Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 2824

tierra a al vista   Juan Rodríguez Bermejo, conegut com a Rodrigo de Triana, va ser l’home que ha passat a la història per ser la primera persona a cridar “Terra a la vista!”, des de la caravel·la “La Pinta”, en el descobriment d’Amèrica. Des d’una perspectiva de 521 anys més tard, i coneixent tot el que va passar i el que encara està passant, Rodrigo de Triana, sabent el que va organitzar, ja s’hagués pogut fer el despistat.

D’entrada, no li va servir de res econòmicament parlant, ja que no va rebre mai la recompensa de deu mil maravedís que els Reis Catòlics havien promès a qui veiés terra en primer lloc, perquè Cristòfor Colom li va treure aquest mèrit, dient que va ser ell qui ja l’havia vista unes hores abans. Per cert, aquest mai no va saber que havia descobert un nou continent, sinó que creia que es trobava a les Índies Orientals.

Després, els indis no van ser reconeguts com a éssers humans fins a la butlla papal de Pau III, l’any 1537. Per tant, durant aquesta primera etapa del descobriment, es van fer tot tipus de genocidis i d’exterminis massius de la població indígena, un holocaust acompanyat d’una espoliació voraç de l’or i de la plata del continent. A canvi, se’ls va privar de les seves creences i de la seva cultura, se’ls va obligar a treballar com a esclaus i van ser víctimes de la importació de les malalties procedents d’Espanya, sense defenses ni anticossos per combatre-les.

Més tard, i a causa de la important extinció de natius, que es calcula van passar de ser 70 milions a ser-ne 3 i mig només 150 anys després, van haver de suportar el menyspreable comerç d’éssers humans procedents de l’Àfrica, un negoci gestionat pels descendents dels descobridors.

Més tard, al segle XIX, aquests països es van descolonitzar, en molts casos per la via d’autèntiques guerres civils entre els partidaris de l’Antic Règim i els de l’incipient independència. Tots es van independitzar. Després, en ple segle XX, molts d’aquests països van haver de suportar dictadures ferotges i militars, que és el mateix, amb la voluntat de mantenir al poder les elits i els latifundistes, en benefici, també, dels interessos de les persones poderoses dels Estats Units, mitjançant el control de la CIA. I fins ara. Rodrigo de Triana, el merder que vas organitzar el 12-O!

El 12 d’octubre se celebra pràcticament a tot el món hispà i americà, però no de la mateixa manera. A l’Estat espanyol se celebra com a Día de la Hispanidad, i fins l’any 1935 es deia Día de la Raza, que és com encara es diu a Mèxic i a Colòmbia. A l’Argentina és el Día del Respeto a la Diversidad Cultural, que, com el seu nom indica, commemora els drets per a tots els grups ètnics. En aquesta mateixa línia i amb noms similars, el trobem, a la Repúbica Dominicana, com el Día de la Identidad y la Diversidad Cultural i, a l’Equador, com a Día de la Interculturalidad.

Hi ha un altre grup de països que recorden la lluita dels pobles originaris per sobre del fet del descobriment. Així, a Nicaragua i a Veneçuela se celebra el Día de la Resistencia Indígena i, al Perú, el Día de los Pueblos Originarios y del Diálogo Intercultural. A Bolívia s’anomena directament Día de la Descolonización.

En altres indrets té un nom i un significat neutres, com és el cas del Discovery Day, a les Bahames, del Columbus Day, als Estats Units, i del Día de las Américas, a l’Uruguai. A Cuba directament no se celebra.

Tots aquests significats diferents s’entenen si llegim la primera part de l’article. Tan tranquils que estaven i que vivien aquella gent quan van ser descoberts, el que costa d’entendre és que a Espanya es commemori un dia que, lluny de significar la unió i la homogeneïtzació de la hispanitat, “la indisoluble unidad de la patria española”, realment el que fa és ressaltar i dignificar l’explosió de l’imperialisme espanyol en una diversitat d’estats més petits, però amb característiques pròpies com a poble, és a dir, exactament el que està passant a Catalunya.

Però encara és més curiós veure en què s’ha convertit la “Fiesta Nacional de la Hispanidad” dins de l’Estat espanyol, i més concretament a576 1381611714012feixistes tarda 12O jordi borras 2013- Catalunya, on avui en dia és un dia de manifestació “en contra de”. En contra de les manifestacions multitudinàries de l’11-S, la Diada, els anomenats unionistes intenten demostrar el seu poder de convocatòria el 12-O. No hi ha color. Enfront d’un poble que té una il·lusió i que busca un projecte per aconseguir-la, i que, de manera transversal, es manifesta col·lapsant una gran ciutat com Barcelona el 2012, o ocupant de forma pacífica tot un país de nord a sud agafats de la mà aquest any, els unionistes ocupen una plaça, o una part d’una plaça, fent pinya, amb el trist discurs de la por i conjuntament amb els sectors més radicals de l’espanyolisme fatxa, amb els més intolerants, amb els més violents, amb els més indesitjables. I, a més, lluny d’estar avergonyits pel que va passar a aquest Estat entre l’any 1936 i l’any 1975, en fan apologia, i porten a sobre i, el que és més vergonyós, al cor i al cap, la simbologia nazi més menyspreable, com esvàstiques, el yugo y las flechas falangistes i els “pollastres” a la senyera espanyola predemocràtica, que pretenen perpetuar el passat, i estan orgullosos del que segur, vull pensar-ho així, que ofèn i fa fàstic a la gran majoria dels espanyols.

I aquesta és la majoria silenciosa? 30.000 persones com màxim. Ens parlaran de més de 100.000 persones, però tots sabem quanta gent hi cap a la plaça de Catalunya. Aquest era l’objectiu? Omplir la plaça amb els de la plataforma “Som Catalunya, somos España”, més els simpatitzants i els treballadors del PP i de Ciutadans? On és la seva transversalitat, si no han pogut ni afegir-hi, com volien, els simpatitzants del PSC i d’UDC?

Aquesta “unió”, sens dubte, no fa la força, perquè no la té, ni moral ni social ni econòmicament parlant. En tota aquesta campanya d’enfrontament no s’ha donat ni una sola raó per continuar dins d’Espanya, mentre que a Catalunya en tenim de tot tipus. Tenim 16.000 milions de raons econòmiques per sortir d’Espanya, una per cada euro que se’n va i que no torna. Però, a més, ens han fet la guerra, ens han bombardejat físicament, no creuen que Catalunya és Espanya, sinó que Catalunya és d’Espanya, que és una idea molt diferent.

Ho demostren amb tot el tipus de lleis i d’institucions disfressades de democràcia que, de tant particular que és, deixa de ser democràcia. Tenen la voluntat de desmotivar, d’acollonir i de menysprear un poble, el català, que, davant de les necessitats i de la voluntat de supervivència, sembla que obre els ulls i que veu un més enllà, com el van veure en el seu dia altres pobles que avui celebren el Dia de la Hispanitat amb un caràcter totalment diferent al de l’imperialisme espanyol. Un imperialisme que ha anat perdent totes i cadascuna de les seves antigues colònies, com era de preveure, ja que els macroestats nació que no són capaços d’entendre la heterogeneïtat dels seus pobles no poden acabar de cap altra manera. En un món globalitzat, han deixat de ser tan importants com ho eren fins a principi del segle XIX, quan eren una necessitat per a les economies d’escala: repartir i, per tant, disminuir les despeses, i accedir a mercats més grans per augmentar els ingressos. Avui, la necessitat és marxar, apartar-nos de les seves ineficiències i de l’establiment de la corrupció com a sistema.

Rodrigo, el merder que vas organitzar! Possiblement no tindríem ni tomàquets ni cacau ni sucre ni blat de moro ni pipes de gira-sol ni patates ni cacauets. Ni tan sols la Coca-Cola o Windows. Però almenys els indígenes no haurien patit fa més de 500 anys i nosaltres no patiríem aquesta espècie de mena de cosa esperpèntica, que es diu Día de la Hispanidad, la mateixa setmana en la qual s’ha de celebrar la memòria de dos homes que van ser afusellats per defensar els seus ideals i les llibertats del poble de Catalunya: Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940, i Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre de 1909.

Xavier Mas i Casanova

Economista. Col·legiat núm. 9.493.