tippsecret  Els Estats Units i la Unió Europea fa mesos que estan treballant per crear major zona sense barreres del món, una àrea comercial de més de 800 milions de consumidors. Però sobta, és molt curiós la poca presència en premsa i mitjans de comunicació que està tenint un aspecte tan important com aquest, que tindrà un impacte molt alt a la vida dels ciutadans.

El TTIP, acrònim anglès procedent de les sigles de Transatlantic Trade and Investment Partnership, està envoltat de misteri, secretisme, opacitat i obscuritat, és TTIP SECRET, fins al punt que la Unió Europea ha decretat, en un fet sense precedents, que tots els documents relacionats amb les negociacions es considerin classificats i no siguin públics fins d'aquí a 30 anys. I ja se sap que quan una cosa no es coneix i t'agafa a contrapeu es fa difícil d'entendre, no és opinable, ni criticable, ni rectificable, simplement te la trobes servida a taula en forma de llei supranacional.

En principi, un acord comercial i d'inversions entre aquestes dues potències econòmiques només podria ser beneficiós per cadascuna de les parts, més de 200 mil milions de dòlars en total. Europa no pot expansionar-se cap a l'est de forma fàcil, com s'ha vist en el conflicte ucraïnès, existint una forta incompatibilitat entre dos sistemes d'unions duaneres, el de la UE i l'eurasiàtica liderada per Rússia. Els Estats Units també tenen dificultats expansives, tenen problemes de lideratge amb la Xina en la zona de l'Àsia-Pacífic, i les seves idees comercials panamericanes topen amb desacords polítics del món chavista. Sobre el paper, un accés més lliure al mercat nord-americà i europeu representa una oportunitat macroeconòmica de doble direcció, una oportunitat de creixement i de generar més ocupació derivada de l'activitat econòmica.

Però es generen dubtes. Les empreses americanes són normalment més competitives que les europees, i no ho són per casualitat, sinó perquè estan incloses en un determinat model de desenvolupament, amb els seus avantatges i desavantatges, molt diferent a l'europeu, menys solidari i proteccionista en general degut a la seva absència de tradicions reguladores. Per exemple, no podem oblidar que els Estats Units només han subscrit 2 dels 8 convenis fonamentals de la OIT (Organització Internacional del Treball). El TTIP donarà com a resultat un context legal supranacional, que malgrat hagi de ser ratificat pels estats membres, s'haurà de fer sense la possibilitat de fer esmenes per part dels diferents Estats. Un cop aprovat, ja disposa de jerarquia normativa, i estarà per sobre de les diferents constitucions estatals, les quals quedaran limitades. Les nacions perdran sobirania, hauran d'adaptar-se en les diferents matèries, siguin socials, laborals o mediambientals, entre d'altres.

Els dubtes creixen vista la manca de transparència en les negociacions i que porta a fer tot tipus d'especulacions. Si el ciutadà no sap res del que passa, el ciutadà queda adormit, no es planteja les coses, sinó els viu, no viu, i es creu tot el que li diuen, és víctima fàcil de la por. Les filtracions, sortides de wikileads, indiquen que el pes de les negociacions està suportat per les multinacionals, inversors i lobbies empresarials que assessoren als polítics, i que han assistit al 92% de les reunions. A qui representen? Qui les ha escollit? A qui responen? Quines obligacions tenen enfront dels ciutadans?

Es parla de tribunals d'arbitrament que estaran per sobre de les diferents jurisdiccions nacionals per resoldre conflictes entre inversors privats i els Estats, amb l'objectiu de protegir les inversions, i els seus interessos, per sobre de tot i de tothom. Recordar el que va passar a Egipte quan aquest país va apujar el salari mínim i una multinacional francesa els va portar al tribunal d'arbitratge. O el que va passar a l'Equador, quan van prohibir extreure petroli d'una zona perquè ho consideraven reserva ecològica, les petrolieres van portar a l'Estat a judici, obtenint una compensació de 1700 milions de dòlars. Només són dos exemples del guany de poder de les multinacionals enfront dels Estats escollits pels ciutadans.

A més, hem de considerar que el 90% de les empreses europees són petites o mitjanes empreses, elles donen la majoria d'ocupació, una estructura molt diferent a la de l'empresariat nord-americà. La seva manca de representació en les negociacions de la TTIP fa pensar en la poca consideració que tindran les seves necessitats i, per extensió, les necessitats dels europeus de forma generalitzada.

Fer dogmatisme contra els americans a Europa és un argument fàcil, però en aquest cas, el que podria ser una oportunitat sembla que es pot convertir en un risc, el risc d'un nou totalitarisme, un totalitarisme mercantil, que podria afectar i molt a la democràcia tal com l'entenem nosaltres.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

brandenburgo  Aquests dies de Setmana Santa he aprofitat per anar amb la família i amics cap a Berlín, ciutat funcional, mancada de l'estètica d'altres grans ciutats europees, però ciutat amb molt encant, que sobretot et convida a fer profundes reflexions, ja sigui per la seva tràgica història comptemporànea que veus i vius a cadascuna de les seves cantonades, ja sigui pel seu clima tempestuós i gelat que t'obliga a fer llargues sobretaules i mantenir acalorades discussions, ja sigui per adonar-te que la capital dins de l'Estat alemany, possiblement és una ciutat més dins d'Alemanya. Berlín no és una ciutat deixada ni molt menys, però tampoc és una ciutat artificialment rica en la que s'aboquin diners i diners pel simple fet de ser la capital. Veient aquesta ciutat, així com, havent vist altres ciutats alemanyes, t'adones que Alemanya no és un país centralitzat, sinó que és un país equilibrat dins d'un model federalista format per diferents länder, que conviuen respectant la seva identitat pròpia i les seves asimetries en aspectes culturals, socials i econòmics.

Espanya vol donar la sensació d'un estat federal, però no ho és. El model espanyol és molt similar al model francès, un model ancestral d'origen borbònic, un model centralista. Basat en aparences però que per dins són un altra cosa. A l'article d'avui: Katalonien, un land alemany veurem com el sistema de finançament alemany dels länder se sol presentar com un exemple a seguir, com un referent internacional per trobar una solució al dèficit fiscal que es pateix a Catalunya. Però aquesta imatge no correspon a la realitat, el que es percep com un sistema just des de Catalunya es posa en qüestió des dels länder més rics com són Baviera, Baden-Württemberg i Hesse.

El federalisme alemany és essencialment cooperatiu. Com a l'Estat espanyol, la legislació està concentrada en mans del legislador central, però a diferència de l'Estat espanyol, el Bundesrat que representa els governs dels länder és molt poderós. El punt fort de l’autonomia dels länder és l’executiu, implementen la majoria de les lleis federals, i ho fan amb funcionaris i diners propis, les Finanzämter, dels länder.

L’existència d’un sistema tan redistributiu com l’alemany és el resultat d’experiències històriques molt particulars que fan difícil presentar-lo com a model per solucionar problemes en altres llocs. L’Imperi de 1871, encara depenia gairebé totalment dels ingressos que li pagaven els estats membres. Amb la República de Weimar, va canviar el sistema. Per fer front als reptes d’un país endeutat, els impostos van passar a ser competència central. De financers del Reich, els länder van passar a ser finançats per l'Estat centralitzat. Després de la Segona Guerra Mundial, els aliats haurien optat per un sistema dual, on cada nivell financés les seves despeses amb els impostos que decideix cobrar autònomament. Així, la lluita per interessos regionals es traslladava als partits estatals. Al mateix temps, va canviar la societat de la República Federal d'Alemanya: les fronteres religioses i dialectals que durant segles havien marcat la història alemanya van desaparèixer o com a mínim van diluir-se.

Els tres länder més afectats, Hessen, Baden-Württemberg i Baviera, van demanar que el Tribunal Constitucional declarés el sistema inconstitucional, però aquest va rebutjar el recurs, encara que es va introduir un topall, un límit de solidaritat. Els länder deficitaris continuen endeutant-se «a la grega». Alemanya representa un cas de solidaritat interterritorial molt extrem, molt més que a altres federacions com ara Canadà, Austràlia, Estats Units i Suïssa .

En comparació amb l’Estat espanyol, ens trobem amb un sistema on el poder de codecisió dels länder és més rellevant, malgrat l’autonomia que tenen no és sistemàticament més gran. És cert que a Alemanya el govern federal es veu molt més limitat i ha de tenir molt més en compte els länder, en particular si aquests actuen junts; que els länder rics i el Bund són corresponsables per aixecar la capacitat de despesa dels länder més pobres; que és una federació on prima, el govern compartit, el consens, la continuïtat i la seguretat en els ingressos sobre l’autogovern, la innovació en polítiques, la transparència i la responsabilitat ben delimitada; i que té un sistema, a més, totalment simètric, ja que no s’han de considerar qüestions nacionals, i on el desenvolupament de la societat i del sistema de partits ha reforçat les tendències a cada vegada menys autonomia dels länder membres. Però també s'ha de tenir en compte que la integració europea i la diversitat més gran dins d’Alemanya han capgirat aquestes tendències. Caldrà veure si la minoria dels länder del sud amb demandes de més autonomia financera i les crítiques als efectes perversos de la solidaritat garantida són prou forts per trencar amb les dependències de camí del federalisme cooperatiu alemany.

En resum, l'opció d'un sistema com l'alemany no és una solució com a tal. La diferència ve donada per un límit, que les zones més contributives consideren massa alt i sobretot per la mentalitat no ridículament centralitzadora i una aplicació de la normativa que possibiliten una opció de respecte suficient perquè els länder es sentin còmodes dins d'aquest tipus d'engranatge.

Auf Wliedersehen.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ue  Sóc europeista. Però per què?

L’economia de la Unió Europea es troba estancada, plena d'incerteses, no creix, no es genera ocupació i els preus cauen amenaçant una deflació amb conseqüències devastadores. El motor d’Europa, Alemanya, està obsessionada amb no caure en la inflació mentre també pateix una creixent contracció en la seva economia, igual que passa a Itàlia i a França. Les polítiques d’austeritat han anat massa lluny. No només han collat als països més febles, sinó que els han ofegat. Surten veus de tot arreu que demanen polítiques econòmiques expansives per augmentar el creixement. El BCE incentiva la liquiditat, però aquesta no arriba mai a l'economia real.

I en mig de tota aquesta onada pessimista, no venen solucions, al contrari, apareix la mediocritat més absoluta, la manca de lideratge unionista europeu, la tecnocràcia mal entesa, ja sigui des dels governs, els parlaments, els polítics o els portaveus de tota mena, que sembla que parlin des d'una espècie de pensament únic, sense mirar i pensar en els ciutadans, en la línia del que fa anys que ja fan i no serveix de res.

La situació europea es degenera, i la tan esperada com anunciada cohesió social, econòmica i fiscal és impossible avui. En una situació difícil, tothom aplica el "sálvese quien pueda”. Alemanya culpa als governs “gastons” del sud d'Europa, quan una gran part de la seva grandesa ve derivada de capacitat exportadora, a la vegada importadora dels països que els hi han comprat. Els països del sud acusen als del nord de girar-los l'esquena en els moments més difícils, després de dècades d'haver contribuït al desenvolupament d'aquells, d'aprofitar-se d'ells. Tots tenen part de raó i part de desraó, però ningú vol assumir la seva incapacitat i, sobretot, cap dels països del Vell Continent, avui més vell i menys continent, sinó més incontinent que mai; semblen buscar objectius ni reptes comuns, que hi són.

La Unió Europea no és ja aquell lloc paradisíac per viure, és un continent d'éssers limitats per éssers limitats. L'Europa obsoleta ha sigut prepotent, s'ha cregut que era més llesta que ningú, que no calia viure de l'indústria, que fabriquin els altres a dos duros, mentre nosaltres ens dediquem a la tecnologia, el disseny i la innovació. Els estats europeus han volgut mantenir un euro molt fort respecte el dòlar, han permès que Xina infravalorés el Yuan, han deixat que els productes importats siguin més competitius en el mercat interior, un desastre.

Sóc europeista perquè els llocs de la Unió Europea representenen el meu ideari a la democràcia, als drets humans, a la llibertat, al benestar, valors agradables que associo a l'Europa nascuda després de les Guerres Mundials, i a la seva gent. L'Europa que estava allà fora representava la llum, brillava amb llum pròpia quan a Espanya tot eren ombres, es vivia a la foscor de la dictadura. Però ara això ha canviat, ens costa assumir-ho, ens costa desafectar-nos, però és una realitat. No tenim ni confiança ni orgull en les nostres institucions, les europees. Llavors...i si deixem de mirar a Europa?

Seria el més intel·ligent, no anem per bon camí. L'actual model tecnocràtic està esgotat, ha sigut un fracàs, hem de canviar-lo. Les possibles solucions dels problemes idiosincràtics de la UE els trobarem fora de l'europeisme. Podem analitzar el cas xinès, l'americà, el del Marroc (sí, sí, sí, el Marroc, un país que s'està reinventant per moments, ja veureu en pocs anys) o el suís, entre altres. El suís, per mentalitat i proximitat és el que podem entendre més i millor, un petit país en extensió que esdevé un gran país, i que posa de manifest com a partir d'uns valors i objectius comuns, es construeix una identitat social pròpia, una identitat social basada en la confiança bidireccional entre ciutadans i institucions, una relació basada en la transparència, la democràcia i la participació i proximitat als ciutadans, molt lluny de la direcció que ha pres el model de la Unió Europea, que avui es presenta com un ens antidemocràtic, insolidari, autoritari, injust, insostenible, dur i repressor, que es permet amenaçar als ciutadans grecs coartant la voluntat de vot. Per exemple. La Unió Europea, s'ha oblidat que ha de servir a les persones i no al revés, al model actual sembla que no li importen gens els drets fonamentals dels ciutadans, la seva pobresa, la seva desigualtat, la seva desocupació, i que només defensa els interessos financers d'uns pocs. Regenerar la Unió Europea des dels seus drets és regenerar la democràcia, el dret a decidir col·lectivament sobre el que volem ser i donar sentit a un projecte i a una identitat comuna de veritat.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

messi  No sóc mitòman. Estic content de no ser-ho, circumstància que m'ha portat beneficis i m'ha evitat desenganys, però no té cap mèrit no ser-ho, és innat, no és fruït del domini de la meva ment sobre el meu cor, és més simple que tot això, simplement és així.

Malgrat tot, l'article d'avui va d'una persona, en Messi. No tinc cap admiració a nivell personal per ell, no puc tenir-la per una persona que sembla clarament antisocial, per una persona que sembla inhabilitat per articular dues frases seguides, incapaç de fer-se escoltar, de transmetre cap mena d'emoció i menys de passió quan parla, una persona amb la que no aniria ni tan sols a fer un cafè i molt menys a dinar.

Què faig doncs fent un escrit sobre ell?

Sóc un apassionat del futbol, ex futbolista i futboler per sempre. Gaudeixo veient futbol, i més ara que els meus lligaments no em permeten practicar-lo ni tan sols en un partit de paxanga de casats contra solters. Treball associatiu en equip, competitivitat, disciplina tàctica, assoliment de rol, rotacions funcionals, concentració, mentalitat, tècnica individual, sobre posició a dificultats, esforç continuat i recerca d'un objectiu comú són algunes de les característiques que té aquest esport anomenat futbol, convertit en espectacle quan es juga al seu màxim nivell, així com són característiques que han tingut els humans a desenvolupar al llarg dels temps per poder sobreviure i evolucionar.

Sóc del Barça, que per a mi representa el futbol en estat pur, la recerca de la pilota i del gol mitjançant l'atac continuat per excel·lència. Un equip que quan reuneix les característiques abans esmentades esdevé una maquinària quasi perfecte que transmet i proclama amb el seu joc tant bellesa com efectivitat, una combinació perfecte entre el plaer del cor i la satisfacció del cap. En repetides fases de la seva història, menys de les desitjades, la filosofia de can Barça s'ha convertit en un espectacle digne d'admiració, aquell Barça de les 5 copes, que jo mai he vist, el Barça de Michels i Cruyff, el Dream Team, la renaixença amb el millor Ronaldinho i, com no, la culminació amb el Barça d'en Pep Guardiola, el millor equip que mai he vist, un equip que es distingia per les seves virtuts futbolístiques i no futbolístiques.

Messi, el solista del millor Barça, té entitat pròpia. És diferent i irrepetible. És diferent pels gols que fa, per les assistències que dóna als seus companys, pels túnels que realitza, per l'extrema verticalitat i profunditat que porten les seves accions, per les jugades que tan sols ell pot imaginar, perquè és l'únic capaç de triturar totes les estadístiques del passat. Messi reuneix en una única persona, en un únic jugador, totes les característiques bones de la filosofia del futbol i les de la filosofia del Barça.

Però el que el fa realment irrepetible no és només el seu joc, és que sigui un home enganxat a un objecte inflat i rodó, un home que tot i rebent tot tipus d'entrades de contraris, espentes desequilibrants, xocs contundents o puntades violentes i amb molta mala baba, no es vol tirar, no vol caure, i quan cau només pensa en aixecar-se, només pensa en seguir amb l'esfèric, no perdre aquest de vista. No entén aquest esport, crec que realment ni l'interessa com a tal, no deu ni conèixer el seu reglament, no sap que és un joc de picaresca, d'enganyar a l'àrbitre, un joc de dificultar al contrari tallant més o menys la gespa, a ell només li interessa concentrar-se amb la pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, “su tesoro” com diria en Gollum.

Messi és un malalt, un pertorbat. Però sort que en aquesta vida hi ha hagut malalts com ell, sort que un dia va aparèixer un mico malalt que va decidir posar-se dret perquè d'ell va derivar l'home, sort que un dia un savi malalt va dir que era la terra que girava al voltant del sol i no al revés, sort de tants i tants, que no han volgut perdre la seva essència enfront d'un context dominant, com fa en Messi, qui oblida que el futbol són un conjunt de legislacions i de vida social, i només pensa que el futbol és la pilota. Quina sort té el futbol i el Barça de tenir en Messi.

Leo, ets el millor jugador de tots els temps amb diferència. Ho diu una persona que no l'admira gens, però que gaudeix molt amb el que fa.

I no deixa de ser curiós que una persona, convertit ja en personatge, tingui aquest nom que significa positivitat en l'aspecte matemàtic, MÉS (en contraposició a MENYS) i positivitat en l'aspecte lingüístic SI (en contraposició a NO). MÉS+SI=...MESSI.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

sorra  La sorra és el recurs natural més consumit, després de l'aigua i de l'aire. El consum anual mundial de sorra no para de créixer, està estimat en 40 mil milions de tones, més de 10 vegades el consum mundial de petroli. El volum comercial està estimat en 80 mil milions de dòlars americans. És un bé vital per l'economia, la majoria de les nostres cases i altres construccions estan fetes de formigó armat, que està compost de dos terços de sorra, a part de ciment, aigua i grava. Es necessiten 200 tones de sorra per construir una casa de mida mitjana, un kilòmetre de carretera requereix 30.000 tones de sorra, es necessita silici per produir xips d'ordinadors i microprocessadors, utilitzem la sorra en els detergents, cosmètics, en el vidre, en l'acer i en molts altres productes i sectors. A l'Àsia i els països àrabs la demanda de sorra ha augmentat de manera exponencial en un 437,5% en 20 anys, mentre que en la resta del món ha augmentat en un 60%.

És la febre de ... la sorra, un autèntic or marró.

Ens sembla que és un recurs comú, que el veiem a tot arreu, que sempre està, inacabable, però no ho és tant com sembla. Es tracta d'un recurs finit i escàs, on cada dia que passa escasseja més i més. Els efectes negatius de la seva extracció indiscriminada sobre el medi ambient són molt abundants i molt greus. A més de la seva utilitat per sí sola, la sorra té altres característiques vitals: la sorra de mar protegeix actuant com a dic natural i evitant fenòmens naturals com els tsunamis, i la sorra de riu és un aqüífer natural de primer ordre i el seu esgotament afecta la recàrrega de les aigües subterrànies que han baixat a un ritme molt alarmant, assecant-se pous i fent que l'aigua sigui escassa per a fins agrícoles. L'extracció de la sorra de riu produirà greus conseqüències a les conques hidrogràfiques derivades de l'augment de la contaminació i dels canvis en el nivell de Ph de l'aigua, com també un augment en el risc de les inundacions.

No tota la sorra és útil, la sorra del desert és dolenta, no es pot utilitzar per la majoria de propòsits, ja que està molt erosionada pel vent, són rodons i polits, i no es poden mesclar prou bé. És una paradoxa, però les regions del desert, com per exemple els Emirats Àrabs o Aràbia Saudí, són les àrees on es pateix un major dèficit de sorra, donat el boom immobiliari que estan visquen.

Fins fa poc, la sorra útil s'extreia de les pedreres de terra i de les lleres dels rius, però aquests recursos s'han esgotat pràcticament i la major part de la sorra que s'extrau actualment prové dels oceans, del fons del mar. Fruït d'aquesta depredació sense límits, i com a exemple, des de l'any 2005 a Indonèsia, almenys 24 petites illes han desaparegut com a conseqüència de l'erosió causada per la mineria de sorra, i 83 més estan en perill. I a l'inrevés, a Singapur, producte del comerç i la incorporació de sorra a les seves fronteres, la seva superfície ha augmentat un 22% des dels anys 60. Una bestiesa, una aberració descomunal, un crim natural.

El món cada vegada demanda més sorra, és insaciable. Les noves potències econòmiques emergents han de manifestar la seva nova hegemonia mitjançant les grans construccions, que buiden les reserves naturals de sorra d'aquests països i necessiten importar constantment d'altres llocs.

Donada la seva importància a l'economia, també apareixen molts conflictes derivats de la seva extracció, com els denominats “lladres de la sorra”, on sobretot i com sempre els més perjudicats són els països africans, com Cap Verd, Sierra Leone, però també asiàtics com Cambodja, Vietnam, Indonèsia i Malàisia. En aquests indrets, milers de joves, i no tan joves, saquejadors que en aquests moments els hi és més beneficiós dedicar-se a l'extracció de la sorra humida de la platja i costes marineres que dedicar-se a la pesca tradicional. Equipats en petites barques o només amb pales i cubells, extreuen cada dia gran quantitat de sorra devastant greument els ecosistemes marins, afectant el turisme, a l'agricultura i a la pesca, i perjudicant el futur de moltes famílies.

Les prohibicions dels diferents governs i el gran negoci que genera el contraban i comerç de sorra en el mercat negre, fa que cada vegada l'extracció il·legal d'aquest recurs estigui més organitzat, constituint-se les denominades "màfies de sorra", poderoses organitzacions que fan més difícil la lluita contra l'extracció il·legal de sorra, que controlen gran part de la indústria de l'extracció en països en desenvolupament, a través de suborns a policies i polítics, i que no dubten a aplicar mètodes violents com l'extorsió i l'assassinat a activistes o detractors.

Malgrat la gravetat del problema, no sembla que existeixi prou coneixement i consciència pública del que està succeint. No hi ha vigilàncies a escala mundial, i no hi ha accions internacionals. La preocupació política per aquest tema no coincideix amb la urgència de la situació. No és pessimisme, sinó realisme el dir que aturem aquest context aviat o les nostres platges només seran fotografies del passat i lamentarem haver de dir en un període de temps allò de: Vaya! Vaya! Aquí no hay playa!”...

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya