deflacio  A determinats fòrums i a les xarxes socials em preguntaven si ens hem de preocupar per la deflació? Molta gent associa la inflació, la pujada dels preus en el seu dia a dia, com un signe de patiment econòmic, com un problema, no com una solució. Em comentaven satisfacció, per saber que hi ha possibilitats que els preus deixin de pujar, ho entenien com que podia ser una oportunitat per abaixar uns preus sobrevalorats, o per pujar el valor adquisitiu dels salaris, o perquè alguns productes puguin ser més accessibles per la gent amb menys recursos. Doncs no, la deflació, quan és continuada, i sobretot quan existeix endeutament és un desastre que cal evitar si no es vol patir més del que ja hem patit.

Els riscos de la deflació són ben coneguts i els podem dividir en dos tipus d'efectes diferents. El primer risc és sobre el consum de productes. En una situació deflacionària, es té la consideració que els preus d'avui seran més alts que els preus de demà, donant com a conseqüència que els consumidors esperaran a consumir els productes sota l'expectativa que aquests baixaran de preu. Qui es comprarà avui un cotxe si sap que demà serà més econòmic? En aquest plantejament, la demanda agregada baixarà, donant pas a un cercle pervers de retroalimentació en la baixada continuada de preus que comporta baixada continuada de demanda, i per tant, baixada derivada dels salaris, tancament d'empreses, pèrdua de llocs de treball i aturament de l'economia. Aquest efecte, al meu entendre, només s'ha produït, dins de la zona euro, en països molt concrets i que estan en situació molt extrema, com és Grècia. Al nostre país i al nostre Estat, aquesta situació només ha tingut impacte com tal en una part molt concreta de la població, però en cap cas de forma generalitzada. La baixada de salaris que hem patit nosaltres s'ha degut a una política dirigida de devaluació interna amb l'objectiu d'augmentar la competitivitat, però no s'ha degut a la deflació. Aquest efecte no deixa de ser bastant discutible, donat que hi han dues realitats basades en el sentit comú, que és el menys comú dels sentits, que creen controvèrsia amb la teoria econòmica, el primer és que quan els preus són baixos el consum augmenta i el segon és que la població compra certs productes, sobretot els bàsics, quan els necessita i no quan va bé comprar-los per una qüestió de preus.

El segon dels efectes de la deflació és més demolidor en un Estat on existeix un altíssim grau d'endeutament com és el nostre amb un alt índex d'apalancament al sector financer. Una disminució de preus, i de salaris, comporta un augment proporcional del deute. Dit d'un altra forma, si una família, empresa o Estat té un determinat deute, X, aquest deute roman invariable com X, però si baixen els salaris costarà més tornar aquest deute a una família, o si baixen els preus de venda a una empresa li costarà més tornar el deute, o en el cas de l'estat si aquest recapta menys, via IRPF o IVA per exemple donat que baixen sous i preus, a aquest Estat li costarà més tornar el deute. Moltes vegades, aquesta dificultat de retorn del deute es pot traduir en deute insostenible. Aquest efecte, malauradament, ja està en plena activitat a la UE, malgrat no haver existit deflació pròpiament dita fins ara. Les taxes nominals dels bons a llarg termini reflecteixen expectatives d'inflació del 2% pels propers 5 a 10 anys. Mentrestant, la inflació a la zona euro s'ha situat als voltants del 0,5% al mes de Març, respecte a l'1,7% que hi havia el Març de l'any 2013, exercint un efecte similar al deflacionari, i donant com a resultat que una creixent proporció dels ingressos s'hagin hagut de destinar a gastar al servei del deute enlloc de gastar en béns i serveis.

Europa està en seriós perill, però no només per la deflació, o les seves variants que hem sentit molt aquests dies de debat com: desinflació, lowflació o estanflació, sinó pel que es coneix com “Trampa 3-D”, deflació+deute+desocupació, una combinació letal per les economies que actua des de dins d'aquestes, fent malbé tot el sistema. Dos exemples d'aquest tipus de desastre són la molt anomenada Gran Depressió dels anys 30 que va ser una deflació posterior a la crisi financera de l'any 29 i que va suposar la ruïna per cents de milers de persones, provocada per l'esclat d'una bombolla especulativa, com a resultat d'un excés de diners fàcils, que va resultar en una contracció econòmica prolongada innecessàriament per les polítiques anti-mercat de Hoover i Roosevelt, i que va derivar en l'incentiu a les persones de reduir el consum corrent i estalviar per al futur i desembocant en la baixada de demanda coneguda que va fer entrar a l'economia en una espiral de baixada de preus. El segon exemple és la deflació japonesa de principis dels anys 90 posterior a l'esclat de la bombolla immobiliària, i que a causa del retard en prendre solucions va fer que aquest país encara no s'hagi recuperat totalment, el sol ha anat perdent valor any darrere any amb conseqüències desastroses per als bancs, les empreses i les finances d'una generació d'estalviadors.

El Banc Central Europeu, BCE, ha permès que l'eurozona hagi caigut en una recessió profunda i arrelada per l'estancament de l'oferta de diners i del crèdit. Les rodes de l'economia han deixat de girar. El nombre “zero” no és màgic en economia. A partir d'un ara immediat, el BCE ha de veure la baixa inflació com un problema igual de greu que el ràpid augment de preus. Les asimetries en els tipus reals d'interès a les diferents zones d'Europa agreugen els problemes enlloc de moderar-los, limitant l'eficiència de les solucions adoptades. Una vegada més, sembla que en la unió de la Unió Europea està la solució, en l'avançament de polítiques d'unió bancària, d'unió fiscal, d'unió en decisions monetàries per augmentar la liquiditat i d'unió mútua enfront un deute, que ha caigut en les esquenes de només uns a costa d'altres, i que d'altra forma mai es podrà pagar.

L'hora d'activar la “maquineta” de fer diners ha arribat, fins i tot per la temerosa Alemanya turmentada pels fantasmes dels seus records històrics d'hiperinflació. La complicació de l'economia és molta, donat que és una ciència que mai està contenta, el que s'arregla per un costat s'espatlla per altre simultàniament, però ara el tema és simple, la tendència a la deflació és conseqüència d'una manca de diners a l'economia, per tant, cal redreçar aquesta tendència i actuar.


Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

ucra1  Ucraïna viu la setmana més sagnant en dècades. Enfrontaments mortals entre manifestants antigovernamentals proeuropeus que van ocupar la plaça de la independència a Kíev, més coneguda com a Maidan, i forces policials en defensa del govern prorús, democràticament constituït a les urnes, però per a molts un govern corrupte, autoritari i extralimitat amb la seva forma de procedir. La destitució del President, Viktor Ianukòvitx, significa per uns una victòria i per altre un cop d'Estat dins d'un país democràtic.

Amb aquest article, Ucraïna: un Estat, dues nacions, intentarem explicar els autèntics motius, molts de caràcter econòmic, que divideixen els 45 milions d'habitants d'aquesta part del continent europeu, ara en conflicte. L'existència de dues nacions en un únic Estat, representa dues formes, interessades i dividides entre sí d'entendre el mateix món. La part occidental d'Ucraïna té una clara percepció de voler pertànyer a Europa, es tracta d'una zona en la qual demogràficament ha existit poca immigració russa, on l'ucraïnès és l'idioma parlat majoritàriament, on es practica la religió catòlica en gran part i es tracta d'un territori que històricament havia format part de l'Imperi austro-hongarès. Aquesta part de l'Estat és reflexa amb la visió de Polònia i compara l'evolució d'aquest país, ara amb un PIB 3 vegades superior a l'ucraïnès, mentre que l'any 1990 el seu era clarament superior al polac. Per altre costat, i de forma oposada, hi ha la part oriental de l'Estat, que és russòfona, és d'origen rus, practicant de la religió ortodoxa i havia format part històricament de l'Imperi Rus. En aquesta part, hi ha una sensació de por dels ucraïnesos de l'est, que treballen en la indústria pesada que abasteix els mercats russos, de perdre els seus llocs de treball si Kíev s'apropa a l'UE i dona l'esquena a Rússia.

Estem doncs, davant de dues configuracions internes sociològiques molt diferents que porten a una divisió electoral conseqüent, una favorable a augmentar els lligams amb la Unió Europea i l'altre favorable a estrènyar aquests amb Rússia, posició que s'ha enfortit proporcionalment amb l'enfortiment de Rússia com a potència econòmica en els darrers anys.

Ucraïna és un objectiu de primera magnitud per russos, europeus i americans, es tracta de la segona economia en importància de les antigues repúbliques soviètiques.

La UE és un mercat comercial més gran i important que el mercat natural actual d'Ucraïna, però avui els productes ucraïnesos, sobretot metall, productes químics, cereals i maquinària pesada, són més competitius i necessaris en el mercat rús i en l'agrupació de les antigues repúbliques soviètiques, CEI, on es venen el 40% de les exportacions, que en el mercat europeu on es comercialitzen només el 30% dels seus productes. Rússia és temerosa que una aproximació d'Ucraïna a la UE i la seva entrada a la zona de lliure comerç europea representi una entrada massiva de productes europeus a Rússia, sobretot alemanys. Considerant que entre Rússia i Ucraïna existeix una zona de comerç amb tipus d'aranzels molt reduïts, aquesta entrada de productes comunitaris de forma massiva afectaria a la competitivitat dels productes russos dins del seu propi mercat nacional. Aquesta por, va portar a Rússia a modificar el status quo del comerç ucraïnès, provocant el darrer any una caiguda de més del 25% de les exportacions ucraïneses a Rússia.

Les importacions de gas d'Ucraïna representen 30 mil milions de metres cúbics anuals, el situen en un dels principals importadors mundials i és doncs, un mercat estratègic per les exportacions russes de gas, que són el 15% del total mundial. El preu que els ucraïnesos pagaven pel gas, va anar en augment en els darrers anys, cosa que va portar a buscar alternatives però que recentment han retornat a la total dependència russa. El 75% de les exportacions russes de gas natural tenen com a destinació països de la UE, sobre tot Alemanya amb una tercera part d'aquestes. El 35% del gas que arriba a la UE procedeix de Rússia, per aquest darrer país l'exportació d'hidrocarburs representa el 18% del seu PIB. Més de la meitat d'aquestes exportacions russes cap a la UE passen pels gasoductes situats a Ucraïna, hi ha doncs una excessiva dependència europea d'aquesta ruta que cal diversificar a altres rutes pel Bàltic o Mar Negre, aquest trànsit pel territori ucraïnès significa el 5% de la totalitat del volum mundial. És estratègic per l'economia russa assegurar el trànsit de gas via Ucraïna, per tant, és estratègic mantenir forts lligams amb aquest país.

Militarment, els vincles entre Rússia i Ucraïna també són molts. El màxim exponent el trobem en la presència de la flota russa del Mar Negre al port de Sebastopol, a Crimea, amb una renovació de contracte fins a l'any 2044. Rússia podria arribar a acceptar la incorporació d'Ucraïna a la UE, però difícilment acceptarà la seva incorporació a la OTAN, abans impulsarà un procés d'independència de la Ucraïna oriental, de majoria pro-russa, com Putin ja va avançar.

Tot aquest “galimaties” es veu agreujat per la situació financera d'Ucraïna a curt termini que té unes necessitats financeres molt importants, de l'ordre de 17 mil milions de dòlars en els propers 18 mesos, és una autèntica “bomba de rellotgeria”. Un deute en gran part amb Gazprom, procedent de l'acumulat pel subministrament de gas. Un rescat de l'FMI va ser congelat al no aplicar el Govern les reformes financeres com a condició d'aquest. Es varen iniciar negociacions amb la UE, que al no prosperar i no haver-se signat l'acord amb la UE, va portar a una oferta de préstec per part de Putin al govern de Ianukòvitx, així com el subministrament de gas a preus més econòmics, però això ha sigut vist per la part proeuropea de l'Estat com una forma de vendre el país.

La importància estratègica i els vincles militars que Ucraïna té per Moscú és molt alta, igual que la dependència de la primera en comerç, energia i deute respecte a Rússia. Aquesta importància explica l'interès real i simbòlic que té Ucraïna per la UE i els Estats Units, que veuen l'actual situació com una oportunitat per canviar l'orientació i el Govern d'aquest país.

La situació ucraïnesa no és fàcil, no parlem d'un aixecament democràtic contra un regim dictatorial i prorus, com ens volen fer veure els mitjans occidentals, es tracta d'una situació molt més complexa, d'un conflicte d'interessos entre blocs econòmics, i com moltes vegades passa, el gran perjudicat és el poble ucraïnès que em sembla que lluita en uns guerra per decidir simplement “qui serà el seu proper amo”.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

Captura-de-pantalla-2014-01-31-a-las-10.56.17  L'anomenen l'or gris, es diu coltà, i, tot i que a molts no us soni, gairebé tots el porteu a sobre. És un mineral, una espècie de sorra gruixuda feta de columbita i tàntal. Les seves propietats d'emmagatzematge, conducció elèctrica i resistència a les altes temperatures és fonamental per la indústria electrònica i militar, permeten elaborar condensadors fiables de mida molt petita, ideals per a la fabricació de telèfons mòbils, GPS, televisions de plasma, PADs, consoles, ordinadors portàtils, míssils intel·ligents i coets, entre altres utilitats. Es tracta d'un mineral estratègic. El 80% d'aquest mineral està a la República Democràtica del Congo (RDC), el 20% restant es troba a Austràlia, Brasil, Xina, Veneçuela, Bolívia, Colòmbia i Tailàndia.

El coltà, un recurs que hauria de ser de vital importància pel seu principal país productor i la seva població, que era de 60 milions d'habitants, ha representat un drama per a aquest país i la seva gent. S'ha produït una Guerra Mundial, que no hem considerat com a tal, només perquè això del Congo ens cau molt lluny, però que ha estat la de major envergadura i mortalitat del continent africà. Es calcula que la xifra de morts ha sigut de més de 6 milions de persones, una quantitat que es queda curta si considerem el nombre de refugiats i desplaçats. Hem de considerar que tots els darrers conflictes sumats: Iraq, Afganistan, Bòsnia i Ruanda no arriben a aquesta magnitud. Un conflicte que segueix viu, que genera batallons de nens soldat, víctimes de violacions col·lectives i un alt nombre de segrestos que obliguen als habitants de la zona a treballar com esclaus a les mines d'on s'extrau el mineral, amb un cost aproximat d'entre 60 i 100 mil dòlars per tona. No podem obviar que els nostres mòbils, les nostres "tablets", la nostra tecnologia, que tant apreciem, no està neta, són mòbils de sang.

L'origen d'aquesta situació cal buscar-lo quan a mitjans dels anys 90, a Zaire, antic nom de la RDC, van arribar milions de refugiats hutus que escapaven de les massacres interètniques entre hutus i tutsis a Ruanda i Burundi. Mobutu, dictador congolès des de 1965, anticomunista, que havia estat recolzat pels Estats Units i Occident en els temps de la Guerra Freda i havia donat suport a l'extermini tutsi de Ruanda, va acollir als refugiats hutus quan els tutsis van prendre el poder en aquell país. Les tropes ruandeses aliades amb Uganda van invadir RDC i donar suport al cap dels rebels, Kabila, durant l'anomenada 1ª Guerra del Congo. Finalment, van derrocar a Mobutu, que va fugir l'any 1997.

Més tard, Ruanda i Uganda van voler aprofitar que ja tenien instal·lades les seves tropes a la RDC per seguir explotant els seus recursos naturals i derrocar a Kabila, abans el seu aliat. El motiu era el benefici diari que treia l'exèrcit ruandès de l'ocupació estratègica de les mines del coltà, sis milions de dòlars diaris segons el Washington Post, resultat del boom de les noves tecnologies. Kabila es va aliar amb Zimbabwe, Angola, Sudan, Chad, Namíbia i gaudia de la cobertura financera i diplomàtica de Líbia. Es va expulsar als polítics tutsis de la capital, Kinshasa. La 2ª Guerra del Congo va començar l'any 1998, que ja no es tractava d'una guerra per capturar i castigar als autors del genocidi ruandès, sinó que era un conflicte econòmic per mantenir el control de l'est de RDC i continuar fent fortuna amb l'explotació dels recursos naturals d'aquella part del país.

Kabila va ser assassinat l'any 2001. El seu fill Joseph Kabila va ser escollit president i va iniciar una negociació de pau. Després de l'acord de Pretòria, es finalitzava la guerra i s'iniciava un procés de desarmament de les diferents faccions i grups armats, cosa que no s'ha produït. Es mantenen estructures militars i paramilitars al marge del govern central. A més, es tracta d'un país on existeix una corrupció endèmica, herència de la llarga dictadura de Mobutu.

Malgrat que l'ONU i organitzacions internacionals apliquen sancions a qui faci compres il·legals de coltà, el contraban d'aquest mineral viaminescoltan Ruanda i Uganda continua. Les multinacionals el segueixen comprant, considerant que el 60% del consum d'aquest mineral s'utilitza per la telefonia mòbil i finançant, de forma directa, morts, violacions i tot tipus de violència i desgràcies, on la principal víctima, com sempre passa, és la població civil, que, mentre uns quants s'enriqueixen, altres són sotmesos a tot tipus de crims, fam i malalties derivades d'aquest comerç i no tenen dret al més fonamental, la vida.

Però no només els mòbils i la tecnologia domèstica són els culpables, els Estats Units necessiten la importació continuada de coltà per subministrar energia a una nova sèrie d'aplicacions militars, donat que les seves reserves de tàntal s'han buidat. Una necessitat de tàntal immediata dels Estats Units seria nefast per la RDC, ja que el preu pujaria de sobte i es produiria un augment de la violència en aquell país, per l'interès d'augmentar la seva explotació en un curt termini de temps.

A les zones on es troben la majoria de les mines de coltà, el nord-est, són àrees sense tradició minera, zones dominades per la violència, els grups armats i les màfies connectades a empreses occidentals. No ha existit mai una indústria minera, ni en el temps de la colonització belga. Es tracta d'una zona que, degut al seu poc interès històric, és una zona aïllada, sense cobertura elèctrica i amb manca de carreteres. Una zona de pobres i, per tant, ideal per a què aquesta tipologia d'explotació minera i explotació de les persones es pugui donar. Els beneficis obtinguts per aquesta activitat són immediats, però precaris, amb guanys que van d'1 a 2 dòlars diaris, que són gastats ràpidament, ja que el nivell de vida en els jaciments és més alt que a les zones urbanes dels voltants. A més a més, els artesans viuen sols i gasten una part important dels seus guanys en alcohol i altres vicis. El control de les màfies, amb estructures paramilitars, també suposa pels artesans miners l'aplicació d'impostos il·lícits i tot tipus d'extorsió.

El simple boicot, a part de no fer efecte, no és cap solució a aquest drama humà. Qui el patiria més directament serien els artesans miners que, sense cap tipus de recurs, caurien encara més davant el poder de les guerrilles. La nostra força ha d'estar en la força de ser consumidors d'aquest mercat, hauríem d'exigir el canvi de les condicions del comerç del mineral cap a dinàmiques empresarials responsables, que comprin el mineral, però hagin de donar explicacions de l'evolució de les condicions del país d'origen, de forma que hagin de prendre mesures correctores. Cal desconfiar de les solucions immediates, no existeixen.

Lamentablement, aquest article ens exposa una realitat: perquè nosaltres, els occidentals, visquem bé, molts altres han de patir. Canviem aquest món, fem que sigui més humà, però també fem-ho per interès propi, ja que ningú ens assegura que demà no patim nosaltres.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

pomesDubteu dels qui no dubten. Fugiu dels qui ho saben tot. Sobretot en economia.

L'economia és una ciència social i, per tant, és imperfecta i inexacta. Les convencions establertes no sempre, ni molt menys, són certes. Per tant, per fer una bona anàlisi econòmica s'ha de fugir, inicialment, d'aquestes convencions. S'ha de fugir del que està establert, almenys en economia, obrir la ment, escoltar, mirar, llegir, però, per sobre de totes les coses, s'ha de pensar.

El concepte d'estat del benestar arranca com a conseqüència de la consciència social existent en la postguerra de la Segona Guerra Mundial, i es basa en els principis d'alimentació bàsica i habitatge per a tothom, proporcionament dels béns públics d'educació i de sanitat, sistemes fiscals progressius i assegurament de l'oportunitat de treballar per a tothom. En un moment en què es detecten casos de desnutrició, en què els desnonaments són a l'ordre del dia, en què hi ha retallades i més retallades en ensenyament i en sanitat, en què els que tenen més són els que paguen menys i en què a Espanya hi ha un atur de més del 25%, és clar que l'estat de benestar no existeix.

Ens expliquen que el capitalisme és el sistema que, tot i els seus defectes, ha aconseguit que la raça humana, o almenys una part d'aquesta, la més propera, visqui millor. Probablement sigui així, però el capitalisme de la primera part del segle XX, el de després del crac del 29, no té res a veure amb el capitalisme de finals de segle, que ha tingut la seva màxima expressió en els primers anys del segle XXI.

L'existència de l'atur, ja per Keynes, als anys 30, és conseqüència del capitalisme, que no és capaç d'assegurar la plena ocupació i la productivitat dels mitjans de què disposa, de manera que una part del treball queda inutilitzada. Per compensar aquesta situació, proposa la intervenció del govern per estimular la inversió privada. Per fer-ho, el més efectiu és l'augment de despesa pública, sense una preocupació exagerada pel dèficit que se'n pugui derivar, ja que aquest quedaria absorbit per la via fiscal dels impostos, una vegada donada l'expansió de la producció.

Als anys 80, i després de la crisi dels anys 70, els postulats de Keynes van ser substituïts pel monetarisme. Amb les polítiques neoliberals de Margaret Thatcher i de Ronald Reagan, el món occidental capitalista va canviar el consens sobre estat del benestar. La plena ocupació va deixar de ser l'objectiu i va ser reemplaçada pel control de la inflació mitjançant la política monetària, que es va convertir en el pilar central de la política econòmica, en lloc de la política fiscal.

El resultat en dades és contundent: les rendes més altes dels Estats Units han passat de representar un 10% del PIB, l'any 1970, fins a arribar a un 25%. És a dir: els rics són més rics.
Per si no era suficient, el tipus marginal de l'IRPF ha passat de ser del 60%-70% a ser del 23%. És a dir: els que tenen més són els que paguen menys.

Però el canvi de model també ha transformat el sistema creditici. Als anys 30, es va regular la Llei Glass-Steagall per superar la crisi bancària d'aquells anys als Estats Units. En aquesta llei, se separava la banca d'inversió, encaminada al llarg termini, de la banca comercial, encaminada a curt termini, per a les famílies i les necessitats en el circulant de les empreses.

En el canvi neoliberal, s'aconsegueix la supressió de la llei reguladora, de manera que es propicia la creació de fons d'inversió i altres, que capten dipòsits de la banca tradicional per canalitzar-los cap a nous productes derivats, generats majoritàriament per la mateixa banca, amb la finalitat de titularitzar els seus crèdits, com deutes d'empreses o hipoteques o targetes de crèdit, i poder-los vendre a tercers, per exemple a altres bancs que també els utilitzin, i així successivament. És el conegut per molts com pilota o bombolla financera i, més vulgarment, com fer la roda.

Així, s'ha transformat l'actiu tradicional de la banca, el que genera beneficis limitats per marges derivats de la intermediació en nous actius, en forma de títols negociables, fora del balanç, fora del control del palanquejament, de manera que el mercat financer s'ha multiplicat quasi sense límits i s'ha donat pas a beneficis de tipus especulatius per comissions, guanys de compravenda i diferents taxes aplicades sobre la venda dels títols negociats.

Així, els beneficis financers als Estats Units suposaven un 15% del total de beneficis del PIB als anys setanta, quan abans de la crisi representaven un 40% del total d'aquests. En contrapartida, el deute del sistema financer dels Estats Units es multiplicava per 12, i passava de ser de 3 bilions de dòlars, l'any 1978, a ser de 36 bilions de dòlars, l'any 2007, és a dir, 2 vegades el PIB d'aquell país. Per tant, mentre augmentaven els beneficis financers, també augmentaven, i molt més, els riscos, amb total falta d'aversió al risc per part dels responsables de les entitats financeres.

L'eliminació de la regulació dels mercats no sempre ha portat a l'autoregulació i a un equilibri, com afirmen els defensors de l'ultraneoliberalisme. La realitat ja l'hem vista: quan la relació entre endeutament i fons propis arriba a uns valors insuportables, quan el flux de caixa generat és insuficient per fer front a l'alt grau de deute, la bombolla especulativa esclata i algú ha de pagar-ne les pèrdues. Aquestes, llavors, se socialitzen a la totalitat dels ciutadans, mitjançant la intervenció dels bancs centrals, mentre que els beneficis s'han privatitzat i només uns quants n'han resultat beneficiats. Els moviments i els beneficis especulatius provoquen inflació, però aquí hi ha la perversió de l'actual model, basat a contenir-la, ja que en aquest moment es regula, però es fa de sobte i de cop, contundentment, mitjançant la contenció monetària. Com que no hi ha circulació de diners, i en haver-hi necessitat d'aquesta, cal vendre, però com que tothom vol el mateix, es col·lapsen els preus dels actius.

Per acabar amb la crisi, en l'àmbit macroeconòmic, és imprescindible fugir del que està establert. De la mateixa manera que Newton va trencar amb el pensament aristotèlic de la física i, més tard, Einstein ho va fer amb la concepció clàssica. Fer el mateix que fins ara hem fet ens portarà al mateix lloc. Cal un ajustament en el sistema financer. Els diners han de ser a les butxaques dels consumidors o a les empreses per crear riquesa i ocupació. No poden ser als bancs, on s'ha perdut o retirat la figura del banquer professional com a responsable de prendre decisions que afecten les empreses, i ha estat substituïda per la figura de l'auditor. Com pot entendre un auditor un projecte o una realitat empresarial? Un auditor és un expert del passat, i no sempre; com pot, llavors, entendre el present?

La despesa pública pot augmentar i ha de fer-ho. Quan parlo de despesa pública no em refereixo a malgastar, sinó a invertir en infraestructures útils a mitjà termini. Això no és el que està establert, el que ens diuen i, per tant, del que cal fugir. Avui, molts especialistes opinen que es dispararia la inflació. Dubteu d'ells, perquè segueixen interessos, o la seva ment segueix el que diu el poder establert o el que diuen els economistes mediàtics. L'alt índex d'atur existent i la capacitat productiva no utilitzada suposen un coixí, un gran coixí, per evitar que la injecció de despesa pública impacti amb l'índex de preus de forma immediata. Primer impactaria amb solucionar el primer problema econòmic del nostre país, la gent desocupada, i després impactaria amb el segon problema econòmic, el desequilibri. Malauradament, el rescat de bancs seguirà, però no d'una forma directa, per la via de les ajudes, sinó per la via de la despesa pública de forma indirecta: s'engranarà l'economia general, augmentarà la renta i els diners arribaran filtrats als bancs, en lloc d'arribar filtrats en forma de recursos dels seus clients, una forma més coherent per alleujar els seus problemes de liquiditat i d'incertesa.

Un altre fet quasi consumat, pels qui creuen que les coses establertes són les millors, és que, per sortir de la crisi, cal exportar. Sí i no. Veiem el cas d'Irlanda, on el nombre d'exportacions per habitant ha augmentat notablement, com a conseqüència de les mesures adoptades per la Troika, mesures similars a les adoptades a Espanya, consistents a fer disminuir la despesa pública i els salaris. La realitat és que mentre les exportacions per habitant han augmentat, la renda per persona ha disminuït una tercera part. Els ciutadans, en general, s'han empobrit. Com a conseqüència d'aquest empobriment, les importacions han baixat i, per tant, la balança de pagaments ha estat positiva. La valoració anunciada és que "Irlanda ha millorat", cosa que no és certa, ja que els irlandesos hi han perdut, i un país no millora si els seus ciutadans no ho fan. Tot sovint, les coses no són com semblen, i gairebé mai no són com ens les expliquen.

S'ha de recuperar parcialment la política fiscal enfront de la política monetària imperant, perquè s'han de restablir els desequilibris que s'han agreujat en els darrers temps i que han desafavorit el progrés econòmic. A la Unió Europea, aquest aspecte adquireix un estatus de necessitat primordial, ja que les qüestions fiscals són tractades de forma individual per cadascun dels diferents governs. A l'Estat espanyol, el sistema impositiu, molt complicat, afavoreix les grans fortunes i les grans empreses, per sobre dels particulars i les petites i mitjanes empreses. Cal canviar-ho ja.

De tota manera, els qui heu arribat al final d'aquest article no us el cregueu cegament. Podria estar caient en el parany del que està establert o del que està antiestablert. Tan dolent és remar sempre a favor com fer-ho sempre en contra.

Reflexioneu-hi i penseu-hi per vosaltres mateixos.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

trampadiner  Pels qui llegiu els meus escrits, sabeu que considero la independència de Catalunya com un pas imprescindible per mantenir i augmentar el benestar actual, com un acte de supervivència econòmica, social i cultural per a tots els catalans: els que se senten catalans, els que se senten espanyols, els que senten les dues coses o els que cap ni una. Ara bé, no crec amb l'independentisme de bandera com a objectiu final. Crec amb l'independentisme com a instrument, com a motiu per aconseguir nous objectius per a fer de la nostra societat un espai més agradable, més lliure i més just pels ciutadans. Una independència com a rèplica del model espanyol sense continguts només ens pot portar a la frustració més absoluta. Aquest no és el camí que jo vull i estic segur que tampoc és el que volen la majoria dels catalans.

Els ciutadans ens hem d'implicar. Ja n'hi ha prou de la comoditat del "no fer res"; de queixar-nos del poder financer, i de queixar-nos dels polítics com a classe professional i social, que segur que ells són els principals culpables de l'actual situació de deteriorament, de l'abús de confiança, però els ciutadans som responsables d'haver-los donat el vot, d'haver deixat que facin i desfacin mentre a nosaltres ens permetin viure en pau. Pau? Quina pau? Pau per les futures generacions amb contractes precaris o famílies dividides per la marxa no desitjada dels seus joves? Pau per les persones que a partir d'una edat s'han quedat sense feina i assumeixen que serà molt difícil tornar a treballar? Pau pel conformisme? Pau per la misèria?

Com un dels primers aspectes, en el que el nou estat català s'ha de fonamentar està la tolerància zero amb la corrupció, però ja no pel concepte moral del què suposa, que també, sinó per la vessant més econòmica. El preu de la corrupció és un preu contaminant i d'excessiu cost per qualsevol societat que sigui permissiva amb la corrupció en qualsevol de les seves facetes: suborn, tràfic d'influències, subvencions improcedents, evasió fiscal, extorsió, etc., convertint-se normalment en el màxim obstacle pel creixement i desenvolupament dels països, així com tenint efectes devastadors a les seves economies. Segons afirma el Banc Mundial, la qualitat i transparència de les institucions té un efecte directe i positiu en el creixement dels països, però no al contrari. El creixement dels països no comporta una millora en la qualitat de les institucions.

Els costos de la corrupció són tan directes com indirectes. La despesa pública s'encareix de forma directe al pagar favors, al realitzar obres de dubtosa o nul·la utilitat, o al fer concessions de la gestió a grups o empreses amb criteris molt allunyats del que és un servei o bé públic. De forma indirecta, les empreses dediquen recursos a aconseguir favors de l'Administració, ja que pot ser més lucratiu que treballar la productivitat i la competitivitat, deixant moltes vegades de banda els consumidors. El deteriorament de la imatge dels països corruptes també és un altíssim cost.

La corrupció buida les arques dels estats i les ànimes dels seus ciutadans. S'arruïna el lliure comerç. A l'estat espanyol, segons les dades publicades respecte l'any 2013 per l'organització Transparency International, és el lloc del món on més ha augmentat la percepció de corrupció si exceptuem Síria, país immers en una brutal guerra d'interessos. Com es pot entendre que el 70% dels polítics espanyols imputats en casos de corrupció hagin tornat a ser escollits? Pensem que, apart de l'augment de casos, el que ha augmentat a escala exponencial a l'estat espanyol de forma indigerible, provocat per una injustificada tolerància dels ciutadans en general, ha estat la quantitat astronòmica de l'import dels casos. Si pensem en l'escàndol de Roldán els anys 80 hem de recordar que es tractava de 2,5 milions d'euros aproximadament. Ara, el cas dels ERE falsos és una trama valorada entre 200 i 400 milions d'euros, i el "cas Bárcenas" té una valoració d'uns 50 milions. Cap relació amb, per exemple, el Regne Unit, on l'escàndol de les dietes falses tenia una conseqüència econòmica d'1,3 bilions d'euros i la gran majoria dels polítics implicats ja no podran presentar-se a les eleccions.

En l'àmbit de la Unió Europea, aquesta mateixa organització, Transparency International, denunciava i indicava a Lisboa, que:

- entre un 10% i un 20% del total de capitals dels contractes públics es perden a la corrupció.

- que el 5% del pressupost de la Unió Europea no es justifica.

- que 3 de cada 4 ciutadans europeus percep que la corrupció s'ha disparat en els darrers 4 anys.

- que la corrupció suposa una pèrdua de quasi un bilió d'inversió i capital anual.

Invertir en un país que té corrupció genera uns sobrecostos pels inversors. A més a més, les agències de qualificació diuen, que un país amb alt índex de corrupció provoca que entre el 50% i el 100% de les inversions que es fan es perdin en un termini de 5 anys, cosa que evidentment espanta als inversors a llarg termini, que són els no especuladors i, per tant, els que beneficien més a un país. No existeixen motius per invertir en un lloc en què hi ha més cost, més incertesa i més risc. L'oferta de països que recerquen inversió és molt gran, per tant, qui voldrà invertir en un lloc on no existeix transparència, on els bancs no són independents, o on els sistemes judicials estan comprats i defensen interessos particulars? Ningú, excepte qui busca especular o qui prové de fer negocis corruptes, ja que està acostumat a funcionar dins del cercle viciós de la corrupció.

En economia, el precepte castellà “de lo que se come se cría” existeix. Per tant, els països amb alt índex de corrupció són més propensos a captar i atraure capitals procedents d'inversors de països corruptes.

La corrupció suposa, que l'activitat econòmica es generi de forma ineficient, ja que es distorsiona el mercat i impedeix que determinades empreses que desenvoluparien activitats de forma eficaç, no ho facin. L'última moda, com a exemple, és que a les PIMES cada vegada se les oprimeix més des dels bancs en la concessió de crèdit de circulant. No es tracta de males empreses, sinó d'empreses que tenen molts anys d'existència; que voldrien millors nombres, però que han millorat aquests; que tenen més vendes; més marge; que han fet els deures, i han adaptat les estructures als nous temps, però, tot i així, no poden accedir a unes condicions de crèdit dignes, ni per finançar els seus clients, el seu circulant. Mentrestant, apareixen possibilitats de finançament fora del sistema bancari a un cost que no permet la competitivitat, en condicions d'usura evidents i que, a curt termini, semblen una salvació puntual, però que acaben enfonsant o enfonsant més a les empreses. Qui està darrere aquestes línies de crèdit particulars? Els especuladors, els dirigents corruptes dels bancs que, per un costat fan polítiques de restricció, i, per altre, donen crèdit a les empreses a un preu indigne, que les suïcida.

Benvinguts a Espanya! la festa es va acabar per la majoria, però per unes castes de gent sense escrúpols i plens de maldat, cada vegada continua i és més i més forta, convertint-se en una autèntica borratxera de poder, ambició i destrucció.

Tot euro que es desvia cap un corrupte, no l'hem d'entendre com un euro que hagués anat a un altre corrupte. Hi ha un pensament generalitzat de que tothom defrauda i el que no ho fa és perquè no pot o no és prou llest. No es veritat. És un euro que no va a les nostres escoles, que no serveix per curar els nostres pacients en els nostres hospitals, o que, simplement, no arriba a les nostres butxaques. Es desvia el diner que pertany a una majoria i va a parar a una minoria que acapara riquesa i poder. Es tracta d'un euro “nostre” en el sentit col·lectiu, que ens el prenen, que ens el roben. Per tant, no hem de tenir cap permissivitat ni tolerància a la corrupció, ja que és un mecanisme depredador dels recursos de la societat, dels nostres recursos, un mecanisme empobridor que de forma directe, minva l'estat del benestar.

Bon any a tothom i bons Reis, excepte pels corruptes. Per ells, carbó dins d'un nou país, Catalunya, que ha de ser net. Volem que sigui net, perquè volem que els seus ciutadans, nosaltres, tinguem futur.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

  NelsonMandelaNelson Mandela, conegut al seu país com Madiba, el nom del clan tribal d'on era originari, va morir el passat dijous.

Convertit en el símbol de la lluita contra l'apartheid, va ser realment icona de la llibertat dins i fora del seu país. Una figura llegendària que representava la lluita de les persones de pell negra pels drets humans i dignificava la justícia de qualsevol causa noble existent en el món.

Com tota persona, la seva vida és plena d'actes clars i foscos. Del personatge quedarà el mite, la icona, el millor de la seva personalitat complexa i apassionada com a llegat i inspiració per un món que recerca emmirallar-se en la fermesa, l'esforç, l'esperança i la perseverança de les conviccions, superant totes les pors internes i externes dels poders establerts que en el cas de Madiba van costar-li 27 anys del bé més valuós, la llibertat.

Fins aquí una breu introducció al personatge històric. Però d'aquest aspecte molts altres escrits ja s'encarreguen i s'encarregaran de fer-ho més extens i millor. En aquest article ens toca analitzar la seva dimensió més econòmica. Som-hi, doncs!

El primer que cal dir és que Nelson Mandela va transformar políticament un país i, per tant, també la seva economia. Sud-àfrica estava cada vegada més isolada per la repulsa internacional que causava l'apartheid. La seva economia estava debilitada per la interposició de sancions i bloquejos derivats del seu règim racista. L'alliberació de Nelson Mandela i la seva posterior arribada al govern va suposar un entorn positiu i il·lusionant, dins del marc polític democràtic, que havia de tenir els seus efectes en l'àmbit de la inversió econòmica per crear el context adequat d'estabilitat, de progrés i desenvolupament socioeconòmic que el país necessitava.

Hem de considerar que Mandela va liderar l'MK, el braç armat del Congrés Nacional Africà (ANC), que a la vegada havia sigut creat pel Congrés de Sindicats Sud-africans, una organització sindical en defensa dels treballadors, i el SACP (South African Communist Party), d'orientació marxista-leninista. Per tant, la seva orientació anava en la línia del socialisme més soviètic. Quan va anar a Davos, l'any 1992, ho va fer amb la idea que el proteccionisme i la nacionalització de les terres, els bancs i les empreses dels blancs, sobretot de les mines, era el camí a seguir. Però després d'aquesta reunió va canviar d'opinió. Aquest canvi de mentalitat pròpia, cap a l'obertura, cap a la lliberalització econòmica, va ser fonamental per la captació d'inversió extrangera i per incorporar a Sud-àfrica com la cinquena economia de les potències emergents anomenades BRICS (Brasil-Rússia-Índia-Xina-Sud-àfrica).

D'un Estat format per una legislació i una economia diferent, en funció de si eres de raça blanca o negra, que condicionava el dret a la mobilitat, el treball i les inversions; es va passar a una única economia.

La taxa de creixement del PIB sud-africà va augmentar quasi un 70% entre 1993-2008, segons dades de l'OCDE. La renda per capita va augmentar en el mateix període quasi un 40%. Moltes persones van abandonar en aquest temps una forma de vida humiliant i sense futur, molts van poder accedir per primera vegada a l'aigua corrent, altres van tenir per primer cop accés a llum elèctrica i molts nens i joves van anar a l'escola, cosa que abans mai ho havien fet. Sud-àfrica és l'economia més gran i més competitiva del continent africà, el seu PIB representa quasi el 30% de tot el continent africà. El 75% de les grans empreses africanes són de Sud-àfrica.

A més a més, s'ha convertit en un important centre d'oportunitats pels països veïns, dels que han emigrat quasi 3,5 milions de persones, recercant treball i una millor vida.

Però no tot és de color de rosa, ni de bon tros. Les reformes han sigut moltes, però insuficients. Existeixen greus problemes socials derivats de la desigualtat d'ingressos, fet que provoca delinqüència, violència, agitació i criminalitat. Hi ha molts descontents, per una part de la raça blanca, a causa de la pèrdua dels seus privilegis. Altres, de raça negra, estan desil·lusionats, perquè Mandela va trair la revolució i afirmen que la seva política reconciliadora només ha servit per afavorir els interessos de la supremacia blanca, enfront de la població de raça negra, que en gran part segueix pobre i a l'atur (que afecta a una quarta part de la població activa), passant, per tant, de la discriminació racial a la discriminació social. I és que, realment, Sud-àfrica no és una societat igualitària. El poder econòmic i les terres són propietat de la minoria blanca, excepte una petita part vinculades al ANC. El 43% dels sud-africans es poden considerar pobres, amb ingressos de menys de 2$ diaris per poder sobreviure, imatge que dista molt realment de la visió de nació “arco iris” que Mandela va voler dissenyar.

Dins dels aspectes negatius, cal fer un apart al problema del VIH/SIDA, una autèntica epidèmia en aquest país. Sud-àfrica és el segon país del món amb una major taxa de pacients afectats, cosa que afecta al seu desenvolupament ple. Mandela va ser incapaç de reduir aquest índex, que afecta a més de 5 milions de persones sobre un total de 50 milions, i de combatre eficientment les seves conseqüències. Així, existeix una gran quantitat d'orfes, la majoria de raça negra, que són atesos per un servei de benestar molt rudimentari i que és un important “caldo de cultiu” de delinqüència futura.

Que els mercats no hagin mostrat cap reacció a la mort de Nelson Mandela és un bon aspecte, significant que la confiança dels inversors en el país preval per damunt de les persones, malgrat el seu reconeixement inqüestionable per possibilitar el progrés econòmic del país durant seu lideratge, i determina que el seu llegat sembla que és prou consistent per suportar les amenaces existents i evitar una crisi econòmica i financera.

 

Madiba, pots descansar en pau per la feina feta, però els teus successors no poden parar. Encara queda molt per fer. El so de les “vuvuzeles” ha de continuar.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493