- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1761
AYUSOLAND vs COLAULAND
Díaz Ayuso i Colau, dues governants que repeteixen càrrec, Ayuso com a presidenta de la comunitat de Madrid, Colau com a alcaldessa de Barcelona, Ayuso de dretes molt de dretes, Colau d’esquerres molt d’esquerres.
Dos perfils aparentment molt llunyans, però alhora molt semblants, dues persones que exerceixen com a cabdills tribals amb gran voracitat, sense capacitat d’autocrítica ni tolerància a cap crítica aliena, i sense escrúpols de cap mena per aconseguir el poder, encara que sigui a base del pacte amb la ultradreta nacional espanyolista de VOX, o els anticatalanistes hiperventilats de dretes de Valls.
Les comparacions són odioses, però les semblances hi són. Mentre nosaltres riem i fem mofa de les dues, elles van fent el que els hi dóna la gana, convertint la comunitat de Madrid en Ayusoland i la ciutat de Barcelona en Colauland, com a feus dissenyats a imatge i semblança del seu somni, un autèntic malson per molts de tots nosaltres, Ayusoland vs Colauland.
Pinta i acoloreix!, rajoles de color blau, línies grogues amples combinades amb més estretes, topos i cercles, ziga-zagues, superilles desèrtiques, obstacles a dojo, seients al mig dels carrils de circulació, pilons i separadors de goma, parades d’autobús que donen a carrils bici. Sembla l’obra d’un sonat o sonada, però és la política de mobilitat d’Ada Colau, una política obsessiva i sectària que imposa i menteix, sempre menteix, com quan va dir que es baixaria el sou, i després el que va fer va ser tot el contrari.
I mentre Colau i el seu equip de fonamentalistes, que no han treballat en la seva vida, van pintant i convertint a Barcelona en la ciutat-poble de Colauland, la ciutat activa i cosmopolita que sempre hem sigut, agonitza i els ciutadans pateixen, els comerços tanquen les portes, tant al centre com als barris, es perden oportunitats de negoci amb les seves sortides de to i de lloc, la ciutat està bruta, els parcs abans verds ara estan pansits, és una ciutat insegura, augmenten per moments el nombre d’accidents, cada vegada hi ha més sense sostre que viuen al carrer de forma visible i vergonyósa. Els que paguem impostos, molts i molts impostos, no sabem perquè els paguem. El BARNICIDI de la Colau no ha tingut aturador fins a fer néixer Colauland, un projecte de ciutat gris i trist d’esperit.
Pinta i acoloreix! Però no la ciutat sinó la seva imatge, és el que fa Ayuso, com Colau una política que també menteix. Madrid és la pitjor comunitat amb dades de la Covid, la primera comunitat en nombre absolut de defuncions, i no és la primera sinó la tercera en habitants. És rècord destacat en defuncions en residències per la tercera edat, en nombre d’hospitalitzacions i de saturació hospitalària. El risc de morir de Covid a Madrid és del 50% més que la mitjana en les altres comunitats. Menteix quan parla que ha anteposat l’economia perquè la seva comunitat és una en què més ha caigut la riquesa en aquesta crisi pandèmica segons dades del Banc d’Espanya.
No existeix el miracle econòmic madrileny, el que existeix és l’engany/miracle propagandístic, un miracle que no és causat per generació espontània sinó que es compra, i es compra a preu d’or, a preu per exemple de 14,5 milions d’euros que és el que va concedir a la universitat privada del grup Planeta, grup propietari d’una important part dels mitjans de comunicació. Ayusoland és la comunitat per excel·lència dels bars, les canyes i les tapes, però també és la comunitat amb menor inversió en Educació i Sanitat, on hi ha un intercanvi de més morts per menys sanitaris.
A Catalunya i Barcelona s’explica la victòria arrasadora d’Ayuso pel fet d’obrir bars, tasques i tavernes, pel fet de convertir Madrid en un espai dedicat a la faràndula, la disbauxa i la xerinola, no entenem aquest concepte de temerària llibertat de pandereta, una llibertat per a nosaltres inexistent i en minúscules, una llibertat cursi-nacional farcida d’entrepà de calamars que ens fa riure, una llibertat generadora de memes i acudits de tot tipus, però un concepte que sí compren els seus ciutadans en general, ja siguin elits, burgesos i obrers, que creuen veure en la seva comunitat autònoma madrilenya d’Ayusoland com un anhelat territori independent com a model per la resta d’Espanya.
Les victòries, més justes, de Colau tampoc s’expliquen a Madrid, on la veuen com una mala versió de la seva Carmena 2.0, baluard visible del podemisme per a ells pretèrit. A la capital veuen Catalunya com la terra del radicalisme i la dissidència, l’enemic a derrotar, i a Barcelona com una ciutat rival a la qual han de supeditar, per tant, s’horroritzen de pensar que Madrid es gestioni com ho fa Colauland.
Ayuso i Colau, tan antagòniques elles, una que vol engrandir la imatge de Madrid, sobrevalorant la capital d’Espanya, i l’altre que vol empetitir Barcelona, infravalorant la capital del Mediterrani, però ambdues tan iguals a la vegada. Hipòcrites, egoistes, dictadores i mentideres.
Deixem doncs que Ayusoland i Colauland continuïn entretenint als seus ideòlegs i seguidors. Mentre el que no diuen ni anticipen cap d’ells és que la fallida de l’estat espanyol és un fet, els efectes aniran a més i seran visibles i inevitables, moment que hem d’aprofitar per seguir fent el camí de país que ens interessa, i deixant en evidència als que només pensen amb ells, als populistes xarlatans, als covards i als pobres d’esperit i voluntat.
Ayusoland i Colauland són dues parts del mateix monstre, Ayusoland & Colauland. Ayuso i Colau menteixen, la propaganda menteix però les dades no. Temps al temps.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1621
A VACCINAR PIOLINS, PERÒ...DE LA RÀBIA
Jordi 29 anys, diabètic, persona de risc, sense data de vaccinació.
Teresa, 42 anys, amb greus problemes coronaris i marcapassos, persona de risc, sense data de vaccinació.
Lupe, 58 anys, amb antecedents de doble patologia oncològica, persona de risc, sense data de vaccinació.
Gervasio, 33 anys, asmàtic de primer grau, persona de risc, sense data de vaccinació.
Miquel, 51 anys, pacient amb esclerosi múltiple accelerada, persona de risc, sense data de vaccinació.
Antonio, 27 anys, policia nacional, sense patologies, el vaccinen immediatament.
Lola, 35 anys, guàrdia civil, sense patologies, la vaccinen immediatament.
Ja us aviso que aquest article està més fet amb els budells que amb el cap, però la indignació que sento avui és molt i molt forta, tant amb els tribunals espanyols a qui no respecto ni em crec gens ni mica, com amb els cossos i forces d’ocupació de l’estat que actuen de forma provocadora, dèspota i abusiva, com amb els covards, obedients i miserables polítics anomenats independentistes que parlen molt, però sempre acaben obeïnt a corre-cuita el que dicta l’estat espanyol.
Els sindicats de policia Jupol i Jucil van presentar una petició reclamant la vaccinació d’agents de la guàrdia civil i de la Policia Nacional a Catalunya, petició estimada per fiscalia que instava al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) a pronunciar-se. Ho ha fet, dictant aplicar mesures cautelars que implica una ordre per la vaccinació exprés de picoletos i piolins, en un termini de 10 dies, així com la presentació d’un informe 48 hores després d’aquest termini.
Indignant, fastigós.
A vaccinar piolins mentre els vulnerables s’infecten i moren. A vaccinar als que van cometre aquella atrocitat desproporcionada de l’1 d’Octubre. A vaccinar a les tropes que van carregar contra més de 2 milions de persones indefenses i innocents, cosa mai vista abans a cap país democràtic, clar que Espanya no ho és. A vaccinar als bàrbars violents del “aporellos” mentre a la gent que van atonyinar i menysprear no els hi arriben els vaccins. A vaccinar piolins, però...de la ràbia, que és el que necessiten pel que van fer, l’odi i la maldat que tenen.
I mentre molts catalans en risc evident no es poden vaccinar, aquest col·lectiu policial ho fa, ells que des de fa anys i anys es comporten com a monstres, que no són nostres, que estan en contra nostre, que no ens defensen, que no ens serveixen als ciutadans, que ens agredeixen com a fanàtics que són, que ens odien, que ens volen humiliar, que no ens respecten, que s’aprofiten dels nostres recursos i utilitza els nostres escassos vaccins, s’aprofiten indissimuladament de la força dels seus privilegis per saltar-se qualsevol criteri sanitari de vulnerabilitat de la població.
Diuen què són col·lectius essencials exposats a risc de contagi. Essencials?...??? Risc de contagi?...Au! Aneu a cagar a la via! Col·lectius amb risc de contagi són les caixeres de súper, les perruqueres, els professors d’Universitat i d’escoles per a adults, els treballadors dels gimnasos, les dependentes i dependents de les botigues en general, el personal de neteja, els cambrers i cambreres de bars i restaurants, fins i tot la gent que treballa a les oficines massificades.
“Torni vostè demà”, és el que li hauran de dir al nostre jubilat que li tocava vaccinar-se per edat o vulnerabilitat i que haurà de tornar a la cua per deixar passar a un policia nacional jove i en perfecte estat de salut.
“A vostè encara no li toca”, és el que li hauran de dir a un pacient amb patologies diverses i risc evident que si enganxa el virus, segur es va a l’altre barri, i que haurà de seguir esperant mentre observa atònit com un guàrdia civil jove i amb salut passa per davant.
Ja sabem que a l’estat espanyol, als seus governats, als seus jutges, als seus policies, a la seva gent, els catalans els hi importem un rave, només volen els nostres diners, el nostre sacrifici i els nostres impostos, però i el Govern català, que fa? I els partits independentistes, que fan? I els polítics de la CUP, d’ERC i de JxCAT, què fan? Res!. Obeïr, obeïr i obeïr com a xais, com a submisos i covards que sou. Quina vergonya! Quina mala llet!
Els temps dels polítics enganxats a la poltrona ha tornat. No serveix que només parleu. No ens val que sortiu per les ràdios i les televisions queixant-vos i posant el crit al cel per aquest segrest de vaccins si després no feu res. Vosaltres esteu per fer i no feu res. Vosaltres esteu per protegir als nostres vulnerables, a la nostra gent gran, a nosaltres en general, no per acatar i abaixar el cap a la resolució d’un tribunal que ens atropella per afavorir els seus agents i els seus interessos, en contra dels nostres.
Deixeu d’acatar als tribunals espanyols, deixeu de claudicar davant de qui ens vol ensorrats i deixeu d’obeir. Treballeu!, actueu!, i feu! Allò per al que us vam votar.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1232
QUAN EL DRAC VA MATAR SANT JORDI
La propaganda electoral de VOX diu “Un mena 4700 euros al mes, tu abuela 426 euros de pensión/mes”. La propaganda nazi explicava que amb els 5,50 marcs alemanys que costava diàriament a l’estat una persona amb una malaltia hereditària que no tenia curació, podia viure una família completa durant un dia.
Després va arribar el que va arribar, la violència, l’horror, els assassinats en massa de 17 milions de persones, l’holocaust. Va ser als anys 30 a Alemanya quan el Drac va matar Sant Jordi i el nazisme va fer realitat l’odi en estat pur, van exterminar els sectors més vulnerables de la societat, als malalts, als deficients mentals i físics. Van aniquilar a homosexuals, exterminar a jueus, gitanos, opositors ideològics com comunistes i qualsevol dissident.
És convenient no oblidar que la Història, en molts cops, es repeteix. En diferents escenaris, sigui a Madrid o a Munich, amb diferents protagonistes, en diferents èpoques i amb diferents versions, però amb el mateix argument d’odi, de difamació, de criminalització, d’assetjament, de ràbia i d’agressivitat.
VOX, l’extrema dreta, el nazisme menteix. El PP i Ciudadanos també, a Catalunya ho sabem, ho hem vist en primera persona i ho hem patit. Ells també són extrema dreta. La mentida és part de la seva essència, el problema és quan menteixen amb total impunitat perquè s’envalenteixen.
El problema ve donat quan els seus arguments són comprats per l’opinió pública que ignorant es torna incapaç de distingir la veritat i la mentida per interès, en les coses més bàsiques, coses com són que per exemple cap jutge mani treure l’ignominiós cartell de l’àvia de VOX que criminalitza a tots els menors immigrants. Mentrestant, la mateixa justícia mani treure, a correcuita, un cartell amb llaços grocs penjats de la Generalitat, que són un símbol internacional i clàssic associat a la llibertat.
Dret a decidir, dret a votar, dret a la democràcia, dret a la llibertat, dret a la vida, dret a un Sant Jordi guanyador enfront del drac del foc, de l’odi, de la por, de la maldat, del racisme, de la tirania, de la dictadura.
El Drac va matar Sant Jordi, a Espanya l’any 36. Ara el drac torna a carregar les piles. Les amenaces a polítics demòcrates per fer política, no importa del partit que siguin, no importa que no hi combreguem gens amb el seu partit, no són acceptables, ni són un fet aïllat. Hem vist de molt a prop l’odi de policies i guàrdies civils a la gent, hem vist les seves ganes de fer mal a avis i a nens, la seva insaciable set de sang, les seves ganes de matar. Hem escoltat l’enaltiment feixista i del franquisme que es fa a les acadèmies militars. Hem sabut de xats de militars que afusellen a milions d’espanyols i de catalans.
I tot això sense tenir el poder ni governar, imagineu el que serà Espanya quan el tinguin, que el tindran cada cop més perquè els espanyols continuen adormits. Com s’entén sinó estan adormits o morts que la resta de participants al debat a les eleccions madrilenyes continuessin al plató de la cadena SER? Segueixen parlant que altres són enganyats quan ho són ells, segueixen parlant que altres són adoctrinats quan són ells els que ho són, segueixen creient-se totes les mentides que els hi diuen els mentiders, són intolerants en el que haurien de ser tolerants, s’han cregut el missatge que l’independentisme i la sobirania popular no era “constitucionalista” i ara ja veieu.
Els de la foto de Colón, els que enarboren la bandera de “justícia y Constitución”, els que aplaudeixen l’ús de la força al crit de “a por ellos”, els que defensen a una institució supremacista com és la monarquia, ells i tots ells són fatxes, són els que volen imposar als altres el seu concepte d’estat als altres, amb amenaces i per la força. Ara els que ho van permetre, els que van callar quan s’apallissava als catalans per votar, els que no van dir res quan es van enviar amenaces a Puigdemont, els que somreien quan un sonat dalt d’un tanc deia que anava a envair Catalunya, ara aquests mateixos es lamenten. Doncs que es fotin!, ara ja tenen el que mereixen.
Abans que el Drac entri a foc i sang, abans que això passi, que passarà més aviat que tard, marxem i que ens agafi lluny, ben lluny.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1350
ESPANYOLISME O LLIBERTAT
L’eslògan “comunismo o libertad” escollit com lema principal de campanya dels peperos de Madrid comandats per Isabel Díaz Ayuso, com a reacció a la presentació de Pablo Iglesias com a candidat d’Unidas Podemos a les eleccions autonòmiques de la comunitat madrilenya, ens pot semblar patètic, fora de context històric, pretèrit, d’una retòrica més pròpia del segle passat que d’aquest, se’ns pot fer difícil d’entendre, però realment busca i respon a la bipolarització antagònica que va dirigida a la part emocional dels votants.
O votes al Pablo Iglesias, al comunisme, o votes la llibertat, em votes a mi. O votes el mal o votes el bé. Prefereixes el yang o el yin? Amb simplement dues paraules i una conjunció, pretén treure de l’escena política a altres rivals, com seria el candidat del PSOE i el de VOX als que relega a simples comparses i espectadors en la lluita. El candidat de Ciudadanos ja es treu ell solet, no li cal l’ajuda de ningú.
Centra el debat i les opcions únicament en dues tendències i candidats, un és ella i a l’altre li adjudica la càrrega que tots els temors dels seus possibles votants es facin realitat. Diu al tuit: “Somos un muro frente a los que buscan desmembrar España”. “No pagamos con dinero público odio y división”. “Nos rebelamos ante las concesiones a otras CCAA con políticas nacionalistas mientras asfixian a Madrid”.
Parla de comunisme com el mal, però a les seves frases el mal és desmembrar Espanya i polítiques nacionalistes no espanyolistes. Que hi té a veure el comunisme amb això? Que ha fet el comunisme en aquest sentit? Curiós, i encara més curiós és que centenars de milers de madrilenys, i milions d’espanyols comprin avui en dia aquest discurs. El comunisme és una ideologia, la independència de Catalunya és una voluntat politicosocial.
Rere l’eslògan, rere els tuits, i sobretot darrere els fets està l’esperit de dominació de l’espanyolisme, no és una lluita neta per la llibertat sinó una lluita turbulenta i fosca pel control de la nostra llibertat inexistent. Espanyolisme o llibertat. Som esclaus, esclaus moderns, l’espanyolisme no busca convèncer-nos sinó sotmetre’ns amb violència per després justificar les seves innobles accions.
L’1-O de 2017 va ser un dia de participació en les urnes, un dia festiu d’exercir la democràcia i la llibertat votant. Però també va ser un dia de violència extrema per altres, que al crit “A por ellos”, per cert, el mateix crit que utilitzaven les brigades falangistes quan buscaven brega amb els estudiants catalans a la dècada dels anys 30, van ferir i atemorir a tothom, des de nens petits a gent malalta i gran. Comprovar de primera mà, com els espanyolistes d’allà i també els d’aquí, no volien veure, justificaven i fins i tot aplaudien aquella vergonya, ens va fer entendre a molts que l’antagonisme d’espanyolisme i llibertat és real, no és cap eslògan publicitari, aquest va de debò i no té solució.
L’aplicació del 155 al nostre territori és tot el contrari de la llibertat, és l’inici de la repressió política, policial i judicial. El van impulsar les dretes espanyoles amb la conformitat de les esquerres espanyoles. Ambdós odien el poble català. Aquest odi abona l’extremisme espanyolista de dretes que troba sempre resposta a l’extremisme espanyolista d’esquerres en la mateixa direcció, una direcció que sempre és antidemocràtica.
Parlar amb els espanyolistes és avui impossible, siguin ciutadans o polítics no admeten el debat, no hi haurà cap diàleg ni amb les dretes ni amb les esquerres. Ni a uns ni als altres els importa que cada dia més institucions internacionals diguin que els presos polítics s’han d’acabar, que prou d’empresonar a rapers, que no es pot perseguir la llibertat d’expressió, no els importa el descrèdit de la política institucional espanyola, ells miren endins, a la seva Espanya, a l’Espanya irreflexiva, a l’Espanya adoctrinada i cega, a l’Espanya que va de cap al precipici, a l’Espanya espanyolista que és la que els alimenta.
Els espanyolistes no entenen una cosa que per a nosaltres és molt fàcil d’entendre, que no volem perpetuar les nostres creences ideològiques amb l’independentisme, que som i volem ser independentistes, però que ho deixarem de ser l’endemà mateix d’aconseguir el nostre objectiu de ser-ho. Ara som independentistes per damunt de tot, després uns serem de dretes o serem d’esquerres, uns serem capitalistes o serem marxistes, uns serem ecologistes o no ho serem, uns serem empresaris o serem sindicalistes, uns serem liberals o serem intervencionistes. La nostra ideologia vindrà després de fer realitat el nostre Estat, la nostra volguda política i societat dins de la República Catalana.
Evidentment que em preocupa la incapacitat dels partits polítics independentistes i la seva visió només a curt termini, una visió mediocre i cega a l’horitzó, més orientada a sortir a la foto o a ocupar un càrrec o cadira, em preocupen els covards autonomistes, els que fan discursos buits, els que permeten que la gent mori per no desobeir un inepte govern de l’estat que ens vacuna amb comptagotes. Em preocupa els que no tenen cap estratègia d’estat. Sort en tenim a vegades dels espanyolistes, sempre tan cunyaos, sort tenim que ells no entenguin res del que nosaltres tenim tan clar, ells sempre fan que trobem la forma de posar-nos d’acord quan els nostres partits ho fan tan malament, ens cansen, ens enfaden i ens desanimen.
El que no em preocupa gens és el nostre poble, la capacitat de l’independentisme, que creix i creix malgrat tot: No em preocupa gens la gent que va fer possible l’1-O, la gent de Brussel·les, d’Estrasburg, de Perpinyà, la gent que va participar en el Tsunami Democràtic, la gent que va anar a peu a l’aeroport, que va envair carreteres i autopistes de tot el país, la gent de la cadena humana , la gent de la V, la gent que entén que Independència és benestar.
La independència arribarà, no des dels nostres partits, no sé si serà des del Consell de la República, si serà per l’ANC o serà per la via d’un altre i nou organisme que agrupi a tot el moviment.
La independència arribarà i vindrà de la gent perquè som una Nació i nosaltres decidim.
Espanyolisme o llibertat.
Espanyolisme o democràcia.
Espanyolisme o benestar.
Espanyolisme o vida.
Espanyolisme o República.
Espanyolisme o Catalunya.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1421
VULL SER CANADENC
El Tribunal d’Apel·lació del Quebec ha validat la llei d’autodeterminació aprovada l’any 2000 per l’Assemblea Nacional quebequesa, de la mateixa manera que fa tres anys ho va fer el Tribunal Superior de Justícia. Quina enveja!
Autodeterminació? Autodeterminació no era aquell terme inexistent en qualsevol dret internacional, segons ens deien els polítics espanyolistes i el seu exèrcit de pseudoinformadors propagandístics a sou? L’autodeterminació no era una via avocada al fracàs, segons l’exparlamentari d’ERC, Joan Ridao? Autodeterminació no era aquell terme que només era acceptable per a les colònies? El Quebec és una colònia canadenca?
Doncs, alça manela! No ens ho crèiem, l’autodeterminació està viva, més viva que mai en un país com el Canadà. La Llei canadenca permet la independència d’un dels seus territoris si el 50% + 1 dels vots del poble quebequès, no del total dels canadencs, dóna suport a aquesta opció en el marc d’un referèndum.
Vull ser canadenc. És un país bonic per la seva natura, grans muntanyes, llacs interminables i aire pur per tot arreu. També és un país bonic per la seva gent, la seva generalitzada modèstia, la seva facilitat cultural en disculpar-se i el seu sentit de l’humor.
Però sobretot vull ser canadenc per la seva llibertat. Canadà no és Espanya, són estats antagònics. Canadà és una reconeguda democràcia consolidada, Espanya no ho és. Espanya necessita constantment dir-ho a tothom que ho és, però sabem que ni és democràcia ni hi ha res consolidat, més enllà del feixisme, l’abús i la corrupció de les seves estructures de poder.
Canadà és un país amb un fort i constant desenvolupament, que viu aliat i a la vegada al marge d’un veí gegant com són els Estats Units, un veí a qui respecte i en molts casos s’aprofita d’ell, el complementa, però del que no depèn. Espanya és un paràsit de la Unió Europea que necessita viure de les subvencions i de la picaresca, així com de xuclar les energies i robar els calés als catalans.
Els canadencs no volen que el Quebec s’independitzi, però dialoguen i gestionen els conflictes de sobirania, segons la més pura tradició helvètica, és a dir, accepta que hi ha multiplicitat de comunitats polítiques que poden expressar els seus drets i reclamar la seva sobirania. Busca solucions amb la maduresa política que cal, el grup majoritari mostra i demostra flexibilitat, respecte i visió oberta davant les reivindicacions del minoritaris. Això és el joc democràtic.
Espanya tampoc vol que Catalunya s’independitzi però per a diferents motius. Bàsicament la comunitat castellana majoritària que forma Espanya i en té el poder, no pot viure sense Catalunya, i sense Euskadi que vindria després, per això no reconeix la multiplicitat de comunitats dins del seu territori. Espanya és inviable sense Catalunya, necessita viure d’ella, i en lloc de seduir-la, d’escoltar-la i de gestionar-ho, el que fa és tot el contrari, no dialoga, només reprimeix perquè ens vol retenir, integrar i esborrar per la força.
La manca de maduresa democràtica d’Espanya perjudica a tot el seu voltant, les institucions europees si es segueixen comportant com un club d’estats que es protegeixen els uns als altres estan condemnades, doncs entraran en un dèficit que és la seva essència i del que no podran recuperar-se, el dèficit democràtic. Sabem que a Espanya, i potser França que no deixa de tenir una forta tradició borbònica, no els importa tenir aquest dèficit, és la seva essència històrica, però cal preguntar-se si els belgues, els danesos i els alemanys, entre altres, també volen seguir per aquest camí.
Gestionar les coses com ho fan els canadencs amb el Quebec, o com ho fan els espanyols amb Catalunya, explica perfectament perquè en un lloc l’independentisme s’ha atenuat i en l’altre no deixa de pujar i pujar. Cal una negociació empàtica, de bona fe, cosa que no existeix a Espanya, on només sembla considerar-se la regla del més fort.
Jo no vull ser espanyol, tampoc vull ser ja europeu, ara només vull ser català i canadenc.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1412
OBRIU EL LLUM QUE HEU APAGAT
Desconec si els polítics dels partits independentistes són conscients del que significa que els votéssim el darrer 14F, no sé si entenen el que vol dir que els seus votants assumíssim riscos personals i sortíssim a votar en plena tercera onada pandèmica i en un dia plujós i lleig com va ser aquell, no sé si valoren el sacrifici i la responsabilitat d’apostar per a ells, de donar-los la confiança i una oportunitat més a qui creiem que no s’ho havien guanyat prou, i de fer-ho malgrat ser moments molt durs, en alguns casos superant la sensació de poca importància que tenen certes coses quan hi ha hagut pèrdues personals irremeiables recents.
Desconec si ho entenen i ho valoren, però el que està clar i asseguro és que nosaltres, els votants que hi vam anar, que hi vam ser com sempre, que ens vam exposar, vam fer cua i vam depositar la papereta en una urna fregada amb gel hidroalcohòlic, sí que entenem i valorem el que vam fer, ho entenem i ho valorem perfectament.
Per a nosaltres, la política, les eleccions, la democràcia i el país és un aspecte molt important de les nostres vides present i futures. No us ho preneu de broma ni amb cap mena de frivolitat, ni ens volgueu enganyar més, per a nosaltres és un tema molt seriós i clau, per aquest motiu no entenem el teatre que veniu fent i feu de forma repetitiva. No ens interessen gaire, de fet gens ni mica, els vostres jocs autonomistes de repartiment de càrrecs i cadires, ni tampoc els vostres discursos buits de contingut que serveixen només per escaquejar-vos de les vostres promeses, un cop arribeu al poder.
Obriu el llum que heu apagat. Polítics d’ERC i de JxCAT, no ens interessen les vostres diferències, no us hem triat per fer-les públiques, esbombar-les i obligar-nos a contemplar frustrats les vostres desavinences i confrontacions. Veure com us comporteu ens cansa, ens molesta i ens comença a fer cert fàstic. Deixeu-nos tranquils que nosaltres ja hem fet la nostra tasca, una i mil vegades, ara feu la vostre feina, enteneu-vos, però no només per escollir un President més i ja està, enteneu-vos per tot un pacte de legislatura que permeti portar a terme allò pel que heu sigut votats.
Cap de vosaltres és un partit majoritari sobre l’altre. Hi ha molts votants, a Catalunya, entre els que estic inclòs, que podem canviar d’ERC a JuntsxCAT i a l’inrevés pel discurs del moment, per la història, per les persones de la candidatura, però heu de saber que el gran gruix dels votants saltem i podem saltar de l’un a l’altre. Els partits en sí no sou els importants, encara que us ho penseu, el que és important és el que representeu, sou l’alternança d’una tendència ferma, d’una voluntat imparable i incanviable que és el fet de voler marxar d’Espanya, el fet de ser independents per a ser millors, no per trobar-nos sempre al mateix lloc. No ens falleu més perquè no us ho perdonarem i passarem per sobre vostre.
Prou d’estafadors polítics, prou de cíniques mentides i falsedats, prou de polítics escapistes que es creuen amb el dret d’incomplir el que han promès, prou de gent que no ens respecta . No més comentaris sobre la necessitat d’eixamplar la base, prou de parlar d’il·lusoris referèndums amb l’estat, prou d’acceptar les sentències injustes dels tribunals espanyols, prou d’inexistents taules de diàleg, prou de pidolar vacunes i altres recursos bàsics, prou de justificar la nostra cultura i la nostra llengua, prou de presos i exiliats, prou de règim de l’Espanya del 78, prou Espanya. Prou de donar-vos més temps per a no fer res.
La Independència i la República Catalana és el motiu dels nostres vots, la recuperació de la Terra perduda i de les nostres Llibertats és el desig del Poble Català, que guanya les eleccions malgrat totes les amenaces, tota la violència i tota la repressió.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
