rei despullat2

EL REI DESPULLAT...I TAMBÉ EL SEU REGNE

Hans Christian Andersen va escriure l’any 1837 la famosa obra “El vestit nou de l’Emperador”, més coneguda com El Rei despullat. Tindria 6 o 7 anys quan vaig llegir aquest conte i no ho entenia. Des de la meva mentalitat infantil no entenia com un Rei es deixava estafar per uns personatges picarescos que li venien fum, com algú es podia deixar entabanar tant, comprant la idea que res de res fos un magnífic vestit de teles úniques. Tampoc entenia, com el poble reunit a la plaça no ajudés al pobre Rei a deixar de fer el ridícul. Com podia ser que ningú s’atrevís a dir-li la veritat, com podia ser que una majoria d’observadors decidís compartir una ignorància col·lectiva d’un fet tan obvi, i com només la ingenuïtat i innocència d’un nen fos capaç de trencar la mentida i destapar el frau, afirmant: “Però si el Rei va nu!”.

Vaig preguntar als meus pares, m’ho van explicar però ho vaig seguir sense entendre, només quan vaig deixar la condició de nen, quan vaig comprendre que les coses són com són, i no com volguéssim que són, és quan vaig tornar a recordar la metàfora del conte d’Andersen, la metàfora del Rei despullat, afegint quan penso concretament en l’estat espanyol, la “coletilla”: el rei despullat...i també el seu regne.

Els ciutadans espanyols veuen al seu país com un estat democràtic perfecte, amb separació de poders, on ningú està per sobre de la Llei, exemple a seguir per la resta de països que es volen democratitzar i prosperar. Els espanyols vèien al rei “demèrit” Juan Carlos com el conductor de la carrossa de la Ventafocs, anomenada transición española, i que un dia i a una hora determinada, va transformar la carabassa de la dictadura en la més bonica de les democràcies lliures del món occidental. Tots els ciutadans lloaven els vestits i el porte “campechano” del monarca.

Tot s’ha ensorrat. Un nen alemany, en forma de jutjat de nom quasi impronunciable, el de Schleswig-Holstein, ha cridat i descobert la nuesa d’Espanya. El rei i el seu regne van despullats, estan buits de roba, d’ètica i d’ànima. Ni democràcia, ni llibertat, ni separació de poders. La carrossa mai va canviar, la dictadura disfressada controla l’estat, controla el poder, controla els jutjats, controla les forces armades, controla l’economia. rei despullat

El problema és que de tant anar despullats, els ciutadans es neguen a reconèixer-ho, i continuen passejant-se nus per Europa i pel món, fent ridícul darrere ridícul, mostrant les seves vergonyes com si fossin els millors vestits, mostrant la seva violència com si fos la millor de les paus, mostrant el seu autoritarisme com si fos la millor de les toleràncies. Jutges espanyols inventant-se les Lleis en benefici del seu pensament polític radical. Polítics espanyols que manipulen a jutges. Periodistes espanyols demanant col·locar bombes a cerveseries bavareses per salvar l’honor patri, pensant que és una acció èpica quan és repugnant i ridícula d’un fonamentalista ferit al seu orgull, un orgull nu, una ment nua i malalta, com totes les ments que han cridat o pensat mai en el “A por ellos”. 

Els reis, prínceps i princeses se’ns volen seguir mostrant com personatges quasi perfectes, com a models a seguir, com ideals i objectius de vida. Ens volen fer creure que l’estar buit com ells és magnífic, quan el buit és el no res. Els reis, els prínceps i les princeses han deixat d’estar en els contes per estar en els comptes. Els refinats tuls, els ostentosos àpats i recepcions, les carrosses reials, les sabates de cristall, les seves operacions d’estètica, els seus robatoris, sabem són pagades pels contribuents, per mi i per tu, pels que recaptem més que els que gasten, formant part de l’espoliació que l’estat espanyol practica de forma continuada als catalans que paguem el 18% i en rebem només l’11%, o millor dit, n’hauríem de rebre perquè l’estat espanyol incompleix sistemàticament els seus compromisos.

Parlo d’EXPOLIACIÓ i ho dic en capital letters, perquè Catalunya, a causa d’aquest dèficit fiscal sense precedents a l’UE impacte directament a infraestructures i despesa pública, passant de ser de les regions més riques a formar part de les pobres, amb especial incidència en la competitivitat econòmica i benestar de la població.

Ja no ens enganyen, si fas un petó a un gripau seguirà sent un gripau, però hem descobert que si fas un petó a un príncep, amb seguretat es convertirà en gripau.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

EL VIAJE A NINGUNA PARTE

viaje a ninguna parteQuim Torra i Pedro Sánchez es reuneixen demà a la Moncloa. Gesticulació o diàleg? Teatre o treball? Foto o política?

El MHP de la Generalitat de Catalunya voldrà parlar d’autodeterminació, de referèndum, de presos, exiliats i ostatges polítics. El president del govern espanyol voldrà parlar d’autonomisme amb promeses de federalisme, de petits canvis per reforçar els llaços (no grocs) amb qui el pot permetre governar fins al 2020. Parlar, parlaran; escoltar-se ho dubto, però el que segur que no faran és negociar.

Els interessos d’uns no convergeixen amb els interessos dels altres, més enllà de la gesticulació, el teatre i la foto. No existeix reconeixement ni voluntats per part espanyola de la capacitat de discutir amb l’altra part, ni legitimitat reconeguda per arribar a acords.

El camí fins a la trobada de demà suposa “el viaje a ninguna parte”, nom de pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Fernando Fernán Gómez, en homenatge a la forma de fer i viure de les ràncies companyies de còmics de teatre ambulant que recorrien l’Espanya de postguerra dels anys cinquanta, quan el cinema ja s’estava convertint en un fenomen social de gran abast per a tothom. viaje ninguna parte - economiacat

La partida catalana no es juga ni es jugarà dins de les fronteres espanyoles sinó a fora. De moment, les imatges que tenen internacionalment és de brutal repressió el dia del referèndum contra la població civil, fet que va provocar la reacció dels principals mandataris europeus, Merkel al cap, per demanar/exigir la finalització de violència per part de les forces armades contra la gent, i fet que va suposar el final dels cops de porra aquell diumenge al migdia. I com a conseqüència d’aquell dia, una persecució molt agressiva i preocupant per part dels jutges talibans espanyols per motius polítics als polítics independentistes, fet que ha suposat el rebuig dels òrgans de justícia internacional, i fins i tot, de una gran part de l’opinió pública dels ciutadans europeus, en més o menys mesura.

Amb un nou president del govern espanyol, la deteriorada imatge del regiment espanyol es vol blanquejar, rentar-se, mostrant-se davant la comunitat internacional com un govern de diàleg, que fa gestos importants com l’apropament de presos. Pura ficció i res més, només la foto, el teatre, pura gesticulació i prou. La injustícia persisteix, els presos són innocents i estan tancats sense judici, acusats de delictes inventats amb informes falsos que falsegen el codi penal.

torra i sanchezEl govern espanyol pot donar instruccions de retirar els càrrecs de rebel·lió i de sedició, per què no ho fa? Simplement per interessos partidistes que els porta a preferir no enfrontar-se a un país que encara està als temps de la postguerra, immers en un nacionalisme boig i radical, segrestat encara per l’autoritarisme, la manca de democràcia, la manca de llibertats, sotmès al franquisme, finançant les seves fundacions, amb un monarca imposat per l’assassí dictador i que encara anomena com a ducs als seus hereus directes.

 

Marxem! A la mierda!, com diria en Fernán Gómez. No fem que “el viaje a ninguna parte” es converteixi en “el viaje al nunca jamás”...

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

jutges

VAR I JUSTÍCIA

La implantació del VAR durant el Mundial de Futbol de Rússia, el sistema de videoarbitratge que permet veure repetides les jugades polèmiques, està fent més just el món del futbol, i com a conseqüència, minimitza l’error humà i els condicionaments previs del jutge, evita les especulacions dels afavoriments a determinats equips, restringeix la possibilitat de compra dels arbitratges, en definitiva, disminueix i quasi elimina l’adulteració del joc i del seu resultat, cosa que està provocant un Mundial de futbol més atractiu, almenys, més net segur.

L’acceptació del suport tecnològic al futbol, en un esport tradicionalment reticent sota un anacronisme obsolet que sosté que la polèmica arbitral és la salsa del futbol, marca un punt d’inflexió d’augment de respecte i de justícia cap als jugadors i els espectadors, cap a qui tant ens agrada aquest esport.

El VAR fa justícia, deixa retratat al jugador que simula coses que no són, als mentiders i als engalipadors, als jugadors que volen enganyar a l’àrbitre, però també evita i deixaria retratat a l’àrbitre que volgués fer el que li sembla sense arguments, al jutge que volgués aplicar un reglament inventat i totalment subjectiu. La justícia arbitral ha deixat de ser cega en aquest Mundial de futbol gràcies al VAR. VAR i justícia són dos conceptes que s’encavalquen, que van de la mà.

Per Espanya, concretament per la seva selecció de futbol, el VAR ha sigut altament beneficiós, donant com bo un gol marcat per Iago Aspas, que el col·legiat del partit inicialment havia invalidat per fora de joc, i que amb el VAR es va veure que aquest no existia donant com vàlid el gol, fet que podria haver acostat a la selecció espanyola a la seva eliminació. var2

Doncs igual que la selecció va necessitar l’ajuda de la tecnologia en forma de VAR per fer justícia, la justícia espanyola necessita el seu VAR particular, de forma urgent, necessita un sistema independent que revisi les sentències judicials que la societat percep com injustes, com aberrants, i que en són moltes i de molt grosses. D’altra forma, l’abús de poder, la pantomima judicial és evident, i la desconfiança amb qui imparteix justícia és total.

Així, casos evidents com el dels joves condemnats per l’agressió inexistent d’Alsasua, acusats per lesions greus i comportament terrorista, i que ha portat a centenars de milers de persones a manifestar-se en contra de la desproporcionada sentència als carrers. El cas dels titellaires acusats i fins i tot, empresonats per enaltiment del terrorisme només perquè un dels personatges portava una pancarta que deia “Gora Alka-ETA”. El cas dels rapers Valtonyc i Pablo Hasel condemnats per enaltiment a l’odi, injuries i calumnies al rei i a les institucions de l’Estat. El cas i alliberament dels membres de La Manada que no es sosté per enlloc, i que han provocat una indignació general a tota la població de bé.

varSense parlar dels diferents casos de presos i ostatges polítics, inicialment amb Arnaldo Otegui i ara amb els diferents líders i polítics catalans favorables al dret a decidir, dret fonamental aprovat per l’Assemblea General de l’ONU, empresonats per delictes inventats que no han comès sinó per ser fidels a les seves idees. En aquest cas, un documental realitzat per Mediapro ha demostrat amb imatges que els Jordis sols són responsables d’intentar pacificar a la gent concentrada el 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia. Aquestes imatges són un VAR perfecte, però la justícia prevaricadora, descendent directa del franquisme, de la ultradreta més rància i més radical, i de l’Opus més fosc i carca, ni ho considerarà, ja que no els interessa la realitat i la justícia que han d’impartir, no els interessa el patiment de les persones innocents, només els interessa el poder a qualsevol preu i la por suportada per mentides permanents.

Justícia de bar o VAR de justícia, this is the question...

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

mortborbo

MORT AL BORBÓ

Catalunya no ha estat mai massa procliu a ser monàrquica, i ,ara el rebuig és absolut.

El vergonyós discurs de Felip VI, dos dies després del referèndum i de la violència policial, el 3 d’Octubre, obviant demanar diàleg, oblidant a tota la gent de Catalunya que va anar a votar per voluntat democràtica, justificant els cops de porra i la violència de les forces armades al poble, incentivant l’actitud bel·ligerant del govern espanyol de l’època, el va abocar a ser una persona non grata al principat.

El rei dels espanyols, com es diria en el llenguatge dels escacs quan el rei fa un moviment pensant només en la seva autoprotecció, es va enrocar, va decidir formar part del conflicte, girant l’esquena a una part dels catalans, renunciant per sempre més a un hipotètic i possible arbitratge futur.

S’ha guanyat a pols el resultat, no pot venir a Catalunya sense generar animadversió general, sense ser plantat per les nostres institucions, no pot venir ni a un sopar sense que la policia hagi de blindar els carrers per on ha de passar i reprimeixi les protestes que aixeca la seva presència física en el nostre país. Ell i la seva medieval institució tenen un problema, el problema no és nostre.

A Catalunya, el monarca dels espanyols i la seva institució ha perdut tot respecte, genera desconfiança, genera foscos, genera tuf de corrupció, genera animadversió, genera antipatia, genera repugnància. S’ha fet realitat, la frase que procedeix del romancer català “mort el Borbó” i que va tornar a posar de moda fa 10 anys l’incombustible Joan Tardà, per cert, felicitats en el dia de la seva onomàstica. mortborbo2

Es va posicionar a favor de l’estat de Rajoylàndia, de l’estat de Llarenalàndia, de l’estat de Florentilàndia, de l’estat d’A-por-ellos-làndia, un estat on jutges, forces armades i polítics amb màsters inventats, s’han fet el seu propi lloc imaginari en forma de plaça de braus adornada per garlandes rojigualdas, en el que viuen isolats formant un estat dins del mateix estat, un estat feixista, un estat que actua sempre en defensa dels violents, en defensa de la força bruta, en defensa dels repressors, en defensa dels prevaricadors i dels corruptes. Un estat que mentre allibera a violadors de les nits navarreses i violadors dels drets humans, engarjola durant mesos a polítics demòcrates sense cap judici.

Espanya, el seu mediocre rei, els jutges que imparteixen injustícia, i la gent que s’ho creu, han perdut tota dignitat democràtica, tot respecte, tota credibilitat. Internacionalment, el món comença a conèixer i a fer-se ressò que el franquisme perviu a Espanya, que la transició democràtica no va ser tal. Espanya és un estat fallit a Catalunya, no s’accepta com a tal per tot el que representa. Va camí de ser-ho al món (espero), fins a la seva defunció total.

Visca la República, mort al Borbó!

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

timbaler bruc

NI VIOLINS, NI TROMPETES...TAMBORS

Eren els temps de la transició política espanyola quan s’estrenava "Violines i Trompetas", una obra de Santiago Moncada que explicava les divertides vivències d’un trio de músics de cambra. Un trio que no només ho és en el sentit musical, també és un trio emocional. La comèdia va ser tot un fenomen de públic i taquilla a Barcelona, on es va representar durant anys al desaparegut Teatre Talia, protagonitzada pel cordovès Paco Morán.

En una època on tot semblava que era nou, on semblava que la llibertat i la democràcia començaven a treure el seu caparró, on la foscor de la dictadura franquista semblava que donava pas a la llum d’una nova realitat, aquesta obra que insinuava més que deia, semblava que volia trencar però no anava més enllà.

I és que la transició no va ser res més que això, un concert de violins i trompetes.

Els violins, instruments de relaxació per excel·lència, per tranquil·litzar, per calmar. Ho hem vist representat desenes de vegades en l’enfonsament del Titanic, on l’orquestra no va deixar de tocar aquest instrument per intentar evitar el pànic dels aterrats passatgers que veien com l’aigua s’anava empassant tot el que trobava al seu davant.

Les trompetes, instruments de vent de llarg abast, amb el seu to més agut és ideal per ser escoltada a molta distància, en totes direccions, i en mig de molt soroll, per això s’utilitza militarment per tocar a retirada.

Violins des d’Espanya i trompetes des de Catalunya.

Calmar-nos, escoltant una clàssica melodia tocada en violí espanyol, agradable a les nostres oïdes, paraules de diàleg, paraules de reconciliació, paraules de reforma, paraules de canvi, paraules de reconstrucció de ponts, paraules que anuncien gestos, paraules que parlen canvis a poc a poc, però paraules buides com ja hem vist. Canvis que el que volen és tornar a estar al mateix lloc, mentre el Titanic s’enfonsa i cada vegada ho fa més.

Toc de silenci i tocar a retirada. Les trompetes catalanes de l’independentisme institucional han canviat el rumb cap a una situació que sembla que busca com a objectiu, tornar al punt de partida de recuperar la Generalitat i alliberar (o només acostar) els presos polítics, en lloc d’avançar decididament, i costi el que costi, cap a la República Catalana.

Ens volen amansar per després portar a la cleda. Relaxar-nos per ordenar-nos retirar. Doncs de cap manera, ni ens relaxarem ni ens retirarem. No escoltarem els violins ni escoltarem les trompetes, vinguin d’on vinguin, al contrari, farem sonar amb sonoritat contundent els nostres tambors, tambors de guerra, instruments de percussió que ens facin enaltir el nostre valor enfront l’enemic, fent-nos semblar més ferotges i nombrosos, dels que som, en front de la desigual batalla.

Ni violins, ni trompetes...tambors! violines y trompetas

Costa passar el dol d’haver tingut la República a tocar, és més fàcil a curt termini fer dissabte i guardar o tirar el tambor. Però no ho farem, ens aixecarem d’aquesta frustració tocant més alt i fort la nostra música, preparant amb més cohesió, intel·ligència i fermesa la nostra futura escomesa. La nostra lluita no comença ni acaba amb les banderes, els llaços i les creus, la nostra és un lluita per la llibertat, per la democràcia, per ser com som i com volem ser, pel benestar dels nostres hereus.

Un cop la República sigui una realitat, ja escoltarem els violins i les trompetes, però sempre tindrem els tambors preparats al rebost de casa nostra, per si ens volen prendre el pèl i ens hem de convertir en el "timbaler del Bruc" que tots portem a dins.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya