draguiEuropa és o no és. Europa serà o no serà.

El Banc Central Europeu (BCE), amb el seu president Mario Draghi al capdavant, ha anunciat mesures monetàries expansives excepcionals aquesta setmana, el que en anglès es coneix com Quantitative easing (QE): la injecció de 60 mil milions d'euros mensuals a l'economia europea des de març del 2015 fins a desembre del 2016, una xifra total que superarà el bil·lió d'euros. Es tracta d'una operació de producció de diners per comprar actius, per comprar deute públic al mercat secundari, el de compravenda de bons, en el que el deute grec queda al marge, i en una quantitat equivalent al capital proporcional de cada país en el balanç del BCE. Hi hauran limitacions, cada banc central comprarà deute en el seu país i tindrà el 80% del risc d'impagament, mentre que el BCE mutualitzarà el 20% restant (risk sharing). D'aquesta manera es dilueixen els temors dels països més rics de la zona euro.

Aquestes mesures tindran els efectes que esperem? Estem parlant de molts milions que es posen en circulació, com ha fet els Estats Units. Tindran els mateixos efectes positius?

És una mesura positiva i necessària, sens dubte, però serà insuficient i el seu impacte, limitat. Hem de pensar que aquests tipus de mesures d'injecció massiva de capital es basen en tres factors que possibiliten la seva eficàcia. Dels tres factors, dos ja hi eren abans d'establir les noves mesures. El primer factor està en el coneixement que un gran banc central està darrera, el BCE ja fa temps que està darrera mesures motivadores, per tant, l'efecte d'aquest factor queda diluït ara. El segon factor està en la baixada del tipus d'interès amb l'objectiu d'incentivar la inversió, però abans d'aquestes mesures, el tipus d'interès ja era extremadament baix, a nivells històrics, cosa que impedeix que l'acció feta tingui un efecte similar al succeït als Estats Units, per exemple. El tercer gran factor que impliquen les noves mesures és una pressió de l'euro a continuar baixant, de forma que augmenti la competitivitat de les exportacions a la zona euro. Aquest si que és un factor que tindrà el seu impacte per ser nou i continua exercint una pressió baixista de la moneda que no es produïa des de feia 11 anys. En resum, dos dels tres factors ja han tingut els efectes que havien de tenir i el tercer per si sol sembla poc, en la línia de l’obra de Shakespeare “molt soroll per no res” o l’equivalent castellà “mucho ruido y pocas nueces”.

En definitiva, el que fa el BCE és crear una nova bombolla, financera, per intentar acabar amb la crisi. Per aquest motiu i de forma simultània a aquesta injecció de diners, el BCE diu que els països han de fer reformes estructurals pel seu aprofitament, han de canviar la seva política econòmica. El BCE compra temps, temps que permeti als països construir l'Europa com a mercat.

Hi ha un axioma a la ciència econòmica que diu que mai posis diner bo sobre diner dolent, o tot el diner acabarà sent dolent...el mateix que el cas de les pomes podrides. L'objectiu doncs, no és que els diners s'utilitzin per tapar els descomunals forats negres dels bancs o dels governs, com ha passat fins ara, la finalitat ha de ser que aquests diners arribin a l'economia per activar-la, per evitar continuar amb la situació d'estancament actual de l'economia, per fugir de la deflació. Però què passarà ara de diferent per què no passi el mateix si tornem a utilitzar el mateix canal? Doncs no sembla que hi hagi res de nou i si les coses es fan igual, els resultats seran els mateixos.

Fins ara les mesures aplicades han sigut insuficients, fet que ens porta a dubtar si aquesta vegada les mesures monetàries seran realment eficients o no ho seran. En aquest cas, si la compra del deute no és efectiva, la darrera oportunitat monetària s'haurà cremat, el darrer cartutx del BCE s'haurà gastat, haurà sigut un fracàs molt important per Europa, caldrà plantejar-se que a més d'un problema monetari, el que té realment Europa és un problema polític.

Els diners hi són, els posa el BCE. Però Europa és avui un mercat incapacitat d'actuar com a tal, es tracta de 28 mercats diferents, on cadascú va a la seva. Si una empresa, emprenedor o empresari té un projecte i vol desenvolupar-lo al mercat europeu haurà de demanar 28 permisos d'implantació, haurà de portar 28 comptabilitats, haurà de tenir 28 assessors fiscals i laborals, haurà de negociar amb 28 companyies telefòniques el seu rooming, i de totes formes el crucificaran a tarifes i recàrrecs. El problema és que les mesures estructurals que es demanen condueixen a què Europa tendeixi i acabi comportant-se com un mercat, però no és així, Europa ara està lluny de ser una solució, és més aviat un problema, la suma de 28 problemes diferents.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

joctrons  Els Stark, els Lannister, els Baratheon, els Targaryen, els Tyrell, els Martell, els Arryn, els Tully, els Greyjoy. Molts veuen a Joc de Trons com una història de ficció èpica entre unes poderoses famílies i faccions que dominen els antics set regnes independents de Ponent i que mitjançant les intrigues i la realització d'aliances intenten aconseguir el poder polític. Jo veig la descripció de diferents sistemes econòmics que lluiten conceptualment entre si per imposar-se sobre els altres i poder subsistir convertint-los en caníbals. A Joc de trons, una visió econòmica de la realitat dins del seu món de ficció, sens dubte caricaturitzada, se'ns representa davant dels nostres ulls, encara que amb una certa confusió.

Ponent, la principal ubicació de la fantasia de Joc de Trons, té moltes similituds fotogèniques amb la part occidental d'Europa a l'Edat Mitjana. Es tracta d'una posta en escena que mostra una societat plena d'armadures i espases, feudal, composta per a diferents grans senyors disposats en estructura piramidal, que comparteixen un continent altament poblat. La confrontació entre las dues famílies principals, rivals irreconciliables, evoca la guerra civil pel tro d'Anglaterra i que va començar l'any 1455, entre la casa Lancaster (Lannister) i la casa Stark (York), anomenada la guerra de les Dues Roses, ja que les dues cases tenien una rosa dins del seu distintiu. La capital és Desembarcament del Rei, on està el monarca, senyor de senyors, però amb seqüeles psíquiques derivades dels inconvenients genètics de una monarquia hereditària, com era el cas del Rei Boig i del Rei Joffrey, dos tarats mentals... això en algunes nacions europees encara està d'actualitat.

Aquesta escenificació però, no té una relació amb l'Edat Mitjana europea a nivell dels sistemes econòmics que es descriuen sinó més aviat amb l'Edat Moderna, és a dir, l'interval històric que va des de la conquesta d'Amèrica (alguns barruts encara diuen descobriment) fins a la Revolució francesa i l'americana, al segle XVIII. Ens trobem amb comerciants urbans que solquen el Mar Angosto per transportar vi, cereals i altres productes bàsicsa les ciutats lliures de l'est. També ens trobem sistemes esclavistes d'escala gegantina, grups dominats del continent d'Essos ataquen el sud del continent i els conqueridors obliguen als habitants a treballar com esclaus miners, agricultors o servents domèstics.

A les terres de Ponent conflueixen diferents estructures econòmiques. A les terres de la corona es mesclen el sistema privat i el públic. La forma de vida principal del sector privat és el port, el de major tràfic del regne, i en menys mesura la indústria representada per l'orfebreria, la indústria naval i molt poc la química/alquímia. És una àrea centralista que es manifesta per l'alt nombre de funcionaris de l'administració central com qualsevol capital passada i futura, i que compon el sector públic. Al Nord és una estructura eminentment rural que viu de la llana i de la indústria d'armes. A la vall d'Arryn, a la zona central-est, els productes agrícoles són els més importants com el blat, el blat de moro, la civada i algunes fruites. A les terres dels rius, a la part central, els pescadors, el transport fluvial i el comerç al major que es ven als mercaders principals representen l'activitat bàsica. A les illes del Ferro, més a l'oest, viuen de la riquesa de les mines de ferro, plom i estany, encara que la seva mentalitat guerrera i militar els porta a menysprear el comerç, ho reflexa el seu lema “nosaltres no sembrem”, descripció molt adequada i aplicable avui en dia a societats més militaritzades que altres i recullen els fruïts dels que altres sembren...no sé per què em recorda Catalunya l'any 1714 i l'any 2014. Les mines d'or i de plata en gran quantitat fan d'Occident, les terres dels Lannister, les més riques de l'Estat. A Dorne, el territori del Sud, és on es comercialitzarà amb els productes més exòtics i exuberants, disposa d'un port des d'on parteix molt tràfic. Els salvatges, que viuen més enllà del mur, no tenen cap autoritat política centralitzada, són anàrquics i s'autodefineixen com un poble lliure, encara que com estan obligats a viure dins d'un territori sense recursos, no assoleixen cap tipus de desenvolupament econòmic.

A Essos hi han les economies més desenvolupades, a les diferents ciutats-lliures-estat els habitants són poliglotes com mostra del seu cosmopilitanisme, hi ha nombrosos i grans palaus, temples i torres, aquí es comercia amb tapissos, estores, vins i especies, se'ns els presenta comdragon dany una espècie mesclada entre el que van ser els fenicis i els habitants de la Lliga hanseàtica del mar Bàltic. La ciutat més antiga és Volantis, també era la més gran però va perdre la seva riquesa i va quebrar al intentar conquerir militarment les altres ciutats lliures, només va tornar a la prosperitat quan es van reprendre les activitats comercials pacífiques i es va renunciar a les aspiracions militars. A Qarth, a l'est d'Essos funcionen les estructures gremials i el comerç internacional, desenvolupen el mercat de les drogues/medicines i estidien els secrets del cos humà. Funciona en moltes ciutats del Sud un regim esclavista com abans ja he comentat. Els bancs d'aquesta part són els que tenen una major reputació, sobretot el Banc del Ferro a Braavos, proporcionen ajuda financera a les famílies nobles del Set Regnes però avisen: “quan els prínceps no paguen al Banc de Ferro, apareixen nous prínceps del no res i els treuen els seus trons”, recordant certament al FMI actual, són, com sempre, els grans beneficiats de tot el que passa. En contraposició a aquesta cultura estan els dothrakis, aquest són nòmades, guerrers, no fabriquen i no comercien, com molt fan intercanvi de regals. No utilitzen els diners i en conseqüència no són capaços de desenvolupar bens de capital, es basen en els guanys distribuïts de les conquestes per sobreviure. Tenen un cert toc d'anti-sistema, amb les seves cabelleres al vent, i per aquest fet, la Daenerys Targaryen, la princesa exiliada ara convertida en reina d'algunes ciutats d'Essos, i que pertany a l'antiga família real que va ser però ja no és, els veu com la seva possibilitat de recuperar a Ponent el que va perdre el seu pare. Els Targaryen per cert, i sobretot la història d'Aegon I, el seu fundador, recorda i molt novament la història d'Anglaterra. A Joc de trons, l'Aegon un dels darrers hereus de Valyria, un imperi estranger, amb l'ajuda d'un exèrcit i sobretot de dracs es va llançar a conquerir els set regnes derrotant a Harren el Negre qui va morir en defensa del seu regne; a la realitat històrica, Guillem I el Conqueridor procedent de Normandia va invadir Anglaterra amb l'ajuda d'un poderós exèrcit i va derrotar al rei Harold II qui va morir a la batalla de Hastings, començant una nova dinastia...

Constantment apareixen reflexions i comentaris sobre les necessitats d'inversió i de finançament mitjançant préstecs i impostos, normal en una societat on l'ùnic mitjà d'emprenedoria és el comerç i la guerra. Recordem que al començament de la sèrie, el després decapitat Lord Ned Stark (que passa amb aquest actor que allà on surt sempre “palma” ben aviat), sempre ètic i auster, s'escandalitza al seu primer consell de gabinet quan s'entera que la corona deu una fortuna a la casa Lannister, el villans i ferotges rivals de la seva saga, als bancs i als diferents càrtels comercials de les ciutats lliures i a més li diuen que el Rei Baratheon ha ordenat realitzar un torneig de cavalleria en el seu honor que només suposarà més augment del deute. El Mestre de la Moneda, un equivalent a ministre d'Economia dels nostres temps i que és un personatge molt important a la sèrie, representat per l'inquietant Lord Baelish també conegut com Meñique, un pluriempleat que a més regenta un prostíbul (curiós), aquest somriu al veure la reacció de la nova Mà del Rei, ell és especialista en endeutar a la corona, que estant necessitada de recursos per les continuades guerres del regne, els hi aconsegueix préstecs de deute sobirana, i posteriorment inventa nous impostos perquè sigui el poble qui acabi pagant-ho tot. Sap de sobres que les arques reials fa molts anys que estan sense cap moneda. Amb aquesta estructura, el poble no estalvia, no evoluciona la seva economia i aquesta roman estancada des de fa molts i molts anys, com també està estancada la formació, l'economia del coneixement, que queda concentrat només en un grup de persones, una ordre d'estudiosos que formen The Citadel, que estan sempre al costat de la noblesa, i a la que pertanyen el mestre Luwin d'Invernàlia que custodiava a Bran i el gran mestre Pycelle de la cort a Desembarcament del Rei. Si la possibilitat de comprendre i desenvolupar idees, i fins i tot copiar-les, està només en uns pocs, com passava a l'Edat Mitjana on el coneixement i l'educació estava exclusivament en poder de l'Església, el desenvolupament tecnològic que ha de portar al desenvolupament econòmic serà més difícil, condemnant a Ponent a un llarg i lent període de foscor econòmica. El regne a més te imbricada la corrupció, com és corrupta més possibilitats tens de pujar graons socials, ho resumeix molt bé la frase de Davos Seaworth quan diu Quan un pirata es fa suficientment ric, fan d'ell un príncep”.

Ponent doncs està condemnat, té recursos naturals però sobretot els agrícoles han quedat molt limitats després de tants anys en guerra, és una societat ignorant, fortament endeutada amb bancs i un poder financer-Lannister que acaba contaminant el poder polític, amb un fort dèficit fiscal que no permet incentius d'aquest tipus a la població. Davant d'aquest panorama, segur que arriba l'hivern...

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

alemania-campeonAlemanya 1 – Argentina 0.

El Mundial de futbol s'ha acabat. Alemanya és la selecció campiona del món. El millor equip de la competició novament guanya. Bona primera part de Leo Messi, que ha sigut considerat el millor jugador del campionat, potser injustament, però que malgrat no haver pogut conquerir cap Copa Mundial és el millor jugador de tots els temps, encara que sempre tindrà detractors, sobretot brasilers, algun hipster argentí i, per suposat, els “reialmadrilenys”.

Des de fa unes setmanes, milions de persones de cents de països han vist, seguit i s'han emocionat amb un dels esdeveniments més mediàtics de l'actualitat: el Campionat Mundial de Futbol, celebrat a Brasil. El futbol és, a més d'un fenomen esportiu, un fenomen social. Així, a l'Estat espanyol, el diari més llegit és un diari esportiu, els programes més vistos de la història compten sempre amb partits de futbol entre ells, els museus del Barça i del Reial Madrid són els més vistos pels turistes a les seves ciutats, inclús alguns estudis posen de manifest la incidència dels resultats esportius amb l'estat d'ànim dels aficionats i, com a conseqüència, en la seva productivitat laboral. És un fenomen polític, així ha sigut utilitzat per líders d'alguns països per convertir els èxits del futbol en èxits propis o del país, així com també ha sigut utilitzat com a trampolí per alguns personatges per accedir al protagonisme polític. És un fenomen pedagògic que exigeix posar en pràctica determinats valors com el treball en equip, la solidaritat, la generositat i la disciplina.

En aquest article parlarem del futbol com a fenomen econòmic, de futbol i economia. Si fos un Estat, el futbol seria la 20ena economia del món, si considerem la llista del Banc Mundial, amb un PIB de 500 milions de dòlars, per davant de països com Aràbia Saudí, Noruega, Iran, Belgica, Àustria i Argentina, entre altres. Està conformat per la cinquena major població del planeta, un total de 240 milions de jugadors repartits en 1,5 milions d'equips afiliats directament o indirectament a l'organisme de la FIFA. Realment, el futbol representa una de les grans activitats econòmiques del món modern, mou molts diners, aquest esport és molt important com a agent econòmic de primera magnitud, igual que ho és el Mundial, que es realitza cada quatre anys.

En el mundial de futbol, no només competeixen dins del terreny de joc les 32 seleccions nacionals que han arribat a la fase final, també ho fan les empreses. El cas més clar és el de les marques de roba esportiva que han realitzat importants inversions en aquest Mundial. La marca Adidas, malgrat no ser la que més equips vesteix, que és Nike, ha sigut la gran beneficiada, ja que equipa a les dues seleccions finalistes, a més de subministrar les pilotes al campionat, les ja famoses Brazuca. Hi ha altres casos en els quals la celebració del mundial de futbol coincideix en un augment substancial de les vendes de forma directe. En aquest període, augmenta el nivell de competència entre les principals marques del mercat corresponent, com són les diferents marques de televisors derivat de l'augment de teleespectadors que adquireixen un nou aparell abans o durant la disputa d'aquesta competició. Altres casos d'augment de vendes seria el de les begudes alcohòliques i no alcohòliques, i de menjar tipus snacks com serien els fruits secs.

Una lliga de futbol professional és un càrtel legal, un grup d'agents que s'agrupen, es reuneixen i es coordinen per vendre un mateix producte. A Espanya, aquest càrtel de 42 empreses/equips que el composen, i que tenen un pressupost de ingressos de 2.117 milions d'euros i despeses per 1.947 milions d'euros, representa el 1,7% del PIB, un total de 85.000 llocs de treball directes i indirectes, el veuen 14 milions d'espectadors al camp de futbol per temporada i 174 milions més per televisió. Fora del càrtel professional, la Real Federación Española de Fútbol organitza cada setmana uns 30.000 partits oficials entre equips federats de diferents categories i territoris, que agrupen aproximadament 780.000 fitxes federatives de jugadors, un autèntic negoci.

És una simplificació dir doncs que el futbol és una activitat on 22 persones corren darrere una pilota, és una activitat molt més complexa que mou una indústria molt poderosa i que és necessari que s'analitzi des d'una òptica econòmica. El futbol és un esport de base convertit doncs en un espectacle, una activitat que proveeix entreteniment a una sèrie de persones. Hi ha doncs una oferta, proporcionada pels jugadors de futbol i canalitzada pels equips i seleccions respectives que aporten el servei o producte, i una demanda que són els aficionats i que paguen una contraprestació per veure el partit. Però aquest esquema bàsic es torna cada vegada més complex quan es van afegint elements com són els mitjans de comunicació que actuen d'intermediaris entre els equips i el públic, de forma que aquests mitjans permeten als equips poder accedir a cobrir una major demanda, de la qual seria possible si només es considerés la que pot cabre en els estadis. D'aquesta forma, els mitjans paguen als equips per transmetre els seus partits a un major mercat i obtenen ingressos per la venda directa d'aquestes transmissions o per la indirecta de venda de publicitat dins de les transmissions. Actualment, els ingressos per drets de transmissió ha desplaçat als ingressos per taquillatge com a principal font d'ingressos dels equips. La conseqüència és que els equips que tenen la capacitat d'oferir un millor servei, és a dir, un millor futbol, són els que poden vendre el seu producte a un preu més alt. Altres elements que s'afegeixen a l'esquema bàsic, i a part dels mitjans, serien l'Estat que actua com a regulador, les marques esportives que són indústria derivada i el sector financer que proveeix els fons. La complexitat d'aquestes relacions podrien utilitzar-se per explicar les relacions entre agents en una economia de mercat en un curs d'introducció a l'economia.

Menció a part mereix l'apartat del preu dels jugadors. Tothom accepta que en la indústria del cinema un actor pugui guanyar una quantitat estratosfèrica de diners per fer una pel·lícula amb l'expectativa que la seva sola presència representarà un èxit de taquillatge, mentre no es porta gens bé que es pagui una fortuna per una estrella de futbol. Doncs és el mateix, el futbol esport convertit, com és, en una indústria de l'espectacle, precisa de protagonistes amb una cotització suficient que puguin atraure la demanda a comprar el seu producte enfront d'altres, i aconseguir augmentar el volum via ingressos. El problema ve donat quan els equips han estirat més el braç que la màniga, han pagat per sobre d'expectatives, que els ha fet incórrer en un endeutament excessiu, ja no per contractar primeres estrelles o protagonistes de primera línia, sinó per a contractar a secundaris o a actors dolents, i que els ha portat a la situació d'insolvència financera, alimentant novament un concepte econòmic, el de bombolla, i ja sabem el que succeïx quan les bombolles econòmiques esclaten, no?

La relació entre futbol i economia és estreta i sempre que està l'economia pel mig, una sana i sabia ciència per cert, apareixen les forces del mal derivades de la part més fosca i profunda dels humans en forma de corrupció, compra de seus i de partits, un problema que pot fer molt de mal i fins i tot carregar-se l'esport. Salvar-ho dins del terreny de joc és fàcil, la introducció de noves tecnologies i l'eliminació de la influència dels humans en les decisions importants del joc, impediran que aquestes parts sinistres s'imposin al fair play i suposaran una neteja de la competició professional que afavorirà l'espectacle que es demanda. Un altre cosa és el que succeïx fora del terreny de joc, els interessos derivats de la corrupció d'uns quants que han fet que en el mundial de Brasil s'hagi fet una sobredimensió de costos. Els estadis d'Alemanya van costar 1500 milions d'euros, els de Sud-àfrica en van costar 1000 i a Brasil, el cost total ha sigut de 2500 milions d'euros. Inversions innecessàries com la construcció de l'estadi de Manaos per 40.000 espectadors, que ha costat 286 milions de dòlars i que es capaç de cobrir 10 vegades la demanda actual, o el de Brasilia amb capacitat per 70.000 espectadors a una ciutat on no existeix equip de futbol de primera ni de segona divisió. S'ha gastat més del pressupost i sembla que s'ha gastat malament. Transmeten una imatge de país d'obres inacabades i d'improvisació, que possiblement afectarà el país de forma negativa.

El futbol doncs no és només esport, no és només espectacle, no és només economia, és molt més. Com deia Bill Sankly, un mític entrenador del Liverpool: "el futbol no és qüestió de vida o mort, és molt més”.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

AP1Després de les primaveres àrabs, i quan encara hi ha conflictes oberts, primer a Síria, després a Ucraïna, ara entra en escena Iraq, novament Iraq. Ja torna a estar complicat al Mig Orient. Una cop les tropes nord-americanes s'havien retirat del país, grups radicals sunnites, sota el nom d'ISIS “Estat Islàmic d'Iraq i Síria”, amb armament molt sofisticat, intenten controlar les zones petrolíferes situades al nord-oest de l'Iraq, enfront de l'actual govern xiïta d'Al Maliki. Ens trobem davant del conflicte històric religiós entre sunnites i xiïtes, una escissió que procedeix dels temps de l'Edat Mitjana entre els musulmans, que s'inicia des del dia següent de la mort del profeta Mahoma, un conflicte que avui és de tipus predominantment econòmic, comercial i polític, però que encara utilitza el pretexte de la religió com a font de reclutament, bandera de mobilització i com a justificació per qualsevol tipus d'actuacions.

L'ISIS és una criatura d'Al-Qaeda, repudiat després per aquesta organització, degut als seus mètodes brutals d'assassinat i tortures, originari del conflicte generat per la invasió nord-americana de l'Iraq. Va aparèixer i es va expandir amb força a la guerra civil de Siria, amb el recolzament de les petromonarquies d'Aràbia Saudí i Qatar, així com també de Turquia, per lluitar contra Al Assad. D'ideologia ultraconservadora o jihadista, creuen que per la via de les armes és possible proclamar una república islàmica, un califat basat en el respecte estricte de la Llei alcorànica o sharia.

Crida l'atenció la facilitat en la que ISIS s'ha apoderat de ciutats i regions senceres de l'Iraq, cosa que fa qüestionar el suport dels ciutadans a les àrees invadides, així com la fortalesa i competència de l'exèrcit iraquí, entrenat per especialistes militars dels Estats Units. Aquest fet mostra la debilitat del règim iraquià. És un risc per Iraq i per la seguretat regional, podent-se exportar la violència a altres països veïns. Els territoris ocupats poden convertir-se en bases per radicals jihadistes des d'on es pot operar a altres zones no gaire llunyanes.

Iraq és un país artificial, una aberració territorial fruit del repartiment colonial britànic i francès, on xiïtes (el 60% de la població), sunnites (el 35%) i kurds van ser forçats a conviure junts i a formar part d'una nació que no sentien com a seva. Amb l'arribada de Sadam Hussein, els sunnites arriben al poder i comencen a perseguir a les majories xiïtes. Després de la seva mort, els xiïtes aconsegueixen el poder, però lluny de calmar les tensions, l'estil autoritari d'al-Maliki margina els ministres sunnites i facilita que les forces armades assumeixin el control del país i puguin exercir una certa repressió a les minories sunnites i kurdes.

En el món musulmà apareixen dos grans blocs, el sunnita i el xiïta, que tenen la seva representació en dos Estats històricament antagonistes i que amapiraq la vegada són les principals potencies econòmiques de l'àrea. Arabia Saudí, de població àrab, representa el país suní per excel·lència amb el 90% de la població d'aquesta facció religiosa. Disposa de les segones reserves més grans de petroli del món, de les sextes de gas i és el país més gran del Mig Orient. Per altre costat està l'Iran, perses, xiïta en el 95% de la seva població, representa el segon país més gran de la zona, disposa de les terceres reserves més grans de petroli i de les primeres en gas. Es tracta doncs d'un conflicte religiós, sí, però també d'un conflicte econòmic entre dos nacions enemigues i receloses l'una amb l'altre, de difícil reconciliació, ja que els dos gegants de l'energia a l'Orient Mitjà competeixen i lluiten pel lideratge en interessos molt similars, de forma que el mal per un repercuteix en positiu per l'altre i viceversa. La confrontació no sembla doncs religiosa, no es un tema entre ni sunnites ni xiïtes, és un tema de poder.

Així, i des de fa generacions, el que recolza un d'ells, l'altre va en contra. Quan la Guerra Iraq-Iran, Arabia donava suport a Iraq. En el conflicte sirià, Iran patrocina financerament el règim del president sirià al- Assad, mentre que Arabia ho fa amb les forces opositores. El Iemen és un país en permanent conflicte entre xiïtes i sunnites, on les tribus xiïtes recolzades per Iran van acabar per expulsar el govern que tenien el suport de combatents saudís. Un cop derrocat el govern, Al-Qaeda va declarar la guerra santa a les tribus xiïtes. A Bahrein, on existeix una monarquia absolutista aliada amb els saudites, van començar revoltes l'any 2011 monopolitzades per associacions xiïtes, que van portar al règim oficial a culpabilitzar a Iran d'intentar desestabilitzar el país. A Egipte, Arabia Saudita ha pres clarament part contra els germans Musulmans. Al Líban, el govern està altament influenciat per Hezbollah, de confessió xiïta i recolzat directament per Iran.

Ara, a l'Iraq, es repeteix la situació de conflicte entre els mons àrab i persa. Aràbia Saudita dóna suport a les milícies sanguinàries d'ISIS, ja que el rei Abdullah veu a al-Maliki com un govern titella al servei de l'Iran, i com una oportunitat per debilitar encara més a un règim aliat amb els enemics, donat que la resolució del conflicte sirià no és ni molt menys imminent. A més, l'Iraq és considerat el nexe d'unió d'aquests dos mons, ja que té una majoria xiïta, però ètnicament són àrabs, no perses. Sembla doncs que la guerra civil siriana estarà acompanyada d'una guerra civil iraquiana, encara que una confrontació directa dels blocs en aquest territori sembla descartada. Veurem on es posicionen aquesta vegada els Estats Units. De moment, han assegurat al govern iraquià que estan disposats a prestar l'assistència necessària amb l'excepció de tornar a enviar tropes de combat a la zona.

Sunnites versus Xiïtes ... Àrabs versus perses ... Estats Units versus Rússia ... Religió versus Economia ... què s'està jugant a Orient Mitjà?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

prosti  Setmana amb força suc aquesta. Mentre encara no s'han apagat els ressons polítics de les abdicacions del Rei d'Espanya i del Navarro de Catalunya, així com la quasiabdicació, amb el característic “ara me'n vaig i ara em quedo” d'en Duran I anomenat “l'indecís” per uns i “l'apoltronat” per altres, va la Roja, l'orgull nacional,i perd per pallissa amb la taronja mecànica d'en Van Gaal, l'home del “siempre negatifo, nunca positivo”, bé, aquesta vegada no tot és negatiu, ja que la derrota ens apropa més als ciutadans de l'estat espanyol a estalviar-nos 720.000 euros per barba de cada jugador si repeteixen guanyar el Mundial.

I amb totes aquestes males notícies per l'Estat i ambient general de manca de confiança i semi depressiu, els catalans, com sempre, i com els hi agrada tocar allò que no sona en el moment més inoportú, han presentat mitjançant el conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, les balances fiscals relatives als comptes de l'any 2011 i que evidencien que Catalunya, una vegada més, va patir, segons el mètode de càlcul de flux de benefici, un dèficit fiscal de 15mil milions, una xifra que equival al 7,7% del PIB i representa que els ciutadans catalans van aportar un 19,2% dels ingressos de l'Estat i només van rebre el 14% de la despesa tota, un espoli pel nostre país amb lletres majúscules, ens ho mirem com ens ho mirem.

Però l'article d'avui no anirà ni de la Roja ni de les balances fiscals catalanes, si no d'una notícia que també ha sortit aquesta setmana, molt curiosa i de la que fa un temps que s'anava parlant, una notícia que ha passat un xic de cantó per l'opinió pública, però una notícia econòmica que considero és de gran transcendència analitzar, sobretot per la forta vessant ètica i dimensió moral de l'Economia com ciència social. L'INE, Instituto Nacional de Estadística, ha anunciat que incorporarà i presentarà, a partir del mes vinent d'Octubre, la seva estimació del PIB considerant un canvi metodològic de càlcul, incorporant en aquest certes activitats il·legals com són la prostitució i les drogues, tant la producció com el tràfic, com béns de consum domèstic no comercial. A partir de l'Octubre un augment en els dos primers aspectes de la famosa frase sexe, drogues i rock & roll, serà entès com un augment en la riquesa d'un Estat en lloc de com un problema fruit de la marginalitat i conseqüència de la misèria humana en tota la seva amplitud de definició.

Sabíem que el PIB, que mesura el conjunt de béns i serveis produïts per un país en un període de temps, no era l'indicador adequat per mesurar la riquesa com benestar. Sabíem que els mesuraments del PIB representaven un autèntic festival de comptabilitat creativa, però ara és traspassa importantment el límit, incorporant aquests peculiars béns i serveis, la prostitució, el contraban i les drogues, que més aviat produeixen malestar socialment parlant i considerar-los com una nova font de creixement econòmic pels Estats de la Unió Europea. L'esclavatge sexual humà, incloent-hi el maltractament, els segrestos i els enganys, i el tràfic de drogues que aniquila i degrada a part dels essers humans, no poden ser considerats dins d'un índex de mesura de benestar. Mèxic, Colòmbia, Itàlia i Afghanistàn no poden començar a escalar graons dins del rànquing d'activitats productives simplement per comptabilitzar el que destrueix i no el que construeix. Economia companys no és això. Com a economista de professió i per devoció, aquestes coses em rebelen.

No hi ha xifres exactes i segures a Espanya, donades les dificultats inherents a l'estimació d'aquest tipus d'activitats, però es calcula que el PIB augmentarà entre un 3% i un 4,5% en afegir-se un volum de l'ordre entre 30.000 i 45.000 milions d'euros anuals a l'Estat espanyol. Però quin sentit té incloure les drogues i la prostitució en el còmput del PIB?

Seria coherent que un cop aquestes activitats són reconegudes com a serveis o béns productius, comencessin a ser legalitzades o regulades, cosa de la qual sóc totalment partidari, però ho dubto. Amb aquest pas, possiblement es donaria un “cop mortal” per acabar amb el seu major problema que és el seu tràfic. La legalització o regulació acabaria o milloraria les conseqüències del tràfic d'essers humans i de substàncies drogadictives, la prohibició només comporta l'adulteració i el risc per les persones consumidores, dubto que incentivés el seu consum. El consum hi és, i n'està ple, consumeix qui vol, i qui no pot roba per fer-ho, iniciant nous problemes per la societat. Però clar, moltes economies incloent la dels Estats Units, tenen un alta dependència en el seu sosteniment del món del blanqueig de diners procedent d'activitats delictives i del tràfic d'aquestes en un món globalitzat, on podem afirmar que el narcotràfic està a tot arreu, a la Borsa, al deute públic, a les multinacionals i a la banca.

Em temo, que l'únic objectiu respon a la preocupació dels Estats de la UE per fer créixer certes estadístiques de forma que siguin més atractives decoca cara als inversionistes, i concretament en aquest cas augmentar el PIB incorporant noves magnituds criminals/il·legals, i que a part de les comentades inclouria apostes clandestines, contraban d'alcohol i tàbac, pirateria de software i compra de béns robats, entre altres. El missatge amb clau de normalitat que es vol donar és que els diners a la fí són diners independentment del seu origen, i si circula és millor comptabilitzar-ho a les xifres de les economies d'Europa. Sembla com si es donés a la gent de l'Estat espanyol, a la gent de la Unió Europea, dades que sumin, disfressin i emmascarin la realitat de què les coses no van bé, és Matrix com vàrem parlar amb un article anterior. D'aquesta manera i sense existir un augment real motivat per la recuperació econòmica de l'activitat productiva, ni per les reformes i retallades imposades per la troika, els resultats del PIB d'Octubre, tindran un doble efecte que millorarà els resultats estadístics:

- impactaran amb la xifra de la ràtio d'endeutament de l'Estat, un dels malsons del govern espanyol, que millorarà de forma immediata. El creixement del PIB reduirà doncs i automàticament el balanç de deute públic que es troba molt aprop del 100% del PIB.

- per altre costat, una xifra més alta del PIB, fa augmentar el marge de maniobra del govern espanyol, ja què la xifra de dèficit màxima obligada per la UE és amb relació al PIB, i al incrementar aquest disminueix el nivell de dèficit, sense haver fet res.

Comentar que aquesta consideració no es innovadora del països que han comunicat i confirmat la seva implantació, i que apart d'Espanya són Itàlia, el més beneficiat degut a ser líder en activitats delictives en el que les quatre màfies principals representen un negoci aproximat de 120mil milions d'euros, i el Regne Unit, altres Estats de la UE ja estan incorporant ara les activitats il·legals en el càlcul del seu PIB, són Àustria, Estònia, Eslovènia, Finlàndia, Noruega i el pioner Suècia, a qui l'economia il·legal l'hi suposa menys del 0,20%. Estats Units també ho aplica. A partir del 2016, tots els Estats de la UE estaran obligats a incorporar aquestes activitats al seu PIB.

Estem doncs optimistes al futur, penseu que no deixarem de ser rics en els pròxims temps, doncs l'Eurostat sembla disposat a incorporar qualsevol cosa al sac, així sempre serem a temps d'incorporar al nostre PIB els assassinats, les tortures, el robatori a les “iaies”, les violacions i els botís de guerra.

Tant criticar les festes del Bunga-Bunga de Berlusconi i al final estava contribuent de forma molt activar a pujar el PIB (Prostitució Il·legalitat Blanqueig) del seu país...Pobre home!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493