Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 4701

yupi Els mons de Yupi era una sèrie infantil de televisió emesa per TVE a finals dels anys 80 i principis dels 90. Yupi i el seu amic Astrako, que, per cert, era un personatge molt similar al Buzz Lightyear de la factoria Pixar, eren dos extraterrestres una mica estrambòtics i molt simpàtics que es van veure obligats a aterrar a la Terra per uns problemes a la seva nau espacial. Cauen a un petit poble on es guanyen l'amistat dels veïns, que els ajuden a reparar la nau i a trobar combustible per poder tornar al seu planeta.

La sèrie no va tenir gaire èxit perquè substituïa la mítica sèrie Barri Sèsam, i això va suposar la seva no-acceptació des del començament. No era fàcil substituir l'Espinet, l'eriçó més carismàtic de la tele. Però, de totes maneres, va deixar per la posteritat l'expressió popular "viure en els mons de Yupi", que encara s'utilitza per referir-se a una persona o grup de persones que viuen fora de la realitat, que no toquen de peus a terra.

L'esperpèntic plantejament econòmic de les noves balances fiscals que proposa el ministre espanyol Montoro, unes balances que segur que seran fetes a mida i fora de qualsevol realitat, fa rememorar aquesta sèrie i dóna títol a l'article Balances fiscals en els mons de Yupi, amb la clara diferència que, mentre Yupi tenia com a objectiu entretenir el públic infantil, el "sinistre ministre" busca, de forma dramàtica, enganyar-nos i tractar-nos com un públic infantil que s'ho creu tot, i juga, així, amb el nostre futur.

El Govern d'Espanya, amb l'excusa que les dades s'utilitzen de forma improcedent —improcedent per als seus interessos, evidentment, ja que, com venia a dir, alguns les utilitzen per justificar la independència—, atempta novament contra un dels principis rectors de la democràcia, que és la transparència.

Ni dret a decidir ni dret a conèixer. Què ens queda, doncs? Una antidemocràcia. Les dades no són propietat de ningú, són dades públiques. Són propietat de la gent, que al final és qui paga al Govern. Montoro, si hi ha un dèficit excessiu, s'ha de retallar aquest dèficit, s'ha de fer una adequació millor i un repartiment diferent, però la solució mai no pot ser amagar les dades només perquè no són de la vostra conveniència. Montoro, la ignorància del poble com a instrument per excitar passions interessades és una cosa del passat feixista de l'Estat espanyol. Com a ministre, ets un servidor públic, treballes per al poble, no al contrari.

balancesLes balances fiscals serveixen per conèixer el tracte del sector públic central sobre un territori. El resultat surt de la diferència entre les despeses o els beneficis rebuts procedents del sector públic central i els ingressos d'un mateix territori. Quan els ingressos superen les despeses, hi ha dèficit fiscal d'aquell territori, és a dir, existeix una sortida neta de recursos fiscals. Al contrari, el superàvit fiscal del territori es donarà quan el nivell d'ingressos sigui inferior a les despeses o beneficis rebuts. Catalunya és deficitària fiscalment, cosa reconeguda pel mateix sector públic central, amb la publicació, el 2009, de les dades referents al 2005 (reconeixement que incomoda en gran manera els dirigents espanyols), o per la Generalitat, amb la publicació, el 2012, de les dades referents al 2010.

Pel que fa a la despesa pública, hi ha una dificultat valorativa. Es considera el territori on es materialitza la despesa o es considera el territori on es localitzen els beneficiaris dels béns de la despesa, incloent, en aquest cas, les anomenades despeses d'interès general? Si es considera el territori on es materialitza la despesa, la balança fiscal està calculada segons el mètode flux monetari. Si es considera el territori on es localitzen els beneficiaris dels béns de la despesa, incloent les despeses d'interès general, la balança fiscal està calculada segons el mètode càrrega-benefici. Uns exemples: la part proporcional del sou d'un funcionari que treballa a Madrid, segons el mètode de càlcul de flux monetari, no s'imputaria com a despesa a Catalunya, i segons el mètode de càrrega-benefici, sí que s'hi imputaria. Una remodelació del Museu del Prado, segons el mètode del flux monetari, no s'imputaria com a despesa a Catalunya; segons el mètode de càrrega-benefici sí que s'imputaria a Catalunya.

Un altre dels aspectes metodològics que cal considerar en el càlcul de les balances fiscals és la conveniència de neutralitzar o de no neutralitzar l'existència de dèficit en el sector públic estatal. En aquest cas, l'economia com a ciència també és clara: a l'hora de valorar els fluxos redistributius interterritorials dins d'un mateix estat, s'ha de valorar la neutralització. En cas contrari, una situació de dèficit públic com l'actual faria millorar els saldos fiscals de tots els territoris, i a l'inrevés succeiria en cas de superàvit. No neutralitzar, explicant-ho de forma simplificada, per no estendrem més, seria l'equivalent a assumir que els deutes no es pagaran.Els dos mètodes de càlcul són igual de bons. No n'hi ha un de dolent i un altre que sigui el perfecte. Simplement calculen coses diferents. Per aquest motiu els resultats són diferents. De forma perversa, els polítics utilitzen un mètode o un altre per embolicar, debatre i discutir les coses que són empíriques, però pels economistes aquest debat no existeix. Un economista que embolica en aquests termes és, de totes totes, un mentider. Un termòmetre mesura la temperatura i un baròmetre mesura la pressió atmosfèrica. Ningú no mira el baròmetre per saber si fa fred o no abans de sortir de casa, oi? Doncs, de la mateixa manera, el debat sobre les balances fiscals és un debat polític, però no científic. A Catalunya, segons el mètode del flux monetari, el dèficit fiscal és de 16.543 milions d'euros i, segons el mètode de càrrega-benefici, és d'11.258 milions d'euros, si considerem les darreres dades publicades referents a l'any 2010.

L'existència d'un cert grau de dèficit fiscal és lògica i habitual en el marc de les societats més desenvolupades, en què tothom té i ha de tenir dret a alguns serveis bàsics, com és el dret a la sanitat i a l'educació. Però el que no és lògic ni habitual és l'espoli que, any rere any, rep Catalunya, un dels motius fonamentals detonants del fet que la majoria d'habitants de Catalunya es plantegi que no vol pertànyer a l'Estat espanyol i vulgui separar-se de l'espoliador.

La setmana vinent sabrem com es calcularan els anomenats comptes públics regionalitzats, encara que, desgraciadament, el resultat ja el coneixem: una distorsió política dels fets econòmics, un capítol més dels mons de Yupi. Així que farem com aquells infants que mai no van oblidar Barri Sèsam ni les seves cançons dels números: cantarem la "Canción del 9", que són els mesos que manquen per a la consulta.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493