CAIXABANK BANKIA, CAIXA O FAIXA

caixabankia1

La suma de CaixaBank i Bankia donaria com a resultat un gegant financer a l’estat espanyol amb quasi 650 mil milions d’actius, a prop de 25 milions de clients, quasi 7 mil sucursals i més de 50 mil treballadors en plantilla.

La naturalesa individual dels dos bancs no els fa complementaris en terme de negoci i de sinergies, al contrari, es tracta de dues entitats especialitzades en el mateix tipus de mercat, cosa que porta a pensar que no es tracta d’una iniciativa impulsada des de les entitats en si, més aviat sembla un producte originat des de les institucions governamentals estatals i segurament europees, on cal recordar que l’antic ministre del PP, Luis de Guindos, ocupa el càrrec de vicepresident del Banc Central Europeu, un personatge obsessionat per l’acotació de la competència bancaria, les concentracions i el triomf de l’oligopoli en termes financers.

La fusió d’aquests bancs és un absolut desastre en diferents aspectes. CaixaBank Bankia, caixa o faixa.

És un desastre pel mercat financer espanyol, a manca de la complementarietat en productes i clients comentada abans, l’entitat resultant està limitada per guanyar rendibilitat per la via dels ingressos, només li queda fer-ho per la via de les despeses, retallades en el nombre de sucursals i retallades en personal, aspectes que de per si ja estaran prou castigats en els pròxims temps amb l’entrada de nous actors al sector bancari provocats pel tsunami que suposa Internet a les nostres vides, i on s’espera ben aviat l’aparició d’empreses com Amazon, Google i Facebook entre altres, que ja estan passant a l’acció amb la compra de llicències bancàries.

És un desastre per la clientela bancària en general, la pèrdua de competència a la banca, l’oligopoli i la concentració només porta com a resultat la col·lusió, sigui de forma tàcita o explícita, és a dir, un conveni pervers que pretén treure profit propi a costa d’un tercer, en aquest cas tots nosaltres. Com ja manifestava Adam Smith al segle XVIII: “rarament els comerciants del mateix tipus de negoci es reuneixen, tampoc per entreteniment i diversió, quan ho fan la conversació acaba sempre en una conspiració contra el públic o alguna estratègia per augmentar els preus”. Una banca cada vegada més estandarditzada en els seus productes, limita l’economia, no s’adapta i s’aparta de les necessitats reals i particulars dels seus clients, imposa la seva oferta de productes al marge de la demanda, canvia el coneixement de les persones per les fórmules i els algoritmes que calcula una màquina, es perd la humanitat, es perd l’essència social, es perd tot.

caixabankia2
És un desastre per tots els contribuents
que paguem amb els nostres impostos, sacrificis i diners els excessos milionaris de la màfia madrilenya i del forat que van generar amb la seva disbauxa, un rescat bancari que ens va costar 23 mil milions d’euros via FROB i dels que només s’han recuperat poc més de 3 mil. La fusió amb CaixaBank significa també la seva privatització, l’estat que ara controla el 61,8 % de Bankia passarà a tenir un 14% de la nova entitat resultant, de forma que els ciutadans seguirem pagant religiosament el cost de la factura sense gaudir-ne dels seus beneficis donat que el retorn del deute es diluirà en considerar-se que el valor de CaixaBank és molt superior al de Bankia. Una estafa en tota regla, ja que el valor de CaixaBank és fictici, producte del bon maquillatge derivat de les plusvàlues per vendes d’actius i participacions en altres empreses, i no pas dels beneficis derivats del negoci bancari, que és un gran forat en si mateix.

És un desastre per Catalunya, que perd amb aquesta fusió el darrer símbol del model d’èxit de caixes catalanes. És una fusió política, no una fusió financera, i quan la política està darrere sempre amaga els foscos interessos reals. El resultat d’aquestes maniobres ja el vam veure amb el BBVA fa uns anys, on el peix gros de la fusió eren els bancs de Bilbao i Biscaia, i el peix petit era Argentaria que era la part estatal. Inicialment la seu estava a Bilbao, no hi havia discussió. Dues terceres parts dels consellers eren bascos. Pocs anys més tard, després de l’escàndol de trobar comptes ocults a l’illa de Jersey, el President Ibarra dimitia, també l’home fort i conseller delegat Pedro Luis Uriarte, el banc canviava la seva cúpula basca per una directiva principalment madrilenya i amiga d’Aznar, i finalment marxava d’Euskadi per assentar la seva seu operativa a Madrid, perdent totalment les seves arrels. La història es repeteix.

Ens van enfonsar el Banc de Barcelona, i ara s’emporten La Caixa. Pensem a futur, el sistema bancari tal com el coneixem desapareixerà, és una bona oportunitat perquè els catalans, amb la nostra iniciativa tornem a aixecar una entitat financera adaptada als nous temps, nova, nostra i amb seu a l’estranger.


Cuideu-vos molt!

