Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: INTERNACIONAL

Publicat el 13 Mai 2013

Vist: 5277

  La “pensioneta” de 88 milions d'euros del banquer, ara es diu així als que atraquen persones, empreses i la pròpia empresa; Alfredo Sáenz, m'ha donat la clau per realitzar aquest article. És un contrasentit, és un disbarat, que en un sector com el financer, en el que cada vegada les seves plantilles es redueixen més i més, els seus directius més elevats rebin salaris o pensions d'aquesta magnitut. Però el que succeix en aquest sector és un reflexe del que pasa en general, que els rics cada vegada són més rics, i més encara en temps de crisi. Aquest augment de la desigualtat, que succeix a nivell internacional, te el seu màxim esplendor en l'Estat espanyol … no podia ser d'altre manera.

Entrem en algunes dades, l'any 1980, el 1% dels més rics percebia el 9% de la renda total, avui aquest percentatge s'ha triplicat, es a dir, que pràcticament el 60% del increment de la renda en els darrers 30 anys ha acabat en el 1% de les persones més riques. Aquest percentatge encara augmenta, si enlloc de la renda es considera la riquessa, així el 40% de les llars més pobres només tenen el 5% de la riquesa. La caiguda del mercat inmobiliari ha reduït molt considerablement el valor del que en moltes llars era el seu únic actiu, el seu pis o la seva casa, situació que no ha afectat d'aquesta forma als més rics donat que aquest inverteixen en accions i bons una part important del seu patrimoni.

El coeficient Gini, és un indicador que mesura la desigualtat dels ingressos, encara que també s'utilitza per mesurar la desigualtat de la riquessa. Pot anar d'un valor igual a 0, que indica igualtat perfecta, fins un valor igual a 1, que indicaria màxima desigualtat. En els darrers trenta anys, aquest indicador ha augmentat en 17 dels 22 països que a l'OCDE disposen de dades continuades, on ha pasat de un valor de 0,29 fins un valor de 0,31. Als Estat Units, concretament, ha pasat de 0,37 fins 0,45, que sitúa a quest país, paradigma de les “oportunitats i la democràcia” en un dels que te l'índex de desigualtat més elevat, sobretot si el comparem amb Dinamarca i Suècia, que tenen un índex mig inferior al 25%.

El problema és que cada vegada hi ha menys rics, i a més són rics més rics, sobretot durant el període de crisi, essent aquesta situació, no només exclusiva a l'Estat espanyol, sinó que es tracta de un fenòmen internacional. Als Estats Units durant els dos primers anys de l'anomenada “recuperació de la recessió econòmica”, un 7% de les seves llars, els més rics, van augmentar el seu patrimoni net en un 30%, però el 90% restant, 111 milions de les seves llars, van registrar una pèrdua de patrimoni net del 5%. Estem davant, doncs, de una situació perillosa i injusta de desigualtat accelerada, cosa que ha sigut ja alertada pel FMI i per l'OCDE, i que pot explotar en qualsevol moment.

És perillosa perqué els problemes en els païssos rics no venen fet fet que la societat sigui o no sigui suficientment rica, sinó que venen per l'excessiva diferència antre els integrants de la mateixa societat.

Els guanys extraordinaris i desorbitats dels que es situen al cim de la piràmide suposa la pèrdua de recursos i de cost d'oportunitat. El diner no circula prou per la societat, es recapten menys impostos, i les rendes es concentren en un un grup molt reduït de persones, que normalment son èlits que es perpetúen i que impideixen l'accés a les persones amb més talent, i que suposa una limitació per aquestes, cosa que dificulta el creixement econòmic. Una economia amb més igualtat, evita la fuga de recursos per segments productius com són l'ensenyança, el canvi tecnològic i les infreaestructures.

Un nou exemple dels Estats Units, entre 1950-1975 va ser un període de carga fiscal elevada on l'economia va tenir índex de creixement anual del 4%, i on les rendes dels ciutadans de la clase mitjana es van duplicar. Entre 1978-2008, a la considerada “era neoliberal” i de desregulació del sistema financer, on els impostos baixen per les grans empreses, l'index de creixement de l'economia no arriba ni al 3%, i la renda de una família mitjana no va augmentar més del 10%.

La desigualtat econòmica equival a desigualtat política, sempre, i per tant a més de la perillositat i injustícia ja comentades, afegeix aspectes corrosius a la societat, antidemocràtics i ineficaços. En aquest línia argumental, els ric més rics s'han beneficiat clarament dels canvis en la política fiscal, i s'han servit del sistema impositiu per erosionar l'estat del benestar. Les deliberades creuades contra el impostos, quan el raonable hagués sigut una creuada contra la malversació del impostos, han significat una menor recaptació impositiva que ha donat com a resultat una crisi fiscal, tant a Espanya com a altres països, que ha conduït al retall sense sentit inicial de les càrregues socials, amb el beneplàcit vergonyós dels sindicats, en aspectes fonamentals com l'educatiu, de protecció mediambiental i Sanitat.

Tot i aquestes clares evidencies, sembla que el Gobern encara pensa que els rics més rics encara guanyen poc, i que els nens, els ancians, la classe mitjana i els pobres, que ja són més del 21% els que estan per sota de l'umbral de pobressa, encara s'emportan una part molt grans del “pastís” ...

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: INTERNACIONAL

Publicat el 22 abril 2013

Vist: 6035

   El Bitcoin és una moneda electrònica, virtual, creada l'any 2009 per un misteriós personatge, un “tal” Satoshi Nakamoto, i dic lo de “tal” perquè realment aquest senyor no existeix sinó que és un pseudònim de un grup de programadors japonesos experts en criptografia electrònica. El bitcoin ha agafat el seu culminant de protagonisme en les darreres setmanes. En sentit positiu, durant l'intervenció bancària de Xipre quan va arribar a màxims de 266 dòlars USA, quadruplicant el seu valor en 30 dies, i convertint-se amb una divisa-refugi. I en negatiu per la seva devallada recent de valor, fins el 50% en les 24 hores posteriors a la seva apreciació..

El Bitcoin es tracta d'una moneda dins d'un sistema d'intercanvi descentralitzat i internacional, que no pertany a cap Estat, que no passa per cap banc o organisme central, i per tant, fora de la manipulació dels bancs centrals, on les transaccions permeten comprar productes i serveis de forma telemàtica i segura ja que no són falsificables, són transaccions no reversibles, anònimes i directes, sense intermediaris, gratuites o quasi-gratuïtes, sense impostos i no es poden seguir.

Però aclarem inicialment algunes idees, que és aixó de moneda virtual? Suposem que algú, que no és cap organisme central sinó els propis ususaris mitjançant la resolució de complicats problemes matemàtics que es resolen per casualitat, creen una sèrie numèrica, sense suport físic tangible, que representa un billet digital, i que enlloc de pagar les compres per Internet amb moneda o amb tarjeta de crèdit, ho fan donant la sèrie numèrica que equival al billet digital, i que el receptor, a la vegada pot fer les seves compres amb aquests tipus de bitllets. En aquest sentit, funciona igual el cas dels bitllets de curs legal ja que permeten fer pagaments contra lliurament de paer que diu que val X o diu que val Y, però que realment no té cap suport darrera sinó que simplement val perquè un altre li dona un valor i ho acepta com pagament. Aclarar que realment, els bancs centrals, tampoc donen cap suport als bitllets emesos, simplement ofereixen confiança, abans aquesta confiança venia donada per les reserves d'or i plata que tenien els bancs centrals, però ara ve donada per la capacitat de l'Estat per pagar les seves deutes.

Els bitcoins es poden intercanviar per divises, i per tant, el seu preu canvia en funció de l'oferta i la demanda.

Els complexes problemes matemàtics, augmenten a mesura que es solucionen problemes anteriors, de forma que cada vegada és més complicat la seva obtenció. En això, els seus creadors han buscat similituts amb l'or, que l'oferta depenia de trobar una nova mina i que es tracta de un mineral limitat dins del món, cada vegada més difícil de trobar, així actualment hi han aproximadament 11 milions de bitcoins al món, en els propers 10 anys és duplicarà aquesta xifra i després quasi no canviarà, cosa que segons els seus defensors servirà per evitar la seva teòrica depreciació, respecte a altres monedes, que de forma temporal es produeixen, i per tant, van perdent valor, i per tant, suposa una inversió segura.

Aquí hi ha la primera errada de concepte econòmic, el diner no té un rol d'inversió dins l'economia sinó que la seva funció és facilitar l'intercanvi, serveix per comprar productes o serveis, les inversions no serveixen per aixó. No pots anar a comprar llet al Mercadona a canvi de una acció de Telefónica, no?. Per tant, com actiu econòmic, que pretén ser, el bitcoin apart de l'oferta depén de la demanda, i avui poques persones estant comprant bitcoins perqué simplement poques empreses les accepten com mitjà de pagament, la conseqüència de ser una moneda poc socialitzada és que és fàcil que caigui en mans dels especuladors, qui convertiran o ja han convertit els bitcoins en una moneda altament inestable i que els utilitzaràn com bombolla financera, mitjançant una demanda especulativa que fa pujar el seu preu.

Avui, en la meva opinió, invertir en bitcoins, malgrat la seva imatge bucòlica i antisistema interessant que sempre m'atrau, és massa perillosa principalment perqué no ha cuallat com moneda d'intercanvi a gran escala i perqué existeixen riscos que els creadors tinguin tentacions de crear nous programes per augmentar la seva emissió, igual com fan els Estats amb les seves monedes, jo al menys no em fiaria d'un grup de programadors que signen amb un pseudònim japonés.

Estem doncs davant d'una bombolla financera més?

Sembla que sí.

No perquò el seu valor hagi pujat en gran mesura i ràpidament, com diuen alguns economistes que ha pasat històricament, ja que existeixen molts casos d'actius que han pujat de valor en un període molt curt de temps i després no han baixat. Sinó perqué el concepte de bombolla financera ve donat quan el preu actual del actiu supera ampliament el valor fonamental d'aquest actiu, que en el cas d'una moneda és el valor que la teoria econòmica diu que hauria de tenir en un model d'equilibri racional i sense friccions. Igual que va pasar a l'Holanda de 1636, quan un grup de tulipans procedents de Turquia i multicolors, en contraposició als monocolors existents, van començar a pujar els preus d'aquest producte, i els holandesos van començar a pensar en la compra de tulipans com inversió, l'augment continuat de demanda va conduïr a un augment continuat de preus que va culminar un any més tard, en que el preu d'un tulipà equivalia a 10 anys de salari mig, suposant la primera bombolla de l'Història. I per tant, igual que van pujar els preus, van baixar de un dia per altre, quan els grans especuladors van detectar que el preu no pujaria més, i van vendre massivament els seus tulipans, a partir d'aquest moment el pànic va arribar a loa població, ja ningú comprava tulipans i tothom volia vendre, s'havien contractat molts préstecs per invertir en tulipans que mai es podrien pagar, el pànic va portar a l'economia holandesa a quebrar. Estem doncs en una etapa més de bombolla financera, de tulipans a bitcoins, pasant per la recent bombolla inmobiliària, cosa que no significa que aquesta bombolla exploti demà mateix, però explotarà.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: INTERNACIONAL

Publicat el 08 abril 2013

Vist: 6718

   El low cost, que va començar com una estratègia de màrqueting basada en la venta directa de baix preu per Internet o sense intermediació, ha passat a ser més que una estratègia empresarial, s'ha convertit en un imparable fenòmen social.

La classe mitjana és el motor de l'economia i ha vingut representant l'essència del benestar, i la moderació entre els sistemes comunistes i els sistemes capitalistes més radicals. Per alguns teòrics, la clase mitjana existeix des d'el segle XIX, però a efectes pràctics des de mitjans del segle XX, que és quan neixen, es populitzen i es desenvolupen els serveis socials, com la Sanitat pública, l'educació i els subsidis.

De totes formes, el criteri de clase mitjana ha canviat dins de l'evolució històrica. En l'análisi clàssic, la classe mitjana s'associava a petits sectors de propietaris, petits capitalistes i autònoms, es a dir, es referia al segment dels no asalariats.

Després, amb el període de capitalisme keynesià i degut a la concentració del capital i l'industrialització de l'agricultura, es redueix el pes dels no asalariats en l'estructura social, pasant la majoria de la població a ser asalariada i dins d'aquest gran bloc es produeix una diferenciació interna, on les capes més remunerades i més estables poden assolir certes quotes de consumisme que els porta a ser considerata com classe mitjana.

Fins ara, les dos crisis anteriors d'aquest període (del 80 al 85, i del 91 al 94) havien afectat bàsicament a les classes obreres, però no clarament a les clases mitjanes en el nostre Estat, al contrari del que està pasant ara, principalment produït per l'impacte de l'ajust públic i de la reestructuració del sector financer.

Aquest model, amb els temps de crisi actual, i l'aparició de les noves economies, com Xina, Índia i Brasil, ha canviat sustancialment. S'han incorporat una alta quantitat del anomenats “nuevos ricos”, però sobretot, les transformacions econòmiques de la globalització neoliberal han produït canvis en l'estructura social del món i s'han incorporat un alta quantitat de consumidors amb nivell adquisitiu inferior al de les classes mitjanes occidentals i tradicionals, a la que els serveis de baix cost proporcionen un accés a bens i serveis abans reservats a classes més acomodades i que fan desviar la massificació de la clase mitjana tradicional cap a una nova capa social, la societat low cost, amb inferior poder adquisitiu estadísticament i que suposa el final de les classes mitjanes tal com les tenim conceptualitzades, i també l'augment de les desigualtats socials.

La societat low cost, no correspòn ni a l'actual societat mitjana ni a l'anomenada clase baixa, és un nou sustracte diferent en la seva actitut i cultura. En el món occidental, afecta a persones que tenen de tot, moltes vegades amb formació elevada i fills de clase acomodada, que funcionen amb Internet, moltes vegades mileuristes que busquen el preu més econòmic però valoren també la qualitat i el disseny, ja que ho consideren com un dret adquirit de les anteriors generacions, i per tant, les empreses low cost són un referent per ells de tendència, una actitut.

Per primera vegada, des de la II Guerra Mundial, les noves generacions viuran pitjor que els seus pares. A més s'ha de considerar que mai una generació havia tingut tanta formació i mai s'havia estudiat tant al extranger, mai els joves havien viatjat tant gràcies als vols low cost, mai una generació amb una base tant avantatjosa, i signes de riquesa, ha patit una part de riquesa il·lusòria, ja que el nivell de dependència respecte als pares ha augmentat.

I tot aquest canvi, desolador, ho és més perqué sembla que s'acceptarà amb ressignació, ja que encara hi han coses a perdre, les persones s'intueix soportaran contractes temporals de serveis i autònoms sense cap seguretat, convertint la massa social de futur inmediat en individus resignats. Existeix una crisi paral·lera d'ideologia, les persones tenen menys protagonisme, els sindicats s'han autodebilitat i les decisions les prenen un grup de tècnics. Senyors!! aixó només s'explica per l'existència d'una societat malata, autodestructiva i poc inteligent.

Mentre, els poders financieros socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, de forma que han aconsseguit endossar el problema d'endeutament als estats i han transformat una crisi d'endeutament privat en polítiques d'ajust públic; i mentre això succeia no hem sabut veure, i els nostres polítics mediocres menys, la debilitat de l'estructura productiva de l'Estat, concretada en tres punts:

- gran dependència energètica i de materies primeres ... que hem fet en l'època de “vaques grosses” per solucionar aquest punt??

- produïm bens diferents dels que consumim. És imprescindible la reorganització d'activitats que promoguin circuits més curts de producció-consum.

- l'encorsetement que suposa la moneda única de l'euro per una economia de menor velocitat respecte una de major velocitat amb la mateixa moneda, situació que impacta fortament amb les polítiques d'austeritat imposades per Alemanya; i que cal modificar amb urgència.

Fins i tot, encara alguns pensen i es bloquejen en el pensament de que un nou boom del mercat inmobiliari podria solucionar-ho tot ... beneits!!

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: INTERNACIONAL

Publicat el 10 Gener 2013

Vist: 5536

  Abans de començar, demanar disculpes als físics per anticipat ja que l'article d'avui realitza una reflexió de l'economia basada en el concepte bàsic de la física quàntica. De totes formes, no crec que molts físics facin un seguiment d'aquesta web, però per si ho fan, les meves disculpes anticipades, i que considerin aquesta lectura des d'una perspectiva irònica i no ho facin des d'una visió herètica del món quàntic.

La física quàntica és una teoria que descriu com funcionen les coses, el món, a escales molt i molt petites.

És una teoria científica, és a dir, la seva validesa es basa en els experiments.

Personalment reconeixo que és una teoria fascinant, perquè fa prediccions sobre efectes que desafien la nostre intuició: Què vol dir que una partícula pot estar en un lloc i en tots a la vegada? Quina és la interpretació dels “Universos paral·lels”? El gat de Schröedinger, està viu o mort?

Si el concepte físic, que normalment es basa en la realitat de les coses fins l'arribada de l'aspecte quàntic, el traslladem al món de l'economia actual, que normalment es basa en la confiança des de que els templaris van inventar el pagaré com element simplificatiu, veiem que estem en un moment extremadament quàntic, ja que podem constatar que la realitat diaria és producte de les nostres expectatives, on els mercats són com fotons monetaris estructurats segons una llògica radicalment diferent a la de la racionalitat, un espai meta-econòmic on el diner no és diner, el temps és relatiu i els fonaments tradicionals ja no són tal cosa. Mentre els economistes monetaristes i els keynesians van a la “grenya”, no s'han adonat que els seus postulats han quedat superats per la realitat de l'Economia Quàntica. Igual que els científics volen conjugar la física de Newton, Bernouilli, Faraday, Clausius, Bohr o Einstein amb les reflexions de Planck, el pare de la física quàntica, i fins els actuals premis Nobels: Serge Haroche i David Wineland; els economistes haurien de procedir de la mateixa forma, i combinar els preceptes de Adam Smith i David Ricardo, purament mecanicistes, i incorporar aspectes quàntics, bàsicament moderns, com la teoria matemàtica del caos per la seva superació.

La llògica ens diu que conceptes com estalvi, despesa, inversió, inflació, impostos, etc... adquireix un matís bivalent: bo i dolent a la vegada, fent una similitut amb l'abans anomenat gat de Schröedinger, tot en funció de les seves circumstàncies. Uns ens diuen que és necessària l'austeritat i altres que la despesa és precisament el motor del creixement; i el pitjor de tot, oh!cels!, és que ambdues tendències troben arguments raonats objectivament per defensar-les.

En l'època romana, un denari valia, al menys els grams de plata que el composava; segles més tard, un dòlar mantenia el seu valor mentre les reserves d'or dels Estats Units es mantingueren intactes a Fort Knox; però avui, que val un dòlar o un euro, i en funció de què? Doncs el seu valor ve donat pel balanç entre el que es té més el que s'espera tenir i el que es deu més el que s'espera deure, es a dir, les expectatives que abans feiem menció, és a dir, a l'Economia Quàntica.

La gran majoria de crisis anteriors han tingut origens basats en causes tangibles, com la escassetat de materies primeres, un canvi climàtic, una catàstrofe natural, canvis demogràfics, entre altres. Aquesta té una naturalesa diferent, un origen basat en intangibles, en bumbolles com l'immobiliaria, en productes financers que també es podrien anomenar “timos” i que han generat una gran desconfiança, que ha provocat la sortida a la superfície de problemes estructurals, que malgrat ja existien i augmentaven, eren tapats per l'existència de crèdit i la circulació de diners.

De totes formes, no és la primera vegada que succeeix, ja va passar a l'anomenada Crisi dels Tulipans, a Holanda, al 1737, època en la que tothom invertia en tulipans com un valor segur, el que va provocar inicialment un valor desmesurat del seu preu i donava fins a una rentabilitat del 500% als seus inversors, però de cop va haver una caiguda en picat dels preus, fet que va suposar una ruina econòmica per a molta gent. També a la França pre-revolucionaria, al 1720, amb l'esclat de la companyia Mississippi Bubble i John Law que va exagerar la riquessa de Louisiana amb un eficaç pla de marketing, el que va comportar una especulació salvatge sobre les accions de la companyia, i la necessitat d'emetre bitllets per part del Banque Royale, i que es va colapsar quan es va acabar l'eufòria i es va demanar la conversió de bitllets en or, no havent-hi suficient. Altres exemples molt significatius serien el Crack del 29 als Estats Units, i, més recentment, la Crisis de les .com, que malgrat la seva efimeritat, encara té consequències de gran actualitat com el Fiscal Cliff que de tant se n'ha parlat aquests dies.

L'analogia amb la física quàntica és molt instructiva i no acaba aquí, així, igual que en el Principi d'indeterminació de Heisenberg promulga que l'acció d'un observador altera el sistema observat, en el món econòmic, un analista que fa pronòstics dels que el públic fa cas, diguem una empresa de ràting, tindrà un impacte en el comportament del que està analitzant. De forma que si comunica que una empresa o un país entrarà en colapse al proper mes, i un gran nombre de persones confiaran en aquestes prediccions, vendran les seves accions aquest mes mateix, de forma que el colapse es produirà ara i no el mes proper, canviant, per tant, la posició d'un model fiable a un erroni.

Ah!! però molt important, que ningú tingui confusions amb el que significa economia quàntica, perquè algú podria considerar que:

• La solució és treballar més anys, malgrat no hi ha treball per tothom

• La solució de combatir els defraudadors és amnistiar-los o concedir millor condicions que els que no defrauden.

• La solució per la manca de consum pasa per baixar sous i pujar impostos

• La solució al crèdit és demanar un prèstec perquè els bancs paguin els seus deutes i no perquè el diner circuli.

• La solució pasa per desinvertir en I+D i científics, i invertir en Eurovegas.

• La solució pasa per retallar en Sanitat i Educació però no en retallar estructures ineficients com Senat i Diputacions, i no tocar dietes i cotxes oficials.

... però això, senyores i senyors, desgraciadament és la pura realitat!!