Print
Category: INTERNACIONAL
Hits: 2464

escacssiria

La Primavera Àrab és el nom que reben un seguit d’aixecaments populars que van tenir lloc en alguns països àrabs l’any 2010 i que es van iniciar a Tunísia. En aquest país i a Egipte, aquests moviments van significar el derrocament dels seus governants al cap de poques setmanes d’haver-se iniciat. A Líbia i a Síria, els governs van respondre violentament a aquests aixecaments i es van negar a abandonar el poder, fet que va portar part de la població a armar-se i a iniciar guerres civils. A Líbia, el cap de govern, Moammar al-Gaddafi, va ser executat pels rebels. A Síria el conflicte encara dura. La guerra civil entre les forces lleials al president del país, Bashar al-Assad, i els rebels sembla que està estancada.

Però parlem de Síria amb més detall. Síria s’ha convertit, en aparença, en un autèntic camp de batalla, però realment és un tauler d’escacs de primera magnitud, on, igual que en aquest joc mil·lenari, no hi ha ni bons ni dolents, només hi ha fitxes blanques i fitxes negres.

A més, es tracta d’uns escacs a diverses bandes, ja que els interessos polítics i econòmics de cadascuna de les fitxes del mateix color són molt més complexos. A primer cop d’ull, sembla que existeixin dos blocs internacionals: per una banda Rússia, l’Iran, la Xina i el govern sirià i, per l’altra, els Estats Units, França, el Regne Unit, l’Aràbia Saudita i Qatar. Però en aquests dos blocs hi ha fortes divergències, perquè hi ha diferents objectius.

Síria es troba ubicada geogràficament en un lloc estratègic. Limita amb Turquia pel nord, amb l’Iraq per l’est, amb Jordània i Palestina pel sud i amb el Líban i el mar Mediterrani per l’oest. Aquesta situació fa que sigui un país amb una influència clau a la zona, i aquest fet augmenta si tenim en compte l’abundància de recursos naturals que té Síria. L’activitat principal del país és el petroli, que genera més de 3/4 parts dels ingressos amb les exportacions. Tot i això, es tracta d’un país productor, en comparació amb països veïns. Així, Síria produeix 180 mil barrils de petroli per dia, respecte dels 89 milions de barrils diaris que representen la producció mundial.

A més, és un país ric en gas, en fosfats i en sal. En el gas radica una de les principals causes per les quals s’ha internacionalitzat el conflicte, a causa de la competència entre productors de gas per ser proveïdors d’un gran mercat d’aquest recurs energètic, com és la Unió Europea, malgrat la crisi actual, ja que Síria s’ha de convertir en un dels principals nodes de transport d’aquest recurs.

Per una banda, l’Iran té interès a potenciar la construcció d’un gasoducte que passi per l’Iran, per l’Iraq i per Síria, amb ramificació al Líban, i que, des d’aquí, creui el Mediterrani per transportar el gas iranià des dels seus jaciments. Això s’ha potenciat a causa dels importants descobriments de gran quantitat de gas a la població siriana de Homs, una de les zones de Síria on els enfrontaments han estat més forts.

Per una altra banda, Qatar i l’Aràbia Saudita tenen interès a fer un altre gasoducte que transporti el seu gas per Qatar, per l’Aràbia Saudita, per Síria i per Turquia.

Per tal d’aconseguir el seu objectiu, l’Iran necessita conservar el suport del govern sirià. Qatar, en canvi, necessita enderrocar-ne el règim, igual que els altres dos països implicats en aquest projecte, ja que si no fos així en quedarien fora.

Aquesta situació s’ha complicat perquè Xipre i Israel han descobert reserves molt importants de gas a les seves aigües territorials i, segons els experts, això només és el començament del descobriment de jaciments de gas a tota la conca del Mediterrani oriental.

Darrere d’aquests països per on passen els gasoductes i dels seus propis interessos, hi ha els interessos de les superpotències mundials. Així, els Estats Units, s’alineen amb la tendència de donar suport als seus “amics” i socis a la zona, com són l’Aràbia Saudita i Qatar. A més, donen preponderància a Turquia, que amb la participació en aquest projecte es convertiria en la principal potència econòmica d’Orient Mitjà. Això fa que aquest país cada vegada sigui més dependent de les decisions dels Estats Units, i més encara si pot aprofitar el debilitament de l’Iran dins de la zona geogràfica per incrementar la seva influència i evitar la creació d’un Estat kurd fora del seu territori que pugui esdevenir un futur rival.

Per una altra banda, hi ha Rússia i la Xina. Ambdós països volen retallar el poder d’influència dels Estats Units prop de les seves fronteres. Rússia és el principal subministrador de gas a Europa, té la participació i el suport econòmic d’Alemanya i, fins ara, ha mantingut aquesta hegemonia per sobre dels interessos i dels projectes americans. Ha ofert millors preus i ha establert unes aliances estratègiques més eficients a l’Orient Mitjà. La Xina té acords econòmics amb Rússia, participa econòmicament en l’ampliació dels seus gasoductes i, a partir d’aquests, contempla l’abastiment cap al mercat interior xinès.

Aquí es barregen economia i religió, ja que el projecte del gasoducte Iran-Iraq-Síria suposaria beneficis per als països d’orientació xiïta. L’Iran i l’Iraq són dos països amb majoria xiïta. A Síria, malgrat que hi ha una majoria sunnita que representa més del 70% de la població, el poder —i sobretot el poder militar— el tenen els xiïtes, i més concretament una branca d’aquests, els alauites, a la qual pertany el president al-Assad.

Per tant, també existeix el perill que al conflicte existent s’afegeixi un conflicte sectari, que afectaria principalment la població civil i desestabilitzaria, encara més, la regió. La divisió històrica de l’Islam és utilitzada segons les conveniències per cadascun dels dos blocs internacionals, que busquen dividir i provocar lluites internes en favor dels seus interessos. Els beneficiaris de l’altre gasoducte, el que va de Qatar a Turquia, són sunnites, concretament del corrent religiós conegut com a wahhabisme, que suposa la branca majoritària del sunnisme.

Ara bé, sembla que l’aspecte religiós és més aviat una eina que un objectiu, fet que ens mostra clarament, i una vegada més, que l’objectiu és econòmic. O és que algú creu que si Síria no tingués gas o petroli, hi hauria aquest sarau organitzat?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493