master

MÀSTERS DE L'UNIVERS

Voler ser el que no són, viure només de les aparences.

La febre dels polítics espanyols per tenir un títol universitari o més, un màster o més, un postgrau o més, una tesi o més, un doctorat o més, té a veure en dos aspectes molt implantats a la política espanyola:

El primer, que mentir no importa, els polítics espanyols, i també els periodistes, poden llançar tot tipus d’informacions i desinformacions de forma lliure, no hi ha cap conseqüència per mentir, per enganyar, no importa si les mentides acaben en un problema relacional, una baralla o violència. A la política espanyola, mentir està institucionalitzat, està acceptat, és la cosa més usual del món. La conseqüència és que com menteixen, i com ho fan sovint i de forma compulsiva, ens els hem deixat de creure.

El segon, que molts dels polítics espanyols no estan formats per la seva experiència laboral, ni tan sols a les aules, la seva formació ha transcorregut dins de les seves organitzacions polítiques, per tant a l’hora de fer el seu currículum no podrien ni omplir una sola línia, llavors que fan? Mentir, que no passa res com hem dit.

El cas Cifuentes, que per cert va dimitir no per inventar-se màsters sinó per ser cleptòmana de dues cremes facials. El cas Pablo Casado. El cas Carmen Montón. El cas Pedro Sánchez, que sembla que no és tal cas. El cas del doctorant Albert Rivera, el gran mentider doncs menteix sobre el que sap que no passa. I altres casos, que han passat més desapercebuts, com ha sigut el de Tomàs Burgos, un secretari d’Estat de la Seguretat Social que va començar per posar que era llicenciat en Medicina i Cirurgia, i va acabar posant la veritat, que només era solter. Quin fàstic i quina indignació. Són els màsters de  l'Univers, els nous personatges de l’univers MOTU, la nova generació dels He-Man, Skeletor, Battle Car, Teela, Mer-Man i Beast-Man. masters2

Quin fàstic i quina indignació. Estudiar són hores de molta dedicació, molt esforç, renunciar a fer moltes coses que ens agraden, fer sacrificis constants, tancar-nos en una habitació enlloc de estar de festa, amb altres amics, de viatge, etc. Estudiar és molt costós, en temps personal i en diners. Cap estudiant mereix aquesta mala gent, aquests desgraciats, aquests negligents, aquests ignorants, que van comprant màsters i altres títols a barruts catedràtics de la "Universidad Rey Juan Carlos" a canvi de favors futurs més o menys llunyans, o simplement se’ls inventen directament.

Quin fàstic i quina indignació, veure com les universitats espanyoles, i de retruc les catalanes, són sotmeses a una pèrdua de prestigi derivada de la visió que es fa a l’estranger de la polèmica per les irregularitats acadèmiques d’aquesta colla d’impresentables polítics de “pa sucat amb oli”. En el panorama universitari es barregen programes acadèmics d’alt contingut acadèmic i utilitat pràctica posterior amb altres que es compren i es venen amb l’únic objectiu de ser un senyal distintiva dins del currículum però amb irrellevància i inexistència de transmissió de coneixements i competències. Per cert, el cost de la matrícula no té la seva equivalència en la qualitat, normalment és al contrari.

Malauradament, i coneixent com són els espanyols, com han demostrat ser, aquesta polèmica no servirà per destapar les mentides dels seus polítics, ni la vergonya de l’existència de determinades universitats i determinats catedràtics “trepas”, només servirà per constatar una vegada més que no volem ser part d’aquesta farsa que és l’estat espanyol, on mentir és normal, on s’accepta el món dels privilegis, on s’aplaudeix la violència, on el soroll només es fa quan es serveix a determinats interessos, i on es prefereix mirar cap al costat de la mentida, cap al costat dels privilegis, cap al costat de la violència, cap al costat dels interessos per no contemplar les veritats.

Quin fàstic i quina indignació. Que es quedin els seus reis, polítics, farsants, propagandístics anomenats periodistes, mentiders, violents, policies, militars, guàrdies civils, intel·lectuals de “poca monta” i tots aquells que no veuen perquè no volen veure.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

torquemada

LA INQUISICIÓ VIU, DE TORQUEMADA A LLARENA

Lluny de ser una relíquia medieval, la "Santa Inquisició" perdura a l’actualitat.

Creada per la butlla del Papa Llucià III, l’any 1184 a la zona del Llenguadoc per combatre i acabar amb l’heretgia dels càtars o albigesos, desenvolupada com eina religiosa repressora per part del poder papal en temps de Gregori IX i d’Innocenci IV, i institucionalitzada com un braç de l’aparell de l’Estat durant la monarquia dels Reis Catòlics espanyols, no va desaparèixer amb l’abolició feta per “las Cortes de Cádiz”, el seu esperit i part de les seves formes i procediments estan més arrelades i vives que mai.

Quan pensem amb la inquisició pensem en odi, poder, persecució, tortures, interrogatoris, judicis injustos, presó, foc i mort. Ens imaginem a un pobre acusat de bruixot davant del tribunal del Sant Ofici per criteris arbitraris i subjectius, denunciat per testimonis falsejats de gent amb interessos contraris i que l’odia, amb proves moltes vegades no verificades, inversemblants, inventades. Un pobre acusat que era realment una víctima, que era considerat com a culpable de manera preconcebuda, tenint la responsabilitat de demostrar la seva innocència, no l’inrevés.

Però, quina diferència hi ha entre el manual d’interrogatoris per treure informació de la Inquisició i el manual d’interrogatoris aplicat a Guantánamo?, per posar un exemple extern. I posant un exemple intern, us sona el terme de culpabilitat preconcebuda en l’actualitat? Quina diferència hi ha entre la política de confiscacions que seguien els inquisidors i les fiances desproporcionades establertes pel Tribunal Suprem espanyol a polítics catalans participants en el "Procés"?

Les operacions són similars en les diferents èpoques, els inquisidors s’autoestableixen com a guardians del que “és correcte”, i a l’empara d’un sistema de Lleis que interpreten de manera enrevessada, càustica i amb malícia, tant els inquisidors medievals com els inquisidors actuals, manegen la informació i els aparells burocràtics de forma repressiva, avalats pel poder institucional, que volen fer pensar a tots els ciutadans com ells pensen, fent-ho per mitjà de la por, per controlar-los, per coartar la seva llibertat d’expressió.

Tot s’hi val en aquests tribunals (inquisitorials), manca de neutralitat, fer acusacions sense provar-les, inventar delictes que no existeixen al Codi Penal, crear un nou concepte semàntic de què és violència, persecució ideològica o religiosa, vulnerar els drets a la defensa, retrets per part del jutge envers els acusats, etc. El fi justifica els mitjans.

Si abans els perseguits eren bruixes i bruixots, heretges, idòlatres, infidels, falsos conversos, homosexuals, ara ho són els crítics, els tuitaires, els titellaires, els rapers, alguns polítics separatistes, actors que es caguen en els fanàtics religiosos i els independentistes.

La Inquisició viu, de Torquemada a Llarena no hi ha gaire distància, els dos són inquisidors nomenats per l’Estat, són part de l’Estat, del seu aparell i al seu servei.

Tomás Torquemada va ser el frare dominicà responsable de més de dos mil morts en nom de mantenir viu el cristianisme a Espanya. Teòricament havia rebut regles sobre el que podia i no podia fer, però dotat de gran poder, va anar massa lluny en l’acompliment de la seva feina, però li deixaven fer perquè s’havia d’acabar amb els “conflictes” encara que fos per la tremenda. La Inquisició i l’actuació perversa de Torquemada eren un instrument al servei de la política dels Reis, subjecte políticament a la corona espanyola quan no hi havia separació de poders.

Amb l’actuació executora de Pablo Llarena, es demostra clarament el que ja sabíem, es predica la separació de poders però aquesta no existeix, és una farsa. El nou tribunal de la Inquisició, reencarnat com a Tribunal Suprem dirigit per Carlos Lesmes, també vol acabar per la tremenda amb el “conflicte” català, seguint l’encàrrec que va fer el govern monàrquic del PP i que el PSOE no s’atreveix o no vol cancel·lar. Els “rebels” catalans s’han de penedir o els hi sortirà car, han d’acceptar la sobirania de “su Majestad el Rey pluscuamperfecto que es el símbolo de la sagrada unidad de España (cañí), herència sacrosanta del Generalísimo (dictador) Franco, deben jurar la sagrada Constitución, reconocer su derrota y pedir perdón”, deuen estar pensant encara. llarenajuez

Un dels aspectes en què estant d’acord els experts i més sobta als estudiosos de l’antiga Inquisició és el gran suport de la població espanyola a aquesta funesta i assassina institució, sempre els ha horroritzat la participació en massa als “autos de fe” i a les execucions públiques dels espanyols. A la nova inquisició, això no ha canviat, deu ser així, deuen ser així, sinó no es podria explicar la manca d’alineació amb la gent que només vol votar, amb qui prefereix el diàleg pacífic a la por i al pal.

