveis del torturador i assassí franquista conegut com a Billy el Niño.

No ho puc entendre perquè no hi ha cap explicació, per molt que Irene Montero i Ada Colau vulguin vestir-ho que es tractava d’un signe de respecte cap a les institucions i cap a la figura del cap de l’estat. Liants!

Un republicà mai pot aplaudir un rei, mai, menys a un rei que és hereu d’una dictadura i molt menys encara, a un rei feixista de mena que no respecte a res ni a ningú, un antidemòcrata contrastat, un personatge convençut que està per a sobre dels altres. Aplaudir-lo no és respecte, és submissió, és no tenir cap tipus de dignitat, és ser un miserable com el rei també ho és. Però, que volem esperar d’una alcaldessa que diu ser d’esquerres però el que és realment, és una hipòcrita capaç de pactar amb la ultradreta, i el diable si cal, per seguir apoltronada en el seu càrrec.

De les barricades a les mariscades. Quins temps aquells que la gent d’esquerres arribaven a ser polítics defensant les seves idees, eren persones de lluita democràtica, de fermes idees antimonàrquiques, molts eren sindicalistes, obrers que es jugaven el seu lloc de treball en defensa dels seus companys de reivindicació, de forma desinteressada i gratuïta. Aquell model ha canviat, ha desaparegut per complet, s’ha extingit i s’ha substituït per un format de republicans d’esquerra de pacotilla, covards i vividors, especialistes a tenir la cara molt dura, menjadors insaciables de gambes, llagostins, cloïsses i tota mena de fresc marisc en cars restaurants, polítics dissenyats per no donar un pal a l’aigua en tota la seva vida, éssers metamòrfics sense cap classe d’ètica que de la nit al dia ara passen de maoistes, chavistes i castristes a convertir-se en progre-pijos amb la cartera plena de bitllets, senyors i senyores fets per enganyar i aprofitar-se dels ciutadans i contribuents dels que diuen defensar. delesbarricadesalesmariscades2

A Catalunya, les coses no canvien, tant ERC com CIU (ara PDECAt o JuntsxCAT o el que sigui), es van apuntar al procés sobiranista, que va arrencar amb dinàmica pròpia durant la crisi capitalista, sense comptar amb els partits de sempre, amb dirigents que eren i són autonomistes. La societat estava fastiguejada d’ells, de la corrupció del pujolisme de CIU, i de les aliances inútils d’Esquerra amb el PSOE convertit ja amb el rovell de l’ou de la burgesia espanyola. Cap d’ells ha estat a l’altura, tampoc la CUP que no sabem a què juga, o potser és que no juga a res que és el més probable. I mentre el temps passa, les il·lusions s’adormen i ens venen un diàleg que no existeix, una negociació amb l’estat espanyol que sabem es tracta d’una presa de pèl, d’una fal·làcia escènica per encegar-nos novament, d’una maniobra estafadora per descavalcar de l’escenari una lluita del poble pel seu benestar, una mandanga com ho van ser les famoses estructures d’estat que mai van existir. I tot, per una mariscada.

Cap dels que estan liderant els partits ens interessa, hem de passar per sobre d’ells, hem de triar a nous líders independentistes de veritat, republicans de veritat, lluitadors de veritat que estiguin disposats a tot, disposats a deixar el marisc per tornar a les barricades, disposats a arribar fins al final per assolir l’objectiu que ens farà millors, i que ens porti a celebrar d’una vegada per a totes una victòria i no una derrota com a Diada Nacional.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

QUAN TOT CANVIA, TOT SEGUEIX IGUAL A CASPALAND

caspaland1

Vaja, vaja! Amb la setmaneta.

Mentre el món canvia el seu clima de manera inexorable, l’estat espanyol utilitza el seu instrument jurídic per aferrar-se al seu passat dictatorial.

Pels que encara pensàvem que el canvi climàtic era una cosa encara llunyana i no ens tocaria viure els seus efectes en dècades, pels que vèiem el desglaç i desaparició de les glaceres com un tema espectacular en els reportatges del National Geographic, pels que combatíem les onades de calor comprant més aparells d’aire condicionat, pels que no ens volíem adonar de la migració d’aus i plantes arreu dels diferents territoris en la recerca de nous ecosistemes per a poder viure, pels que no volem plantejar-nos els motius pels quals les gavines cada vegada estan més dins de la ciutat caçant escombraries enlloc del mar caçant peixos, per a tots nosaltres, els incrèduls, els panxa-contentes, ha arribat un inesperat convidat masculí amb nom de dona, El "Glòria", que ha entrat devastadorament a casa nostra enderrocant la porta sense trucar ni demanar permís per fer-ho, ha devorat amb una sola queixalada els nostres litorals marítims, ha fet màgia fent desaparèixer davant dels nostres ulls les nostres platges, ha esclafat violentament les línies elèctriques i conduccions d’aigua, ens ha deixat sense paraigües, ha arrasat els nostres cultius, ha tirat per terra els nostres arbres i ha desmantellat els nostres hivernacles.

El "Glòria" ha marxat, però ens ha avisat que la crisi climàtica està amb nosaltres, es tracta d’una emergència del present que s’ha d’afrontar, en vindran d’altres i cal estar preparat per sobreviure, conviure i viure.

El clima ha canviat, el món canvia, i quan tot canvia, tot segueix igual a Caspaland, un Parc Temàtic que fa més de 80 anys que resisteix, encara que resisteix malament, el pas del temps. Malgrat que el parc rep habitualment, cada vegada més habitualment, l’aplicació de capes de pintura a dojo, aquestes no arriben a tapar mai la realitat de les seves estructures que estan velles, corcades i podrides per dins.

Caspaland no és el nom oficial del parc però és com tothom el coneix avui. Abans d’inaugurar-lo, l’any 39 com a Frankoland, va ser necessari enderrocar i netejar a fons tot allò que feia nosa, el que molestava i era un destorb. Els encarregats de portar-ho a terme van ser els militars i els policies polítics, que encara formen part de l’immobilitzat del parc. Van haver de netejar la terra de les males herbes que havien crescut, de dissidents, de comunistes, de rojos com ells deien, de gent que pensava però pensava diferent. També va ser necessari (i frapant per a ells) utilitzar explosius, com les bombes que van llançar a Sant Felip Neri, assassinant a desenes d’innocents, la majoria d’ells eren nens, danys col·laterals va dir la seva propaganda. Tot pel parc. Tot per Caspaland, un parc de l’horror fet a imatge i semblança del Naziland a Alemanya i Mussoliniland a Itàlia.

A la mort del fundador del parc, el seu hereu JCB, va decidir canviar-li el nom i que passés a ser un parc lúdic enlloc d’un parc de l’horror, que és el que reclamava la gent. Va fer una rentada d’imatge i una nova capa de pintura, aquesta vegada brillant, també va retolar de forma ben visible i a tot arreu el nou lema del parc “cap a una transició”. Però malauradament res canviava, tot era igual de forma estructural, ni el lloc, ni les atraccions, ni els escenaris, ni els mobles, ni els empleats.caspaland2

I aquell parc que havia de reconvertir-se i ser l’exemple de reconversió d’altres parcs que volien fer-ho, va seguir sent el mateix parc brut, obscur, vell i ranci de sempre, el mateix Frankoland, el Caspaland de sempre.

Alguns dels seus visitants, van confondre la realitat amb la ficció i van ser enganyats, pensant que la transició havia existit realment i ara el parc era un lloc agradable per passejar i viure on es governava en democràcia i respectant l’estat de dret. Tot mentida i confusió, la mateixa confusió que tenen els visitants del parc quan veuen deambular pels seus carrers a personatges com Torrente i Martínez el Facha, amb altres com Jiménez Losantos, Marhuenda, Inda i Abascal, sense poder distingir quins són els de ficció i quin són els reals.

Des de fa uns mesos (potser anys), com ja se li veia el llautó, i aprofitant l’arribada de l’hereu de JCB, de qui diuen que està “mu preparao”, Caspaland ha iniciat un intent de nou rentat d’imatge, fent veure que la justícia està per sobre de qualsevol ciutadà, i que la Llei és per a tothom, però clar, com Caspaland és com és i res no canvia des de la seva inauguració, la nova capa de pintures ha consistit només a vestir amb togues els més fidels i fanàtics al règim, i dividir el parc en 4 territoris, el Supremoland, l’Audiencialand, el Superiorland i el Constitucionaland. Una divisió que no és tal, tot segueix igual.

Han augmentat el nombre d’espectacles en aquests territoris del parc, així a Supremoland hem contemplat atònits el seu show estrella, “el Juicio del Procés”, una tornada a l’horror que mai ha deixat d’existir al parc, amb gran ressonància internacional, que dona i seguirà donant molt a parlar i fer. D’aquest show se’n està parlant fins i tot, a molt Parlaments democràtics, a Nacions Unides i a Amnistia Internacional. Ara que aquest espectacle ha acabat, n’ha començat un de nou en una sala més petita però igualment macabre, la sala JEC, sota el nom “la expulsión del President Torra”, basada en com uns jutges prevaricadors dominen tota una societat, se’n riuen de les Institucions i acaben per fer fora al líder escollit pel poble. Bé encara no ha acabat, però tots sabem com acaba.

caspaland3A més, aquesta setmana, la setmaneta que dèiem a l’inici de l’article, estem d’estrena, a Audiencioland ha començat “el Juicio de Trapero”, la segona part de la "saga del Procés", y que narra les peripècies d’un policia del cos dels Mossos, a qui el poble va considerar un heroi per fer bé la seva feina un mes d’Agost del l’any 17, i a qui ara els jutges tramposos i venjatius sotmeten a una farsa de judici. Aquest show té un missatge pedagògic, vol deixar clar a milions de persones, i a generacions i generacions de policies que qui manen són ells, els jutges. La factoria creativa de Caspaland, del tot autofàgica actualment, no para, ja està preparant el final de la seva antológica trilogia, “El retorno de Puigdemont".

Malgrat els calers que es gasten en promocionar el producte, i les capes i capes de pintura, la resta del món ja no compra entrades pel parc, ara les han de regalar, són gratuïtes i per entrar només calen 4 requisits que diuen patriòtics i per ells són imprescindibles: ser violent o acceptar la violència, ser anticatalà, no respectar la llibertat de pensament i d’acció dels altres, i no ser gens demòcrata.

Caspaland seria per riure sinó fos perquè és un autèntic drama.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

RES HI HA DE NORMAL

reshihadenormal1

Desitgem que torni la normalitat al context polític, volem veure la tornada a un escenari tranquil i normal de les coses, necessitem sentir que es fan passos que ens portaran a recuperar aquesta situació de normalitat perduda en els darrers anys, que ja en són molts, però no us enganyeu, aquí no res hi ha de normal.

Malgrat busquem com enganyar a la nostra ment, vivim en l’excepcionalitat més absoluta, privats de llibertats fonamentals que estant en mans d’altres, ja sigui un govern, ja siguin uns jutges, ja siguin uns mitjans de propaganda que ens dicten el que està bé i el que està malament fer, o ja sigui la suma de tots ells.

Que veiem als senyors Puigdemont i Comín participant en les sessions del Parlament Europeu no té res de normal, no són lliures d’exercir el dret de representació dels seus votants, sobre ells recauen les malicioses accions no democràtiques dels que es creuen “senyors” sobre nosaltres i que els hi volen retirar aquesta facultat, sobre ells hi ha l’amenaça certa de demanar la seva detenció. No res hi ha de normal en què puguin ser lliures a tot el món, menys a l’estat espanyol, menys a casa seva, a Catalunya. Res hi ha de normal en què encara segueixi aquesta persecució.

Que veiem la sortida de Jordi Cuixart de la presó no té res de normal, perquè 48 hores més tard hem vist el seu retorn a la gàbia on continua privat de la seva llibertat com a conseqüència d’una sentència que fa vergonya només pensar-hi. Ell i altres líders socials, igual que els altres polítics empresonats, incloent-hi una presidenta electa democràticament pel Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, són esclaus segrestats pel poder pervers judicial, una colla de fanàtics i energúmens. Res hi ha de normal, això és molt gros i encara manca una solució. reshihadenormal2

Que veiem que han nomenat a una socialista, Dolores Delgado, com a fiscal general de l’estat no té res de normal, el PSOE-PSC són artífex de l’aniquilació de la democràcia a Catalunya amb l’aplicació del 155. Demà comença el judici al major Trapero, i a hores d’ara encara roman l’acusació de rebel·lió i sedició feta per fiscalia de l’estat. Res hi ha de normal en l’acusació al major dels Mossos, ho sabem perfectament, igual que sabem que la seva única culpa va ser no donar l’ordre d’atonyinar als seus ciutadans que només volien votar.

Que veiem una taula de negociació Gobierno Español i Esquerra ERC, i la recent entre els grups majoritaris dels partits que componen el Parlament català, no hi ha res de normal. S’intueix una aposta personal de Junqueras dins de la seva guerra fratricida amb Puigdemont, segurament amb l’ombra d’en Mas i alguns dels antics d’Unió, per d’abraçar-se als Comuns i PSOE a canvi de què? Només de sortir de la presó i la resta fum? El mateix fum que hi havia en les estructures d’Estat i la mateixa xarrameca buida que ens prometien? Res hi ha de normal en la seva resposta: “Y una mierda. Y una puta mierda”, com a reacció a una pregunta molt normal.

reshihadenormal3Que veiem que el govern de Madrid s’omple la boca de dir que la solució vindrà pel progressisme, el seu progressisme constitucional fet a mida, i onegi la paraula diàleg com a lema propagandístic per no tenir precisament diàleg sobre certes coses, no té res de normal. Quatre paraules boniques per seguir fent el mateix de sempre, que han permés estabilitzar el govern de Madrid i a la vegada dividir a l’independentisme perquè torni a caure a l’ona de l’autonomisme, al somni dels submisos i a la renúncia voluntària dels seus drets i llibertats, per tornar de nou a la casella de sortida.

No hem fet tot el que hem fet, no hem arribat on hem arribat, per ara tornar al començament, per anar allà on ja estàvem, per tornar a viure a l’excepcionalitat infame excepcionalitat de la indignitat del què no té drets i no busca solucions.

Res hi ha de normal en el que hem fet, i ho seguirem fent fins ser lliures.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

NO ROBARÀS...

norobaras

Espanya ens roba i ens segueix robant.

Aquesta setmana s’han publicat les dades del dèficit fiscal de Catalunya amb l’estat segons el flux monetari, la xifra supera els 16.800 milions d’euros en els exercicis 2015 i 2016. D’acord amb aquestes xifres, el dèficit fiscal del 2015 va suposar el 8,2% del PIB en un any que els catalans van aportar el 18,9% dels ingressos del sector públic espanyol, un total de 16.803 milions d’euros, i només van rebre el 13,2% de la despesa. Respecte al 2016, el dèficit fiscal va ser del 7,9% del PIB, els catalans vam aportar el 19,2% dels ingressos del sector públic espanyol, un total de 16.801 milions d’euros, i només vam rebre el 13,5% de les despeses.

Aquestes xifres empitjoren més si restem la despesa discrecional de l’Estat, és a dir, si s’exclouen les despeses de la seguretat social, bàsicament pensions i prestacions d’atur, que s’han de considerar com a drets adquirits per els ciutadans a títol personal i no subjecta a la discrecionalitat de les polítiques territorial del govern central, i que d’aquesta manera fan pujar l’índex del dèficit més enllà del 10%.

Aquest percentatges, que no tenen cap cas similar a tot el món occidental, mostren que l’espoli a Catalunya persisteix any darrera any i es fa insuportable. Ni a la Baviera alemanya, ni al Massachusetts americà, per posar dos exemples clars de zones de gran contribució proporcional al seus respectius Estats, el percentatge s’acosta al nostre. Això no és solidaritat, això és un robatori gran com un cabàs.

norobaras2

Catalunya pateix un efecte contractiu continuat en la seva economia com a resultat del dèficit fiscal derivat de l’actuació de l’Administració central, cosa que perjudica el nostre benestar present i futur. Cada dia surten 45 milions d’euros de Catalunya cap a Espanya que no tornen. El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya representa un important drenatge de recursos que té uns costos socials i econòmics molt importants.

Dit d’un altre forma més directa, són uns lladres. No robaràs... I sense excepcions, no robaràs..., tampoc als catalans.

En quant l’aspecte social, s’acostuma a dit que Catalunya ha de ser solidària amb les altres comunitats de l’estat espanyol i s’oblida que a Catalunya mateix hi ha molta pobresa, una xifra estimada de prop d’1 milió de persones. No és just que els diners que haurien de servir per ajudar als catalans amb menys recursos acabin destinats a finançar burocràcies sobredimensionades d’altres comunitats, exèrcits fatxendes i cossos de policies estatals, que quan venen a Catalunya, no venen a fer el bé i a protegir-nos sinó que venen a fer mal.

norobaras3En quant l’aspecte econòmic, els empresaris, treballadors, polítics, estudiants, investigadors, consumidors, i en definitiva, tots els ciutadans de Catalunya fan i faran esforços per què el país pugui competir. El govern, central i local, han de garantir que les infraestructures i els serveis públics que els catalans tenen, han d’estar a l’alçada d’aquells dels que tenen els competidors d’altres indrets, però això no succeeix. Ens estem quedant enrere comparativament amb altres àrees de l’estat: línies de metro que mai no es fan, trens d’alta velocitat que mai no arriben, hub intercontinental de l’aeroport del Prat que mai no es produeix, ampliació del port i corredor mediterrani, solucions a les carreteres més congestionades i perilloses que no es porten a terme, rondes col·lapsades, universitats infradotades que no poden oferir el que la indústria necessita, etc., són només alguns dels senyals d’alarma que ens avisen que estem perdent el tren d’Europa i del món. On hi ha més activitat econòmica ha d’haver més infraestructura pública, en el cas català, a l’estat espanyol passa just al contrari.

Amb els nostres recursos es perpetuen sistemes negligents, sistemes basats en el subsidi i no en la productivitat. El dèficit fiscal ofega l’economia catalana de forma directa i indirecta.

És el nostre futur, però com podem demanar justícia fiscal a qui no sap el que és la paraula “justícia”? Com podem demanar-li sang al vampir? Com podem demanar-li al lladre que ens torni el que ens ha robat?

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya