tulipansbitcoins   El Bitcoin és una moneda electrònica, virtual, creada l'any 2009 per un misteriós personatge, un “tal” Satoshi Nakamoto, i dic lo de “tal” perquè realment aquest senyor no existeix sinó que és un pseudònim de un grup de programadors japonesos experts en criptografia electrònica. El bitcoin ha agafat el seu culminant de protagonisme en les darreres setmanes. En sentit positiu, durant l'intervenció bancària de Xipre quan va arribar a màxims de 266 dòlars USA, quadruplicant el seu valor en 30 dies, i convertint-se amb una divisa-refugi. I en negatiu per la seva devallada recent de valor, fins el 50% en les 24 hores posteriors a la seva apreciació..

El Bitcoin es tracta d'una moneda dins d'un sistema d'intercanvi descentralitzat i internacional, que no pertany a cap Estat, que no passa per cap banc o organisme central, i per tant, fora de la manipulació dels bancs centrals, on les transaccions permeten comprar productes i serveis de forma telemàtica i segura ja que no són falsificables, són transaccions no reversibles, anònimes i directes, sense intermediaris, gratuites o quasi-gratuïtes, sense impostos i no es poden seguir.

Però aclarem inicialment algunes idees, que és aixó de moneda virtual? Suposem que algú, que no és cap organisme central sinó els propis ususaris mitjançant la resolució de complicats problemes matemàtics que es resolen per casualitat, creen una sèrie numèrica, sense suport físic tangible, que representa un billet digital, i que enlloc de pagar les compres per Internet amb moneda o amb tarjeta de crèdit, ho fan donant la sèrie numèrica que equival al billet digital, i que el receptor, a la vegada pot fer les seves compres amb aquests tipus de bitllets. En aquest sentit, funciona igual el cas dels bitllets de curs legal ja que permeten fer pagaments contra lliurament de paer que diu que val X o diu que val Y, però que realment no té cap suport darrera sinó que simplement val perquè un altre li dona un valor i ho acepta com pagament. Aclarar que realment, els bancs centrals, tampoc donen cap suport als bitllets emesos, simplement ofereixen confiança, abans aquesta confiança venia donada per les reserves d'or i plata que tenien els bancs centrals, però ara ve donada per la capacitat de l'Estat per pagar les seves deutes.

Els bitcoins es poden intercanviar per divises, i per tant, el seu preu canvia en funció de l'oferta i la demanda.

Els complexes problemes matemàtics, augmenten a mesura que es solucionen problemes anteriors, de forma que cada vegada és més complicat la seva obtenció. En això, els seus creadors han buscat similituts amb l'or, que l'oferta depenia de trobar una nova mina i que es tracta de un mineral limitat dins del món, cada vegada més difícil de trobar, així actualment hi han aproximadament 11 milions de bitcoins al món, en els propers 10 anys és duplicarà aquesta xifra i després quasi no canviarà, cosa que segons els seus defensors servirà per evitar la seva teòrica depreciació, respecte a altres monedes, que de forma temporal es produeixen, i per tant, van perdent valor, i per tant, suposa una inversió segura.

Aquí hi ha la primera errada de concepte econòmic, el diner no té un rol d'inversió dins l'economia sinó que la seva funció és facilitar l'intercanvi, serveix per comprar productes o serveis, les inversions no serveixen per aixó. No pots anar a comprar llet al Mercadona a canvi de una acció de Telefónica, no?. Per tant, com actiu econòmic, que pretén ser, el bitcoin apart de l'oferta depén de la demanda, i avui poques persones estant comprant bitcoins perqué simplement poques empreses les accepten com mitjà de pagament, la conseqüència de ser una moneda poc socialitzada és que és fàcil que caigui en mans dels especuladors, qui convertiran o ja han convertit els bitcoins en una moneda altament inestable i que els utilitzaràn com bombolla financera, mitjançant una demanda especulativa que fa pujar el seu preu.

Avui, en la meva opinió, invertir en bitcoins, malgrat la seva imatge bucòlica i antisistema interessant que sempre m'atrau, és massa perillosa principalment perqué no ha cuallat com moneda d'intercanvi a gran escala i perqué existeixen riscos que els creadors tinguin tentacions de crear nous programes per augmentar la seva emissió, igual com fan els Estats amb les seves monedes, jo al menys no em fiaria d'un grup de programadors que signen amb un pseudònim japonés.

Estem doncs davant d'una bombolla financera més?

Sembla que sí.

No perquò el seu valor hagi pujat en gran mesura i ràpidament, com diuen alguns economistes que ha pasat històricament, ja que existeixen molts casos d'actius que han pujat de valor en un període molt curt de temps i després no han baixat. Sinó perqué el concepte de bombolla financera ve donat quan el preu actual del actiu supera ampliament el valor fonamental d'aquest actiu, que en el cas d'una moneda és el valor que la teoria econòmica diu que hauria de tenir en un model d'equilibri racional i sense friccions. Igual que va pasar a l'Holanda de 1636, quan un grup de tulipans procedents de Turquia i multicolors, en contraposició als monocolors existents, van començar a pujar els preus d'aquest producte, i els holandesos van començar a pensar en la compra de tulipans com inversió, l'augment continuat de demanda va conduïr a un augment continuat de preus que va culminar un any més tard, en que el preu d'un tulipà equivalia a 10 anys de salari mig, suposant la primera bombolla de l'Història. I per tant, igual que van pujar els preus, van baixar de un dia per altre, quan els grans especuladors van detectar que el preu no pujaria més, i van vendre massivament els seus tulipans, a partir d'aquest moment el pànic va arribar a loa població, ja ningú comprava tulipans i tothom volia vendre, s'havien contractat molts préstecs per invertir en tulipans que mai es podrien pagar, el pànic va portar a l'economia holandesa a quebrar. Estem doncs en una etapa més de bombolla financera, de tulipans a bitcoins, pasant per la recent bombolla inmobiliària, cosa que no significa que aquesta bombolla exploti demà mateix, però explotarà.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

low-cost3   El low cost, que va començar com una estratègia de màrqueting basada en la venta directa de baix preu per Internet o sense intermediació, ha passat a ser més que una estratègia empresarial, s'ha convertit en un imparable fenòmen social.

La classe mitjana és el motor de l'economia i ha vingut representant l'essència del benestar, i la moderació entre els sistemes comunistes i els sistemes capitalistes més radicals. Per alguns teòrics, la clase mitjana existeix des d'el segle XIX, però a efectes pràctics des de mitjans del segle XX, que és quan neixen, es populitzen i es desenvolupen els serveis socials, com la Sanitat pública, l'educació i els subsidis.

De totes formes, el criteri de clase mitjana ha canviat dins de l'evolució històrica. En l'análisi clàssic, la classe mitjana s'associava a petits sectors de propietaris, petits capitalistes i autònoms, es a dir, es referia al segment dels no asalariats.

Després, amb el període de capitalisme keynesià i degut a la concentració del capital i l'industrialització de l'agricultura, es redueix el pes dels no asalariats en l'estructura social, pasant la majoria de la població a ser asalariada i dins d'aquest gran bloc es produeix una diferenciació interna, on les capes més remunerades i més estables poden assolir certes quotes de consumisme que els porta a ser considerata com classe mitjana.

Fins ara, les dos crisis anteriors d'aquest període (del 80 al 85, i del 91 al 94) havien afectat bàsicament a les classes obreres, però no clarament a les clases mitjanes en el nostre Estat, al contrari del que està pasant ara, principalment produït per l'impacte de l'ajust públic i de la reestructuració del sector financer.

Aquest model, amb els temps de crisi actual, i l'aparició de les noves economies, com Xina, Índia i Brasil, ha canviat sustancialment. S'han incorporat una alta quantitat del anomenats “nuevos ricos”, però sobretot, les transformacions econòmiques de la globalització neoliberal han produït canvis en l'estructura social del món i s'han incorporat un alta quantitat de consumidors amb nivell adquisitiu inferior al de les classes mitjanes occidentals i tradicionals, a la que els serveis de baix cost proporcionen un accés a bens i serveis abans reservats a classes més acomodades i que fan desviar la massificació de la clase mitjana tradicional cap a una nova capa social, la societat low cost, amb inferior poder adquisitiu estadísticament i que suposa el final de les classes mitjanes tal com les tenim conceptualitzades, i també l'augment de les desigualtats socials.

La societat low cost, no correspòn ni a l'actual societat mitjana ni a l'anomenada clase baixa, és un nou sustracte diferent en la seva actitut i cultura. En el món occidental, afecta a persones que tenen de tot, moltes vegades amb formació elevada i fills de clase acomodada, que funcionen amb Internet, moltes vegades mileuristes que busquen el preu més econòmic però valoren també la qualitat i el disseny, ja que ho consideren com un dret adquirit de les anteriors generacions, i per tant, les empreses low cost són un referent per ells de tendència, una actitut.

Per primera vegada, des de la II Guerra Mundial, les noves generacions viuran pitjor que els seus pares. A més s'ha de considerar que mai una generació havia tingut tanta formació i mai s'havia estudiat tant al extranger, mai els joves havien viatjat tant gràcies als vols low cost, mai una generació amb una base tant avantatjosa, i signes de riquesa, ha patit una part de riquesa il·lusòria, ja que el nivell de dependència respecte als pares ha augmentat.

I tot aquest canvi, desolador, ho és més perqué sembla que s'acceptarà amb ressignació, ja que encara hi han coses a perdre, les persones s'intueix soportaran contractes temporals de serveis i autònoms sense cap seguretat, convertint la massa social de futur inmediat en individus resignats. Existeix una crisi paral·lera d'ideologia, les persones tenen menys protagonisme, els sindicats s'han autodebilitat i les decisions les prenen un grup de tècnics. Senyors!! aixó només s'explica per l'existència d'una societat malata, autodestructiva i poc inteligent.

Mentre, els poders financieros socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, de forma que han aconsseguit endossar el problema d'endeutament als estats i han transformat una crisi d'endeutament privat en polítiques d'ajust públic; i mentre això succeia no hem sabut veure, i els nostres polítics mediocres menys, la debilitat de l'estructura productiva de l'Estat, concretada en tres punts:

- gran dependència energètica i de materies primeres ... que hem fet en l'època de “vaques grosses” per solucionar aquest punt??

- produïm bens diferents dels que consumim. És imprescindible la reorganització d'activitats que promoguin circuits més curts de producció-consum.

- l'encorsetement que suposa la moneda única de l'euro per una economia de menor velocitat respecte una de major velocitat amb la mateixa moneda, situació que impacta fortament amb les polítiques d'austeritat imposades per Alemanya; i que cal modificar amb urgència.

Fins i tot, encara alguns pensen i es bloquejen en el pensament de que un nou boom del mercat inmobiliari podria solucionar-ho tot ... beneits!!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

schrodingercat  Abans de començar, demanar disculpes als físics per anticipat ja que l'article d'avui realitza una reflexió de l'economia basada en el concepte bàsic de la física quàntica. De totes formes, no crec que molts físics facin un seguiment d'aquesta web, però per si ho fan, les meves disculpes anticipades, i que considerin aquesta lectura des d'una perspectiva irònica i no ho facin des d'una visió herètica del món quàntic.

La física quàntica és una teoria que descriu com funcionen les coses, el món, a escales molt i molt petites.

És una teoria científica, és a dir, la seva validesa es basa en els experiments.

Personalment reconeixo que és una teoria fascinant, perquè fa prediccions sobre efectes que desafien la nostre intuició: Què vol dir que una partícula pot estar en un lloc i en tots a la vegada? Quina és la interpretació dels “Universos paral·lels”? El gat de Schröedinger, està viu o mort?

Si el concepte físic, que normalment es basa en la realitat de les coses fins l'arribada de l'aspecte quàntic, el traslladem al món de l'economia actual, que normalment es basa en la confiança des de que els templaris van inventar el pagaré com element simplificatiu, veiem que estem en un moment extremadament quàntic, ja que podem constatar que la realitat diaria és producte de les nostres expectatives, on els mercats són com fotons monetaris estructurats segons una llògica radicalment diferent a la de la racionalitat, un espai meta-econòmic on el diner no és diner, el temps és relatiu i els fonaments tradicionals ja no són tal cosa. Mentre els economistes monetaristes i els keynesians van a la “grenya”, no s'han adonat que els seus postulats han quedat superats per la realitat de l'Economia Quàntica. Igual que els científics volen conjugar la física de Newton, Bernouilli, Faraday, Clausius, Bohr o Einstein amb les reflexions de Planck, el pare de la física quàntica, i fins els actuals premis Nobels: Serge Haroche i David Wineland; els economistes haurien de procedir de la mateixa forma, i combinar els preceptes de Adam Smith i David Ricardo, purament mecanicistes, i incorporar aspectes quàntics, bàsicament moderns, com la teoria matemàtica del caos per la seva superació.

La llògica ens diu que conceptes com estalvi, despesa, inversió, inflació, impostos, etc... adquireix un matís bivalent: bo i dolent a la vegada, fent una similitut amb l'abans anomenat gat de Schröedinger, tot en funció de les seves circumstàncies. Uns ens diuen que és necessària l'austeritat i altres que la despesa és precisament el motor del creixement; i el pitjor de tot, oh!cels!, és que ambdues tendències troben arguments raonats objectivament per defensar-les.

En l'època romana, un denari valia, al menys els grams de plata que el composava; segles més tard, un dòlar mantenia el seu valor mentre les reserves d'or dels Estats Units es mantingueren intactes a Fort Knox; però avui, que val un dòlar o un euro, i en funció de què? Doncs el seu valor ve donat pel balanç entre el que es té més el que s'espera tenir i el que es deu més el que s'espera deure, es a dir, les expectatives que abans feiem menció, és a dir, a l'Economia Quàntica.

La gran majoria de crisis anteriors han tingut origens basats en causes tangibles, com la escassetat de materies primeres, un canvi climàtic, una catàstrofe natural, canvis demogràfics, entre altres. Aquesta té una naturalesa diferent, un origen basat en intangibles, en bumbolles com l'immobiliaria, en productes financers que també es podrien anomenar “timos” i que han generat una gran desconfiança, que ha provocat la sortida a la superfície de problemes estructurals, que malgrat ja existien i augmentaven, eren tapats per l'existència de crèdit i la circulació de diners.

De totes formes, no és la primera vegada que succeeix, ja va passar a l'anomenada Crisi dels Tulipans, a Holanda, al 1737, època en la que tothom invertia en tulipans com un valor segur, el que va provocar inicialment un valor desmesurat del seu preu i donava fins a una rentabilitat del 500% als seus inversors, però de cop va haver una caiguda en picat dels preus, fet que va suposar una ruina econòmica per a molta gent. També a la França pre-revolucionaria, al 1720, amb l'esclat de la companyia Mississippi Bubble i John Law que va exagerar la riquessa de Louisiana amb un eficaç pla de marketing, el que va comportar una especulació salvatge sobre les accions de la companyia, i la necessitat d'emetre bitllets per part del Banque Royale, i que es va colapsar quan es va acabar l'eufòria i es va demanar la conversió de bitllets en or, no havent-hi suficient. Altres exemples molt significatius serien el Crack del 29 als Estats Units, i, més recentment, la Crisis de les .com, que malgrat la seva efimeritat, encara té consequències de gran actualitat com el Fiscal Cliff que de tant se n'ha parlat aquests dies.

L'analogia amb la física quàntica és molt instructiva i no acaba aquí, així, igual que en el Principi d'indeterminació de Heisenberg promulga que l'acció d'un observador altera el sistema observat, en el món econòmic, un analista que fa pronòstics dels que el públic fa cas, diguem una empresa de ràting, tindrà un impacte en el comportament del que està analitzant. De forma que si comunica que una empresa o un país entrarà en colapse al proper mes, i un gran nombre de persones confiaran en aquestes prediccions, vendran les seves accions aquest mes mateix, de forma que el colapse es produirà ara i no el mes proper, canviant, per tant, la posició d'un model fiable a un erroni.

Ah!! però molt important, que ningú tingui confusions amb el que significa economia quàntica, perquè algú podria considerar que:

  • La solució és treballar més anys, malgrat no hi ha treball per tothom

  • La solució de combatir els defraudadors és amnistiar-los o concedir millor condicions que els que no defrauden.

  • La solució per la manca de consum pasa per baixar sous i pujar impostos

  • La solució al crèdit és demanar un prèstec perquè els bancs paguin els seus deutes i no perquè el diner circuli.

  • La solució pasa per desinvertir en I+D i científics, i invertir en Eurovegas.

  • La solució pasa per retallar en Sanitat i Educació però no en retallar estructures ineficients com Senat i Diputacions, i no tocar dietes i cotxes oficials.

... però això, senyores i senyors, desgraciadament és la pura realitat!!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

  

grecia-crisis-economica   La frase del nostre títol, χρονια και χρονια …, que es podria pronunciar com “Jronia ki jronia ...”, la va popularitzar, fa ja uns quants anys, una famosa marca de iogurts, per anunciar les excel·lències de la tradició grega en un producte alimentari. En aquest anunci, una àvia comentava:

χρονια και χρονια μας παιρνουν τα αρχαια μας. μετα πηραν και τισ ολυμπιαδες μας. τωρα θελουν να παρουν και το γιαουρτι μας

és a dir, es queixava que des de l'extranger s'havien emportat, “any rere any”, traducció de la frase del títol, tots els tresors de Grècia, com l'art i les antigüetats, les olimpiades, i ara volien emportar-se, el darrer tresor de Grècia, la forma de fer el iogurt tradicional.

Grècia, el país originari de la civilització occidental com l'entenem ara, la terra de la democràcia, de la filosofia i els pensadors, de la llibertat, de la polis, de la república, de l'ètica, de l'èpica i de tants i tants conceptes que segueixen ocupant una posició central en el nostre pensament i en les nostres formes de vida; està ara considerat com el país més pig, que es tradueix per porc en anglès, del conjunt de païssos anomenats “pigs” de forma despectiva i que evoquen les inicials de Portugal-Ireland-Greece-Spain. I per què això?

Cal remontar-se un xic a la història recent de Grècia, per veure que igual que el que pasa en Espanya, Grècia ha estat governada molts anys per l'ultradreta, que sota la imatge d'una dictadura militar, l'anomenada “dictadura dels coronels”, no va ser una altra cosa que la dictadura de les castes amb més poder econòmic i polític, els més rics, enfront de la majoria del poble, els no tant rics i els pobres, fet que va suposar el costum de no pagar impostos, el costum de frau fiscal, que va perdurar durant la democràcia post-dictadura. A Grècia es considera que una tercera part de la renda nacional no declara impostos, i clar, aquesta part, com acostuma sempre a pasar, no correspon a les persones que perceben una nòmina.

El deute acumulat pels governs militars va ser asumit pel govern “democràtic”, format per oligarques que composaven l'èlit financera i econòmica grega, el que va generar un greu problema de deute públic, que va poder ser amagat pel govern conservador grec, per un crèdit del banc americà Goldman Sachs, per cert, on el Vicepresident d'aquest banc per Europa en aquesta època era un tal Mario Dragui, us sona d'alguna cosa, segur que sí, ja que actualment és el president del Banc Central Europeu, BCE.

Però a més, i com ha pasat a Espanya, el deute dels sector privat va incrementar-se molt des de l'any 2000. Les families, a les que els bancs proposaven condicions molt temptadores, van iniciar un camí d'endeutament massiu, igual que les empreses comercials o industrials, a un tipus d'interès molt baix. A la vegada, aquest endeutament va ser el motor, fictici, de l'economia del país, així entre Decembre del 2005 i Març del 2007, els prèstecs extrangers donats per bancs privats, utilitzant els diners procedents del BCE i de la Reserva Federal dels Estats Units, a Grècia van augmentar més del 50%, cosa que va aportar abundants beneficis. Ara, en plena crisi, aquests bancs d'Europa occidental no volen asumir cap responsabilitat, que evidentment tenen, i segueixen obtenint beneficis gràcies al diferencial del cost de financiació del seu deute enfront del de la periferia europea, el que significa un desplaçament de capitals de la perifèria al centre.

També és molt significatiu comentar, la importància en aquest deute que ha tingut la indústria militar grega. Aquest país és el major consumidor proporcional del sector militar a Europa, en benefici del seu stablishment industro-militar i dels seus venedors, curiosament alemanys, francesos i nord-americans. Els bancs d'aquest països van ser els principals impulsors de concedir diner a l'estat grec per poder comprar armes i fer pròspera aquesta indústria, controlada per les castes militars. Els mateixos que abans hem comentat, quan hem parlat de la dictadura.

Enfront l'elevat grau d'existència de deute públic i privat del estat grec, tant els bancs alemanys, com els francesos, però també els grecs, molts d'ells filials de grans bancs extrangers, que han comprat el deute públic grec a un interès abusiu.

L'anomenada ajuda a Grècia, per cert, no hi ha cosa més mal anomenada, no és rés més que una assegurança, una protecció als bancs privats, perquè l'estat grec acabi pagant aquest deute a aquest interès als bancs que l'han comprat, i a la vegada imposi mesures de garantia, que són les mesures imposades de gran austeritat a la població, mitjançant retallades en la despesa pública i privatitzacions del patrimoni nacional, de les seves estructures i del seu aparell industrial, en benefici de grans grups econòmics, principalment alemanys i francesos, ja que les vendes són fetes a preus de liquidació.

Realment, els diners de l'ajuda on han anat? Res ha anat directament a l'economia i quasi res al govern per pagar els serveis públics vitals, sinó que han tornat a les butxaques de la troika o han anat a les reserves de les entitats bancaries que estaven a punt de desmoronar el dèbil sistema bancari grec.

Podem dir sense por a equivocar-nos, que les privatitzacions són una estratègia imposada per la banca als països de l'euro com a forma per aconseguir la venda de patrimoni a preus molt baixos del que abans era públic, i serveis molt rentables dels països perifèrics.

... i “jronia ki jronia”, amb l'aplicació de les polítiques aplicades:

      • - El PIB ha baixat un 16% més

  • - El deute públic s'ha disparat fins el 153% del PIB, era del 105% al iniciar la crisi.

  • - El salari promig ha disminuit un 20%, i el dels joves menors de 25 anys fins el 32%

  • - El nivell, d'ocupació de la població adulta és del 43%, enfront del 50% existent en el 2007.

  • - El nombre de suicidis ha augmentat un 40% en el darrer any.

Resumint, l'economia grega segueix en recesió i l'atur en augment galopant.

Un darrer comentari, tot l'explicat en aquest article de Grècia, no us sona molt i molt proper?

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

industria  Els que hem passat per col·legi de “cures”, que no vol dir que el col·legi de “cures” hagi passat per nosaltres, sabem que la frase del títol d’aquest article, Indústria: aixeca’t i camina, està plagiat de la Bíblia, amb el canvi de la paraula Indústria pel personatge Llàtzer, un habitant de Betània fa més de 2000 anys i al que Jesús resucità.

Deixant de banda qualsevol aspecte teològic o místic, s’ha de considerar la reflexió que proposo en aquesta lectura, com un tema absolutament pragmàtic i de gran importància per les polítiques de creixement dels païssos desenvolupats, que durant molt de temps han estat seduits únicament per l’imperi d’una economia més fàcil, més “curtermiste” i post industrial, la dels serveis i les finances, model anglosaxó per excel·lència.

Probablement, un dels efectes positius que tindrà la crisi actual serà el revival de la indústria manufacturera, fet que ja es dona en els països més desenvolupats que tornen a situar a la indústria entre les seves principals prioritats. Avui, només el 11% del PIB dels Estats Units correspon a aquest sector, però el 68% de les despeses en I+D es dedica al sector industrial, alguna cosa doncs està canviant. On hi ha indústria, forçosament hi ha innovació com ho demostren les xifres. El 25% de les empreses industrials produeixen al menys un producte nou cada tres anys, mentre que aquest percentatge en les empreses d’altres sector disminueix fins a un 10%.

 

Estem doncs davant de la tercera revolució industrial?

 

Sí, i ho parlaran els llibres d’història de les generacions futures, serà coneguda com Revolució Digital, Revolució Virtual, Revolució del Coneixement ... això ja ho veurem. Aquesta afirmació, que avui ens sembla agosserada, en el meu pensament és simplement racional i vinculada al procés dur però històric actual, en el que convergeixen l’evolució de les tecnologies, l’esgotament dels combustible fòssils i les limitacions del avantatge competitiu basat en el baix cost de la mà d’obra.

L’era dels combustibles fòssils, sobre la que es van fonamentar les dos revolucions industrials anteriors, el carbó per la primera i el petroli per la segona, està a punt d’esgotar-se. Ens hem “cruspit” els recursos que la Terra va estalviar durant milions d’anys. Si existís un renaixement del colapse actual de l’economia, es produiria un autòmatic augment del preu del petroli, que simultàneament augmentaria el preu de tots els productes, tornant-nos novament a colapsar. La innovació en tecnologies emergents, és una necessitat, ja que tenen com objectius la reducció de costos, la seguretat, l’estalvi d’efecte contaminant i l’eficiència. El desenvolupament econòmic depèn de l’aspecte energètic, és aquest el seu motor de creixement, representant una part important del cost dels productes.

revolucion digitalS’està produïnt una important transformació en la manera d’entendre la indústria, una indústria digitalitzada, anem directes cap a una fabricació de productes flexiblement econòmics en series curtes i amb necessitats menors de ma d’obra, utilitzant nous materials i nous procesos més òptims. Sha que produïr amb tecnologies de darrera generació, per tant, ha d’existir una vinculació directa entre ciència i/o tecnologia amb producció. Com a conseqüència, existirà una relocalització d’activitats en sentit invers a a l’actual, des de països emergents basats amb la ma d’obra barata cap a països desenvolupats, novament. A mesura que canviem d’una fabricació en massa a una fabricació més individualitzada, el nombre de persones utilitzades per la producció disminueix, disminueix el cost de la mà d’obra com percentatge total del cost de la producció. D’aquesta forma ja no existirà ningun alicient per la deslocalització com la coneixem ara, sinó al contrari, els països desenvolupats tindran oportunitats novament de captar les indústries si són els més ràpids en adaptar-se als gustos dels seus consumidors.

Aquesta situació ens obliga a estar preparats per escometre-ho mitjançant unes politiques industrials ambicioses i un marc legal i institucional que constitueixin una plataforma de treball per produïr canvis estructurals al mapa empresarial i donguin el suport adequat a les empreses, per ser competitives, via recolçament a la internacionalització de les pimes, avals al finançament i desgravacions fiscals, entre altres.

En tot aquest aspecte, i en clau pròpia, Catalunya no pot estar al marge dels canvis i tendències descrites en aquest article. S’ha d’aixecar, com Llàtzer, però bàsicament ha d’aixecar el cap per veure, pensar i aprofitar les oportunitat que existeixen, s’ha de convertir en un territori intel·ligent, en el que s’han de modificar els desequilibris actuals, on els nostre país moltes vegades és un generador d’innovacions, però és, moltes vegades, incapaç d’explotar aquestes.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493