Print
Category: CATALUNYA

Wake Up Europe - BruxellesCRÒNICA DES DE BRUSSEL·LES

Escric aquest article, pensat a Brussel·les i escrit ja des de Barcelona, en homenatge i dedicació a tots els que vam ser i a tots els que volien haver estat, "Crònica des de Brussel·les".

 Dimarts 5 de desembre: La sortida.

A les 19.30 sortíem amb cotxe, com a representació d’EconomiaCAT, la Montse, en Juli, la Maribel i jo. Jo conduïa. Equipats amb aigua, entrepans de llonganissa, truita i xoriço, per allò del “per si de cas” no trobem res obert de camí, amb sobres de pernil ibèric al buit (nosaltres no fem ni entenem de boicots), amb capses de galetes, xiclets i caramels, i sobretot amb termos de cafè per si havíem de conduir més del previst, abans de fer la parada per dormir unes poques hores i continuar cap a Brussel·les.

La sortida de Barcelona ens va portar a prop d’1 hora d’embús, el "pont"!, pensàvem llavors. A La Jonquera una retenció de 8 kilòmetres, que ens va portar un altra hora de retard. La guàrdia civil! pensàvem, que ens ho posa difícil. Però sembla que només eren unes obres. La primera parada la vam fer a l’àrea del "Village Catalan", ja dins de França. Allà vam decorar el cotxe amb cintes amb la senyera i grogues, així com vam penjar una "Estelada" al vidre del darrera. No patiu per la seguretat, el meu cotxe té visió completa pels retrovisors laterals. També vam aprofitar per prendre un entrepà, cafè, i altres aspectes fisiològics que no cal esmentar.

A partir d’aquí, el GPS del cotxe es va tornar boig. Serà el CNI? Ens va treure de l’autopista de Lió, per fer una volta per la França profunda i tornar-nos al mateix lloc, una hora més tard. Llavors vam prendre la decisió de no refiar-nos gaire del GPS i utilitzar el Maps en moments delicats. A les 2'00 de la matinada encarregàvem un hotel de la cadena Ibis a Nimes, i fèiem una breu parada per dormir menys de 4 hores.

Dimecres 6 de desembre: L’arribada.

A les 7'00 esmorzar i tirada fins a Brussel·les, només parant per fer benzina i acabar amb la resta d’entrepans que portàvem. Llarg camí però començàvem a al·lucinar amb els cents i centenars de vehícles catalans de tot tipus, que anaven al cor d’Europa amb la mateixa il·lusió i convicció que nosaltres.
El nostre hotel era el "HUSA President", un nom que podia ser una premonició. Només aparcar al pàrquing, i entrar carregats amb les maletes per la porta del soterrani vèiem a desenes i desenes de persones vestides amb objectes de color groc, portant estelades, llaços grocs a la solapa, alguns amb barretines i “armats amb un gran somriure”, que és el que ens distingeix als catalans demòcrates il·lusionats, dels que no ho són.
Preguntem i...quina casualitat! El President de la República Catalana, @KRLS Puigdemont, acompanyat de l’Artur Mas, fèien el míting d’inici de campanya de JxCat. De pressa i corrents, a fer el check-in, deixar les maletes a l’habitació, treure’ns la roba d’abrigar, agafar el kit d’independentista personal, la càmera de fotos i cap a baix.

Qui m’hauria de dir, fa només 3 anys, que jo estaria a l’acte d’inici de campanya del PdeCAT, a un hotel de Brussel·les, a quasi 1.400 kilòmetres de casa meva, jo que mai he votat ni a Convergència, ni el PdeCAT. Però hi volíem ser, per això havíem vingut, per aportar el nostre granet d’activisme en benefici de la justícia, de la democràcia, de la llibertat, de Catalunya. Malgrat no votar-lo, KRLS s’ha guanyat i mereix tot el meu suport, estima, confiança i respecte; ell és el President de Catalunya, la meva Terra, la meva República, la meva Nació.
Del míting, em quedo només en una frase que KRLS va comentar li havia dit un amic seu aquell dia: "Si ets lliure a Europa, i no ets lliure a Espanya, qui està fora d’Europa?"

Després del míting, vam anar a sopar alguna cosa més sòlida que la dieta a base d’entrepans, cafè i carretera que havíem seguit en les darreres 24 hores. I com no!, una magnífica cervesa fosca belga. Ens arriben tuits que la "Grand Place" està a petar de catalans i de forma espontània s’ha cantat "Els Segadors". Després a descansar, l’endemà ens esperava un llarg dia, dur en climatologia, i intens en emocions.

Dijous 7 de desembre: La "Mani".

Hem dormit bé però ens aixequem aviat. De seguida veiem el “dia de gossos”, climatològicament parlant, que ens espera. Agafem el "metro" i fins a l’estació de Merode, que està al costat del Parc de Cinquantenari, on es farà la manifestació per a reclamar l’alliberament dels "presos polítics catalans" per haver defensat el naixement de la República Catalana.

Aquest Parc commemora el 50é aniversari de la independència de Bèlgica. Arribem aviat però ja hi ha molta gent, ens donen una pancarta, no és el lema del dia "Wake up Europe!", però ens agrada el que diu i en Juli no es separarà d’ella en tot el matí.
Van arribant riuades i riuades de gent que omplen el parc. Els de Riudoms obren una estelada gegantina, quin goig!. A en Juli l’entrevisten per una TV local, en anglès i fa una perfecta exposició dels fets. Recordarem per sempre, la cara de l’entrevistador, de no entendre res quan li explica el tema de la prohibició del color groc.
Segueix arribant gent i gent. Quants som? No en tenim ni idea, el senyal dels mòbils ja està col·lapsada, no ens podem ni moure, estem al costat del "Gegant de Sant Celoni". Com a totes les manifestacions, transversalitat i gent de totes les edats, amb tendència a gent de mitjana edat, suposem que per la distància de l’Acte, però també hi ha avis i criatures. Especialment emotiu, quan arriba una parella on ell porta un caminador. Mal dia, molt fred i molt vent.

A les 11.00 deien que arribaria KRLS a la manifestació. No el vam veure amb ell ni a la seva groga bufanda, però no importava, tots som un. Vam cantar "Els Segadors", les típiques frases i estrofes de les "manis", on cada vegada agafa més protagonisme en castellà la que s’ha convertit en el top dels tops, què és “los catalanes hacen cosas”. Apareix un helicòpter, aquesta vegada ningú s’empipa ni li canta la cançó del Piolín, aquesta vegada el saluden, somriuen i l’aplaudeixen, saben que està allà per seguretat no per reprimir-nos. Mal dia, molt fred i molt vent.
Algú diu que han donat per acabada la manifestació al parc, que hem de continuar el recorregut, ens fan passar per un lloc estret, nosaltres ens ho saltem i anem a buscar el gruix més endavant, ens afegim novament, ens trobem al Jan Laporta fins que tornem a prop del metro de Merode. Una senyora demana davant nostre on és la Grand Place i senyala a un cantó, el policia belga, com tots simpàtics, li diu que no, que allà és per a anar a Madrid, “pas bon!”,afegeix, ens fa riure. Comencem a recuperar "twitter", diuen que érem 45mil, ho troben poc, molt poc, segur que som més. Segueix el mal dia, el fred intens i el vent.
El metro de Merode està col·lapsat, una cua de cents de persones a les taquilles. Anem cap a metro de Schuman per si hi ha més sort, tornem a passar per la zona de l’Arc al Parc, entren els serveis de neteja que queden bocabadats, cap paper, cap porqueria. Milers de persones, per cert, cap paperera al parc, i cap paper. Schuman està col·lapsat igualment.

Comencen els parlaments, el més destacable per a mi la frase de KRLS dirigida a Juncker: “Havíeu vist mai enlloc del món una manifestació com aquesta per donar suport a criminals?, potser perquè no som criminals sinó que som demòcrates”. Després ha reclamat una Europa que escolti als seus ciutadans: “una Europa que no tingui por de dir-li a un dels seus membres que no respecta els drets bàsics. Així no!.” Reclamant: “una Europa amb més democràcia, més respecte per les minories i menys interessos de grups i sectors econòmics lligats a interessos de governants que no es caracteritzen per la seva honestedat. Quan els presidents de l’ANC i Òmnium són tancats a la presó, quan el govern legítim i exiliat a l’Europa oficial es dedica a animar a Rajoy en la seva repressió és quan passen coses tan meravelloses com les d’avui. En lloc d’allunyar-nos d’Europa ens hi acostem i fem sentir la nostra veu”.

Això s’ha acabat. Finalment podem agafar al metro a l’estació següent, a Maalbeck, i perquè els funcionaris del metro obren portes, que ningú pagui, hi ha molta gent. Arribem al centre i entrem en un restaurant italià, ple de gom a gom, tots catalans. Esperem amb paciència i finalment ens toca, ja no queda spaguetti alle vongole, s’han acabat com altres plats, haig de demanar un altra cosa. Al restaurant estan col·lapsats. Es fan més de les 5 de la tarda i hem de marxar sense prendre cafè, hi ha molta gent que segueix fent cua, a la nostra taula seuen uns altres catalans.
S’ha fet fosc. Plou a bots i barrals. Diluvia. Anem a comprar xocolata. Com som molta família ens donen una capsa de cartró que aviat es desfà per la pluja. Estem xops. Malgrat les cinquanta-tres capes de roba que portem a sobre, el fred i la pluja ens va calant. Arribem a la Grand Place. -Oh! "Que maco!" (som de Barcelona, ho havíem de dir), catalans passejant, catalans cantant i sobretot catalans somrient, de bon humor. Ara toca buscar al Manneken Pis que ens rep per l’ocasió, engalanat amb una estelada, única peça de roba però que li dóna prou calor per combatre el fred pseudo-siberià. Passegem pels carrers centrals de Brussel·les, catalans per tot arreu, catalans de tota mena, milers i milers de catalans. 45 mil? Ni parlar-ne, jo calculo 100 mil tirant cap a baix, ho comparo amb una sortida del camp del Barça. Anem a l’hotel a deixar coses, en Juli ja s'hi queda, els altres anem a sopar una cosa lleugera, que hem dinat tard, amb una cerveseta que no falti.

Divendres 8 de desembre: Un xic de turisme: Bruixes i Gant.

Matinem perquè volem fer Brugge i Gant, les ciutats flamenques per excel·lència. Arribem a Bruixes que encara no han posat els carrers, trobem només una cafeteria oberta a la Grote Markt. Entrem, tots demanen un petit refrigeri perquè diuen que no tenen gana, jo demano un senyor esmorzar anglès (lord breakfast). Els que no tenien gana, s’acaben prenent un 25% cadascú dels ous ferrats i del bacon. Fa un dia tristot però no plou. Ja hi ha gent pels carrers, quasi tots són catalans. Passegem per la bonica ciutat, vas sentint algun "Visca Catalunya!". Uns italians pregunten d’on és l’estelada. Pugem a una barqueta que ens fa un tomb pels canals de Bruixes, recomanable totalment per veure la importància que va tenir aquesta capital durant la darrera part de l’Edat Mitjana. Anem a dinar, aviat. Prenem els famosos musclos amb patates fregides, combinació que a Barcelona no se’t passaria prendre-ho però allà t’ho prens amb molt de gust.
A la sortida, catalans i més catalans. Prenem el cotxe i cap a Gant. Arribem a les 17.15, ja s’ha fet de nit. Ens quedem enamorats d’aquesta bonica ciutat il·luminada. Passegem, les riuades de catalans continuen. Casetes nadalenques, música de Nadal, i de cop sentim una música diferent...és el Virolai, que tothom canta i les darreres estrofes esdevenen en versió rock, aquí ja ho ballen i tot. Ens hi acostem i és un grup de Vilanova i la Geltrú que l’està tocant amb força gràcia, Zebrass Marching Band. En un moment, cents i cents de catalans i de població local els rodegen, al·lucinen i ballen als acords de la música montserratina. Després vinguérem música diversa d’animació per finalitzar amb "Els Segadors".

Tot molt emotiu, tot divertit, tot increïble, tot històric, tot digne.
S’acaba el temps de la zona blava. Hem de marxar, encara queda una estoneta per tornar a Brussel·les. De tornada, comprem unes salsitxes a una caseta de menjars nadalencs i a l’arribar al pàrquing, trec 4 copes i obro una ampolla de Recaredo que havia viatjat amb nosaltres per celebrar l’ocasió. Cava català, sabor català a quasi 1500 kilòmetres de Catalunya, plens de població catalana de bé.

Divendres 9 de desembre: La tornada.

A matinar novament. Constipats pel fred passat i algun virus belga/català que s’havia escapat. Breu parada a l’Atomium de Brussel·les que no havíem vist, fem 4 fotos de nit, i “carretera (amb gel) i manta” fins a Barcelona. La Montse llegint-nos els tuits favorables que venien de Catalunya i Europa, i també castigant-nos amb el tuits des d’Espanya. A les 21 hores arribàvem a Barcelona. Amb una galipàndria de campionat que ens durarà dies i dies, cansats molt cansats, però satisfets per haver pogut fer i haver fet allò que enteníem havíem de fer. Ho hem fet novament, i ho hem fet a la nostra manera: neta, cívica i pacífica.


Visca Catalunya Lliure!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya