pomesDubteu dels qui no dubten. Fugiu dels qui ho saben tot. Sobretot en economia.

L'economia és una ciència social i, per tant, és imperfecta i inexacta. Les convencions establertes no sempre, ni molt menys, són certes. Per tant, per fer una bona anàlisi econòmica s'ha de fugir, inicialment, d'aquestes convencions. S'ha de fugir del que està establert, almenys en economia, obrir la ment, escoltar, mirar, llegir, però, per sobre de totes les coses, s'ha de pensar.

El concepte d'estat del benestar arranca com a conseqüència de la consciència social existent en la postguerra de la Segona Guerra Mundial, i es basa en els principis d'alimentació bàsica i habitatge per a tothom, proporcionament dels béns públics d'educació i de sanitat, sistemes fiscals progressius i assegurament de l'oportunitat de treballar per a tothom. En un moment en què es detecten casos de desnutrició, en què els desnonaments són a l'ordre del dia, en què hi ha retallades i més retallades en ensenyament i en sanitat, en què els que tenen més són els que paguen menys i en què a Espanya hi ha un atur de més del 25%, és clar que l'estat de benestar no existeix.

Ens expliquen que el capitalisme és el sistema que, tot i els seus defectes, ha aconseguit que la raça humana, o almenys una part d'aquesta, la més propera, visqui millor. Probablement sigui així, però el capitalisme de la primera part del segle XX, el de després del crac del 29, no té res a veure amb el capitalisme de finals de segle, que ha tingut la seva màxima expressió en els primers anys del segle XXI.

L'existència de l'atur, ja per Keynes, als anys 30, és conseqüència del capitalisme, que no és capaç d'assegurar la plena ocupació i la productivitat dels mitjans de què disposa, de manera que una part del treball queda inutilitzada. Per compensar aquesta situació, proposa la intervenció del govern per estimular la inversió privada. Per fer-ho, el més efectiu és l'augment de despesa pública, sense una preocupació exagerada pel dèficit que se'n pugui derivar, ja que aquest quedaria absorbit per la via fiscal dels impostos, una vegada donada l'expansió de la producció.

Als anys 80, i després de la crisi dels anys 70, els postulats de Keynes van ser substituïts pel monetarisme. Amb les polítiques neoliberals de Margaret Thatcher i de Ronald Reagan, el món occidental capitalista va canviar el consens sobre estat del benestar. La plena ocupació va deixar de ser l'objectiu i va ser reemplaçada pel control de la inflació mitjançant la política monetària, que es va convertir en el pilar central de la política econòmica, en lloc de la política fiscal.

El resultat en dades és contundent: les rendes més altes dels Estats Units han passat de representar un 10% del PIB, l'any 1970, fins a arribar a un 25%. És a dir: els rics són més rics.
Per si no era suficient, el tipus marginal de l'IRPF ha passat de ser del 60%-70% a ser del 23%. És a dir: els que tenen més són els que paguen menys.

Però el canvi de model també ha transformat el sistema creditici. Als anys 30, es va regular la Llei Glass-Steagall per superar la crisi bancària d'aquells anys als Estats Units. En aquesta llei, se separava la banca d'inversió, encaminada al llarg termini, de la banca comercial, encaminada a curt termini, per a les famílies i les necessitats en el circulant de les empreses.

En el canvi neoliberal, s'aconsegueix la supressió de la llei reguladora, de manera que es propicia la creació de fons d'inversió i altres, que capten dipòsits de la banca tradicional per canalitzar-los cap a nous productes derivats, generats majoritàriament per la mateixa banca, amb la finalitat de titularitzar els seus crèdits, com deutes d'empreses o hipoteques o targetes de crèdit, i poder-los vendre a tercers, per exemple a altres bancs que també els utilitzin, i així successivament. És el conegut per molts com pilota o bombolla financera i, més vulgarment, com fer la roda.

Així, s'ha transformat l'actiu tradicional de la banca, el que genera beneficis limitats per marges derivats de la intermediació en nous actius, en forma de títols negociables, fora del balanç, fora del control del palanquejament, de manera que el mercat financer s'ha multiplicat quasi sense límits i s'ha donat pas a beneficis de tipus especulatius per comissions, guanys de compravenda i diferents taxes aplicades sobre la venda dels títols negociats.

Així, els beneficis financers als Estats Units suposaven un 15% del total de beneficis del PIB als anys setanta, quan abans de la crisi representaven un 40% del total d'aquests. En contrapartida, el deute del sistema financer dels Estats Units es multiplicava per 12, i passava de ser de 3 bilions de dòlars, l'any 1978, a ser de 36 bilions de dòlars, l'any 2007, és a dir, 2 vegades el PIB d'aquell país. Per tant, mentre augmentaven els beneficis financers, també augmentaven, i molt més, els riscos, amb total falta d'aversió al risc per part dels responsables de les entitats financeres.

L'eliminació de la regulació dels mercats no sempre ha portat a l'autoregulació i a un equilibri, com afirmen els defensors de l'ultraneoliberalisme. La realitat ja l'hem vista: quan la relació entre endeutament i fons propis arriba a uns valors insuportables, quan el flux de caixa generat és insuficient per fer front a l'alt grau de deute, la bombolla especulativa esclata i algú ha de pagar-ne les pèrdues. Aquestes, llavors, se socialitzen a la totalitat dels ciutadans, mitjançant la intervenció dels bancs centrals, mentre que els beneficis s'han privatitzat i només uns quants n'han resultat beneficiats. Els moviments i els beneficis especulatius provoquen inflació, però aquí hi ha la perversió de l'actual model, basat a contenir-la, ja que en aquest moment es regula, però es fa de sobte i de cop, contundentment, mitjançant la contenció monetària. Com que no hi ha circulació de diners, i en haver-hi necessitat d'aquesta, cal vendre, però com que tothom vol el mateix, es col·lapsen els preus dels actius.

Per acabar amb la crisi, en l'àmbit macroeconòmic, és imprescindible fugir del que està establert. De la mateixa manera que Newton va trencar amb el pensament aristotèlic de la física i, més tard, Einstein ho va fer amb la concepció clàssica. Fer el mateix que fins ara hem fet ens portarà al mateix lloc. Cal un ajustament en el sistema financer. Els diners han de ser a les butxaques dels consumidors o a les empreses per crear riquesa i ocupació. No poden ser als bancs, on s'ha perdut o retirat la figura del banquer professional com a responsable de prendre decisions que afecten les empreses, i ha estat substituïda per la figura de l'auditor. Com pot entendre un auditor un projecte o una realitat empresarial? Un auditor és un expert del passat, i no sempre; com pot, llavors, entendre el present?

La despesa pública pot augmentar i ha de fer-ho. Quan parlo de despesa pública no em refereixo a malgastar, sinó a invertir en infraestructures útils a mitjà termini. Això no és el que està establert, el que ens diuen i, per tant, del que cal fugir. Avui, molts especialistes opinen que es dispararia la inflació. Dubteu d'ells, perquè segueixen interessos, o la seva ment segueix el que diu el poder establert o el que diuen els economistes mediàtics. L'alt índex d'atur existent i la capacitat productiva no utilitzada suposen un coixí, un gran coixí, per evitar que la injecció de despesa pública impacti amb l'índex de preus de forma immediata. Primer impactaria amb solucionar el primer problema econòmic del nostre país, la gent desocupada, i després impactaria amb el segon problema econòmic, el desequilibri. Malauradament, el rescat de bancs seguirà, però no d'una forma directa, per la via de les ajudes, sinó per la via de la despesa pública de forma indirecta: s'engranarà l'economia general, augmentarà la renta i els diners arribaran filtrats als bancs, en lloc d'arribar filtrats en forma de recursos dels seus clients, una forma més coherent per alleujar els seus problemes de liquiditat i d'incertesa.

Un altre fet quasi consumat, pels qui creuen que les coses establertes són les millors, és que, per sortir de la crisi, cal exportar. Sí i no. Veiem el cas d'Irlanda, on el nombre d'exportacions per habitant ha augmentat notablement, com a conseqüència de les mesures adoptades per la Troika, mesures similars a les adoptades a Espanya, consistents a fer disminuir la despesa pública i els salaris. La realitat és que mentre les exportacions per habitant han augmentat, la renda per persona ha disminuït una tercera part. Els ciutadans, en general, s'han empobrit. Com a conseqüència d'aquest empobriment, les importacions han baixat i, per tant, la balança de pagaments ha estat positiva. La valoració anunciada és que "Irlanda ha millorat", cosa que no és certa, ja que els irlandesos hi han perdut, i un país no millora si els seus ciutadans no ho fan. Tot sovint, les coses no són com semblen, i gairebé mai no són com ens les expliquen.

S'ha de recuperar parcialment la política fiscal enfront de la política monetària imperant, perquè s'han de restablir els desequilibris que s'han agreujat en els darrers temps i que han desafavorit el progrés econòmic. A la Unió Europea, aquest aspecte adquireix un estatus de necessitat primordial, ja que les qüestions fiscals són tractades de forma individual per cadascun dels diferents governs. A l'Estat espanyol, el sistema impositiu, molt complicat, afavoreix les grans fortunes i les grans empreses, per sobre dels particulars i les petites i mitjanes empreses. Cal canviar-ho ja.

De tota manera, els qui heu arribat al final d'aquest article no us el cregueu cegament. Podria estar caient en el parany del que està establert o del que està antiestablert. Tan dolent és remar sempre a favor com fer-ho sempre en contra.

Reflexioneu-hi i penseu-hi per vosaltres mateixos.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

trampadiner  Pels qui llegiu els meus escrits, sabeu que considero la independència de Catalunya com un pas imprescindible per mantenir i augmentar el benestar actual, com un acte de supervivència econòmica, social i cultural per a tots els catalans: els que se senten catalans, els que se senten espanyols, els que senten les dues coses o els que cap ni una. Ara bé, no crec amb l'independentisme de bandera com a objectiu final. Crec amb l'independentisme com a instrument, com a motiu per aconseguir nous objectius per a fer de la nostra societat un espai més agradable, més lliure i més just pels ciutadans. Una independència com a rèplica del model espanyol sense continguts només ens pot portar a la frustració més absoluta. Aquest no és el camí que jo vull i estic segur que tampoc és el que volen la majoria dels catalans.

Els ciutadans ens hem d'implicar. Ja n'hi ha prou de la comoditat del "no fer res"; de queixar-nos del poder financer, i de queixar-nos dels polítics com a classe professional i social, que segur que ells són els principals culpables de l'actual situació de deteriorament, de l'abús de confiança, però els ciutadans som responsables d'haver-los donat el vot, d'haver deixat que facin i desfacin mentre a nosaltres ens permetin viure en pau. Pau? Quina pau? Pau per les futures generacions amb contractes precaris o famílies dividides per la marxa no desitjada dels seus joves? Pau per les persones que a partir d'una edat s'han quedat sense feina i assumeixen que serà molt difícil tornar a treballar? Pau pel conformisme? Pau per la misèria?

Com un dels primers aspectes, en el que el nou estat català s'ha de fonamentar està la tolerància zero amb la corrupció, però ja no pel concepte moral del què suposa, que també, sinó per la vessant més econòmica. El preu de la corrupció és un preu contaminant i d'excessiu cost per qualsevol societat que sigui permissiva amb la corrupció en qualsevol de les seves facetes: suborn, tràfic d'influències, subvencions improcedents, evasió fiscal, extorsió, etc., convertint-se normalment en el màxim obstacle pel creixement i desenvolupament dels països, així com tenint efectes devastadors a les seves economies. Segons afirma el Banc Mundial, la qualitat i transparència de les institucions té un efecte directe i positiu en el creixement dels països, però no al contrari. El creixement dels països no comporta una millora en la qualitat de les institucions.

Els costos de la corrupció són tan directes com indirectes. La despesa pública s'encareix de forma directe al pagar favors, al realitzar obres de dubtosa o nul·la utilitat, o al fer concessions de la gestió a grups o empreses amb criteris molt allunyats del que és un servei o bé públic. De forma indirecta, les empreses dediquen recursos a aconseguir favors de l'Administració, ja que pot ser més lucratiu que treballar la productivitat i la competitivitat, deixant moltes vegades de banda els consumidors. El deteriorament de la imatge dels països corruptes també és un altíssim cost.

La corrupció buida les arques dels estats i les ànimes dels seus ciutadans. S'arruïna el lliure comerç. A l'estat espanyol, segons les dades publicades respecte l'any 2013 per l'organització Transparency International, és el lloc del món on més ha augmentat la percepció de corrupció si exceptuem Síria, país immers en una brutal guerra d'interessos. Com es pot entendre que el 70% dels polítics espanyols imputats en casos de corrupció hagin tornat a ser escollits? Pensem que, apart de l'augment de casos, el que ha augmentat a escala exponencial a l'estat espanyol de forma indigerible, provocat per una injustificada tolerància dels ciutadans en general, ha estat la quantitat astronòmica de l'import dels casos. Si pensem en l'escàndol de Roldán els anys 80 hem de recordar que es tractava de 2,5 milions d'euros aproximadament. Ara, el cas dels ERE falsos és una trama valorada entre 200 i 400 milions d'euros, i el "cas Bárcenas" té una valoració d'uns 50 milions. Cap relació amb, per exemple, el Regne Unit, on l'escàndol de les dietes falses tenia una conseqüència econòmica d'1,3 bilions d'euros i la gran majoria dels polítics implicats ja no podran presentar-se a les eleccions.

En l'àmbit de la Unió Europea, aquesta mateixa organització, Transparency International, denunciava i indicava a Lisboa, que:

- entre un 10% i un 20% del total de capitals dels contractes públics es perden a la corrupció.

- que el 5% del pressupost de la Unió Europea no es justifica.

- que 3 de cada 4 ciutadans europeus percep que la corrupció s'ha disparat en els darrers 4 anys.

- que la corrupció suposa una pèrdua de quasi un bilió d'inversió i capital anual.

Invertir en un país que té corrupció genera uns sobrecostos pels inversors. A més a més, les agències de qualificació diuen, que un país amb alt índex de corrupció provoca que entre el 50% i el 100% de les inversions que es fan es perdin en un termini de 5 anys, cosa que evidentment espanta als inversors a llarg termini, que són els no especuladors i, per tant, els que beneficien més a un país. No existeixen motius per invertir en un lloc en què hi ha més cost, més incertesa i més risc. L'oferta de països que recerquen inversió és molt gran, per tant, qui voldrà invertir en un lloc on no existeix transparència, on els bancs no són independents, o on els sistemes judicials estan comprats i defensen interessos particulars? Ningú, excepte qui busca especular o qui prové de fer negocis corruptes, ja que està acostumat a funcionar dins del cercle viciós de la corrupció.

En economia, el precepte castellà “de lo que se come se cría” existeix. Per tant, els països amb alt índex de corrupció són més propensos a captar i atraure capitals procedents d'inversors de països corruptes.

La corrupció suposa, que l'activitat econòmica es generi de forma ineficient, ja que es distorsiona el mercat i impedeix que determinades empreses que desenvoluparien activitats de forma eficaç, no ho facin. L'última moda, com a exemple, és que a les PIMES cada vegada se les oprimeix més des dels bancs en la concessió de crèdit de circulant. No es tracta de males empreses, sinó d'empreses que tenen molts anys d'existència; que voldrien millors nombres, però que han millorat aquests; que tenen més vendes; més marge; que han fet els deures, i han adaptat les estructures als nous temps, però, tot i així, no poden accedir a unes condicions de crèdit dignes, ni per finançar els seus clients, el seu circulant. Mentrestant, apareixen possibilitats de finançament fora del sistema bancari a un cost que no permet la competitivitat, en condicions d'usura evidents i que, a curt termini, semblen una salvació puntual, però que acaben enfonsant o enfonsant més a les empreses. Qui està darrere aquestes línies de crèdit particulars? Els especuladors, els dirigents corruptes dels bancs que, per un costat fan polítiques de restricció, i, per altre, donen crèdit a les empreses a un preu indigne, que les suïcida.

Benvinguts a Espanya! la festa es va acabar per la majoria, però per unes castes de gent sense escrúpols i plens de maldat, cada vegada continua i és més i més forta, convertint-se en una autèntica borratxera de poder, ambició i destrucció.

Tot euro que es desvia cap un corrupte, no l'hem d'entendre com un euro que hagués anat a un altre corrupte. Hi ha un pensament generalitzat de que tothom defrauda i el que no ho fa és perquè no pot o no és prou llest. No es veritat. És un euro que no va a les nostres escoles, que no serveix per curar els nostres pacients en els nostres hospitals, o que, simplement, no arriba a les nostres butxaques. Es desvia el diner que pertany a una majoria i va a parar a una minoria que acapara riquesa i poder. Es tracta d'un euro “nostre” en el sentit col·lectiu, que ens el prenen, que ens el roben. Per tant, no hem de tenir cap permissivitat ni tolerància a la corrupció, ja que és un mecanisme depredador dels recursos de la societat, dels nostres recursos, un mecanisme empobridor que de forma directe, minva l'estat del benestar.

Bon any a tothom i bons Reis, excepte pels corruptes. Per ells, carbó dins d'un nou país, Catalunya, que ha de ser net. Volem que sigui net, perquè volem que els seus ciutadans, nosaltres, tinguem futur.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

  NelsonMandelaNelson Mandela, conegut al seu país com Madiba, el nom del clan tribal d'on era originari, va morir el passat dijous.

Convertit en el símbol de la lluita contra l'apartheid, va ser realment icona de la llibertat dins i fora del seu país. Una figura llegendària que representava la lluita de les persones de pell negra pels drets humans i dignificava la justícia de qualsevol causa noble existent en el món.

Com tota persona, la seva vida és plena d'actes clars i foscos. Del personatge quedarà el mite, la icona, el millor de la seva personalitat complexa i apassionada com a llegat i inspiració per un món que recerca emmirallar-se en la fermesa, l'esforç, l'esperança i la perseverança de les conviccions, superant totes les pors internes i externes dels poders establerts que en el cas de Madiba van costar-li 27 anys del bé més valuós, la llibertat.

Fins aquí una breu introducció al personatge històric. Però d'aquest aspecte molts altres escrits ja s'encarreguen i s'encarregaran de fer-ho més extens i millor. En aquest article ens toca analitzar la seva dimensió més econòmica. Som-hi, doncs!

El primer que cal dir és que Nelson Mandela va transformar políticament un país i, per tant, també la seva economia. Sud-àfrica estava cada vegada més isolada per la repulsa internacional que causava l'apartheid. La seva economia estava debilitada per la interposició de sancions i bloquejos derivats del seu règim racista. L'alliberació de Nelson Mandela i la seva posterior arribada al govern va suposar un entorn positiu i il·lusionant, dins del marc polític democràtic, que havia de tenir els seus efectes en l'àmbit de la inversió econòmica per crear el context adequat d'estabilitat, de progrés i desenvolupament socioeconòmic que el país necessitava.

Hem de considerar que Mandela va liderar l'MK, el braç armat del Congrés Nacional Africà (ANC), que a la vegada havia sigut creat pel Congrés de Sindicats Sud-africans, una organització sindical en defensa dels treballadors, i el SACP (South African Communist Party), d'orientació marxista-leninista. Per tant, la seva orientació anava en la línia del socialisme més soviètic. Quan va anar a Davos, l'any 1992, ho va fer amb la idea que el proteccionisme i la nacionalització de les terres, els bancs i les empreses dels blancs, sobretot de les mines, era el camí a seguir. Però després d'aquesta reunió va canviar d'opinió. Aquest canvi de mentalitat pròpia, cap a l'obertura, cap a la lliberalització econòmica, va ser fonamental per la captació d'inversió extrangera i per incorporar a Sud-àfrica com la cinquena economia de les potències emergents anomenades BRICS (Brasil-Rússia-Índia-Xina-Sud-àfrica).

D'un Estat format per una legislació i una economia diferent, en funció de si eres de raça blanca o negra, que condicionava el dret a la mobilitat, el treball i les inversions; es va passar a una única economia.

La taxa de creixement del PIB sud-africà va augmentar quasi un 70% entre 1993-2008, segons dades de l'OCDE. La renda per capita va augmentar en el mateix període quasi un 40%. Moltes persones van abandonar en aquest temps una forma de vida humiliant i sense futur, molts van poder accedir per primera vegada a l'aigua corrent, altres van tenir per primer cop accés a llum elèctrica i molts nens i joves van anar a l'escola, cosa que abans mai ho havien fet. Sud-àfrica és l'economia més gran i més competitiva del continent africà, el seu PIB representa quasi el 30% de tot el continent africà. El 75% de les grans empreses africanes són de Sud-àfrica.

A més a més, s'ha convertit en un important centre d'oportunitats pels països veïns, dels que han emigrat quasi 3,5 milions de persones, recercant treball i una millor vida.

Però no tot és de color de rosa, ni de bon tros. Les reformes han sigut moltes, però insuficients. Existeixen greus problemes socials derivats de la desigualtat d'ingressos, fet que provoca delinqüència, violència, agitació i criminalitat. Hi ha molts descontents, per una part de la raça blanca, a causa de la pèrdua dels seus privilegis. Altres, de raça negra, estan desil·lusionats, perquè Mandela va trair la revolució i afirmen que la seva política reconciliadora només ha servit per afavorir els interessos de la supremacia blanca, enfront de la població de raça negra, que en gran part segueix pobre i a l'atur (que afecta a una quarta part de la població activa), passant, per tant, de la discriminació racial a la discriminació social. I és que, realment, Sud-àfrica no és una societat igualitària. El poder econòmic i les terres són propietat de la minoria blanca, excepte una petita part vinculades al ANC. El 43% dels sud-africans es poden considerar pobres, amb ingressos de menys de 2$ diaris per poder sobreviure, imatge que dista molt realment de la visió de nació “arco iris” que Mandela va voler dissenyar.

Dins dels aspectes negatius, cal fer un apart al problema del VIH/SIDA, una autèntica epidèmia en aquest país. Sud-àfrica és el segon país del món amb una major taxa de pacients afectats, cosa que afecta al seu desenvolupament ple. Mandela va ser incapaç de reduir aquest índex, que afecta a més de 5 milions de persones sobre un total de 50 milions, i de combatre eficientment les seves conseqüències. Així, existeix una gran quantitat d'orfes, la majoria de raça negra, que són atesos per un servei de benestar molt rudimentari i que és un important “caldo de cultiu” de delinqüència futura.

Que els mercats no hagin mostrat cap reacció a la mort de Nelson Mandela és un bon aspecte, significant que la confiança dels inversors en el país preval per damunt de les persones, malgrat el seu reconeixement inqüestionable per possibilitar el progrés econòmic del país durant seu lideratge, i determina que el seu llegat sembla que és prou consistent per suportar les amenaces existents i evitar una crisi econòmica i financera.

 

Madiba, pots descansar en pau per la feina feta, però els teus successors no poden parar. Encara queda molt per fer. El so de les “vuvuzeles” ha de continuar.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

paradisosfiscals  En general, els governs de la Unió Europea condemnen verbalment el frau fiscal i prediquen grans croades encaminades a combatre el blanqueig de capitals. A la pràctica, es limiten, com a màxim, a dur a terme tímides polítiques en contra d'això, i es converteixen en còmplices directes de la delinqüència econòmica i de la corrupció política.

La utilització dels paradisos fiscals és un mecanisme legal ordinari en les relacions interbancàries i, en general, en les operacions financeres i el comerç internacional, on no es coneix la procedència legal o il·legal dels fons transferits. Així de simple? Doncs sí. Així de fàcil, tan fàcil que és ofensiu. I més en un període de plena crisi, sota l'amenaça constant de retallades pressupostàries en educació i en sanitat, en un moment en què l'atur creix i en què, descaradament, les multinacionals que demanen més reformes en els mercats laborals són les primeres a utilitzar aquesta normalitat evasiva de capitals cap a comptes bancaris opacs en paradisos fiscals.

Moltes vegades, els paradisos fiscals es troben situats en illes exòtiques com és el curiós cas de les illes Caiman, on en un mateix edifici hi ha computades 18 mil societats mercantils. Es tracta, doncs, de l'edifici més gran del món? No, l'edifici només té cinc plantes, simplement es tracta d'un edifici qualsevol ple de societats fantasma. A les illes Caiman també hi ha computades 170 oficines del Barclays, mentre que la població d'aquestes illes no arriba a 45 mil habitants. En altres ocasions, aquests paradisos fiscals estan barrejats i immersos dins del cor dels barris de negocis de les grans metròpolis, com la City de Londres o l'estat de Delaware, als Estats Units.

Aquests centres financers es basen en una quasi inexistència de fiscalitat i en una absoluta existència de secretisme i d'opacitat, que fan que sigui possible que s'hi acumulin els diners procedents de malfactors de tota mena, tant de les dictadures com de les màfies, del tràfic d'armes, de les drogues i de l'evasió i del blanqueig de diners. Sota la disfressa d'un negoci financer s'amaga un autèntic saqueig de diners que traspassa la riquesa de l'economia productiva a aquests paradisos fiscals, i que dóna lloc al títol de l'article: "Paradisos fiscals: no digui negoci, digui saqueig".

Sé que sembla un discurs molt d'antisistema, “d'indignat”, de puny alçat, però no ho és. És un discurs d'inconformitat, de racionalitat; un discurs a favor del contribuent, a favor que la societat sigui qui tingui els mercats al seu servei, i no a l'inrevés. Simplement és un discurs d'economia.

No creguem que es tracta només de refugis per als diners, de llocs que són un punt final o d'amagatalls, sinó que, amparats pel principi de llibertat de circulació de capitals, són plataformes financeres operatives de primera magnitud, en què les autoritats locals concedeixen certs privilegis fiscals i regulatius, com l'ocultació del nom del propietari dels diners i l'origen d'aquests.

Totes les grans companyies, o gairebé totes, hi estan implicades. Així, el 85% de les principals empreses nord-americanes que cotitzen en borsa, com Microsoft, Apple o Google, entre d'altres, van operar amb filials situades a paradisos fiscals, amb un total de quasi 3.000 societats deslocalitzades inscrites en aquest tipus de jurisdiccions. També en l'àmbit espanyol, el 95% de les companyies que formen l'IBEX 35, els bancs entre aquestes, disposen de societats mercantils en aquests països, amb una xifra que augmenta geomètricament i que impedeix que el Banc d'Espanya controli i supervisi les operacions financeres que es fan des d'aquí. Això constitueix una clara banca a l'ombra o shadow banking, i es tracta, en molts casos o en quasi tot ells, de ficcions jurídiques que computen operacions realitzades fora del territori on estan domiciliades, i que permeten una total llibertat d'acció per la circulació electrònica d'una part important dels fluxos financers internacionals.

A més, cal afegir que la major part de les empreses privades propietàries de les dues principals agències de qualificació de riscos financers, Standard & Poor's i Moody's, tenen els seus domicilis legals a Delaware, a les illes Verges britàniques i a altres territoris amb empreses deslocalitzades. D'aquesta manera s'amaga la identitat dels veritables propietaris, fet que facilita la seva manipulació i manca d'independència del crèdit internacional. Actuen, doncs, com poderosos lobbies financers, que pressionen els governs i les institucions.

Actualment, el marc financer internacional, malgrat el que es predica de cara al public, afavoreix aquesta opacitat. Així, l'article 63 del Tractat de la Unió Europea prohibeix taxativament als estats membres qualsevol restricció als moviments de capitals, dins i fora de la UE. És a dir: qualsevol territori de qualsevol continent amb menors o nuls impostos pot captar capital, sobretot capital financer.

El G-20 a Londres va anunciar públicament el final del secret bancari. Però, realment, les accions no estan a l'alçada de les paraules, i s'avala l'abandonament, per part de l'OCDE, del projecte per acabar amb l'opacitat dels paradisos fiscals i per crear un espai jurídic global, més enllà dels convenis bilaterals entre països, per a l'intercanvi d'informació fiscal. Només així s'explica com pot ser que, des de la reunió del G-20 a Londres, l'any 2009, les fortunes estrangeres gestionades a Suïssa hagin augmentat un 14%, fins a situar-se en la xifra de quasi 2 bilions d'euros, quantitat suficient per pagar el deute públic espanyol dues vegades.

En poques paraules: mentre les persones normals som sotmeses a fortes pressions d'austeritat, reguladores i, fins i tot, persecutòries, en cadascun dels nostres estats, aquests mateixos estats permeten i fomenten que els més poderosos, els que tenen capacitat per establir oficines de negoci en paradisos fiscals, campin per on vulguin, fora de qualsevol regulació. D'aquesta manera, mitjançant la més absoluta legalitat i amb la cobertura de la més injusta i perversa opacitat, es converteixen en part de la gran estructura internacional, que permet que les grans fortunes procedents de les accions més il·legals possible, procedents de la droga, procedents de l'evasió fiscal, procedent de crims, procedents de les dictadures, procedents de la fam i de la desgràcia, procedents de la delinqüència, es transformin en diner blanc i disponible, puguin tornar a entrar al mercat financer sense cap problema i es perpetuï el mecanisme perquè els delinqüents continuïn delinquint.

Es calcula que fins a un total de 40 bilions de dòlars (parlem, doncs, de xifres amb dotze zeros a la dreta) estan dipositats dins dels paradisos fiscals, exemptes d'impostos. Aquesta xifra seria suficient per acabar la crisi mundial diverses vegades. Però ben al contrari: el que no es diu és que aquests diners són part de la causa d'aquesta crisi. Així, el negoci descontrolat de convertir en títols borsaris els préstecs hipotecaris d'alt risc, sense garanties als Estats Units, consistia a treure'ls del balanç de l'entitat financera i a traslladar-los a una societat instrumental, generalment registrada en un paradís fiscal.

Amb aquest sistema d'atomització mundial del risc, aquest es traslladava del banc a aquesta entitat virtual i, des d'aquesta, als compradors dels títols emesos, com van ser molts bancs europeus, per a l'obtenció de liquiditat dedicada a l'especulació financera, mitjançant els derivats financers, amb una xifra superior als 600 bilions de dòlars.

Aquest model de negoci financer opac, que passava pels paradisos fiscals, quedava fora del control dels bancs centrals i permetia l'endeutament desmesurat dels bancs matrius i dels grans fons especulatius domiciliats a paradisos fiscals. Els derivats, per aclarir aquest terme breument, no són valors borsaris que suposen drets sobre el benefici o sobre el patrimoni d'una empresa, sinó que són negocis volàtils, consistents en la compravenda de contractes d'apostes sobre moviments futurs de les cotitzacions d'actius financers o físics. És a dir, són pura especulació i constitueix el gran volum de negoci que es mou en l'anomenat mercat global.

Els lobbies financers defensen els paradisos fiscals. La defensa dels interessos dels grans bancs i de les grans firmes financeres inclou la defensa de tots els mecanismes que fan possible aquest “sidral” financer mundial, que inclou els paradisos fiscals.

Així, l'Institut de Finances Internacionals, que és el major lobby mundial dels grans bancs, està presidit actualment pel banc HSBC, banc al qual s'acusa, als EUA, d'haver contribuït al rentat de diners procedents del narcotràfic mexicà, mitjançant la seva xarxa de filials en paradisos fiscals. La GFMA (Global Financial Markets Association) és un altre lobby bancari, que es caracteritza per la seva oposició a qualsevol regulació de l'especulació financera amb les matèries primeres, així com per la defensa dels paradisos fiscals i per l'opacitat financera enmascararada amb arguments financers pretesament tècnics. Però, algú imagina la manca de regulació en altres facetes de la nostra vida quotidiana? Llavors, com és que permeten la manca de regulació financera que existeix?

Inestabilitat financera, crisi, blanqueig de diners, saqueig, augment de la desigualtat, pobresa, especulació... són alguns dels aspectes que comporta la situació actual del paradisos fiscals. Els ciutadans han de tenir consciència que l'economia submergida d'una família, que moltes vegades és una forma de subsistència, està perseguida per la llei, mentre que les grans fortunes i ocultacions que es mouen en els paradisos fiscals gaudeixen de total impunitat. Ens han volgut fer creure que és un tema molt difícil de solucionar, però, tècnicament, no és el cas: es tracta únicament d'un problema de voluntat, d'un problema d'interessos.

La llibertat dels diners està per sobre de la llibertat de les persones, i aquesta és una manera equivocada d'entendre i fer economia.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

escacssiria

La Primavera Àrab és el nom que reben un seguit d’aixecaments populars que van tenir lloc en alguns països àrabs l’any 2010 i que es van iniciar a Tunísia. En aquest país i a Egipte, aquests moviments van significar el derrocament dels seus governants al cap de poques setmanes d’haver-se iniciat. A Líbia i a Síria, els governs van respondre violentament a aquests aixecaments i es van negar a abandonar el poder, fet que va portar part de la població a armar-se i a iniciar guerres civils. A Líbia, el cap de govern, Moammar al-Gaddafi, va ser executat pels rebels. A Síria el conflicte encara dura. La guerra civil entre les forces lleials al president del país, Bashar al-Assad, i els rebels sembla que està estancada.

Però parlem de Síria amb més detall. Síria s’ha convertit, en aparença, en un autèntic camp de batalla, però realment és un tauler d’escacs de primera magnitud, on, igual que en aquest joc mil·lenari, no hi ha ni bons ni dolents, només hi ha fitxes blanques i fitxes negres.

A més, es tracta d’uns escacs a diverses bandes, ja que els interessos polítics i econòmics de cadascuna de les fitxes del mateix color són molt més complexos. A primer cop d’ull, sembla que existeixin dos blocs internacionals: per una banda Rússia, l’Iran, la Xina i el govern sirià i, per l’altra, els Estats Units, França, el Regne Unit, l’Aràbia Saudita i Qatar. Però en aquests dos blocs hi ha fortes divergències, perquè hi ha diferents objectius.

Síria es troba ubicada geogràficament en un lloc estratègic. Limita amb Turquia pel nord, amb l’Iraq per l’est, amb Jordània i Palestina pel sud i amb el Líban i el mar Mediterrani per l’oest. Aquesta situació fa que sigui un país amb una influència clau a la zona, i aquest fet augmenta si tenim en compte l’abundància de recursos naturals que té Síria. L’activitat principal del país és el petroli, que genera més de 3/4 parts dels ingressos amb les exportacions. Tot i això, es tracta d’un país productor, en comparació amb països veïns. Així, Síria produeix 180 mil barrils de petroli per dia, respecte dels 89 milions de barrils diaris que representen la producció mundial.

A més, és un país ric en gas, en fosfats i en sal. En el gas radica una de les principals causes per les quals s’ha internacionalitzat el conflicte, a causa de la competència entre productors de gas per ser proveïdors d’un gran mercat d’aquest recurs energètic, com és la Unió Europea, malgrat la crisi actual, ja que Síria s’ha de convertir en un dels principals nodes de transport d’aquest recurs.

Per una banda, l’Iran té interès a potenciar la construcció d’un gasoducte que passi per l’Iran, per l’Iraq i per Síria, amb ramificació al Líban, i que, des d’aquí, creui el Mediterrani per transportar el gas iranià des dels seus jaciments. Això s’ha potenciat a causa dels importants descobriments de gran quantitat de gas a la població siriana de Homs, una de les zones de Síria on els enfrontaments han estat més forts.

Per una altra banda, Qatar i l’Aràbia Saudita tenen interès a fer un altre gasoducte que transporti el seu gas per Qatar, per l’Aràbia Saudita, per Síria i per Turquia.

Per tal d’aconseguir el seu objectiu, l’Iran necessita conservar el suport del govern sirià. Qatar, en canvi, necessita enderrocar-ne el règim, igual que els altres dos països implicats en aquest projecte, ja que si no fos així en quedarien fora.

Aquesta situació s’ha complicat perquè Xipre i Israel han descobert reserves molt importants de gas a les seves aigües territorials i, segons els experts, això només és el començament del descobriment de jaciments de gas a tota la conca del Mediterrani oriental.

Darrere d’aquests països per on passen els gasoductes i dels seus propis interessos, hi ha els interessos de les superpotències mundials. Així, els Estats Units, s’alineen amb la tendència de donar suport als seus “amics” i socis a la zona, com són l’Aràbia Saudita i Qatar. A més, donen preponderància a Turquia, que amb la participació en aquest projecte es convertiria en la principal potència econòmica d’Orient Mitjà. Això fa que aquest país cada vegada sigui més dependent de les decisions dels Estats Units, i més encara si pot aprofitar el debilitament de l’Iran dins de la zona geogràfica per incrementar la seva influència i evitar la creació d’un Estat kurd fora del seu territori que pugui esdevenir un futur rival.

Per una altra banda, hi ha Rússia i la Xina. Ambdós països volen retallar el poder d’influència dels Estats Units prop de les seves fronteres. Rússia és el principal subministrador de gas a Europa, té la participació i el suport econòmic d’Alemanya i, fins ara, ha mantingut aquesta hegemonia per sobre dels interessos i dels projectes americans. Ha ofert millors preus i ha establert unes aliances estratègiques més eficients a l’Orient Mitjà. La Xina té acords econòmics amb Rússia, participa econòmicament en l’ampliació dels seus gasoductes i, a partir d’aquests, contempla l’abastiment cap al mercat interior xinès.

Aquí es barregen economia i religió, ja que el projecte del gasoducte Iran-Iraq-Síria suposaria beneficis per als països d’orientació xiïta. L’Iran i l’Iraq són dos països amb majoria xiïta. A Síria, malgrat que hi ha una majoria sunnita que representa més del 70% de la població, el poder —i sobretot el poder militar— el tenen els xiïtes, i més concretament una branca d’aquests, els alauites, a la qual pertany el president al-Assad.

Per tant, també existeix el perill que al conflicte existent s’afegeixi un conflicte sectari, que afectaria principalment la població civil i desestabilitzaria, encara més, la regió. La divisió històrica de l’Islam és utilitzada segons les conveniències per cadascun dels dos blocs internacionals, que busquen dividir i provocar lluites internes en favor dels seus interessos. Els beneficiaris de l’altre gasoducte, el que va de Qatar a Turquia, són sunnites, concretament del corrent religiós conegut com a wahhabisme, que suposa la branca majoritària del sunnisme.

Ara bé, sembla que l’aspecte religiós és més aviat una eina que un objectiu, fet que ens mostra clarament, i una vegada més, que l’objectiu és econòmic. O és que algú creu que si Síria no tingués gas o petroli, hi hauria aquest sarau organitzat?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493