 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

MÉS QUE UN CLUB, MESSI QUE UN CLUB

messi1

Soc culé, i molt.

Però ha arribat un punt de la meva vida en el que miro futbol per a passar-m'ho bé, per a gaudir, per a generar endorfines i ser feliç. És clar que sempre vull que guanyi el Barça però no en tinc prou amb això. En els darrers tres anys, he de confessar que m’he avorrit com una ostra en quasi tots els partits que he vist del Barça i que han estat quasi tots els que ha jugat, fins i tot, m’he quedat adormit en algun(s) d’ells davant la TV. Els darrers partits de la Lliga, vaig decidir a consciència no veure’ls, per primera vegada hi renunciava, i no sabeu la satisfacció de haver-ho fet, l’alegria d’haver aprofitat el temps en fer alguna cosa més útil que seguir un espectacle en decadència.

Em vaig divertir fa pocs dies veient el Bayern jugant contra el Barça. Em vaig divertir fa poc més d’un any veient el Liverpool. Pateixo i m’entristeix com el Barça és apallissat per aquests equips, però en gaudeixo del futbol dels contraris. Aquests equips són divertits i no tenen a Messi. Em diverteix Messi, però no el nostre equip.

Vaig ser futbolista fins que els lligaments m’ho van permetre, vaig jugar tres anys a les categories inferiors del club, entre d'altres. M’encanta el futbol però no aquest futbol. El futbol és un esport d’equip, no un esport on cadascú va a la seva. El futbol es juga corrent molt, pressionant, anticipant-se, contactant dur amb el contrari, tot el contrari del que es veu en els partits actuals del Barça. El futbol és tàctica, capacitat física, tècnica i mentalitat combinades, quatre coses que li manquen a l’equip des de fa temps.messi2

És evident que la gestió d'en Bartomeu ha sigut nefasta pel club. Ell n'és el màxim responsable de haver convertit l’equip que feia el joc més bonic i divertit del món en un equip covard, previsible i molt avorrit. Ha sigut incapaç de realitzar un equip guanyador al voltant del jugador 10. Ha gastat diners en fitxatges que no s'ho valien. Ha creat inestabilitat i augmentat la divisió interna. És el pitjor dels comunicadors. Sota el seu mandat, la pedrera ha perdut la seva essència com a font continuada de talent pel primer equip. Etc...

En Bartomeu és el principal culpable del desgavell i principal causant del declivi, però no n'és l’únic. El pitjor que ha fet és haver tingut por dels jugadors, als qui ha preferit donar un poder que mai havien d’haver tingut, i Messi menys. El futbol és un esport, però a nivell professional és sobretot un espectacle, com ho és el cinema. Us imagineu un actor estrella incidint a tots els aspectes d’un film, us imagineu al Harrison Ford o al Leonardo di Caprio triant el repartiment d’una pel·lícula, imposant el director, buscant les fonts de finançament, establint les polítiques de promoció, fent el guió... Seria un desastre, oi? Doncs el mateix. L’actor sap i és bo fent d’actor, pot ser el millor amb diferència però ha de fer el que sap i no dedicar-se a les altres coses.

Més que un club, Messi que un club. La figura global de Messi, ha fet que el club i els seus dirigents el situïn en un altar, un altar que segurament mereix per cada gol que ha fet i que en són molts, per cada victòria important aconseguida, per cada falta que ha llançat magistralment, per cadascun dels milers de fintes realitzades als rivals, per cada minut que ha jugat de blaugrana. Mereix l’altar però només com a jugador i no com a “amo i senyor” per a condicionar i decidir sense limitacions la resta d’aspectes del club, un club que ja ho era “més que un club” abans de Messi i que ho seguirà sent quan aquest marxi.

messi3
El Barça ha fet història, de la mà, i sobretot dels peus de Messi, reconegut mundialment, però la relació no ha anat només en un sentit, el Barça l’ha fet gran a ell, i no únicament per les injeccions que li va pagar per créixer físicament, també pel seu creixement com a futbolista, com a ídol universal. El binomi ha funcionat a conveniència de les dues parts.

El Barça no és Bartomeu, Messi precisament ho sap perquè porta 20 anys a la casa. Potser Bartomeu mereix un fred burofax enviat pel bufet Cuatrecases, potser ell mereix que Leo vulgui marxar gratis, però el Barça no, la gent que ha cridat cada partit el seu nom a l’estadi, la gent que sempre ha estat al seu costat quan a l’Argentina el tractaven de “pecho frío”, de perdedor i de fracassat no ho mereix, com tampoc mereixen el trist espectacle de Lisboa.

Creieu-me quan dic que a cap equip li marquen 8 gols en un mateix partit excepte si hi ha una diferència tècnica molt i molt gran, que no és el cas, o si se’ls deixen marcar, sigui de forma activa o per passivitat. Cosa que em porta a pensar que els mateixos que han aportat moltes vegades solucions, i Messi com a capdavanter i màxim exponent d’aquestes solucions, ara s’han convertit en part del problema. S’han deixat els jugadors apallissar pel Bayern? No ho sé, però el que és segur és que no van fer res, res de res, per evitar-ho.

Adéu, Messi. Marxa amb tot el respecte, el respecte que tu i els teus “amiguets” sembla no heu tingut en els darrers temps, una pena. Marxa però no de gratis. Marxa deixant la bossa ben plena de diners, igual que te’ls has guanyat abans amb el teu futbol, no amb la teva governança i influència.

Gràcies, Messi. Som i serem de Barça.

Cuideu-vos molt!

 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

ANTIMASCARETES, LLIURES ELLS PER CONTAMINAR ELS ALTRES

antimascaretes1

La recomanació generalitzada per les autoritats sanitàries i els científics per evitar nous contagis es basa a mantenir la distància de seguretat, la utilització de mascaretes i la higiène constant.

Estudis recents de la Universitat de Califòrnia han incidit en la necessitat i importància de la mascareta, no només com a protecció contra nous contagis sinó també com a element fonamentat per disminuir la càrrega viral. A més càrrega viral, més virus, més malalt i més probabilitat de què el virus sigui letal. L’augment d’assimptomàtics té una relació directa amb l’augment de persones que utilitzen la mascareta.

A ningú ens agrada portar la mascareta, a ningú; és una mesura extremadament molesta, fa calor, tenim la sensació que ens ofeguem, no parlem bé, no veiem bé, als que porten ulleres els hi entela. La mascareta ha canviat la nostra forma de viure, però és una mesura imprescindible fins que no arribi una solució, sigui per la via de la vaccinació o per erradicació, molt improbable avui en dia.

Sobta, no entenc i em preocupa, que davant l’evidència de la importància de la mascareta, evidència predicada per la comunitat científica en general i pel sentit comú individual de cadascú, facin la seva aparició moviments socials en sentit contrari, moviments que a l’estat espanyol tenen com a portaveus entre altres al cantant Miguel Bosé (i ho sento perquè aquest tipus em quèia bé), un professor de ioga, una poeta-fotògrafa cosina d’Esperanza Aguirre i un agricultor-gurú com en Josep Pàmies, denunciat per frau en diverses ocasions per la comunitat mèdica i científica. Un cantant, un professor de ioga, una fotògrafa i un agricultor... Tots ells uns genis en la matèria, clar!

Terraplanistes, negacionistes, antivacunes, antisistema (alguns), conspiranoics i altres espècies de personatges delirants tuttiquantum del món sencer atempten contra la salut pública, surten al carrer per exigir i cridar “llibertat”, denuncien l’existència d’una falsa pandèmia i es manifesten amb pancartes en les quals es pot llegir frases com “el virus no existeix”, “volem veure el virus”, “bote, bote, bote, aquí no hay rebrote” i “les mascaretes maten”. Què volen aquesta gent? Quina llibertat defensen? La llibertat per a contaminar els altres? Antimascaretes, lliures ells per contaminar els altres. La vostra llibertat, igual que la meva, acaba on comença la dels altres.

Si una cosa ens sorprèn d'aquests grups que es manifesten, i segur que molts de vosaltres heu observat, és veure la seva disparitat ideològica, veure com conflueixen gent de l’extrema dreta i gent de l’extrema esquerra com a militants més actius dels antimascareta, borjas-mari fatxes i perro-flautes, ambdós grups desconfien de l’autoritat, la desobeeixen per imposar la seva radicalitat i ambdós pensen que s’estan violant els seus drets, però realment els uneix què ambdós extrems són irresponsables amb els col·lectius, no els importa la desvinculació cívica de la resta dels ciutadans, fan de l’egoïsme i de l’individualisme la seva ensenya.


antimascaretes2Però molt d’ull amb aquest tema, fa cent anys la propaganda nazi feixista difonia notícies sobre un complot jueu per dominar el món i tots sabem com va acabar allò. Ara ens pot semblar impossible, però les coses comencen per una falsa notícia que la gent creu, després en ve una altre i una altre fins que es perd la percepció de la realitat i finalment hi ha milions de persones embogides que perceben que només ells tenen el coneixement davant la resta, esclaus d’una ciència dominada per ments perverses, però que realment viuen dins d’una gran mentida explicada a base de falsedats, fal·làcies i informacions alienes a qualsevol racionalisme. Quan manca l’anàlisi i la reflexió, tot es tracta de forma simplista i lliurar-se al feixisme és el més fàcil. D’això a Catalunya, en sabem força.

Us escolteu el que dieu, negacionistes?, de debò us penseu que en Bill Gates és el Joker i que està darrera de tot per establir un nou ordre mundial?, de veritat n'esteu segurs que les mascaretes us tornen intel·lectualment vulnerables, i us atreviu a comprar elixirs miraculosos que triomfen als grups de whatsapp?, de veritat considereu que portar la mascareta us fa presa fàcil de malvats poders fàctics i ocults que us transformaran la vostra part humana per canviar-la per tecnologia?, de veritat creieu que després de les mascaretes vindran les vacunes amb un nanoxip incorporat que controlaran per via del 5G les vostres ments?. ÉS RIDÍCUL!, sou ridículs! però el problema és que també sou perillosos, jugueu amb una malaltia que s'ha encomanat a 13 milions d’humans i ha matat a més de mig milió de persones oficialment, extraoficialment en són moltes més.

Ja ho dèia l'Albert Einstein “Hi ha dues coses infinites, l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic del tot segur”. Només aquesta frase pot explicar que a 3 setmanes d’iniciar el curs escolar ens estiguem plantejant l’inici d’aquest curs en unes condicions quasi normals, presencials i sense mascareta per part de l’alumnat. Una vegada més, la irresponsabilitat dels nostres polítics, que no saben gestionar les coses en la seva profunditat i realitat, ens portaran al desastre. Cal esperar a un rebrot a les aules per actuar? Cal esperar l’ingrés a l’UCI d’un important nombre dels nostres nanos, o dels familiars amb els que hi tinguin contacte? La pandèmia continúa, mai ha marxat i per aturar-la cal responsabilitat.

Per acabar tres preguntes, sense resposta avui, sobre la no-utilització de la mascareta:


1.- Per què la gent, quan parla pel mòbil pel carrer, es treu la mascareta?
2.- Per què la gent, quan fa rutes de muntanya i es creua amb altres persones, no es posa la mascareta?
3.- Per què la gent, quan passeja el gos, es treu la mascareta?
Perquè... parlar pel mòbil, fer ruta per la muntanya i passejar el gos, no eviten encomanar la Covid-19.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

EL REI EMÈRIT I EL REI BENEMÈRIT

elreiemeritbenemerit1

De tal palo, tal astilla. El rei emèrit ha sortit oficialment de viatge, però realment s'ha "autoexilat", "fugit", ... com van fer els seus ancestres.

Alfons XIII, un rei corrupte que havia portat a la guerra i a la mort a milers de joves humils, un fatxa que va recolzar el cop d’estat de Primo de Rivera per acabar amb les reivindicacions obreres de començaments de segle i que volia acabar d’arrel amb l’anomenat problema català, un monarca covard que va fugir al confirmar-se la victòria de les forces republicanes a les eleccions de 1931, encara que segons Valle Inclán va haver de sortir no per ser rei sinó per ser lladre. També va marxar la seva rebesàvia, Isabel II, una reconeguda traficant d’esclaus que va sortir per cames després de la "Revolució Gloriosa" del general Prim el 1868. El pare d’Isabel, Fernando VII, que va marxar del país el 1808 després de vendre la corona a la família de Napoleó, i qui va fer marxar al seu pare, Carlos IV, també el 1808, després de fer-lo abdicar pel cop d’estat conegut com el Motí d’Aranjuez en el que va participar.

Juan Carlos I, rei emèrit dels espanyols ha marxat davant del allau de proves i investigacions internacionals sobre delictes fiscals, frau, blanqueig de capitals i malversacions a dojo que el condemnen a ser un corrupte rematat. S’ha caigut la careta, és un frau. Tota la vida ens el van voler vendre com a una persona propera i transparent, com un dels eixos principals de la transició democràtica, com el superheroi del 23F, com aquell motorista d’incògnit que t’ajudava si tenies un problema en un lloc inhòspit i en plena nit.

Tot era una mentida, una foto retocada i retocada a força de repetir de falsedats, i de tenir-lo omnipresent a tot arreu, a les monedes, als segells, a les dependències administratives i institucionals, als Nadals amb el seu discurs, al nom dels hotels, de carrers, de places, d’Universitats, quasi que fins a la sopa. Però un dia d’abril del 2012 la sort va voler que es fracturés el maluc caçant elefants en plena crisi econòmica de país, quan només feia tres dies que el govern de l’estat havia anunciat retallades de milers de milions en Sanitat i Educació. Aquell dia, alguna cosa més es va trencar que el maluc de l’ara emèrit, aquell dia es va trencar la confiança de molts ciutadans il·lusos, aquell dia es va trencar la capa que no deixava veure a molta gent, molts d’ells catalans, el que era realment el rei, un rei fred, un rei egoista, un rei desinteressat per la gent, un rei corrupte.

Un rei que va arribar al seu tron de la mà del dictador Franco i prometen lleialtat al Movimiento Nacional, un cap d’estat sempre agraït i còmode amb l’antic regim franquista, que mai ha renegat i condemnat aquest, tot al contrari, un digne representant del “atado y bien atado” que ha perpetuat durant 40 anys més un sistema hereu i proporcional al qual hi havia els 40 anys anteriors, un rei que mai ha fet cap al·lusió als milers i milers de víctimes que va provocar la dictadura, i que encara avui moltes d’aquestes víctimes estan enterrades a qualsevol cuneta dins de la geografia espanyola.

Un cop totalment desprestigiat l’emèrit, ara arriba la grotesca campanya de neteja del seu fill Felip, campanya per desmarcar-se dels negocis del pare, campanya en què no s’escatimen els mitjans, feta per terra, mar i aire per dignificar la figura de Felip VI, el rei benemèrit, sobrenom guanyat a pols després de veure com defensava, justificava i aplaudia el crit violent de l’“a por ellos”, renunciant al teòric paper d’àrbitre, prenent part i alineant-se a favor dels tristos i violents protagonistes de la brutal pallissa donada a demòcrates ciutadans catalans l’octubre del 2017, posant-se del costat dels cossos armats repressors que formaven la policía nacional i la guardia civil i en contra dels centenars de dones i homes ferits a conseqüència de l’abús de poder d’aquell dia.

El rei emèrit i el rei benemèrit són el mateix, xusma rapinyaire, podrida, violenta i corrupte d’una dinastia de criminals, tirans i dropos sanguinaris a qui fa més de 300 anys que suportem, mantenim i ens espolien.

elreiemeritbenemerit2Felip VI va viure amb el seu pare, sota el protectorat de Franco. Igual que el seu pare està amb deute amb ell, potser per això ha decidit recentment renovar el ducat per la família del dictador, quan el podia haver revocat. Igual que en temps del seu pare, el pressupost de la monarquia segueix sent igualment opac i sense auditoria, desglossant-se en grans blocs sense detall, sense coneixement dels salaris dels alts càrrecs, ni la relació de béns i patrimoni de cadascú. Felip és fill del seu pare, ha viscut sota el mateix sostre, ha mamat des de petit com es comportava un rei però també com ser un comissionista aprofitant-se dels seus privilegis, com rebre regals i viatges de luxe pagats com a prestació per serveis prestats en negocis tèrbols, com blanquejar diners i fins i tot, com utilitzar una màquina que hi havia a la Zarzuela per a comptar-los.

El rei emèrit i el seu fill, el rei benemèrit, són fatxes, imposats pel feixisme més reaccionari de Franco i perpetuats per un feixisme més perillós, un feixisme disfressat en forma d’estat de dret i de democràcia, ambdues coses totalment inexistents a l’estat espanyol, on l’odi a qui pensa diferent, la persecució a qui fa coses diferents, i l’agressió a qui vol un lloc millor per viure està a l’ordre del dia.

Un lloc millor per viure només pot ser un lloc sense reis, sense Borbons, sense lladres, sense xusma.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

ELS CAPS PARLANTS D’EL CORTE INGLÉS

capsparlantseci1

Recordo el Corte Inglés d’ença què era petit. Recordo com a la meva infantesa em deixava entabanar per la meva mare i la seva germana bessona Montserrat, per acompanyar-les al suplici de triar entre centenars i centenars de rotllos de roba que s’amuntegaven a la botiga de Salvador i Germans, la tieta era modista. Em deixava convèncer perquè després del càstig venia el premi, l’esmorzar a la planta de dalt d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya, on per cert sempre prenia un entrepà de frànkfurt i una orxata, un frànkfurt i una orxata? Doncs sí, coses de nen, ara seria incapaç d’aquesta incombinable combinació.

Vaig créixer sentint a dir que que era una empresa seria, senyora, de tracte exquisit, que facilitava les devolucions quan ningú ho feia, formada per magnífics professionals que procuraven el benestar i l’atenció al client per sobre de tot. Però malgrat els agradables records de la infantesa, la percepció ha canviat totalment.

Ara quan m’anomenen El Corte Inglés em fa olor a ranci, a antic, a desfasat, a mort. Em sona a un gegant que ho tenia tot i s’ha adormit, un gegant que intenta viure de les rendes del passat i que no s’assabenta del present, a una empresa més de la trista llista de companyies que han sigut líders però no han sabut adaptar-se i interpretar el temps actual, una llista en què estan empreses com Nokia, com Kodak, com BlackBerry, i com tantes altres.

I la veritat és que em sap greu, molt de greu què un dels meus mites del passat, encara que sigui un centre comercial, m’hagi caigut als peus. És la mateixa sensació que vaig tenir al tornar a veure la peli Caballero sin Espada, dirigida per Frank Capra i protagonitzada per James Stewart, film que tenia mitificat des que era petit. M’entristeix la caiguda dels mites en general, hi ha mites que cauen perquè no són com pensaves que eren i els tenies idealitzats, però m’entristeix més quan aquest mites cauen perquè han deixat de ser com eren, perquè han perdut la seva essència, com és aquest cas, en el que han canviat un servei d’atenció excepcional per a els caps parlant d’El Corte Inglés.

Fa temps que m’adonava però volia mirar a un altre costat. La situació extrema de la pandèmia, sens dubte ens ha baixat a tots el grau de tolerància, i ha posat les coses a lloc, és en aquest període quan acceptes les coses com són i no com les vols veure. Us explico doncs el cas que m’ha passat en primera persona, no només a mi, també als meus pares que pobrets això del confinament amb 182 que sumen tots dos, els hi ha afectat més del que mereixen. Un autèntic màster de com perdre un client amb desenes d’anys de fidelitat.

En ple confinament dur, vam fer tres comandes on-line, dues per casa i una pels meus pares. Per la nostra primera comanda, l’aplicatiu ens informava que trigaven 10 dies a lliurar-la, cap problema, ho vam acceptar i ja ho vam comptar. La sorpresa va ser quan d’aquella comanda anaven desapareixent productes, finalment la comanda va arribar molt minvada, tard i malament. Quan vam voler-ho comunicar, tots els telèfons estaven inhabilitats. Vam confiar amb una empresa, que ho va fer malament i no va donar la cara en cap moment, impossibilitant poder efectuar la queixa, suposo que desbordats per la situació i les seves pròpies negligències. Vam deixar constància escrita en un mail amb el detall de l’abonament que ens havien de fer, que va tenir una resposta automàtica dient que prenien nota i es posarien en contacte amb nosaltres, contacte que mai ha arribat.

capsparlantseci2La segona comanda va ser la dels meus pares, feta abans de rebre el desastre del nostre primer lliurament. En aquest cas els hi van deixar la comanda d’un altre directament. Imagineu el que significava per dues persones amb aquesta edat que viuen sols i a qui vam prohibir la sortida al carrer, a qui els hi vam dir que rebríem la compra a casa des d’El Corte Inglés, que l’esperaven amb candeletes i comptaven cadascú dels dies fins a la seva arribada, veure que la seva comanda composta per articles de primera necessitat i algun caprici en forma de xocolata i galetes, era canviada per quatre productes mal comptats i que cap era el que havien demanat. Quin desencís per ells, ells que amb el seu boca a boca han contribuït a fer créixer l’empresa, ara aquesta els treia, no entenien res, trucaven i trucaven, deu vegades, vint, trenta, una centena (no és exagerat, el meu pare és un xic tossut) i ningú es posava al telèfon. Vam comunicar la incidència per mail i vam enviar fotos demostratives.

Vam esperar la tercera comanda, la segona per a nosaltres, però en veure que no arribava amb el termini que ens havien comunicat, i veien els desastres anteriors, la vam anul·lar per escrit. Al cap de quatre dies més es presenta el repartidor amb la nostra comanda, i a qui vam fer marxar només sortia de l’ascensor comentant-li que la comanda estava anul·lada.

Fins aquí, un pot arribar a entendre que en una situació límit com van ser aquells dies, poden haver-hi errors, molts errors, i fins i tot una empresa com El Corte Inglés pot estar desbordada. Però no puc acceptar el que va venir després. No us imagineu amb la gran quantitat de prepotents i de gent inútil (caps parlants) amb què m’he trobat, tots incapaços de resoldre un problema molt senzill, en el que només calia un xic de voluntat per invertir cert temps, crec que molt poc, per veure l’evidència, els fets i posar-hi solució. Segur que encara hi ha un bon o bona professional però costa molt trobar-les, jo no els he vist en tot aquest temps i he parlat amb molts.

La manca d’actitud i aptitud que he pogut constatar és una combinació mortífera que aboca a El Corte Inglés a un forat del qual no sortirà, cap empresa sobreviu a una negligència tan continuada, persistent i massiva, tampoc les empreses amb passat brillants, i menys quan tens a l’horitzó un competidor com Amazon, un competidor que fa mèrits però que sobretot aprofita els demèrits.

I què és el que va venir després?

Vam reclamar diverses vegades perquè passat alguns dies no teníem cap resposta, el telèfon seguia inutilitzat així que també ho reclamàvem per mail. Sempre rebíem el missatge automàtic que es posarien en contacte amb nosaltres, però mai ningú ho feia. No va ser difícil d’imaginar que la seva intenció, fosca i no professional intenció, era passar de nosaltres i carregar-nos el rebut pel banc. No ens vam equivocar, ho van fer, rebut que van passar en el nostre cas per les dues comandes, per la incorrecta i per la que vam anul·lar, i en el cas dels meus pares per una comanda que no els va arribar, que va arribar la d’un altre.
Evidentment, els rebuts els vam tornar. Vaig comentar: “ja veuràs com no triguen gaire a trucar-nos ara que tenen una devolució”.

Dit i fet, en menys de 48 hores vam tenir una trucada que no havíem rebut en tots els dies anteriors, en els quals era efectiva la queixa. Hem atès més de 50 trucades, no és broma, a les que de forma molt pacient a l’inici i molt menys al final, els hi hem explicat tot el succeït, els hi hem enviat desenes de vegades els mails justificant de l’error. Cada vegada ens trucava una persona diferent a qui li havíem d’explicar tot de nou. Alguns, fins i tot ens tractaven de morosos, amb molt mala educació i ens amenaçaven, tot molt surrealista i de molt mal gust. Ells juguen amb els seus clients, tenen tot el temps per perdre, nosaltres no el tenim, s’aprofiten d’això.

Van passant els dies, sembla que una persona mou les coses i ens fan un abonament de la comanda que vam rebre incompleta, per descomptat l’abonament era incorrecte i insuficient. De la comanda que vam anul·lar no diuen ni “mu”. Quan ens truquen, expliquen això, ni cas. Finalment passa el temps, i arriba el cas a serveis jurídics, ens diuen que paguem o ens inclouran a un registre públic de morositat i ens obriran un contenciós. Com???? O sigui que aquí qualsevol negligent et pot posar al Experian o a qualsevol altre registre que et deixa marcat públicament per a tercers de forma injusta i injustificada, bé aquest tema serà per un proper article.

Expliquem el tema a serveis jurídics, ho entenen però diuen que ells no poden fer res. Em suggereixen que pagui i després reclami. Quina “jeta”! Em nego. Llavors em diuen que pagui la part que estic d’acord. També em nego, des del primer volem pagar el que hem rebut però no volem tenir un contenciós obert per una cosa que no ens correspon, així que li proposo que per escrit es comprometi a no seguir amb el contenciós si pago la part que em toca. Evidentment no rebo mai l’escrit, així que no pago res.

Finalment i molta, molta paciència, m’acosto a El Corte Inglés de Plaça Catalunya, aquesta vegada no per perdre un frankfurt i una orxata sinó per solucionar definitivament “in situ”, convençut que guanyo en les distàncies curtes ?. 2 hores i més de 10 euros de pàrquing. Vaig al departament d’atenció al client a la planta cinquena. Cua i més cua. M’atenen, explico el cas i em centro amb l’abonament incorrecte, els hi faig treure la factura i l’abonament i...zas!, veiem el motiu de l’error, és a dir, si em van facturar productes que no vaig rebre, després els van abonar per import diferent. És a dir, que pel morro pretenen guanyar un diferencial per cada producte no lliurat.

D’aquí m’envien a consigna, a la planta –1, per fer l’abonament i comprovar la comanda que no vaig rebre. Cua i més cua. M’atenen, em diuen que no poden fer l’abonament perquè els productes ja van ser abonats, els hi explico pacientment però amb un cert augment de decibels que l’abonament és incorrecte. Han de buscar a la cap, la troben i em toca tornar-ho a explicar. Després de molta estona em fan un abonament de l’import. Ara queda fer l’abonament d’allò que no vam rebre, han d’introduir referència a referència, una per una, mentre en aquella àrea s’acumulen reclamacions i reclamacions de clients per telèfon i presencialment. Un caos. Finalment, molt satisfet, aconsegueixo els dos abonaments.

Tot solucionat? Que va!, ara vull pagar i em tornen a enviar a la cinquena planta a atenció al client. Cua i més cua. Per deformació professional i perquè desconfio d’ells, porto al cap l’import que haig de pagar. No entenc com es pot trigar 20 minuts a fer una suma i dues restes. Finalment em diuen l’import a pagar i ... quina sorpresa! És un import superior al que he calculat mentalment. Dic que s’ha equivocat. Cinc minuts més en fer la revisió i llavors em confessa que com vaig tornar el rebut m’apliquen despeses d’impagat. Li faig veure que l’impagat és una conseqüència perquè pretenien cobrar-nos el doble. Però ella “erre que erre”, com bon component d’aquesta espècie de caps parlants d’El Corte Inglés que és. És en aquest moment, quan tant temps invertit i tanta repressió soferta esclata, i els decibels expressius arriben al màxim per la meva part. Sembla que el cap parlant reacciona al so, i em diu que la persona que ho pot autoritzar només està a les tardes, ràpidament m’anticipo, ara ja tinc experiència en el que ara em dirà aquell cap parlant, i li dic “pues llámalo y si hace falta que venga, llevo dos horas perdiendo el tiempo, arriba y abajo, quiero una solución aquí y ahora”. Encara que porto mascareta, entenc que l’expressió del ulls ho diu tot, perquè immediatament acudeixen altres i en dos minuts puc fer el pagament pel que toca.

Senyores i senyors d’El Corte Inglés, vostès no poden competir, vostès s’han quedat enrere en les seves polítiques d’acció, vostès viuen de les glòries passades, vostès han deixat de donar servei al client per enfadar-lo, vostès han adoptat unes formes que fan olor a naftalina, Internet i les noves tecnologies són la seva condemna, vostès coaccionen i no compren a proveïdors si aquests venen a Amazon però farien bé de mirar les seves negligències que són moltes, vostès són el passat en decadència, vostès no poden sobreviure treballant així, no ho mereixeu, us ho heu guanyat a pols.

Senyores i senyors d’El Corte Inglés, caps parlants, adéu i fins mai.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

EN CAL UNA I DE GROSSA

encalunaidegrossa1

Tot ho encaixem, tot ens ho traguem, tot ho normalitzem...i no pot ser.

De forma sistemàtica ens prenen el pèl. A vegades negant el que és evident, altres vegades amagant les proves irrefutables, i quan no poden fer ni una cosa ni l’altre, quan els enxampen de ple, llavors aixequen i difonen cortines de fum, ataquen als altres, ens intimiden i ens amenacen de forma xulesca i vulgar.

Que hi ha un pervers espionatge polític a l’estat espanyol per part del CNI, no importa. Que s’ha fet mal ús del diner públic per perseguir de forma repressiva les idees, i què. Que han malgastat recursos de l’estat en trepitjar drets i llibertats als independentistes, encara importa menys. Ells dilaten les investigacions fins a avorrir-nos, callen i callen, són còmplices de l’extorsió. I nosaltres ho encaixem, traguem, ho normalitzem.

Que el Tribunal Suprem de l’estat espanyol faci el que fa, condemnar els enemics de la pàtria, la seva pàtria, i salvar als amics, no importa gens. Escoltar com es pronuncia aquest tribunal sobre la reeducació dels presos polítics, que necessiten tractament, a mi em posa la pell de gallina, però sembla que no passa res. Veure la barbaritat i la farsa del judici, on tot ja estava decidit, de fet tot era un muntatge premeditat i vergonyós, doncs ja ens ho imaginàvem. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que el rei d’España, un corrupte més com el seu pare, hagués intervingut personalment trucant a empresaris i directius per forçar la fugida d’empreses de Catalunya, com a càstig econòmic contra el procés sobiranista que el poble estava duent a terme, tampoc importa, es veu com a normal, era de preveure. I que aquest mateix pocavergonya vingui a terra nostra, i que la nostra policia deixi passar a uns ciutadans sí, els que porten signes espanyols i feixistes, i a altres no, també és normal i lògic. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que un antic cap de govern, el mafiós senyor X, Felipe González, estigués darrere de fer desaparèixer a detinguts i després enterrar-los en cal viva, i que els que ara s’autoanomenen demòcrates es neguin a investigar-ho, també deu ser del més normal del món. Et carregues i fas desaparèixer a gent i resulta que ets un paio ben normal. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que no es vulgui investigar el que va passar i qui hi ha darrere d’uns fets tan greus i sensible com van ser els atemptats de Barcelona i Cambrils, no és sospitós, sembla que sigui tot molt normal. Que el cervell dels atemptats fos un confident recurrent i habitual des de feia temps de la policia espanyola, deu ser també fàcil d’explicar, per això l’opacitat i la negació total a fer-ho. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.encalunaidegrossa2

Que segueixin havent-hi desnonaments a dojo, a domicilis on cada dia es treu fora a nenes i a iaies sense donar-los cap alternativa, també deu ser normal, doncs ja no importa que es faci. Als bancs se’ls eximeix del caràcter retroactiu però als més vulnerables no els hi donem cap oportunitat. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Doncs no! No hi ha res de normal en tot això, no hi ha res a encaixar, res a tragar, res a normalitzar. Fer-ho és ser un covard, ser còmplice de la corrupció, de la màfia, de l’assassinat, de la repressió política, còmplice de la dictadura, còmplice de la brutalitat policial.

En cal una i de grossa!. De ben grossa, de ben forta, de continuada i persistent, de sacrificada.

Està bé estar trist pels presos, afiliar-se a Òmnium i a l’ANC, portar sempre el llaç groc, portar polseres, rellotges i una mascareta amb l’estelada, està bé portar tota mena de xapes penjades a la solapa reclamant la llibertat d’expressió i dels drets humans, però està vist que no hi ha prou.

encalunaidegrossa3El referèndum va ser un acte molt gran, les hòsties que vam rebre aquell dia en defensa de la llibertat van ser èpiques, cadascuna de les manifestacions de la Diada any rere any són sorprenents, les marxes i el tsunami per expressar les resolucions contra els presos seran inoblidables, les concentracions a gran distància com Brussel·les, Madrid i Perpinyà han impressionat al món, la valentia dels fills de la democràcia a Urquinaona com a símbol ens van omplir d’orgull patriòtic, però el resultat pràctic és el que tots veiem, que tot ho encaixem, tot ho traguem i tot ho normalitzem.

Davant de qui és impossible reformar, de qui és impossible dialogar i discutir, només cal actuar, i fer-ho d’acord amb l’únic llenguatge que ells entenen, deixant-nos de qüestionar el perquè ho fem. El lliri, els somriures i les esperances amb Europa han servit, clar que sí, per reafirmar-nos més en les nostres conviccions com a poble, però ara cal avançar, i per fer-ho en cal una i de grossa.

El feixisme no s’encaixa.

La barbàrie i la injustícia no es traga.

La pèrdua de la llibertat no es normalitza.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya