Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 2397

estibadors  Segurament les dues coses.

Estic a favor de qualsevol lluita pels drets però cap pels privilegis. És aquest el cas dels estibadors?

Estibadors, lluita o xantatge, o millor dit, lluita i xantatge.

L’anunci d’una nova Llei per liberalitzar l’activitat portuària a l’estat espanyol ha posat en peu de guerra a aquest col·lectiu tradicionalment organitzat i molt combatiu. Els estibadors i els sindicats parlen que aquesta reforma busca destruir un alt nombre de llocs de treball i reduir significativament els salaris dels altres. Per contra, des de les institucions i les patronals s’acusa a aquest col·lectiu d’anar contra la competència, de provocar augment de costos i salaris de forma desproporcionada, de pretendre ser sectaris respecte a la resta de ciutadans impedint l’accés de qualsevol, de tenir actituds mafioses.

Està clar que per exercir aquesta professió cal tenir una preparació, però siguem clars, no és admissible de cap de les maneres, que en ple segle XXI, per poder desenvolupar una professió hagis de pertànyer a un monopoli descarat i avantatgista, a una organització o sindicat que controla quan i qui pot entrar a formar-ne part. És com dir, que per poder admetre noves infermeres, lampistes o economistes, una organització ho ha d’acceptar-los marge de la seva capacitació o titulació.

Aquest sistema, directament, afecta la corrupció, a l’amiguisme, a la ineficiència, a la pèrdua de competitivitat. És en aquest punt on la lluita pels drets es transforma en un brut xantatge. El meu fill o la meva filla han de poder optar a ser estibadors si volen, han de tenir els mateixos drets que els fills i néts dels estibadors, no és acceptable l’existència d’una casta que per motius familiars coarti els seus drets laborals i com a ciutadans.

Però el problema no és només dels estibadors sinó de la negligència dels governants espanyols, tant del PP com del PSOE, que han deixat enquistar un conflicte en potència que fa anys que perdura, primer donant solucions xanxulleres, com només ells saben fer, després improvisant malament, per esperar que vinguin de fora a donar-nos un toque, com ha fet la UE, i a partir d’aquí implantar una solució salomònica a base de decretazo, criminalitzant prèviament amb tot el seu aparell propagandístic a un col·lectiu com els estibadors, que potser s’ho mereix almenys parcialment, però amb l’objectiu no de afavorir al conjunt dels ciutadans, sinó utilitzar-los en benefici propi, canviant un monopoli existent per un altre monopoli, però aquest sota el seu control. Màfia per màfia. Res de nou, el de sempre.

Per entendre la tendència sectària a l’estat espanyol dels estibadors cal fer un xic d’història. El seu origen és molt curiós, ja que com col·lectiu comença amb el retorn dels membres falangistes de la División Azul, que tornaven de Rússia després de la Segona Guerra Mundial. Tornaven extenuats però amb el sentiment que la Pàtria tenia un deute amb ells com compensació als seus serveis. A la vegada, els petits empresaris que es dedicaven a la càrrega i descàrrega dels vaixells tenien moltes dificultats per incorporar mà d’obra fixa, ja que la seva activitat era molt irregular. A vegades, fins i tot s’havia hagut de recórrer a la Guàrdia Civil per obligar als anomenats “vagos y maleantes” a descarregar mercaderia per no fer perillar el proveïment de la població. Girón de Velasco, ministre de Treball franquista va tenir la gran idea, de solucionar els problemes d’uns i d’altres creant la Organización de Trabajadores Portuarios (OTP) amb els membres falangistes, i sota el control de l’estat, que al llarg dels anys van passar-se a dir societats d’estibadors i l’estat va anar abandonant el seu control, cosa que va suposar la indefensió de les empreses que operen en el port davant un augment dels costos injustificat i no realista respecte al que succeeix a la resta del món, portant com a conseqüència la poca rendibilitat, manca d’adaptació i flexibilitat, i la pèrdua de competitivitat.

Les herències del franquisme, siguin quines siguin, i encara que avui siguin recolzades per sindicats, si estan basades en l’essència dels privilegis d’uns quants enfront de la resta, no tenen lloc a una societat de futur.

Quan la lluita pels drets és realment una lluita pels privilegis, esdevé en xantatge. Res més.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya