fanalets  La cavalcada de Vic, s’ha convertit en pocs dies amb la més famosa de totes les Cavalcades de Reis que es fan i es desfan dins de l’estat espanyol per celebrar la festivitat dels Reis Màgics d’Orient.

I ha sigut gràcies a la reacció magnificada d’una anècdota, a la desmesura de forma interessada d’un fet que fa anys que succeeix, i a la sempre histèrica ressonància dels potents altaveus dels mal anomenats unionistes, naci-o-nalistes espanyols realment, el que han fet de la capital osonenca i de la festivitat de Reis que es realitza en aquest indret, una icona del malèvol i indecent adoctrinament independentista de la pobra i innocent mainada catalana.

Potser portar uns fanalets amb l’estelada a la cavalcada hagi sigut una idea de pa sucat amb oli, potser no ha sigut afortunada, potser no calia, però la imatge de l’estelada a Catalunya és una imatge que va més enllà de la política, és la imatge de la unió d’un poble a qui no se li respecta el dret més essencial de expressar la seva voluntat mitjançant el vot a les urnes, és una imatge associada amb la demanda de democràcia i de llibertat.

A més, i com sempre passa en aquestes situacions de propaganda, els que més critiquen una cosa, són els primers a fer-la. Així, C’S i el PP, els més iracunds amb Vic, sembla que són faroluzdos grups polítics que habitualment reparteixen globus, bosses, pins i caramels durant les cavalcades de Reis o els actes previs a aquesta, com pot ser acompanyar als patges quan els infants van a tirar la carta.

Els nens són nens, però no són rucs. Se’ls ha de tractar com el que són, fantasiosos, alegres, encuriosits, simpàtics, entremaliats, immadurs però com a persones intel·ligents. No és possible aïllar-los dins d’una espècie de bombolla ideològica i política, ja que la política, com l’economia, la religió i altres ciències socials, formen part de les nostres vides, i no només de la nostra vida com adult sinó també de la nostra edat infantil, adolescent i juvenil. Els nens miren i veuen, senten i escolten, atenen i perceben, llegeixen, opinen, volen i han de ser escoltats. Ells es formaran i viuran en un món en el qual domina la hipocresia i la doble moral, s’hauran de preparar a conviure en aquest context per a partir d’ell intentar-ho fer amb un que sigui millor o pitjor.

És clar que l’estelada no representa a tota la societat catalana, només ho fa als independentistes i no a tots. Però és a aquest grup, molt voluminós de gent, que s’identifica amb la senyera estelada a qui se’ls nega la llibertat d’expressió, de decisió, d’influència i d’acció. Quan les idees són menyspreades, insultades i fins i tot perseguides, és quan l’estelada passa a ser un símbol, a ser una senyera representativa i de combat, un combat pacífic i ideològic, un combat que només busca aconseguir la llibertat. I en aquest moment és quan apareix la transformació, la metamorfosi, de fanalets a far.

Un far que ens ha de guiar durant l’any 2017 a aconseguir les nostres fites i objectius, un any en el qual tot és possible, fins i tot la nostra llibertat, però que com deia Anatole France, premi Nobel francès de Literatura fa quasi 100 cents, “el futur s'amaga rere els homes que el fan”. Nosaltres, també les nenes i els nens, hem de ser el far, la llum, i com aquestes magnífiques construccions, estem isolats enfront de la grandiositat i immensitat de la mar, estem a la vorera del penya-segat, exposats a tot tipus d’inclemències tempestives que ens erosionen, víctimes de vents huracanats, de pluges torrencials, d’onades violentes, però res ni ningú ens destrueix, amb la nostra senzillesa i humilitat externa però la nostra fermesa i convicció interna, guiarem amb seny i calma al vaixell perquè arribi a bon port.

No esperem que el far sigui cap polític, ni dels nostres ni dels seus, no esperem que ho sigui cap organisme internacional, no esperem que ho sigui ningú de l’estat espanyol, porti o no porti cueta. El far som nosaltres, quan el far gira l’atenció cap a un altre costat, la mar resta en penombra, però el far continua allà a la seva atalaia, al costat de les roques, i en el seu recorregut circular esteu segurs que tornarà a enlluernar al mar per orientar-nos, inclòs fent sonar la seva eixordadora sirena per servir-nos d’orientació quan la pitjor de les boires no ens permeti veure res.

“El faroner de Cap de Creus

encén el foc amb llum de lluna,

du barba llarga fins als peus

i mai no menja ni una engruna.

Fa tres mil anys que vetlla el far

i ha viscut set-cents naufragis.

Té la mirada al fons del mar

o sempre canta mals presagis.

El faroner de Cap de Creus

ja sols espera una donzella.

Vindrà vermella fins als peus

en una barca amb bona estrella.

Potser ja no fondrà els esculls

ni es desfarà contra la terra.

Portarà l’alba al fons dels ulls

i avançarà cap a la serra.”

 

El Faroner del Cap de Creus de Miquel Desclot

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

runner Correm, marxem i escapem o simplement donem voltes i voltes sempre al mateix lloc.

Sabíem que no seria una cursa de velocitat, un spring de 100 metres lliures, sabíem que seria una cursa amb obstacles, molts obstacles, imaginàvem que seria almenys una mitja marató o fins i tot una marató sencera de les dures, però el que no ens podíem imaginar quan vam començar la cursa és que tindria una arribada no definida, que cada vegada que veiem a prop el rètol que anunciava l’arribada, aquest ens el traslladaven més enllà i nosaltres amb les forces cada vegada més minvades, havíem de començar de nou. No serà que no som runners com ens creiem i ens han posat dins d’una roda, una roda d’hàmster, i el que estem fent és donar voltes sobre el mateix lloc,  muntats en una espècie de bicicleta estàtica amb un fons pels que passen diferents escenaris però sense avançar gens, deteriorant les nostres energies que són traspassades en el temps a altres persones i entitats, xuclades per aquestes, que busquen objectius molt diferents dels que nosaltres recerquem i pels que correm. Som runners o som hàmsters.

Ara ens dieu que toca buscar un pacte per convocar un referèndum d’autodeterminació pactat amb el govern del regne d’Espanya... Com? Què?

I ho feu amb similar màrqueting i solemnitat que quan veu impulsar la consulta. Pacte Nacional pel Referèndum dieu, però ho voleu portar a terme amb l’acord dels polítics espanyols? Ens preneu el pel o sou uns somiatruites de primera categoria, ambdues coses igual de dolentes i negligents.

Un pacte amb aquells que precisament no volen pactar res d’això, que no volen pactar res de res. Voleu pactar la sortida d’un país del qual volem fugir i ho voleu fer pactant amb els que no volen que marxem? A què juguem? Això si que és una quimera, intentar pactar d’igual a igual amb qui no et reconeix cap tipus de sobirania, amb qui s’ha dedicat a incomplir tots els pactes històrics, voleu pactar amb qui ens vol mal? Voleu pactar de democràcia amb qui no hi entén ni vol entendre el que vol dir aquesta paraula? Voleu pactar de llibertat amb els hereus dels dictadors? Voleu pactar amb l’enemic? L’únic pacte que necessiteu és el pacte dels vostres ciutadans, nosaltres, de la voluntat majoritària d’aquest, la nostra.

Si teniu por, plegueu, sigueu dignes, tingueu vergonya. Perquè si no ho feu, passarem per sobre vostra.

Els catalans som runners, no hàmsters. No volem que ens poseu cap tipus de roda per anar donant voltes i no arribar a cap lloc. Sabem on volem arribar i no defallim, per molts obstacles que ens posin els poders fàctics espanyols, i també els polítics corruptes, porucs i apalancats catalans. Els mediocres, covards i traïdors no hi tenen lloc.

Això va de democràcia, nois! Això va de llibertat! Això va de futur! Això va de respecte! Això va de vida! Això va de Catalunya!

Bon Nadal, runners.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

pandujar  Història de dues ciutats és una de les novel·les més famoses de Charles Dickens, que narra la vida de dues ciutats molt diferents, Londres i Paris, dues ciutats només separades per pocs kilòmetres i un tros de mar, però que eren dos mons antagònics al segle XVIII, una època en la que hi ha importants i dràstics canvis socials, la Revolució francesa. La primera ciutat, Londres, simbolitza una ciutat trista, miserable, però també una ciutat en la qual destaca la pau i la tranquil·litat, on la vida és  senzilla i ordenada. Mentre que la segona ciutat, Paris, representa la inestabilitat, l’agitació i el caos de l’època.

El món està ple d’històries de dues ciutats, de mons aparentment antagònics, de contrastos. Sobretot un s’adona d’això quan visita en menys d’un mes, dues ciutats tan diferents com Reykjavik, talbaciutat-poblet islandesa de poc més de dos-cents mil d’habitants, paradigma de ciutat neta, verda i segura, i Shanghai, ciutat-país xinesa de més de vint-i-cinc milions d’habitants, símbol dels rètols de colors, el trànsit, el soroll i els taxistes escupin mentre condueixen.

Però els habitants islandesos i xinesos, a part de ser una dada estadística demogràfica són persones, i en dos mons tant diferents com aquests, igual que a la novel·la de Dickens, aquestes persones omplen la ciutat de petites i grans històries de temors, venjances i violència, però també d’amor, de confiança, de lleialtats i d’amistat. No hi ha mons 100% bons i mons 100% dolents, a tot arreu hi ha de tot.

Ah! les ciutats...durant segles la humanitat ha viscut organitzada en regnes o imperis dirigides des de ciutats, que moltes vegades aliades amb monarques assedegats de poder i territoris han volgut imposar models sociopolítics i econòmics basats amb el centralisme, sense considerar que la realitat era molt diferent, sense pensar amb les ciutats que volien abduir, sense pensar sobretot en les seves persones. Això succeeix amb Madrid i Barcelona, un altra història de dues ciutats, de dos mons separats només per sis-cents kilòmetres. Quan Madrid, que és només una cort de la qual emanen poders militars però no productius, vol passar a ser una nació a finals del segle XV i XVI, topa amb Barcelona, una ciutat amb vida pròpia, que es veu a si mateixa com més culta, més rica i més cosmopolita, produint-se una rivalitat que persisteix. Mons diferents però a la vegada tan iguals, mons fets per les persones que els habiten.

Els contrastos, els mons antagònics, on no hi ha bons i dolents absoluts, no només està quan compares ciutats diferents, es troben també dins de microcosmos més reduïts, dins de la mateixa ciutat, i no sempre estan separats per línies que limiten espais, siguin línies físiques o imaginàries, sinó que de forma més complicada s’interrelacionen, conviuen de forma quotidiana al món familiar, al món professional, en les aficions, etc., manifestant-se en determinats esdeveniments que fan aflorar aquestes diferències, com ha succeït amb el pregó de la Mercè i el nomenat pregó alternatiu. Dins de la mateixa ciutat podem parlar també de la història de dues ciutats, història de dos pregons.

Per un costat, el pregó de Pérez Andújar,  el pregó oficial fet per un anti-sobiranista, un escriptor que se les dóna d’intel·lectual, un home que se les dóna de rupturista però que ha sigut triat per ser un progre políticament correcte. Un home que diu ser de les esquerres més obreres però que des del seu discurs populista-obrerista, el de sempre, s’acaba alineant amb un pensament clàssic i interessat, que no existeix a Catalunya, on els bons són els “pobres treballadors oprimits castellanoparlants” dels barris marginals i els dolents els “empresaris que els exploten de la Barcelona burgesa”. Aquí, i ell ho sap perquè hi viu, tant rics i tant pobres són els catalanoparlants com els castellanoparlants, la lluita de classes no s’identifica amb cap idioma. Un senyor que diu lluitar per la democràcia però que menysprea, ridiculitza i embruteix el sentiment majoritari d’un poble, l’independentista al que compara amb els fanàtics ayatollahs iranians, un poble en moviment que és i representa la realitat, que no és única però que és transversal i enorme, una realitat d’autèntica ruptura i revolució. El seu discurs indirecte, en el que més enllà  de reivindicar els personatges del tebeo, la cultura i la música popular, i de fer un recorregut melancòlic pel tipisme d’una Barcelona que va desapareixent, el que fa és projectar una identitat no catalana de la ciutat. Avui no es pot parlar de cultura a Barcelona, o de societat barcelonina i no parlar del moviment més pacífic i important que existeix. No fer-ho és voler amagar-se, caure en un discurs dicotòmic ancestral, el discurs dels temps de Felipe González, un discurs que sí que dividia entre els catalans que canten el virolai i els catalans xarnegos que van a la fèria d’Abril. Tots som catalans, i de forma normal, no existeix ni adoctrinament ni força, dir el contrari és mentir, encara que alguns encara s’ho creguin. Un pregó dirigit a una de les ciutats de Barcelona, un pregó dirigit a dir unes coses i fer altres, un pregó a voler canviar-ho tot perquè tot continuï igual.

Per altre costat, l’actor, pallasso o bufó, que cadascú el catalogui com vulgui, Toni Albà, disfressat de Felip V va fer un pregó alternatiu de les festes de la Mercè, que amb el nom ‘El Merder 2016,, va desbordar el Pla de Palau, un pregó directe, que no vol enganyar a ningú, va ser el pregó del procés, un pregó ple de cafeïna orientat a la gent de l’altre ciutat de Barcelona, la gent que no li riu les gràcies a l’Ada Colau i les seves super-illes, la gent que no està còmoda amb exposicions històriques del franquisme,  la gent que vol la independència per la via democràtica i que exigeix un referèndum decisiu de proclamació.

Barcelona, una ciutat, dos pregons i dues emocions compartides que consoliden dos blocs antagònics. No hi ha bons i dolents si hi ha respecte, però atenció, que sí que hi ha uns que no volen la llibertat dels altres, i aquests no tenen res de bo...a quin pregó estaven aquests?

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

SIXENA: Una reclamació incoherent

El primer i el més important per entendre perquè hi ha unes obres d’art que van a parar al Museu de Lleida, és saber que, fins l’any 1995, el Monestir de Sixena pertenyia a la Diòcesi de Lleida. L’any 1995, per motius polítics, es crearà una Diòcesi separada amb el vist-i-plau, obvi, del Vaticà; aquesta serà la Diòcesi de Barbastre-Monzó; una diòcesi, repetim-ho creada de nou en nou.
A partir d’aquí, podem explicar el perquè del contingut del Museu Diocesà de Lleida, avui esdevingut “Museu de Lleida” perquè, en la seva gestió actual, hi intervenen més entitats a banda del bisbat i s’han afegit a la col·lecció obres procedents de l’antic Museu Comarcal (entre d’altres).

El bisbe que hi havia en aquell moment, Josep Messeguer i Costa, comença a veure que hi ha problemes de conservació i de desaparicions de patrimoni, i que es perdran obres de gran interès artístic, sinó es comencen a recopilar obres de tota la Diòcesi en un museu que esdevingués explicatiu de la història religiosa i artística d’aquest territori.


300px Monasterio de Sigena Vista general 02

Entre les obres que s’intentaran salvaguardar, estaran les obres del Monestir de Sixena, amb el beneplàcit de les monges de Sixena. Això és molt important.
Totes les obres religioses de la Franja que es troben al Museu de Lleida, van ser comprades o permutades.

Amb les pintures de Sixena que hi ha al MNAC succeix un tema diferent:
Les pintures del MNAC, van ser destinades allà perquè, el 1936, el Monestir de Sixena quedà cremat, arrel de les persecucions religioses que es donaren en els conats revolucionaris que s’esdevingueren a inicis de la guerra civil espanyola, i les monges de Sixena demanaren ajuda per salvaguardar aquells murals que havien quedat socarrimats completament. Per aquest motiu faran una cessió "sine tempore al MNAC", per tal de preservar aquesta meravellosa obra d’art.

Per tant tenim dos focus de conflicte:

- Les obres que es conserven al Museu Diocesà de Lleida, que eren bàsicament “bens mobles” i, per tant, es podien traslladar amb facilitat, cosa que permetia la seva desaparició en el mercat d’art internacional. (Aquests es van comprar o permutar pel Bisbat).

- Les Pintures de Sixena al MNAC, també reclamades des de l’Aragó.

Quan al 1995 es crea la Diòcesi de Barbastre-Monzó, aquella diòcesi comença a fer una reclamació de bens. Principalment ho fa a la Diòcesi de Lleida, que és qui ha preservat la majoria d’obres de la zona.
Aquesta reclamació arribarà al punt més tens quan la Diocesí de LLeida
interposarà demandes eclesiàstiques oposant-se a la reclamació. Malhauradament, Lleida perdrà aquests contenciosos; però el Bisbe de Lleida, que ja no pot interposar cap mes demanda eclesiàstica, alerta i aconsella a les autoritats civils que poden interposar recursos civils, tants com facin falta, ja que es conserven els papers de cessions, permutes i compres, i per tant, es pot demostrar la propietat d’aquestes obres.

Però hi quedarà un punt calent, que serà Sixena, ja que el Govern d’Aragó vol fer de Sixena un punt d’atracció turístic i nacional (llegeixis “aragonesista”) de primer ordre.

Aquest monestir que estava en runes, que havia estat cremat i destruït, i que per desatenció del propi Govern d’Aragó s’esfondrà a la dècada dels 90, històricament, però, havia tingut un gran pes ja que la noblesa medieval Aragonesa s’hi feia enterrar i dotava al monestir de grans ajudes econòmiques.(Comparativament vindria a ser com el nostre Monestir de Vallbona o de Pedralbes).

El Govern Aragonès necessita recuperar-lo, restaurar-lo i museïtzar-ho, per tal d’aconseguir que sigui un espai que recuperi l’interès.

El desenllaç final s’esdevé quan una jutgessa d’Osca mira els títols de propietat, que no posa en dubte, però sí posarà en dubte el moment de compra:
Al 1.923 Sixena és declarada “Bé d’Interés Cultural”, les obres són venudes a posteriori de la Declaració de Bé Cultural, i per tant aquesta compra-venda queda invalidada, doncs no es pot comprar ni vendre res si hi ha una Declaració de "Bé d’Interès Cultural”.

A això es poden posar moltíssims “peròs”:

Entre el 2009 a 2011, el Museo del Prado adquireix dues Taules del “Retaule Major de Sixena".

Ni han estat reclamades, ni s’ha aplicat aquesta llei en cap cas.

En realitat, el que és estrany és que això es compleixi, si més no, en els termes que parla la jutgessa.

La Catedral de Zamora fou declarada Monument Nacional l’any 1889. L’any 1945, l’ajuntament de Madrid va adquirir dos tapissos d’aquesta catedral. Amb quin argument? Doncs que els bens mobles no són edifici. Perquè els de Zamora no ho són i els que conté el Museu de Lleida si? Aquests són un parell de cassos, però en podríem citar 80 més.

Amb tot això, ara el Govern de la Generalitat ha decidit tornar 47 peces, de les 100 que es reclamen, que mai no han estat exposades. Han estat aquestes perquè, al no haver estat exposades, sembla ser que no estan subjectes a la "Llei de Patrimoni Cultural Català”.

Però ens trobem en el mateix nus:
No s’estan tornant les obres perquè es posi en dubte la sentència, NO EN FERM, de la jutgessa.(Cap Museu ha fet cas de cap sentència judicial que reclami un retorn d’obres, des de l' Hermitage fins al British Museum per recordar-ne de ben sonats).

El fet més estrany, és que no s’està fent prevaler de manera claríssima el Dret a la Propietat Privada.
Les monges de Sixena, venen a consciència aquestes obres a la seva Diòcesi de Lleida, i ho fan perquè no es malmetin. De la cessió al MNAC se n’ocupen de tal manera, que inicien els tràmits de donació definitiva. Les darreres monges moriran, però, abans que aparegui la resolució de la Santa Seu.

El que no s’entén, és que un Parlament que s’enfronta a un Tribunal Constitucional, faci cas d’una sentència, “No en ferm”, d’un jutjat Provincial d’Osca.

Aquest retornament, no té cap sentit. I tampoc el té que no es vegi cap moviment, generalitzat per tot Catalunya, de queixa social, perquè el que sí està clar, es que retornar les obres de Sixena, fa perdre al Museu Lleida, un dels més importants d’Europa en quant a col·leccions d’art medieval, unes de les obres més importants del seu catàleg. Que els nostres museus tenen musculatura per aguantar-ho? No en tinc dubte. Però permetre aquesta sortida és tant com inculpar-nos d’haver salvat unes obres artístiques de primer nivell.

 

Jordi Tomás Muñoz
Expert en Art Sacre Català
Jtomas.cat

vaga metro  Sembla que finalment, de dilluns a dijous, els treballadors de metro i autobús de Barcelona faran vaga. Aquesta vaga, coincideix amb un dels esdeveniments més rentables i amb més projecció que es realitzen a la ciutat de Barcelona de forma anual, el MWC – Mobile World Congress.

El dret de vaga ha costat segles i segles en ser reconegut com un dret fonamental pels treballadors en la defensa dels seus interessos, un dret que avui està admès i/o tolerat a les civilitzacions més desenvolupades, un dret que ha suposat centenars de milers de lluites físiques i d’ideals a tot arreu, un dret que ha costat el vessament de molta sang innocent a la recerca de la llibertat. Un dret que no pot ser discutible per qualsevol persona que es consideri demòcrata, i fins i tot, una persona de be.

Sí al dret de vaga!

Però com a qualsevol dret, el dret a vaga té unes línies vermelles que no s’han de creuar, que no es poden travessar. És fàcil situar aquestes línies vermelles, la llibertat d’un individu, sigui fent vaga o fent un altre acte, acaba quan comença a envair la llibertat dels altres individus que l’envolten.

La vaga que comença demà va més enllà del dret fonamental que tots coneixem. La coincidència entre la vaga de treballadors de metro i el MWC no és una casualitat, es tracta d’una mesura de pressió, d’una coacció, d’un xantatge. No és bo, ni per la democràcia, ni pel sindicalisme, ni pel mateix dret a vaga de les presents i futures generacions, la utilització de la coacció indigna contra els ciutadans de la ciutat i els que ens vénen a visitar per fer negocis, per fer prevaler les reivindicacions d’uns quants.

Avui, en un període encara de crisi, on tanta i tanta gent s’ha quedat al carrer, on tanta i tanta gent ha sofert retallades en el seu salari, on tanta i tanta gent s’ha rebaixat voluntàriament la seva nòmina per contribuir a la continuació de les empreses que els paguen, on tanta i tanta gent ha patit, no s’entén ni s’entendrà que un grapat de treballadors d'una empresa de servei públic, actuant en forma de lobby parasitari, i moguts només pel seu propi interès sense importar el dels altres, utilitzi aquest dret fonamental de qualsevol treballador per mantenir privilegis de molt difícil o impossible justificació. Exercint una utilització oportunista i maliciosa del dret a vaga,  feta en el lloc i en el moment inadequat, estan menyspreant la lluita històrica del dret a vaga, i hipotecant el futur d’aquest dret com a acte de llibertat, dignitat i justícia. A més estan posant en perill milers de llocs de treball i centenars de milions que, entre altres coses, són utilitzats per pagar-los a ells. Moltes ciutats volen el MWC, Paris sense anar més lluny, i no és acceptable que aquest esdeveniment es perdi per aquesta acció de força injustificada.

El dret a vaga no es pot confondre amb el dret a la coacció ni el dret al xantatge sistèmic. Sí a la vaga però no a aquesta.

La gravetat de l’oportunisme del moment de la vaga és prou important però s’agreuja quan es combina amb la gravetat de base de realitzar qualsevol vaga en un servei públic. Els serveis públics són activitats desenvolupades per cobrir o satisfer necessitats bàsiques i socials, precisament són públics per garantir que seran prestats en tot lloc i moment, independentment de factors que els poden qüestionar com la seva rendibilitat. Paguem impostos perquè aquestes necessitats estratègiques estiguin cobertes, ja sigui mitjançant un sistema sanitari, un sistema educatiu o un sistema de transports, entre altres.

Quin sentit té pagar impostos a unes institucions, que treballen en condicions de monopoli, que contracten uns funcionaris o no funcionaris, i que aquests es creuen amb el dret (?) de NO donar el servei pel qual estan contractats i que és el seu motiu de ser. Quin dret tenen aquests treballadors a perjudicar a la resta de la població, a aquell estudiant que demà té que té un examen a la Universitat, a l’administrativa que va al seu lloc de treball, al paleta que ha d’anar a l’obra, al botiguer que necessita obrir la seva botiga puntualment, a la infermera que ha de cuidar, entre altres, al pare del conductor del metro... Cap, ni un. Quan un empleat accepta un lloc de treball en un servei públic, accepta una responsabilitat, ha d’assumir que no pot perjudicar el seu servei, doncs és públic. Va amb el càrrec. No pot ser, que cada setmana Santa els treballadors públics de la Renfe amenacin de fer una vaga i la gent que viu lluny de la seva família no els pugui anar a veure. No pot ser que cada estiu, després de treballar com un “animal” tot l’any, et vulguis prendre unes vacances i no puguis volar perquè els controladors aeris estan exercint el seu dret de vaga, perjudicant els altres.

Feu el que vulgueu, protesteu el que us vingui en gana, feu una vaga a la japonesa, deixeu passar sense pagar si us sembla bé, però no perjudiqueu els més febles, no perjudiqueu els ciutadans que s’han de mobilitzar forçosament, no els feu anar tard ni com a sardines, ells no tenen el privilegi de ser el col·lectiu que més vagues ha fet en els darrers anys.

Exerciu el servei públic amb responsabilitat, sense egoismes i amb dignitat, treballeu pels altres que és pel que us han contractat o plegueu, hi ha molta gent que voldria estar en el vostre lloc. Obriu els ulls.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya