Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 3140

pactequinpacte  Curiosament els dies següents a la multitudinària manifestació a Barcelona per reclamar el dret a tenir un estat propi la paraula pacte no va tenir protagonisme. És un fet significatiu, tot tenint en compte que fins llavors aquesta paraula sovintejava en els mitjans de comunicació. Llavors eren moments de parlar de trencament, més que no pas d’entesa. Moments de rauxa, i no pas de seny. Ja no és moment de pactes? Evidentment sí que ho és. Tant si l’objectiu és tenir una sobirania fiscal com si finalment enceta el camí de la independència, Catalunya haurà de negociar i pactar. La paraula pacte remet a la idea de arribar a acords i col·laborar, però també significa cessió d’autoritat.

Amb qui hauria de pactar Catalunya? Si el que vol és una sobirania fiscal, és evident que hauria de pactar amb Espanya. Una altre cosa es si l’altre part té una predisposició a l’acord. Ara per ara Espanya no està oberta a cap acord d’aquest tipus. Els missatges rebuts aquests dies son clarificadors. Tampoc ens hauria d’estranyar aquesta posició. Si estiguessin oberts al diàleg ja fa temps que les coses haurien anat diferent. L’optimista es aquell que confia en els altres. Així doncs, Catalunya pot ser optimista en aquesta qüestió? Si no pot arribar a cap pacte amb Espanya, a Catalunya només li quedarà encetar el camí cap a la sobirania plena com a poble. Un cop iniciat el procés, no podem saber del cert quina seria la posició final dels diferents actors internacionals davant dels esdeveniments que dia a dia s’anirien succeint. Si sabem que una aplicació fil per randa per part del govern central del mandat constitucional tindria conseqüències imprevisibles no només en Catalunya, però també en Espanya i Europa. I la Europa actual exigeix que un procés com aquest és porti de manera pacífica i pactada.

Fet i fet, Catalunya necessita un pacte amb Europa, i a l’inrevés. Catalunya és una regió econòmicament molt potent dins d’Europa. En cas de tenir un estat propi, Catalunya és situaria al nivell econòmic de països com ara Dinamarca o Suècia.  Les relacions comercials internacionals son amplies i molt fortes. En l’actualitat Catalunya ven més a fora que no pas a Espanya, i la diferència va en augment. És un fet que les empreses internacionals confien en el potencial de Catalunya. Les inversions externes al territori no paren de créixer. També els projectes d’innovació i desenvolupament creixen. Aquest any s’han captat la meitat dels fons europeus destinats a Espanya, la qual cosa dona un idea clara del dinamisme català. Encara més, les empreses grans i internacionals serien uns bons aliats per la independència. Tenen molts interessos creats i pressionarien a Europa perquè no hi haguessin obstacles al lliure comerç. Ningú és pot imaginar a empreses farmacèutiques, químiques, automobilístiques, tèxtils o de telecomunicacions, per posar algun exemple, fugint espaordides de Catalunya. Per altra banda, Catalunya és una destinació turística molt important, gràcies a la seva riquesa cultural i d’oci. A més, Barcelona és capital del mediterrani, té un port potent i en constant creixement, tant en infraestructures com en volum de negoci. També té un aeroport de primer ordre i amb un volum de passatgers en augment. La capital és seu de nombrosos congressos internacionals, i té una excel·lent imatge i projecció internacional. Siguem clars, existeixen molts interessos al voltant de l’economia catalana.

En definitiva, la globalitat econòmica és un bon aliat en les aspiracions de Catalunya. Tot i així, no oblidem pas que no s’aconsegueix allò que és mereix, però allò que és negocia. Catalunya ja sap que haurà de negociar i tancar pactes amb Europa, només així arribarà el dia que tindrà l’Estat propi que és mereix.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat Nº 9496