razas mayores   El procés independentista que es viu a Catalunya és un procés del poble al que s’han apuntat els polítics, no de les élits polítiques que arrosseguen al poble. Això és el que Espanya no entén i no vol entendre.

Es tracta d’una evolució realitzada amb el raonament, no pas només amb el sentiment. Per ser independentista, no cal ser nacionalista.

Al nacionalisme s’arriba mitjançant un sentiment que es forja des de la infantessa, adolescència o joventut. En el cas català, seria un pensament polític transversal, tant d’esquerres com de dretes, articulat sobre el principi de que Catalunya és una nació, sota la base de la seva història, cultura, tradició i drets civils.

Però el moviment català actual es basa, majoritàriament, en el canvi de la gent madura cap una voluntat d’independència, sense passar pel nacionalisme, amb l’objectiu de viure millor, de reaccionar contra un Estat corrupte; un Estat on existeixen sempre les mateixes èlits extractives, i on l’èlit de l’èlit està en una institució medieval com és la monarquia; un Estat on la seva llei principal, la Constitució, enlloc de ser garant de les sensibilitats i drets del poble, només és garantia d’opresió i eina per retallar les decisions del poble sobirà; un Estat dominat per bancs insaciables; un Estat amb un model d’economia “chapucera” i enganyosa, irreal i insostenible, que ens aboca a la ruina a la majoria dels ciutadans; un Estat que el poble està al seu servei enlloc de entendre que és l’Estat qui està al servei dels seus ciutadans; un Estat que no genera valor; un Estat que entorpeix les iniciatives dels ciutadans; un país que financia en gran mesura a polítics professionals i a sindicats, però no a les petites i mitjanes que poden crear valor i ocupació; un Estat que, lluny de responsabilitzar als màxims causants de la crisi, recolza i s’encaparra amb el mateix sistema, una vegada darrera l’altre; un Estat que deixa anar el talent humà després de pagar la seva formació en gran part.

És un moviment que es basa amb la racionalitat pels que creuen en aquest camí, en el famós “seny”, més que mai. Es fonamenta i es construeix sobre la base de la supervivència. No és que els ciutadans que volen la independència pensin que tot serà maravellós i fàcil, sinó que amb l’Estat espanyol i el que suposo no ens podrem mai sortir, i se’ns escaparan tots els trens que passin.

Aquesta racionalitat ens ha de portar a un model d’Estat modern, un projecte de futur que sigui motivador i cohesionador dels ciutadans, basat en els següents punts:

-         La innovació com a motor per aconseguir un model productiu econòmic basat en el coneixement, amb l’existència d’un pressupost irrenunciable i vinculant per aconseguir-ho, ja que ens estarem jugant el futur.

-         L’educació pren molt protagonisme en aquesta dimensió, i no per ser retallada, sinó al contrari, per ser gestionada, reformada, vigilada en la qualitat dels docents i formadors, avaluada continuament, potenciada i incentivada econòmicament.

-         S’ha de canviar el fet cultural actual que fa que no existeixi emprenedoria, ni finançament orientat a la seva expansió i creixement, ja que l’existència de aquest fenòmen és el que ens pot portar cap a la innovació. Posem les coses fàcils als emprenedors, ells crearan ocupació, amb les noves idees i projectes.

-         Una Hisenda catalana, que lluny de l’afany recaptatori inspirat amb el “sheriff de Notingham” dels temps de Robin Hood, faci una funció de xoc contra el frau fiscal que amenaça amb l’equitat del sistema, i no presioni al consum, prioritzant l’economia productiva enfront l’especulativa.

-         Una banca que faci la funció reguladora que ha de tenir realment i no una funció acumuladora de capital i d’ofegament de l’economia.

-         Una política de desenvolupament industrial dirigida a la qualitat dels productes perqué siguin reconeguts i demandats a l’exterior. Tenir cura de la marca Catalunya com garantia de qualitat i seguretat.

-         Una Administració que posi les coses fàcils als ciutadans, minimitzant els procediments burocràtics.

-         Un model comercial equilibrat i competitiu, que eviti posicions de predomini, tant de marques com de format i que permeti al consumidor triar el què vol consumir, erradicant les accions que suposen competència deslleial.

-         Un turisme sostenible, de qualitat i orientat a aprofitar, i no desgastar, les condicions naturals del nostre territori.

-         Polítiques d’ocupació i no de subsidi. Noves formes d’organització i de gestió del treball orientades a la productivitat, eficàcia i rendibilitat.

I per suposat i amb l’objectiu d’una Catalunya amb igualtat d’oportunitats, aquesta ha de tenir un format republicà, que garantitzi i impedeixi l’establiment de “castes” i families apalancades al poder “in secula, seculorum” ... Amén.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

manifestaci-independentista-11-de-setembre-del-2012  Vaig estar a la “mani” de l'11 de Setembre, com molts.

En aquest acte, vaig observar un sentiment, que responent a l’eslògan de la seva convocatòria: “Catalunya, nou estat d’Europa”, aglutinava de forma majoritària a les persones que composaven el “peu del carrer”. El sentimient era l’únic punt de comunió entre totes aquelles persones, ja que existia total disparitat en la seva composició humana. Hi havia des de bebés a ancians, passant per adolescents, joves i madurs. Des de grups, tant de familiars com d’amics, fins a solitaris. Des de persones en samarretes, xancles i pantalons curts, fins modelets de Lacoste i Armani. Des de gent de pell blanca, tipus “Iniesta”, fins pells torrades pels sols caribenys. Músics, cantants, colles castelleres, pancartistes… Persones que no paraven de conversar i altres d’altius que només volien anar però no relacionar-se. Hi havia gent molt educada, i altres, que fumant “puros” enmig de tanta gent, no ho eren tant. Hi havia d’esquerres i de dretes, conservadors i progressistes com diuen els més “doctos”. Hi havia advocats, enfermeres, metges, economistes, enginyers, fusters, lampiestes, cambrers, especuladors, capellans, policies, bombers, estudiants, pescadors, pagessos, brookers, mags, futbolistes, bancaris, peleters, polítics,…i fins i tot, algún curiós.

I així podriem descriure contrastos y més contrastos d’aquell dia, però amb un sentiment comú, una voluntat en positiu, un element aglutinador, hi havia una qüestió d’Estat…català.

Qüestió d’Estat, sí, això que s’ha reclamat tantes vegades a l’Estat espanyol, aquesta unió entre les persones i/o forces polítiques per construir, cosa que no s’ha donat possiblement, des de la Guerra del Francès, quan Napoleó.

La conseqüència, la sabem tots, una convocatòria d’eleccions, a celebrar el proper dia 25. Els ciutadans esperen un debat entre la decisió de continuar Catalunya amb o sense Espanya, després d’haver estat 30 anys en democràcia estable i integrats dins la UE i l’euro.

De moment poc debat hi ha entre les parts. Des d’Espanya i fins ara no s’ha sentit cap argument que no sigui la por, l’amenaça del càstig i el deliri pseudo-psiquiàtric d’alguns; brams que intenten amagar l’aspecte bàsic del debat, que és que el fonament econòmic de pertanyer a Espanya ha desaparegut. S’ha acabat. L’Estat espanyol no és ja qui determina el tipus de canvi a la seva moneda, ni és qui estableix el tipus d’interes i els arancels duaners. L'anomenat mercat espanyol ha sigut absorbit per l’europeu, que és qui decideix. A més, ja no existeixen vincles entre productes catalans i mercat espanyol, sent aquest un mercat d’alt risc per als productes catalans, de fet, el mercat espanyol és l’únic mercat del món ón els productes catalans són boicotejats o estan amenaçats de ser-ho pel sol fet del seu origen.

Per més “inri”, a l’Estat espanyol li quedaria la inversió pública per pal·liar d’alguna manera aquesta desconnexió manifesta Catalunya-Espanya, però, les dades són aclaparadores i contundents en aquest aspecte. A part de l'expoli del PIB català durant dècades, es desplomen els serveis que gestiona l’Estat a Catalunya, i no s’acompleixen el pressupostos en infraestructures, cosa que no passa en altres àrees del panorama espanyol. Una perversitat més.

Espanya és avui un mal negoci per Catalunya, tant perquè la marca Espanya no aporta cap valor ni avantatge a l’hora de projectarse cap a fora, ni els aporta de forma interna, sinó més aviat entorpeix el desenvolupament del país i de les persones que el componen. En definitiva, algú pot indicar un avavatatge, només una, que li suposi a Catalunya continuar a Espanya? ... Si us plau, si és possible i no és molt demanar, que sigui sense amenaçar, cridar, desqualificar i insultar.

Aquí van alguns desavantatges: no existència de fiscalitat pròpia, del dèficit fiscal, del retard en el finançament procedent de l’Estat dels diners prèviament recaptats a Catalunya, del gravíssim dèficit d’infraestructures, no disposar d’aeroport intercontinental, inexistència de connexió ferroviària amb Europa, deficiència en serveis públics, la privació de disposar de concentracions econòmiques, la manca de respecte a la decisió de la majoria dels catalans, etc… El problema de Catalunya es diu Espanya, on es proclama que Catalunya és part d’Espanya, però s’actua de manera que Catalunya és d'Espanya, una possessió només.

Tolstoi va dir “tothom vol canviar el món, però ningú vol canviar-se a si mateix”. Espanya no canviarà.

Ha començat el compte enrere, doncs.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

  

780 377 69548 42f470008e526ef2e0a311e304abf0ff   Catalunya serà competitiva o no serà

Immersos en un debat social sobre la viabilitat de una Catalunya independent, penso que és millor no quedar-se en la superficialitat evident de la quëstió, i anar directa al fons de l'interès que és si Catalunya serà competitiva dins del mercat mundial i si l’indepèndencia de Catalunya suposarà una millora per la seva competitivitat i la dels seus productes i serveis. En definitiva, la resposta a aquesta pregunta sobre la competitivitat dona també resposta a la pregunta sobre la seva viabilitat.

Comentar previament, que com economista no puc centrar-me en la recerca de la viabilitat com objectiu, sinó que el objectiu ha de ser i és la prosperitat. La cadena econòmica que té com objectiu la prosperitat, s’inicia en la competitivitat, així: competitivitat  productivitat  creixement  prosperitat.

Ara bé, com que l’economia és una ciència social, no només numèrica, no em de considerar que només serem competius si fem devaluació de la moneda, si baixem els salaris i si fem retallades, és a dir si seguim un model xinés. Això categoricament no és veritat, no al menys si volem ser competitius dins d’un model de sostenibilitat. Si volem ser competitius d’aquesta forma, hem de relacionar la competitivitat dins de la creació de llocs de treball de qualitat, i dins del model de benestar, que no és un model de malgastar com moltes vegades s’ha portat a terme. Cal per tant, un replantajament total en tot aquest model, i en el que afecta al sistema educatiu, sanitari, de pensions, d’administració pública més eficients, de innovació, etc... hem de canviar el xip, perqué és l’única solució.

Com aconseguir-ho doncs? Hem de capitalitzar l’economia a llarg termini, que significa dotar l’economia de millor capital en tots els seus aspectes, per tant, en el capital humà qualificat, en l’aspecte tecnològic, en les infraestructures, en l’aspecte organitzatiu i en l’aspecte social. S’ha de donar suport, i més en temops de crisi, a les inversions productives, per davant d’altres polítiques. Aixó que sembla molt bonic dir-ho, no és gens fàcil portar-ho a terme, ja que cal fer un replantajement, renunciar a coses com són ara, i perseguir nous reptes col·lectius.

Necessitem per tant unes estructures d’estat, on amb independència del tamany d’aquestes, siguin prou potents, autònomes, eficients i flexibles per aconseguir objectius que situin a les nostres empreses, els nostres productes i els nostres treballadors dins de l’economia global, donat que la feblessa de la demanda interna sembla que continuarà si estem dins d’Espanya, ja que:

  • El 25% de la taxa d’atur i el context de moderació o reducció salarial a les famílies porta a aquestes a disminuir al màxim el seu consum.

  • Les empreses apliquen contenció a les seves inversions, tant per la poca claretat en la possibilitat de retorn d’aquestes com per la dificultat d’obtenir financiació.

  • El sector públic no està en disposició, per les importants xifres de pagaments d’interessos, a realitzar polítiques orientades a millorar la competitivitat.

Es en aquesta situació, aparentment pesimista, on surten les oportunitats. Cal per tant, fomentar la vocació empresarial i protegir l’empreneduria com a clau i base pel futur de l’economia i de la creació d’ocupació. Es necessari la creació de negocis nous, la reforma i flexibilitat laboral no crearà per si sola ocupació excepte si hi ha creixement en els negocis.

La cultura de la iniciativa, la creativitat, l’innovació, l’esforç, la visió global, els idiomes i l’internacionalització, l’ètica i el risc no temerari, han de ser imbricats directament en el nostre sistema, des de l’educatiu fins el judicial, i no desmotivat per aquest com succeeix actualment. Un emprenedor que tanca una empresa, perqué el negoci no ha funcionat o s’ha esgotat, lluny de sentir vergonya, fins i tot repudi social, o ser perseguit com morós; ha d’estar motivat per desenvolupar i empendre nous negocis, noves petites i mitjanes empreses que generaràn ocupació.

Tecnologia, talent i tolerància, o les anomenades 3 “T’s” atrauen el negoci que conforma la nova economia dins del mon globalitzat, apartan-se dels models tradicionals. Les economies líders del futur seran les que es mostrin més capacitades per mobilitzar les capacitats creatives de la seva població i d’atraure talent creatiu de tot arreu del món. Ara bé, el talent ha d’aflorar, per aixó es requereix l’existència d’una societat lliure, oberta al coneixement compartit i plural.

Per aquest canvi calen emprenedors valents però també polítics valents que estiguin disposats a sacrificar en molts cops el que és urgent pel que és necessari.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

 images10 Des de una perspectiva econòmica el valor el podem definir com la qualitat de les coses per la qual és paga un preu. La definició remet als conceptes d’utilitat i de preferència. A més utilitat més valor de la cosa i per tant preferència en la selecció. No hem de confondre, però, el valor amb el preu. El valor és una magnitud subjectiva. Una cosa tindrà un determinat valor en funció de la percepció d’utilitat que tingui el consumidor sobre aquesta cosa. És a dir, com a consumidors tindrem la percepció d’haver fet un bon negoci quan adquirim una cosa a un preu inferior al valor que li assignem. Les empreses busquen afanosament la manera d’afegir valor al seus productes i serveis. I els consumidors hem de tenir el valor de saber valorar les coses correctament i defugir del consumisme descontrolat dels últims temps. O sigui, valor com a qualitat de coratge. Un coratge necessari en temps de canvis. Valor que necessitem per tal de donar més importància a una altre classe de valors.

Des de un punt de vista social, els valors són considerats com a punts de referència que donen una determinada orientació a la conducta i a la vida de cada persona i de cada grup social. Els valors són una conseqüència dels canvis i de les transformacions socials de cada moment. Per tant, la nostra escala de valors pot variar al llarg del temps. Per altra banda, hem de tenir molt clar que els valors han de ser acceptats lliurament, no poden ser imposats. L’única forma d’inculcar-los és mitjançant l’educació en valors. Esta formació de valors és un procés lent. La finalitat com a poble és aconseguir que les persones s’uneixen al voltant d’uns mateixos valors.

Catalunya és un poble que s’ha estructurat al voltant d’uns valors determinats. Valors que ens han fet ser com som. Venim, però, d’un temps en que moltes d’aquestes actituds positives han perdut part del seu valor. La transformació social que hem viscut ha fet que altres valors més materials siguin ara els dominants en l’escala de valors. És evident que n’hi han de valors emergents i d’altres en recessió. Per tant, cal identificar quins són els valors essencials, posar-los de relleu i reinterpretar-los al moment actual si s’escau. No ens podem permetre el luxe de renunciar a determinats valors.

El treball, per exemple, és un valor que s’ha de potenciar. S’ha d’educar en el treball com a mitjà de realització personal. Fomentant el valor del treball estem indirectament fugint de conductes fraudulentes, deshonestes o delictives. S’ha de valorar el treball i no la cultura de l’especulació, la picaresca i el “pelotazo”. L’esforç ens permetrà assolir tots els nostres objectius. Les persones i pobles que no s’esforcen mai aconseguiran els seus somnis i viuran les seves vides a la deriva. Ens hem d’esforçar per aconseguir els nostres objectius i no esperar que siguin altres qui arreglin els nostres problemes. La perseverança i la disciplina seran els nostres millors aliats en el nostre projecte de superació. També hem de ser humils i honests per saber valorar les virtuts dels altres sense renunciar a fer el màxim per millorar nosaltres.

Ens hem de organitzar en una societat justa per defugir d’actuacions arbitràries que generen violència, intolerància i mentida. Ser un poble que no tingui que recórrer a la força, la mentida i la por per imposar els seus criteris. Un poble que valori el respecte i la llibertat. Que és faci respectar i sigui respectuós amb els drets i les opinions dels altres. Que tingui la llibertat de poder viure d’acord als seus costums i la seva forma de ser. Llibertat per decidir quins valors vol tenir, quins valors vol inculcar, com vol educar en les escoles. Un poble assentat en el civisme i obert al món sense perdre els seus trets característics. Que tingui també el valor de la responsabilitat per prendre en tot moment les decisions correctes pensant en el benestar present i futur dels seus. Que tingui arrelat el valor de la cooperació com a mitjà per assolir un objectiu comú per damunt de l’individualisme exacerbat que estem vivint. Un poble, per tant, que tingui el valor polític d’oblidar les diferències i fer pinya per assolir l’objectiu de ser un Estat plenament sobirà.

A un poble que prioritzi aquests valors no hi ha res ni ningú que el pugui aturar.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat Nº 9496

cambioyt2  La pitjor de les pors és tenir por.

 

Segons els neurocientífics, davant d'una amenaça o por el cervell humà reacciona de forma espontàniament agressiva.

 

L'11 de Setembre i la manifestació de Barcelona, ​​marca perfectament la frontera entre els que han perdut la por i els que no. D'una banda hi ha els que han perdut la por, que són els que van estar, volien haver estat i no van poder o els que van donar suport, o ara donen suport a la manifestació a favor de la independència de Catalunya, que pel seu caràcter pacífic, lliure i democràtic estan en pau. Que és equivalent a dir els que donen suport a la independència. Enfront d'ells, els reaccionaris, els furiosos, els que amenacen, els que mostren una cara més agressiva, per tant, els que tenen por, els que no volen pau perquè estan en alerta, desconfien, que són els que no estan a favor de la independència, o el que és el mateix els que volen una Catalunya inclosa a Espanya.


El món actual, senyors d'aquesta Espanya retrograda i casposa, ja no és aquell en què els éssers humans vivien en cavernes, ni és aquell en què havíem de caçar bèsties o matar tot aquell que s'acostava per considerar-lo un perill. Afortunadament ja no ho és. I encara que moltes vegades ens sembli poc racional, es basa en diàleg i reflexió, per aconseguir consensos socials, econòmics i polítics que han de servir precísament per mitigar aquell instint primitiu agressiu.

 

Què preferim que ens governi per tant, un ésser agressiu o un dialogant? ... No val la pena ni contestar aquesta pregunta.

 

No obstant això, des del govern espanyol del PP i altres estaments pro-espanyolistes estem veient com una estratègia basada en la por i humiliació: que si els tancs, que si la guàrdia civil, que si el boicot, que si us expulsarem de la UE , que si el Barça haurà de vendre a Messi, que si us tallarem l'aigua, que si prohibirem no sé què, que si demanem més que ningú, etc ... Però és una cuirassa, una autodefensa, davant una por que és el que tenen aquestes faccions. La por és d'ells.

 

Els partidaris de la independència a Catalunya han perdut la por, i és curiós que l'hagin perdut com més informació hi ha, i l'han perdut perquè també han perdut qualsevol indici de confiança en les faccions a què abans m'he referit. Però no tenir por no significa no tenir inquietuds, és bo i saludable tenir, de manera que a continuació tractaré alguns dels punts que més preocupen al ciutadà que vol ser independent:

 

1.- Empreses catalanes

Em remeto a l'article "Adreçat a 'empresaris" que publiquem en economiacat.cat al juliol passat. Resumint s'identificaven alguns factors que les empreses necessiten de l'estat, com infraestructures, possibilitat de crèdit, prestigi, protecció davant morositat, minimització costos energètics, etc ..., que són els que ara ni garanteix ni pot considerar fer-ho.
Precisament pel pragmatisme dels empresaris, i per la defensa dels interessos de les seves empreses, i per tant dels seus propis, no ha d'inquietar una Catalunya independent, sinó tot al contrari. L'espoliació fiscal és tan dura i de tal dimensió que el bloc empresarial català, i no em refereixo a les grans empreses i lobbies financers precisament, sinó sobretot a les pimes que formen la gran majoria del teixit empresarial, els professionals liberals i els autònoms, han de ser una peça fonamental en la composició del nou estat independent, ajudant d'una banda i beneficiant per un altre en la construcció d'un estat millor.

També en el mateix article es comentava la curta temporalitat del boicot, en l'hipotètic cas que es produís, així com la importància del mercat espanyol, que ho és però menys, en la totalitat del mercat català, on les exportacions a Espanya redueixen de forma constant el seu pes sobre el total venut fora de Catalunya. Però encara que el boicot fos molt dur, l'empresariat li surt car ser espanyol.

 

2.- Sistema de pensions

Una separació dels sistemes espanyol i català, seria en si, una solució i no un problema per garantir les pensions. El sistema espanyol es basa en el fons de repartiment, és a dir, no existeix un teòric "sac" on es guarda els diners que s'ha pagat i quan ens jubilem, ens ho van donant poc a poc. Sinó que, els treballadors en actiu, en fer les seves aportacions, paguen les pensions. A Catalunya el nombre d'aportacions abans de la crisi era molt superior al nombre de pensions, es calcula l'ordre de 2500 milions d'euros anuals. És correcte dir, que aquest superàvit ja no és tal causa dels subsidis d'atur derivats de l'augment de l'atur. No obstant això, es pot assegurar que el retorn del dèficit fiscal generaria a molt curt termini un impacte molt positiu en matèria de creació d'ocupació, de manera que es mitigaria en gran part aquest efecte, tornant al superàvit tradicional. No en totes les àrees espanyoles és i ha estat així.

Tot el comentat sense entrar a valorar, que les aportacions dels catalans a l'estat espanyol són un contracte, i per tant, hi ha unes obligacions de l'estat espanyol a nivell individual amb les persones que han aportat cotitzacions a aquest organisme en un present, per recollir seus fruits en un futur.

 

3.- Pertànyer a la UE

Sense cap tipus de dubtes. Primer per un motiu legal, la Convenció de Viena sobre la successió d'estats en matèria de tractats, de 1978, contempla aquest apartat. En cas de secessió, l'estat actual es dividiria en 2 estats amb dos territoris però tots dos pertanyents sumen l'anterior estat-territori, de manera que els dos resultants tenen els mateixos drets sobre els tractats signats.

Però hi ha un altre motiu més poderós, el racional. Si de manera pacífica i democràtica un poble decideix lliurement el seu independència, no hi ha cap motiu per no reconèixer de ple dret, o el que és el mateix té tots els motius pels principis democràtics que tenen la UE de ser reconegut. En aquesta línia ja s'han expressat importants càrrecs de la UE, el més recent la comissària luxemburguesa i vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding. Tot això, sense considerar la importància de les més de 4000 multinacionals europees implantades a Catalunya, que amb seguretat, ia diferència del "fanal" d'Editorial Planeta, no estarien disposades a abandonar les seves inversions.

 

4.- Nacionalitat i llengua

Al principi s'haurà d'escollir entre la nacionalitat espanyola i la catalana, però realment tot dependrà de les relacions i tractats entre ambdós estats. Fins i tot podrien desenvolupar mecanismes, si hi ha separació amistosa, per tenir una doble nacionalitat, per als qui ho desitgin.

Excepte postures no majoritàries, crec que la majoria dels catalans entenen que el bilingüisme és un actiu, i que lluny de restar, suma. El sentiment que des de la resta d'Espanya, i per no haver viscut a Catalunya, es té sobre les imposicions de la llengua, són excepcions, falsedats divulgades per efectes propagandístics. La realitat és que els nostres fills, entenen, parlen, escriuen i llegeixen perfectament igual en castellà que en català.

 

5.- Viabilitat com a estat

Encara s'analitzarà a fons en un article posterior, l'economia catalana és evident que no només seria viable sinó que seria un dinamitzador de l'economia al sud d'Europa, aportant avantatges als països veïns.

 

6.- Prohibició del referèndum

Tant per al realitzar el referèndum, utilitzant el cens electoral, com per realitzar una consulta popular, utilitzant el padró municipal, cal l'autorització del govern espanyol. Del govern espanyol ho podem esperar tot, encara que en una situació de debilitat i descrèdit a nivell internacional, possiblement existirien pressions per no enterbolir a una àrea productiva com és la catalana, a nivell econòmic, i que ha donat una lliçó al món del seu civisme i democratització. Ara bé, si malgrat tot, n'hi ha prohibició, hi ha altres vies més directes com unes eleccions plebiscitàries o fins i tot per decisió del Parlament català, com ha fet Kosovo o va realitzar Eslovènia en els seus dies, la jurisprudència ens acompanya en aquest cas.

Concloent, la majoria de la societat catalana ha perdut la por, ja que és coneixedora que el camí d'una Catalunya com a estat propi, encara que amb incerteses, és millor que l'espoli que es rep des d'Espanya i aquesta perjudicant greument la seva economia, a tots els nivells. Tenim tot el dret a tenir inquietuds, és més són necessàries per superar reptes, però no caurem en la por que ens volen injectar ni en la humiliació que volen que suportem perquè siguem, continuem sent, una colònia submisa, que seu incapaç de tirar endavant per si sola. No ho som senyors, som una nació, una diversificada, interessant i bonica nació, basada en els principis democràtics, amb una història i tradicions pròpies que volem mantenir, amb un gran esperit lliure i emprenedor, que vol decidir i té tot el dret a fer-ho, ser un nou estat a Europa.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493