jutges

VAR I JUSTÍCIA

La implantació del VAR durant el Mundial de Futbol de Rússia, el sistema de videoarbitratge que permet veure repetides les jugades polèmiques, està fent més just el món del futbol, i com a conseqüència, minimitza l’error humà i els condicionaments previs del jutge, evita les especulacions dels afavoriments a determinats equips, restringeix la possibilitat de compra dels arbitratges, en definitiva, disminueix i quasi elimina l’adulteració del joc i del seu resultat, cosa que està provocant un Mundial de futbol més atractiu, almenys, més net segur.

L’acceptació del suport tecnològic al futbol, en un esport tradicionalment reticent sota un anacronisme obsolet que sosté que la polèmica arbitral és la salsa del futbol, marca un punt d’inflexió d’augment de respecte i de justícia cap als jugadors i els espectadors, cap a qui tant ens agrada aquest esport.

El VAR fa justícia, deixa retratat al jugador que simula coses que no són, als mentiders i als engalipadors, als jugadors que volen enganyar a l’àrbitre, però també evita i deixaria retratat a l’àrbitre que volgués fer el que li sembla sense arguments, al jutge que volgués aplicar un reglament inventat i totalment subjectiu. La justícia arbitral ha deixat de ser cega en aquest Mundial de futbol gràcies al VAR. VAR i justícia són dos conceptes que s’encavalquen, que van de la mà.

Per Espanya, concretament per la seva selecció de futbol, el VAR ha sigut altament beneficiós, donant com bo un gol marcat per Iago Aspas, que el col·legiat del partit inicialment havia invalidat per fora de joc, i que amb el VAR es va veure que aquest no existia donant com vàlid el gol, fet que podria haver acostat a la selecció espanyola a la seva eliminació. var2

Doncs igual que la selecció va necessitar l’ajuda de la tecnologia en forma de VAR per fer justícia, la justícia espanyola necessita el seu VAR particular, de forma urgent, necessita un sistema independent que revisi les sentències judicials que la societat percep com injustes, com aberrants, i que en són moltes i de molt grosses. D’altra forma, l’abús de poder, la pantomima judicial és evident, i la desconfiança amb qui imparteix justícia és total.

Així, casos evidents com el dels joves condemnats per l’agressió inexistent d’Alsasua, acusats per lesions greus i comportament terrorista, i que ha portat a centenars de milers de persones a manifestar-se en contra de la desproporcionada sentència als carrers. El cas dels titellaires acusats i fins i tot, empresonats per enaltiment del terrorisme només perquè un dels personatges portava una pancarta que deia “Gora Alka-ETA”. El cas dels rapers Valtonyc i Pablo Hasel condemnats per enaltiment a l’odi, injuries i calumnies al rei i a les institucions de l’Estat. El cas i alliberament dels membres de La Manada que no es sosté per enlloc, i que han provocat una indignació general a tota la població de bé.

varSense parlar dels diferents casos de presos i ostatges polítics, inicialment amb Arnaldo Otegui i ara amb els diferents líders i polítics catalans favorables al dret a decidir, dret fonamental aprovat per l’Assemblea General de l’ONU, empresonats per delictes inventats que no han comès sinó per ser fidels a les seves idees. En aquest cas, un documental realitzat per Mediapro ha demostrat amb imatges que els Jordis sols són responsables d’intentar pacificar a la gent concentrada el 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia. Aquestes imatges són un VAR perfecte, però la justícia prevaricadora, descendent directa del franquisme, de la ultradreta més rància i més radical, i de l’Opus més fosc i carca, ni ho considerarà, ja que no els interessa la realitat i la justícia que han d’impartir, no els interessa el patiment de les persones innocents, només els interessa el poder a qualsevol preu i la por suportada per mentides permanents.

Justícia de bar o VAR de justícia, this is the question...

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

mortborbo

MORT AL BORBÓ

Catalunya no ha estat mai massa procliu a ser monàrquica, i ,ara el rebuig és absolut.

El vergonyós discurs de Felip VI, dos dies després del referèndum i de la violència policial, el 3 d’Octubre, obviant demanar diàleg, oblidant a tota la gent de Catalunya que va anar a votar per voluntat democràtica, justificant els cops de porra i la violència de les forces armades al poble, incentivant l’actitud bel·ligerant del govern espanyol de l’època, el va abocar a ser una persona non grata al principat.

El rei dels espanyols, com es diria en el llenguatge dels escacs quan el rei fa un moviment pensant només en la seva autoprotecció, es va enrocar, va decidir formar part del conflicte, girant l’esquena a una part dels catalans, renunciant per sempre més a un hipotètic i possible arbitratge futur.

S’ha guanyat a pols el resultat, no pot venir a Catalunya sense generar animadversió general, sense ser plantat per les nostres institucions, no pot venir ni a un sopar sense que la policia hagi de blindar els carrers per on ha de passar i reprimeixi les protestes que aixeca la seva presència física en el nostre país. Ell i la seva medieval institució tenen un problema, el problema no és nostre.

A Catalunya, el monarca dels espanyols i la seva institució ha perdut tot respecte, genera desconfiança, genera foscos, genera tuf de corrupció, genera animadversió, genera antipatia, genera repugnància. S’ha fet realitat, la frase que procedeix del romancer català “mort el Borbó” i que va tornar a posar de moda fa 10 anys l’incombustible Joan Tardà, per cert, felicitats en el dia de la seva onomàstica. mortborbo2

Es va posicionar a favor de l’estat de Rajoylàndia, de l’estat de Llarenalàndia, de l’estat de Florentilàndia, de l’estat d’A-por-ellos-làndia, un estat on jutges, forces armades i polítics amb màsters inventats, s’han fet el seu propi lloc imaginari en forma de plaça de braus adornada per garlandes rojigualdas, en el que viuen isolats formant un estat dins del mateix estat, un estat feixista, un estat que actua sempre en defensa dels violents, en defensa de la força bruta, en defensa dels repressors, en defensa dels prevaricadors i dels corruptes. Un estat que mentre allibera a violadors de les nits navarreses i violadors dels drets humans, engarjola durant mesos a polítics demòcrates sense cap judici.

Espanya, el seu mediocre rei, els jutges que imparteixen injustícia, i la gent que s’ho creu, han perdut tota dignitat democràtica, tot respecte, tota credibilitat. Internacionalment, el món comença a conèixer i a fer-se ressò que el franquisme perviu a Espanya, que la transició democràtica no va ser tal. Espanya és un estat fallit a Catalunya, no s’accepta com a tal per tot el que representa. Va camí de ser-ho al món (espero), fins a la seva defunció total.

Visca la República, mort al Borbó!

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

timbaler bruc

NI VIOLINS, NI TROMPETES...TAMBORS

Eren els temps de la transició política espanyola quan s’estrenava "Violines i Trompetas", una obra de Santiago Moncada que explicava les divertides vivències d’un trio de músics de cambra. Un trio que no només ho és en el sentit musical, també és un trio emocional. La comèdia va ser tot un fenomen de públic i taquilla a Barcelona, on es va representar durant anys al desaparegut Teatre Talia, protagonitzada pel cordovès Paco Morán.

En una època on tot semblava que era nou, on semblava que la llibertat i la democràcia començaven a treure el seu caparró, on la foscor de la dictadura franquista semblava que donava pas a la llum d’una nova realitat, aquesta obra que insinuava més que deia, semblava que volia trencar però no anava més enllà.

I és que la transició no va ser res més que això, un concert de violins i trompetes.

Els violins, instruments de relaxació per excel·lència, per tranquil·litzar, per calmar. Ho hem vist representat desenes de vegades en l’enfonsament del Titanic, on l’orquestra no va deixar de tocar aquest instrument per intentar evitar el pànic dels aterrats passatgers que veien com l’aigua s’anava empassant tot el que trobava al seu davant.

Les trompetes, instruments de vent de llarg abast, amb el seu to més agut és ideal per ser escoltada a molta distància, en totes direccions, i en mig de molt soroll, per això s’utilitza militarment per tocar a retirada.

Violins des d’Espanya i trompetes des de Catalunya.

Calmar-nos, escoltant una clàssica melodia tocada en violí espanyol, agradable a les nostres oïdes, paraules de diàleg, paraules de reconciliació, paraules de reforma, paraules de canvi, paraules de reconstrucció de ponts, paraules que anuncien gestos, paraules que parlen canvis a poc a poc, però paraules buides com ja hem vist. Canvis que el que volen és tornar a estar al mateix lloc, mentre el Titanic s’enfonsa i cada vegada ho fa més.

Toc de silenci i tocar a retirada. Les trompetes catalanes de l’independentisme institucional han canviat el rumb cap a una situació que sembla que busca com a objectiu, tornar al punt de partida de recuperar la Generalitat i alliberar (o només acostar) els presos polítics, en lloc d’avançar decididament, i costi el que costi, cap a la República Catalana.

Ens volen amansar per després portar a la cleda. Relaxar-nos per ordenar-nos retirar. Doncs de cap manera, ni ens relaxarem ni ens retirarem. No escoltarem els violins ni escoltarem les trompetes, vinguin d’on vinguin, al contrari, farem sonar amb sonoritat contundent els nostres tambors, tambors de guerra, instruments de percussió que ens facin enaltir el nostre valor enfront l’enemic, fent-nos semblar més ferotges i nombrosos, dels que som, en front de la desigual batalla.

Ni violins, ni trompetes...tambors! violines y trompetas

Costa passar el dol d’haver tingut la República a tocar, és més fàcil a curt termini fer dissabte i guardar o tirar el tambor. Però no ho farem, ens aixecarem d’aquesta frustració tocant més alt i fort la nostra música, preparant amb més cohesió, intel·ligència i fermesa la nostra futura escomesa. La nostra lluita no comença ni acaba amb les banderes, els llaços i les creus, la nostra és un lluita per la llibertat, per la democràcia, per ser com som i com volem ser, pel benestar dels nostres hereus.

Un cop la República sigui una realitat, ja escoltarem els violins i les trompetes, però sempre tindrem els tambors preparats al rebost de casa nostra, per si ens volen prendre el pèl i ens hem de convertir en el "timbaler del Bruc" que tots portem a dins.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

sancheztein

EL MONSTRE DE SANCHEZSTEIN

Luis Ricardo, cantidubi dubi dubi cantidubi dubi da, ya!, era la cantarella en forma d’ordre que se li havia de donar per desbloquejar a un entranyable monstre escanyolit en versió cañí de Frankenstein, el monstre de la novel·la de Mery Shelley, interpretat en el concurs per Pepe Carabias.

El monstre de Sanchezstein era un concurs infantil de finals dels anys 70, emès per TVE, l’única televisió de l’època, que premiava les habilitats lingüístiques dels nens que hi participaven. S’havia d’aconseguir un objectiu, per superar-ho, el monstre interpretava literalment les instruccions que li donaven els nanos, com per exemple, “vés a la dreta i parat davant la taula, Luis Ricardo, ja!”. Però si les instruccions no eren clars, eren malinterpretades o eren contradictòries, el monstre s’embolicava, s’equivocava i entrava en una situació de bloqueig, agitant-se compulsivament i llançant desagradables sons guturals que només podien ser parats per la cantarella inicialment esmentada del cantidubi.

Eren el temps de mirar la tele abans de fer els deures, mentre berenaves pa amb xocolata, pa sucat amb oli i sucre o sal, o un entrepà de foie-gras (no paté) Mina, el que tenia la clau per obrir la llauna lateral. Han passat 40 anys, ja ningú berena això, hi ha desenes i desenes de televisions, ràdios de tot tipus encara que la majoria d’una tendència, hi ha Internet i premsa impresa i digital, però el monstre ha tornat, Pedro Sánchez o Sanchezstein, en versió PSOE, comandant el que anomenen “govern Frankenstein”, segons manifestacions dels que sempre tenen un mal perdre. Frankenstein vs Franco-stein.

El panorama no és fàcil, per un costat tenim un president de govern de l’estat que ha arreplegat les forces per guanyar una moció de censura i fer fora als corruptes i als no demòcrates d’ultradreta, a la banda de M. Rajoy que feia set anys que estava al poder. Defensar-se és una cosa, però construir és un altre molt diferent. Conservadors i progressistes. Socialistes de dretes i socialistes d’esquerres. Nacionalistes castellans (no espanyols), nacionalistes bascos i catalans. Centralistes (que no unionistes) i independentistes. Demòcrates i no demòcrates del 155. Autoritaris i pactistes. Els que demanen canvis i els que res volen canviar. Fins i tot, peninsulars i insulars.  

sancheztein2Si no es fan concessions immediates i no només gestos de distensió, si no es fan accions i no només apel·lacions al diàleg a llarg termini, si no s’assumeixen riscos polítics, el futur li serà breu a Sánchez, serà un govern feble que es debilitarà cada cop més , els qui li han donat suport, li trauran. Però si fa les concessions, la manca d’adhesions li vindrà des de dins, des de les dissensions internes del seu propi partit i des de la poltrona dels seus barons. Té l’oportunitat de ser un estadista però segurament no té la capacitat per ser-ho. Ho veurem en poques setmanes, potser dies, jo no hi confio. Hi ha moltes possibilitats que l’entesa sigui impossible i que el caos s’instal·li en la política espanyola.

Davant d’això, els forts guanyarem, els que tenim la força de la persistència, els que tenim la força de la resistència, els que tenim la força de la llibertat i la democràcia, els que tenim la força de l’inconformisme davant les injustícies, els que ja no esperem res de ningú, els que ja sabem que ningú ens regalarà res, els que tenim la força de voler progressar, lluitar pels drets civils i la llibertat d’expressió de tots els ciutadans, els que tenim la força de no acceptar un nou cop d’estat donat per les forces d’ocupació violentes i uns jutges prevaricadors que fan de l’aplicació de la seva visió política, la seva injustícia. Mentre ells (PSOE-PP-Cs), utilitzen Catalunya com el seu tauler d’escacs i de batalla per aconseguir el poder de cara a un nou escenari, nosaltres a no escoltar-los, a no mirar-los, a no caure a les seves provocacions, nosaltres al nostre objectiu, fer un millor país, fer un país millor.

Per finalitzar, recordar i riure una estona no us perdeu aquest enllaç del concurs infantil comentat a l’article:

http://yofuiaegb.com/el-monstruo-de-sanchezstein-luis-ricardo-cantidubi-dubi-dubi-cantidubi-dubi-da-ya/

Cap a la República Catalana, Luis Ricardo, ja!

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

creus cadaques

FER-SE’N CREUS...GROGUES

L’expressió “fer-se’n creus” és una dita típicament catalana, avui secularitzada però de clara herència religiosa cristiana, equivalent al “deixar de pedra” o “deixar glaçat”, que vol dir sorprendre’s, estranyar-se o admirar-se davant d’una situació poc habitual, insòlita, extraordinària o increïble.

I és que la situació actual és insòlita, increïble i trista, molt trista. Les dictadures ho són. Us havíeu cregut allò de recuperar les institucions, tornar a autogovernar-nos, la democràcia, fins i tot l’autonomia o preautonomia, doncs res. Aquí 155 i punt. Aquí els vencedors, els dipositaris del poder absolut, i a l’altre costat aquests “somiatruites” per la llibertat, aquests demòcrates vençuts i agenollats.

És una situació en què uns fan i els altres desfan. Uns posen llaços grocs i els altres els treuen, no posen llaços d’altra color o creen altres expressions, els treuen, fan mal bé el que construeixen els altres. Com deia un tuit aquesta setmana, per posar llaços grocs només calen mans nues, per treure’ls calen estisores, tenalles i altres eines de tall i destrucció, aquesta és la diferència. Hi ha els creatius i els que no accepten la creativitat.

Per un costat hi ha els que volen canvis, per millorar, i per altre els que volen quedar-se com estan, encara que sigui vivint a les escombraries, en el país de la Gurtel, en el país de la Púnica, en el país del cas Lezo, en el país del frau de les dessaladores, en el país del cas Noós, en el país del cas Andratx, en el país de les caixes B, en el país de la corrupció com a sistema de funcionament, en el país en què no hi ha separació de poders, en el país que fa el ridícul a Europa sencera, en el país en que existeix una monarquia encara, en el país on es persegueix la llibertat d’expressió, en el país on es persegueixen els drets humans, els drets polítics i els drets socials, en el país que reuneix tots els malsons que es fan i es desfan.

Com també llegia aquesta setmana, què vols esperar d’un grup que es mobilitza totalment per treure creus grogues que es planten a les platges amb un significat de solidaritat, però que permet que aquestes mateixes platges es plantin els cadàvers d’immigrants que fugen de la pobresa i de les guerres al seu lloc d’origen. Què vols esperar d’ells, de qui els voten i de qui els accepta?

Ja res ens sorprèn, és per fer-se’n creus...grogues.

Això “s’està fent més llarg que la Quaresma”, una altra expressió quotidiana d’herència cristiana en al·lusió a manifestar que una cosa dura molt. La Quaresma simbolitza el període de set setmanes entre Carnestoltes i Pasqua de Resurrecció, dies de dejuni i abstinència en record dels 40 dies que Jesús va passar al desert, patint fam i lluitant contra les temptacions del dimoni. Doncs bé, els catalans fa més de 300 anys que estem patint i lluitant, ja no contra les temptacions del dimoni sinó contra el mateix dimoni manifestat en les seves versions més desagradables, ferotges i lletges.

Possiblement “hem fet Pasqua abans de Rams”, expressió que significa que hem fet les coses en sentit invers, i possiblement vam pensar que la República era possible i que Europa ens donaria la raó pel sol fet de ser demòcrates. És clar que l’Europa dels estats, no ens donarà la raó fins que la seva opinió pública faci la força suficient, en això estem.

Hem rebut i rebrem “el bes de Judes”, expressió que fa referència als actes d’afecte enganyosos en al·lusió al petó que li va donar l’apòstol traïdor a Jesús a l’hort de Getsemaní, perquè el poguessin identificar. Hem cregut, ingènuament, que alguns partit del panorama de l’estat ens podrien voler, hem confiat que Podemos respectaria el dret a decidir, fins i tot que el PSC seria un partit que entendria la voluntat dels catalans, però no, és el PSOE de sempre, és un partit que només l’interessa governar com sigui, a costa de qui sigui i a curt termini.

“S’han estripat les vestidures”, igual que va fer Caifàs com a mostra d’indignació, quan va preguntar a Jesucrist si era fill de Déu i aquest el contestà afirmativament. A Espanya, a les seves institucions i als seus ciutadans, s’han estripat les vestidures, indignats, quan a Catalunya hem dit alt i fort que ens semblava que ja no volíem estar a Espanya, que no ens interessava i que per mesurar el volum d’aquesta voluntat, volíem votar. S’han estripat les vestidures quan els hi hem dit que som demòcrates i que volem sotmetre les decisions importants a tots els ciutadans.

Quan al governador romà de Judea, en Pons Pilat, li van portar a Jesús per condemnar-lo, no va trobar greus els càrrecs que l’imputaven. Va aprofitar l’ocasió per aplicar un costum de l’època que consistia a alliberar un pres. Per fer-ho va deixar trial als jueus triar entre Jesús o un delinqüent comú, anomenat Barrabàs, una acció insensata que es coneix com “barrabassada” i que va tenir efectes contraris, ja que el poble jueu va triar salvar al delinqüent i crucificar a Jesús. Una barrabassada és haver volgut aprofitar els rèdits que dóna l’anticatalanisme per augmentar uns quants vots, amb la factura i fractura que això suposa i suposarà. De barrabassades en veiem cada dia, i cada dia més en política.

Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular, i després de rentar-se les mans va dir “innocent jo sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”, i d’aquí naixeria l’expressió de “rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa, actitud molt semblant a la que hem vist aquests dies en el PNB (o PNV?) donant suport al PP pels pressupostos. Com a conseqüència, jo els diria que vigilin, i aplicaria una altra dita, aquesta no cristiana ni catalana sinó molt espanyola, que diu “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar”.

Un cop portat Jesús al turó del Gòlgota també conegut com a Calvari, als afores de Jerusalem, i per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegués una creu amb la inscripció INRI , acrònim d’Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum, és a dir, “Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus”. Avui l’expressió “per més INRI” equival a dir patir un greuge a sobre del sofriment, una cosa més sobre una ja dolenta. Per més INRI els catalans demòcrates hem d’aguantar tenir ben a prop als autoritaris.

“La carn és dèbil”, és una expressió que surt de l’Evangeli de Sant Mateu per explicar davant de la seva imminent mort, la força de l’esperit per sobre dels punts febles de la naturalesa humana. Fa mesos que volem estar tranquils, lluitar és cansat i més contra aquest tipus d’enemic, el feixisme en estat pur que vol fer veure que és normal el que no ho és. La carn és dèbil i ens pot portar a acatar el que ens diguin i desconnectar, però l’esperit d’evolució, de millora i de llibertat no ho permet ni ho permetrà.

creus lituania A Catalunya, seguirem plantant les creus grogues, si ens en treuen deu, en posarem cent; si ens en treuen cent, en posarem mil; si en treuen mil, en posarem deu mil; si ens en treuen deu mil, en posarem cent mil; si ens en treuen cent mil, en posarem un milió. Igual que va passar a Lituània (Kryziu Kalnas), un lloc en què es van plantar creus en commemoració de lituans morts per la lluita de les seves llibertats, i que avui és un símbol d'identitat nacional, cultural i patriòtica contra la repressió russa, primer dels governs tsaristes i després de la repressió soviètica.

Així que finalitzaré amb un “endavant les atxes!”, que lluny de ser un crit militar i de guerra és l’expressió que es feia servir a les antigues processions per animar als prohoms a aguantar els ciris gruixuts anomenades atxes.

Mira per on, a una persona ni religiosa ni practicant com jo, li ha servit d’alguna cosa, a part d’una bona base de mates, el fet d’haver anat als Salesians de Rocafort. Una salutació des d’aquí, “contigo empezó todo”...

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya