aneclilliputenc  Aquesta setmana ha estat farcida de situacions i comentaris que podríem fer servir per identificar i titular la reflexió d'avui. Una de les frases és la relacionada amb la voluntat de perseguir a les persones que fan un mal ús de les xarxes socials, o millor dit, un mal ús en el camí equivocat, com si ara la persecució dels comptes de Twitter fos més important que la persecució de comptes a Suïssa dels corruptes. Ressaltar també la ja famosa frase de l'ara proclamat gran masclista ibèric, també anomenat “el darrer cavaller incomprès”, l'Arias Cañete, candidat del Partit Popular a les eleccions del Parlament Europeu al afirmar que “el debate con una mujer es difícil. Si demuestras superioridad intelectual es machista”.

Però finalment m'he quedat amb dues de realitzades pel ministre García-Margallo, que darrerament s'està apuntant al gran festival “epañó” de veure qui la diu més grossa. La primera frase, feta amb la intenció d'utilitzar un cert to poètic malversat per la seva forma i fons, era al comparar i voler veure similituds entre la situació a Catalunya amb la situació a Ucraïna. Va dir: “Si croa como un pato y nada como un pato es que es un pato”. La frase no té pèrdua, ja que els animals que “croan” o rauquen són las granotes, no els ànecs, que el que fan és clacar, “graznar” en castellà. La segona frase és la que el mateix personatge ha realitzat proclamant el benefici que tenen els ciutadans al pertànyer a Estats de gran dimensió i no fragmentats, sobretot per combatre el poder de les multinacionals enfront de ser un Estat de petita dimensió o lil·liputenc, com ha volgut dir que seria el cas de Catalunya. Comentari brillant, estava fi aquell dia el ministre, doncs és evident i tothom sap que precisament l'Estat espanyol no té vinculacions amb les multinacionals, sinó que està en mans de les petites i mitjanes empreses, no? A més, aquesta reflexió a la famosa novel·la de Jonathan Swift tampoc és molt encertada, ja que els lil·liputencs, malgrat ser petites persones que medeixen 15 centímetres d'alçada acaben fent marxar per cames al que veuen com un gegant, en Gulliver, és a dir, guanyen a la novel·la.

L'article d'avui va precisament d'aixó, va “d'ànecs i lil·liputencs. Els catalans podem ser perfectament com els ànecs: animal agradable, sa, saborós i del que tot s'aprofita. L'ànec veu món, perquè vola, i quan ho fa, és d'una forma molt curiosa, plegats i en forma de V (de victòria?). Així, el que va primer obre camí i talla l'aire pel segon que aprofita l'energia del seu antecessor. El segon fa el mateix amb el tercer i així successivament. Quan l'ànec capdavanter es cansa, passa a la cua, es van tornant i no hi ha cap que es pensi que és un “superànec” o un “subànec”. Si un ànec queda exhaust d'energies i perd la formació, altres es queden amb ell i l'esperen fins que es recupera. L'ànec, doncs, treballa en equip. Però una cosa és ser l'ànec, que com hem vist és un animal molt digne i ple d'excel·lències, i un altre de diferent és fer el “ganso” que és el que ha fet l'ínclit ministre. També hi ha diferències entre ser l'ànec i “pagar el pato”. D'això res de res, ho hem fet molt de temps sense més recompensa que el ressentiment i l'enveja dels receptors.

El discurs actual del Govern espanyol és dir que els que critiquen la recuperació són uns pessimistes, gent interessada que vol fer mal i sense escrúpols, però realment ni ells saben com fer sortir a l'Estat d'una situació dramàtica, on la realitat és que el que estava sense feina continua sense feina, mentre es van consumint els subsidis, no hi ha possibilitats de tenir oportunitats malgrat que la generació actual està molt millor preparada, estem en una situació on no es pot garantir un dret bàsic de la dignitat de les persones, que és simplement poder arribar a final de mes. Per aquests motius, entre d'altres, no ens sentim a disgust quan ens diuen ànecs, ja que ser-ho ens permet volar en grup i lluny d'on no hi ha les condicions per poder viure en les dignes i democràtiques condicions que volem. Mentre ells, els caçadors, ens disparen des de totes bandes, amb un xic de negligència, ja que mai han hagut d'anar a caçar, perquè l'ànec els hi autoservia directament la seva pròpia carn, la seva pròpia essència, a la seva taula. Però s'ha acabat, l'ànec vol marxar, volem (de volar) perquè volem (de voler).

El tema de Catalunya és un problema d'envergadura per dirigents i seguidors peperos, d'aquells que sempre s'han pensat que són capatassos i es comporten com a tal. Han intentat torejar-nos, no ens han escoltat quan volíem parlar i han utilitzat tota la seva maquinària, juràssica clar, per anar en contra del que vol el poble de Catalunya, ens han volgut menystenir i humiliar, i ara la truita ha donat la volta, han provocat que pels més moderats, la moderació estigui a viure en independència, pels que volen la pau aquesta es trobi en la independència, els que volen reivindicar-se ho facin en la independència, i els que volen lluitar per canviar les coses ho facin una vegada siguem independents. El vostre discurs de la por reflecteix la por que teniu vosaltres, la por que marxem, la por de quedar-vos empobrits. Pensàveu que els catalans, sempre pacients i calculadors, i considerats com covards per vosaltres tot sovint, aguantarien tot el que fes falta, però els covards resulta que esteu sent vosaltres, “toreros” de pa sucat amb oli. Una covardia malaltissa, la malaltia de poder perdre el que considereu que és vostre, el que vàreu guanyar com botí de guerra, un botí sí, aquesta és tota i l'única consideració que ens teniu. Sabeu que la consulta segurament tindrà com a resultat una doble resposta afirmativa, d'això teniu por i per aquest motiu sou covards. Cada paraula que surt per les vostres “boquetes”, sovint deshonestes, és un mirall de què temeu que passi amb vosaltres. Aneu dient, que a mesura que més parleu més sabem com està el vostre estat d'ànim. Senyors del Govern i del PP, banderes de la intolerància i de l'involucionisme, sabeu el que és la llibertat? Sabeu el que és el dret a decidir de les persones?

Per què necessiten els lil·liputencs catalans al “gegant” (però amb peus de fang) espanyol? Per res. Som més de 7 milions de persones, cada vegada menys per manca d'oportunitats, amb un alt potencial industrial, comercial i turístic, amb una situació estratègica privilegiada, i amb unes infraestructures desaprofitades, que són autèntics diamants, com són el Port de Barcelona i Tarragona, així com l'aeroport que passaria a ser de forma immediata de tipus internacional, i que ara no ens deixen que ho sigui per motius polítics, no per motius de rendibilitat econòmica. Però per altra banda, podem fer mal, molt mal, d'aquí el temor. De moment es queden amb 16 mil milions d'euros anuals que aporten i no tornen, suposen el 20% del PIB espanyol i aporten un equivalent al 25%, som el 15% de la població i rebem com si fóssim menys del 10% d'aquesta. Les nostres exportacions són més, més diversificades i més àgils que les existents a la resta de l'Estat.

Però el problema no només és l'ànec català, realment aquest és un lil·liputenc problema, no us enganyeu. El gran problema, el problema gulliverià és que altres aus peninsulars volen i voldran abandonar aquest “coto” desèrtic i contaminat malgrat els rètols que indiquen que s'està regenerant. Realment és un problema en miniatura en comparació amb un procés de qüestionament de l'ordre social, polític i econòmic a tot l'Estat. Milions de ciutadans, catalans i no catalans, s'han adonat i s'adonaran quan revisis serenament els seus valors, que el Govern espanyol ataca als espanyols, i aquests volen i voldran marxar, però no del país, doncs no ho poden fer, però sí desitgen i desitjaran cada vegada més, fugir d'una situació sense futur que els fa sentir com a ciutadans indefensos, com a ciutadans no independents, com a presos d'uns quants que no volen que res es pugui moure. Darrere la façana d'una lluita entre nacionalismes, l'espanyol i el català, en el fons està el pols entre la verdadera democràcia contra un mal succedani d'aquesta. Imaginen que si als catalans se'ls permet decidir per si mateixos sobre una qüestió territorial, veurem després qui nega als espanyols que es quedin a l'Estat decidir sobre les estructures fonamentals del país en el qual volen viure o la política econòmica que volen triar mitjançant la participació directe dels ciutadans via referèndums. És millor per ells, els oligarques polítics, tant si són del PP com del PSOE, fer unes votacions generals cada quatre anys i entremig posar el país al seu servei, enlloc del revés.

 

Volem ser ànecs, volem ser lil·liputencs...perquè volem canviar, volem millorar.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493