Aquest suport per alguns es justifica per considerar a l’antiga inquisició com la defensora dels interessos de la majoria cristiana enfront de la minoria conversa. Ara l’enemic d’Espanya no són els conversos, tampoc ho és França que la va envair al segle XIX, o el Regne Unit qui li va “prendre” Gibraltar, o els EUA que la van derrotar a Cuba i Filipines, ara el regne d’Espanya i una gran part dels espanyols han escollit com enemic a Catalunya.

I em pregunto jo sinó serà per enveja, sinó serà per mostrar amb el nostre èxit el fracàs de la seva decadència, per ser diferents malgrat haver-nos volgut homogeneïtzar, per voler conservar la nostra llengua, pel nostre caràcter laboriós i sacrificat, per haver fet de la nostra terra una terra de pau i convivència amb tothom qui ha arribat, per haver construït una Catalunya pròspera i voler seguir creixent.

Realment, no és una cosa d’ara, ve de lluny, penseu que al 1640, quan la "Revolta dels Segadors", l’inquisidor general ja va suggerir que el tribunal actués en contra dels rebels.

La Inquisició actual busca “descatalinitzar-nos” (o espanyolitzar-nos) per confiscar la nostra riquesa, ja sigui riquesa humana, social, cultural i econòmica. Nosaltres sabem que això seria perdre-ho tot, perdre els nostres valors, perdre la nostra llibertat.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

homes de blanc

HOMES DE BLANC, LLAÇOS GROCS

Uniformats amb granotes de color blanc, ulleres de protecció i mascareta, carregats amb cúters, ganivets i serres, amb la cara tapada, i actuant sempre de nit. Són els membres dels auto-denominats “Grupos de Brígadas de Limpieza”, escamots que retiren llaços i altres símbols grocs, penjats, pintats o enganxats en diferents espais públics, pels qui en defensa de la llibertat d’expressió, mostren la seva solidaritat de forma pacífica amb els dirigents polítics que consideren injustament empresonats.

Saben que són quatre gats, i que una estona després de fer “neteja”, tornarà el carrer a estar ple de símbols grocs reclamant i protestant davant la injustícia. Què busquen doncs aquestes brigades de neteja amb un look estètic similar al KKK? Què busquen disfressats al més pur estil de "Walter White" reencarnat com "Heisenberg" a "Breaking Bad"? Què desitgen amb aquest vestuari i armes que tan recorden a "Malcolm McDowell" i als seus “amics” a la pel·lícula “La naranja mecànica”?

Homes de blanc, llaços grocs. Destrucció contra construcció.

No forma part com diuen de la defensa dels drets dels no independentistes, a ells els ciutadans de Catalunya o de un altre lloc, no els importen res, només volen poder i més poder, al preu que sigui. Tot forma part d’una estratègia de crispació orquestrada pels partits d’ultradreta, i em refereixo a PP i C’s, amb l’objectiu de provocar. La seva pretensió és fer veure, a qualsevol preu, que la ciutadania està dividida que existeix un enfrontament visceral a la societat, pretenent que hi hagi violència.

Fins ara han intentat espantar-nos amb les seves porres, humiliar-nos amb els seus helicòpters piolins, fer-nos agenollar amb el seu 155 i esclafar-nos amb la seva manipulació judicial. No s’han sortit. Ara toca que ens vegin dividits, confrontats, violents, carregats d’odi, per poder justificar la intervenció llarga i ferotge portada a terme per un estat autoritari, un estat com el que sempre han sigut. Fan caldo de cultiu perquè qualsevol espurna que es pugui generar, faci esclatar la violència. Però no s’han surten, i hem de mantenir-nos com som, oberts, integradors, pacífics i persistents defensors de la República que vam proclamar fa quasi un any.

No tenen cap tipus d’ètica ni de principis, només tenen interessos. Si han de mentir, menteixen. Si han d’insultar, insulten. Si han de denunciar a qui no fa res, diuen que ho fa i el denuncien. Si han de tapar actes violents que no els afavoreixen, els tapen i els silencien. Si han de condecorar a policies, que en lloc de protegir, han actuat com repressors, ho fan. Si han d’incitar contínuament a l’odi entre ciutadans, entre ètnies, entre religions, etc., no dubteu que estant disposats a fer-ho.

Els homes de blanc són els seus milicians, les seves ovelles, la seva secció d’assalt tipus milícia, disposats avui a treure símbols, i demà a apallissar a qui pensi diferent. Segurament els hi quedaria millor el marró o el negre, les “camises pardas” alemanyes o las “camisas negras” italianes, però ara van de blanc, el color de la llet...de la seva mala llet.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

franco

FRANCO, ESE HOMBRE

L’any 1964, dintre de les “celebracions” del vint-i-cinquè aniversari del final de la Guerra Civil espanyola, Franco i alguns dels seus col·laboradors, entre ells Manuel Fraga Iribarne, van idear, guionitzar i fer possible l’estrena del documental propagandístic “Franco, ese hombre”, amb l’objectiu de blanquejar el règim, combinant sense gaire habilitat cinematogràfica, l’exaltació de l’heroi, salvador de les maldats del comunisme i la seva dimensió humana com a cabdill i pare protector del seu poble.

Eren els temps de l’apertura turística, de la integració econòmica internacional, s’havia de trencar amb imatge del dictador, representada a l’anterior film, “Raza”, fet l’any 1941 i que construeix una espècie d’autobiografia i llinatges perfectes, fets a mida, quan no hi havia motius per dissimular la victòria i aniquilació de l’enemic, l’ardor venjatiu i la bona sintonia amb l’Alemanya nazi.

Ara que l’exhumació de les seves restes fa que es torni a parlar molt de Franco, que sigui notícia quasi 43 anys després de la seva mort, es fa difícil entendre els seus partidaris i admiradors, els que consideren aquest personatge sota l’òptica i la benevolència del documental, encara hipnotitzats per la por i la propaganda de la dictadura, sense entendre o voler entendre que tot era un gris i macabra muntatge d’un dels assassins i psicòpates més despietats del segle XX. Més difícil es fa entendre quan veus que són milers i milers, centeners de milers i milers, milions i milions de persones que emeten una espècie de culte repugnant a aquest infame dictador.

Era un assassí en sèrie. La seva disposició a fer servir el terror contra la població civil van ser desenvolupats durant el seu pas pel Marroc, on portava a terme tasques de pacificació de poblacions indígenes que s’oposaven a la colonització mitjançant mètodes de repressió brutals, portats a terme pel “la Legión”, cos responsable d’atrocitats com la decapitació sistemàtica de presoners i exhibició dels seus caps com a trofeus. Un cop a la península, i després del seu triomf militar, la violència contra els vençuts no es limitava a l’empresonament, la tortura i l’execució, sinó que adoptava la forma d’humiliació psicològica i explotació econòmica dels supervivents. Era un egòlatra psicòpata malalt de sang, que va convertir Espanya en el segon país amb més foses comuns del món, després de Cambotja.

En els països on hi ha hagut genocides autoritaris, s’han ajustat comptes amb ells, s’ha demanat perdó pels crims comesos durant les dictadures, a Espanya al contrari, encara es fan misses en honor del dictador. De Hitler, que es va suïcidar, es van esborrar tot els símbols que poguessin portar al seu record, les seves restes, si hi ha, no es saben on estan. Mussolini va ser penjat boca avall un cop mort afusellat. A Espanya, el dictador va morir al llit, encara ocupa un mausoleu oficial, encara es discuteix si han de fer fora les seves despulles del Valle de los Caídos, encara es defensa que hi hagin símbols i carrers amb nomenclatura franquista, encara es diu que “ara no toca” parlar d’aquest tema, que hi ha coses més importants que solucionar al país, l’excusa perfecte i repetitiva del cas espanyol quan no es vol fer una cosa o es vol demorar fins l’oblit.

Espanya té un problema amb la memòria històrica perquè té un problema de democràcia amb una gran part del seus ciutadans. Ningú pot explicar perquè existeix una Fundació, la Francisco Franco, que segueix enaltint i glorificant al major assassí contemporani de l’estat, perquè el Congrés dels Diputats no ha sigut capaç de condemnar el cop d’estat del 36, perquè existeixen germandats de legionaris que vibren recordant al Caudillo o Millán Astray, perquè a les concentracions “partriòtiques” es veuen banderes amb l’àguila, amb esvàstiques i altres simbologies nazis, perquè es fan homenatges oficials als membres de la División Azul, perquè, perquè i perquè?

L’holocaust espanyol va existir, qui no el recordi, l’amagui, consideri no oportú parlar d’ell, que no és el moment, qui no el condemni, qui no el critiqui, qui el permeti, etc. és un dels seus hereus, una lacra de la societat, una lacra inhumana, un monstre.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

taxi

TAXI, TAXI !

Els gremis monopolístics haurien de ser coses del passat. Les vagues per fer mal a l’usuari en general, també.

Els usuaris no accepten la violència, la coacció, la confrontació “barriobajera”, ni la paralització de serveis públics com mètode per resoldre diferències econòmiques o reguladores que s’han de solucionar en una taula de negociació.

No pot ser que cada cop que arribin les vacances, o hi hagi un esdeveniment que és important per la majoria dels ciutadans, s’organitzin accions perjudicials als interessos generals, com són les vagues del servei públic.

Independentment del tema judicial generat, que no hi entro perquè no existeix una mínima justícia que no sigui interessada, el problema socioeconòmic del monopoli és ell mateix. Precisament l’existència d’un mercat tancat a la competència que ha creat una situació de monopoli, s’ha derivat en un mercat negre de llicències del taxi i a un gran encariment d’aquestes. La continuació en la feudalització de les llicències és el problema, no els actors emergents. Uber, Cabify i altres VTC, per molts no benvingudes pel seu estatus de multinacionals, representen la modernització, la competència i l’orientació del servei al client, són part de la solució, no el problema.

Quantes vegades heu pujat a un taxi brut que feia una pudor insuportable?, desenes i desenes. Quantes vegades heu pujat a un taxi amb un senyor o senyora que conduïa com un boig?, desenes i desenes. Quantes vegades us han martiritzat i fet escoltar per la ràdio un partit de fútbol que no us interessava, notícies de la COPE que us repugnen, converses amb altres taxistes que no us interessen, o emissores d’FM amb música màquina, del país del conductor o reggaeton, que no us venia de gust sentir?, desenes i desenes. Quantes vegades heu trucat a les centrals telefòniques i no us han atès degudament, o simplement no us han atès?, desenes i desenes. Quantes vegades, taxis de servei que anaven lliures no us han volgut portar perquè preferien buscar clients per fer una carrera millor, fins i tot, preguntant-vos abans que on anàveu?, desenes i desenes. Quantes vegades heu buscat un taxi un dissabte al vespre, el dia del sopar d’empresa i el dia de Nadal i no n’heu trobat cap?, desenes i desenes. Taxi!, taxi!, quantes vegades heu pronunciat aquestes paraules i el taxi no s’ha aturat?, desenes i desenes. Són un servei públic, i durant molts anys han pervertit i abusat d’aquesta situació. Ells són els culpables.

No es tracta d’amenaçar i atacar a la competència, es tracta d’adaptar-se a les coses bones d’aquesta. Els taxistes que han abusat i estafat alguna vegada a turistes i a ciutadans, són els culpables, no les empreses emergents que han aprofitat el forat deixat per la negligència, el mal servei i la impunitat en l’abús. taxi2

Amb el sistema dels VTC s’ha acabat la típica picaresca de donar-te passejos injustificats, només per augmentar el preu del servei. La tarifa, el conductor, el cotxe, la forma de pagament i la trajectòria que pot ser modificada pel client ve donada prèviament a l’acceptació del servei, no es paga al conductor.

Tot queda registrat, el conductor, els punts de recollida i lliurament, la duració, l’extensió del viatge, cosa que fa més fàcil la reclamació en cas d’haver-hi qualsevol problema, el client té més seguretat, sap qui el porta, sap que el conductor no s’excedirà perquè està més controlat, tot queda gravat.

Van nets i polits, t’ofereixen aigua, poder triar la música o emissora de ràdio a escoltar, cosa que demostra la clara orientació del servei al client, és el client qui tria, no qui pateix els gustos del conductor, tot sovint divergents als del client.

Els ciutadans hem d’estar a favor que els taxistes deixin de pagar autèntiques morterades de diners de les llicències però hem d’estar en contra d’un sistema absolutament obsolet com l’actual.

Les autoritats han d’estar per evitar que Uber i Cabify constitueixin monopolis a futur, però no per defensar ni mantenir els monopolis actuals, on l’únic perjudicat sempre és el consumidor, qui havent de tenir tot el respecte del servei públic, ja que és qui el paga per gaudir-lo, és qui el pateix.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya