DEL CEL A L’INFERN

 

delcel1

No hi crec en el cel, ni en l’infern, ni en el purgatori, però sí que utilitzaré el seu significat al·legòric en l’escrit d’avui.

L’1 d’octubre de fa poc més de 4 anys vam veure les portes del cel obertes, el teníem a tocar, estàvem molt a prop. Ens el mereixíem. Ho vam fer tot per arribar-hi, vam escalfar l’olla a foc lent fins que aquesta va començar a bullir fort quan van capar l’Estatut a contra cor. Vam mantenir l’ebullició més i més forta en cadascuna de les massives manifestacions a la que se’ns convocava, sempre amb un somriure i sense tirar cap paper a terra. Vam portar i amagar les urnes a trasters, armaris o altells dins i fora de casa sota amenaces penals. Vam anar a votar. Vam fer pinya i protegir la democràcia amb el nostre cos i les nostres cares. Vam guanyar!. Ens vam creure els lideratges polítics que ens deien que treballaven en estructures d’estat. Vam sortir al carrer a defensar com fos al nostre President i la nostra República Catalana.

cel2Ja només calia travessar la darrera porta, però a l’obrir-la vam veure que allò no era el cel, no era el paradís, no era cap edèn celestial, era únicament una habitació buida, en total silenci, amb poca llum i molt, molt freda. On era Sant Pere en forma d’Unió Europea, amb les claus a la mà per a donar-nos la benvinguda? On eren els angelets tocant les trompetes, les arpes, les flautes i els violins? On estava l’abundància promesa i la manca de sofriment? En aquella habitació, no hi havia res ni ningú, ni president ni cap líder polític disposat a lluitar, no hi havia estructures d’estat, no hi havia res de res, estàvem sols. Aquella habitació només tenia una sortida, un forat identificat amb el nombre 155, un forat que anava a parar a un tobogan llarg, molt empinat i completament fosc que ens portava directament a l’infern, al mateix infern de la profunda Espanya, o Espanya profunda millor dit, del que veníem i del que tants anys ens havia costat sortir.

cel3Vam passar del cel a l’infern. Com sempre passa a l’infern, vam ser amenaçats, reprimits, torturats i castigats per l’autoritarisme d’ideologia única espanyola, per la força i la ira d’un estat poderós i dur, executat pels seus dimonis judicials, polítics i comunicatius que campen impunement a l’estat-infern fallit en democràcia i llibertat.

Crèiem haver tocat el cel i ens van veure abocats a les flames de l’infern. Frustrats, traïts i decebuts, vam ser temptats pel cessament d’insults i disminució d’hostilitats sota coacció de portar-nos bé, de conformar-nos, de sotmetre’ns, de no fer gaire soroll, de perdre la nostra identitat i ser esclaus d’ells, aplaudint els seus actes, les seves paraules i els seus pensaments, que no són ni mai seran els nostres.

De les profunditats de l’infern en vam sortir plegats com a poble, amb l’orgull i la dignitat que dona saber que t’han volgut esclafar, t’han volgut anul·lar, t’han volgut aniquilar, t’han volgut eliminar i no han pogut fer-ho. I poc a poc, hem anat grimpant fins arribar a les eleccions autonòmiques d'avui ja fa un any, on l’independentisme va assolir un objectiu llargament perseguit, el de la majoria absoluta d’escons i de vots, elevant fins al 52% el percentatge de representació independentista obtinguda a les urnes pel Parlament Català, fent visible a ulls de tothom i sense dubtes la voluntat del poble català. Tornàvem a trobar el que semblava, aquest sí, el camí del cel, un camí amb full de ruta guiat pels nostres partits, per ERC a la Presidència i per Junts com a soci principal de govern, amb la CUP cobrint la rereguarda per evitar que ningú es perdés.

De seguida vam veure que els guies no eren els adequats, era com anar a travessar la selva africana amb un guia de Chicago, un de Pionyang i un de Setúbal. Cadascú a la seva, al seu interès, sense pensar en el grup que guien, sense pensar en la gent pels qui ells són guies i el motiu pel que estan allà. Volíem arribar al cel amb ells, i ens han portat al purgatori, on sembla que deambulem com ànimes en pena, i on ens adonem que no n'hi ha prou de guanyar les eleccions.

elcel4A més a més, és evident que els cants de sirena dels dimonis fabricats durant l’estança a l’infern van ser escoltats per alguns, ja els hi va bé, els han comprat i interioritzat, els hi va bé per a la seva comoditat, pel seu trist, minso i vergonyós esperit. Ho han fet els polítics no independentistes que copen la plana major dels partits independentistes, aquest que han convertit els partits democràtics catalans en sectes, la secta de l’engany d’ERC, la secta del postureig de Junts i la secta del no saber que volen perquè no volen res, de la CUP. Els partits, els militants, els simpatitzants i els votants estan segrestats per aquesta mena de polític apoltronat, dropo, covard, inútil i mentider que avui ocupa les cadires amb tots el seus afins col·locats en diferents departaments, àrees, conselleries, comissions, diputacions i altres institucions que s’han convertit en sectàries.

Hem de passar d’ells, són tòxics i mai ens conduiran a l’objectiu. Es disfressaran amb senyeres quadribarrades, però no trauran mai l’espanyola de les nostres institucions, posaran dates que mai acompliran, manifestaran desobediències que mai portaran a terme, ens parlaran d’estratègies per les que no estan capacitats, de taules de diàleg que són i sempre han estat fum, ens faran creure en coses que ells no creuen, ens voldran enganyar, ens voldran dividir. Hem de passar per sobre d’ells.

Hem de pensar que ells no són la força, la força rau en el 52% de vots, en els milions de persones que hem decidit que volem la República, no ens rendirem i no ens cansarem mai de voler que la Independència de Catalunya es faci efectiva, malgrat els entabanadors, els farsants, els tramposos, els impostors, els estafadors.

Cap tolerància amb ells, fins que s’apartin o els apartem, i deixin de fer mal els nostres anhels, possibilitant que emergeixin nous líders, estadistes i talents polítics amb la capacitat , la fermesa, la valentia i l’honor de servir al seu poble i no servir-se d’ell.

 

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

ESPEREM EXPLICACIONS, VOLEM EXPLICACIONS, EXIGIM EXPLICACIONS

 

esperemexplicacions1

Volem saber si el Parlament de Catalunya és un parlament de fireta.

Volem saber si els parlamentaris independentistes del Parlament de Catalunya són uns covards.

Esperem explicacions, volem explicacions, exigim explicacions. Esperem, volem i exigim saber per què Laura Borràs ha acabat acatant la decisió de la JEC – Junta Electoral Central de retirar l’acta de diputat al cupaire Pau Juvillà, sense esperar la sentència ferma del Tribunal. Esperem, volem i exigim explicacions sobre si ha sigut una estratègia, en aquest cas volem saber quina exactament perquè tot ens sembla molt surrealista, o si ha sigut un acte més de covardia d’un diputat, diputada i Presidenta de la institució en aquest cas, que li permetrà continuar cobrant la mesada 

autonomista de forma regular i periòdica.

esperemexplicacions2

La Molt Honorable ha dit que ens donaria explicacions, perfecte, t’escoltem perquè volem saber els motius pels quals parleu de desobeir i a l’hora de la veritat, no ho feu. Volem que parlis clar, i si no és així, millor que no parlis; no ens serveixen excuses del passat, com que si no voleu perjudicar a funcionaris, com que si altres partits us deixaven sola, etc. Són excuses per justificar la submissió a qui heu de desobeir i desobeir al mandat de qui us ha votat. Endavant amb les explicacions, però no ens calen excuses, no cal que ho feu, no cal que ens feu perdre més el temps i les il·lusions.

No només la Laura haurà de donar explicacions, ho hauran de fer altres. El mateix Pau i la CUP hauran de parlar de “l’oportuna” malaltia que ningú es creu. ERC també haurà d’explicar per què en Torrent va fer el mateix que ara ha fet la Laura. Tots ells hauran d’explicar perquè s’omplen la boca parlant de desobediència i d’independència i després acaten les instruccions i les decisions de l’estat hostil que ens té ocupat els territoris.

La Independència vindrà per la desobediència responsable dels líders i l’aixecament de la gent, la confrontació és el camí, no n'hi ha cap altre. Desobediència i confrontació són les claus. La gent ja es va aixecar, però els polítics es van agenollar al primer crit, intent fallit per covardia, no per estratègia com hem vist demostrat després.

esperemexplicacions3

Amb la legalitat espanyola mai serem res, amb els jutges espanyols mai serem res, amb les taules de diàleg no arribarem a cap lloc, submissió i més submissió a les institucions espanyoles, que no ens enganyen, i que són les que ara per ara marquen el ritme de la política catalana, decidint qui pot ser diputat al Parlament i qui no pot ser President de la Generalitat. Ells manen perquè els parlamentaris independentistes han renunciat explícitament a la sobirania, han fet del 52% un acudit de mal gust.

 

Davant d’aquest realista i decebedor panorama, o acceptem aquestes condicions com a colònia espanyola i ens deixem humiliar i aniquilar com a poble, o proposem la independència per via de la desobediència al preu que sigui i la confrontació fins al final, no hi ha més. Tota la resta serà un camí de frustracions, d’empassar-se tots els gripaus i de patiment repressiu que només servirà per a continuar votant a polítics autonomistes covards, disfressats d’independentistes patriotes, i als seus descendents durant dècades futures.

esperemexplicacions4

L’independentisme guanya al carrer. Més aviat o més tard ens tornarem a mobilitzar, ens tornarem a aixecar, perquè nosaltres sempre hi som, però necessitem que cap de vosaltres, ni polítics corruptes, ni desgraciats sense escrúpols, ni covards aprofitats, ni morts de gana emocionals esteu al capdavant.

Esperem, volem i exigim explicacions, no excuses, i les volem per a comptar amb vosaltres, que a priori no crec, o defenestrar-vos de les nostres vides i pensar només en qui haurà de prendre el testimoni, qui haurà d’afrontar els reptes, qui tindrà la valentia moral i política per a liderar el nostre poble cap a la independència, cap a la República Catalana.

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

QUAN PELARAN A VILLAREJO?

 

quanpelaranavillarejo1

És clar que Villarejo és un mentider.

És clar que Villarejo busca venjar-se de Sanz Roldán, exdirector del CNI amb qui te una guerra oberta fa anys, responsable de fotre-li el negoci basat en diversos tripijocs, una xarxa mafiosa policial o parapolicial i un entramat d’empreses de poder, corrupció i extorsions.

És clar que Villarejo es creu ser un James Bond al servei del MI6 i no passa de ser un Torrente o una còpia descontrolada de l’agent de la TIA, Mortadel·lo.

No hi ha dubte que l’ex-comissari és un personatge fosc, tèrbol, ranci, brut, groller, xulesc, exagerat, funest, cavernari, tavernari, caspós, trampós, problemàtic, il·lícit i molts més altres adjectius de similars caracteristiques. La seva credibilitat és nul·la, del que diu, no te’n pots refiar.

Això ho tenim clar i ho sabem. Però també sabem que havia sigut comissari, sabem que amb el CNI hi col·laborava, i que informació i contactes d’alt nivell en tenia, com reflecteixen les seves agendes i àudios.

quanpelaranavillarejo2Pots desqualificar-lo a ell, al seu personatge i al que significa, així i tot l’error està a desqualificar tot el que denúncia i publica. Pots dubtar i desconfiar del que opina i diu, però les gravacions hi són. El problema no és que ho digui ell, el problema és el que sap.

Villarejo diu moltes mentides, tanmateix no tot el que diu ho són. Les clavegueres de l’estat existeixen i fan pudor, molta pudor. Va ser ell qui va desvelar les comissions i els draps bruts de l’emèrit que han fet trontollar la monarquia. Va ser ell qui va desvelar que M. Rajoy coneixia i aprovava l’operació “Kitchen” per sostreure documents sensibles a Luís Bárcenas que podien implicar a alts càrrecs polítics del PP.

Sap massa. I això porta al títol de l’article, quan pelaran a Villarejo? Ja sabem els antecedents sospitosos i la quantitat de morts en aquest estat en estranyes circumstàncies, i quan vegis “las barbas de tu vecino pelar...”

Tot sona a pel·lícules de mafiosos, a Un dels nostres, al Honor dels Prizzi, a Camí a la perdició, a El Padrí, a quan un assassí a sou d’una família mafiosa fa tota mena de tropelies i barbaritats fins que decideix anar per lliure i fundar la seva pròpia família.

quanpelanavillarejo3La gravetat de la situació no són les declaracions de l’ex-comissari, la gravetat és causada pel silenci de l’estat, per la seva inacció que empastifa tot el que envolta l’atemptat del 17-A. La gravetat no està en la desconfiança en Villarejo, la gravetat està en la desconfiança a l’estat.

Per què la fiscalia no ha volgut obrir cap investigació? Per què el Congrés s’ha negat a buscar respostes que li reclama la societat catalana en general i els familiars de les víctimes en particular? Per què l’estat no va fer costat a la reacció encertada, ràpida i eficaç dels Mossos? Per què no s’avança en les investigacions de la relació entre l’imam de Ripoll i el CNI? Per què no s’investiga i s’explica l’ "operació Catalunya" i fins on van ser capaços d’arribar? Per què els diaris espanyols, siguin de dretes o esquerres, callen?

Si callen és que tenen molt a callar, no ho dubteu.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

NO MIRIS AMUNT

 

nomirisamunt1

He vist “Don’t Look up”, “No miris amunt”. Molt bona. Us la recomano, us farà pensar.

No faré "spoiler", però sí un breu resum. La història de la pel·lícula es centra en dos astrònoms, protagonitzats per la doctoranda Jennifer Lawrence i Leonardo DiCaprio, aquest genial com sempre en el paper del matemàtic Randall Mindy, que, per casualitat i desafortunadament, descobreixen un gegant cometa que es dirigeix directament a la Terra. L’impacte és segur, es produirà en poc més de 6 mesos i suposarà la total aniquilació del nostre planeta, i dels humans.

L’argument del film es desenvolupa amb els dos científics que volen explicar el problema al món per trobar una possible solució. Primer van a les institucions, en aquest cas a la presidenta dels Estats Units, personatge femení basat en Donald Trump i interpretat com sempre de forma histriònica i magistral per Meryl Streep, que no els hi fa ni cas. Després busquen l’atenció anant a la premsa i es troben un altre problema i una gran frustració, que ningú els escolta, que s’hi mofen d’ells.

Aquesta és la sàtira de "No miris amunt", que dissecciona el món superficial en el qual estem i vivim. Es pregunta què cal fer perquè miris amunt? O simplement, què cal fer perquè miris i vegis?

La desesperació dels científics protagonistes, tractant de convèncer al món que el final s’aproxima, resulta ser una metàfora perfecta del fet que una gran part del món decideix no mirar, ni amunt ni a baix. Si, advertir a la humanitat d’un problema vital i tan gros com és que s’acabi el món i tots nosaltres amb ell resulta ser el menys important dels problemes, si ho veiem només com una notícia incòmoda, com una notícia desagradable, com una notícia que no volem escoltar, sense valorar, afrontar i intentar arreglar el problema diu molt poc de nosaltres. És trist, però hi ha molt de cert que ens molesta la veritat científica, que si passés no voldríem donar crèdit a la realitat d’un apocalíptic descobriment, que preferim mirar cap a un altre costat.

Aquesta pel·lícula ens pot fer pensar sobre molts aspectes del món que ens envolta. Ens fa pensar sobre el canvi climàtic, el no voler veure el problema de les emissions d’efecte hivernacle, el no voler prendre amb urgència mesures per aturar-lo o evitar-lo.

Ens fa pensar sobre la meritocràcia, es qüestiona que el cap de gabinet de la presidenta sigui el seu fill, que la directora de la NASA sigui una anestesiòloga, persones no preparades pel lloc que ocupen, titelles al servei del poder.

Ens fa pensar sobre els negacionistes de la Covid que per conveniència, per comoditat o per idiotesa són capaços de recórrer a argumentaris de Youtube en lloc de fer-ho a reputats científics i epidemiòlegs.

nomirisamunt2Ens fa pensar del com s’ha tornat de boja la nostra civilització que en lloc d’informar-se en fonts qualificades, prefereix seguir els criteris de mediàtics i triomfadors empresaris, a la pel·lícula representats pel milionari Peter lsherwell, fundador i CEO de l’empresa tecnològica Bash, companyia fictícia però a la que tots li podem posar un o diversos noms, no deixa de ser el "Big Data", i les mans que se'n serveixen.

Ens fa pensar, i jo personalment em quedo, amb la reflexió que fa dels mitjans de comunicació, del paper de la premsa a la pel·lícula, on crec que el director Adam MacKay la clava, encara que es queda certament curt en la crítica. Presenta una dicotomia entre informar o explicar de forma divertida (com diuen els presentadors del noticiari) una cosa tan greu com l’extinció de la vida al nostre planeta i la mort de tots els habitants. Fins i tot, el científic es deixa seduir per l’eròtica del poder, la fama i la popularitat, participant en la farsa. Una cosa que veiem cada dia en els mitjans de comunicació que ens envolten, carregats de periodistes mancats de tota professionalitat i controlats pels grans interessos i corporacions.

La premsa en democràcia hauria de ser el quart poder, terme utilitzat per primera vegada al segle XIX per Thomas Macaulay. Hauria d’actuar com a contrapès i equilibri als altres tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial. La premsa hauria d’assumir la responsabilitat que li correspon des del màxim respecte a la veritat i màxim respecte a la ciutadania a la qual es dirigeix. Ara bé, som testimonis cada dia, de la perversió existent entre polítics i periodisme.

Els polítics, lluny d’encarar els problemes importants, es preocupen més del reflex mediàtic que del fons, ja no els hi importen les conseqüències del que fan, els importa només com sortiran a la foto i de com s’entendran les seves darreres declaracions. El periodisme, lluny d’informar contrastant aquesta informació, es preocupa de servir als seus amos, de perviure demà, encara que el dia de demà sigui pitjor i no existeixi periodisme, pervertint el seu motiu de ser, el servei que han de donar per una idea partidista, per un interès.

nomirisamunt3Polítics i periodisme, malauradament han deixat de ser forces i poders que s’equilibren, han esdevingut en ser col·laboradors, en ser socis, en ser còmplices els uns dels altres. No hi ha cap important mitjà de comunicació, ni privat ni públic independent, que no estigui sota el control d’un partit, de l’interès d’una corporació de poder o d’un govern. El periodisme està en extinció, s’acaba com s’acaba el món a "No miris amunt", es confon periodisme amb propagandisme.

Hi ha rares excepcions, molt poques, com ho és Economiacat, des de fa quasi 10 anys, sense publicitat ni subvencions, només amb el nostre ideari, reflexió i pensament. Seguirem així!, som la resistència.

I si demà ens diu un científic que estem a punt d’una catàstrofe planetària, ens ho creurem? A Economiacat hi pensarem, reflexionarem, contrastarem, no farem bromes a twitter, ni ens riurem dels memes que altres faran.

El que mai farem és creure en una fí del món anunciada per Elon Musk, per Mark Zuckerberg, per Bill Gates o per Jeff Bezos. Allà cadascú amb la seva consciència.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

L’ANY DE LA MARMOTA, O NO

 

marmota1

Començava l’any 2021 amb pandèmia accelerada i comença igual l’any 2022. Preocupació, tristesa, impotència davant la crisi sanitària, la crisi social i la crisi econòmica, moltes coses i aspectes van començar l’any 2021 igual que com comencen l’any 2022.

2021 va ser l’any del vaccí. Ens semblava que ho podia canviar tot, però anímicament comencem l’any amb les mateixes incerteses i pors que el darrer any, amb la mateixa desinformació estadística, amb els mateixos enganys.

També l’any 2021 va ser un any d’eleccions al Parlament amb una victòria històrica de l’independentisme, que per primera vegada assolia més del 50% en vots i escons. Però a l’hora de la veritat, el canvi que vam decidir i votar els catalans, ha donat com a resultat la mateixa voluntat autonomista dels partits de sempre, fer el paripé i apostar per una escenografia en forma de taules de diàleg inútils, impossibles i que no avancen mai.

Mentre les promeses que arriben des de Madrid van caient totes de cop, la repressió penal que va començar el 2017, continua any rere any. Els exiliats continuen a l’exili. Els indults als presos polítics s’han produït, però no com a convicció, sinó com a part d’una campanya de neteja i falsa credibilitat del govern espanyol enfront de les institucions i tribunal europeus que no deixen de donar posar de manifest la persecució arbitrària i polititzada per part dels magistrats espanyols a polítics catalans, a qui volen castigar per alliçonar-nos i intentar atemorir-nos a la resta.

marmota3Som davant l’odi de sempre, l’odi que es repeteix, l’odi al català, l’odi als costums catalans, l’odi a Catalunya i l’odi als catalans. Espanyolitzar als nens catalans, espanyolitzar als joves i als adults. Tot s’hi val per fer-ho.

I mentre, els partits que tenen el 52% es barallen, en lloc de fer pinya es treuen els ulls, ERC no suporta a Junts, Junts no suporta a la CUP i la CUP no suporta a ningú, va contra tot, però no fa mai res. Tots ells ens van prometre avançar amb el mandat de l’1-O i no fan res de res. La gent els hi demanem que aparquin les seves diferències perquè busquin i trobin l’objectiu comú, un objectiu molt i molt gran, que sembla els hi ve gran a ells, la independència.

La repetició diària dels mateixos comportaments i dels mateixos fets s’expressa popularment com a dia de la marmota, un costum real i folklòrica dels grangers dels Estats Units i el Canadà per fer prediccions sobre el final de l’hivern basat en el comportament d’una marmota quan surt d’hivernar el 2 de febrer. Segons la creença, si la marmota al sortir del seu cau veu la seva ombra torna a anar dins del cau i això significa que l’hivern durarà sis setmanes més.

Quan any rere any estem al mateix lloc, parlem doncs de l’any de la marmota. Sembla doncs, que estem una vegada més davant d’aquesta situació, l’any de la marmota, o no. Què pot fer-ho canviar? Que mai ens resignem. Que mai ho deixem estar.

Al Regne d’Espanya tot s’aguanta per un fil, un fil molt prim que en qualsevol moment es pot trencar. L’estabilitat semblava que era causada per l’aprovació de pressupostos, res més lluny, crec que moltes coses ens ofereix aquest 2022. L’economia espanyola està enfonsada, incapaç de pagar les seves pensions, i encara més la de la generació babyboomer que està arribant a l’edat de jubilar-se, l’estat ha de sobreviure i perviure amb una política comunitària que el rescata de forma recurrent i permanent, l’IPC s’ha esqueixat, el preu de la llum puja i puja sense parar, els carburants fan pujar el preu del transport, tot augmenta de preu, també augmenten els desequilibris i com a conseqüència la desafecció.

marmota4Davant d’aquesta situació, s’haurien de buscar solucions, però el que faran serà buscar un culpable. Aquest no serà el seu règim corrupte i caduc que és el culpable de debò. No faran les reformes estructurals que caldrien. No aniran contra uns jutges corruptes, de la ultradreta. No aniran contra el seu acabat sistema econòmic basat en les subvencions i l’amiguisme. No aniran contra el seu rei o el seu pare emèrit, al que faran tornar. El que faran és tornar a atacar a Catalunya, que és l’únic que fan i volen fer des de fa més de 400 anys per a tapar les seves misèries i frustracions.

Espanya no canviarà, no baixaran del burro, són com són, i fan el que fan perquè són així. Parlen de democràcia, parlen de justícia, parlem de llibertat d’expressió i llibertat en general, però aquesta democràcia, aquesta justícia i aquesta llibertat estan mortes, són inexistents. A Catalunya hem de canviar-ho. No hi ha més sortida que separar-se, com més ràpid, millor, i al preu que sigui.

S’ha acabat el temps de ser bons minyons, s’ha acabat el temps d’anar amb el lliri a la mà, s’ha acabat el temps d’esperar a que les coses ens vinguin donades. L’any 2022 no pot tornar a ser l’any de la marmota. Ha de ser l’any de la desobediència, l’any de la tornada d’exiliats, l’any del retorn de Puigdemont, l’any dels mossos com a policia patriòtica, l’any de la justícia, la democràcia i les llibertats, l’any de la independència i de la República.

Estiguem preparats, estiguem alerta, l’any 2022 no serà l’any de la marmota, serà l’any de l’au fènix. Bon any a t@ts! ... Menys als fatxes.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

UNES FESTES DIFERENTS

 

unesfestesdiferents1

Encara que ens costi molt més de pair que el caldo i la carn d’olla que ens vam prendre ahir, i els canelons que ens prendrem avui, el cert és que aquestes festes de Nadal no seran normals, seran unes festes diferents.

Sabem que hem de tenir mesures a les reunions familiars els dies que volem tenir-les. Sabem que hem d’evitar abraçades i petons els dies que més els volem donar i rebre’ls. Sabem que si ens reunim al menjador de casa hem d’obrir portes i finestres per a deixar córrer l’aire, a risc de refredar-nos tots. Sabem que si anem al restaurant, no podrem seure junts, ho haurem de fer en taules separades.

No em queixo, no ens queixem, de què aquestes festes siguin diferents. Si ho han de ser, toca adaptar-se a la situació i tirar endavant. Ho fem, ho fem resignats, però ho fem, ho fem cansats, però ho fem, ho fem emprenyats però ho fem, ho fem confosos, però ho fem. Tenim coll avall que la nostra vida social i professional és una muntanya russa d’ençà que la pandèmia va impactar a les nostres vides, ens hem adaptat a viure i a sobreviure amb la incertesa del no saber quan acabarà tot això.

Però del que si em queixo, el que m’indigna enormement i el que no suporto de cap manera és la inacció o acció erràtica en moments claus dels governants i polítics, i la manca de respecte d’una part petita, però molt sorollosa de persones que per irresponsabilitat, comoditat o ignorància ens posen en perill a la resta.

Els governants i polítics han de treballar pel nostre benestar. La sensació que sempre ens enganyen, que sempre van tard, i que no es treballa prou o gens en la prevenció és molt gran. El Gobierno de España, el govern català i la resta de les institucions no han estat a l’altura en cap moment, són ineficaços, són lents i ens posen en perill en lloc de protegir-nos. Han xerrat molt, això si, moltes rodes de premsa donant-nos lliçons de pa sucat amb oli, però de fer, han fet molt poc. Moltes mesures restrictives, moltes d’elles incoherents, però de prevenció, res de res.

unesfestesdiferents2No cal repassar els dos anys d’història pandèmica, no acabaríem mai, només cal revisar els darrers temps. És un fet que a més percentatge de vacunació, menys risc d’afectació i menys riscos de complicacions, l’objectiu doncs, és vaccinar molt i molt ràpid. Per què llavors no hem començat abans amb les terceres dosis? Per què es vol donar només en centres públics? Una vacuna de la covid té un cost baix, no arriba mai als 30 euros, per què no es deixa que puguis administrar-te-la de forma privada?, la de la grip per exemple si es permet fer-ho, quina diferència hi ha si ara no és un tema d’escassetat de vacunes? Per què no han vacunat als infants abans si sabíem que el virus busca víctimes entre els no vaccinats?

És un altre fet que hi ha països que han apostat amb un bon resultat per la política de fer-se testos, tant d’antígens com PCRs, de forma freqüent com a política preventiva per evitar socialitzar sense tenir un resultat negatiu. Llavors per què hi ha aquesta mancança de material, per què aquesta mancança de testos d’antígens a totes les farmàcies? Per què no s’habiliten els PCRs als CAPs quan s’ha estat en contacte en un positiu i has d’esperar a tenir símptomes? Per què permeten que un PCR exprés costi 109 euros (em va costar a mi, ens ho vam fer els 4 de casa, total 436 euros)?

És un fet que la distància de prevenció és imprescindible, hi ha versions que diuen que ha de ser 1,5 metres i altres 2 metres. Bé! Algú ha anat en el metro en els darrers temps en hora punta. Jo no! Però els meus fills em diuen que les sardines en llauna estan més distanciades que les persones al metro. Una vergonya més del dir però no fer!

Hi ha algun polític realment preocupat pel que està passant? No hi ha cap que sigui capaç de posar una mica de coherència en el bon sentit? Les mesures han de ser molt pensades, efectives, possibles de fer-se complir i fermes. Perjudica i molt que avui es faci una cosa i demà es desfaci, que avui es digui una recomanació i demà es desdigui, que avui es doni importància a un aspecte i demà se li tregui tota la importància. Prou de fer el préssec!

unesfestesdiferents3Especialment, s’ha de tenir més sensibilitat i no generalitzar mesures amb els que els hi va la seva feina, el seu mitjà de vida. Ara torna a tocar rebre a la restauració. Per què? En tot aquest període he vist i hem vist de tot. He anat a restaurants, llocs tancats on els cambrers anaven amb la mascareta per sota el nas, altres que la portaven per sota la boca i en altres on directament anaven sense mascareta. En aquests últims he marxat, crec que ho hauríem de fer tots. Però hem vist d’altres molt preocupats en fer les coses bé, on tot el servei portava la mascareta en bones condicions. És evident que el perill de transmissió d’aquests és molt inferior als primers, que pensen que el seu restaurant és com “Can Pixa” i la seva inconsciència ens posa a tots en perill. No podem ser tractats per igual, a uns els hi has de tancar el local per irresponsables, als altres els has de felicitar, hi hem d’anar, són llocs segurs.

I aquest exemple de la restauració, em serveix per entrar en l’altre aspecte que m’indigna, m’emprenya i em cabreja. La gran majoria ens hem vaccinat, la gran majoria prenem precaucions, anem amb mascareta, ens sacrifiquem pels nostres avis i persones vulnerables. Nosaltres, com a conscients i responsables que som, i fins allà on sabem, fem tot el que està a les nostres possibilitats perquè aquesta pandèmia acabi al més aviat possible o almenys no es desenvolupi, però hem de veure amb impotència com sempre hi ha algú que surt de l’ascensor sense mascareta, com algun que es creu molt espavilat presumeix que no es vaccinarà perquè no es vol trobar malament, com un taxista està dins del taxi esperant a clients sense mascareta, com un client marxa insultant d’un restaurant que li ha demanat el passaport covid, etc. Doncs prou educació amb aquests “tipejos o tipejas”, cap tolerància amb ells.

Ara vindrà quan uns em diran feixista, m’enviaran braços en alt i altres barbaritats similars com van fer després que es publiqués l’article “Per la meva família, pels meus amics, cap tolerància amb els no vacunats de covid”, a tots ells, els hi dedico la més gran de totes les botifarres i els remeto a l’article de la setmana passada i a la definició de “Victim Blaming”, és a dir, “dice el fascista del demócrata que es un fascista”. Tolerància 0 amb ells.

Bon Nadal a tota la gent de bé, malgrat que són unes festes diferents, gràcies o més ben dit per culpa dels governants, polítics i dels irresponsables incívics i irrespectuosos amb tots els altres.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya