Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: INTERNACIONAL

Publicat el 09 Juny 2014

Vist: 5000

  El Banc Central Europeu (BCE), mitjançant el seu president Mario Draghi, va anunciar dijous passat un paquet d'estímuls monetaris d'immediata aplicació per actuar contra la deflació i per rellançar la dèbil economia de la zona euro. Fins aquí molt bé, però el que realment ens interessa és saber si aquests estímuls són també solucions i si tindran efectes positius a l'economia real, a la de les persones.

Abans comentem quines són les mesures que ha pres el BCE i què busquen de forma individual:

- Rebaixa del tipus d'interès fins a un mínim històric del 0,15%. L'objectiu d'aquesta mesura és abaratir el crèdit als bancs i, per tant, busca augmentar el crèdit en circulació.

- Aplicar una taxa negativa sobre els dipòsits que els bancs tinguin en el BCE del 0,10%. L'objectiu d'aquesta mesura és evitar que els bancs demanin diners i en lloc de fer-los circular els tinguin dipositats sense moure'ls.

- Nou préstec extraordinari (LTRO – Long Term Refinancing Operation) a la banca de la zona euro fins a 400 mil milions d'euros amb venciment 2018, i com a condició que es destini a les famílies i a les empreses, excloent la compra d'habitatges. L'objectiu és posar sobre la taula “més artilleria” que mai i augmentar substancialment l'oferta de crèdit.

- Extensió de la barra il·limitada de liquiditat financera fins el 2016. L'objectiu és garantir als mercats que els problemes de liquiditat puntuals de la banca seran coberts com sempre i els 400 mil milions haurien d'anar a l'economia real, ja que són addicionals.

- Suspensió de l'esterilització de les compres de deute iniciades l'any 2010. L'objectiu és que amb aquest canvi existeixi una liquiditat adicional de 165 mil milions d'euros, ja que fins ara els bancs es quedaven els bons de deute públic que el BCE havia comprat per impedir augments en la prima de risc.

- Compra de valors recolçats per actius (ABS-Assed Backet Securities). L'objectiu que es busca és que les empreses de la zona euro puguin vendre els seus deutes a altres inversors i que aquests puguin utilitzar aquests títols de deute com a garantia per demanar préstecs al BCE, i d'aquesta manera el diner pot arribar de manera indirecta a les empreses.

Col·lectivament aquestes facilitats i injeccions monetàries busquen ressituar la inflació del preocupant 0,5% actual al 2% que és el percentatge fixat pel BCE per mandat estatutari, a la vegada que proposen una reactivació del crèdit, perquè augmentin les inversions i el consum, i com a conseqüència també ho facin el PIB dels països i el nivell d'ocupació.

En el nostre Estat aquestes mesures no funcionaran. La bondat de les mesures anunciades representen un estímul, però no són una solució. En la meva opinió, arriben tard i són insuficients. Posem un exemple quotidià amb el cafè: el cafè estimula, t'ajuda a activar-te pels matins...o per les nits, et posa en marxa i et desperta, però és efectiu després d'haver dormit. Si fa dies que no dorms, el cafè no arregla res, necessites dormir, no necessites cafè. Senyors del BCE, per què les cafeteres no fan canelons? Per què les màquines d'escriure no renten la roba? Cada cosa té la seva utilitat, no altres.

El BCE ja ha intentat en altres ocasions injectar, d'una manera o altra, liquiditat al sistema financer, però sense èxit fins ara. Sigui per mala gestió, o per gestió divergent amb l'objectiu, les injeccions de crèdit han anat a parar a tapar forats bancaris o a solucionar forats de deute públic dels Estats, sobretot perifèrics, enlloc d'anar a l'economia productiva. No estem davant d'un problema de manca de liquiditat, sinó estem davant d'un problema de solvència de famílies i empresarial, sobretot de PIMES, produït per l'impacte d'una crisi salvatge continuada en el temps. És de suposar, doncs, que el crèdit que ara flueixi anirà novament a parar possiblement a qui no ho necessita.

El crèdit és una qüestió bidireccional, d'oferta i de demanda, i per molta oferta que existeixi al mercat, si la demanda considerada “solvent” és limitada, no existirà més circulació real. Considerant que la majoria de demanda necessària procedeix sobretot de famílies i empreses ja sobre endeutades, que per la banca significa no solvents, llavors el nou crèdit circulant continuarà sent molt escàs i car. Malgrat que el BCE baixi els tipus d'interès, aquesta baixada no funciona a l'economia real, ja que no s'aplica en els nous crèdits on la banca augmenta el diferencial per compensar la reducció del tipus bàsic fixat pel BCE. Em temo molt que la banca no està preparada per canviar les seves polítiques i intentarà prestar el menys possible, de forma que a curt termini seguirà arrossegant a les empreses productives a la seva mort, afavorint a les empreses “polítiques”.

En els crèdits i hipoteques ja contractades, la mesura del BCE suposa una rebaixa del preu dels diners, però abans d'obrir el cava i brindar amb ell, feu números del que representa aquesta rebaixa en una dècima del tipus de interés. Breument dir-vos una dada: per cada 100 mil d'una hipoteca a 20 anys a un cost d'Euribor més mig punt seria un estalvi de poc més de 50 euros anuals o de poc més de 4 euros mensuals... Així que, millor obrir una aigua amb gas, enlloc de cava (i que consti que no estic fent boicot, eh!) per no consumir tots els estalvis del mes en la celebració.

Respecte a la mesura de cobrar per dipositar els diners al BCE, no serà efectiva. S'han basat en el model danès, que va aplicar una mesura semblant al 2012 amb força èxit, però una cosa és fer-ho a Dinamarca i un altre molt diferent fer-ho en els “bancs més picarescos” dels països més picarescos de la zona euro, pels que saltar-se aquesta mesura és un joc de nens. Si no poden dipositar els diners al BCE, doncs la taxa és inassumible pels centenars de milions que poden haver-hi dipositats, utilitzaran altres mitjans com les seves pròpies caixes fortes a les anomenades “bodegues bancàries”, que per cert, si no heu vist mai cap d'aquestes i teniu oportunitat us ho recomano, ja que és digne de veure, és com a les pel·lícules.

Una conseqüència immediata serà la baixada de l'euro respecte al dòlar. Un euro més debilitat millora la competitivitat dels productes, per qüestions monetàries, que són susceptibles d'exportar fora de la zona euro. Ara bé, turistes europeus, heu de saber que aquest any si voleu marxar de vacances a un país en què necessiteu dòlars, el tipus de canvi us serà perjudicial.

Lamentablement, crec que les mesures anunciades per Super Mario Draghi en política monetària, malgrat ser una versió millorada dels “parches” que s'han posat fins ara, no serveixen per solucionar els problemes econòmics terrenals d'Europa. França continuarà absolutament engripada, el nivell d'atur a Grècia i a l'Estat espanyol seguirà assolint plusmarques mundials, i els dèficits públics continuaran descontroladament augmentant any rere any. És possible que el cafè italià preparat pel BCE ens pugui retardar la visió dels problemes econòmics, però no els soluciona. Això només s'aconsegueix amb el creixement.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: INTERNACIONAL

Publicat el 12 Mai 2014

Vist: 6593

  Tot just acaba de començar la campanya per les mal anomenades “eleccions europees”, que són realment eleccions a la institució parlamentària de la Unió Europea (UE) anomenada Parlament Europeu, Europarlament o Eurocàmara, i que es celebraran el proper 25 de Maig. Els catalans afrontem aquestes eleccions europees amb dubtes i contrasentits respecte anteriors eleccions, que són dubtes afegides i de diferents tipus.

Per un costat tenim els dubtes que ens genera el model de la UE actual, dubtes generals derivats de la imatge d'una Europa comandada a lliure criteri i satisfacció dels països de primera divisió, amb Alemanya com a líder hegemònic i nació capdavantera d'aquests, per sobre dels països de segona divisió o perifèrics del sud. La imatge de l'Europa antipàtica de l'època de crisi, l'Europa de la troika, l'Europa de la Merkel, l'Europa neoliberal, l'Europa preocupada per salvar els bancs, l'Europa que ha apostat pel “austericidi”.

Per altre costat tenim dubtes específiques i afegides, com comentava abans. Les dubtes derivades dels funcionaris i comissaris “còmplices” d'amenaces i seguidors del discurs de la por, d'aquells que ens diuen que ens quedarem fora del que ja tenim i ja som. Dubtes derivades de pensar si aquestes votacions serviran o no per alguna cosa, donat que el Govern espanyol ens diu que ens barrarà el pas, i entre altres plagues que ens vaticina, ens diu que anem directes a l'abisme, a la catàstrofe, que ens expulsaran i quedarem fora del projecte europeu, i dic projecte doncs per ser una realitat encara li falta molt.

La crisi econòmica ha posat al descobert les nostres debilitats, com Catalunya i com a part de l'Estat espanyol, però també les de la UE, sobretot en la seva vessant més política. Pensàvem que havíem sigut adoptats per un gran pare i mare anomenat Europa que estava amb nosaltres per recolzar-nos en tot i per aturar la caiguda si fèiem bestieses o gamberrades d'adolescent. No havíem sigut capaços de créixer de forma sostenible i intel·ligent, ho havíem fet de forma inconscient i pueril, mitjançant una economia excessivament sobre endeutada, poc productiva i gens competitiva. Ens vàrem equivocar i vàrem buscar l'ajut dels nostres pares, la Unió Europea, segurament ells que tenen més seny i més experiència, així com un gran cor amb la paraula solidaritat tatuada, ens perdonarien i ens aconsellarien sobre el camí correcte per on seguir. Però no va ser així. Els pares van ser molt dussos, gens comprensius i totalment inflexibles amb nosaltres. Potser no podia ser d'un altre forma, encara que estic segur que sí. Vàrem trobar una resposta d'una Unió Europea molt preocupada per la correcció del sobreendeutament i del manteniment dels equilibris dins del sector financer, però gens pels interessos de la majoria dels seus ciutadans i pels objectius d'una ràpida recuperació econòmica.

En qualsevol cas, seria una error, seria contraproduent i fins i tot injust, valorar el que ens aporta l'Unió Europea econòmicament en clau del viscut només en els darrers set anys, durant el període de crisi. Hem de fer una anàlisi més acurat i una reflexió més profunda, menys pasional i ocasional, hem de considerar el sentit del nostre paper dins d'Europa en clau d'un passat més ampli, sense oblidar el present per desagradable que sigui aquest, i sobretot contemplar-ho amb perspectiva i visió de futur.

Pensem. Recordem on estàvem abans d'integrar-nos a la Unió Europea. Fem un esforç i valorem quina era la renda per capità que teníem els catalans respecte als altres ciutadans europeus. Recordem el canvi de la pesseta espanyola pel marc alemany i el franc francès, entre altres monedes nacionals. Que ens costava llavors anar als Estats Units o al Japó, o sense anar tan lluny, a Anglaterra, i quan ens costa ara de forma proporcional. A la vegada, revisem on estaven les nostres empreses llavors, a quins mercats accedien de forma natural, a part de l'espanyol, i a quins mercats accedeixen ara. Hi ha hagut una apertura, no hi ha cap dubte. Recordem les fronteres, les comunicacions i veurem que en moltes coses estàvem pitjor.

El projecte europeu doncs, ni està acabat, ni està invalidat, ni està suspès. És un projecte viu, que dins d'una ciència dinàmica com és l'economia, no passa ara pel millor moment des de el punt de vista del nostre interès.

Hi han grans reptes a afrontar com la lluita contra els privilegis, contra la desigualtat, contra la pobresa i per la preservació d'estructures de l'Estat del benestar. També cal lluitar per un retorn del deute que sigui compatible amb polítiques per la generació de nou creixement, aquesta vegada més sòlid, i d'ocupació. Cal avançar en la Unió fiscal. També en la reindustrialització de la zona de la Unió Europea. S'han de recuperar els vells i bells principis europeus que ens enlluernaven abans d'entrar-hi i componien l'anomenat model social europeu, el principi de la solidaritat, el de la justícia, el de la integració, el de la democràcia.

En aquest marc, els catalans hem de fer un pas endavant, hem de dir i demostrar que ens importa Europa, hem de reivindicar-nos des del respecte perquè ens respectin, per ser més lliures, sobretot pensant en les futures generacions. En la darrera enquesta del CIS, hi ha una dada rellevant per sobre de totes i que reflecteix la realitat del carrer, el 56% dels ciutadans de l'Estat espanyol no els interessa la informació relacionada en la Unió Europea i el 60% dels enquestats reconeixen que no estan informats del que succeïx al Parlament Europeu. I precisament per aquesta manca d'identificació ciutadana, i perquè aquests comicis, malgrat la seva importància, susciten poc interès a la ciutadania de l'Estat en general, els catalans hem d'anar a votar, les urnes de Catalunya han d'estar més plenes que les de qualsevol altre lloc, hem de votar el que sigui però votar, encara que sigui en blanc sinó confiem en cap partit polític o en cap polític en concret.

Potser els discursos que es fan des d'Europa s'ometi la consulta de Catalunya, segurament no toca, però des de Catalunya #SÍ hem de pensar en Europa i #SÍ hem de pensar a participar en la creació de l'Europa dels ciutadans. Fent un símil amb el nostre referèndum hem de votar Europa #SI#SI, Europa #yes#yes, Europa #oui#oui, Europa #ja#ja (no m'estic enfotent, eh!), Europa #kyllä#kyllä, Europa #да#да, Europa #ναί#ναί, Europa #tak#tak, Europa #ano#ano (que malament sona el txec en aquest cas), Europa #igen#igen, Europa #da#da.

Hi ha canvis a fer, que ha de comportar una major acció política que la portada a terme fins ara. El més bàsic que s'ha de tornar a posar la Unió Europea en mans dels ciutadans i no d'un Consell format pels Estats membres i d'una colla de comissaris buròcrates que fan de l'opacitat la seva senyera. El que ha servit fins ara és clar que no funciona pels ciutadans membres durant el període de crisi, i difícilment ho farà per període postcrisi. S'ha de recuperar la confiança amb la Unió Europea, les seves institucions i sobretot amb les persones. Confiem amb les persones d'Europa, demostrem aquesta confiança si volem que els europeus confiïn amb nosaltres, els catalans com europeus de mena, d'origen i de voluntat.

Catalonia was, is and will be Europe.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: INTERNACIONAL

Publicat el 22 abril 2014

Vist: 5392

  Quan parlem de dragons malèvols, de donzelles desvalgudes i de gestes protagonitzades per cavallers beligerants no estem parlant de la quarta temporada de Joc de trons, que també seria el cas. Les llegendes èpiques de tota la vida, aquelles que explicaven i dignificaven la lluita del bé contra el mal, com les del Beowulf contra el troll Grendel a Escandinàvia, el franc Sigfrid contra el drac Fafner de qui veu la sang per prendre saviesa a la mitologia germànica, el grec Perseu contra la medusa que petrificava amb la seva mirada i l'amor d'Andròmeda, són reductes de l'antiguitat i medievals que han perdurat pels segles dels segles i ho seguiran fent en forma de tradicions, com la de Sant Jordi, la donzella i el drac, la nostra. Per alguns, una tradició importada des de les llunyanes terres de la Capadòcia d'on era originari el Sant, per altres una llegenda totalment autòctona i resident a Montblanc. El mite de l'heroi civilitzador, el monstre salvatge i la donzella és molt antic i continuadament redundant a la diversitat de cultures europees. A Europa, el bé està representat per l'home sant, vestit com un creuat a vegades o representat com un cristià convers a l'època romana de Dioclecià que es nega a perseguir als seus companys de religió. El mal és el drac, un dimoni que treu foc per la boca, un destructor compulsiu, el símbol del paganisme, l'enemic de l'home, la representació de Satàn com ja el trobem al llibre de l'Apocalipsi de la Bíblia, el drac simbolitza el costat tenebrós, negatiu i caòtic.

Però no a totes les cultures el drac representat maldat, així a la cultura xinesa el drac és un animal mitològic bondadós i relacionat amb la bona fortuna, s'associa amb la representació del Yang que significa el creixement, la llum, la calor, el cel, les muntanyes, la saviesa, l'abundància, la prosperitat, la grandesa, l'optimisme, la intel·ligència, l'essència de la vida i l'energia, entre altres positives característiques. No existeix cap llegenda xinesa de lluita de grans herois contra dracs, en la cultura oriental no representen enemics que han de ser vençuts. Els herois tradicionals van en la tendència de l'arquer Yi, que va desfer nou dels deu sols existents al començament dels temps i que va fer que la terrra fos habitable evitant que es saquessin els rius i els llacs i que es cremessin els boscos.

Els mites són el que són i perviuen en determinats moments i llocs. Ho fan de diferents maneres i es beneficien de la ignorància general de les persones per tenir un significat o un altre, que pot ser totalment antagònic. La invenció d'enemics, més o menys inverosímils, ha sigut un fet recurrent al llarg de la història dels llocs, com ho ha sigut la invenció de falsos herois que passegen lliurament d'un lloc a un altre, d'un temps a un altre de forma impossible, que han solucionat, també falsament, els problemes derivats del que està establert, del que és fictíciament “correcte” sobre el que és incorrecte. Sant Jordi era un tribú romà o era un creuat? 800 anys d'història separen la ubicació d'aquesta tradició. Contra qui va lluitar? Qui era el drac? Al segle quart seria el paganisme com a mal i com a contraposició al precristianisme oficialitzat, i al segle onzè serien els musulmans contra qui lluitaven els creuats, doncs dracs com tal no van existir ni en un moment o en l'altre. Història, llegendes, mitologia, fantasia, tradicions s'acaben confonen, podríem trobar un Sant Jordi per Zugarramurdi, passejant amb el seu caball blanc perseguint a les bruixes.

De bruixes, bruixots i mags han existit tota la vida, en totes les cultures i èpoques. En temps de grecs i de romans la màgia i els conjurs formaven part de la religió amb naturalitat. Amb l'arribada dels bàrbars, l'Església va tenir certa permissivitat amb les pràctiques paganes, les seves creences i els seus rituals. Als inicis de l'Edat mitjana, l'existència de bruixes era acceptada de forma generalitzada, considerades com seguidores de les tradicions paganes, no com a seguidores del diable. El segle XIII, tot comença a canviar, Gregori IX realitza la butlla que es considera la primera condemna oficial de la bruixeria, iniciant els primers brots de repressió per part de la Santa Inquisició contra les bruixes, des del centre d'Europa i estenent-se aquesta a les regions properes. Les bruixes són condemnades com heretges i cremades a la foguera.

És al final del segle XVI i sobretot durant el XVII quan es produeix un rebrot més violent en la persecució de les bruixes, en molts casos, simples curanderes naturistes amb cert grau de coneixement de les plantes i animals. Zugarramurdi, una població fronterera amb França que pertany a territori navarrès, i que es va fer tristament famosa en aquesta època, per la caça de bruixes que va tenir lloc l'any 1610, en una onada de pànic popular contra la bruixeria orquestrada per l'Església catòlica, que va acabar amb més de 300 persones imputades i 11 que van ser cremades, 6 d'elles vives, a Logronyo on van ser jutjades pel Tribunal de l'Inquisició.

Pero que fem parlant de bruixeria pensareu, en una web d'economia? En aquell moment històric, es vivia un període molt convuls, és un període de crisi econòmica i social, que provoca una crisi de valors, com ara. En contrapartida és el moment del naixement de la filosofia racionalista, de la Ciència moderna i de la impremta, com ara ho és de la Ciència digital i de la tecnologia dels ordinadors.

Es tracta del moment del pas del feudalisme al precapitalisme. Els llibres d'història parlen del temps de l'expropiació de la pagesia de les seves terres i de les colonitzacions com factors decisius del desenvolupament del capitalisme, però cal parar-se a analitzar la importància de la cacera de bruixes, tant a Europa com al Nou Món, en aquest desenvolupament del capitalisme emergent. És un fenomen que es produeix tant en catòlics com en protestants. Constitueix, curiosament, l’atac més ferotge que mai s’hagi comès contra el gènere femení. En un moment de crisi demogràfica molt profunda, apareix la voluntat d’acabar amb un coneixement antiquíssim, que passava moltes vegades de generacions a generacions, i acabar amb els rituals ancestrals que hi anaven associats, però que no tenien encaix en la nova economia, suposaven un obstacle. Hi havia poca població, molt minvada per les epidèmies d'anys anteriors, fet que portava a una situació d'abundància de terres i poca població, per tant, les tradicionals amenaces dels senyors feudals als pagesos d'expulsar-los, no tenia els efectes intimidadors pels que s'havia sustentat el sistema anteriorment i que eren la base del control de les classes més altes sobre les més baixes. Ara els pagesos i els artesans es feien valer i podríem dir que començaven a dominar “el cotarro”. El salari va pujar al mateix ritme que augmentaven les queixes i reivindicacions dels camperols, mentre el cost de la mà d'obra augmentava, els preus baixaven, afectant greument la renda de l'aristocràcia terratinent i dels Estats, que van iniciar les mesures del que esdevindria posteriorment el capitalisme, i que va invertir la situació.

Silenciat de forma increïble pels historiadors convencionals, l'època posterior a la cacera de bruixes ve marcada per una nova divisió del treball considerant si el gènere és masculí o femení i la construcció d'un nou ordre patriarcal basat en la subordinació dels homes i l'exclusió de forma majoritària de les dones del treball assalariat. Es pot afirmar, que després de l'època de cacera de bruixes, la dona és socialment degradada, confinada a les parets de la llar i a tenir més fills, més productors, demonitzant les pràctiques anticonceptives i l'abortament.

De totes maneres no pensem que la cacera de bruixes va acabar a l'Edat Mitjana. Les societats prèviament al seu desenvolupament capitalista han portat a terme caceres similars, així fins l'any 1840 a la Índia van cremar a vàries dones vives per bruixeria. I ara lluny d'acabar, en societats africanes del tercer món, on el capitalisme no està establert però comença, segles després, a treure el cap, existeix una literal cacera de bruixes, milers de dones són acusades de ser-ho, han d'abandonar els seus pobles o aldees sinó volen ser assassinades.

Esperem que dintre de cent anys, la llegenda de Sant Jordi es representi amb un Sant Jordi vestit amb texans i “armat” amb un ordinador fent front i guanyant a un drac amb un rètol penjat que indiqui “Desigualtat i Corrupció”, com la història l'escriuen els guanyadors, significarà que aquesta batalla l'hem guanyat.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: INTERNACIONAL

Publicat el 14 abril 2014

Vist: 5498

  A determinats fòrums i a les xarxes socials em preguntaven si ens hem de preocupar per la deflació? Molta gent associa la inflació, la pujada dels preus en el seu dia a dia, com un signe de patiment econòmic, com un problema, no com una solució. Em comentaven satisfacció, per saber que hi ha possibilitats que els preus deixin de pujar, ho entenien com que podia ser una oportunitat per abaixar uns preus sobrevalorats, o per pujar el valor adquisitiu dels salaris, o perquè alguns productes puguin ser més accessibles per la gent amb menys recursos. Doncs no, la deflació, quan és continuada, i sobretot quan existeix endeutament és un desastre que cal evitar si no es vol patir més del que ja hem patit.

Els riscos de la deflació són ben coneguts i els podem dividir en dos tipus d'efectes diferents. El primer risc és sobre el consum de productes. En una situació deflacionària, es té la consideració que els preus d'avui seran més alts que els preus de demà, donant com a conseqüència que els consumidors esperaran a consumir els productes sota l'expectativa que aquests baixaran de preu. Qui es comprarà avui un cotxe si sap que demà serà més econòmic? En aquest plantejament, la demanda agregada baixarà, donant pas a un cercle pervers de retroalimentació en la baixada continuada de preus que comporta baixada continuada de demanda, i per tant, baixada derivada dels salaris, tancament d'empreses, pèrdua de llocs de treball i aturament de l'economia. Aquest efecte, al meu entendre, només s'ha produït, dins de la zona euro, en països molt concrets i que estan en situació molt extrema, com és Grècia. Al nostre país i al nostre Estat, aquesta situació només ha tingut impacte com tal en una part molt concreta de la població, però en cap cas de forma generalitzada. La baixada de salaris que hem patit nosaltres s'ha degut a una política dirigida de devaluació interna amb l'objectiu d'augmentar la competitivitat, però no s'ha degut a la deflació. Aquest efecte no deixa de ser bastant discutible, donat que hi han dues realitats basades en el sentit comú, que és el menys comú dels sentits, que creen controvèrsia amb la teoria econòmica, el primer és que quan els preus són baixos el consum augmenta i el segon és que la població compra certs productes, sobretot els bàsics, quan els necessita i no quan va bé comprar-los per una qüestió de preus.

El segon dels efectes de la deflació és més demolidor en un Estat on existeix un altíssim grau d'endeutament com és el nostre amb un alt índex d'apalancament al sector financer. Una disminució de preus, i de salaris, comporta un augment proporcional del deute. Dit d'un altra forma, si una família, empresa o Estat té un determinat deute, X, aquest deute roman invariable com X, però si baixen els salaris costarà més tornar aquest deute a una família, o si baixen els preus de venda a una empresa li costarà més tornar el deute, o en el cas de l'estat si aquest recapta menys, via IRPF o IVA per exemple donat que baixen sous i preus, a aquest Estat li costarà més tornar el deute. Moltes vegades, aquesta dificultat de retorn del deute es pot traduir en deute insostenible. Aquest efecte, malauradament, ja està en plena activitat a la UE, malgrat no haver existit deflació pròpiament dita fins ara. Les taxes nominals dels bons a llarg termini reflecteixen expectatives d'inflació del 2% pels propers 5 a 10 anys. Mentrestant, la inflació a la zona euro s'ha situat als voltants del 0,5% al mes de Març, respecte a l'1,7% que hi havia el Març de l'any 2013, exercint un efecte similar al deflacionari, i donant com a resultat que una creixent proporció dels ingressos s'hagin hagut de destinar a gastar al servei del deute enlloc de gastar en béns i serveis.

Europa està en seriós perill, però no només per la deflació, o les seves variants que hem sentit molt aquests dies de debat com: desinflació, lowflació o estanflació, sinó pel que es coneix com “Trampa 3-D”, deflació+deute+desocupació, una combinació letal per les economies que actua des de dins d'aquestes, fent malbé tot el sistema. Dos exemples d'aquest tipus de desastre són la molt anomenada Gran Depressió dels anys 30 que va ser una deflació posterior a la crisi financera de l'any 29 i que va suposar la ruïna per cents de milers de persones, provocada per l'esclat d'una bombolla especulativa, com a resultat d'un excés de diners fàcils, que va resultar en una contracció econòmica prolongada innecessàriament per les polítiques anti-mercat de Hoover i Roosevelt, i que va derivar en l'incentiu a les persones de reduir el consum corrent i estalviar per al futur i desembocant en la baixada de demanda coneguda que va fer entrar a l'economia en una espiral de baixada de preus. El segon exemple és la deflació japonesa de principis dels anys 90 posterior a l'esclat de la bombolla immobiliària, i que a causa del retard en prendre solucions va fer que aquest país encara no s'hagi recuperat totalment, el sol ha anat perdent valor any darrere any amb conseqüències desastroses per als bancs, les empreses i les finances d'una generació d'estalviadors.

El Banc Central Europeu, BCE, ha permès que l'eurozona hagi caigut en una recessió profunda i arrelada per l'estancament de l'oferta de diners i del crèdit. Les rodes de l'economia han deixat de girar. El nombre “zero” no és màgic en economia. A partir d'un ara immediat, el BCE ha de veure la baixa inflació com un problema igual de greu que el ràpid augment de preus. Les asimetries en els tipus reals d'interès a les diferents zones d'Europa agreugen els problemes enlloc de moderar-los, limitant l'eficiència de les solucions adoptades. Una vegada més, sembla que en la unió de la Unió Europea està la solució, en l'avançament de polítiques d'unió bancària, d'unió fiscal, d'unió en decisions monetàries per augmentar la liquiditat i d'unió mútua enfront un deute, que ha caigut en les esquenes de només uns a costa d'altres, i que d'altra forma mai es podrà pagar.

L'hora d'activar la “maquineta” de fer diners ha arribat, fins i tot per la temerosa Alemanya turmentada pels fantasmes dels seus records històrics d'hiperinflació. La complicació de l'economia és molta, donat que és una ciència que mai està contenta, el que s'arregla per un costat s'espatlla per altre simultàniament, però ara el tema és simple, la tendència a la deflació és conseqüència d'una manca de diners a l'economia, per tant, cal redreçar aquesta tendència i actuar.